Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ells se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin

 

Diumenge 15 de durant l’any B 

 (15 juliol 2018)

1.Llegim el text (Mc 6,7-13)

⁷ Llavors Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes ⁸i els instruïa dient: No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. ⁹Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits. ¹⁰I els deia encara: Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. ¹¹Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells. ¹² Ells se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. ¹³Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús envia els Dotze i els confereix poder contra les forces del mal. El text comença amb l’enviament dels Dotze de dos en dos, continua amb dos tipus d’indicacions, unes sobre l’equipament per a la missió i les altres sobre el comportament dels apòstols o enviats, i acaba amb una indicació sobre el resultat de la missió.

Jesús envia els Dotze a anunciar l’Evangeli i a lluitar contra les forces del mal, i ho fa després del seu fracàs al seu poble natal. Ara Jesús compta amb la col·laboració dels Dotze per a continuar la missió rebuda del Pare. Marc destaca que és Jesús qui els envia i ho fa de dos en dos perquè cal ajudar-se i acompanyar-se en la missió.

Les indicacions sobre l’equipament per a l’acció evangelitzadora i transformadora volen destacar la senzillesa i la pobresa dels deixebles enviats, d’aquesta manera queda més palesa la seva confiança en Déu i no tant en les seves forces i mitjans. En altres paraules, els apòstols han de manifestar, amb la senzillesa de la seva vida, una confiança total en Déu. Cal notar que, a diferència de Mt 10,10 i Lc 9,3; 10,4, el bastó i les sandàlies són permesos perquè l’evangelista pot haver tingut present una missió en territoris on això era necessari.

Les indicacions sobre el comportament suposen la llibertat dels qui reben l’Evangeli, és a dir, acollir-lo o refusar-lo. El qui refusa el missatger o l’enviat significa que refusa l’Evangeli, el missatge de salvació rebut; i per tant, trenca la comunió amb el do del Regne ofert, que és una existència de comunió amb Déu i amb els pobres i entre els humans. I per això espolsar-se la terra o la pols de sota els peus és un signe que expressa el trencament amb algú. Els jueus, quan tornaven d’un país pagà, s’espolsaven la pols dels peus per no fer impura la Terra Santa. Per tant, la possibilitat del rebuig ha de ser presa seriosament. Aleshores, el fet d’espolsar-se la terra de les sandàlies pot ser un «testimoni» visible del que significa aquest rebuig, fet amb l’esperança que un canvi de pensament encara és possible.

Els Dotze fan el mateix que Jesús, és a dir, proclamen la conversió i expulsen els dimonis. A més ungeixen amb oli malalts i es guareixen. En el món jueu i grecoromà l’oli era com una mena de remei per a les ferides i que alleugeria el cos del malalt. En aquest relat de Marc, l’oli esdevé un signe de l’ajuda concedida per Déu, destinada al cos malalt. Precisament l’ajut concedit per Déu en les guaricions de malalts i en l’expulsió dels dimonis indica la irrupció del Regne de Déu.

3. Mirem la nostra vida i acció. Jesús compta amb mi com a col·laborar seu en la missió d’anunciar i fer present el Regne. En sóc conscient i com hi col·laboro?

En els moments de refús i desengany experimento la força i el suport de Jesús per a continuar en la missió del Regne?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Un profeta només és menyspreat al seu poble

Diumenge 14 de durant l’any B  

(8 de juliol 2018)

1. Llegim el text (Mc 6,1-6)

¹Jesús se’n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. ²El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n’estranyaven i deien: D’on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? ³¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres? I no eren capaços d’acceptar-lo. ⁴Jesús els digué: Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva. ⁵I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. ⁶I el sorprenia que no tinguessin fe. Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

L’evangelista Marc parteix del fet que Jesús va anar al seu poble natal i que els seus veïns no l’acolliren com a Messies i Fill de Déu, i ens diu que això va el sorprendre. Un fet inaudit en l’evangeli de Marc. Aquí Marc també coincideix amb el que diu el quart evangeli en el seu pròleg: Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit (Jn 1,11).

L’anada de Jesús i dels deixebles que el segueixen a Natzaret i el seu ensenyament a la sinagoga provoca que el veïnat reaccioni fent-se cinc preguntes sobre la identitat i la missió de Jesús: sobre el seu origen, la seva saviesa, els miracles obrats i dues sobre la seva parentela. Jesús no fa cap miracle a causa de la incredulitat de parents i veïns.

Jesús arriba al seu poble natal quan ja la seva fama el precedeix. Els veïns es pregunten per l’origen del seu ensenyament. Allò que diu i sap li vénen de Déu. Però els seus convilatans no poden admetre-ho, ja que coneixen el seu origen humil, no és més que un obrer de la construcció (l’original grec diu téknon, faber en llatí), és a dir, un obrer que treballava la fusta i la pedra.

La humanitat evident de Jesús fa que els seus convilatans no puguin reconèixer-hi que Déu els visiti. La humanitat de Jesús queda patent pel fet de ser fill de Maria. Marc no esmenta mai Josep. El fet que Marc l’identifiqui com a fill de Maria, indica, d’una banda el seu naixement virginal i de l’altre un possible naixement fora del matrimoni, i per tant, seria una manera d’injuriar-lo o menysprear-lo com a home.

El fet que els quatre germans de Jesús tinguin nom de patriarques suggereix una família religiosa, i si no s’indica el nom de les germanes és perquè ja deuen estar casades. Jesús se sorprèn que no l’acullin com a Fill de Déu que els visita. Els miracles indiquen l’apropament salvador i guaridor de Déu als humans (relat anterior de guarició d’una dona malalta incurable i d’una nena morta).

El fet que veïns i parents s’escandalitzin indica la seva palesa incredulitat. I per això, on es refusa el do de la salvació de Déu ofert en el miracle, s’esdevé impossible de fer-n’hi cap. Perquè Jesús és fidel a la seva missió guareix, però no pot guarir el que no acull la guarició com a signe del regal que Déu li concedeix en Jesús. El miracle no és un gest màgic, Jesús no és un miracler qualsevol. Jesús fa miracles com a expressió de l’amor de Déu, que guareix i salva. El miracle no té cap sentit allà on els humans es tanquen a l’amor de Déu. Per això, tot i el fracàs enmig dels seus, continua amb la seva missió, recorrent viles i pobles i ensenyant-hi.

Marc se serveix d’aquesta visita al seu poble natal per a indicar-nos que Jesús és alhora home i Déu. Així, perquè és humà té germanes i germans i és fill d’una dona, i perquè és diví no s’indica que sigui fill del seu pare.

3. Mirem la nostra vida i acció

• Crec que Jesús és Déu que ve a visitar-me i que vol ser-me tan proper que es fa veí, parent meu?
• Què em crida més l’atenció de Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.

 

Diumenge 13 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 5,21-43)

Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l’altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l’aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu: La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui. Jesús se n’anà amb ell. El seguia molta gent que l’empenyia pertot arreu. Hi havia una dona que patia d’hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré». Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d’ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell i es girà per preguntar a la gent: Qui m’ha tocat la roba? Els seus deixebles li contestaren: ¿Veus que la gent t’empeny pertot arreu i encara preguntes qui t’ha tocat? Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d’ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava. Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar el Mestre? Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: No tinguis por; tingues només fe. I no va permetre que l’acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu: Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm. Ells se’n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l’agafa per la mà i li diu: Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca’t». A l’instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se’n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Marc teixeix dos relats de miracle amb dues dones en perill, una nena que no serà adulta i una adulta impura. Ambdues dones reneixen a la vida perquè es troben amb Jesús. I ambdós relats destaquen la fe en Jesús, que ofereix un camí de vida i de pau, d’autonomia i de llibertat.

Enmig d’una multitud molta gent pot tocar Jesús, però només la dona que el toca amb fe és guarida. Jesús no és cap mag, Jesús porta la salvació de Déu, és a dir, guareix des de l’amor al qui s’hi acull. La dona s’ha empobrit anant als metges i s’acosta a Jesús com a única esperança de guarició, s’hi acosta amb fe. A més, la dona fa un gest, el de tocar Jesús, amb el qual viola la Llei. El desig de tocar Jesús (de trobar-s’hi) és més fort que la Llei. I aquesta trobada amb Jesús la guareix i la salva, l’allibera de la seva impuresa. L’amor sana tot l’ésser.

Les paraules de Jesús al cap de la sinagoga indiquen que la fe és la força que permet a l’ésser humà d’esperar contra tota esperança. Els tres deixebles escollits són testimoni d’una singular escena de revelació: la resurrecció de la noia. Jesús es manifesta com a Fill de Déu, que té ple poder sobre la mort. I per al Fill de Déu la mort significa el son. Per això Déu és un Déu de vius i no de morts (cf. Mc 12,27). La misèria humana i la mort són contràries a l’amor de Déu.

La reacció de burla és d’incredulitat. L’eficàcia del miracle està en la paraula i en el gest d’auxili del Senyor (donar la mà). I l’ordre de Jesús de donar de menjar a la noia manifesta que viu veritablement i no sols el seu esperit. Finalment Jesús no vol que es faci publicitat del fet perquè s’ha d’interpretar des de la seva mort en creu.

La dona, els pares de la noia i els deixebles reconeixen la força de Déu en Jesús i es converteixen en testimoni de l’acció alliberadora i guaridora de Déu en Jesús. I la pau és conseqüència de l’alliberament del mal.

3. Mirem la nostra vida i acció

• La força de la fe em sosté per tirar endavant i superar tot mal? Em refà i em guareix?

El Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan.»

Naixement de sant Joan Baptista

1. Llegim el text (Lc 1,57-66.80)

⁵⁷Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. ⁵⁸Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. ⁵⁹Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l’infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. ⁶⁰Però la seva mare s’hi va oposar dient: No! S’ha de dir Joan! ⁶¹Ells li replicaren: Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom! ⁶²Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. ⁶³Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan.» Tots van quedar meravellats. ⁶⁴A l’instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. ⁶⁵Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns. La gent parlava d’aquestes coses per tota la muntanya de Judea, ⁶⁶i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?» Realment, la mà del Senyor era amb ell. ⁸⁰L’infant creixia i s’enfortia en l’Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.

2. Comprenem el text

Tenim el relat del naixement, la circumcisió, la imposició del nom i la manifestació de Joan a la família, al veïnat (Lc 1,57-66) i a tot Israel (Lc 1,80).

Zacaries i Elisabet no descobreixen que el naixement del seu fill és obra de Déu per l’àngel, com Maria, sinó a través dels esdeveniments que l’acompanyen. Tot el que l’àngel havia anunciat a Zacaries, ara s’acompleix: l’alegria de molts pel naixement del nen (Lc 1,14 = Lc 1,58), al nen se li imposa el nom Joan (Lc 1,13 = Lc 1,63), Zacaries torna a parlar (Lc 1,20 = Lc 1,64), el nen s’omple d’Esperit Sant (Lc 1,15 = Lc 1,80). Aquests esdeveniments es resumeixen en una pregunta: Què serà aquest infant? I en el nom: Déu ha mostrat el seu favor. Així el nom expressa la presència de la misericòrdia divina, tant a favor d’Elisabet (deixa de ser estèril) com de tot el poble d’Israel (pel fet que Elisabet sigui l’esposa d’un sacerdot, que ha de garantir el culte en el temple de Jerusalem per la seva descendència). També alguns fets meravellosos envolten naixement i ministeri de Jesús, i fan ressonar la pregunta sobre la seva identitat, pregunta que també es farà Herodes (Lc 9,9).

En la concepció i naixement de Joan ressonen la història d’algunes figures de l’Escriptura. Zacaries i Elisabet recorden Abraham i Sara; la descripció del naixement de Joan recorda el d’Esaú i Jacob (Lc 1,57 = Gn 25,24); el que passa després recorda el que succeeix quan neix Isaac (Lc 1,58 = Gn 21,6); i la descripció de Lc 1,80 es fa ressò de tres personatges: Isaac (Gn 21,8), Samsó (Jt 13,24-25) i Samuel (1Sa 2,21b). Joan pertany al temps d’Israel (Lc 16,16), però no sols és el precursor del temps de Jesús, sinó també el qui l’inaugura.

I Lluc acaba el relat situant Joan al desert, que és des d’on comença el seu ministeri (com descriu la tradició sinòptica) adreçat a tot Israel. En resum, l’inici i el futur de Joan estan marcats per la presència de la mà del Senyor (Lc 1,66).

Jesús agafa el relleu del Servent del Senyor esperat pel poble d’Israel: ser llum dels pobles (Is 42,6; 49,6), però també el del Baptista, anunciant i fent present el Regne de Déu. Joan Baptista prepara l’arribada d’aquesta llum (el solstici d’estiu mira cap al d’hivern, quan el sol torna a néixer) i n’és el testimoni (Jn 1,6-8).

3.  Mirem la nostra vida i acció

• On descobreixo la mà del Senyor que m’acompanya i em sosté?
• Com em preparo per a ser testimoni de la llum del Senyor i alhora com preparo l’entorn amb l’acció transformadora i evangelitzadora per acollir-la?