D. 17 de durant l’any C
(24 juliol 2022)
1. Llegim el text (Lc 11,1-13)
1Una vegada, Jesús
pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué:
Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. 2Ell
els digué: Quan pregueu, digueu:
Pare, santifica el
teu nom, vingui el teu Regne. 3Dóna’ns cada dia el pa que
necessitem; 4perdona els nostres pecats, que nosaltres també
perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació.
5I els digué encara:
Si algú de vosaltres té un amic i el va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic,
deixa’m tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m’ha presentat a
casa i no tinc res per a oferir-li”, 7segur que no li respondrà de
dins estant: “No m’amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills
ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls.” 8Us asseguro que,
si no s’aixeca a donar-los-hi per amistat, la impertinència d’aquell l’obligarà
a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.
9I jo us dic:
Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. 10Perquè
el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. 11Quin
pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana peix, en comptes de peix li
donarà una serp? 12I si li demana un ou, ¿li donarà potser un
escorpí? 13Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar
coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant
als qui l’hi demanen.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Tot fent el camí cap a Jerusalem, Jesús
ensenya quina ha de ser l’actitud del deixeble envers Déu Pare. Una actitud que
implica tot un estil de vida arrelat en la lloança i l’agraïment (Lc 10,21-22),
en l’amor i la solidaritat (Lc 10,25-37), en l’acolliment de la Paraula de
Jesús (Lc 10,38-42). Jesús educa com a amic (acompanya els deixebles en
el camí) i testimoni (els situa davant la seva identitat i missió).
Jesús prega (Lc 11,1) i amb el seu testimoni suscita la pregunta sobre la
relació personal amb Déu, i a més, els situa davant l’inaudit de Déu (amb la
paràbola). El testimoni de Jesús obre dues declaracions sobre l’oració: el parenostre
com a síntesi del seu ensenyament i unes màximes sobre la seva eficàcia,
i una reflexió: la paràbola de l’amic inoportú.
El parenostre lucà consta,
en primer lloc, d’una invocació (Pare!) que li dóna un to senzill i
familiar; en segon lloc, de dos anhels plens de fe i d’esperança (en 2 ps), anhelem
el que només Déu pot regalar-nos: la seva manifestació i sobirania en l’avui de
la vida i història humanes; i finalment, de tres peticions obertes a l’amor
misericordiós de Déu (en 1pp), demanem, lliurats i confiats al Pare, el
que necessitem per a subsistir, el perdó i no defallir en el moment de la
prova. En total, són cinc imperatius; en canvi, Mateu en té set (Mt 6,9-13).
Com qui no fa res, Lluc convida a
aturar-nos a pensar en la pròpia oració de petició i a obrir-nos la gana de
fer-ne. I ho fa amb la paràbola de l’amic inoportú, que pretén destacar
la insistència (ratllant la impertinència) amb què cal adreçar-se a Déu Pare.
La insistència en la súplica s’arrela en la certesa que Déu (l’amic que s’aixeca
del llit a mitjanit) escoltarà la petició del qui li demana ajuda (una ajuda
per a l’amic de l’amic). Si en un primer estadi de la seva redacció, la paràbola
centrava l’atenció en el qui s’aixeca a exhaurir la petició, ara la figura
central és l’amic impertinent. Lluc sorprèn amb la imatge que Jesús suggereix
de Déu i alhora convida a ser un amic impertinent davant Déu.
Les màximes sobre l’oració apunten
cap a una actitud: la de saber que l’oració perseverant serà sempre
escoltada. Una actitud de confiança en la generositat sense límits del Pare de
Jesús, que no es limita a donar-nos el que necessitem, com un pare bo, sinó que
ens dóna molt més: l’Esperit Sant com a do.
3. Mirem la nostra vida i acció
· Quina importància donem a la pregària? I com n’és de perseverant i
persistent?
· Quina confiança tinc en el fet que el Pare escoltarà la meva súplica?
