Nadal missa del dia
1. Llegim el text (Jn 1,1-18)
1Al principi existia el qui és la
Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. 2Ell estava
amb Déu al principi. 3Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no
hi ha vingut sense ell. 4En ell hi havia la vida, i la vida era la
llum dels homes. 5La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no
ha pogut ofegar-la. 6Déu envià un home que es deia Joan. 7Vingué
com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. 8Ell
no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. 9Existia el qui
és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. 10Era
present en el món, que per ell ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha
reconegut. 11Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han acollit. 12Però
a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de
ser fills de Déu. 13No han nascut per descendència de sang, ni d‘un
desig carnal, ni d‘un voler humà, sinó de Déu mateix. 14El qui és la
Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva
glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de
veritat. 15Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És aquell de
qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo,
ell ja existia.» 16De la seva plenitud, tots nosaltres n‘hem rebut
gràcia rere gràcia. 17La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia
i la veritat han vingut per Jesucrist. 18A Déu, ningú no l‘ha vist
mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l‘ha
revelat.
2. Contemplem el text
És el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la
tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa; millor dit, la
Paraula present en la Llei i els Profetes és ara la Saviesa. Però la Paraula
identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un
Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la
paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment).
El pròleg joànic recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en
continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot identificar-se
amb la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i esdeveniment en Jesús de
Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat
amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.
El pròleg joànic situa la Paraula en l‘espai-temps. La indicació al
principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació
amb el poema de la creació (Gn 1), on tot és creat per la Paraula, i amb la
tradició sapiencial (Pr 8,22), quan la Saviesa ja existia. Des de sempre, la
Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (1,9), ha
habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (1,11); però fins ara no s'ha
fet sarx (1,14), fet home. Per tant, el relat sobre Déu gira entorn de
l‘abans de la seva encarnació i el després de la seva encarnació.
El pròleg joànic conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el
seu Fill (1,12). Com des d‘ara, els humans poden participar de la plenitud de
la vida de Déu en Jesucrist (1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ha creat els
humans per a comunicar-los la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat.
En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o
no acollir-lo, si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva
humanitat, que és la nostra.
El pròleg joànic consta de sis estrofes:
(1) la Paraula preexistent (1,1-3);
(2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (1,4-5);
(3) el testimoniatge de Joan (1,6-8);
(4) la Paraula ve a trobar els humans (1,9-12);
(5) l‘encarnació de la Paraula (1,14), cim de la revelació;
(6) la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha
revelat el Déu invisible (1,15-18).
3. Pensem-hi
Com penso acollir la Paraula de Déu que s’ha fet humanitat, fragilitat,
precarietat?
