D. 4 de durant l’any A
1. Llegim el text (Mt 5,1-12a)
1 En veure les multituds, Jesús pujà a la
muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. 2 Llavors,
prenent la paraula, començà a instruir-los dient: 3 Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el
Regne del cel! 4 Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! 5 Feliços
els humils: ells posseiran la terra! 6 Feliços els qui tenen fam i set de ser
justos: Déu els saciarà! 7 Feliços els compassius: Déu se’n compadirà! 8 Feliços
els nets de cor: ells veuran Déu! 9 Feliços els qui treballen per la pau: Déu
els anomenarà fills seus! 10 Feliços els perseguits pel fet de ser
justos: d’ells és el Regne del cel! 11 Feliços vosaltres quan, per causa meva, us
insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de
calúmnies! 12 Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la
vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que
us han precedit.
2. Contemplem el text
Som davant el primer dels set anomenats discursos de Jesús
segons Mateu: el de la muntanya (5,1-7,29). El discurs de la muntanya és
concebut com una instrucció programàtica de Jesús als seus deixebles. I
és on, en funció del seu disseny teològic, Mateu ha recollit i
interpretat col·leccions de paraules de Jesús dites en altres llocs i
per motius diversos del context actual. Per això, s’ha de llegir no sols com
una unitat literària, sinó també d’emmarcar dins de tota l’obra de Mateu i de
tota la vida i acció de Jesús, tal com l’ha tramesa l’Església apostòlica.
Mateu ha situat Jesús en una muntanya i assegut com un
mestre que ensenya. Jesús puja dalt d’una muntanya no sols per ensenyar (5,1),
sinó també perquè el diable li mostri tots els reialmes del món (4,8), per a
pregar (14,23), per a guarir (15,29), i per a transfigurar-se (17,1), és a dir,
per a mostrar-se com a Fill de Déu que és (15,5). A la muntanya,
Jesús manifesta la seva relació amb Déu (prega, és el seu Fill estimat) i la
seva missió d’anunciar l’Evangeli i alliberar de qualsevol mal, perquè l’Evangeli
és la felicitat plena.
Les benaurances s’han de referir sempre a Jesús: n’és model i
penyora de la seva plena realització. Precisament, Jesús és el pobre i humil
de cor, refusat i perseguit. Ara, Jesús representa Moisès al Sinaí, quan
indica el camí de la vida i la felicitat, do de Déu i alhora compromís del
poble.
La proclamació de la gratuïtat del Regne recorda
al deixeble la seva nova relació amb Déu i amb els humans, i el seu seguiment
de Jesús (que és model i penyora); així com la seva condició actual de pobre que
posa tota la seva existència a les mans de Déu, de lluitador per la justícia
(fer la voluntat de Déu) i per la pau, de compromès a favor dels altres
(estima, perdona i ajuda sense condicions), del qui ho espera tot de Déu (si està
de dol és perquè la situació present contradiu la seva esperança). En definitiva,
els deixebles cerquem la felicitat, mentre esperem la plena felicitat que els
serà regalada per l’amor fidel de Déu. I aquesta tensió entre compromís i
promesa, exigència personal i do de Déu, reflecteix tant la promesa que
Déu manifestarà la seva reialesa als qui ho esperem tot d’Ell: als compromesos
a favor dels necessitats, als perseguits, etc., com la invitació a col×laborar en la salvació de Déu ara i
aquí: compromís per la solidaritat, la justícia, la pau, i també de
perseverança en les proves.
3. Pensem-hi
La felicitat és un do gratuït de Déu, un do que convida a acollir-lo i
fer-lo realitat, ens hi compromet. Quins moments ens adonem d’aquest do? Quins
moments el fem possible?
