Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra

Epifania del Senyor 

(6 gener)

 

1. Llegim el text (Mt 2,1-12)

¹Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem,  ⁹preguntaven: On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella i venim a adorar-lo.³Quan el rei Herodes ho va saber, es va contorbar, i amb ell tot Jerusalem. ⁴Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. ⁵Ells li respongueren: A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: ⁶I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble. ⁷Llavors Herodes cridà en secret els savis i va demanar-los el moment exacte en què se’ls havia aparegut l’estrella; ⁸després els encaminà a Betlem dient-los: Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo. ⁹Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l’estrella que havien vist sortir a l’Orient començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. ¹⁰L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. ¹¹Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. ¹²I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

 

2. Comprenem el text i contemplem el Jesús

La narració ens situa quan s’aixeca la seva estrella, és a dir, la del rei dels jueus (Nm 24,14; els darrers dies: Dn 2,28). Els mags (els savis) cerquen el seu Senyor i el troben en el nen que acaba de néixer. El llibre de Daniel presenta un rei poderós que s’inquieta i uns mags (Dn 2,1) que han d’interpretar un signe (somni), però són ignorants, i és Daniel el qui l’interpreta gràcies a una revelació del Déu del cel (Dn 2,28). Mateu presenta uns mags i un rei poderós, Herodes, que també s’inquieta (Mt 2,3). Els mags (savis) també són ignorants, necessiten que algú que interpreti el fet des de l’Escriptura. Els mags de Mateu prenen el testimoni del mag Balaam, que també té davant un rei poderós, al qual li anuncia l’aparició d’una estrella, l’aixecament d’un ceptre (un rei) a Israel (Nm 24,17). Els lectors de Mateu, que coneixen aquest fet, veuen en els mags d’Orient els reis estrangers que vénen amb els seus pobles a reconèixer en el nen Jesús el sobirà de tots els pobles de la terra.

Hi ha dos llocs: Jerusalem (el lloc del rei poderós i del judaisme oficial) i Betlem (el lloc del rei humil i dels petits). I dues actituds: la de sospita i refús per part del rei poderós i dels caps dels jueus (que prefigura la reacció oficial contra Jesús) i la d’acolliment i alegria per part dels mags (que prefigura l’entrada de tots els pobles en l’Església). La clau del relat és trobar el Messies (on és el rei dels jueus?) i reconèixer-lo com a sobirà de tots els pobles.

Quan el rei dels jueus neix, el centre del poder s’inquieta i els mags s’alegren. Quan el rei dels jueus entra a Jerusalem, el poder s’inquieta (Mt 21,10) i els infants el reconeixen i s’alegren (Mt 21,15-16). Betlem revela la identitat del nou nat: és el lloc d’on sortirà el pastor, el rei d’Israel (combina Mi 5,1 i 2Sa 5,2); i alhora revela els qui l’acolliran: estrangers i petits.

Els caps religiosos i els entesos, tot i l’explícit testimoniatge de l’Escriptura, no reconeixen el Messies. Cal la fe en la resurrecció de Jesús. Els savis mags troben el Messies per la seva estrella que s’ha aixecat (el pastor d’Israel ha ressuscitat) i per l’Escriptura (ja ho havia anunciat), i així, en la resurrecció de Jesús, es confirma l’acompliment del pla salvador de Déu per a tots els pobles de la terra.

Un cop descobert el misteri, la mateixa estrella els porta on es troba Jesús, la llum del món. I en trobar el nen amb la seva mare Maria fan dues accions: l’adoren, és a dir, reconeixen que és Déu; i li ofereixen la seva fe. En efecte, amb l’or reconeixen que és Rei; amb l’encens, que és Déu; i amb la mirra, que patirà i morirà per salvar-nos perquè estima fins a l’extrem. Per tant, confessen que és Rei, diví i mortal, tot alhora.

En resum, Déu es manifesta a tot el món en el nen Jesús, trobat per la seva estrella aixecada (al·lusió a la resurrecció) i per l’Escriptura (ho havia anunciat). I els savis d’Orient representen els pobles estrangers que reconeixen en Jesús el sobirà de tots els pobles de la terra.

Trenta anys després, no se sap res del fet que ha inquietat Jerusalem i ha alegrat Betlem. El mutis dels savis mags també és molt significatiu: tot i haver trobat el Messies, no el trobaran sempre present fins que haurà mort i ressuscitat (cf. Mt 28,20).

 

3. Pensem-hi

·       Quins senyals m’ajuden a trobar el Senyor present i actuant? I, com el reconec present i actuant?

·       La Revisió de Vida i l’Estudi de l’Evangeli m’ajuden a interpretar els signes dels temps des de la fe?

·       Quin són els meus presents al Senyor quan el reconec present i actuant en la meva història?

·       La meva vida i acció porten els companys/es i amics i amigues cap a Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Al principi existia el qui és la Paraula

 

Diumenge 2ⁿ de Nadal 

(5 gener 2025)

 

1. Llegim el text (Jn 1,1-18)

¹Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. ²Ell estava amb Déu al principi. ³Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi ha vingut sense ell. ⁴En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. ⁵La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. ⁶Déu envià un home que es deia Joan. ⁷Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. ⁸Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. ⁹Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. ¹⁰Era present en el món, que per ell ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha reconegut. ¹¹Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han acollit. ¹²Però a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. ¹³No han nascut per descendència de sang, ni d‘un desig carnal, ni d‘un voler humà, sinó de Déu mateix. ¹⁴El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. ¹⁵Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» ¹⁶De la seva plenitud, tots nosaltres n‘hem rebut gràcia rere gràcia. ¹⁷La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. ¹⁸A Déu, ningú no l‘ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l‘ha revelat.

 

2. Contemplem el relat

El pròleg joànic consta de sis estrofes: (1) la Paraula preexistent (Jn 1,1-3); (2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (Jn 1,4-5); (3) el testimoniatge de Joan (Jn 1,6-8.15); (4) la Paraula ve a trobar els humans (Jn 1,9-13); (5) l‘encarnació de la Paraula (Jn 1,14), cim de la revelació; (6) la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha revelat el Déu invisible (Jn 1,15-16).

El pròleg és el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa: la Paraula, present en la Llei i els Profetes, és la Saviesa. Però la Paraula identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment). El pròleg recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot recloure‘s en la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i acció en Jesús de Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.

El pròleg situa la Paraula en la història i al si de la creació. La indicació al principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació amb la creació (Gn 1: tot és creat per la Paraula), i amb la tradició sapiencial (Pr 8,22: la Saviesa existia abans de la creació). Des de sempre, la Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (Jn 1,9), ha habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (Jn 1,11); però fins ara no s‘ha fet sarx (Jn 1,14), fràgil i mortal. El relat mostra Déu abans i després de la seva encarnació.

El pròleg conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el seu Fill (Jn 1,12). Com des d‘ara, els humans podem participar de la plenitud de la vida de Déu en Jesucrist (Jn 1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ens ha creat per a comunicar-nos la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat. En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o no acollir-lo; si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva humanitat, que és la nostra.

 

3. Pensem-hi.

·       Com penso acollir en la meva vida i acció la Paraula de Déu encarnada, amb tota la seva fragilitat i vulnerabilitat?

·       Com agraeixo a Déu que hagi decidit acompanyar-me des de la meva fragilitat i vulnerabilitat, des de la meva caducitat i mortalitat?

·       Agraeixo a Déu que vulgui dialogar amb mi des de l’amor i la llibertat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava

 

Santa Maria, Mare de Déu 

(1 gener 2025)

 

1. Llegim el text (Lc 2,16-21)

Els pastors hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d’aquell infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l’infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.

2. Contemplem el misteri

Avui s’acompleix l’esdeveniment anunciat als pastors: trobaren Maria i Josep amb el nen a la menjadora. I un cop passats vuit dies (octava de Nadal), és l’hora de fer realitat l’anunci de l’àngel a Maria: li posaràs el nom de Jesús (Lc 1,31).

Ara Maria nua el reconeixement de la visita anunciada del Senyor (la menjadora: Is 1,3) amb la imposició del nom, que revela l’avui de la visita del Salvador. Lluc dona més relleu a la imposició del nom que a la circumcisió; així, els pares són obedients al designi salvador de Déu expressat per l’àngel Gabriel.

Els pastors, que representen els creients que miren des de la fe pasqual, és a dir, des de la mort i resurrecció, van de pressa al lloc de la manifestació del Salvador: Betlem (Lc 2,5) i el reconeixen com a Déu que visita el seu poble per a salvar-lo (el troben a la menjadora: Lc 2,16). Lluc ofereix un tast del que passa a l’Església naixent: pobres i pagans reconeixen la visita del seu Senyor. A més, un cop l’han reconegut present, els pastors anuncien a tothom aquesta presència (Lc 2,17-18) i se’n van tot glorificant Déu i lloant-lo (Lc 2,20). Els pastors fan mutis. Després de reconèixer la visita de Déu en Jesús, els creients no hem de mirar més vers l’origen misteriós de Jesús sinó cap a la seva vida i acció, quan el trobem sol (adult) a la sinagoga de Natzaret, a la creu.

Els oients dels pastors manifesten admiració (Lc 2,18), reacció típica de la gent que veu la manifestació del Salvador (Lc 2,47; 4,22.32.36; 5,26; 9,43; 11,14; Ac 2,7-12); així, l’anunci del fet possibilita que tothom reconegui la visita el Senyor.

Maria medita el que veu i sent, com Jacob (Gn 37,11), i ho guarda en el seu cor, com Daniel (Dn 7,28). ¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? (Lc 24,32).

Com a tipus del creient, Maria creu (Lc 1,45), escolta la Paraula de Déu i la compleix (Lc 8,21) i prega amb tota l’Església, mentre espera la vinguda de l’Esperit (Ac 1,14). Lluc presenta Maria com la creient que fa l’esforç per copsar l’obra de Déu, tant en el que veu i sent, com en la reacció dels pastors (els pobres i sobrants) davant el misteri de l’encarnació del seu Fill; però també és la creient que s’assabenta pels pastors que és la mare del Salvador (Lc 2,17). Maria va creixent en la comprensió de la identitat divina del seu fill (Lc 2,19.51), i hi creix des de la seva obediència a la Paraula i en la intimitat d’esclava del Senyor. És el mateix Déu qui li va obrint els ulls de la fe.

En la figura de Maria, Lluc uneix la història de Jesús: el seu origen misteriós, la seva vida i mort fins a entrar en la seva glòria (Lc 24,26), amb la proclamació de la seva identitat de Senyor i Messies (Ac 2,36) per l’Església apostòlica. Maria representa la creient que viu ben travat tot el misteri de la fe en Jesucrist.

3. Pensem-hi

• Acullo la visita de Déu en Jesús i l’anuncio als del meu entorn?
• M’admiro de la manifestació del Salvador en la història humana?
• Escolto i medito el misteri del Nadal teixit amb el misteri de la Pasqua?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres

 

Nadal missa del dia

 

1. Llegim el text (Jn 1,1-18)

¹Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. ²Ell estava amb Déu al principi. ³Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi ha vingut sense ell.

⁴En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. ⁵La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

⁶Déu envià un home que es deia Joan. ⁷Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. ⁸Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.

⁹Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. ¹⁰Era present en el món, que per ell ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha reconegut. ¹¹Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han acollit.

¹²Però a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. ¹³No han nascut per descendència de sang, ni d‘un desig carnal, ni d‘un voler humà, sinó de Déu mateix.

¹⁴El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

¹⁵Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» ¹⁶De la seva plenitud, tots nosaltres n‘hem rebut gràcia rere gràcia. ¹⁷La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. ¹⁸A Déu, ningú no l‘ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l‘ha revelat.

 

2. Comprenem el text

És el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa; millor dit, la Paraula present en la Llei i els Profetes és ara la Saviesa. Però la Paraula identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment). El pròleg joànic recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot identificar-se amb la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i esdeveniment en Jesús de Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.

El pròleg joànic situa la Paraula en l‘espai-temps. La indicació al principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació amb el poema de la creació (Gn 1), on tot és creat per la Paraula, i amb la tradició sapiencial (Pr 8,22), quan la Saviesa ja existia. Des de sempre, la Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (1,9), ha habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (1,11); però fins ara no s'ha fet sarx (1,14), fet home. Per tant, el relat sobre Déu gira entorn de l‘abans de la seva encarnació i el després de la seva encarnació.

El pròleg joànic conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el seu Fill (1,12). Com des d‘ara, els humans poden participar de la plenitud de la vida de Déu en Jesucrist (1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ha creat els humans per a comunicar-los la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat.

En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o no acollir-lo, si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva humanitat, que és la nostra.

El pròleg joànic consta de sis estrofes: (1) la Paraula preexistent (1,1-3); (2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (1,4-5); (3) el testimoniatge de Joan (1,6-8); (4) la Paraula ve a trobar els humans (1,9-12); (5) l‘encarnació de la Paraula (1,14), cim de la revelació; (6) la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha revelat el Déu invisible (1,15-18).

 

3. Pensem-hi

Com penso acollir la Paraula de Déu que s’ha fet humanitat, fragilitat, precarietat?

Moltes felicitats Mireia pel teu compromís pradosià

Bon dia família.

Us recordem que el proper diumenge, 29, a les 17h. la Mireia Gómez Gallego farà el compromís amb el Pradó, al cor de l'eucaristia

Serà a la parròquia del Sagrat Cor de Jesús de Barcelona.

C. Pere IV, 398

Formes d'arribar amb transport públic: Metro: Línia Groga, parada Selva de Mar; autobusos: 7 i B25; Tramvia: T4, parada Flubià

TRAM T4 parada Fluvià. Com a referència heu de pujar pel carrer i quan arribeu a Pere IV ja veureu l'església. Des del metro heu de sortir per Provençals i travessar la Diagonal i continuar pujant per Provençals

Ens veiem!

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia

 

La Sagrada Família C 

(29 desembre 2024)

1. Llegim el text (Lc 2,41-52)

⁴¹Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. ⁴²Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. ⁴³Acabats els dies de la celebració, quan se’n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin. ⁴⁴Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; ⁴⁵com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. ⁴⁶Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. ⁴⁷Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. ⁴⁸En veure’l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia. ⁴⁹Ell els respongué: Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare? ⁵⁰Però ells no comprengueren aquesta resposta. ⁵¹Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. ⁵²Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

El relat destaca la incomprensió de Josep i Maria davant el misteri del fill. El procés de comprensió és, certament, llarg i difícil, un procés a fer per tots els deixebles (Lc 9,45; 18,34), sols comprendrem des de la llum de Pasqua (Lc 24,25-26) i de Pentecosta (Ac 2).

Lluc emmarca l’escena situant-nos davant d’un Jesús amb dotze anys a Jerusalem amb motiu de la Pasqua, una de les tres festes de pelegrinatge, les altres dues eren la Pentecosta i la festa dels Tabernacles (Ex 23,14-17; Dt 16,16). Amb motiu d’aquestes festes, molts jueus pujaven a Jerusalem. I conclou l’escena (Lc 2,51-52), recordant-nos que Jesús torna a Natzaret, des d’on ha vingut amb els pares i on Jesús creix també com a creient i amb el favor de Déu, com Samuel (1Sa 2,26); però també que Maria ha d’anar esbrinant (Lc 2,51b) les misterioses paraules que l’ancià Simeó li havia dit sobre la missió de Jesús (Lc 2,34-35).

Tot el relat condueix al Temple, on Jesús desvela el seu misteri als seus pares, i ells reaccionen amb la incomprensió. Jesús hi havia anat de petit (Lc 2,22-38). Les narracions de la infància lucanes comencen al Temple (Lc 1,8-23) i el seu primer llibre acaba al Temple (Lc 24,53). Jesús puja a Jerusalem arribat a l’adolescència i, un cop adult, decideix tornar a pujar-hi, també des de Galilea (Lc 9,51-19,44; fent el viatge amb els deixebles); i des de Jerusalem (lloc de la presència de Déu en el Temple), manifestarà la seva identitat i missió (Lc 19,45-24,53): la salvació del Senyor ha visitat el seu poble.

Jesús revela als seus pares quina és la seva relació amb Déu, és a dir, la seva condició de Fill, obedient a la voluntat del seu Pare. Així, s’afirma el vincle singular entre Jesús i Déu Pare. El fet que Maria es refereixi a Josep com a pare de Jesús (Lc 2,48), suggereix que Lluc recull un relat que desconeix la concepció virginal de Jesús (després d’haver-la afirmat: Lc 1,35), i així destaca millor la incomprensió de Josep i Maria, quan afirma que havia d’estar a casa del meu Pare. Jesús es troba a casa al Temple, lloc de la presència de Déu enmig del seu poble. Jesús és humà i diví alhora.

3. Pensem-hi

Com em situo davant Jesús, que es manifesta com a home com nosaltres i alhora Déu?

Com contemplo el misteri de l’encarnació, és a dir, que Déu s’hagi fet un de nosaltres, també en procés de ser estimat i educat, i també de creixement i d’aprenentatge humà?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora

Evangeli de la nit de Nadal

 

1. Llegim el text (Lc 2,1-14)

¹Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. ²Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. ³Tothom anava a inscriure’s, cadascú a la seva població. ⁴També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la casa i la família de David. ⁵Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, que estava compromesa amb ell en matrimoni. Maria esperava un fill. ⁶Mentre eren allà, se li van complir els dies ⁷i va infantar el seu fill primogènit; el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal. ⁸A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. ⁹Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. ¹⁰Però l’àngel els digué: No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: ¹¹avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. ¹²Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. ¹³I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: ¹⁴Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.

 

2. Comprenem el text

Avui s’acompleixen les promeses, arriba la salvació de Déu. Lluc és el qui més usa l’adverbi avui en el seu evangeli, a fi de subratllar com la salvació entra en la història humana.

Lluc ofereix el marc històric i teològic del naixement del fill esperat. Així, lliga el cens (marc universal: tots els pobles en són els destinataris), que porta els esposos Josep i Maria a Betlem (el lloc de la manifestació del Messies esperat), amb el fet que el fill del casal de David neixi en una menjadora. Així Jesús neix a la ciutat de David, però no en un allotjament com un foraster, sinó en una menjadora, on Israel ha de reconèixer el seu Senyor: «un bou coneix el seu propietari i un ase, la menjadora del seu amo, però a mi, Israel no em coneix» (Is 1,3). Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.

Al si d’aquest marc, universal (cens) i alhora concret (menjadora), emergeix l’anunci de l’àngel als pastors, que, vivint al ras, vetllen. Precisament els pastors, perquè vetllen i viuen al marge de la Llei de Moisès, representen el poble de Déu que rep, ara i aquí, la salvació, i alhora, els pobres de sempre, prototipus dels qui esperen i dels exclosos de la vida de Déu, segons el judaisme oficial.

L’anunci del misteri de Nadal segueix l’esquema literari d’anunciació: 1) un àngel s’apareix als destinataris de l’anunci: els pastors; 2) els pastors tenen por; 3) el missatge és font d’alegria per l’avui de la salvació i per la identitat del nascut: és el Salvador, el Messies, el Senyor; 4) el signe: els bolquers (defineix la reialesa del nascut; cf. Sv 7,4-5) i una menjadora (revela que el Senyor es rebaixa i es  despulla dels honors). Per tant, no és Cèsar August el salvador i el sobirà del món com podria semblar, sinó aquest nen nascut ara i aquí en la seva ciutat, però tractat com a sobrant.

El càntic dels àngels confirma la irrupció de la salvació (la pau) de Déu als homes, que estima el Senyor, els pobres de tots els temps. Els àngels reconeixen el que els deixebles arribaran a reconèixer després de la seva resurrecció: la glòria de Déu en Jesús.

 

3. Contemplem Jesús

El nen que neix és el rei d’Israel que no ha estat acollit com a tal pel seu poble. El signe de la seva reialesa són els bolquers. El signe que no és un foraster el trobem en el fet que no troba lloc a on s’allotgen els forasters, és a dir, a la sala reservada per als hostes.

No ha estat acollit pels seus (cf. Jn 1,11), per això és col·locat en una menjadora, on és reconegut com a Senyor d’Israel. Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita (cf. Lc 1,68.78; 7,16), però els seus no el reconeixeran com a tal (cf. Lc 19,44).

Jesús és l’únic Salvador, perquè és el Messies i el Senyor. Aquest és el veritable evangeli per a tota la humanitat.

 

4. Pensem-hi

A què em convida el misteri del Nadal?

Amb quins personatges de l’escena m’identifico?

·       Amb els pastors, als quals se’ls anuncia el misteri de la presència amorosa de Déu (la glòria del Senyor) en un infant?

·       Amb Maria, meravellada per l’esdeveniment viscut, que faixa el fill en bolquers, reconeixent-lo rei i el posa en una menjadora, perquè sigui reconegut com a Senyor?

·       Amb l’àngel i l’estol d’àngels, que viuen i celebren el misteri que anuncien, que Déu visita la humanitat per tal d’alliberar-la del mal i del pecat, i ho fa des de la perifèria i amb les persones de la perifèria?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliç tu que has cregut

 

D. 4t d’Advent C 

(22 desembre 2024)

 

1. Llegim el text (Lc 1,39-45)

³⁹ Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, ⁴⁰ va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. ⁴¹ Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. ⁴² Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! ⁴³ Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ⁴⁴ Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. ⁴⁵ Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.

 

2. Contemplem el text

De la visita de Maria a Elisabet (Lc 1,39-56), només llegim l’escena de la trobada i de l’enhorabona (Lc 1,39-45), on Elisabet reconeix Maria com la mare del meu Senyor (Lc 1,43).

Maria emprèn amb pressa un viatge cap a la casa d’uns parents, que viuen en un poble de la serralada de Judà (referència a 2Sa 2,1). Hi va urgentment perquè sap que l’embaràs d’Elisabet està molt avançat, ja que l’àngel Gabriel li acaba de comunicar (Lc 1,36). La urgència de Maria expressa la seva reacció espontània al senyal de l’àngel missatger.

En el moment de la trobada, l’Esperit Sant, amb un senyal, revela a ambdues futures mares la maternitat de l’altra. Elisabet comprèn que Maria porta en el seu si matern el Senyor, i Maria descobreix que Joan, des del seu si matern, va davant del Senyor (Lc 1,17). Així es destaca el títol de Senyor referit a Jesús.

Maria és felicitada per dos motius: és beneïda perquè és beneït el fruit de les seves entranyes (Lc 1,42) i és feliç (makaria en grec) perquè ha cregut (Lc 1,45). Maria és la mare del Senyor (la theotokos en grec) i la gran creient (la mare de l’Església). Lluc vol presentar Maria com la deixebla model, la qui fa la voluntat de Déu (cf. Lc 1,38; 8,19-21; Ac 1,14; ressò de la segona lectura d’aquest quart diumenge d’Advent: He 10,9).

El verb que expressa els salts del nen al si matern d’Elisabet és el mateix que usa la versió grega dels LXX en parlar dels salts dels dos bessons (Esaú i Jacob), que la també estèril Rebeca du en les seves entranyes (Gn 25,22-24). Si els salts dels bessons prefiguren la seva futura hostilitat, el salt de Joan prefigura que ja reconeix no sols el Senyor, sinó també la presència de la qui és la mare del meu Senyor.

La felicitació d’Elisabet expressa una lloança a Maria, i alhora, un reconeixement del qui porta en les seves entranyes i del favor que Déu li ha concedit (Lc 1,30). En aquell temps, el prestigi d’una dona es valorava per la importància dels seus fills.

Heus ací que Maria és la beneïda per excel·lència entre totes les dones, precisament perquè és la mare del Senyor. Aleshores no serà gens estrany que, més endavant, una dona del poble digui a Jesús: Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar! (Lc 11,27).

 

3. Pensem-hi

• Des de la fe acollim el gran do de l’amor Déu a la humanitat, el seu Fill. La fe em fa feliç com Maria?
• Reconec els senyals que Déu em posa perquè m’adoni del seu acompanyament i em posi en moviment, en acció?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo

 

D. 3 d’Advent C 

(15 desembre 2024)

1. Llegim el tex (Lc 3,10-18)

¹⁰La gent preguntava a Joan: Així, doncs, què hem de fer? ¹¹Ell els responia: Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi. ¹²Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien: Mestre, què hem de fer? ¹³Ell els respongué: No exigiu més del que està establert. ¹⁴ Igualment uns soldats li preguntaven: I nosaltres, què hem de fer? Els va respondre: No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada. ¹⁵El poble vivia en l’expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. ¹⁶Joan respongué dient a tothom: Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. ¹⁷Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s’apaga. ¹⁸Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.

2. Mirem el text i fixem-nos en Joan Baptista

En primer lloc (Lc 3,10-14), Joan insisteix en l’acció envers els altres: s’ha de compartir amb el necessitat i ser honest en els negocis i just en l’aplicació de la llei. Tot i la imminència del càstig que s’acosta, amb aquests consells, Joan pretén transformar el cor de les persones. Lluc se’n serveix per a recordar als cristians quins són els fruits que demana la conversió (Lc 3,8). I en segon lloc (Lc 3,15-18), Joan defineix el seu paper davant el qui ha de venir, el més fort. Implícitament Joan nega que sigui el Messies, aquí no ho fa explícitament com a Jn 1,20. Lluc deixa clara la superioritat de Jesús en aquests detalls: Jesús ve després de Joan en sentit cronològic i no pas com un deixeble segueix el seu mestre; Joan no és digne ni de fer el més humil servei a Jesús; el baptisme de Joan és amb aigua, en canvi, el de Jesús és amb Esperit Sant i foc; i Jesús ve com a jutge.

Lluc suposa l’existència de jueus residents a Palestina que esperaven l’arribada imminent d’un ungit (Messies) enviat per Déu, que duria a terme la restauració d’Israel i manifestaria el triomf del poder i de la sobirania de Déu davant de tots els pobles. La comunitat cristiana identifica el Messies esperat amb Jesús. El baptisme de Joan expressa el penediment del batejat i el seu compromís d’emprendre una vida nova, i alhora és una acció simbòlica que proclama, anticipa i assegura la purificació del pecat que, per mitjà del més fort, l’Esperit Sant durà a terme el darrer dia, quan sigui vessat com a aigua sobre el pecador penedit. I qui és el més fort? Per a Joan el més fort és una referència a un personatge que havia de conduir a bon port el drama final, però no en té ni idea de qui pot ser. Aquesta vaguetat de Joan va permetre que els cristians conservessin aquestes paraules i l’apliquessin a Jesús. Certament, Jesús és el més fort que s’espera.

El vessament d’aigua sobre els penedits prefigura l’efusió de l’Esperit Sant sobre Israel, promès en els llibres profètics i en la literatura creient d’aquella època. Esdeveniment fet realitat a Pentecosta (Ac 2). Joan mira vers un passat a punt de desaparèixer i vers un futur imminent (l’aigua dona vida al desert, l’Esperit dona vida eterna). I amb la promesa d’esperança, Joan fa una seriosa advertència: l’Esperit abastarà sols els israelites als quals ara vessi l’aigua del seu baptisme, a tots els altres els espera el foc. Per tant, cal mullar-se i canviar estil de vida.

3. Pensem-hi. Què he de canviar del meu estil de vida per a deixar-me omplir de l’Esperit? Quines accions envers els altres hauria de tenir més present?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: perquè per a Déu no hi ha res impossible

 

Immaculada Concepció 

(8 desembre)

1. Llegim el text (Lc 1,26-38)

²⁶El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, ²⁷a una noia verge, compromesa en matrimoni amb un home de la casa de David que es deia Josep. El nom de la noia era Maria. ²⁸L’àngel entrà a trobar-la i li digué: Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. ²⁹Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. ³⁰L’àngel li digué: No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. ³¹Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. ³²Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. ³³Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. ³⁴Maria preguntà a l’àngel: Com podrà ser això, si jo soc verge? ³⁵L’àngel li respongué: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. ³⁶També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, ³⁷perquè per a Déu no hi ha res impossible. ³⁸Maria va dir: Soc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula. I l’àngel es va retirar.

2. Comprenem el text

Maria és saludada amb la missió (Lc 1,28) i el nom (Lc 1,30), com en el relat d’anunciació d’Isaac (Gn 17,5). Maria és destinada a ser la mare del qui ja és Fill de l’Altíssim (Lc 1,32), Fill de Déu (Lc 1,35). Això indica que la intenció lucana és eminentment oferir una reflexió sobre Jesucrist, tot i donar alguna pinzellada sobre la figura de Maria: verge i obedient (Lc 1,34.38). Precisament perquè el nen no és només l’hereu del tron de David (Lc 1,32), sinó Fill de Déu, Maria és verge (Lc 1,27).

La litúrgia de la festa d’avui convida a fixar-nos en Maria com l’esclava del Senyor (Lc 1,38) i la plena de la gràcia del Senyor (Lc 1,28). La versió litúrgica segueix la versió de la Vulgata (en llatí diu: gratia plena) que ha marcat tota una interpretació, certament fidel al participi perfecte original. En efecte, Déu ha afavorit Maria (Lc 1,30), li ha concedit aquella gràcia rebuda en Crist (cf. Ef 1,6), però en plenitud perquè és la mare del seu Fill.

Calia una mare que, com a representant de tots els vivents, permetés que Déu es fes vivent, és a dir, que passés per la mort. I ho permet quan accepta la seva Paraula i l’acompliment de la seva promesa (cf. 2Sa 7,8-16; Gn 12,3; Lc 1,54-55). Maria s’identifica amb la figura d’Anna (1Sa 1,11) i s’obre totalment a la voluntat de Déu (cf. Lc 8,21). L’obediència de Maria segella l’inici de l’Església, n’és també la mare. La decisió lliure de Maria no sols expressa l’inici de la seva relació amb el pla misteriós de Déu: és l’esclava del Senyor (la seva llibertat està en el Senyor), sinó també la seva identificació amb els pobres del Senyor: depèn totalment de la gràcia de Déu.

Déu omple Maria de la seva gràcia assignant-li una missió irrepetible i única: la de ser la mare del seu Fill únic i del Messies davídic. I la gràcia l’allibera de tota màcula. Maria esdevé el model de com Déu pot capgirar-ho tot (Lc 1,46-53): d’una verge humil hebrea en fa una mare extraordinària per a tots els pobles, la nova mare dels vivents. La decisió lliure de Maria ens obre a l’autèntica i veritable llibertat.

3. Pensem-hi

• En quina mesura m’identifico amb el sí lliure i confiat de Maria a l’obra de Déu?
• Com m’obro la gràcia de Déu que m’invita a col·laborar en l’edificació del seu Regne?

Estudis d'Evangelis d'en Jaume Fontbona: Vetlleu

 

D. 1^r d’Advent C

1. Llegim el text (Lc 21,25-28.34-36)

²⁵Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. ²⁶La gent defallirà de por i d’ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. ²⁷Llavors veuran el Fill de l’home venint en un núvol amb gran poder i majestat. ²⁸Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta. ³⁴Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, ³⁵que caurà sobre tots els habitants de la terra. ³⁶Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l’home.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El tema més difícil en la teologia lucana és el de la fi dels temps. Si comparem el discurs sobre la fi de Mc 13 amb el de Lc 21, trobarem que Lc treu ferro als trets més apocalíptics de Mc. Lluc ens situa davant la vinguda del Fill de l’home amb esperança i joia: Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats (Lc 21,28). En situar la vinguda del Fill de l’home en el marc dels fets que anuncien la destrucció de Jerusalem (Lc 21,20-24), Lluc pretén dir que, tal com l’anunciada destrucció Jerusalem s’ha esdevingut (l’any 70), també s’esdevindrà la salvació de Déu en la història; i que per aquest motiu, cal estar alerta i no baixar la guàrdia en la fidelitat a la Paraula (Lc 21,34-36), que ha d’arribar fins a l’extrem de la terra (Ac 1,8).

Lluc distingeix clarament entre la destrucció de Jerusalem i el temps final amb la vinguda del Fill de l’home; moment precedit per una sèrie de senyals visibles pertot el món: cel, terra i mar; també els poders celestials es veuran afectats: trontollaran; després d’això, l’únic sobirà del cel, terra i mar (parts en què es dividia el món) apareixerà i manifestarà el seu poder, salvant qui l’aculli. La humanitat es divideix entre els qui afronten la fi amb por i els qui l’acullen amb esperança. Lluc segueix la tradició en la descripció de l’aparició del Fill de l’home (Dn 7,13-14). I serà visible perquè ningú no pugui dir que no l’ha vist, i perquè tothom el pugui acollir.

La trobada amb Crist és motiu d’angoixa per als qui no s’obren a l’amor de Déu i d’esperança per als qui l’acullen.

Lluc insisteix en la certesa que el Fill de l’home vindrà per a tothom, tot i que la seva vinguda no sigui imminent. Amb tot, cap deixeble no s’ha de confiar i distreure’s del camí de Jesús. La destrucció de Jerusalem va afectar tots, així també afectarà tots la vinguda del Senyor (Lc 21,34-35). Per això, el deixeble ha de pregar (Lc 21,36). El qui prega, està en vetlla davant Déu, i el qui està atent al Senyor, prega. L’Església apostòlica associa vetllar (ser solidari) i pregar amb la fracció del pa (Ac 2,42-47).

Davant la certa, tot i que no imminent, vinguda del Senyor en tot el seu poder i glòria (després d’haver passat per la creu i ser exaltat, vindicat), cal alçar el cap ben alt com a signe de la llibertat i dignitat de ser cristià, i mantenir-se drets (és a dir, sense por) com a signe de la fe.

3. Pensem-hi

La pregària em manté en vetlla davant la visita de Jesucrist en la meva vida i acció?

Estic atent a descobrir els signes de la presència de Jesucrist?

La solidaritat expressa la meva vigilància activa?