Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix

 

D. 3r de Pasqua C 

(4 de maig 2025)

 

1. Llegim el text (Jn 21,1-19)

¹Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L’aparició va ser d’aquesta manera: ²Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l’anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. ³Simó Pere els diu: Me’n vaig a pescar. Els altres li diuen: Nosaltres també venim amb tu. Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res. ⁴Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà a la riba del llac, però els deixebles no sabien que era ell. ⁵Llavors Jesús els digué: Nois, no teniu res per a menjar? Li respongueren: No. ⁶Ell els digué: Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix. Tiraren, doncs, la xarxa i no podien estirar-la de tants peixos com hi havia. ⁷Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: És el Senyor. Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es va cenyir la túnica, l’única peça que duia, i es llançà a l’aigua. ⁸Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos. ⁹Quan baixaren a terra, veieren unes brases amb peix coent-s’hi, i pa. ¹⁰Jesús els diu: Porteu peix del que acabeu de pescar. ¹¹Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. ¹²Jesús els digué: Veniu a menjar. Cap dels deixebles no gosava preguntar-li: «Qui ets, tu?», perquè sabien que era el Senyor. ¹³Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix. ¹⁴Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d’entre els morts.

¹⁵Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere: Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests? Ell li respongué: Sí, Senyor, tu saps que t’estimo. Jesús li diu: Pastura els meus anyells. ¹⁶Per segona vegada li pregunta: Simó, fill de Joan, m’estimes? Ell li respon: Sí, Senyor, tu saps que t’estimo. Jesús li diu: Pastura les meves ovelles.¹⁷Li pregunta Jesús per tercera vegada: Simó, fill de Joan, m’estimes? Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li respongué: Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo. Li diu Jesús: Pastura les meves ovelles. ¹⁸En veritat, en veritat t’ho dic: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però quan siguis vell obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols. ¹⁹Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús va afegir: Segueix-me.

 

2. Mirem el text i contemplen el Senyor ressuscitat

Jn 21 és la guinda teològica i literària que l’anomenat redactor final (se’n desconeix la identitat) col·loca després que l’evangelista hagi indicat la finalitat de l’obra (Jn 20,30-31). Fa com d’epíleg a tot el quart evangeli, i en prepara la recepció en l’Església que ha rebut el testimoni dels apòstols Pere i Pau. Jn 21 s’ha de llegir sempre en interacció amb Jn 1-20, és a dir, Jn 21 ofereix la clau interpretativa de tot el quart evangeli i emmarca de nou l’heretat joànica en l’única Església catòlica (alhora una i diversa), on convergeixen tres grans heretats: la de Pere, la de Pau i la joànica. El redactor final es veu obligat a oferir una reflexió eclesiològica arran de la mort martirial (segurament crucificat: Jn 21,18) de Pere i de la desaparició del pal de paller de la seva comunitat (Jn 21,23): el deixeble estimat. I l’ofereix des de la seva elevada cristologia. Un cop desapareguts els qui els unien amb Jesús, ara el fan present amb el testimoni i el servei d’amor, n’han esdevingut els seus vicaris (com l’Esperit Sant: Jn 14,26; 16,13-15). Amb tot, el redactor final no modifica l’obra original, recull d’una manera creativa un text que existia prèviament i l’interacciona amb el conjunt del quart evangeli.

El text que mirem consta de dues escenes, la de vora el llac de Tiberíades (Jn 21,1-14) i el diàleg de Jesús ressuscitat amb Pere (Jn 21,15-19). La primera ens situa en un context eucarístic (l’àpat) i de missió (la pesca), on el que importa és estar unit a Jesús si es vol donar fruit (Jn 15,4-5). I la segona, en un context eclesial, on destaca el servei d’amor en l’Església (el servei que Pere està cridat a fer i el que ha estat fent el deixeble estimat), un servei fonamentat en el del Bon Pastor (Jn 10,11-18), que dóna la vida per les ovelles i les aplega en un sol ramat.

La manifestació de Jesús ressuscitat és situada a Tiberíades, lloc que només havia aparegut a Jn 6,1, l’episodi dels pans; i es realitza davant de set deixebles, dels quals només tres són citats pel nom: Simó Pere, Tomàs el Bessó i Natanael de Canà de Galilea, no es citen els noms dels fills de Zebedeu (sabem que són dos pels sinòptics) ni dels altres dos, un dels quals seria el deixeble estimat. Tota l’escena convida a centrar l’atenció en la reacció de Pere (recorda Jn 6,68) i en la del deixeble estimat (recorda Jn 20,8). I el fet que conclogui (Jn 21,14) referint-se a la resurrecció de Jesús d’entre els morts, en destaca el context eucarístic, ja que, des dels orígens, es recorda la mort de Jesús en l’Eucaristia (vegeu 1Co 11,26).

El diàleg de Jesús amb Pere segella el redreçament i reconeixement de la figura de Pere al si de l’Església. Pere estima més que els altres (Jn 21,15) perquè ha estat perdonat (Lc 7,47). Abans Jesús ha usat la imatge de la pesca (l’acció evangelitzadora) i ara, la imatge del pastor (l’acció de govern en l’Església). Pere havia negat tres cop que coneixia Jesús, ara afirma tres cops que l’estima. Qui coneix i estima Jesús, el segueix.

 

3. Pensem-hi

• La paraula de Jesús és important per a mi? Compto amb el seu acompanyament en l’acció transformadora i evangelitzadora?
• L’àpat eucarístic és ocasió de trobada amb Jesús i els seus seguidors i un moment per refer les forces per a l’acció?
• Conec i estimo Jesús? Per això el segueixo en el servei d’amor als altres?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Rebeu l’Esperit Sant

 

D. 2 de Pasqua 

(27 d’abril 2025)

1. Llegim el text (Jn 20,19-31)

¹⁹ Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. ²⁰ Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. ²¹ Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. ²² Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. ²³ A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. ²⁴ Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l’anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. ²⁵ Ells li van dir: Hem vist el Senyor. Però ell els contestà: Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!

²⁶ Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. ²⁷ Després diu a Tomàs: Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient. ²⁸ Tomàs li va respondre: Senyor meu i Déu meu! ²⁹ Jesús li diu: Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!

³⁰ Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. ³¹ Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

 

2. Contemplem el text i pensem-hi

Tenim dues escenes i la conclusió del quart evangeli. En la primera escena, Jesús s’apareix als deixebles en absència de Tomàs, i els deixebles reaccionen amb alegria davant la irrupció de Jesús en el lloc on es trobaven reunits (20,19-23). En la segona, Jesús es manifesta als deixebles, particularment a Tomàs, el qual reacciona amb fe (20,24-29). I la conclusió (20,30-31) mostra la finalitat de l’evangelista i il·lumina tot el quart evangeli: perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

Ambdues escenes transcorren el diumenge, amb una diferència d’una setmana. Això indica que els deixebles, aleshores com avui, es trobaven cada diumenge. El diumenge esdevé el marc de la trobada amb el Senyor ressuscitat, que irromp allà on els creients ens trobem reunits. El primer diumenge s’han reunit en la por i el diumenge següent, s’han reunit en la fe. D’aleshores ençà els cristians ens reunim els diumenges en la fe.

L’evangelista només indica el nom del deixeble que no hi és quan apareix el Crucificat ressuscitat. Els deixebles, reunits el diumenge en un mateix lloc, testimonien davant el qui no hi era, Tomàs, que han vist el Senyor. En el segon diumenge, s’estableix un diàleg entre Jesús ressuscitat i Tomàs, l’absent del primer diumenge, un diàleg que mena a la confessió de fe.

En el primer diumenge, Jesús s’apareix enmig de la por, ja ho havia fet en apropar-se a la barca (imatge de la comunitat reunida en un mateix lloc) mentre era fosc i el llac s’anava encrespant. Aleshores Jesús els havia dit: Soc jo, no tingueu por (6,20). Ara Jesús els diu: Pau a vosaltres. És a dir, la salvació, la felicitat, l’amor que ve de Déu Pare és enmig vostre. Si en el primer diumenge se subratlla la pau donada, en el segon, la fe rebuda.

Ara Jesús és present en l’Església i l’alegria n’és la reacció. S’ha acomplert la promesa de Jesús, quan deia als deixebles: D’aquí a poc temps ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure (16,16-23). I també: El vostre cor s’alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà (16,22-23). Ara i ací, l’experiència pasqual originària (visió i alegria) perdura en la fe: Feliços els qui creuran sense haver vist.

El Ressuscitat és el Crucificat, el mateix que va compartir amb els deixebles tot el que havia rebut del Pare (16,12-15); els senyals de les mans i del costat mostren que és certament Jesús de Natzaret. El Ressuscitat sempre es posa al mig. La reunió dels cristians és sempre entorn del Ressuscitat, que omple de l’amor de Déu el lloc on ens trobem reunits.

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts

Diumenge de Pasqua 

(20 d’abril 2025)

1. Llegim el text (Jn 20,1-10)

¹El primer dia de la setmana –el diumenge–, Maria Magdalena se’n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. ²Llavors se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat. ³Pere i l’altre deixeble van sortir cap al sepulcre. ⁴Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, ⁵s’ajupí i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi va entrar. ⁶Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d’amortallar, ⁷però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. ⁸Llavors va entrar també l’altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. ⁹De fet, encara no havien entès que, segons l’Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. ¹⁰I els dos deixebles se’n tornaren a casa.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

L’evangelista presenta el quadre del sepulcre on han posat el cadàver de Jesús, amb dues escenes ben teixides. En la primera escena, Maria Magdalena i en la segona, Pere i el deixeble que Jesús estimava tant. Aquesta última ve preparada per l'anterior i dóna la clau amb què obrir el sentit del sepulcre buit. Cal acostar-s’hi amb els ulls de la fe per a poder veure-hi la resurrecció de Jesús.

La primera escena transcorre molt ràpidament. És el primer dia de la setmana (el diumenge), quan encara era fosc, és a dir, quan encara no brilla la llum de la fe. Maria Magdalena no entra al sepulcre, però veu; veu lliure l’entrada del sepulcre i se’n va corrents a trobar Simó Pere i el deixeble estimat. I tanmateix, no ha vist res, sols sospita que han robat el cos del Senyor. L’amor la mou a trobar el Senyor, però és el Senyor el qui es fa trobadís (cf. Jn 20,11-18), perquè l’ha estimat primer (cf. 1Jn 4,10).

La denúncia del robatori del cos del Senyor mou els dos deixebles a anar-hi corrents a veure què ha passat. Durant un temps, va córrer el rumor que els deixebles s’havien endut el cos de Jesús (Mt 28,13-15): amb aquest incís, l’evangelista fa constar que els deixebles no varen endur-se’l.

Tot i que ambdós hi corren junts, el deixeble estimat corre més que Pere. Mentre que la tradició eclesial recorda que Pere és el primer dels Dotze al qual Jesús ressuscitat se li apareix (per això, l’altre, el deixa entrar primer al sepulcre), la tradició joànica recorda que un deixeble (que potser no era dels Dotze, no se sap, tot i que la tradició l’identifica amb l’apòstol Joan de Zebedeu, el germà de Jaume) fou més feliç per haver vist amb els ulls de la fe i l’amor. Només aquí i a Lc 24,12.24 hi ha una referència a la visita dels deixebles homes al sepulcre buit; a més, Lc 24,12 informa que només va anar-hi Pere, després de les dones.

El deixeble estimat veu el mateix que Pere i creu. L’evangelista no vol deixar malament Pere, sinó que vol deixar ben clar que va existir un deixeble que va creure en el Senyor ressuscitat abans que les seves aparicions ho confirmessin. Aquest deixeble va ser important per a la comunitat, la va ajudar a trobar-se amb Déu fet home, mort i ressuscitat, i a identificar-s’hi en la diferència. Pere veu els mateixos senyals de la resurrecció de Llàtzer (Jn 11,44), on el mort Llàtzer surt lligat (torna a la vida per morir). L’evangelista no ens indica la reacció de Pere davant d’aquesta visió, que significa que Jesús s’ha deslligat dels lligams del reialme de la mort.

Al final, l’evangelista ofereix la interpretació del sepulcre buit: s’ha acomplert l’Escriptura i, per tant, s’ha de veure des la fe en la Paraula de Déu. Jesús és el Vivent, que esvaeix la fosca amb la llum de la fe. Ara cal veure la presència de Jesús no pas com Maria Magdalena, sinó com el deixeble estimat; és a dir, no pas des de la fosca de la sospita: el trobaré?, sinó des de la llum de la fe: l’he trobat viu!

 

3. Pensem-hi

·        Contemplo la resurrecció de Jesús des dels ulls de la fe i a la llum de l’Escriptura, o des de la sospita i la por?

·        Què m’impedeix descobrir la victòria de Crist sobre la mort?

·        I avui què em suggereix veure que Jesús s’ha deslligat de la mort?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No és aquí: ha ressuscitat

 

Evangeli de la Vetlla C

1. Llegim el text (Lc 24,1-12)

¹El diumenge, molt de matí, les dones arribaren al sepulcre portant els olis aromàtics que havien preparat ²i van trobar que la pedra havia estat apartada del sepulcre. ³Hi van entrar, però no hi trobaren el cos de Jesús, el Senyor. ⁴Estaven del tot perplexes sobre què havia passat, quan se’ls van presentar dos homes amb vestits resplendents. ⁵Esglaiades, van abaixar el rostre, i ells els digueren: Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? ⁶No és aquí: ha ressuscitat. Recordeu què us va dir quan encara era a Galilea: ⁷«Cal que el Fill de l’home sigui entregat a les mans dels pecadors, que sigui crucificat i que ressusciti el tercer dia.» ⁸Elles van recordar aquestes paraules de Jesús. ⁹Llavors se’n tornaren del sepulcre i van anunciar tot això als Onze i als altres. ¹⁰Eren Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume. També les altres que anaven amb elles ho explicaven als apòstols, ¹¹però les seves paraules els van semblar un deliri, i no se les van creure. ¹²Amb tot, Pere se’n va anar corrents fins al sepulcre, s’ajupí i veié que hi havia tan sols el llençol d’amortallar. Després se’n tornà a casa, estranyat del que havia succeït.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Les dones van a retre homenatge a un mort i es troben el sepulcre sense el cos del mort, però hi troben dos testimonis del fet que ha succeït. No troben un jove (Mc 16,5), sinó l’absència del cos de Jesús, el Senyor (Lc 24,3). Ni el jove (Mc) ni un àngel (Mt), sinó dos homes (els dos testimonis que cal) testifiquen la resurrecció de Jesús, així es confirma la solidesa de l’ensenyament rebut (Lc 1,4). Davant la revelació divina, les dones reaccionen amb esglai i abaixen el cap fins a terra, encara no han comprès que la salvació ha arribat (Lc 21,28) i no reben cap missió; han de recordar primer la paraula de Jesús, que fonamenta la seva fe i el seu testimoni. Quan esdevenen testimonis, Lluc dóna els noms de les dones (Lc 24,10). I no li cal narrar cap aparició a les dones. La paraula de les dones no és digne de crèdit (Lc 24,11). Només en fa cas en Pere, per si de cas. Pere va corrents cap al sepulcre i queda bocabadat davant el llençol d’amortallar, però no acaba d’entendre-ho (Lc 24,12). El sepulcre buit no és suficient per a suscitar la fe en la resurrecció, cal descobrir el designi de Déu manifestat en Jesús (Lc 24,6-8.26-27).

Jesús no hi és: Ha ressuscitat! És viu, per tant, no es troba entre els morts. S’ha acomplert tot el que deia l’Escriptura (Lc 24,44): Déu ha visitat el seu poble i l’ha salvat en Jesús (Lc 1,68.78; 7,16; 19,44).

3. Mirem la nostra vida i acció

Quina és la meva actitud? La de les dones? que recorden l’Evangeli (el designi de Déu d’alliberar-nos de la mort i omplir-nos del seu amor que vivifica) i han entès que Jesús havia de morir per a vèncer la mort per sempre? La de Pere? Que hi va per si de cas i s’estranya de no trobar Jesús entre els morts?

Quina és la bona notícia que reben les dones? I jo, quina donaria avui?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Miraran aquell que han traspassat

 

EdE Divendres Sant

1. Llegim el text de Joan 18,1-19,42

18 ¹Després de dir això, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. ²Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell indret, perquè Jesús s’hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. ³Judes, doncs, s’endugué la cohort de soldats romans i alguns guardes que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l’hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. ⁴Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, surt fora i els pregunta: Qui busqueu? ⁵Li respongueren: Jesús de Natzaret. Els diu:Soc jo. També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. ⁶Així que Jesús digué: «Soc jo», retrocediren i caigueren per terra. ⁷Jesús tornà a preguntar-los: Qui busqueu? Li digueren: Jesús de Natzaret. ⁸Ell respongué: Ja us he dit que soc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se’n vagin.  ⁹S’havien de complir les paraules que Jesús havia dit: «Dels qui m’has donat, no n’he perdut ni un de sol.» ¹⁰Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d’un cop tallà l’orella dreta al criat del gran sacerdot. Aquell criat es deia Malcus. ¹¹Jesús digué a Pere: Guarda’t l’espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m’ha donat? ¹²Llavors la cohort romana, amb el tribú que la comandava i els guardes dels jueus, van agafar Jesús i el van lligar, ¹³ i el dugueren primer a casa d’Annàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any. ¹⁴Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Convé que un sol home mori pel poble.» ¹⁵Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, va entrar amb Jesús al pati del palau del gran sacerdot. ¹⁶Pere s’havia quedat fora, a la porta. Però l’altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va sortir fora, parlà amb la portera i féu entrar Pere. ¹⁷La criada que feia de portera digué llavors a Pere: ¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’aquest home? Ell respongué: No, no ho soc pas. ¹⁸ Com que feia fred, els criats i els guardes s’estaven allà drets escalfant-se amb les brases d’un foc que havien encès. Pere també s’escalfava amb ells. ¹⁹Mentrestant, el gran sacerdot va interrogar Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. ²⁰Jesús li contestà: Jo he parlat al món obertament. Sempre he ensenyat a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d’amagat. ²¹Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m’escoltaven de quines coses els parlava; ells saben el que he dit. ²²Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: ¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot? ²³ Jesús li respongué: Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues? ²⁴Llavors Annàs l’envià lligat a casa de Caifàs, el gran sacerdot. ²⁵Mentrestant, Simó Pere s’estava allà dret escalfant-se. Li digueren: ¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell? Ell ho negà: No, no ho soc pas. ²⁶Un dels criats del gran sacerdot, parent d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella, li digué: ¿Segur que no t’he vist a l’hort amb ell? ²⁷Pere tornà a negar-ho, i a l’instant el gall cantà. ²⁸Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. ²⁹Per això Pilat sortí a trobar-los fora del pretori i digué: Quina acusació porteu contra aquest home? ³⁰Ells li contestaren: Si aquest no fos un criminal, no te l’hauríem entregat. ³¹Pilat els replicà:Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i judiqueu-lo d’acord amb la vostra Llei. Els jueus li respongueren: A nosaltres no ens és permès d’executar ningú. ³²Calia que es complissin les paraules que Jesús havia dit, indicant com havia de morir. ³³Llavors Pilat se’n tornà a l’interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:¿Tu ets el rei dels jueus? ³⁴Jesús contestà: ¿Surt de tu, això que preguntes, o bé d’altres t’ho han dit de mi? ³⁵Pilat replicà: Que potser soc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t’han posat a les meves mans. Què has fet? ³⁶Jesús contestà: La meva reialesa no és d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d’aquí. ³⁷Pilat li digué:Per tant, tu ets rei? Jesús respongué: Tu ho dius: jo soc rei. Per això he nascut i per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu. ³⁸Li diu Pilat: I què és la veritat? Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué: Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. ³⁹ Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?  ⁴⁰Ells van contestar cridant: Aquest, no! Volem Barrabàs! Barrabàs era un bandoler.

19 ¹Llavors Pilat féu assotar Jesús. ²Els soldats li van posar al cap una corona d’espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra. ³Se li acostaven i li deien: Salve, rei dels jueus! I li pegaven bufetades. ⁴Pilat tornà a sortir i els digué: Ara us el trauré aquí fora, perquè sapigueu que no li trobo res per a poder-lo inculpar. ⁵Llavors sortí Jesús portant la corona d’espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: Aquí teniu l’home!

⁶Quan els grans sacerdots i els guardes del temple el van veure, cridaren: Crucifica’l, crucifica’l! Pilat els diu: Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i crucifiqueu-lo, que jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. ⁷Els jueus li contestaren: Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir, perquè s’ha fet Fill de Déu. ⁸Quan Pilat sentí aquestes paraules, va agafar molta por. ⁹Va entrar altra vegada dins el pretori i preguntà a Jesús: D’on ets, tu? Però Jesús no li tornà contesta. ¹⁰Llavors Pilat li diu: ¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te? ¹¹Jesús li respongué: No tindries cap poder sobre mi si no l’haguessis rebut de dalt. Per això el qui m’ha entregat a tu ha comès un pecat més gran. ¹²Des d’aleshores, Pilat intentava de deixar-lo lliure. Però els jueus es posaren a cridar: Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar. ¹³Quan Pilat sentí aquestes paraules, dugué Jesús a fora i es va asseure al tribunal en el lloc anomenat l’Empedrat, en hebreu Gàbata. ¹⁴Era el dia de la preparació de la Pasqua, cap al migdia. Pilat diu als jueus: Aquí teniu el vostre rei.

¹⁵Ells cridaren: Fora, fora, crucifica’l! Pilat els diu: ¿Al vostre rei, haig de crucificar? Els grans sacerdots respongueren: No tenim cap altre rei fora del Cèsar. ¹⁶Llavors Pilat els el va entregar perquè fos crucificat. Prengueren, doncs, Jesús, ¹⁷ i, portant-se ell mateix la creu, va sortir cap a l’indret anomenat «Lloc de la Calavera», que en hebreu es diu Gòlgota. ¹⁸Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. ¹⁹Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus.» ²⁰Molts dels jueus el van llegir, perquè l’indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. ²¹Però els grans sacerdots dels jueus digueren a Pilat: No hi escriguis: “El rei dels jueus.” Posa-hi: “Aquest va dir: Jo soc el rei dels jueus.” ²²Pilat contestà: El que he escrit, ja està escrit. ²³Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d’una sola peça de dalt a baix, ²⁴ i es digueren entre ells: No l’esquincem; sortegem-la a veure a qui toca. S’havia de complir allò que diu l’Escriptura: S’han repartit entre ells els meus vestits; s’han jugat als daus la meva roba. Això és el que van fer els soldats.

²⁵S’estaven vora la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. ²⁶Quan Jesús veié la seva mare i, al seu costat, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: Dona, aquí tens el teu fill. ²⁷Després digué al deixeble: Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva. ²⁸Després d’això, Jesús, sabent que ja tot s’havia acomplert, perquè s’acabés de complir l’Escriptura, va dir: Tinc set. ²⁹Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van fixar al capdamunt d’una tija d’hisop una esponja xopa d’aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. ³⁰Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: Tot s’ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit.

³¹Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. ³² Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l’altre que havia estat crucificat amb Jesús. ³³Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, ³⁴però un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua. ³⁵El qui ho veié en dona testimoni, i el seu testimoni és digne de fe. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. ³⁶En efecte, tot això va succeir perquè s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: No li han de trencar cap os. ³⁷I en un altre lloc l’Escriptura diu: Miraran aquell que han traspassat.

³⁸Després d’això, Josep d’Arimatea, que era deixeble de Jesús però d’amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l’autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. ³⁹També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. ⁴⁰Llavors van prendre el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d’enterrar entre els jueus. ⁴¹Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dintre l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. ⁴²Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús.

2. Comprenem el text

El relat de la glorificació de Jesús s’estructura entorn de tres grans quadres: 1) Jesús s’entrega a les autoritats jueves: Jn 18,1-27; 2) Jesús s’entrega als romans: Jn 18,28-19,22; 3) Jesús s’entrega al Pare: Jn 19,23-42, amb tres escenes: crucifixió (l’elevació), mort i sepultura (l’abaixament).

Tal com el Servent veu una descendència i té una multitud (Is 53,10.12), Jesús veu i té l’Església, representada per la seva mare i el deixeble estimat (Jn 19,25-27); ara el creient és Jesús, el creient s’identifica amb Jesús (el cos de Crist no es malmet: perquè tots som u en Crist. La mort de Jesús representa el triomf del Fill, que ha complert l’obra del Pare. La seva mort no és una conclusió, sinó un inici, significat amb la sang i l’aigua que brollen del seu costat (19,34); és la realització de la promesa de la nova vida: Jn 7,37-39. L’aigua també brolla del costat dret del Temple (cf. Ez 47,1). La importància d’aquest esdeveniment ho indica la frase: en dona testimoni el qui ho veié (Jn 19,35). La font d'on brolla la fe i la vida és la donació de l’Esperit, significada per l’aigua i l’expiració (Jn 19,30): l’entrega total i real de Jesús dona l’Esperit i el do de la vida eterna.

Un quadre digne d’esment és el de Jesús i Pilat, amb set escenes (quatre amb públic i tres entre el Rei i Pilat), a dins o fora del pretori segons aquest ritme: fora: les autoritats jueves demanen la condemna a mort de Jesús (Jn 18,28-32); dins: Pilat interroga Jesús sobre la seva reialesa (Jn 18,33-38a); fora: Pilat troba Jesús no culpable i les autoritats jueves prefereixen Barrabàs (Jn 18,38b-40); dins: els soldats humilien Jesús (Jn 19,1-3); fora: Pilat troba Jesús no culpable (Jn 19,4-8); dins: Pilat interroga Jesús sobre l’autoritat (Jn 19,9-11); fora: les autoritats jueves assoleixen la condemna a mort de Jesús (Jn 19,12-16a). Els dos interrogatoris acaben amb una conclusió de Pilat sobre Jesús: Aquí teniu l’Home (Jn 19,5) i Aquí teniu el vostre Rei (Jn 19,14). El poble no hi surt, és una manera d’indicar que la responsabilitat de tot el procés recau en l’aristocràcia sacerdotal (Caifàs i els seus) i en la covardia de Pilat.

El sepulcre en un hort és una peculiaritat de Jn. El sepulcre del rei David estava en un jardí/hort. Les 100 lliures (uns 33 kg) en espècies en pols és un signe de la sepultura reial. Josep i Nicodem (Jn 19,38-42) són els dos primers atrets d’entre els qui no s’havien adherit obertament a Jesucrist, tal com havien de fer els creients; i el fet de donar sepultura reial a Jesús és una invitació a animar-ne d’altres a ser deixebles de Jesús.

3. Contemplem la persona de Jesús i la seva entrega per amor

Avui fem memòria de la passió, mort i sepultura de Jesús. Avui, en la humanitat real de Jesús de Natzaret, es manifesta plenament la glòria de Déu, el mateix Déu. Avui se’ns convida a contemplar com brolla vida de la creu de Jesús, perquè mor per amor (estimant fins a l’extrem). L’amor de Jesús arriba a tothom. L’amor de Jesús abasta les autoritats jueves, els romans i el Pare. I des d’aquest amor al Pare obre els braços a tota la humanitat, perquè tingui vida. L’aigua i la sang que brollen del costat de Jesús signifiquen el do total, és a dir, que l’Esperit Sant i la vida per sempre ens són donats per Jesús i en Ell i amb Ell.

Jesús és l’Anyell de Déu (Jn 1,29.36): mor quan es mata l’anyell pasqual (Jn 19,31). És l’anyell que lleva el pecat de la humanitat i dona la vida per sempre (Jn 6,54).

Jesús és enlairat damunt la terra per tal d’atraure tothom cap a Ell (Jn 3,14; 8,28; 12,32; 19,35-37; cf. Is 52,13).

Jesús s’entrega a les autoritats jueves (Jn 18,1-27), als romans (Jn 18,28-19,22), i finalment al Pare (Jn 19,23-42).

Jesús crea, per la paraula, una nova família basada en el servei i l’amor (Jn 19,26-27).

La mort de Jesús representa el triomf del Fill, que ha complert l’obra del Pare. La seva mort no és una conclusió, sinó un inici, significat amb la sang i l’aigua que brollen del seu costat (Jn 19,34); és la realització de la promesa de la nova vida: Jn 7,37-39. L’aigua també brolla del costat dret del Temple (Ez 47,1). Jesús és el nou temple de Déu enmig de la humanitat.

El poble no surt durant el relat de la passió, és una manera d’indicar que la responsabilitat de tot el procés recau en l’aristocràcia sacerdotal (Caifàs i els seus) i en la covardia de Pilat.

Des de la creu, s’entén l’expressió de Pilat: Aquí teniu l’home (Jn 19,5). La frustració de poder posseir l’altre arriba fins a la violència contra ell, fins i tot a eliminar-lo; així l’home humiliat és revelació de Déu. I a la creu Jesús apareix lliure d’enemics, ningú no l’escridassa, ni posa en dubte la seva relació amb Déu; tampoc ningú no li fa mal, precisament quan el soldat li traspassa el costat ja és mort.

4. Pensem-hi

Potser estem massa acostumats a contemplar la creu. I potser ens fixem que topem amb un cos malmès, torturat, amb un costat traspassat amb violència (Jn 19,34); però potser no ens adonem de la vida que en brolla. No és fàcil comprendre que de la mort en brolli vida. No és fàcil comprendre que l’amor veritable no mor mai, sobretot quan la persona estimada deixa d’existir, deixa de riure, deixa de compartir espai i temps amb tu.

• Com em miro el traspassat?
• I com acullo aquesta entrega per amor de Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i tornà a taula

 

Dijous Sant

1. Llegim el text (Jn 13,1-15)

¹Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem. ²Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, ³Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, ⁴s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; ⁵després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida.⁶Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu: Senyor, ¿tu em vols rentar els peus? ⁷Jesús li respon: Ara no entens això que faig; ho entendràs després. ⁸Pere li diu: No em rentaràs els peus mai de la vida! Jesús li contesta: Si no et rento, no tindràs part amb mi. ⁹Li diu Simó Pere: Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta’m també les mans i el cap. ¹⁰Jesús li diu: Qui s’ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots. ¹¹Jesús sabia qui el traïa, i per això va dir: «No tots sou nets.»

¹²Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i tornà a taula. Llavors els digué: ¿Enteneu això que us he fet? ¹³Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho soc. ¹⁴Si, doncs, jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. ¹⁵Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres.

 

2. Comprenem el text i contemplem el gest de Jesús

En el lloc de la institució de l’Eucaristia, el quart evangeli relata aquest gest d’entrega de Jesús. Un gest que implica els seus amics en la comunió amb el Pare. La comunió que crea l’Eucaristia s’arrela en el servei d’amor dels uns pels altres.

Jesús ha deixat un gest que refusa tota mena de poder en les relacions humanes. Un gest que implica estimar fins a l’extrem i estar al servei de la comunió fraterna. Un gest que implica asseure’s a la taula de la comunió amb el Pare.

Jesús estima fins a l’extrem, perquè dona la vida lliurement i gratuïtament. És la seva Pasqua, l’hora. I ho fa amb el gest de treure’s i posar-se el mantell (Jn 13,4.12), tot rentant els peus dels seus deixebles, estimant fins a l’extrem (cf. Jn 3,16).

Jesús fa un gest de servei i d’hospitalitat com a exemple i alhora com a do, el do de la comunió amb el Pare i entre els amics, on no domina el poder, sinó el servei. Un do per a estimar fins a l’extrem, per a viure relacionat amb el Senyor i amb els altres, i per a ser feliç (Jn 13,16-17).

Pere (i amb ell, la resta) no acaba d’entendre que el gest de Jesús implica estimar fins a deixar-hi la pell. I perquè és un gest no sols de servei, sinó també d’hospitalitat. Jesús indica que, amb la seva entrega fins a la mort, conduirà els qui són dels seus al lloc misteriós d’on ha vingut: la comunió amb el Pare (Jn 14,3).

 

3. Pensem-hi

• Què suposa deixar-me rentar els peus per Jesús? I què em suposa rentar els dels altres?
• Accepto com Pere entrar en la dinàmica de servir per amor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís

Passió de Nostre Senyor Jesucrist segons Lluc

(Lc 22,14-23,56)

1. El context

En la seva última Pasqua a Jerusalem, potser l’any 30,  Jesús va fer tres accions simbòliques, profètiques, que li van costar la vida, dues de públiques i una de privada. Les dues accions profètiques públiques són l’entrada a Jerusalem i la purificació del temple, i l’acció profètica privada és el darrer sopar amb els seus deixebles.

1. Jesús entra a Jerusalem muntat en un pollí (Lc 19,30; Mc 11,2), pollí i somera (Mt 21,2.5), pollí de somera (Jn 12,15). Al·lusió a Is 62,11 (El Senyor fa sentir aquest missatge fins a l’extrem de la terra: «Digueu a la ciutat de Sió: El teu salvador ja és aquí») i a Za 9,9. Només Lc diu que els deixebles fan pujar Jesús sobre el pollí; amb aquest gest el reconeixen com a Rei (1Re 1,33-40) que porta la pau (al·lusió a Is 9,5); i també només Lc parla de tota la multitud dels seus deixebles, que recorda la multitud d’àngels que lloen Déu (2,13), i també ho fan els pastors després de reconèixer el Rei nat (2,20). Ningú no pot callar davant les obres de Déu, ni deixar d’aclamar el Rei Messies que les duu a terme (Lc 19,40 és una al·lusió a Ha 2,11).

2. Jesús va al Temple i el purifica (Mc/Mt/Lc). Jesús prediu la destrucció del magnífic Temple de Jerusalem amb un gest simbòlic: bolcar les taules dels canvistes. Aquesta predicció és interpretada com una amenaça. I atacar el Temple era atacar el judaisme com a sistema religiós i el símbol unificador del poble jueu. Amb aquest gest simbòlic Jesús volia expressar la seva pregona convicció que el seu Pare canviaria radicalment les coses. Aquesta convicció ha quedat narrada en els evangelis.

3. Jesús comparteix un últim sopar amb els seus deixebles, on afirma que no beurà més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu (Mc/Mt/Lc). Jesús celebra l’Últim Sopar amb els seus deixebles com un memorial, indicant, amb els gestos i les paraules sobre el pa i el vi, que la seva mort és un do de Déu per a ells, i que sols ho comprendran després del seu pas per la mort. És evident que aquest sopar va ser molt diferent dels anteriors amb els seus deixebles (és model i fonament de l’Eucaristia).

4. Els guàrdies del summe sacerdot detenen Jesús i el porten davant el summe sacerdot i el seu consell, el Sanedrí (Mc/Mt/Lc/Jn).

5. Els seus captors el porten a Pilat (Mc/Mt/Lc/Jn).

6. Jesús és crucificat.  Els quatre evangelis situen l’Últim Sopar el dijous i la crucifixió i mort el divendres abans de la posta del sol. Només el prefecte o procurador romà tenia el poder de vida o mort. Caifàs i Anàs no pensaven pas que Jesús fos un cabdill d’una força armada i que planejava una insurrecció, però temien que Jesús pogués atiar el poble, és a dir, van entendre massa bé Jesús i els seus deixebles.

Caifàs va prendre una decisió: detenir i executar Jesús, perquè volia mantenir la pau. Fou l’autoafirmació de Jesús, especialment al Temple, però també el seu ensenyament (la imatge de Déu Pare misericordiós) i la seva entrada a la ciutat, que va motivar el summe sacerdot a actuar contra Jesús.

Pilat executa Jesús perquè li ho demana el summe sacerdot i li dóna una excel·lent excusa: Jesús es presenta a la ciutat com a rei dels jueus. Pilat hi descobreix un aspirant a rei sense exèrcit. Pilat no s’hi pensa gaire, a crucificar-lo, després de flagel·lar-lo, d’assotar-lo i interrogar-lo. Pilat va ser destituït a causa de les seves execucions massives i imprudents.

 

2. Peculiaritat narrativa lucana

La narració de la Passió comença amb el sopar pasqual (22,14-23), signe de la nova aliança i anticipació del banquet del Regne, i a més, anunci del lliurament de Jesús a la creu i del caràcter salvífic de la seva mort (22,20). El sopar acaba amb una referència de Jesús a la violència a evitar en el moment de la prova (22,35-38).

El cimal de la passió i mort de Jesús s’assoleix amb l’episodi dels dos criminals crucificats amb Jesús (23,39-43). No sols indica el tercer insult contra Jesús, dit pel primer criminal, després dels de les autoritats i dels soldats, sinó que també indica l’última vegada en què Jesús manifesta la seva misericòrdia –i la de Déu– envers l’escòria de la humanitat.

Sembla que Lluc passaria per alt el tret sacrificial de la mort de Jesús, i a més, omet el fet que el Fill de l’home doni la vida en rescat per a molts (Mc 10,45). Això, ¿significaria que Lluc no destaqui el tret salvífic de la mort de Jesús? Lluc opta per explicar diferentment l’esdeveniment salvador de Crist. Durant l’escena de la crucifixió, les autoritats, els soldats i el primer criminal l’increpen amb el verb salvar (23,35.37.39).

A l’hora de la crucifixió, Lluc mostra l’efecte de la mort de Crist: la salvació arriba a tota la humanitat, àdhuc l’escòria. Tota la gent que ho veu, mostra penediment (23,48). Jesús, tot morint com un criminal, entra en la seva glòria (24,26), però no hi entra sense haver salvat els qui sofreixen, inclosa l’escòria. Abans Lluc ha citat explícitament Is 53,12 (22,37), a fi d’indicar l’extrema humiliació de Jesús, crucificat entre dos delinqüents. I també és típica de Lluc l’escena de Jesús davant Herodes (23,6-12), que veu per fi acomplert el seu desig de veure Jesús (9,9). Així totes les autoritats religioses i polítiques de Palestina intervenen contra Jesús (Fets 3,17).

D’altra banda, Lluc relaciona la temptació al desert i la passió, en ambdós casos intervé el diable (4,13; 22,3.53). Amb el dei (cal) recorda que la passió du a terme la voluntat de Déu (9,22; 17,25; 24.7.44-47). I sols ell nota que Simó de Cirene du la creu darrera de Jesús (23,26), esdevenint el tipus del deixeble (9,23; 14,27), que fent el camí de Jesús serà endut cap al cel.

 

3. Els sets moments cabdals del relat

1. Jesús s’acomiada i dóna el seu testament, el servei és el testimoni deixat (22,14-38). Jesús s’acomiada com ho fa Sòcrates. Però Jesús, fidel a la tradició profètica jueva, s’acomiada amb un gest profètic, gest que es converteix en model o tipus, que quan és narrat pels evangelistes, té com a rerefons un altre tipus, el de l’àpat pasqual, que celebrava l’alliberament de la mort, però també el del simposi, on després de la última copa el cap de casa i els hostes convidats feien discursos solemnes. Aquest model és transmès per la tradició paulino-lucana i la joanniana. Així doncs, abans de morir, Jesús va fer un Últim Sopar amb els Dotze com a gest profètic. Aquest gest és narrat diferentment pels sinòptics, sobretot per Lluc, que l’emmarca tipològicament en medi jueu i alhora en medi grecoromà, és a dir, presentant-lo com a sopar pasqual i com a simposi, sopars significatius en el món jueu i en el món grecoromà, respectivament. I pel fet de situar-lo en un ambient convivial, quan parla de la traïció de Judes, no parla de bocins (Mc 14,20), perquè el sopar ja ha acabat.

La narració lucana, que accentua estar entaulats, oposa la figura del deixeble que traeix la familiaritat del Messies amb el deixeble fidel, destinat a participar del banquet escatològic (a la meva taula). Les paraules d’adéu esdevenen testament obert sobre el futur de l’Església. En efecte, la vida de l’Església, després de la marxa de Jesús, es desenvoluparà entorn de l’Eucaristia. Lluc relaciona l’Últim Sopar de Jesús, com a àpat jueu, amb el conegut symposium de Sòcrates i el seu comiat narrats per Plató. Per això l’Últim Sopar acaba amb un breu discurs de comiat (22,21-38).

2. Jesús prega davant l’última temptació. Jesús manifesta de nou la fidelitat a la voluntat del Pare (22,39-46).

3. Jesús és detingut (22,47-53). L’hora del mal ha arribat, que vol anorrear l’amor. El moment de l’arrest és el moment de l’hora. Atès que a la muntanya de les Oliveres (22,39-46) apareixia el tema de la copa i no l’hora com a Mc 14,37 (i a Mt 26,45), ara Lluc ho compensa i parla de l’hora arribada: l’hora del poder de les tenebres (22,53). Sembla que Lluc se serviria de la relació entre la copa i l’hora que troba en un dels documents en què s’inspira, que és l’Apologia de Sòcrates escrita per Plató. On es llegeix: Però és l’hora d’anar-nos-en, jo per a morir, vosaltres per a viure. Qui de nosaltres va a una millor sort, és desconegut per tothom, llevat al déu (Apol. 42). Els elements evocats són l’hora, l’anar-se’n, el sobtat comiat, però sobretot, la perfecta senyoria que tant Jesús com Sòcrates mostren davant aquella hora que sembla que volen que es realitzi de pressa.

4. Pere nega que conegui Jesús i els soldats es burlen de Jesús (22,54-65).

5. Jesús és sentenciat pel Sanedrí (22,66-71). Jesús revela la seva identitat de Fill de Déu.

6. Jesús va de Pilat a Herodes i d’Herodes a Pilat (23,1-25). Pilat declara innocent Jesús (23,1-5) i no vol crucificar-lo (23,22), però finalment l’entrega a les autoritats jueves (23,25). Herodes finalment veu Jesús (23,8), però no es deixa transformar com Zaqueu. Zaqueu vol veure qui és Jesús i ho assoleix quan el reconeix com a Senyor (19,8). Herodes havia manifestat el desig de veure Jesús (9,7-9), però no acull el seu do (23,8), li hauria canviat l’existència i hauria fet un tast del Regne.

7. Jesús és crucificat. El quadre de la crucifixió (23,33-43), fa aparèixer, en tota la seva esplendor, que l’amor indescriptible del pare misericordiós de la paràbola (15,11-32) s’ha fet realitat en Jesús. Els enemics de Jesús el reconeixen com a rei dels jueus (el Messies) i salvador, i Jesús regala el do del seu Regne als qui l’acullen, és l'avui de la salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en la reciprocitat («tal fas, tal trobaràs»), sinó en la gratuïtat, i fins al límit.

La primera escena del quadre (23,35-39) insisteix en la reialesa de Jesús i en la salvació que porta. En efecte, tres cops és proclamat rei (Messies) i provocat perquè se salvi ell mateix (Lluc ja ha indicat que és el Salvador: 2,11; que porta la salvació de Déu als pecadors i perduts: 15,2.32; 19,9-10). En primer lloc, per les autoritats jueves; en segon lloc, pels soldats; i finalment, per un dels criminals crucificats.

La segona escena (23,40-43) mostra la immensitat de l’amor de Jesús, i alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels darrers, pels condemnats segons la llei de la reciprocitat, que domina les relacions humanes després de la irrupció de la sospita (Gn 3). L’escena mostra una nova declaració de la innocència de Jesús: No ha fet res de mal, ara feta per un criminal, víctima de la llei de la reciprocitat (així resplendeix millor la gratuïtat de l’amor). Abans, però, l’havien reconegut innocent Pilat (tres cops: 23,4.14.22) i Herodes (23,15), les autoritats polítiques de la Palestina ocupada. També hi apareix la professió implícita de fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne; on reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal del quadre, la proclamació de Jesús: Avui seràs amb mi al paradís (23,43). En la literatura intertestamentària, el paradís (antiga paraula persa que significa: jardí tancat) representa el lloc o la condició del just després de la mort. Lluc, però, li dóna el sentit d’entrar en la glòria de Jesús (24,26), és a dir, el goig de la salvació; tal com ho interpreta sant Ambròs: On hi ha Crist, hi ha la vida, hi ha el regne. Jesús exerceix, d’una manera impressionant i per últim cop, el seu poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir el do de la salvació, superant tot límit. I l'avui expressa el sentit de la mort de Jesús per la humanitat: Jesús passa de la mort a la seva glòria salvant tots els pecadors, tots els exclosos a causa de les seves accions. Lluc ha dramatitzat com Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en jutge de vius i de morts (Ac 10,42), per mitjà del seu sofriment i la seva mort en creu.

Jesús exclama: Pare, confio el meu alè a les teves mans (23,46; al·lusió a Sl 31,6) perquè està convençut que Déu està al seu costat i que el seu amor no el deixarà mai. En el moment de la seva mort, tota la gent que ho veu, mostra penediment (23,48). I les dones s’ho miren a distància (al·lusió al Sl 88,12).

 

4. Pensem-hi

• Quin impacte em produeixen els relats de l’Últim Sopar (22,14-38); el de la pregària de Jesús davant l’última temptació (22,39-46); i el de la crucifixió de Jesús (23,33-49)?
• Amb quins personatges m’identifico? I per què?
• Amb quina actitud m’ho miro (23,48-49)? I què em quedo del llegat de Jesús (22,14-38)?