Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut

 

Baptisme del Senyor A

1.Llegim el text (Mt 3,13-17)

¹³Llavors Jesús vingué de Galilea i es va presentar a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar per ell. ¹⁴Però Joan s’hi oposava, dient: Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi! ¹⁵Jesús li respongué: Deixa’m fer, ara. Convé que complim d’aquesta manera tota justícia. Aleshores Joan el deixà fer.

¹⁶Un cop batejat, Jesús va pujar de l’aigua. Llavors davant d’ell el cel s’obrí, i Jesús veié l’Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d’ell. ¹⁷I una veu digué des del cel: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

El baptisme de Jesús és la manifestació de la identitat de Jesús de Natzaret: és el Fill de Déu i el Messies, i alhora de la Trinitat: Déu és Pare i Fill i Esperit Sant. El cel i la terra s’uneixen en Jesús.

L’escena del baptisme recorda la visió d’Ezequiel (Ez 1,1-4.28; 2,1-3): a la riba del riu Quedar, veu com el cel s’obre i apareix la glòria del Senyor, i al mateix moment sent una veu que parla, l’Esperit s’apodera d’ell i li és revelada la missió. Ara, a la riba del riu Jordà, Jesús veu com el cel s’obre i l’Esperit es posa damunt seu i sent una veu que parla i revela la seva íntima relació amb Déu Pare i la seva missió.

L’escena consta d’una presentació dels protagonistes i del lloc (3,13); d’un diàleg entre Joan i Jesús (3,14-15); i de la manifestació de la identitat de Jesús i de la Trinitat, així com de la missió de Jesús (3,16-17).

Cada protagonista és relacionat amb un lloc, així: Jesús i Galilea, Joan i Jordà. El diàleg entre Joan i Jesús és la resposta al problema plantejat pel baptisme de Jesús: el que Jesús es faci batejar per Joan, ¿això significa que ha de confessar els seus pecats i convertir-se? (3,6.11). Jesús, ¿no és més fort que Joan i bateja no amb aigua sinó amb l’Esperit Sant i amb foc? (3,11). La resposta de Jesús desfà tot possible malentès: Convé que complim d’aquesta manera tota justícia. Mateu nota que Jesús manifesta la seva humil i total adhesió a la voluntat de Déu, al seu projecte salvador inaugurat en sortir de l’aigua.

En la tradició bíblica d’Israel unció i do de l’Esperit van lligats. Els jueus en temps de Jesús creien que després de la mort dels últims profetes els cels estaven tancats i l’Esperit de Déu sufocat. Així, el fet que el cel s’obri, baixi l’Esperit Sant com un colom i una veu parli des del cel obert, indiquen que el temps de la salvació s’ha inaugurat.

La veu del cel teixeix la proclamació messiànica del salm 2,7 amb l’elecció d’Isaac (Gn 22,2.12.16) i la del servent d’Is 42,1. Així Jesús és presentat alhora com a Messies Rei, Messies Sacerdot (el Testament de Leví presenta Isaac com a Messies Sacerdot) i Messies Profeta. I la imatge del colom expressa la implicació de l’Esperit en la missió i l’existència de Jesús.

El baptisme de Jesús és icona del baptisme del cristià: Jesús és omplert de l’Esperit Sant i Déu Pare el reconeix com a Fill seu estimat, el qui és batejat en la fe de l’Església és omplert de l’Esperit i el Pare el reconeix com a fill/a seu/seva en el Fill, donant-li la identitat de fill/a i de germà o germana dels altres i la missió d’anunciar-ho i fer-ho present des de la vida i l’acció.

3. Pensem-hi

·         Sóc conscient que el baptisme m’ha donat una identitat col·lectiva, una identitat comunional, és a dir, la filiació divina i la fraternitat entre tots els habitants de la terra?

·         Que em suposa ser fill/a de Déu i germà/na de tots els homes i totes les dones?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra

 

Epifania del Senyor

1. Llegim el text (Mt 2,1-12)

¹Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem,  ⁹preguntaven: On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella i venim a adorar-lo.³Quan el rei Herodes ho va saber, es va contorbar, i amb ell tot Jerusalem. ⁴Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. ⁵Ells li respongueren: A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: ⁶I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble. ⁷Llavors Herodes cridà en secret els savis i va demanar-los el moment exacte en què se’ls havia aparegut l’estrella; ⁸després els encaminà a Betlem dient-los: Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo. ⁹Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l’estrella que havien vist sortir a l’Orient començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. ¹⁰L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. ¹¹Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. ¹²I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

2. Mirem el text i contemplem el Jesús

La narració ens situa quan s’aixeca l’estrella del rei dels jueus (Nm 24,14; els darrers dies: Dn 2,28). Els mags (els savis) cerquen el seu Senyor i el troben en el nen que acaba de néixer. El llibre de Daniel presenta un rei poderós que s’inquieta i uns mags (Dn 2,1) que han d’interpretar un signe (somni), però són ignorants, i és Daniel el qui l’interpreta gràcies a una revelació del Déu del cel (Dn 2,28). Mateu presenta uns mags i un rei poderós, Herodes, que també s’inquieta (Mt 2,3). Els mags (savis) també són ignorants, necessiten que algú que interpreti el fet des de l’Escriptura. Els mags de Mateu prenen el testimoni del mag Balaam, que també té davant un rei poderós, al qual li anuncia l’aparició d’una estrella, l’aixecament d’un ceptre (un rei) a Israel (Nm 24,17). Els lectors de Mateu, que coneixen aquest fet, veuen en els mags d’Orient els reis estrangers que vénen amb els seus pobles a reconèixer en el nen Jesús el sobirà de tots els pobles de la terra.

Hi ha dos llocs: Jerusalem (el lloc del rei poderós i del judaisme oficial) i Betlem (el lloc del rei humil i dels petits). I dues actituds: la de sospita i refús per part del rei poderós i dels caps dels jueus (que prefigura la reacció oficial contra Jesús) i la d’acolliment i alegria per part dels mags (que prefigura l’entrada de tots els pobles en l’Església). La clau del relat és trobar el Messies (on és el rei dels jueus?) i reconèixer-lo com a sobirà de tots els pobles.

Quan el rei dels jueus neix, el centre del poder s’inquieta i els mags s’alegren. Quan el rei dels jueus entra a Jerusalem, el poder s’inquieta (Mt 21,10) i els infants el reconeixen i s’alegren (Mt 21,15-16). Betlem revela la identitat del nou nat: és el lloc d’on sortirà el pastor, el rei d’Israel (combina Mi 5,1 i 2Sa 5,2); i alhora revela els qui l’acolliran: estrangers i petits.

Els caps religiosos i els entesos, tot i l’explícit testimoniatge de l’Escriptura, no reconeixen el Messies. Cal la fe en la resurrecció de Jesús. Els savis mags troben el Messies per l’estrella que s’ha aixecat (el pastor d’Israel ha ressuscitat) i per l’Escriptura (ja ho havia anunciat), i així, en la resurrecció de Jesús, es confirma l’acompliment del pla salvador de Déu per a tots els pobles de la terra.

Un cop descobert el misteri, la mateixa estrella els porta on es troba Jesús, la llum del món. I en trobar el nen amb la seva mare Maria fan dues coses: l’adoren, és a dir, reconeixen que és Déu; i li ofereixen la seva fe. En efecte, amb l’or reconeixen que és rei; amb l’encens, que és Déu; i amb la mirra, que patirà i morirà per salvar-nos perquè estima fins a l’extrem. Per tant, confessen que és Rei, diví i mortal, tot alhora.

En resum, Déu es manifesta a tot el món en el nen Jesús, trobat per una estrella aixecada (al·lusió a la resurrecció) i per l’Escriptura (ho havia anunciat). I els savis d’Orient representen els pobles estrangers que reconeixen en Jesús el sobirà de tots els pobles de la terra.

Trenta anys després, no se sap res del fet que ha inquietat Jerusalem i ha alegrat Betlem. El mutis dels savis mags també és molt significatiu: tot i haver trobat el Messies, no el trobaran sempre present fins que haurà mort i ressuscitat (cf. Mt 28,20).

3. Pensem-hi

·         Quins signes o senyals m’ajuden a trobar el Senyor present i actuant? L’Escriptura i l’Estudi de l’Evangeli m’ajuden a interpretar-los des de la fe? I com el reconec present i actuant?

·         Ofereixo la meva al Senyor quan el reconec present i actuant?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava

Santa Maria, Mare de Déu

 

1. Llegim el text (Lc 2,16-21)

Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d’aquell infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l’infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.

2. Contemplem el text

Avui s’acompleix l’esdeveniment anunciat als pastors: trobaren Maria i Josep amb el nen a la menjadora. I un cop passats vuit dies (octava de Nadal), és l’hora de fer realitat l’anunci de l’àngel a Maria: li posaràs el nom de Jesús (1,31). Ara Maria nua el reconeixement de la visita anunciada del Senyor (la menjadora; cf. Is 1,3) amb la imposició del nom, que revela l’avui de la visita del Salvador. Lluc dóna més relleu a la imposició del nom que a la circumcisió; així, els pares són obedients al designi salvador de Déu expressat per l’àngel Gabriel.

Els pastors, que representen els creients que miren des de la fe pasqual, és a dir, des de la mort i resurrecció, van de pressa al lloc de la manifestació del Salvador: Betlem (2,5) i el reconeixen com a Déu que visita el seu poble per a salvar-lo (el troben a la menjadora: 2,16). Lluc ofereix un tast del que passa a l’Església naixent: pobres i pagans reconeixen la visita del seu Senyor. A més, un cop l’han reconegut present, els pastors anuncien a tothom aquesta presència (2,17-18) i se’n van tot glorificant Déu i lloant-lo (2,20). Els pastors fan mutis. Després de reconèixer la visita de Déu en Jesús, els creients no hem de mirar més vers l’origen misteriós de Jesús sinó cap a la seva vida i acció, quan el trobem sol (adult) a la sinagoga de Natzaret, a la creu.

Els oients dels pastors manifesten admiració (2,18), reacció típica de la gent que veu la manifestació del Salvador (2,47; 4,22.32.36; 5,26; 9,43; 11,14; Ac 2,7-12); així, l’anunci del fet possibilita que tothom reconegui la visita el Senyor.

Maria medita el que veu i sent, com Jacob (Gn 37,11), i ho guarda en el seu cor, com Daniel (Dn 7,28). ¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? (24,32). Com a tipus del creient, Maria creu (1,45), escolta la Paraula de Déu i la compleix (8,21) i prega amb tota l’Església, mentre espera la vinguda de l’Esperit (Ac 1,14). Lluc presenta Maria com la creient que fa l’esforç per a copsar l’obra de Déu, tant en el que veu i sent, com en la reacció dels pastors (els pobres i els pagans) davant el misteri de l’encarnació del seu Fill; però també és la creient que s’assabenta pels pastors que és la mare del Salvador (2,17). Maria va creixent en la comprensió de la identitat divina del seu fill (2,19.51), i hi creix des de la seva obediència a la Paraula i en la intimitat d’esclava del Senyor. És el mateix Déu qui li va obrint els ulls de la fe.

En la figura de Maria, Lluc uneix la història de Jesús: el seu origen misteriós, la seva vida i mort fins a entrar en la seva glòria (24,26), amb la proclamació de la seva identitat de Senyor i Messies (Ac 2,36) per l’Església apostòlica. Maria representa el creient que viu ben travat tot el misteri de la fe en Jesucrist.

3. Pensem-hi

Acullo la visita de Déu en Jesús i l’anuncio als del meu entorn?

M’admiro de la manifestació del Salvador en la història humana?

Escolto i medito el misteri de Nadal lligat amb el misteri de la Pasqua?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres

 

Nadal missa del dia

1. Llegim el text (Jn 1,1-18)

¹Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. ²Ell estava amb Déu al principi. ³Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi ha vingut sense ell. ⁴En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. ⁵La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. ⁶Déu envià un home que es deia Joan. ⁷Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. ⁸Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. ⁹Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. ¹⁰Era present en el món, que per ell ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha reconegut. ¹¹Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han acollit. ¹²Però a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. ¹³No han nascut per descendència de sang, ni d‘un desig carnal, ni d‘un voler humà, sinó de Déu mateix. ¹⁴El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. ¹⁵Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» ¹⁶De la seva plenitud, tots nosaltres n‘hem rebut gràcia rere gràcia. ¹⁷La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. ¹⁸A Déu, ningú no l‘ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l‘ha revelat.

2. Contemplem el text

És el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa; millor dit, la Paraula present en la Llei i els Profetes és ara la Saviesa. Però la Paraula identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment). El pròleg joànic recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot identificar-se amb la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i esdeveniment en Jesús de Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.

El pròleg joànic situa la Paraula en l‘espai-temps. La indicació al principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació amb el poema de la creació (Gn 1), on tot és creat per la Paraula, i amb la tradició sapiencial (Pr 8,22), quan la Saviesa ja existia. Des de sempre, la Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (1,9), ha habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (1,11); però fins ara no s'ha fet sarx (1,14), fet home. Per tant, el relat sobre Déu gira entorn de l‘abans de la seva encarnació i el després de la seva encarnació.

El pròleg joànic conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el seu Fill (1,12). Com des d‘ara, els humans poden participar de la plenitud de la vida de Déu en Jesucrist (1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ha creat els humans per a comunicar-los la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat.

En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o no acollir-lo, si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva humanitat, que és la nostra.

El pròleg joànic consta de sis estrofes:

(1) la Paraula preexistent (1,1-3);

(2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (1,4-5);

(3) el testimoniatge de Joan (1,6-8);

(4) la Paraula ve a trobar els humans (1,9-12);

(5) l‘encarnació de la Paraula (1,14), cim de la revelació;

(6) la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha revelat el Déu invisible (1,15-18).

3. Pensem-hi

Com penso acollir la Paraula de Déu que s’ha fet humanitat, fragilitat, precarietat?