Passió de Nostre Senyor
Jesucrist segons Lluc
(Lc
22,14-23,56)
1. El context
En la seva última Pasqua a
Jerusalem, potser l’any 30, Jesús va fer
tres accions simbòliques, profètiques, que li van costar la vida, dues de
públiques i una de privada. Les dues accions profètiques públiques són
l’entrada a Jerusalem i la purificació del temple, i l’acció profètica privada
és el darrer sopar amb els seus deixebles.
1. Jesús entra a
Jerusalem muntat en un pollí (Lc 19,30; Mc 11,2), pollí i somera (Mt 21,2.5),
pollí de somera (Jn 12,15). Al·lusió a Is 62,11 (El Senyor fa sentir aquest
missatge fins a l’extrem de la terra: «Digueu a la ciutat de Sió: El teu
salvador ja és aquí») i a Za 9,9. Només Lc diu que els deixebles fan
pujar Jesús sobre el pollí; amb aquest gest el reconeixen com a Rei
(1Re 1,33-40) que porta la pau (al·lusió a Is 9,5); i també només Lc
parla de tota la multitud dels seus deixebles, que recorda la multitud
d’àngels que lloen Déu (2,13), i també ho fan els pastors després de reconèixer
el Rei nat (2,20). Ningú no pot callar davant les obres de Déu, ni deixar
d’aclamar el Rei Messies que les duu a terme (Lc 19,40 és una al·lusió a
Ha 2,11).
2. Jesús va al
Temple i el purifica (Mc/Mt/Lc). Jesús prediu la destrucció del magnífic Temple
de Jerusalem amb un gest simbòlic: bolcar les taules dels canvistes. Aquesta
predicció és interpretada com una amenaça. I atacar el Temple era atacar el
judaisme com a sistema religiós i el símbol unificador del poble jueu. Amb
aquest gest simbòlic Jesús volia expressar la seva pregona convicció que el seu
Pare canviaria radicalment les coses. Aquesta convicció ha quedat narrada en
els evangelis.
3. Jesús comparteix
un últim sopar amb els seus deixebles, on afirma que no beurà més del fruit
de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu (Mc/Mt/Lc).
Jesús celebra l’Últim Sopar amb els seus deixebles com un memorial,
indicant, amb els gestos i les paraules sobre el pa i el vi, que la seva mort
és un do de Déu per a ells, i que sols ho comprendran després del seu pas per
la mort. És evident que aquest sopar va ser molt diferent dels anteriors amb
els seus deixebles (és model i fonament
de l’Eucaristia).
4. Els guàrdies del
summe sacerdot detenen Jesús i el porten davant el summe sacerdot i el seu
consell, el Sanedrí (Mc/Mt/Lc/Jn).
5. Els seus
captors el porten a Pilat (Mc/Mt/Lc/Jn).
6. Jesús és
crucificat. Els quatre evangelis situen
l’Últim Sopar el dijous i la crucifixió i mort el divendres abans de la posta
del sol. Només el prefecte o procurador romà tenia el poder de vida o mort.
Caifàs i Anàs no pensaven pas que Jesús fos un cabdill d’una força armada i que
planejava una insurrecció, però temien que Jesús pogués atiar el poble, és a
dir, van entendre massa bé Jesús i els seus deixebles.
Caifàs va prendre una decisió: detenir i executar Jesús, perquè volia mantenir la
pau. Fou l’autoafirmació de Jesús, especialment al Temple, però també el seu
ensenyament (la imatge de Déu Pare misericordiós) i la seva entrada a la
ciutat, que va motivar el summe sacerdot a actuar contra Jesús.
Pilat executa Jesús perquè li ho demana el summe sacerdot i li dóna una
excel·lent excusa: Jesús es presenta a la ciutat com a rei dels jueus. Pilat hi
descobreix un aspirant a rei sense exèrcit. Pilat no s’hi pensa gaire, a
crucificar-lo, després de flagel·lar-lo, d’assotar-lo i interrogar-lo. Pilat va
ser destituït a causa de les seves execucions massives i imprudents.
2. Peculiaritat narrativa lucana
La narració de la Passió comença
amb el sopar pasqual (22,14-23), signe de la nova aliança i anticipació del
banquet del Regne, i a més, anunci del lliurament de Jesús a la creu i del
caràcter salvífic de la seva mort (22,20). El sopar acaba amb una referència de
Jesús a la violència a evitar en el moment de la prova (22,35-38).
El cimal de la passió i mort de
Jesús s’assoleix amb l’episodi dels dos criminals crucificats amb Jesús
(23,39-43). No sols indica el tercer insult contra Jesús, dit pel primer
criminal, després dels de les autoritats i dels soldats, sinó que també indica
l’última vegada en què Jesús manifesta la seva misericòrdia –i la de Déu–
envers l’escòria de la humanitat.
Sembla que Lluc passaria per alt el
tret sacrificial de la mort de Jesús, i a més, omet el fet que el Fill de l’home
doni la vida en rescat per a molts (Mc 10,45). Això, ¿significaria que Lluc no
destaqui el tret salvífic de la mort de Jesús? Lluc opta per explicar
diferentment l’esdeveniment salvador de Crist. Durant l’escena de la
crucifixió, les autoritats, els soldats i el primer criminal l’increpen amb el verb
salvar (23,35.37.39).
A l’hora de la crucifixió, Lluc
mostra l’efecte de la mort de Crist: la salvació arriba a tota la humanitat,
àdhuc l’escòria. Tota la gent que ho veu, mostra penediment (23,48).
Jesús, tot morint com un criminal, entra en la seva glòria (24,26), però
no hi entra sense haver salvat els qui sofreixen, inclosa l’escòria.
Abans Lluc ha citat explícitament Is 53,12 (22,37), a fi d’indicar l’extrema
humiliació de Jesús, crucificat entre dos delinqüents. I també és típica
de Lluc l’escena de Jesús davant Herodes (23,6-12), que veu per fi acomplert el
seu desig de veure Jesús (9,9). Així totes les autoritats religioses i
polítiques de Palestina intervenen contra Jesús (Fets 3,17).
D’altra banda, Lluc relaciona la
temptació al desert i la passió, en ambdós casos intervé el diable (4,13;
22,3.53). Amb el dei (cal) recorda que la passió du a terme la voluntat
de Déu (9,22; 17,25; 24.7.44-47). I sols ell nota que Simó de Cirene du la creu
darrera de Jesús (23,26), esdevenint el tipus del deixeble (9,23;
14,27), que fent el camí de Jesús serà endut cap al cel.
3. Els sets moments cabdals del relat
1. Jesús s’acomiada i dóna el seu testament, el servei és
el testimoni deixat (22,14-38). Jesús s’acomiada com ho fa
Sòcrates. Però Jesús, fidel a la tradició profètica jueva, s’acomiada amb un
gest profètic, gest que es converteix en model o tipus, que quan és narrat pels evangelistes, té com a rerefons un
altre tipus, el de l’àpat pasqual,
que celebrava l’alliberament de la mort, però també el del simposi, on després de la última copa el cap de casa i els hostes
convidats feien discursos solemnes. Aquest model és transmès per la tradició
paulino-lucana i la joanniana. Així doncs, abans de morir, Jesús va fer un
Últim Sopar amb els Dotze com a gest profètic. Aquest gest és narrat
diferentment pels sinòptics, sobretot per Lluc, que l’emmarca tipològicament en
medi jueu i alhora en medi grecoromà, és a dir, presentant-lo com a sopar pasqual i com a simposi, sopars significatius en el món
jueu i en el món grecoromà, respectivament. I pel fet de situar-lo en un
ambient convivial, quan parla de la traïció de Judes, no parla de bocins (Mc 14,20), perquè el sopar
ja ha acabat.
La narració lucana, que accentua
estar entaulats, oposa la figura del deixeble que traeix la familiaritat del
Messies amb el deixeble fidel, destinat a participar del banquet escatològic (a la meva taula). Les paraules d’adéu esdevenen testament obert sobre el futur de l’Església.
En efecte, la vida de l’Església, després de la marxa de Jesús, es
desenvoluparà entorn de l’Eucaristia. Lluc relaciona l’Últim Sopar de Jesús, com a àpat
jueu, amb el conegut symposium de
Sòcrates i el seu comiat narrats per Plató. Per això l’Últim Sopar acaba amb un
breu discurs de comiat (22,21-38).
2. Jesús prega davant l’última temptació. Jesús manifesta
de nou la fidelitat a la voluntat del Pare (22,39-46).
3. Jesús és detingut (22,47-53). L’hora del mal ha arribat,
que vol anorrear l’amor. El moment de l’arrest és el moment de l’hora. Atès que a
la muntanya de les Oliveres (22,39-46) apareixia el tema de la copa i no
l’hora com a Mc 14,37 (i a Mt 26,45), ara Lluc ho compensa i parla de l’hora
arribada: l’hora del poder de les tenebres (22,53). Sembla que Lluc se
serviria de la relació entre la copa
i l’hora que troba en un dels
documents en què s’inspira, que és l’Apologia de Sòcrates escrita per
Plató. On es llegeix: Però és l’hora
d’anar-nos-en, jo per a morir, vosaltres per a viure. Qui de nosaltres va a una
millor sort, és desconegut per tothom, llevat al déu (Apol. 42). Els
elements evocats són l’hora, l’anar-se’n, el sobtat comiat, però
sobretot, la perfecta senyoria que tant Jesús com Sòcrates mostren davant
aquella hora que sembla que volen que es realitzi de pressa.
4. Pere nega que conegui Jesús i els soldats es burlen de
Jesús (22,54-65).
5. Jesús és sentenciat pel Sanedrí (22,66-71). Jesús revela
la seva identitat de Fill de Déu.
6. Jesús va de Pilat
a Herodes i d’Herodes a Pilat (23,1-25). Pilat declara innocent Jesús
(23,1-5) i no vol crucificar-lo (23,22), però finalment l’entrega a les
autoritats jueves (23,25). Herodes finalment veu Jesús (23,8), però no es deixa
transformar com Zaqueu. Zaqueu vol veure qui és Jesús i ho assoleix quan
el reconeix com a Senyor (19,8). Herodes havia manifestat el desig de veure Jesús
(9,7-9), però no acull el seu do (23,8), li hauria canviat l’existència i
hauria fet un tast del Regne.
7. Jesús és crucificat. El quadre de la crucifixió (23,33-43),
fa aparèixer, en tota la seva esplendor, que l’amor indescriptible del pare
misericordiós de la paràbola (15,11-32) s’ha fet realitat en Jesús. Els enemics
de Jesús el reconeixen com a rei dels
jueus (el Messies) i salvador, i
Jesús regala el do del seu Regne als qui l’acullen, és l'avui de la salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en
la reciprocitat («tal fas, tal trobaràs»), sinó en
la gratuïtat, i fins al límit.
La primera escena del quadre (23,35-39) insisteix en la reialesa de Jesús i en la salvació
que porta. En efecte, tres cops és proclamat rei (Messies) i provocat perquè se salvi ell
mateix (Lluc ja ha indicat que és el Salvador: 2,11; que porta la salvació de
Déu als pecadors i perduts: 15,2.32; 19,9-10). En primer lloc, per les autoritats jueves; en segon lloc, pels soldats; i finalment, per un dels criminals crucificats.
La segona escena (23,40-43) mostra la immensitat de l’amor de Jesús, i alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels darrers,
pels condemnats segons la llei de la reciprocitat, que domina les relacions
humanes després de la irrupció de la sospita (Gn 3). L’escena mostra una nova
declaració de la innocència de Jesús: No
ha fet res de mal, ara feta per un criminal, víctima de la llei de la
reciprocitat (així resplendeix millor la gratuïtat de l’amor). Abans, però,
l’havien reconegut innocent Pilat (tres cops: 23,4.14.22) i Herodes (23,15),
les autoritats polítiques de la Palestina ocupada. També hi apareix la
professió implícita de fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne; on
reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal del quadre, la proclamació de
Jesús: Avui seràs amb mi al paradís (23,43). En la literatura
intertestamentària, el paradís
(antiga paraula persa que significa: jardí
tancat) representa el lloc o la condició del just després de la mort. Lluc,
però, li dóna el sentit d’entrar en la
glòria de Jesús (24,26), és a dir, el goig de la salvació; tal com ho
interpreta sant Ambròs: On hi ha Crist,
hi ha la vida, hi ha el regne. Jesús exerceix, d’una manera impressionant i
per últim cop, el seu poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir
el do de la salvació, superant tot límit. I l'avui
expressa el sentit de la mort de Jesús per la humanitat: Jesús passa de la mort
a la seva glòria salvant tots els
pecadors, tots els exclosos a causa de les seves accions. Lluc ha dramatitzat
com Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en jutge de vius i de morts (Ac 10,42), per mitjà del seu sofriment
i la seva mort en creu.
Jesús
exclama: Pare, confio el meu alè a les teves mans (23,46; al·lusió a Sl
31,6) perquè està convençut que Déu està al seu costat i que el seu amor no
el deixarà mai. En el moment de la seva mort, tota la gent que ho veu,
mostra penediment (23,48). I les dones s’ho
miren a distància (al·lusió al Sl 88,12).
4. Pensem-hi
- Quin impacte em produeixen els relats de l’Últim
Sopar (22,14-38); el de la pregària de Jesús davant l’última temptació
(22,39-46); i el de la crucifixió de Jesús (23,33-49)?
- Amb quins personatges m’identifico? I per què?
- Amb quina actitud m’ho miro (23,48-49)? I què em
quedo del llegat de Jesús (22,14-38)?
