Passió de Nostre Senyor
Jesucrist segons Lluc
(Lc
22,14-23,56)
1. El context
En la seva última Pasqua a Jerusalem, potser l’any
30, Jesús va fer tres accions
simbòliques, profètiques, que li van costar la vida, dues de públiques i una de
privada. Les dues accions profètiques públiques són l’entrada a Jerusalem i la
purificació del temple, i l’acció profètica privada és el darrer sopar amb els
seus deixebles.
1. Jesús entra a
Jerusalem muntat en un pollí (Lc 19,30; Mc 11,2), pollí i somera (Mt 21,2.5),
pollí de somera (Jn 12,15). Al·lusió a Is 62,11 (El Senyor fa sentir aquest
missatge fins a l’extrem de la terra: «Digueu a la ciutat de Sió: El teu
salvador ja és aquí») i a Za 9,9. Només Lc diu que els deixebles fan
pujar Jesús sobre el pollí; amb aquest gest el reconeixen com a Rei
(1Re 1,33-40) que porta la pau (al·lusió a Is 9,5); i també només Lc
parla de tota la multitud dels seus deixebles, que recorda la multitud
d’àngels que lloen Déu (2,13), i també ho fan els pastors després de reconèixer
el Rei nat (2,20). Ningú no pot callar davant les obres de Déu, ni deixar
d’aclamar el Rei Messies que les duu a terme (Lc 19,40 és una al·lusió a
Ha 2,11).
2. Jesús va al
Temple i el purifica (Mc/Mt/Lc). Jesús prediu la destrucció del magnífic Temple
de Jerusalem amb un gest simbòlic: bolcar les taules dels canvistes. Aquesta
predicció és interpretada com una amenaça. I atacar el Temple era atacar el
judaisme com a sistema religiós i el símbol unificador del poble jueu. Amb
aquest gest simbòlic Jesús volia expressar la seva pregona convicció que el seu
Pare canviaria radicalment les coses. Aquesta convicció ha quedat narrada en
els evangelis.
3. Jesús comparteix
un últim sopar amb els seus deixebles, on afirma que no beurà més del fruit
de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu (Mc/Mt/Lc).
Jesús celebra l’Últim Sopar amb els seus deixebles com un memorial,
indicant, amb els gestos i les paraules sobre el pa i el vi, que la seva mort
és un do de Déu per a ells, i que sols ho comprendran després del seu pas per
la mort. És evident que aquest sopar va ser molt diferent dels anteriors amb
els seus deixebles (és model i fonament
de l’Eucaristia).
4. Els guàrdies del
summe sacerdot detenen Jesús i el porten davant el summe sacerdot i el seu
consell, el Sanedrí (Mc/Mt/Lc/Jn).
5. Els seus
captors el porten a Pilat (Mc/Mt/Lc/Jn).
6. Jesús és
crucificat. Els quatre evangelis situen
l’Últim Sopar el dijous i la crucifixió i mort el divendres abans de la posta
del sol. Només el prefecte o procurador romà tenia el poder de vida o mort.
Caifàs i Anàs no pensaven pas que Jesús fos un cabdill d’una força armada i que
planejava una insurrecció, però temien que Jesús pogués atiar el poble, és a
dir, van entendre massa bé Jesús i els seus deixebles.
Caifàs va prendre una
decisió: detenir i executar Jesús, perquè volia mantenir la pau. Fou
l’autoafirmació de Jesús, especialment al Temple, però també el seu ensenyament
(la imatge de Déu Pare misericordiós) i la seva entrada a la ciutat, que va
motivar el summe sacerdot a actuar contra Jesús.
Pilat executa Jesús
perquè li ho demana el summe sacerdot i li dóna una excel·lent excusa: Jesús es
presenta a la ciutat com a rei dels jueus. Pilat hi descobreix un aspirant a
rei sense exèrcit. Pilat no s’hi pensa gaire, a crucificar-lo, després de
flagel·lar-lo, d’assotar-lo i interrogar-lo. Pilat va ser destituït a causa de
les seves execucions massives i imprudents.
2. Peculiaritat
narrativa lucana
La narració de la Passió comença amb el sopar
pasqual (22,14-23), signe de la nova aliança i anticipació del banquet del
Regne, i a més, anunci del lliurament de Jesús a la creu i del caràcter
salvífic de la seva mort (22,20). El sopar acaba amb una referència de Jesús a
la violència a evitar en el moment de la prova (22,35-38).
El cimal de la passió i mort de Jesús s’assoleix
amb l’episodi dels dos criminals crucificats amb Jesús (23,39-43). No sols
indica el tercer insult contra Jesús, dit pel primer criminal, després dels de
les autoritats i dels soldats, sinó que també indica l’última vegada en què
Jesús manifesta la seva misericòrdia –i la de Déu– envers l’escòria de la
humanitat.
Sembla que Lluc passaria per alt el tret
sacrificial de la mort de Jesús, i a més, omet el fet que el Fill de l’home
doni la vida en rescat per a molts (Mc 10,45). Això, ¿significaria que Lluc no
destaqui el tret salvífic de la mort de Jesús? Lluc opta per explicar
diferentment l’esdeveniment salvador de Crist. Durant l’escena de la
crucifixió, les autoritats, els soldats i el primer criminal l’increpen amb el verb
salvar (23,35.37.39).
A l’hora de la crucifixió, Lluc mostra l’efecte de
la mort de Crist: la salvació arriba a tota la humanitat, àdhuc l’escòria. Tota
la gent que ho veu, mostra penediment (23,48). Jesús, tot morint com un
criminal, entra en la seva glòria (24,26), però no hi entra sense haver
salvat els qui sofreixen, inclosa l’escòria. Abans Lluc ha citat
explícitament Is 53,12 (22,37), a fi d’indicar l’extrema humiliació de
Jesús, crucificat entre dos delinqüents. I també és típica de Lluc l’escena
de Jesús davant Herodes (23,6-12), que veu per fi acomplert el seu desig de
veure Jesús (9,9). Així totes les autoritats religioses i polítiques de
Palestina intervenen contra Jesús (Fets 3,17).
D’altra banda, Lluc relaciona la temptació al
desert i la passió, en ambdós casos intervé el diable (4,13; 22,3.53). Amb el dei
(cal) recorda que la passió du a terme la voluntat de Déu (9,22; 17,25;
24.7.44-47). I sols ell nota que Simó de Cirene du la creu darrera de Jesús
(23,26), esdevenint el tipus del deixeble (9,23; 14,27), que fent el camí de
Jesús serà endut cap al cel.
3. Els sets moments cabdals del relat
1. Jesús s’acomiada i dóna el seu testament, el servei és el testimoni deixat
(22,14-38). Jesús s’acomiada com ho fa Sòcrates. Però Jesús, fidel a la tradició
profètica jueva, s’acomiada amb un gest profètic, gest que es converteix en
model o tipus, que quan és narrat
pels evangelistes, té com a rerefons un altre tipus, el de l’àpat pasqual, que celebrava l’alliberament de la
mort, però també el del simposi, on
després de la última copa el cap de casa i els hostes convidats feien discursos
solemnes. Aquest model és transmès per la tradició paulino-lucana i la
joanniana. Així doncs, abans de morir, Jesús va fer un Últim Sopar amb els
Dotze com a gest profètic. Aquest gest és narrat diferentment pels sinòptics,
sobretot per Lluc, que l’emmarca tipològicament en medi jueu i alhora en medi
grecoromà, és a dir, presentant-lo com a sopar
pasqual i com a simposi, sopars
significatius en el món jueu i en el món grecoromà, respectivament. I pel fet
de situar-lo en un ambient convivial, quan parla de la traïció de Judes, no
parla de bocins (Mc 14,20), perquè el sopar
ja ha acabat.
La narració lucana, que accentua estar entaulats,
oposa la figura del deixeble que traeix la familiaritat del Messies amb el
deixeble fidel, destinat a participar del banquet escatològic (a la meva taula). Les paraules d’adéu esdevenen testament obert sobre el futur de l’Església.
En efecte, la vida de l’Església, després de la marxa de Jesús, es
desenvoluparà entorn de l’Eucaristia. Lluc relaciona l’Últim Sopar de Jesús, com a àpat
jueu, amb el conegut symposium de
Sòcrates i el seu comiat narrats per Plató. Per això l’Últim Sopar acaba amb un
breu discurs de comiat (22,21-38).
2. Jesús prega davant l’última temptació. Jesús manifesta de nou la fidelitat
a la voluntat del Pare (22,39-46).
3. Jesús és detingut (22,47-53). L’hora del mal ha arribat, que vol anorrear
l’amor. El moment de l’arrest és el moment de l’hora. Atès que a
la muntanya de les Oliveres (22,39-46) apareixia el tema de la copa i no
l’hora com a Mc 14,37 (i a Mt 26,45), ara Lluc ho compensa i parla de l’hora
arribada: l’hora del poder de les tenebres (22,53). Sembla que Lluc se
serviria de la relació entre la copa
i l’hora que troba en un dels
documents en què s’inspira, que és l’Apologia de Sòcrates escrita per
Plató. On es llegeix: Però és l’hora
d’anar-nos-en, jo per a morir, vosaltres per a viure. Qui de nosaltres va a una
millor sort, és desconegut per tothom, llevat al déu (Apol. 42). Els
elements evocats són l’hora, l’anar-se’n, el sobtat comiat, però
sobretot, la perfecta senyoria que tant Jesús com Sòcrates mostren davant
aquella hora que sembla que volen que es realitzi de pressa.
4. Pere nega que conegui Jesús i els soldats es burlen de Jesús (22,54-65).
5. Jesús és sentenciat pel Sanedrí (22,66-71). Jesús revela la seva identitat
de Fill de Déu.
6. Jesús va de Pilat a Herodes i
d’Herodes a Pilat (23,1-25). Pilat declara innocent Jesús (23,1-5) i no vol
crucificar-lo (23,22), però finalment l’entrega a les autoritats jueves
(23,25). Herodes finalment veu Jesús (23,8), però no es deixa transformar com
Zaqueu. Zaqueu vol veure
qui és Jesús i ho assoleix quan el reconeix com a Senyor (19,8). Herodes havia manifestat el desig
de veure Jesús (9,7-9), però no acull el seu do (23,8), li hauria
canviat l’existència i hauria fet un tast del Regne.
7. Jesús és crucificat. El quadre de la crucifixió (23,33-43), fa aparèixer,
en tota la seva esplendor, que l’amor indescriptible del pare misericordiós de
la paràbola (15,11-32) s’ha fet realitat en Jesús. Els enemics de Jesús el
reconeixen com a rei dels jueus (el
Messies) i salvador, i Jesús regala
el do del seu Regne als qui l’acullen, és l'avui
de la salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en la reciprocitat («tal fas, tal trobaràs»), sinó en la
gratuïtat, i fins al límit.
La primera escena del quadre
(23,35-39) insisteix en la reialesa de Jesús i en la salvació que porta. En
efecte, tres cops és proclamat rei (Messies)
i provocat perquè se salvi ell mateix (Lluc ja ha indicat que és el Salvador:
2,11; que porta la salvació de Déu als pecadors i perduts: 15,2.32; 19,9-10).
En primer lloc, per les autoritats
jueves; en segon lloc, pels soldats;
i finalment, per un dels criminals
crucificats.
La segona escena (23,40-43) mostra
la immensitat de l’amor de Jesús, i alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels darrers, pels condemnats segons la
llei de la reciprocitat, que domina les relacions humanes després de la irrupció
de la sospita (Gn 3). L’escena mostra una nova declaració de la innocència de
Jesús: No ha fet res de mal, ara feta
per un criminal, víctima de la llei de la reciprocitat (així resplendeix millor
la gratuïtat de l’amor). Abans, però, l’havien reconegut innocent Pilat (tres
cops: 23,4.14.22) i Herodes (23,15), les autoritats polítiques de la Palestina
ocupada. També hi apareix la professió implícita de fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al
vostre Regne; on reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal del quadre,
la proclamació de Jesús: Avui seràs amb mi al paradís
(23,43). En la literatura intertestamentària, el paradís (antiga paraula persa que significa: jardí tancat) representa el lloc o la condició del just després de
la mort. Lluc, però, li dóna el sentit d’entrar
en la glòria de Jesús (24,26), és a dir, el goig de la salvació; tal com ho
interpreta sant Ambròs: On hi ha Crist,
hi ha la vida, hi ha el regne. Jesús exerceix, d’una manera impressionant i
per últim cop, el seu poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir
el do de la salvació, superant tot límit. I l'avui
expressa el sentit de la mort de Jesús per la humanitat: Jesús passa de la mort
a la seva glòria salvant tots els
pecadors, tots els exclosos a causa de les seves accions. Lluc ha dramatitzat
com Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en jutge de vius i de morts (Ac 10,42), per mitjà del seu sofriment
i la seva mort en creu.
Jesús exclama: Pare,
confio el meu alè a les teves mans (23,46; al·lusió a Sl 31,6)
perquè està convençut que Déu està al seu costat i que el seu amor no el
deixarà mai. En el moment de la seva mort, tota la gent que ho veu,
mostra penediment (23,48). I les dones s’ho
miren a distància (al·lusió al Sl 88,12).
4. Pensem-hi
- Quin impacte em produeixen els relats de l’Últim Sopar (22,14-38); el
de la pregària de Jesús davant l’última temptació (22,39-46); i el de la
crucifixió de Jesús (23,33-49)?
- Amb quins personatges m’identifico? I per què?
- Amb quina actitud m’ho miro (23,48-49)? I què em quedo del llegat de Jesús
(22,14-38)?
