Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora

 

D. 32 de durant l’any A

1. Llegim el text (Mt 25,1-13)

¹Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l’espòs. ²N’hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. ³Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. ⁴En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes. ⁵Com que l’espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. ⁶A mitjanit es va sentir un clam: L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l! ⁷Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. ⁸Les noies sense seny van dir a les assenyades: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s’apaguen.  ⁹Les assenyades respongueren: Potser no n’hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu. ¹⁰Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l’espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. ¹¹Finalment arribaren també les altres noies i deien: Senyor, Senyor, obre’ns! ¹²Però ell va respondre: Us asseguro que no us conec. ¹³Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

2. Comprenem el text i contemplem el Senyor que ve a trobar-nos

L’evangeli ens descriu la trobada amb el Senyor com una festa de noces, i això és precisament el que celebrem anticipadament en l’Eucaristia, quan se’ns diu: Feliços els convidats a la taula del Senyor, al banquet de noces.

L’acció es desenvolupa en tres moments: la preparació i espera (Mt 25,2-5), l’arribada de l’espòs al cor de la nit (Mt 25,6-9), i l’inici de la festa de noces (Mt 25,10-12). Tal com ha fet a l’inici, el narrador intervé al final, i ara ho fa per fer-ne l’aplicació pràctica: Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora. L’espòs representa el Senyor que ve a trobar-nos.

La presentació dels dos grups de cinc noies ve marcada pel contrast entre les cinc prudents i les cinc desassenyades. El motiu és la provisió o no d’oli. L’element crític és el retard de l’espòs. Tot el drama gira entorn de l’espòs: és esperat i després arriba inesperadament, i a la fi, irrevocablement, no admet a la festa les cinc noies no preparades. Originàriament, feia referència al comportament dels oients: no s’ha de fer com les cinc noies desassenyades. Mateu rellegeix la paràbola en clau al·legòrica i la situa dins el discurs sobre la vinguda del Fill de l’home. Així, tal com la tenim, il·lumina la vida dels deixebles, perquè el nostre trobament definitiu amb el Senyor sigui un esdeveniment de salvació i no de condemna. No n’hi ha prou amb ser dels qui surten a rebre el Senyor i l’esperen, ja que el punt crític és el seu retard, que posa al descobert el poc seny d’aquells deixebles que no s’han preparat per al temps d’espera, que s’han quedat sense oli. I sols personalment poden proveir-se’n, ningú més ho pot fer per ells.

La reserva d’oli per al temps d’espera és la fidelitat i la perseverança dels deixebles, en la vida i en l’acció, a la voluntat del Pare; i el fet de proveir-se d’oli és una opció lliure, responsable i intransferible. A més, en la tradició bíblica, l’oli és símbol de festa i de salut, només més tard es refereix a les bones obres. Per tant, es tracta d’estar predisposat a la trobada festiva amb el Senyor, a acollir la seva salvació, i això significa ser fidels a l’Evangeli i treballar per l’edificació del Regne.

3. Pensem-hi.

Com em preparo per al Regne? M’adono que sóc jo qui personalment he de proveir-me d’oli? Me’n proveeixo servint i fent el bé per no quedar-me a les fosques?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor

 

Diumenge 31 de durant l’any A

1.Llegim el text (Mt 23,1-12)

¹Aleshores Jesús s’adreçà a la gent i als seus deixebles ² i digué: Els mestres de la Llei i els fariseus s’han assegut a la càtedra de Moisès. ³Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. ⁴Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. ⁵En tot actuen per fer-se veure de la gent: s’eixamplen les filactèries i s’allarguen les borles del mantell; ⁶els agrada d’ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, ⁷i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”. ⁸Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ⁹ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ¹⁰ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. ¹¹El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. ¹²El qui s’enalteixi serà humiliat, però el qui s’humiliï serà enaltit.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Mateu presenta un discurs de Jesús (Mt 23,1-39) adreçat a la gent i als seus deixebles, abans d’abandonar el Temple (Mt 24,1). El text apunta una sèrie d’advertiments i instruccions perquè la gent i els deixebles s’adonin de la mala praxi dels guies espirituals del judaisme, els mestres de la Llei (o escribes) i els fariseus.

Jesús no qüestiona pas l’autoritat magisterial dels guies espirituals del poble, ja que s’asseuen a la càtedra de Moisès, sinó la seva incoherència, el seu legalisme opressiu i asfixiant, el seu exhibicionisme devocional i la seva vanitat religiosa. Aquesta lúcida denúncia de la incoherència dels mestres i caps jueus té una funció implícitament admonitòria i parenètica per als cristians de l’Església d’Antioquia, als quals s’adreça l’evangelista, i també per als actuals cristians que llegim i escoltem aquest discurs de Jesús.

El legalisme opressiu abusa de l’autoritat magisterial. Precisament Jesús ha vingut a alliberar els esclafats pel legalisme (Mt 11,28-30).

L’exhibicionisme devocional, és a dir, la manera de servir-se de les devocions per a fer-se publicitat, pretén obtenir prestigi i privilegis socials. Així s’exageren els signes devocionals externs, com les filactèries (estoigs de cuir que contenien pergamins amb fragments d’alguns textos bíblics). Jesús en critica l’ostentació.

L’evangelista aprofita la crítica de Jesús a la vanitat social, fent-se dir mestre o rabí, per tal d’alertar els cristians a no fer el mateix respecte als seus caps o dirigents. No es qüestiona tant l’ús des títols, signe d’una vanitat espiritual i humana, com el que aquests títols representen al si de la comunitat, és a dir, l’autoritat i el poder entesos com a control i domini d’una persona sobre d’altres. La comunitat cristiana només té un sol cap i mestre, el Crist, per això és una comunitat fraterna. Tanmateix la radical denúncia de l’autoritarisme que discrimina, no exclou la importància del qui té la responsabilitat de ser el primer, que s’ha de situar com a humil servidor.

3. Mirem la nostra vida i acció

Visc la meva responsabilitat des del servei? La visc des de la coherència?

Em deixo dur per la vanitat espiritual? Tendeixo a fer-me publicitat mostrant el meu perfeccionisme?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?

 

D. 30 durant l’any A

1. Llegim el text (Mt 22,34-40)

³⁴Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, ³⁵i un d’ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: ³⁶Mestre, quin és el manament més gran de la Llei? ³⁷Jesús li digué: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. ³⁸Aquest manament és el més gran i el primer. ³⁹El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. ⁴⁰Tots els manaments de la Llei i dels Profetes depenen d’aquests dos.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot i el context polèmic en què és emmarcat el text, convé llegir-lo com un ensenyament qualificat de Jesús, provocat per una qüestió madurada en medi fariseu. La qüestió sobre el manament més gran de la Llei correspon a la preocupació, també present en l’antiga tradició jueva, de trobar un principi unificador de les diverses formulacions de la voluntat de Déu. El text de Mateu es troba en una situació intermèdia en relació amb el de Marc i Lluc; amb Marc comparteix la fórmula de la pregunta inicial i part de la resposta comentari de Jesús; amb Lluc coincideix en què el jurista vol provar Jesús.

La novetat evangèlica no consisteix pas a posar el principi o valor suprem en l’amor, ja que això és proposat constantment en la tradició bíblica i ensenyat pels rabins, sinó a proposar l’amor íntegre i total a Déu com a únic Senyor; l’accent recau en l’absoluta adhesió a Déu, amb les tres facultats que defineixen la persona humana: cor, ànima, pensament. El tipus d’aquesta absoluta adhesió a Déu és Jesús mateix, en la seva relació única de Fill (Mt 11,27).

L’originalitat evangèlica inicia amb la segona part de la resposta de Jesús, on s’estableix una relació de semblança entre el primer i el segon manament, que també és definit amb una fórmula bíblica, treta de Lv 19,18. Així, el manament d’estimar els altres és assimilat al primer i màxim manament sobre l’estimació íntegra i total a Déu. En la conclusió pròpia de Mateu, ambdós manaments constitueixen el pal de paller (o eix cigonyal) sobre el qual se sosté i del qual deriva la totalitat de la revelació bíblica: la Llei i els Profetes (l’Escriptura sencera). Així, la clau interpretativa de l’Antic Testament per a copsar la voluntat de Déu és estimar Déu i els altres. Ara i aquí, Jesús posa en relació directa ambdós manaments, posant el fonament de tota l’Escriptura en el fet d’estimar Déu i els altres.

Mateu presenta Jesús com el revelador autoritzat i definitiu de la voluntat de Déu, per això, en aquest ensenyament a Jerusalem i en el recinte del Temple (Mt 21,23), Jesús confirma l’objectiu de la seva missió, ja anunciada en el discurs programàtic de la muntanya: dur a plenitud la Llei els Profetes (Mt 5,17).

3. Pensem-hi

Si estimo Déu estimo els altres: com estimant Déu estimo els altres? Si estimo els altres estimo Déu: com estimant els altres estimo Déu? Em deixo estimar?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu

D. 29 durant l’any A

1. Llegim el text (Mt 22,15-21)

¹⁵Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. ¹⁶I van enviar els seus deixebles i els partidaris d’Herodes a dir-li: Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. ¹⁷Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¹⁸Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué: Per què em poseu a prova, hipòcrites? ¹⁹Ensenyeu-me la moneda del tribut. Ells li portaren un denari. ²⁰ Jesús els preguntà: De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció?  ²¹Li responen: Del Cèsar. Llavors els diu: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Mateu presenta el text del tribut al Cèsar com una controvèrsia entre els dos grups representatius del judaisme, fariseus i herodians, i Jesús. Se’ns presenta una escena única, al centre de la qual destaca la figura de Jesús, que, davant la pregunta que posa el problema: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?, contesta amb una contra–pregunta: De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció? Pregunta que compromet els seus interlocutors i prepara la sentència que clou el debat: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu. Aquí Jesús introdueix un criteri de referència imprevist: Déu. No es tracta d’apuntar cap al lícit i prohibit, sinó cap a la relació amb Déu.

Els representants dels dos grups que fan la pregunta a Jesús representen dues posicions diferents en relació a la més extrema dels zelotes. Els fariseus, des de la seva fidelitat a l’únic Senyor, expressen la dificultat d’acceptar el poder romà d’ocupació, però no proposen la rebel·lió armada com els zelotes. En canvi, els herodians, que donen suport a l’autoritat local de la dinastia d’Herodes, accepten de bon grat la presència romana i contesten la lluita armada dels fanàtics religiosos. L’originalitat de Jesús està a conjugar l’opció pragmàtica de pagar el tribut al Cèsar amb l’opció religiosa de fidelitat a Déu, que implica una total i íntegra adhesió al qui és, de debò, l’únic Senyor.

El que pertany al Cèsar, en el context immediat de la discussió, és el diner, símbol del poder econòmic i polític. El que pertany a Déu és l’amor gratuït i generós i la justícia, la llibertat i la pau que en brolla. La total i absoluta adhesió a Déu, l’únic Senyor, no admet cap compromís amb altres que li facin la competència. Així, l’accent de la resposta de Jesús cau sobre la fidelitat a l’únic Senyor, no s’hi val la divinització del poder polític ni la subjecció d’aquest als principis religiosos. La fidelitat a Déu és la millor garantia per la sana no confessionalitat de la praxi política i alhora per la llibertat religiosa.

Jesús fuig de la falsa disjuntiva: o Déu o el Cèsar? Podria dir molt bé: Déu en el Cèsar.

No cal entrar en la dinàmica del mal, utilitzant el nom de Déu per anar contra el poder establert o les realitats humanes que ens trobem o se’ns imposen.

Jesús pregunta per la imatge que hi ha a la moneda, la moneda pertany al Cèsar perquè hi ha la seva imatge, però els éssers humans duem impresa la imatge de Déu, per això pertanyem a Déu i ningú no pot dominar-nos, ni pretendre ser el nostre amo i senyor. La imatge que portem indica llibertat i responsabilitat, lliures per a Déu i als altres, responsables del que Déu ens ofereix i que no ens pertany en exclusiva.

3. Pensem-hi. M’adono que l’altre és de Déu i no el puc posseir, dominar, maltractar, humiliar, anorrear? I quin límit poso entre el que pertany a les realitats humanes i el que pertany a Déu?