D. 4 de Pasqua C
1. Llegim
el text (Jn 10,27-30)
27Les meves ovelles escolten la meva veu.
Jo les conec, i elles em segueixen. 28I jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no
me les arrencarà de les mans. 29Allò que el meu Pare m’ha donat val més que tot, i ningú
no podrà arrencar res de les mans del Pare. 30Jo i el Pare som u.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
L’última controvèrsia de Jesús amb els jueus s’esdevé
al Temple durant la festa de la Dedicació (10,22), que recorda la nova
consagració de l’altar del santuari, profanat per Antíoc Epífanes (1Ma
4,36-59). El pòrtic de Salomó és un espai a l’aire lliure, delimitat per
columnes, on la gent va a escoltar-hi l’ensenyament de la Llei. Jesús no hi ha
anat a ensenyar, s’hi passeja (10,23), és a casa del seu Pare.
L’evangelista ha anat situant entorn d’una festa
jueva les disputes de Jesús amb els jueus. Aquesta última substituiria
la compareixença de Jesús davant el Sanedrí. L’escena (10,22-42) mostra Jesús
envoltat pels seus enemics (10,24), que l’encerclen com ho fan els violents (Sl
22,17) i els pagans (Sl 118,10-12), i que el pressionen perquè reveli la seva
identitat i el puguin condemnar com a blasfem (10,31). D’altra banda, l’al·lusió
a l’hivern (de fet, la festa se celebrava al desembre) suggereix la fredor que
troba la revelació de Jesús. Tot i així, sempre n’hi ha que creuen (10,42).
L’evangelista vol destacar que Jesús és el Messies
i alhora el Fill de Déu. Que és el Messies ja ho dóna per sabut (10,25),
per això insisteix en què és el Fill de Déu (10,36). I com a Fill de Déu,
confessa la seva divinitat (10,30.33). Les obres de Jesús testimonien la
seva identitat i missió (10,25.32-33.37-38). Al final, l’evangelista insisteix
en la relació entre les obres de Jesús (senyals prodigiosos pels
qui els veuen) i la seva identitat i missió (20,30-31).
En aquesta escena, hi ha el breu text d’avui
(10,27-30). Si el d.4 de Pasqua del cicle A fixa l’atenció en Jesús com la
porta i el del cicle B, com el bon pastor, el del cicle C convida a
fixar-nos en les ovelles de Jesús. Ara i ací, les ovelles de
Jesús (els cristians) no han de tenir por, enlloc no estan més segures que en
les mans de Jesús pastor (10,28) i en les del seu Pare (10,29), que també és el
nostre (20,17). Amb aquesta imatge, la tradició joànica suggereix que la base
de l’Església reposa en el Pare i en el Fill alhora (el Pare i el Fill són u),
i no només en el Fill.
Els i les qui no creuen en la
divinitat de Jesús i en les obres que la manifesten, no són de les seves
ovelles, ja que aquestes són els i les que coneixen, estimen i segueixen Jesús,
el pastor que les mena vora les fonts de l’aigua de la vida (Ap 7,17; Sl
23,1-3; Is 49,10). Ara i ací, Jesús anuncia que, els i les qui el seguim, vivim
en la seva comunió amb Déu. I la comunió entre el Fill i el Pare assegura i
fonamenta la comunió dels creients amb Déu i entre nosaltres.
3. Pensem-hi. Sóc
conscient d’estar ben cuidat a les mans de Jesús i del Pare? Algun cop he
tingut por de sentir-me sol? Segueixo i estimo Jesús? I això en fa sentir en comunió
amb els altres cristians i amb Déu?
