Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Dues dones que perden la vida

 

Diumenge 13 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 5,21-43)

Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l’altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l’aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu: La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui. Jesús se n’anà amb ell. El seguia molta gent que l’empenyia pertot arreu. Hi havia una dona que patia d’hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré». Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d’ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell i es girà per preguntar a la gent: Qui m’ha tocat la roba? Els seus deixebles li contestaren: ¿Veus que la gent t’empeny pertot arreu i encara preguntes qui t’ha tocat? Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d’ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava. Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar el Mestre? Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: No tinguis por; tingues només fe. I no va permetre que l’acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu: Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm. Ells se’n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l’agafa per la mà i li diu: Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca’t». A l’instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se’n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Marc teixeix dos relats de miracle amb dues dones en perill, una nena que no serà adulta i una adulta impura. Ambdues dones reneixen a la vida perquè es troben amb Jesús. I ambdós relats destaquen la fe en Jesús, que ofereix un camí de vida i de pau, d’autonomia i de llibertat.

Enmig d’una multitud molta gent pot tocar Jesús, però només la dona que el toca amb fe és guarida. Jesús no és cap mag, Jesús porta la salvació de Déu, és a dir, guareix des de l’amor al qui s’hi acull. La dona s’ha empobrit anant als metges i s’acosta a Jesús com a única esperança de guarició, s’hi acosta amb fe. A més, la dona fa un gest, el de tocar Jesús, amb el qual viola la Llei. El desig de tocar Jesús (de trobar-s’hi) és més fort que la Llei. I aquesta trobada amb Jesús la guareix i la salva, l’allibera de la seva impuresa. L’amor sana tot l’ésser.

Les paraules de Jesús al cap de la sinagoga indiquen que la fe és la força que permet a l’ésser humà d’esperar contra tota esperança. Els tres deixebles escollits són testimoni d’una singular escena de revelació: la resurrecció de la noia. Jesús es manifesta com a Fill de Déu, que té ple poder sobre la mort. I per al Fill de Déu la mort significa el son. Per això Déu és un Déu de vius i no de morts (cf. Mc 12,27). La misèria humana i la mort són contràries a l’amor de Déu.

La reacció de burla és d’incredulitat. L’eficàcia del miracle està en la paraula i en el gest d’auxili del Senyor (donar la mà). I l’ordre de Jesús de donar de menjar a la noia manifesta que viu veritablement i no sols el seu esperit. Finalment Jesús no vol que es faci publicitat del fet perquè s’ha d’interpretar des de la seva mort en creu.

La dona, els pares de la noia i els deixebles reconeixen la força de Déu en Jesús i es converteixen en testimoni de l’acció alliberadora i guaridora de Déu en Jesús. I la pau és conseqüència de l’alliberament del mal.

3. Mirem la nostra vida i acció

La força de la fe em sosté per tirar endavant i superar tot mal? I em refà i em guareix?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La tempesta calmada

 

D. 12 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 4,35-41)

 ³⁵Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: Passem a l’altra riba. ³⁶Deixaren, doncs, la gent i se’l van endur en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres barques. ³⁷Tot d’una es va aixecar un gran temporal de vent, i les onades es precipitaven dins la barca fins al punt que ja l’omplien. ³⁸Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem? ³⁹Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua: Silenci! Calla! Llavors el vent va parar i arribà una gran bonança. ⁴⁰Jesús els digué: Per què sou tan covards? Encara no teniu fe? ⁴¹Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre: Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Mc relata la irrupció del Regne de Déu en la vida i les accions de Jesús. En la secció que comença en el fragment d’avui ––la tempesta calmada–– els lectors o oients descobreixen el sentit del que significa que «el Regne de Déu és a prop» (Mc 1,15). En efecte, Jesús es mostra com a Déu i Senyor de la creació.

El relat ens situa davant del fet astorador que Jesús ha calmat els vents i la mar. El nucli de la qüestió no es troba en la historicitat o facticitat del fet narrat, sinó en el sentit de la narració en el seu context.

Cal tenir present que, en l’AT, la mar simbolitza el caos, que és dominat per Déu en la creació (Gn 1). Quan Jesús calma la tempesta no és simplement una demostració de poder sobre la naturalesa, sinó un acte salvador en què les forces caòtiques del mar són doblegades. El miracle té el propòsit de rescatar els deixebles de la por i del caos.

La travessa del mar serveix perquè Jesús doni un ensenyament als deixebles sobre la importància de la fe. Precisament el narrador té bona cura d’assenyalar que la tempesta era formidable i paorosa. El neguit dels deixebles, doncs, no és pas infundat: la situació era desesperada. El son de Jesús és també significatiu: la seva pròpia confiança en Déu li dóna un pau completa, que contrasta amb el pànic dels deixebles davant del caos de la mar.

L’acció salvadora de Jesús fa que els deixebles es formulin la qüestió cabdal: «¿Qui deu ser aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?» No pot ser sinó Déu, que domina i venç el mal. Així queda clar que Déu (Jesús) està present en les lluites del humans contra el mal, malgrat que sembli silenciós o que no hi és. (Jesús dorm, mentre els deixebles s’escarrassen...). Déu respon a la pregària d’auxili que se li fa des de la fe i salva.

3. Mirem la nostra vida i acció

Crec que Jesús (Déu) és al meu costat en la lluita contra el mal?

Com visc el silenci de Jesús (Déu) davant la mort i el patiment?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El gra de mostassa

 

D. 11 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 4,26-34)

²⁶Jesús deia encara: Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: ²⁷tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. ²⁸La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. ²⁹I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega. ³⁰Deia també: A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? ³¹És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; ³²però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra.

³³Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d’escoltar-la. ³⁴No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Tenim dues paràboles sobre la gratuïtat silenciosa i eficaç del do del Regne que Déu Pare dóna ja en Jesús.

La primera parla d’una llavor (un gra de blat) que creix en silenci, per si mateixa, sense necessitat de cap intervenció humana. Aquí la terra bona permet que la llavor fructifiqui per si mateixa. El Regne s’esdevé amb la mateixa seguretat que ve la collita després de la sembra. Hi ha una mà invisible que té cura de la llavor i vetlla pel seu creixement silenciosament. El Regne es comença a experimentar pel seu progressiu creixement. En definitiva, aquesta paràbola fa referència a una acció: la del pagès que confia en el procés que posa en marxa, però també es refereix a la paciència de Déu Pare. En el cor de l’imperi romà, la presència del cristianisme dels orígens era gairebé imperceptible, però la paraula anava fent camí fins a arribar a nosaltres. El Regne de Déu sempre es troba embolcallat en el misteri i «s’esdevé» en el context de l’Església i en la vida de les persones, però també fa irrupció en els llocs més insòlits i potser miserables, on el poder de Déu venç les forces destructores del mal.

La segona parla d’una llavor de gra mostassa, en aquest cas la llavor més petita de totes les llavors. Aquí sorprèn el contrast entre una realitat molt petita i el meravellós resultat final. La planta de mostassa pot arribar fins als tres metres d’alçada i la llavor és petita com una cagarada de mosca. El Regne ja és aquí encara que la seva presència sigui insignificant. En poques paraules, aquesta paràbola mostra el contrast entre l’inici petit i insignificant i el final excepcionalment impressionant del Regne. I alhora reflecteix l’acció de Déu en la vida i acció de Jesús i en la nostra vida i acció; per això convida a l’esperança. Cal entendre que l’acompliment del Regne de Déu no depèn pas dels nostres millors esforços. El fonament de tota esperança i de tot optimisme es troba en Déu.

Jesús recorda que el seu Pare inicia el procés gratuïtament i silenciosament i només intervé quan arriba el moment oportú. Déu no abandona el que ha iniciat, tot i que deixi fer.

Jesús ens diu que Déu parteix del que és petit i insignificant.

Jesús recorda que el Regne de Déu és una realitat en marxa, on tots hi tenim cabuda.

3. Mirem la nostra vida i acció

Sóc pacient en el procés que s’inicia en qualsevol acció feta i confio i espero que arribarà al seu terme?

En la meva vida i acció hi descobreixo l’acció de Déu?

Sóc capaç de valorar les coses per petites que siguin?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El Cos i la Sang de Crist

 

El Cos i la Sang de Crist B

1. Llegim el text (Mc 14,12-16.22-26)

¹²El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l’anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús: On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual? ¹³Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, ¹⁴i allà on entri digueu al cap de casa: «El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?» ¹⁵Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar. ¹⁶Els deixebles se n’anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.

²²Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué: Preneu: això és el meu cos. ²³Després prengué una copa, digué l’acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. ²⁴Els digué: Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom. ²⁵Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu. ²⁶Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Marc teixeix un relat amb dos elements distints, però rebuts de la tradició, vinculant així el sopar del Senyor amb el banquet messiànic (Mc 14,12-16). L’acció simbòlica de Jesús anunciant la seva mort s’il·lumina d’una immensa esperança en la novetat del Regne. Marc uneix el motiu de la sang de l’aliança amb el motiu del vi del Regne.

D’altra banda, Marc situa el darrer sopar de Jesús dins el quadre de la passió i el presenta no com un àpat pasqual jueu, sinó com la veritable Pasqua, Jesús és l’alliberador de la humanitat, atès que l’allibera de la mort. Heus ací que l’àpat pasqual de Jesús duu a terme el gest del mannà (donar vida). En altres paraules, Jesús celebra la pròpia Pasqua, tot s’esdevé el mateix dia de Pasqua, des de l’Últim Sopar fins a la sepultura (Mc 14,12-47). Jesús és l’Anyell de la nova Pasqua.

Jesús no estableix una correspondència material immediata entre el pa i el cos; Jesús fa un gest profètic de donació; és a dir, en menjar aquest pa, els deixebles s’uneixen al cos de Jesús. La paraula i el gest produeixen la comunió amb Jesús i entre els humans. L’acció d’acollir el pa el transforma en cos. Jesús dóna un significat nou a aquest pa amb el seu gest i les seves paraules. Jesús convida els deixebles a reconèixer activament el valor de la seva afirmació. Amb el sentit que Jesús hi dóna, el deixeble percep, des de la fe en Jesús, que el pa és el seu cos.

Jesús s’adreça als deixebles perquè reconeguin en el pa partit el seu propi cos i així constitueixin la comunitat que serà anomenada Església. Jesús determina el valor de la paraula; aleshores, acollir el pa és acollir el mateix misteri pasqual de Jesús i esdevenir la seva Església (el seu Cos).

Les paraules sobre el pa expressen el do total de Jesús i la seva voluntat de comunió amb els deixebles i les paraules sobre la copa, expressen el sentit de la missió de Jesús, la comunió de vida entre Déu i els humans, i que ara culmina en una mort violenta consentida en la fidelitat.

I si, per les paraules sobre el pa, Jesús convida els seus deixebles a formar una comunitat entorn seu, per les paraules sobre la copa els deixebles saben que, per Jesús present en ells, entren en l’aliança amb Déu, aliança assolida per la seva sang vessada per la comunitat humana.

3. Mirem la nostra vida i acció

Com visc la meva relació amb Jesús en l’Eucaristia? Accepto formar una comunitat entorn seu? Com acullo el que se m’ofereix, és a dir, fer un tast del Regne i implicar-m’hi?