Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa

 

D. 16 de durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 10,38-42)

³⁸Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l’acollí una dona que es deia Marta. ³⁹Una germana d’ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. ⁴⁰Marta, en canvi, estava molt atrafegada per poder-lo servir. Es presentà davant Jesús i digué: Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m’hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar.

⁴¹El Senyor li va respondre: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, ⁴²quan només n’hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Tot fent camí a Jerusalem, Jesús s’atura a visitar Marta i Maria. Lluc no indica qui són les germanes Maria i Marta ni tampoc el nom del poblet. El quart evangeli (Jn 11,1; 12,1-3), però, indica que Maria, Marta i Llàtzer són tres germans amics de Jesús i que viuen a Betània, poble que Lluc no esmenta fins que Jesús és a les portes de Jerusalem (Lc 19,29), el final del camí.

Diumenge passat Lluc oposava el samarità als consagrats al Senyor (el sacerdot i el levita). Ara Lluc oposa dos tipus de reaccions: Marta, com a model d’amfitriona, i Maria, com a model de deixebla. I a més, Lluc suggereix una pregunta: En què consisteix acollir Jesús? Simplement es tracta d’escoltar la seva paraula (Lc 8,18.21). En efecte, l’única cosa necessària és asseure’s als peus del Senyor per escoltar-lo. Així, la postura característica del deixeble que escolta la paraula del Mestre és assegut als seus peus (Lc 8,35) i no pas molt atrafegat per obsequiar-lo. Avui diríem atabalat (o sense saber on és el Nord) en el servei.

Tot fent el camí, l’autèntic servei no consisteix a atendre delicadament Jesús, sinó a escoltar la seva paraula (la vida). Marta està preocupada i neguitosa per moltes coses, perquè Jesús sigui ben servit; però Jesús s’identifica amb el qui serveix (Lc 22,27), i Jesús serveix els qui s’han mantingut vetllant (Lc 12,37), fidels a la seva paraula.

Jesús no desautoritza pas el servei de Marta, més aviat indica que l’essencial per al deixeble és dedicar-se a escoltar la seva paraula. I això exigeix una total i exclusiva atenció (la part millor), perquè doni fruit (Lc 8,18). Heus ací que si el deixeble serveix, però no escolta la Paraula, perdrà la part millor; en canvi, si escolta la Paraula, tindrà la part millor i no li serà pas presa.

Si diumenge passat Jesús ens convidava a fer una acció: ser el proïsme per al qui trobem al llarg del camí; avui Jesús ens convida a fer una opció: escollir la millor part, la felicitat veritable i perdurable; escollir el mateix Jesús. És a dir, si escollim asseure’ns als peus de Jesús i no les accions que ens facin quedar bé davant l’hoste que ens visita, no pararem de servir com Jesús: servirem generosament i gratuïtament, sense esperar res a canvi, deixant-hi la pell.

En resum, el deixeble manifesta la seva hospitalitat si dedica tot el seu temps a escoltar Jesús. Acollir la visita de Déu consisteix a escoltar el seu Fill (Lc 9,35).

3. Mirem la nostra vida i acció

En la meva vida i acció dono la deguda importància a la Paraula de Déu?

Les coses que faig m’ajuden a servir millor o em distreuen del que és essencial?

Faig moltes coses per seguir Jesús sense escoltar-lo?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Vés, i tu fes igual

 

D. 15 durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 10,25-37)

²⁵Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna? ²⁶Jesús li digué: Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes? ²⁷Ell va respondre: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. ²⁸Jesús li digué: Has respost bé: fes això i viuràs. ²⁹Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: I qui són els altres que haig d’estimar?

³⁰Jesús va contestar dient:

«Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. ³¹Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. ³²Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda. ³³Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. ³⁴S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. ³⁵L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.»

³⁶Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers? ³⁷Ell respongué: El qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: Vés, i tu fes igual.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Tot fent camí a Jerusalem, Lluc relata una controvèrsia de Jesús amb un mestre de la Llei (un intèrpret professional de la Llei, un dels savis i entesos esmentats a Lc 10,21). El relat està teixit amb dues preguntes provocadores del jurista i amb dues preguntes suggeridores de Jesús. A cada provocació del jurista, Jesús suggereix la resposta amb una altra pregunta.

Així, a la primera provocació del jurista, Jesús suggereix la resposta en la Llei. El deixeble ha d’estimar els altres com estima Déu, però també ha estimar-los sense fer distinció de credo, fins i tot si són enemics (jueus i samaritans no es poden veure). Si l’amor a Déu no coneix límits (és d’una adhesió total), tampoc no n’ha de conèixer l’amor als altres. Després d’aquesta resposta del jurista, Jesús expressa que hi està d’acord: Has respost bé: fes això i viuràs. I així ha respost a la seva provocació inicial: Mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna? La pregunta suggeridora de Jesús l’ha ajudat a descobrir que la resposta la té molt a prop seu, i que el seu compliment li donarà la vida que cerca. En definitiva, Jesús indica el camí del deixeble a la vida eterna: estimar il·limitadament a Déu i als altres.

A la segona provocació del jurista i abans de respondre-hi amb una altra pregunta suggeridora, Jesús li proposa una paràbola que apunta a l’acció (evoca 2Cr 28,5-15); és la mateixa acció del samarità que és significativa, és un exemple a seguir, tot i que d’un samarità no pugui esperar-se, d’entrada, res de bo. Jesús té present que els sacerdots i els levites són jueus amb una dedicació total al Senyor pel seu lligam amb el culte del temple, i que la impuresa ritual d’aquests consagrats al Senyor, derivada del contacte amb un cadàver o un mig mort, és més greu que la d’un jueu no consagrat. Per això, Jesús suggereix que també un enemic de la religió pròpia pot ser el proïsme. Quan Jesús diu: Vés, i tu fes igual (acció), no defineix qui és, sinó que indica que si el deixeble vol heretar la vida eterna ha d’estimar àdhuc l’enemic, i que fent-ho serà ell mateix el proïsme de tots els qui anirà trobant al llarg del camí. El deixeble és, doncs, el proïsme.

3. Mirem la nostra vida i acció

Què em convida a fer Jesús? Com ho concreto?

Qui és el meu proïsme?

Quan sóc proïsme per als altres?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: els envià de dos en dos

D. 14 de durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 10,1-12.17-20)

¹Després d’això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar.

²Els deia: La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats. ³Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. ⁴No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. ⁵Quan entreu en una casa, digueu primer: “Pau en aquesta casa.” ⁶Si allí hi ha algú que n’és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d’ell; si no, tornarà a vosaltres. ⁷Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. ⁸Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, ⁹cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: “El Regne de Déu és a prop vostre.” ¹⁰Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: ¹¹“Fins i tot la pols del vostre poble que se’ns ha encastat als peus, ens l’espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop.” ¹²Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població.

¹⁷Els setanta-dos van tornar plens d’alegria i deien: Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del teu nom.¹⁸Jesús els digué: Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. ¹⁹Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l’enemic, i res no us farà mal. ²⁰Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Jesús ha emprès el camí a Jerusalem amb els deixebles. Durant el camí, Jesús i els deixebles anuncien i fan present el Regne. No s’ indica, però, d’on parteixen els deixebles per a la missió ni des d’on tornen, sols s’indica que parteixen de Jesús i hi tornen. Quan era a Galilea, Jesús ja havia enviat els Dotze a anunciar i fer present el Regne. Ara hi envia més deixebles, significant que la missió és de tots els seguidors i que s’adreça a tots els pobles de la terra, destinats a acollir la visita de Déu en Jesús, el do de la pau ofert en Jesús, la mateixa Paraula de Déu en la pròpia llengua. És tota l’Església l’enviada a tots els pobles. Per tant, Lluc suggereix que el camí de l’Església passa per la missió.

La missió eclesial té com a trets singulars la urgència i dedicació exclusiva al Regne, la possibilitat del refús i la importància de l’oració. La missió eclesial no depèn només del treball dels enviats, sinó també de la fidelitat en l’oració (obertura a l’acció de Déu i reconeixement de la seva presència), i de la confiança en el Senyor que envia. La fidelitat i la confiança ajuden a acceptar tant l’hospitalitat de la gent com el seu refús. Ara bé, la pau (la salvació que Déu regala en la seva visita) no s’esfuma si no és rebuda o acollida, sinó que retorna al qui l’ha donada, sense perdre res de la seva frescor original i actual.

Els deixebles no s’han de desanimar mai en el camí que els cal recórrer amb Jesús, fins que el do de la pau arribi arreu de la terra. Ara i ací, els missioners no donen res més que el que Jesús ressuscitat els regala: Pau a vosaltres, amb l’alegria que implica i amb la confiança en la victòria de Jesús sobre el poder del mal. Heus ací que ja és una realitat: El Regne de Déu és a prop vostre.

Després de l’acció evangelitzadora, els Dotze i els setanta-dos expliquen Jesús el que han fet i descobert. Tornen tots contents.

Jesús envia els seus deixebles a anunciar i fer present el Regne. Per això el mal retrocedeix. La presència del Regne porta la pau i la pau venç el mal. Jesús s’atura a valorar l’acció. L’èxit de la missió no està en la destrucció del poder de Satanàs, sinó en l’actualització de la salvació de Déu, és a dir, que la pau, fruit de l’amor i de la llibertat, avanci. El que importa és tenir el nom escrit en el cel, gaudir per sempre de la pau.

3. Mirem la nostra vida i acció

Tota acció és transformadora si anunciem i fem present el Regne de Déu. N’he fet experiència? Quan? Com?

Per què valorar tota acció és important?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: tu vés i anuncia el Regne de Déu

 

D. 13 durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 9,51-62)

¹Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. ⁵²Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. ⁵³Però no el volgueren acollir, perquè ell s’encaminava a Jerusalem. ⁵⁴En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? ⁵⁵Però Jesús es girà i els va renyar. ⁵⁶I se n’anaren en un altre poble. ⁵⁷Mentre feien camí, un li digué: Et seguiré arreu on vagis. ⁵⁸Jesús li respongué: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap. ⁵⁹A un altre li digué: Segueix-me. Ell respongué: Senyor, deixa’m anar primer a enterrar el meu pare. ⁶⁰Jesús li contestà: Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu. ⁶¹Un altre li digué: Et seguiré, Senyor, però primer deixa’m anar a dir adéu als de casa meva. ⁶²Jesús li va respondre: Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

El text enceta el camí de Jesús cap a Jerusalem amb els deixebles (Lc 9,51-19,44). Lluc presenta Jesús educant els deixebles tot fent camí junts, el camí cap al Pare, el camí de l’Església al Regne. El qui vol conèixer Jesús, el qui se sent admirat i atret pel que fa i diu (Lc 9,9), és convidat a seguir-lo, a fer camí amb ell, a estar disposat a compartir el seu estil de vida, renunciant gratuïtament a les pròpies prioritats i acceptant lliurement de jugar-se la pell en el seu seguiment. Al llarg d’aquest camí hem de reconèixer que Déu ens visita i salva en Jesús (Lc 19,44). Es tracta d’un camí teològic i espiritual cap al destí final del Messies, la seva passió, mort i resurrecció i ascensió. Però el destí final de Jesús no és la mort sinó la Pasqua i la glòria (Lc 9,51).

El text consta de dues escenes: la introducció a tot el relat del camí a Jerusalem (Lc 9,51-56) i tres màximes adreçades a tres aprenents de deixebles (Lc 9,57-62).

La primera escena destaca la ferma decisió de Jesús: és voluntat de Déu, per això és irrevocable, tot i els possibles entrebancs, ja no és el primer cop que en troba (Lc 4,16-30). Jesús refusa eliminar els seus enemics com Elies (2Re 1,10), no és Elies (ho seria Joan Baptista: Ml 3,23; Lc 1,17). Després de renyar Jaume i Joan, que volien emprar el poder per a eliminar qualsevol refús, Jesús els proposa de fer camí junts, perquè comprenguin la seva decisió. Ni s’ha de destruir l’enemic ni cedir davant d’ell, cal fer la voluntat de Déu, és a dir, fer el camí de Jesús.

La segona escena mostra la disponibilitat radical del deixeble: el Regne de Déu és prioritari, no pot esperar. El primer aprenent aprèn que ser deixeble és quelcom seriós: cal estar disposat a caminar sempre amb altres, sense residència fixa, sense estabilitat de cap mena o aburgesament; àdhuc els animals viuen millor: gaudeixen d’una certa estabilitat. El segon aprèn que els deures filials poden obstaculitzar la radicalitat i la urgència de l’opció: no hi cap la indecisió. I el tercer aprèn que seguir Jesús implica dedicació exclusiva, fins i tot superant els lligams familiars: el destí personal ve marcat per la construcció del Regne. Per tant, fer junts el camí de Jesús implica no cercar cap seguretat, no posar cap obstacle ni que sigui sentimental, no mirar el que deixem, per més important que sigui, sinó mirar Jesús, el qui marca el camí (He 12,2).

3. Mirem la nostra vida i acció

Quina és la meva disponibilitat per a seguir Jesús? Què m’impedeix de seguir-lo?

Què li demano perquè m’ajudi en aquest camí de servei i d’amor?