Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix...

D. 12 durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 9,18-24)

¹⁸Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell. Llavors els preguntà: Qui diu la gent que sóc jo? ¹⁹Ells respongueren: Uns diuen que ets Joan Baptista; d’altres, que ets Elies; d’altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes. ²⁰Ell els preguntà: I vosaltres, qui dieu que sóc? Pere li respongué: El Messies de Déu. ²¹Però ell els manà severament que no ho diguessin a ningú. ²²Jesús afegí: Cal que el Fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia.

²³I deia a tothom: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. ²⁴Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

La personalitat de Jesús suscita interrogants. L’escena és introduïda per la pregària de Jesús. Jesús prega en els moments clau de la seva vida. Així l’evangelista Lluc posa de relleu que Jesús no sols s’atura a saber l’opinió de la gent i a escoltar la declaració de Pere sobre la seva identitat, sinó també perquè vol manifestar clarament el seu destí.

El text té tres moments, el primer, on s’ofereix la veritable identitat de Jesús; el segon, on Jesús anuncia la seva passió, mort i resurrecció; el tercer, on Jesús proposa les condicions discipulars.

Pere, que havia vist i sentit Jesús, fascinat per les seves accions i paraules, el reconeix com a Ungit (Messies) de Déu, l’enviat de Déu per a restaurar el regne d’Israel.

Jesús imposa el silenci perquè no vol que els seus deixebles associïn la identitat del Messies amb la idea de glòria i victòria. Per això Jesús es presenta com a Messies rebutjat i crucificat, que es lliura per al bé de tota la humanitat, i no sols per un poble o per una causa; i a més, ho fa sense comptar amb el poder i els poderosos que el posseeixen.

Jesús anuncia el seu futur destí, tot donant la perspectiva correcta a la solemne declaració de Pere i  tot responent a la pregunta d’Herodes (Lc 9,9: Però, qui és aquest de qui sento a dir tot això?). Però també dóna raó del seu camí cap a Jerusalem, on durà a terme la voluntat del seu Pare. Pere i els altres deixebles han de ser conscients de tot el que els espera en aquest camí que suposa fer la voluntat de Déu Pare.

Seguir Jesús significa fer el mateix camí que Jesús, d’entrega generosa i gratuïta per amor, acceptant-ne dificultats i patiments des de l’amor. El qui segueix Jesús l’ha de seguir seriosament, fins a la mort. Jesús convida a renunciar a l’interès personal, acceptar la pròpia creu (és a dir, a estar absolutament disponible per a donar testimoni de pròpia adhesió a Jesús) i seguir-lo en l’amor envers els altres.

La fidelitat al Regne inaugurat per Jesús és font de vida, perquè l’amor i la justícia són font de vida.

3. Mirem la nostra vida i acció

M’he plantejat seriosament qui és Jesús per a mi? Quin lloc té Jesús en la meva vida i acció?

Vull seguir Jesús en el seu camí de servei i d’amor fins al final, tot i les sofrences i dificultats que em pugui trobar?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau

 

D. 11 durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 7,36-8,3)

³⁶Un fariseu va invitar Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. ³⁷Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d’alabastre plena de perfum ³⁸ i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d’ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum. ³⁹El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora.» ⁴⁰Jesús li digué: Simó, t’haig de dir una cosa. Ell li respongué: Digues, mestre. ⁴¹Dos homes devien diners a un prestador: l’un li devia cinc-cents denaris, i l’altre, cinquanta. ⁴²Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d’ells et sembla que l’estimarà més? ⁴³Simó li contestà: Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran. Jesús li diu: Has respost correctament. ⁴⁴Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó: Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me’ls ha rentat amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells. ⁴⁵Tu no m’has rebut amb un bes; ella, en canvi, d’ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. ⁴⁶Tu no m’has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m’ha ungit els peus amb perfum. ⁴⁷Així, doncs, t’asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc. ⁴⁸Després digué a la dona: Els teus pecats et són perdonats. ⁴⁹Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?» ⁵⁰Jesús digué encara a la dona: La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau.

¹ Després d’això, Jesús anava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova del Regne de Déu. L’acompanyaven els Dotze ² i algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties: Maria, l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, ³Joana, la muller de Cuses, administrador d’Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

L’àpat és motiu de diàleg i trobada. Moltes persones no es trobarien si no hi fos Jesús entremig. Una dona irromp en l’àpat. Els gestos que ella fa mostren veneració cap a la persona de Jesús. No té cap dubte sobre la seva identitat. En canvi, el fariseu dubta de la identitat de Jesús (si fos profeta...). La paràbola dels dos deutors presenta la situació de l’home davant de Déu. Tots en som deutors, però Déu perdona cadascú el seu deute. El perdó de Déu rebut ens fa créixer en l’amor.

Un grup de dones acompanyen Jesús en el seu camí juntament amb els Dotze. L’anunci del Regne fa seguidors i seguidores. El seguiment implica generositat. Jesús acull una dona que no havia estat convidada (no té nom, perquè pot ser qualsevol de nosaltres) i es deixa convidar pel fariseu Simó, per tant, també l’acull. Jesús se serveix d’una paràbola per a dialogar i indicar la seva missió (fer present la visita de Déu) i alhora apuntar l’amor del seu Pare. Jesús suggereix que cal ser agraït davant el perdó generós de Déu. Jesús no perdona la dona perquè estimi molt, sinó perquè Déu és amor generós i gratuït. I per això la dona expressa el seu agraïment estimant més. Rebre i acollir amor, et fa créixer en l’amor i donar-ne.

3. Mirem la nostra vida i acció

Tinc moments per a dialogar amb d’altres?

Jesús m’és ocasió de trobada amb gent diferent?

Sé reconèixer i acceptar els propis errors?

La militància cristiana em fa ser més agraït i generós, com les dones que acompanyen Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: T’ho mano: jove, aixeca’t.

Diumenge 10 de durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 7,11-17)

¹¹Després Jesús se n’anà en una vila anomenada Naïm. L’acompanyaven els seus deixebles i molta gent. ¹²Quan s’acostava al portal de la vila, es trobà que duien a enterrar un mort, fill únic d’una dona que era viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. ¹³Així que el Senyor la va veure, en sentí compassió i li digué: No ploris. ¹⁴Després s’acostà al fèretre i el va tocar. Els qui el portaven s’aturaren. Ell digué: T’ho mano: jove, aixeca’t. ¹⁵El mort va incorporar-se i començà a parlar. I Jesús el va donar a la seva mare. ¹⁶Tothom va quedar esglaiat i glorificaven Déu dient: Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres. I també: Déu ha visitat el seu poble. ¹⁷L’anomenada de Jesús s’escampà per tot el país dels jueus i per totes les regions veïnes.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

El relat se situa durant el ministeri de Jesús en la regió de Galilea, i anticipa la resposta de Jesús als enviats de Joan Baptista, que volien saber si Jesús era el qui havia de venir o se n’havia d’esperar un altre (Lc 7,20). D’aquesta manera el que diu Jesús és confirmat amb fets, els morts ressusciten (Lc 7,22).

En aquest relat de resurrecció, hi ressona l’acció d’Elies que torna a la vida el fill de la viuda de Sarepta (1Re 17,8-24). Per això la gent es refereix a Jesús com un gran profeta (al·lusió a Elies). Però Jesús, a diferència d’Elies, ressuscita el fill únic de la viuda amb la força de la seva paraula. Ara i aquí la força de la Paraula de Déu actua  per mitjà de Jesús i interpel·la la nostra fe en aquesta força divina.

Jesús, que és anomenat per primer cop Senyor, es compadeix entranyablement (així ho expressa el verb grec) davant l’escena d’una viuda que acompanya el fèretre del seu únic fill. Jesús es troba, doncs, davant d’una dona sola sense recursos, ja que el fill significava el seu únic mitjà de subsistència en la societat d’aquell temps.

Jesús actua sense demanar la fe, ni la de la mare del mort ni la dels amics que l’acompanyen. Jesús actua només mogut per la compassió, des de la gratuïtat.

Jesús tranquil·litza la mare i la consola amb unes senzilles paraules (No ploris), i s’adreça al jove mort manant-lo que s’aixequi, que s’alci de la mort.

Jesús fa present l’amor compassiu i misericordiós de Déu. Jesús es compadeix com el pare de la paràbola davant el retorn del seu fill petit (Lc 15,20). Per això el poble reacciona glorificant Déu, tot reconeixent la seva acció i presència enmig del seu poble. Com a profeta, Jesús és la Paraula de Déu que dóna vida, que t’allibera dels forrellats de la mort.

3. Mirem la nostra vida i acció

Les accions de Jesús interpel·len la meva fe? Quan reconec la presència de Déu o la seva visita? La compassió em mou a actuar en favor dels altres?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona:Tots en van menjar i quedaren saciats

 

El Cos i la Sang de Crist C

1. Llegim el text (Lc 9,11b-17)

^11bJesús acollí els qui el seguien i els parlava del Regne de Déu, i guaria els qui en tenien necessitat. ¹²El dia començava a declinar, i els Dotze s’acostaren a dir-li: Acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les masies del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat. ¹³Però Jesús els digué: Doneu-los menjar vosaltres mateixos. Ells respongueren: Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada. ¹⁴Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles: Feu-los seure en grups de cinquanta. ¹⁵Ells ho van fer així, i tothom s’assegué. ¹⁶Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent. ¹⁷Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

El miracle de la multiplicació dels pans i peixos és l’únic que és testificat pels quatre evangelis. Inclús Mateu i Marc en tenen dues narracions. Però el que impressiona més és la manca de reacció de la multitud en els cinc relats sinòptics (2 de Mc, 2 de Mt, Lc), el que un fet tan espectacular tingui tan poc ressò. El que tots sis (2 de Mc, 2 de Mt, Lc i Jn) esmenten és que la multitud queda saciada.

Lluc situa el relat dels pans i peixos com a resposta a la pregunta del rei Herodes: Qui és aquest de qui sento dir tot això? (Lc 9,9), a fi de mostrar un nou aspecte del poder de Jesús i indicar el lligam entre l’acció de Jesús i la presència del Regne (Lc 9,11). El fet que tota la multitud quedi saciada representa un tast del Regne. Les mateixes sobres són signe de la generositat de Déu manifestada en Jesús. I el fet que siguin dotze coves és una al·lusió als Dotze i al banquet final. Així es destaca l’acompliment de les promeses: Déu celebra un banquet per a tots els pobles (Is 25,6). Imatge de la comunitat que acull tothom i que es reuneix entorn del Crist present en l’Eucaristia (recordeu com acaben les aventures d’Astèrix i Obèlix?).

Jesús clou la seva missió a la regió de Galilea amb un gest profètic, aplegar deixebles i multitud i compartir el que ell mateix havia multiplicat. Jesús acull tothom, per això no acomiada ningú, quan sorgeixen les dificultats. Jesús fa cinc accions: pren, alça els ulls, beneeix, parteix i dóna. Les cinc accions que caracteritzen la seva donació gratuïta per amor al Pare i a la humanitat i anticipen el banquet festiu de tots els pobles. Precisament són les cinc accions que fa el qui presideix l’Eucaristia.

La desproporció entre la poca cosa que tenen i aporten els deixebles i el que Jesús té i dóna anuncia i fa present l’immens tresor de l’Eucaristia: Jesús té la vida de Déu i la dóna gratis i generosament.

3. Mirem la nostra vida i acció

Què em crida l’atenció de Jesús? (Que aculli tothom i no acomiada ningú? Que animi a l’equip a prendre la iniciativa?)

Quina hauria estat la meva reacció davant el gest profètic de Jesús?

Visc l’Eucaristia com l’aplec de la diversitat en la unitat entorn de Jesús (com a tast del Regne de Déu)?