D. 14 durant l’any A
(5 juliol 2026)
1. Llegim el text (Mt 11,25-30)
25En
aquell temps, Jesús digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra,
perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. 26Sí,
Pare, així t’ha plagut de fer-ho. 27El meu Pare ho ha posat tot a
les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el
Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. 28Veniu
a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. 29Accepteu
el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor, i la
vostra ànima trobarà repòs, 30perquè
el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Som davant d’una reflexió cristiana (recollida també a Lc
10,21-22, però sense els tres últims versets: la invitació als cansats i
afeixugats i la promesa de repòs) sobre unes paraules que
remuntarien fins al mateix Jesús de Natzaret, el qual es presenta en la seva
relació amb Déu com el Fill i en relació amb els deixebles com a mestre.
Jesús s’adreça al Pare, el Senyor de l’univers, i als
seus interlocutors, que són finalment identificats com els qui esteu cansats
i afeixugats. En aquesta benedicció de Jesús, hi tenim tres moments
caracteritzats per les diverses formes verbals o pels continguts temàtics: el
primer, pel verb beneir, en forma de pregària al Pare, amb doble
motivació: perquè heu revelat... i heu amagat...; el segon, pels
verbs entregar (posar a les mans) i conèixer; i el tercer,
pels tres verbs en imperatiu: veniu, accepteu i feu-vos
deixebles meus, als quals són associats dues proposicions en futur: us
faré reposar i trobareu el repòs, i una motivació final: el meu
jou és suau, i la meva càrrega lleugera.
L’accent de la benedicció de Jesús al Pare recau sobre
els seus destinataris: els senzills o
petits, descartant els savis i els entesos. Els petits són
els marginats i sobrants de la societat. L’objecte de la revelació feta als petits
és la comprensió de les obres del Messies davant la incomprensió i el refús d’aquesta
generació (Mt 11,2.19) i de les poblacions galilees (Mt 11,20-24). L’elecció
gratuïta dels petits és justificada pel fet que l’únic mediador històric
d’aquesta revelació és el Fill que es manifesta als pobres i als desheretats de
tota mena.
Qui són els petits o senzills? Segons la tradició
bíblica, són els pobres, els qui reben la nova del Regne (Mt 11,5; Is 61,1), i
són els destinataris de la felicitat del Regne (Mt 5,3); ací els petits
s’oposen als savis i entesos, que, en la tradició profètica,
s’oposen als humils i pobres (Is 29,14.19). En la perspectiva de
Mateu, el text assumeix un to polèmic antifariseu: els petits són els
deixebles, oposats als escribes (savis) i fariseus (entesos).
Aquesta doble interpretació s’empelta en la de Jesús, que reconeix l’acció
salvadora i gratuïta del Pare en la doble reacció enfront del seu missatge i de
la seva persona: el joiós acolliment pels pobres i desheretats,
pecadors, malalts, ignorants, marginats i sobrants i l’obstinat refús
dels responsables qualificats pel «saber» i l’«experiència» religiosa.
El jou que ofereix Jesús no és pas un
sistema legal a interpretar i practicar segons els escribes i fariseus, sinó el
seguiment d’una persona i d’un missatge: el Fill que manifesta i realitza
plenament i definitivament la voluntat del Pare, que atorga la felicitat (cf.
Sir 6,24-30). El que és suau i lleuger és ser deixeble de Jesús, és a dir,
ser-li fidel i lleial. A més, el jou el portem amb Jesús (el nostre Cap)
i amb l’Església (el Cos de Crist).
3. Pensem-hi. M’és suau i lleuger ser
deixeble de Jesús? Per què?
Permeto, com els senzills i els petits, que Déu sigui Déu
en la meva vida i acció?
En la pregària dono gràcies al Pare perquè em fa reposar
en el seu Fill Jesús?
