Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Sóc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor.

 

D. 3^r d’Advent B 

(13 desembre 2020)

1. Llegim l’Evangeli  (Jn 1,6-8.19-28)

⁶Déu envià un home que es deia Joan. ⁷Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. ⁸Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.¹⁹Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren: Qui ets, tu? ²⁰Ell no es va negar a respondre i confessà clarament: Jo no sóc el Messies. ²¹Ells li preguntaren: Qui ets, doncs? Elies? Els respon: No el sóc. Ets el Profeta? Respongué: No. ²²Llavors li digueren: Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix? ²³Ell va declarar: «Sóc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor.» Així ho va dir el profeta Isaïes. ²⁴Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, ²⁵li van fer aquesta altra pregunta: Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta? ²⁶Joan els respongué: Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, ²⁷el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies. ²⁸Això va passar a Betània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava.

 

2. Comprenem el text

Tenim dos textos juxtaposats, l’un (Jn 1,6-8) pertany al pròleg (Jn 1,1-18) i l’altre forma part del testimoniatge de Joan sobre Jesús (Jn 1,19-34). El primer defineix la missió de Joan i el segon la il·lustra amb un exemple.

Donar testimoni significa parlar del que hom ha vist. I hom veu allò que n’ha fet experiència personal, viva i profunda. Així el qui dóna testimoni parla clarament amb convenciment i amb valentia.

Davant de l’interrogatori al qual és sotmès per representats de les autoritats del món jueu, Joan confessa que no porta un missatge propi, per tant, no és a ell al qui han d’escoltar i veure (= creure). Tampoc no és Elies que s’espera i que l’últim llibre dels profetes anuncia que retornarà (Ml 3,23). Ni és el Profeta anunciat pel mateix Moisès (Dt 18,15.18).

Joan es presenta com a simple missatger del Senyor. Joan indica la presència de la Llum del món, i que conèixer-la significa creure-hi, prendre part per la Paraula de Déu feta carn.

 

3. Fixem la mirada en Joan i en Jesús

El personatge a destacar és Joan, però relacionat amb Jesús.

La missió de Joan consisteix a donar testimoni de la llum. Joan no és la Llum, n’és el testimoni. Jesús és la Llum que ha d’il·luminar tot el món.

 

4. Pensem-hi

• Soc missatger/a de la llum com Joan?
• Soc testimoni de Jesús?
• El meu testimoniatge és llum allà on sóc, actuo i em moc?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula

Immaculada Concepció

1. Llegim el text (Lc 1,26-38)

²⁶El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, ²⁷a una noia verge, compromesa en matrimoni amb un home de la casa de David que es deia Josep. El nom de la noia era Maria. ²⁸L’àngel entrà a trobar-la i li digué: Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. ²⁹Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. ³⁰L’àngel li digué: No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. ³¹Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. ³²Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. ³³Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. ³⁴Maria preguntà a l’àngel: Com podrà ser això, si jo sóc verge? ³⁵L’àngel li respongué: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. ³⁶També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, ³⁷perquè per a Déu no hi ha res impossible. ³⁸Maria va dir: Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula. I l’àngel es va retirar.

2. Comprenem el text

Maria és saludada amb la missió (Lc 1,28) i el nom (Lc 1,30), com en el relat d’anunciació d’Isaac (Gn 17,5). Maria és destinada a ser la mare del qui ja és Fill de l’Altíssim (Lc 1,32), Fill de Déu (Lc 1,35). Això indica que la intenció lucana és eminentment oferir una reflexió sobre Jesucrist, tot i donar alguna pinzellada sobre la figura de Maria: verge i obedient (Lc 1,34.38). Precisament perquè el nen no és només l’hereu del tron de David (Lc 1,32), sinó Fill de Déu, Maria és verge (Lc 1,27).

La litúrgia de la festa d’avui convida a fixar-nos en Maria com l’esclava del Senyor (Lc 1,38) i la plena de la gràcia del Senyor (Lc 1,28). La versió litúrgica segueix la versió de la Vulgata (en llatí diu: gratia plena) que ha marcat tota una interpretació, certament fidel al participi perfecte original. En efecte, Déu ha afavorit Maria (Lc 1,30), li ha concedit aquella gràcia rebuda en Crist (cf. Ef 1,6), però en plenitud perquè és la mare del seu Fill.

Calia una mare que, com a representant de tots els vivents, permetés que Déu es fes vivent, és a dir, que passés per la mort. I ho permet quan accepta la seva Paraula i l’acompliment de la seva promesa (cf. 2Sa 7,8-16; Gn 12,3; Lc 1,54-55). Maria s’identifica amb la figura d’Anna (1Sa 1,11) i s’obre totalment a la voluntat de Déu (cf. Lc 8,21). L’obediència de Maria segella l’inici de l’Església, n’és també la mare. La decisió lliure de Maria no sols expressa l’inici de la seva relació amb el pla misteriós de Déu: és l’esclava del Senyor (la seva llibertat està en el Senyor), sinó també la seva identificació amb els pobres del Senyor: depèn totalment de la gràcia de Déu.

Déu omple Maria de la seva gràcia assignant-li una missió irrepetible i única: la de ser la mare del seu Fill únic i del Messies davídic. Maria esdevé el model de com Déu pot capgirar-ho tot (Lc 1,46-53): d’una verge humil hebrea en fa una mare extraordinària per a tots els pobles, la nova mare dels vivents. La decisió lliure de Maria ens obre a l’autèntica i veritable llibertat.

3. Pensem-hi

En quina mesura m’identifico amb el sí lliure i confiat de Maria a l’obra de Déu?

Com m’obro al do (la gràcia) de Déu que m’invita a col·laborar en l’edificació del seu Regne?

Els Estudis d¡Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo us he batejat amb aigua, però ell us batejarà amb l’Esperit Sant

 

Diumenge 2ⁿ d’Advent B 

(6 desembre 2020)

1. Llegim el text (Mc 1,1-8)

¹Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu. ²En el profeta Isaïes hi ha escrit: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. ³És la veu d’un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. ⁴Es presentà, doncs, Joan, que batejava en el desert i que predicava un baptisme de conversió per al perdó dels pecats. ⁵Anaven a trobar-lo gent d’arreu de Judea i tots els habitants de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. ⁶Joan duia una roba de pèl de camell i portava una pell a la cintura; s’alimentava de llagostes i mel boscana. ⁷I predicava així: Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. ⁸Jo us he batejat amb aigua, però ell us batejarà amb l’Esperit Sant.

2. Comprenem el text

Marc relata l’evangeli identificant Jesús amb el Senyor esperat, el Messies, el Fill de Déu. Les paraules i les accions de Jesús són el contingut del relat. Jesús no només és recordat històricament, sinó també definit per la creu i la resurrecció (Mc 15,39; 16). Jesús esdevé el subjecte de l’Evangeli.

La citació bíblica combina Ml 3,1: El Senyor de l’univers us diu: Jo envio el meu missatger perquè obri un camí davant meu) i Is 40,3: Escolteu una veu que crida: Obriu en el desert un camí al Senyor, aplaneu en l’estepa una ruta per al nostre Déu. Es tracta de situar Joan al desert i de mostrar-lo precursor de Jesús, del mateix Evangeli.

El vestit i l’aliment de Joan manifesta, bàsicament, que vivia al desert. I el desert és el lloc Déu o el Messies, el seu enviat, es manifestarà.

Joan convida Israel al penediment davant la imminència del judici. Aquesta imminència sacseja l’estil de vida i l’adoptat per Joan expressa, d’una manera gràfica, aquesta denúncia. Així, refusant una manera de viure normal, el Baptista expressa l’abominació d’un passat pecador. Com els profetes d’abans incorpora el missatge a la seva vida, fins i tot jugant-se la vida pel seu missatge.

El baptisme de Joan és un baptisme de conversió per al perdó dels pecats (Mc 1,4). Es tracta d’un ritu únic, peculiar, irrepetible i vinculat amb l’exigència de conversió davant el judici imminent. El baptisme de Joan perdona els pecats al qui és batejat. El baptisme és signe del perdó de Déu.

El baptisme de Joan és el mitjà pel qual el penedit rep la ferma promesa del perdó dels pecats davant el judici imminent. En canvi, Jesús no accentuarà tant el judici imminent com l’alegria del Regne ja present en el seu ministeri.

D’altra banda, Joan bateja amb aigua amb la promesa del més fort. El més fort batejarà amb Esperit Sant. Qui és el més fort? ¿El Messies, el Fill de l’home, Déu mateix, el profeta dels temps finals (Elies)? Possiblement el més fort és una velada referència no pas a Déu, sinó al retorn d’Elies (Ml 3,23: Abans que arribi el dia del Senyor, dia gran i temible, jo us enviaré el profeta Elies). Joan esperava algú que conduís a bon port el drama del final dels temps, però no en té ni idea de qui podria ser. Aquesta vaguetat de Joan va permetre que els cristians conservessin aquesta dita i l’apliquessin a Jesús.

El baptisme de Joan mira vers un passat a punt de desaparèixer i vers un futur imminent; l’aigua dóna vida al desert i l’Esperit dóna vida eterna.

3. Mirem la nostra vida i acció. Com preparo el camí del Senyor? L’estil de vida que porto testimonia un estil evangèlic?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!

 

D. 1^r d’Advent B 

(29 novembre 2020)

 

1. Llegim el text (Mc 13,33-37)

³³Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. ³⁴Passa com amb un home que se’n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. ³⁵Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l’amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; ³⁶no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. ³⁷El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!

 

2. Comprenem el text

Comença el temps d’Advent, un temps de vetlla, d’espera activa de la vinguda del Senyor Jesús. Per això tenim una crida a la vigilància adreçada als deixebles i a la comunitat.

No sabem quan arribarà la fi de la història humana, per tant, cal estar sempre atents, atents per a servir. I com diuen els escoltes cal estar sempre a punt per a servir els altres.

Marc se serveix d’una paràbola (Mc 13,34-36) a fi de convidar a imitar el comportament del porter i dels servents que esperen el retorn del seu amo i Senyor. Així com el porter ha d’estar constantment atent perquè no sap quan retornarà l’amo de la casa, el deixeble de Jesús ha d’estar sempre atent i disponible a servir el seu Senyor, tot i no saber quan arribarà.

L’arribada de l’amo de la casa és imprevisible. La casa representa l’Església, atès que durant els primers cristians es reunien en una casa. Aquesta vetlla ha se ser constant, per això s’enumeren els quatre moments de la vetlla nocturna: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Això implica una constant atenció.

L’espera del Senyor que vindrà és activa. I, per això, les facultats donades als servents implica treballar per la construcció del Regne i l’edificació de l’Església en el temps d’espera, tots en som responsables, tot i que alguns tinguin un servei diferent.

 

3. Contemplem Jesús

Jesús diu que la seva visita és imprevisible, per això cal estar atent, vetllar, tot esperant-lo en tot moment, atès la seva sorpresa.

Jesús ens convida a estar sempre a punt per a servir-lo.

 

4. Mirem la nostra vida i acció

• Què faig quan la persona que més m’estima ve a casa meva per compartir la meva existència i quotidianitat?
• Estic sempre a punt per a servir?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu

 

Crist Rei A 

(22 novembre 2020)

 

1. Llegim el text (Mt 25,31-46)

³¹Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà en el seu tron gloriós. ³²Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, ³³ i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. ³⁴Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:

Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. ³⁵Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; ³⁶ anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.

³⁷Llavors els justos li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ³⁸¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ³⁹ ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?

⁴⁰El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.

⁴¹Després dirà als de la seva esquerra: Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. ⁴²Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; ⁴³ era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.

⁴⁴ Llavors ells li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

⁴⁵Ell els contestarà: Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi. ⁴⁶I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús.

El text clou el discurs sobre la vinguda del Fill de l’home. I ofereix un drama amb tres escenes: 1) l’obertura, amb l’escenificació de la vinguda gloriosa del Fill de l’home, l’aplec dels pobles i la seva separació; 2) el diàleg del Rei, primer, amb els de la seva dreta i, després, amb els de la seva esquerra; 3) l’escena final, amb l’execució de les sentències que obren, respectivament, dues escenes de diàleg.

El cop d’escena és la contraposició dels dos grups de gent, subratllat per la monòtona repetició de l’elenc de les accions de misericòrdia fetes o desateses. La imatge del pastor, que separa les ovelles de les cabres, estableix el lligam amb l’escena del diàleg entre el Rei assegut al seu tron gloriós i, successivament, els de la seva dreta (els justos) i els de la seva esquerra (els indefinits). Però, realment, el cop d’escena està en la sorpresa: el Rei s’identifica amb aquests germans meus més petits.

Certament, cap dels dos grups no sospitava la presència misteriosa del Fill de l’home en els més petits. Així, el cop d’efecte de la separació dels uns dels altres no són les sis accions a favor dels més petits, sinó la identificació del Rei amb aquests germans meus més petits, que revela, alhora, el seu nou rostre i la radical seriositat de l’acció solidària envers els més petits: esdevenen els meus germans.

El Rei i Fill, assegut com a jutge escatològic, s’autopresenta com el qui té fam i set, foraster i despullat, malalt i a la presó. Per tant, el cara a cara decisiu entre els humans i Crist no s’esdevé en un marc de gestos heroics i extraordinaris, sinó en la quotidianitat dels nostres encontres humans. Aleshores la vida eterna o l’autocondemna es juga en les relacions quotidianes d’acolliment o rebuig dels més petits, que són el signe objectiu de la presència humil i amagada de Crist Rei. Mateu ha teixit amb dos fils tot el seu missatge: Jesucrist i l’amor solidari.

En l’amor gratuït i generós envers els més petits, s’expressa la relació vital de fe en Crist, relació que, a la fi, esdevindrà plena comunió.

Jesús s’identifica amb el pa i el vi de l’Eucaristia i amb els petits. Jesús diu: Això és el meu cos, aquesta és la meva sang; però també diu: a mi m’ho feu, a mi m’ho negueu.

 

3. Pensem-hi.

·       Considero l’exclòs, el sobrant, l’oblidat com a germà?

·       Identifico Jesús amb els petits?

·       M’adono que totes les bones accions que faig a favor dels més petits les faig al mateix Jesús?