D. 29 durant l’any A
(22 octubre
2023)
1.
Llegim el text (Mt 22,15-21)
15Aleshores
els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula
comprometedora. 16I
van enviar els seus deixebles i els partidaris d’Herodes a dir-li: Mestre, sabem que dius la veritat i que
ensenyes realment el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no
fas distinció de persones. 17Digues-nos què et
sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? 18Jesús es va adonar de la seva
malícia i els digué: Per què em
poseu a prova, hipòcrites? 19Ensenyeu-me la
moneda del tribut. Ells li portaren un denari. 20 Jesús els preguntà: De qui són aquesta imatge i aquesta
inscripció? 21Li
responen: Del Cèsar. Llavors
els diu: Doncs doneu al Cèsar el que
és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.
2.
Comprenem el text i contemplem Jesús
Mateu presenta el text del tribut al Cèsar com una controvèrsia entre
els dos grups representatius del judaisme, fariseus i herodians, i Jesús. Se’ns
presenta una escena única, al centre de la qual destaca la figura de Jesús,
que, davant la pregunta que posa el problema: ¿És
permès o no de pagar tribut al Cèsar?, contesta amb una
contra–pregunta: De qui són
aquesta imatge i aquesta inscripció? Pregunta que
compromet els seus interlocutors i prepara la sentència que clou el debat: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el
que és de Déu.
Aquí Jesús introdueix un criteri de
referència imprevist: Déu. No es tracta d’apuntar cap al lícit i
prohibit, sinó cap a la relació amb Déu.
Els representants dels dos grups que fan la pregunta a Jesús
representen dues posicions diferents en relació a la més extrema dels zelotes.
Els fariseus, des de la seva fidelitat a l’únic Senyor, expressen la
dificultat d’acceptar el poder romà d’ocupació, però no proposen la rebel·lió
armada com els zelotes. En canvi, els herodians, que donen suport a
l’autoritat local de la dinastia d’Herodes, accepten de bon grat la presència
romana i contesten la lluita armada dels fanàtics religiosos. L’originalitat de
Jesús està a conjugar l’opció pragmàtica de pagar el tribut al Cèsar amb
l’opció religiosa de fidelitat a Déu, que implica una total i íntegra adhesió
al qui és, de debò, l’únic Senyor.
El que pertany al
Cèsar, en el context immediat de la discussió, és el diner, símbol del poder
econòmic i polític. El que pertany a Déu és l’amor gratuït i generós i la
justícia, la llibertat i la pau que en brolla. La total i absoluta adhesió a
Déu, l’únic Senyor, no admet cap compromís amb altres que li facin la competència.
Així, l’accent de la resposta de Jesús cau sobre la fidelitat a l’únic Senyor,
no s’hi val la divinització del poder polític ni la subjecció d’aquest als
principis religiosos. La fidelitat a Déu és la millor garantia per la sana no
confessionalitat de la praxi política i alhora per la llibertat religiosa.
Jesús fuig de la
falsa disjuntiva: o Déu o el Cèsar? Podria dir molt bé: Déu en el Cèsar.
No cal entrar en la dinàmica del mal, utilitzant el nom de Déu per anar
contra el poder establert o contra les realitats humanes que ens trobem o se’ns
imposen.
Jesús pregunta per la imatge que hi ha a la moneda, la
moneda pertany al Cèsar perquè hi ha la seva imatge, però els éssers humans
duem impresa la imatge de Déu, per això pertanyem a Déu i ningú no pot dominar-nos,
ni pretendre ser el nostre amo i senyor. La imatge que portem indica llibertat
i responsabilitat, lliures per a Déu i als altres, responsables del que Déu ens
ofereix i que no ens pertany en exclusiva.
3. Pensem-hi. M’adono
que l’altre és de Déu i no el puc posseir, dominar, maltractar, humiliar,
anorrear? I quin límit poso entre el que pertany a les realitats humanes i el
que pertany a Déu?
