Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada

 

D. 19 de durant l’any C  

(11 d’agost)

1. Llegim el text (Lc 12,32-48)

³²No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. ³³Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi; allà, els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no destrossen res. ³⁴Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor. ³⁵Estigueu a punt, amb el cos cenyit i les llànties enceses. ³⁶Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. ³⁷Feliços aquells servents que el senyor, quan arribi, trobi vetllant. En veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los. ³⁸Feliços d’ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així. ³⁹Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. ⁴⁰Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

⁴¹Aleshores Pere li digué: Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?

⁴²El Senyor continuà: ¿Qui és l’administrador fidel i assenyat a qui l’amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l’aliment que els pertoca? ⁴³Feliç aquell servent que el seu senyor, quan arriba, troba que ho fa així. ⁴⁴Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. ⁴⁵Però si aquell servent es deia: “El meu senyor tarda a venir”, i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, ⁴⁶vindrà el seu senyor el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels qui no són fidels. ⁴⁷El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l’amo volia, rebrà molts assots. ⁴⁸En canvi, el qui, sense conèixer-la, s’ha fet mereixedor d’assots, en rebrà menys. A qui molt li donen, molt li demanaran; i a qui molt li encomanen, li reclamaran encara més.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí acompanyat de molts seguidors (Lc 12,1), Jesús proposa una sèrie de recomanacions entorn de l’actitud del deixeble davant les riqueses (Lc 12,33-34), i també sobre la vigilància i la fidelitat (Lc 12,35-46), així com sobre la irresponsabilitat i la incompetència dels seguidors que tenen una responsabilitat en l’Església (Lc 12,47-48).

L’Església actualitza el Regne en el seguiment del camí de Jesús. Les dues màximes que vénen després (Lc 12,33-34) conclouen la sèrie d’exhortacions de Jesús contra tota mena d’ambició de riquesa. El deixeble ha d’evitar la seducció de les riqueses; per això, ha de posar el seu cor (la seu de tot anhel humà) en una única meta: el Regne.

Després d’aquest toc d’alerta, que exigeix un estil de vida desprès, trobem tres paràboles sobre la vigilància i la fidelitat: la dels criats vigilants (Lc 12,35-38); la del cap de casa que vetlla (Lc 12,39-40); i la de l’administrador fidel o no (Lc 12,42-46). Abans, però, hi ha la pregunta de Pere (Lc 12,41), que accentua quin ha de ser el comportament del deixeble davant la invitació a la vigilància i la seva fidelitat davant el retorn del Senyor. El temps d’espera i la responsabilitat del deixeble són els dos factors clau de la darrera paràbola.

El text acaba amb un ensenyament de Jesús, que matisa el que li passa al deixeble irresponsable i incompetent; així qui més té, més se li exigirà; qui té més responsabilitat, més li serà reclamat (Lc 12,47-48). És un toc d’alerta tant per al deixeble incompetent i sense escrúpols, que esquiva el que se li ha confiat tot sabent que disposa de tots els recursos per fer-ho; com per al deixeble irreflexiu que actua sense cap mena de discerniment.

3. Mirem la nostra vida i acció

·         On tinc posat el meu cor?

·         Com em sento responsable del que se m’ha confiat?

·         Estic sempre a punt per a servir i ser generós?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu

D. 18 de durant l’any C  

(4 d’agost 2019)

1. Llegim el text (Lc 12,13-21)

¹³Un d’entre la gent digué a Jesús: Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l’herència. ¹⁴Ell li respongué: Home, ¿qui m’ha nomenat jutge o mediador entre vosaltres? ¹⁵Aleshores digué a la gent: Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no depèn pas dels seus béns.

¹⁶I els explicà una paràbola: A un home ric, la terra li va donar molt. ¹⁷Ell rumiava: “Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?” ¹⁸I es va dir: “Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans i hi guardaré tot el meu gra i els meus béns. ¹⁹Llavors em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te.” ²⁰Però Déu li digué: Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?

²¹Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús diu la majoria de les paràboles pròpies de Lluc fent el camí a Jerusalem. Avui en tenim una altra (diumenge passat teníem l’amic inoportú), que pretén convèncer el deixeble de la insensatesa d’ambicionar riqueses, a partir del fet que un de la gent vol que Jesús faci de jutge o mediador en un afer de béns.

La sèrie de màximes de Jesús (mots d’advertiment i d’encoratjament) adreçades especialment als deixebles (Lc 12,1), és interrompuda per la petició d’un de la gent (vegeu Lc 12,1), sol×licitant la intervenció de Jesús en un afer d’herència familiar. Aquesta interrupció sobre un nou tema prepara l’ambient per a la paràbola del ric insensat. La negativa de Jesús a implicar-se en afers domèstics (Lc 12,14) suscita, doncs, una reflexió encaminada a convèncer els oients que l’ambició de posseir riqueses (Lc 12,15) és una insensatesa (Lc 12,20).

Jesús refusa d’intervenir en afers domèstics com feien els rabins, no vol donar cap recepta sense atacar la rel del conflicte familiar: una herència a repartir. Jesús denuncia que la rel està en l’ambició personal.

L’essencial, ve a dir Jesús, és ser ric als ulls de Déu i no pas ser-ho als ulls dels humans.

La paràbola és un exemple a no seguir: el deixeble no ha de fer pas com l’home ric, qualificat d’insensat (traduït: Vas errat!) per la seva ambició de posseir riqueses. La paràbola reprèn la pregunta de Lc 9,25: ¿Què en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix? L’home ric estava a punt d’assolir tot el que més ambicionava d’aquest món, sense preocupar-se, però, pel seu futur i el dels seus béns. L’home ric no tenia present la seva possible mort. Ara i ací, l’home ric esdevé el prototipus de tota persona seduïda per l’ambició de posseir riqueses.

La conclusió de la paràbola és senzilla: cal fer-se ric als ulls de Déu. Heus ací que el deixeble no ha de viure per a tenir i amuntegar riqueses per a un mateix, sinó per a seguir el camí de Jesús, vivint sense aferrar-se a cap seguretat (Lc 9,57-62), sense mirar el que deixa, per més important que sigui, amb els ulls posats en Jesús, el qui marca el camí (He 12,2).

En resum, la paràbola vol convèncer l’oient de la futilesa d’amuntegar riqueses, però també, i sobretot, del perill de deixar-s’hi seduir i quedar atrapat per la insensatesa de l’ambició.

3. Mirem la nostra vida i acció

Què valoro de la meva vida? Per què em deixo seduir?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: I jo us dic: Demaneu, i us donaran...

D. 17 de durant l’any C 

 (28 juliol 2019)

1. Llegim el text (Lc 11,1-13)

¹Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. ²Ell els digué: Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. ³Dóna’ns cada dia el pa que necessitem; ⁴perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació.

⁵I els digué encara: Si algú de vosaltres té un amic i el va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic, deixa’m tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m’ha presentat a casa i no tinc res per a oferir-li”, ⁷segur que no li respondrà de dins estant: “No m’amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls.” ⁸Us asseguro que, si no s’aixeca a donar-los-hi per amistat, la impertinència d’aquell l’obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.

⁹I jo us dic: Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. ¹⁰Perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. ¹¹Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana peix, en comptes de peix li donarà una serp? ¹²I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? ¹³Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí cap a Jerusalem, Jesús ensenya quina ha de ser l’actitud del deixeble envers Déu Pare. Una actitud que implica tot un estil de vida arrelat en la lloança i l’agraïment (Lc 10,21-22), en l’amor i la solidaritat (Lc 10,25-37), en l’acolliment de la Paraula de Jesús (Lc 10,38-42).

Jesús educa com a amic (acompanya els deixebles en el camí) i testimoni (els situa davant la seva identitat i missió).

Jesús prega (Lc 11,1) i amb el seu testimoni suscita la pregunta sobre la relació personal amb Déu, i a més, els situa davant l’inaudit de Déu (amb la paràbola). El testimoni de Jesús obre dues declaracions sobre l’oració: el parenostre com a síntesi del seu ensenyament i unes màximes sobre la seva eficàcia, i una reflexió: la paràbola de l’amic inoportú.

El parenostre lucà consta, en primer lloc, d’una invocació (Pare!) que li dóna un to senzill i familiar; en segon lloc, de dos anhels plens de fe i d’esperança (en 2 ps), anhelem el que només Déu pot regalar-nos: la seva manifestació i sobirania en l’avui de la vida i història humanes; i finalment, de tres peticions obertes a l’amor misericordiós de Déu (en 1pp), demanem, lliurats i confiats al Pare, el que necessitem per a subsistir, el perdó i no defallir en el moment de la prova. En total, són cinc imperatius; en canvi, Mateu en té set (Mt 6,9-13).

Com qui no fa res, Lluc convida a aturar-nos a pensar en la pròpia oració de petició i a obrir-nos la gana de fer-ne. I ho fa amb la paràbola de l’amic inoportú, que pretén destacar la insistència (ratllant la impertinència) amb què cal adreçar-se a Déu Pare. La insistència en la súplica s’arrela en la certesa que Déu (l’amic que s’aixeca del llit a mitjanit) escoltarà la petició del qui li demana ajuda (una ajuda per a l’amic de l’amic). Si en un primer estadi de la seva redacció, la paràbola centrava l’atenció en el qui s’aixeca a exhaurir la petició, ara la figura central és l’amic impertinent. Lluc sorprèn amb la imatge que Jesús suggereix de Déu i alhora convida a ser un amic impertinent davant Déu.

Les màximes sobre l’oració apunten cap a una actitud: la de saber que l’oració perseverant serà sempre escoltada. Una actitud de confiança en la generositat sense límits del Pare de Jesús, que no es limita a donar-nos el que necessitem, com un pare bo, sinó que ens dóna molt més: l’Esperit Sant com a do.

3. Mirem la nostra vida i acció

·         Quina importància donem a la pregària? I com és de perseverant i persistent la nostra oració?

·         Quina confiança tinc en el fet que el Pare escoltarà la meva súplica?

Una assemblea pradosiana amb molt de fruit

“Reaviva el don de Dios que hay en ti” (2 Tim 1,6)

Limonest, 18 de julio de 2019

Queridos hermanos pradosianos,

            “Alégrense siempre en el Señor. Se los repito, estén alegres. Que la bondad de ustedes sea reconocida por todos. El Señor está cerca” (Filp 4,4 - 5).

Reunidos del 2 al 18 de julio en Limonest, los cincuenta y cinco miembros de nuestra Asamblea General del Prado internacional hemos venido de 21 países. Siguiendo a Cristo que nos ha reunido, hemos caminado a la luz del tema “Reaviva el don de Dios que hay en ti”. A medida que el trabajo de la Asamblea General se iba realizando, se nos ha concedido experimentar en el Espíritu Santo la gracia de una renovación en nuestro carisma pradosiano. “Llenos de gratitud a Dios” (2 Tim 1,3), les compartimos en acción de gracias el testimonio de lo que juntos hemos vivido.

Cada día, Dios ha alimentado nuestra vida con su Palabra y la Eucaristía. El cotidiano estudio del Evangelio (en 1ª y 2ª Tim, y en Tito) nos ha concedido acoger el trabajo de la gracia y compartir las luces recibidas. En la escuela del P. Chevrier, es en el estudio fiel de Nuestro Señor en la Palabra de Dios que podemos seguirlo más de cerca. En el retiro, la meditación de Mons. Dominique Blanchet, obispo de Belfort-Montbéliard (Francia) -que ha sido sacerdote del Prado- nos ha llevado a dejar resonar el tema de la Asamblea en nuestros corazones de bautizados, de sacerdotes y de pradosianos.

Hemos acogido fraternalmente el testimonio de los Prados en el mundo. Escuchando los gozos y los sufrimientos de los pueblos -y también de nuestras Iglesias- y el compromiso pastoral de los pradosianos, nos hemos sentido -sacerdotes y hermanos laicos consagrados- reunidos por el mismo carisma del Prado para la evangelización de los pobres. “Los carismas no son un patrimonio cerrado, entregado a un grupo para que lo custodie; más bien son regalos del Espíritu integrados en el cuerpo eclesial, atraídos hacia el centro que es Cristo, desde donde se encauzan en un impulso evangelizador” (Papa Francisco, El gozo del Evangelio [EG] n° 130).

En Asamblea hemos acogido la voluntad de Dios para el futuro próximo de nuestro Instituto. A la luz del Espíritu, los votos han dado la elección de nuestro nuevo Responsable General, Armando PASQUALOTTO (Italia), de sus dos asistentes, Luc LALIRE (Francia) y Sergio BRAGA (Brasil), y de sus consejeros Diego MARTÍN PEÑAS (España), Joseph NIKIEMA (Burkina Faso), Damiano MEDA (Italia) y Youssef ASSAF (Líbano). Al mismo tiempo, la Asamblea ha expresado su reconocimiento al Consejo general precedente por su servicio bajo la conducción de Michel DELANNOY.   

Hemos acogido los testimonios del Instituto Femenino del Prado y de las Hermanas del Prado. Expresándose en diversos estados de vida, es el mismo carisma recibido a través del P. Chevrier que anima nuestra vocación pradosiana en diversas sociedades y culturas. Los testimonios recibidos nos han permitido dar gracias por la obra de Dios que continúa realizándose en el servicio de la evangelización de los pobres. Estos encuentros han despertado aún más en nosotros el gusto de cultivar estas relaciones de familia.

Hemos vivido como una gracia las relaciones fraternales en la Asamblea. Tanto en los trabajos en nuestras reuniones plenarias como en nuestras reflexiones en pequeños equipos, así como en los momentos de descanso y convivencia, hemos apreciado la calidad fraterna de nuestros intercambios, y por eso damos gracias al Señor.

Hemos trabajado en las orientaciones para los próximos años. A partir de la síntesis del documento de preparación a la Asamblea General 2019, realizado con la contribución de todos los Prados del mundo, y también a partir de los diferentes informes concernientes a la vida del Prado durante los seis últimos años, llegó el momento que la Asamblea volviese su mirada hacia el futuro. El trabajo realizado en siete equipos ha sido el crisol de nuestros cuestionamientos y búsquedas, de nuestros debates e intercambios esclarecedores, particularmente acerca de nuestra especificidad pradosiana de discípulos y apóstoles de Jesús. Con la perspectiva de profundizar una necesaria conversión, así como de reavivar el carisma pradosiano, el conjunto de estas reflexiones ha sido remitido al nuevo Consejo General, al que le compete trazar el camino que el Prado va a seguir hasta la Asamblea de 2025. Estos son los temas mayores que serán trabajados: el ministerio presbiteral diocesano, el carisma del Prado, la centralidad de Jesucristo, y la evangelización de los pobres.

Al término de la Asamblea General 2019 del Prado, queremos agradecer la confianza que ustedes han puesto en nosotros al pedirnos que los representemos. Ha sido para nosotros una gran experiencia de la gracia del Prado, particularmente para los que han participado por primera vez. Agradecemos, también, la oración fraternal de ustedes, así como el apoyo financiero y amistoso que ha acompañado el trabajo realizado. Un reconocimiento particular al servicio fraterno del equipo que nos acogió en la “Maison Saint-André”. Damos gracias al Señor por el trabajo que se nos ha permitido realizar al servicio de nuestro Instituto, y le pedimos que lo haga fructificar. Que el Espíritu Santo disponga nuestros corazones para recibir las orientaciones señaladas y nos dé su fuerza para ponerlas en práctica.

“Que la gracia sea con ustedes” (2 Tim 4, 22)

Los delegados a la Asamblea:

de África (Burkina Faso, Guinea-Conakry, La Reunión, Madagascar, RD Congo)

de América (Brasil, Caribe, Chile, Colombia, Ecuador, México, Perú)

de Asia (Corea del Sur, Vietnam), y el Medio Oriente (Egipto, Líbano)

y de Europa (España, Francia, Italia, Portugal, Suiza)