Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Prepareu el camí del Senyor

 

D. 2 d’Advent C

1. Llegim el text (Lc 3,1-6)

¹ L’any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d’Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d’Abilene, ² durant el pontificat d’Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. ³ Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, ⁴ tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes: És la veu d’un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. ⁵ S’alçaran les fondalades,s’abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny tortuós quedarà pla i el camí escabrós serà allisat; ⁶ i tothom veurà la salvació de Déu.

2. Mirem el text i contemplem-lo

Amb aquest text comença pròpiament el temps de Jesús, després de les narracions de la infància (Lc 1,5-2,52). I el temps de Jesús ve preparat amb la crida i ministeri de Joan, fill Zacaries, que més tard serà anomenat per Lluc el Baptista (Lc 7,20), nom pel qual ja era conegut pels primers cristians. A la llum de Lc 16,16, Joan es troba al bell mig dels dos temps, el temps d’Israel i el temps de Jesús; així Joan no és sols el precursor del temps de Jesús, sinó també el qui l’inaugura.

Lluc torna a presentar Joan, ja l’havia presentat a Lc 1,5-25.44.57-80, atès que segueix la narració de Mc 1,2-5. L’ha presentat al desert (Lc 1,80) i ara (Lc 3,2) explica aquesta presència com l’acompliment d’Is 40,3 (text també citat a Mc 1,3 i a Mt 3,3).

Lluc pinta un quadre amb: 1) sis sincronismes (sota el govern dels romans Tiberi i Ponç Pilat, i dels tetrarques Herodes, Felip i Lisànies, i sota el pontificat d’Annàs i Caifàs) que relacionen la crida i el ministeri de Joan amb la història present, tant de Roma com de Palestina, tot situant-nos entorn dels anys 27/28 de la nostra era; 2) la crida de Joan, d’estil profètic (rep la paraula de Déu); 3) l’ampliació de la citació Is 40 fins al verset 5, on es diu que tothom veurà la salvació de Déu; 4) l’omissió de les regions des d’on venia la gent per a escoltar la predicació de Joan i de la seva vestimenta (vegeu Mc 1,5-6); 5) la relació entre el desert i el Jordà, relació que fa que alguns connectin Joan amb la comunitat de Qumran, un lligam últimament descartat, tot i que tant la comunitat com Joan s’instal·lessin en el desert seguint la profecia d’Is 40,3; la comunitat a l’oest (en el lloc on ja la salvació de Déu irrompia, travessat el riu) i Joan a l’est, com a preparació a l’entrada, abans de creuar el riu Jordà (Js 3,1-17). L’objectiu del quadre no és altre que presentar Joan com l’home cridat per Déu perquè orienti i disposi Israel a rebre la salvació de Déu, i com el profeta que prepara el camí per al Senyor (al Llibre dels Fets, Lluc presenta l’Església com el camí). I el camí es prepara canviant d’estil de vida, tot orientant-lo a fer la voluntat de Déu.

Joan bateja i predica la conversió i el perdó dels pecats com a veritable acompliment de la profecia d’Is 40,3-5. I nosaltres hem d’anunciar i practicar un canvi d’estil de vida com a efecte de l’acolliment de la salvació de Déu en les nostres vides.

3. Pensem-hi

Com Joan rebo una paraula de Déu? Joan usa el baptisme com a mètode per a la transformació radical de tota la persona, la RdV m’ajuda com a mètode per a transformar-me radicalment?

Què faig per a orientar i disposar els altres a rebre la salvació de Déu?

La Campanya ajuda a construir enmig del desert un camí pla i suau perquè hi pugui passar el Senyor al capdavant i així guiar-nos cap al món nou?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment

 

D. 1^r d’Advent C

1. Llegim el text (Lc 21,25-28.34-36)

²⁵Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. ²⁶La gent defallirà de por i d’ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. ²⁷Llavors veuran el Fill de l’home venint en un núvol amb gran poder i majestat. ²⁸Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta. ³⁴Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, ³⁵que caurà sobre tots els habitants de la terra. ³⁶Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l’home.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

El tema més difícil en la teologia lucana és el de la fi dels temps. Si comparem el discurs sobre la fi de Mc 13 amb el de Lc 21, trobarem que Lc treu ferro als trets més apocalíptics de Mc. Lluc ens situa davant la vinguda del Fill de l’home amb esperança i joia: Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats (Lc 21,28). En situar la vinguda del Fill de l’home en el marc dels fets que anuncien la destrucció de Jerusalem (Lc 21,20-24), Lluc pretén dir que tal com l’anunciada destrucció Jerusalem s’ha esdevingut (l’any 70), també s’esdevindrà la salvació de Déu en la història; i que per aquest motiu, cal estar alerta i no baixar la guàrdia en la fidelitat a la Paraula (Lc 21,34-36), que ha d’arribar fins a l’extrem de la terra (Ac 1,8).

Lluc distingeix clarament entre la destrucció de Jerusalem i el temps final amb la vinguda del Fill de l’home; moment precedit per una sèrie de senyals visibles pertot el món: cel, terra i mar; també els poders celestials es veuran afectats: trontollaran; després d’això, l’únic sobirà del cel, terra i mar (parts en què es dividia el món) apareixerà i manifestarà el seu poder, salvant qui l’aculli. La humanitat es divideix entre els qui afronten la fi amb por i els qui l’acullen amb esperança. Lluc segueix la tradició en la descripció de l’aparició del Fill de l’home (Dn 7,13-14). I serà visible perquè ningú no pugui dir que no l’ha vist, i perquè tothom el pugui acollir.

La trobada amb Crist és motiu d’angoixa per als qui no s’obren a l’amor de Déu i d’esperança per als qui l’acullen.

Lluc insisteix en la certesa que el Fill de l’home vindrà per a tothom, tot i que la seva vinguda no sigui imminent. Amb tot, cap deixeble no s’ha de confiar i distreure’s del camí de Jesús. La destrucció de Jerusalem va afectar tots, així també afectarà tots la vinguda del Senyor (Lc 21,34-35). Per això, el deixeble ha de pregar (Lc 21,36). El qui prega, està en vetlla davant Déu, i el qui està atent al Senyor, prega. L’Església apostòlica associa vetllar (ser solidari) i pregar amb la fracció del pa (Ac 2,42-47).

Davant la certa, tot i que no imminent, vinguda del Senyor en tot el seu poder i glòria (després d’haver passat per la creu i ser exaltat, vindicat), cal alçar el cap ben alt com a signe de la llibertat i dignitat de ser cristià, i mantenir-se drets (és a dir, sense por) com a signe de la fe.

3. Pensem-hi

La pregària em manté en vetlla davant la visita de Jesucrist en la meva vida i acció?

Estic atent a descobrir els signes de la presència de Jesucrist?

La solidaritat expressa la meva vigilància activa?

Els Estudis d''Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva reialesa no és d’aquest món...

 

Crist Rei B

1. Llegim el text (Jn 18,33-37)

³³Llavors Pilat se’n tornà a l’interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué: ¿Tu ets el rei dels jueus? ³⁴Jesús contestà: ¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d’altres t’ho han dit de mi? ³⁵Pilat replicà: Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t’han posat a les meves mans. Què has fet? ³⁶Jesús contestà: La meva reialesa no és d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d’aquí. ³⁷Pilat li digué: Per tant, tu ets rei? Jesús contestà: Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Aquest fragment cal situar-lo dins el quadre de la trobada de Jesús amb Pilat, amb set escenes (on n’hi ha dues de privades entre el Rei i Pilat), a dins o fora del pretori segons aquest ritme: 1) fora: les autoritats jueves demanen la condemna a mort de Jesús (Jn 18,28-32); 2) dins: Pilat interroga Jesús sobre la seva reialesa (Jn 18,33-38a); 3) fora: Pilat troba Jesús no culpable i les autoritats jueves prefereixen Barrabàs (Jn 18,38b-40); 4) dins: els soldats humilien Jesús (Jn 19,1-3); 5) fora: Pilat troba Jesús no culpable (Jn 19,4-8); 6) dins: Pilat interroga Jesús sobre l’autoritat (Jn 19,9-11); 7) fora: les autoritats jueves assoleixen la condemna a mort de Jesús (Jn 19,12-16a). Els dos interrogatoris acaben amb una doble conclusió de Pilat sobre Jesús: Aquí teniu l’Home (Jn 19,5) i Aquí teniu el vostre Rei (Jn 19,14).

El poble no hi surt, és una manera d’indicar que la responsabilitat de tot el procés recau en l’aristocràcia sacerdotal (Caifàs i els seus) i en la covardia de Pilat. Només el prefecte o procurador romà tenia de fer crucificar o no algú. Caifàs i Annàs no pensaven que Jesús fos un cabdill d’una força armada i que planejava una insurrecció, però temien que pogués atiar el poble, és a dir, van entendre massa bé Jesús i els seus deixebles. Pilat executa Jesús perquè li demana el summe sacerdot i li dóna una excel·lent excusa: Jesús es presenta a la ciutat com a rei dels jueus. Pilat hi descobreix un aspirant a rei sense exèrcit. Pilat no si pensa massa a crucificar-lo, després de flagel·lar-lo, d’assotar-lo i interrogar-lo. Pilat va ser destituït a causa de les seves execucions massives i imprudents.

A dins (en privat), Pilat interroga Jesús sobre la seva reialesa i Jesús dóna una doble resposta, primer, diu el que no és, és a dir, el seu regnat no és terrenal, no se sosté per cap exèrcit ni per les potències mundials. I després diu el que és, és a dir, la seva reialesa es manifesta en el testimoni, en donar testimoni de la Veritat, que és la manifestació de l’amor de Déu a tota humanitat per l’entrega del seu Fill Jesucrist.

La reialesa de Jesús és de Déu, i s’exerceix en aquest món donant testimoni de l’amor de Déu a favor de tota la humanitat, estimant fins a l’extrem (Jn 13,1). Jesús ofereix a la humanitat (representada per un que la vol dominar) el regal de la comunió amb Déu, que és la Veritat, i que ens farà lliures (Jn 8,32). Si escoltem Jesús accedim a la Veritat, a la comunió amb Déu i entre nosaltres (cf. 1Jn 1,1-3). La reialesa de Jesús no fa cap mena de por als poderosos d’aquest món. Una reialesa basada en l’amor fins a l’extrem no pot usar el poder de la violència per a combatre el mal i derrotar-lo. No es pot abatre el mal fent mal. Cal optar, o bé per la Veritat, o bé pel cantó fosc.

3. Pensem-hi

Quina importància té en la meva vida i acció escoltar Jesús? Com visc la meva comunió amb Jesucrist?

D’on em ve la força per a combatre el mal? De l’amor? D’escoltar Jesús? De la Veritat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ella, en canvi, ha donat el que necessitava

 

D. 32 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 12,38-44)

³⁸Jesús, instruint la gent, deia: Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places ³⁹ i que els facin ocupar els seients d’honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. ⁴⁰Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor. ⁴¹Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. ⁴²Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. ⁴³Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. ⁴⁴Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Abans d’abandonar el recinte del Temple de Jerusalem, on havia estat qüestionat pels dirigents religiosos (Mc 12,1-27), Jesús fa una severa crítica contra els mestres de la Llei que abusen del seu poder institucional (Mc 12,38-40). Una crítica que contrasta amb l’elogi a la generositat dels pobres. Així tenim dues actituds contraposades, l’abús de poder i la generositat.

Jesús denuncia els qui abusen del seu poder institucional, i a més, escanyen els pobres. Els mestres de la Llei de Moisès han de ser guies del poble en el camí de la vida, en el camí de felicitat que indica Déu per al seu poble, però se n’aprofiten de la seva condició per a treure’n profit personal i augmentar el seu ego personal.

Jesús critica especialment la vanaglòria i l’avarícia. La vanaglòria sol ser l’orgull de la mediocritat i sovint cau en el ridícul, quan hom s’esforça a ser reconegut públicament. En canvi, l’avarícia o l’ambició desmesurada és l’arma dels poderosos per a escanyar els pobres i els dèbils, i que sovint esdevé corrupció quan es barreja amb el servei a fer. Jesús condemna aquestes dues actituds, no persones concretes.

D’altra banda, Jesús educa la mirada, perquè descobrim i sapiguem mirar com mira Déu les persones. I s’asseu (actitud del mestre) davant la sala del tresor per tal d’indicar la generositat de la viuda que dóna tot el que tenia per a viure. Ho dóna tot a Déu. Amb la seva mirada, Jesús valora positivament l’acció de la viuda pobra. La sala del tresor era l’espai on hi havia una mena de caixes on es tiraven els diners de les ofrenes. I l’ofrena que fa la viuda és la més petita que es podia fer.

Jesús no valora l’acció de la viuda des de la seva llibertat davant la possessió (mentalitat grega), sinó des de l’amor a Déu que expressa (mentalitat jueva). La viuda estima Déu i per això li ho dóna tot. La viuda és autèntica davant de Déu. Aquest és el costat positiu de l’actitud de la viuda.

L’acció de la viuda és exemplar perquè ella patia un doble desavantatge social, com a dona sola i com a representat dels pobres. La valoració que Déu en fa ha d’animar els cristians a ser generosos com la viuda i a estar al costat dels qui no compten socialment.

3. Pensem-hi

Sóc autèntic davant de Déu o intento ser guai (envanir-me) davant dels altres?

Em deixo dur per l’avarícia i l’ambició o per la generositat fonamentada en l’amor a Déu i als altres?

Com educo la meva mirada personal? I com a educador/a com ensenyo a valorar amb la meva mirada?