Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ensenyeu-me la moneda del tribut

 

D. 29 durant l’any A 

(22 octubre 2023)

1. Llegim el text (Mt 22,15-21)

¹⁵Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. ¹⁶I van enviar els seus deixebles i els partidaris d’Herodes a dir-li: Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. ¹⁷Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¹⁸Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué: Per què em poseu a prova, hipòcrites? ¹⁹Ensenyeu-me la moneda del tribut. Ells li portaren un denari. ²⁰ Jesús els preguntà: De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció?  ²¹Li responen: Del Cèsar. Llavors els diu: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Mateu presenta el text del tribut al Cèsar com una controvèrsia entre els dos grups representatius del judaisme, fariseus i herodians, i Jesús. Se’ns presenta una escena única, al centre de la qual destaca la figura de Jesús, que, davant la pregunta que posa el problema: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?, contesta amb una contra–pregunta: De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció? Pregunta que compromet els seus interlocutors i prepara la sentència que clou el debat: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu. Aquí Jesús introdueix un criteri de referència imprevist: Déu. No es tracta d’apuntar cap al lícit i prohibit, sinó cap a la relació amb Déu.

Els representants dels dos grups que fan la pregunta a Jesús representen dues posicions diferents en relació a la més extrema dels zelotes. Els fariseus, des de la seva fidelitat a l’únic Senyor, expressen la dificultat d’acceptar el poder romà d’ocupació, però no proposen la rebel·lió armada com els zelotes. En canvi, els herodians, que donen suport a l’autoritat local de la dinastia d’Herodes, accepten de bon grat la presència romana i contesten la lluita armada dels fanàtics religiosos. L’originalitat de Jesús està a conjugar l’opció pragmàtica de pagar el tribut al Cèsar amb l’opció religiosa de fidelitat a Déu, que implica una total i íntegra adhesió al qui és, de debò, l’únic Senyor.

El que pertany al Cèsar, en el context immediat de la discussió, és el diner, símbol del poder econòmic i polític. El que pertany a Déu és l’amor gratuït i generós i la justícia, la llibertat i la pau que en brolla. La total i absoluta adhesió a Déu, l’únic Senyor, no admet cap compromís amb altres que li facin la competència. Així, l’accent de la resposta de Jesús cau sobre la fidelitat a l’únic Senyor, no s’hi val la divinització del poder polític ni la subjecció d’aquest als principis religiosos. La fidelitat a Déu és la millor garantia per la sana no confessionalitat de la praxi política i alhora per la llibertat religiosa.

Jesús fuig de la falsa disjuntiva: o Déu o el Cèsar? Podria dir molt bé: Déu en el Cèsar.

No cal entrar en la dinàmica del mal, utilitzant el nom de Déu per anar contra el poder establert o contra les realitats humanes que ens trobem o se’ns imposen.

Jesús pregunta per la imatge que hi ha a la moneda, la moneda pertany al Cèsar perquè hi ha la seva imatge, però els éssers humans duem impresa la imatge de Déu, per això pertanyem a Déu i ningú no pot dominar-nos, ni pretendre ser el nostre amo i senyor. La imatge que portem indica llibertat i responsabilitat, lliures per a Déu i als altres, responsables del que Déu ens ofereix i que no ens pertany en exclusiva.

3. Pensem-hi. M’adono que l’altre és de Déu i no el puc posseir, dominar, maltractar, humiliar, anorrear? I quin límit poso entre el que pertany a les realitats humanes i el que pertany a Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill

 

D. 28 de durant l’any A 

(15 octubre 2023)

 

1. Llegim el text (Mt 22,1-14)

Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué: Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces! Però ells no en feren cas i se’n van anar, l’un al seu camp, l’altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Llavors va dir als seus servents: El banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s’omplí de convidats. Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces? Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits.

 

2. Comprenem el text

Hi ha dues versions de la paràbola del convit de noces, la de Mateu i la de Lc 14,16-24. Mentre Mateu nota la indiferència dels primers convidats, Lluc ens diu quines són les excuses que presenten. Tanmateix, la diferència clau és, a més de l’expedició contra els convidats assassins, l’absència de l’escena final a Lluc: la inspecció i expulsió del convidat sense vestit de festa.

És la tercera paràbola que Mateu col·loca en el marc de l’enfrontament de Jesús amb les autoritats jueves a Jerusalem, en el recinte del Temple (Mt 21,23). Un element decisiu, per a copsar la interpretació de Mateu, és la reacció del rei: S’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Una clara al·lusió a la destrucció de Jerusalem pels romans (70 dC); així, la doble missió (als primers no els fan cas) dels servents del rei, abans d’aquest tràgic esdeveniment provocat pel maltractament i assassinat dels enviats, es refereix no pas a la missió dels profetes bíblics, sinó a la dels missioners cristians. Si s’admet aquesta correspondència entre imatges i realitat històrica, aleshores la versió de Mateu esdevé una relectura al·legòrica de les relacions entre la missió cristiana i el judaisme oficial. En aquesta línia interpretativa, la última missió és als pagans.

Un nou cim dramàtic és la inspecció del rei que troba un convidat sense el vestit de festa, que, en la tradició bíblica, indica la dignitat. Atesa la constant preocupació de Mateu per la coherència entre fe i vida, dir i fer, el vestit de festa representaria la fidelitat exigida per a participar al convit del regne del cel. Així, Mateu destaca que, per a poder participar-hi, cal mantenir-se fidel a la voluntat del Pare com l’ha revelada d’una manera definitiva Jesús.

Mateu hauria actualitzat una paràbola original de Jesús, completant-la o integrant-la amb l’escena del vestit de festa per motius pastorals. En el seu context original, la punta està en el contrast entre els primers convidats i els qui els substitueixen.

 

3. Contemplem Jesús

Jesús descobreix, en aquesta substitució, els efectes d’una iniciativa del Pare, que ell ja viu quan acull els pobres i pecadors i seu a taula amb ells; la qual cosa crea polèmica amb els jueus compromesos i observants.

Jesús revela en el seu ministeri, i amb la imatge d’aquest convit ho expressa, l’opció de Déu d’adreçar-se als exclosos per les autoritats religioses del seu temps, un cop aquestes han mostrat indiferència, primer, i hostilitat, després.

Jesús mateix s’identifica amb l’opció d’anunciar i fer present el Regne als exclosos i la celebra fent-los seure a taula amb Ell.

 

4. Mirem la vida i acció

Aquesta paràbola ens ajuda a entendre l’opció per la classe obrera i pels exclosos o sobrants de la societat; però també a descobrir la comunitat cristiana com l’espai del gran banquet, on s’hi pot asseure tothom i celebrar que tots som fills i filles de Déus, que tots i totes gaudim de la mateixa dignitat.

• Em sento convidat per Jesús a asseure’m al banquet del Regne amb ell?
• Quan soc o no soc fidel al testimoni de Jesús (és a dir, vaig o no amb el vestit de festa al banquet)?

Primer recés trimestral del curs

 

Recés trimestral

octubre de 2023

 

"Contemplació l’Encarnació del Verb a la història".

 

Estimats companys de la família pradosiana de Catalunya i Balears, a mig mes de la trobada, us fem a mans la convocatòria anunciada segons calendari per al primer recés.

 

El títol que presideix la convocatòria ens orientarà en aquest primer moment de reflexió individual i col·lectiva. Forma part de l’objectiu general d'aquest curs: "Contemplar el misteri de l’Encarnació".

 

Per problemes d'agenda dels qui ens ajudaran en la reflexió canviarem l'ordre habitual; farem l'Estudi d'Evangeli el diumenge i el testimoni el dilluns.

 

L'Estudi d'Evangeli se li ha proposat al Francesc Triay i el testimoni ens el faran el Xavier Montané i el Carles Muñiz. 

 

 EL 1r. RECÉS SERÀ ELS DIES 15 i 16 d'octubre

Ubicació: Casa d'Espiritualitat Betània.

        C/ Bonavista 37; 08940, Cornellà. Telèfon 933 751 102

        Transport públic: arriba la Línia 5 del metro (blava). Estació: Gavarra.

        Hi ha aparcament a l'interior. (Cal trucar perquè obrin la tanca)

        Preus: 55€, pensió completa; dinar o sopar, 17€; dormir, 29€; dormir i esmorzar, 34€

          Es tancarà la inscripció la nit del dimecres anterior.

          Les inscripcions es faran al secretari,

                    Miquel Cubero  645 893 474 i miquelcubero@gmail.com

 

HORARI:

Diumenge, 15: 2/4 de 6: salutació, oració i inici.

                          ¼ de 9: vespres

                          2/4 de 9: sopar

                          2/4 de 10: reunió

Dilluns, 16: 2/4 de 9: laudes

                    9: esmorzar

                    ¾ de 10: testimoni

                    13h: eucaristia

                    2/4 de 2: dinar

 

 

Passeu aquesta convocatòria als capellans propers al Pradó. Convideu-ne a d'altres.

 

Vetlleu els responsables dels equips, perquè aquest recordatori i els materials pradosians arribin als membres del vostre grup que no tenen correu electrònic i el miren poc o gens.  Gràcies.

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar.

 

D. 27 de durant l’any A 

(8 octubre 2023)

 

1. Llegim el text (Mt 21,33-43)

³³ Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d’una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se’n va anar lluny. ³⁴Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre’n els fruits que li corresponien; ³⁵ però els vinyaters van agafar els servents, i a l’un el van apallissar, a l’altre el van matar, i a l’altre van apedregar-lo. ³⁶Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. ³⁷ Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: Al meu fill, el respectaran. ³⁸Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: Aquest és l’hereu: vine, matem-lo i quedem-nos la seva heretat. ³⁹L’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. ⁴⁰Quan vingui l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters? ⁴¹Li responen: Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps. ⁴² Jesús els diu:  ¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen?  ⁴³ Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar.

 

2. Comprenem el text

L’anomenada paràbola dels vinyaters rebels o homicides està inserida, en tots tres sinòptics (vegeu Mc 12,1-12 i Lc 20,9-19), en el context de l’enfrontament polèmic de Jesús amb les autoritats jueves de Jerusalem, entorn del Temple. En el text actual de Mateu, es poden distingir dues parts: la narració dels vinyaters rebels: Mt 21,33b-39; i la seva aplicació, a través d’un diàleg entre Jesús i els seus oients: Mt 21,40-43. El tret característic de Mateu és la insistència a fructificar.

L’inici de la paràbola cita literalment la versió grega del cant de la vinya d’Is 5,1-7, així destaca la identificació de la vinya amb el poble d’Israel. Però, el que crida més l’atenció dels oients és l’enviament, primer, dels servents, i després, del fill. L’enviament segueix un esquema ternari amb efecte dramàtic culminant en la tercera fase: I l’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Tres accions ben significatives. La narració acaba amb final interrogatiu: Quan torni l’amo de la vinya, ¿què farà amb aquells vinyaters? Així es provoca que els oients diguin el que pensen.

La punta de la paràbola és el contrast entre l’expectativa de l’amo de la vinya, els seus diversos intents d’obtenir-ne els fruits, i la reacció violenta, absurda i injustificada dels vinyaters, portada fins a l’extrem, amb l’ultratge i assassinat de l’hereu.

La paràbola apareix, originàriament, com una transparent al·legoria de la història de les relacions entre Déu i el seu poble (Israel), on destaca la creixent infidelitat d’Israel davant els pacients i renovats intents de Déu. Heus ací que tenim una lúcida i coratjosa denúncia de la infidelitat històrica d’Israel, que culmina en el refús, humiliació (fora de la vinya) i mort de l’últim i definitiu enviat: el Fill.

Amb la pregunta final del parabolista, Mateu introdueix un nou tema, el del judici, que es desenvolupa en dues fases: la condemna inexorable dels vinyaters i la transferència de la vinya a d’altres que li donin els fruits al temps de la verema (moment del judici). Amb aquest final, Mateu rellegeix la història de les relacions entre Déu i Israel a la llum dels esdeveniments de l’any 70 dC. A més, Mateu recorda als seus lectors que no es facin il·lusions pensant que són els hereus del Regne de Déu, perquè aquest és i serà sempre un do del seu amor misericordiós: no hi tenen cap dret, només han de fer-lo fructificar.

 

3. Contemplem Jesús

És molt probable que Jesús l’hagués contada en la última fase del seu ministeri a Jerusalem, quan preveu el seu final i s’identifica amb el fill, l’últim i definitiu enviat del Pare del cel.

Jesús posa en evidència els qui l’han rebutjat i expulsat del poble del seu Pare.

Jesús ens convida a treballar pel Regne, a fer-lo créixer, a fer fructificar l’Evangeli allà on som i actuem.

 

4. Pensem-hi

·       Cerco sempre un boc expiatori per carregar-li totes les culpes i així alliberar-me’n? He consentit que es carreguin les culpes en una altra persona sense preguntar-me sobre la meva implicació?

·       Què faig i com em sento responsable de la construcció del Regne de Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Quin d’aquests dos va fer la voluntat del pare?

 

D. 26 de durant l’any A 

(1 octubre 2023)

1. Llegim el text (Mt 21,28-32)

²⁸ Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: Fill, vés avui a treballar a la vinya.²⁹ Ell li va respondre: No hi vull anar. Però després se’n penedí i va anar-hi. ³⁰ Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: De seguida, senyor. Però no hi va anar. ³¹ Quin d’aquests dos va fer la voluntat del pare? Li responen: El primer. Jesús els diu: En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. ³² Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans  i les prostitutes sí que el van creure. Però vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l’heu cregut.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim la segona paràbola inspirada en la imatge de la vinya. Una correcta interpretació de la paràbola dels dos fills dissemblants implica d’esbrinar dues incògnites, que es poden reconstruir amb un cert grau de probabilitat: el seu origen i el seu context vital. És molt probable el seu origen en Jesús, però és més difícil de refer el seu context vital: A qui s’adreça? Quina situació vital reflecteix?

La paràbola podria representar la resposta de Jesús als jueus observants, que criticaven la seva opció pels pecadors i inobservants. Les dues preguntes clau, amb què obra i tanca la narració: Què us en sembla? (Mt 21,28) Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia? (Mt 21,31), proposen una opció o prendre partit a fer o no fer la voluntat del Pare. El segon fill reflecteix la manca d’obediència real a la Llei dels sacerdots i notables del poble, tot i que en són observants. Jesús, amb aquesta paràbola, provoca els seus interlocutors a entrar en la lògica de la seva opció: els pecadors, representats pel primer fill, són els qui de fet, amb la seva conversió, observen la voluntat del Pare, encara que formalment en són transgressors.

En un segon nivell d’interpretació, la paràbola de Jesús és llegida a la llum d’una sentència, on la missió de Joan esdevé criteri per a valorar l’obediència al Pare dels dos grups: els pecadors i els jueus observants. Aquesta aplicació permet a Mateu de col·locar-la com a perllongament del debat sobre l’autoritat de Jesús, on s’al·ludeix a la missió de Joan (Mt 21,23-27).

L’últim nivell interpretatiu és el que Mateu suggereix als seu lectors i als cristians de sempre. Ara i ací, Mateu pretén desemmascarar o almenys alertar els qui, al si de l’Església d’Antioquia, es conformen amb una declaració verbal i teòrica de la seva fe. El segon fill s’assemblaria a aquell que diu: Senyor, Senyor (Mt 7,21), però que no fa realment la voluntat del Pare del cel; i també amb els mestres de la Llei que diuen i no fan (Mt 23,3).

3. Pensem-hi. Amb quin dels dos fills m’identifico i per què? Es nota que, amb els meus fets i les meves accions, faig la voluntat de Déu Pare? O en tinc prou a dir que soc una persona cristiana? Què em suposa fer la voluntat del Pare?