Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell qui n’ha baixat, el Fill de l’home

 

L’Exaltació de la Santa Creu 

(14 setembre 2025)

 

1. Llegim el text (Jn 3,13-17)

¹³Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell qui n’ha baixat, el Fill de l’home. ¹⁴I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, ¹⁵perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. ¹⁶Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. ¹⁷Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell.

2. Comprenem el text

El breu fragment forma part d’un monòleg (3,13-21) que seria una professió de fe en el designi salvador del Pare per a tota la humanitat. Hi trobem un moviment semblant al del pròleg, és a dir, després de la revelació de la Paraula, en ve la recepció, amb dues actituds: la de refús o la d’acolliment. Aleshores davant de l’amor del Pare manifestat en el seu Fill únic, hi ha dues opcions: creure en el Fill o no, acollir-lo o refusar-lo. A més, el Fill és el qui ens mostra el Pare (Jn 1,18; 14,9), perquè ha baixat d’allà on és (Jn 1,1-2).

El Pare manifesta el seu amor i la finalitat del seu amor, és a dir, la salvació del món. El Pare dóna i envia el seu Fill únic al món com a mostra del seu amor immens. La mirada de Déu és universal. Món significa tot l’univers creat (referència a la creació: Déu veié que tot això era bo). I tots els qui creuen expressa la voluntat de Déu que ningú dels qui creuen no en sigui exclòs. Déu respecta la llibertat dels humans. No hi ha amor veritable si no hi ha llibertat.

La finalitat de l’entrega del seu Fill únic és la vida eterna per a tots els creients i la salvació del món; aquesta intenció del Pare és confirmada pel seu Fill únic al final del seu ministeri: No he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo (Jn 12,47b).

3. Contemplem Jesús, el Fill

La visita del Fill únic de Déu suscita una crisi, és a dir, invita a una opció que engloba tota la vida. És una opció radical, la mateixa opció que Moisès planteja al seu poble (Dt 30,15-20), l’opció que et dóna la vida i la felicitat, el Regne promès i l’estada amb el Pare. En definitiva, la revelació de l’amor del Pare lliurant el seu Fill únic, com a do gratuït per a la salvació del món, suscita una crisi en els cors de tots els qui se’l troben: se’ls convida a la fe i se’ls ofereix el do de la vida eterna.

Jesús és el Fill de l’home enlairat a la creu perquè mirant-lo, és a dir, creient-hi, tinguem vida eterna, és a dir, la mort no ens engoleixi en la seva foscor.

De la creu en neix la nova humanitat que se sosté en l’amor de Déu manifestat en l’amor fins a l’extrem de Jesús (Jn 13,1). Ningú no n’està exclòs.

4. Pensem-hi

·       Quina és la meva aposta: acceptar lliure i responsablement l’amor de Déu per mitjà de la fe en el Fill encarnat, o bé quedar-me en la foscor del refús?

·       Quan i com em sento estimat /estimada per Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu

 

D. 23 de durant l’any C 

(7 setembre)

1. Llegim el text (Lc 14,25-33)

²⁵Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué: ²⁶Si algú ve a mi i no m’estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. ²⁷Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. ²⁸¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s’asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? ²⁹Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d’ell ³⁰dient: “Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar.” ³¹O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s’asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? ³²I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l’altre encara és lluny. ³³Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Avui, tot fent el camí, Jesús es deixa acompanyar de molta gent. En aquest marc, Jesús indica el que suposa acompanyar-lo en el camí cap al Pare. Cal saber el que això implica, i per tant, reflexionar-hi. Jesús vol seguidors convençuts i no pas acostumats a anar fent.

Jesús indica tres condicions per a seguir-lo convençudament: 1) la renúncia als afectes més fonamentals de la persona, com són l’amor a la pròpia família i la conservació de la pròpia vida; 2) l’acceptació sincera de la màxima radicalitat, prenent la creu fins a morir-hi, és a dir, tenint una total disponibilitat a oferir la pròpia vida, no sols en el martiri, sinó també en la lluita quotidiana; i 3) la renúncia total i absoluta a tots els béns materials.

El seguidor estarà convençut realment, quan s’adoni que és capaç de renunciar a tot el que té i estima, si és capaç de donar la seva vida per seguir el seu Mestre i Senyor en el camí cap al Pare. Precisament perquè se n’adoni, Jesús proposa dues paràboles (Lc 14,28-30.31-32), que aconsellen reflexió i càlcul. Hom s’adonarà que s’està convençut realment després de pensar-hi, sense presses, d’haver-ho sospesat serenament. Jesús no imposa que l’acompanyem en el camí.

Jesús vol que el qui l’acompanyi en el camí sàpiga discernir el que té i amb què compta. El que té com a capacitat a fi d’afrontar la seriositat del compromís i el que té com a béns materials. La capacitat que el seguidor pugui tenir de resposta a acompanyar Jesús és indeterminada, pot ser més o menys; en canvi, els seus béns materials poden ser molt determinants, per això el seguidor se n’ha de desprendre si vol acompanyar Jesús.

La renúncia a posseir tota mena de béns materials és la condició que millor defineix la disponibilitat lliure i radical del seguidor convençut i posa al descobert el seguidor que s’ha acomodat. En efecte, segons la visió teològica lucana, el despreniment no sols és el tret que millor defineix l’estil de vida del seguidor convençut, sinó també el de tota l’Església (Ac 2,42-47; 4,32-37), i en marca la seva seriositat i el seu caràcter definitiu (és exemplar l’episodi d’Ananies i Safira: Ac 5,1-11).

3. Pensem-hi

Estic ben convençut de seguir Jesús? He sospesat bé les meves forces i els meus propis recursos per a seguir-lo? Estic disposat a renunciar al poder dels béns i a tot tipus de prestigi per a seguir Jesús des de la senzillesa i la generositat?

La meva disponibilitat a seguir l’estil de vida de Jesús és sincera i ben fonamentada?

Meditacions del Pepe Rodado als Exercicis Espirituals del Prado Regional 2025

Primera meditación:

https://youtu.be/WIhiRUEzMWM?si=id4_odEpNjibW81s

Segunda meditación:

https://youtu.be/WFP1N8zPYKE?si=Tf25GcbL9e2ZAGf3

Tercera meditación:

https://youtu.be/zz9RQKlrtfQ?si=_oaST8R-3qHSiU3N

Cuarta meditación:

https://youtu.be/yCXBLPAcJfo?si=fKJqJMBGCETW_TA8

Quinta meditación:

https://youtu.be/ZRZrZ4S5WAE?si=Tb-CSrNyLG4Fdtx9

https://youtu.be/fkWniY0Qa54?si=8tigU-T35Tqs8nX1

Sexta meditación: 

https://youtu.be/Ihl3AadyJm4?si=SMsvgipBXutky56y

https://youtu.be/GYJtzq4Mltc?si=fl3Mn8HrCJu1Gdm0

La quinta y la sexta meditación van en dos partes por problemas técnicos

Séptima meditación:

https://youtu.be/ZJ_36reVeZc?si=QtumOrs0szbPJpAI

Octava meditación:

https://youtu.be/mH0Ng81mg04?si=PYY1_vZ0I3z-M3uQ

Novena meditación:

https://youtu.be/wX55aukQYd4?si=t3F5_wDOWV80YwsA

Décima meditación:

https://youtu.be/Z0yHizTJYNE?si=xR76h9SK3-bQ1Y9v

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit

D. 22 de durant l’any C 

(31 agost 2025)

1. Llegim el text (Lc 14,1a.7-14)

¹Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d’un dels principals dels fariseus. ⁷Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: ⁸Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, ⁹i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. ¹⁰Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t’ha convidat, et dirà: “Amic, puja més amunt.” Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. ¹¹Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. ¹²Després digué al qui l’havia convidat: Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. ¹³Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. ¹⁴Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te, i la recompensa, la trobaràs quan ressuscitin els justos.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Lluc relata una escena a casa d’un dels principals dels fariseus. Jesús hi és convidat en un àpat festiu d’un dissabte. I allà observa que els convidats tenen un comportament que els distingeix: escullen els primers llocs, i amb una paràbola els en proposa un de nou. Jesús també observa l’actitud selectiva de l’amfitrió i també li’n proposa una de nova.

Jesús invita a evitar l’autopromoció i a descobrir que el veritable lloc del creient és el que ocupa davant de Déu i no pas el que ocupa gràcies al propi esforç de promoció. Jesús no lamenta que els convidats siguin mal educats, sinó que es creguin privilegiats pel seu tracte amb Déu, mentre el que Déu valora és la humilitat. Jesús critica l’afany d’assolir privilegis i d’autopromoció. El deixeble ha de basar el tracte amb Déu i amb els altres en la humilitat. Però, a més, Jesús convida a una relació amb els altres no fonamentada en la reciprocitat (m’has convidat, et convido), sinó en la generositat (convido el qui no em pot convidar). Una relació que expressa i testimonia l’amor unilateral de Déu. Jesús no sols desqualifica l’ambiciós, sinó també els qui cerquen sempre una contrapartida. Als banquets no s’hi ha de convidar només els amics, els germans, els parents, i els veïns rics, sinó els qui ningú no hi convidaria: pobres, invàlids, coixos i cecs (avui són els sense alguna cosa: sostre, papers, afecte, salut...). Jesús contraposa dos tipus de categories socials, les quatre que poden correspondre al gest de benvolença dels qui els ha convidat i les altres quatre incapaces de correspondre-hi i que, a més, la mentalitat social i religiosa d’aquell temps els excloïa del banquet del Regne.

Per tant, la proposta de Jesús és ben clara: cal sortir del cercle tancat de les relacions que es basen en la reciprocitat. Jesús convida a actuar com Déu actua; és a dir, essent generós i deixant-se dur per la gratuïtat de l’amor, sense contrapartides ni compensacions. I perquè el deixeble actua com Déu, té un lloc assegurat al seu costat (la recompensa final). En definitiva, el qui segueix el camí de Jesús cap al Pare, ha d’aprendre a fer el que Jesús ha après del Pare, és a dir, ha de ser humil en la seva relació amb Déu i amb els altres, però també generós amb els marginats i exclosos de la vida social i religiosa.

3. Pensem-hi. Soc generós i humil en la meva relació amb Déu i amb els altres? Cerco l’autopromoció? Soc partidari de la reciprocitat, és a dir, ajudo qui em pot ajudar i dono qui m’ho tornarà amb escreix?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers

 

D. 21 de durant l’any C 

(24 agost 2022)

1. Llegim el text (Lc 13,22-30)

²²Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. ²³Algú li preguntà: Senyor, ¿són pocs els qui se salven? Jesús els contestà: ²⁴Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. ²⁵Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: “Senyor, obre’ns.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” ²⁶Llavors us posareu a dir: “Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places.” ²⁷Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!” ²⁸Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. ²⁹I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. ³⁰Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Comença la segona part del camí de Jesús a Jerusalem (Lc 12,22-17,10). Indicada la decisió de Jesús d’anar a Jerusalem (Lc 9,51), Lluc recorda que hi va fent camí en certs moments (Lc 13,22; 17,11; 19,28.41); així marca el ritme del camí en tres grans parts: Lc 9,51-13,21; 13,22-17,10; 17,11-19,27. Aquesta segona part inicia amb una reflexió sobre l’entrada al Regne, tot insistint en la urgència d’espavilar-se, a fi de ser-hi admesos abans que sigui massa tard, i en l’acolliment de la visita de Déu en Jesús, com a garantia d’entrada.

La salvació ha arribat en Jesús, tot i que molts encara no hagin volgut adonar-se’n (vegeu Lc 12,54-56). Avui un innominat (qualsevol de nosaltres) planteja a Jesús una pregunta que enceta la qüestió sobre l’entrada o l’exclusió del Regne: Senyor, ¿són pocs els qui se salven? És una pregunta que expressa una creença molt arrelada en la mentalitat jueva d’aquell temps; així tot jueu creia que, pel fet de ser-ho, ja tenia assegurada la vida futura. Aleshores la pregunta planteja si se salvarà algú més, si se salvaran els de fora, els qui no són membres del poble que Déu s’ha escollit. Jesús suggereix que els de sempre no ho tenen tan fàcil com creuen. Cal esforçar-se per a entrar en el Regne (imatge de la porta estreta). Jesús no respon directament a la qüestió plantejada: el nombre dels qui hi entraran pertany a Déu, en canvi, pertany a cadascú de fer l’esforç per entrar-hi. Però no es pot deixar l’esforç per a l’últim moment, perquè es pot fer tard i trobar l’accés tancat (imatge de la porta tancada). No tot depèn de la porta: l’esforç és important, però no comptarà gens si es deixa per a l’últim segon. L’última paraula la diu el cap de casa, figura de Jesús; i el que compta no és entrar-hi o no, sinó ser-hi admès o ser-ne exclòs. Per això, la intervenció del cap de casa és definitiva. És definitiu, doncs, haver acollit o no Jesús.

I a dins de la casa (l’Església), hi trobem l’Israel restaurat (significat pels tres patriarques: Abraham, Isaac i Jacob) i completat amb els pobles pagans vinguts dels quatre vents. Tots junts celebren la festa i la joia del Regne. Jesús no vol frustrar ningú, sols afirma que molts no hi entraran, perquè pensaven que tenien el dret adquirit i no s’havien espavilat (convertit) quan calia fer-ho.

La màxima que clou el text indica un dels trets del Regne; en efecte, alguns dels darrers (no tots) seran considerats més importants que els de sempre (els habituals).

3. Pensem-hi.

Penso que tinc el dret adquirit d’asseure’m a la taula parada del Regne? Quin esforç se’m demana? Jesús em mou a servir els altres i a no excloure ningú de la taula del Regne?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà

 

Assumpció de la Mare de Déu 

(15 d’agost)

 

1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

³⁹Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, ⁴⁰va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. ⁴¹Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. ⁴²Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! ⁴³Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ⁴⁴Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. ⁴⁵Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.

⁴⁶Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, ⁴⁷el meu esperit celebra Déu que em salva, ⁴⁸perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, ⁴⁹perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, ⁵⁰i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. ⁵¹»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, ⁵²derroca els poderosos del soli i exalta els humils; ⁵³omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. ^54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

⁵⁶Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

 

2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).

La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.

El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat i que no pararà de fer-ho a favor dels i de les qui estima.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
• Sabem reaccionar com Maria davant l’acció amorosa de Déu?
• I sabem lloar la fe de les persones que ens posen davant l’amor del Senyor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: He vingut a calar foc a la terra

 

D. 20 de durant l’any C 

(17 agost 2025)

1.Llegim el text ( Lc 12,49-53)

⁴⁹He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! ⁵⁰Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ⁵¹¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? ⁴⁹He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! ⁵⁰Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ⁵¹¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. ⁵²D’ara endavant els cinc membres d’una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. ⁵³Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí cap al Pare, Jesús adreça unes reflexions als seus deixebles sobre el caràcter de la seva missió (Lc 12,49-53) i, tot seguit, esperona la gent a descobrir els signes dels temps perquè acullin la pau i la felicitat que els porta (Lc 12,54-56), fragment que no forma part del text llegit. Cal recordar que el camí de Jesús a Jerusalem està farcit d’ensenyaments adreçats als deixebles, però també a la gent que el segueix o que troba pel camí. Ara i aquí Lluc qüestiona la coherència dels seguidors de Jesús, no fos cas que fugíssim d’estudi, féssim el suec o l’orni.

En les reflexions de Jesús als deixebles, s’hi entreveuen qüestions de fons. La que més destaca és la del motiu de la seva vinguda. L’evangeli del diumenge passat (19 de durant l’any C) ja havia esmentat la proximitat imminent d’una vinguda, la de l’amo o senyor (Lc 12,36-40.43.45-46). Jesús ha vingut i la seva acció ha encès una crisi que tot ho purifica i renova (Lc 3,6), ningú no pot escapar-se’n (Lc 3,7), és el foc de l’Esperit (Lc 3,16; Ac 2,3), que portarà la salvació de Déu fins als límits més llunyans (Ac 1,8).

La vinguda de Jesús és com un foc que s’estén en un prat sec, davant el qual cal decisió i acció. Si la imatge del foc expressa els efectes de la vinguda de Jesús sobre la terra, la imatge de l’aigua expressa els efectes sobre ell mateix: immergir-se en l’aigua és una al·lusió a la mort. Jesús anhela ser immergit en la prova que ha de passar, perquè així durà a terme la missió que el Pare li ha confiat. Jesús durà la salvació per a tothom si compleix el designi de Déu Pare, per això ha emprès el camí a Jerusalem (Lc 9,51).

Lluc encara no revela en què consisteix el baptisme que ha de passar Jesús, sols ho assenyala; cal que els qui seguim Jesús pel camí ens adonem que haurem de passar pel sofriment i la mort. Mateu i Marc, en canvi, en el marc de la pujada cap a Jerusalem, són més explícits: Mt 20,22-23; Mc 10,38-39.

La vinguda de la pau provoca divisions i tensions, fins i tot dins les famílies dels seguidors (ni se n’escapa la mare de Jesús: Lc 2,35). Sembla contradictori. Jesús s’ha convertit en senyal de contradicció a Israel (l’anunci de l’ancià Simeó: Lc 2,34).

Jesús es manifesta com el qui porta la pau a la terra i als pecadors (Lc 2,14; 7,50; 8,48; 19,38) i convida els seus deixebles que l’escampin arreu (Lc 10,5), però la recepció d’aquest do provoca divisió, és a dir, acolliment o rebuig. Heus ací que el Regne de Déu i Jesús mateix no admeten mitges tintes.

3. Pensem-hi

L’opció per Jesús i pel Regne m’implica i compromet tota la meva existència? Acollir Jesús en la meva vida i acció provoca problemes en la meva xarxa personal de relacions? En quina mesura? Soc cristià/cristiana a mitges tintes o a totes?

Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliços aquells servents que el senyor, quan arribi, trobi vetllant

 

D. 19 de durant l’any C 

(10 d’agost)

 

1. Llegim el text (Lc 12,32-48)

³²No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. ³³Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi; allà, els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no destrossen res. ³⁴Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor. ³⁵Estigueu a punt, amb el cos cenyit i les llànties enceses. ³⁶Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. ³⁷Feliços aquells servents que el senyor, quan arribi, trobi vetllant. En veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los. ³⁸Feliços d’ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així. ³⁹Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. ⁴⁰Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

⁴¹Aleshores Pere li digué: Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?

⁴²El Senyor continuà: ¿Qui és l’administrador fidel i assenyat a qui l’amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l’aliment que els pertoca? ⁴³Feliç aquell servent que el seu senyor, quan arriba, troba que ho fa així. ⁴⁴Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. ⁴⁵Però si aquell servent es deia: “El meu senyor tarda a venir”, i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, ⁴⁶vindrà el seu senyor el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels qui no són fidels. ⁴⁷El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l’amo volia, rebrà molts assots. ⁴⁸En canvi, el qui, sense conèixer-la, s’ha fet mereixedor d’assots, en rebrà menys. A qui molt li donen, molt li demanaran; i a qui molt li encomanen, li reclamaran encara més.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí acompanyat de molts seguidors (Lc 12,1), Jesús proposa una sèrie de recomanacions entorn de l’actitud del deixeble davant les riqueses (Lc 12,33-34), i també sobre la vigilància i la fidelitat (Lc 12,35-46), així com sobre la irresponsabilitat i la incompetència dels seguidors que tenen una responsabilitat en l’Església (Lc 12,47-48).

L’Església actualitza el Regne en el seguiment del camí de Jesús. Les dues màximes que vénen després (Lc 12,33-34) conclouen la sèrie d’exhortacions de Jesús contra tota mena d’ambició de riquesa. El deixeble ha d’evitar la seducció de les riqueses; per això, ha de posar el seu cor (la seu de tot anhel humà) en una única meta: el Regne.

Després d’aquest toc d’alerta, que exigeix un estil de vida desprès, trobem tres paràboles sobre la vigilància i la fidelitat: la dels criats vigilants (Lc 12,35-38); la del cap de casa que vetlla (Lc 12,39-40); i la de l’administrador fidel o no (Lc 12,42-46). Abans, però, hi ha la pregunta de Pere (Lc 12,41), que accentua quin ha de ser el comportament del deixeble davant la invitació a la vigilància i la seva fidelitat davant el retorn del Senyor. El temps d’espera i la responsabilitat del deixeble són els dos factors clau de la darrera paràbola.

El text acaba amb un ensenyament de Jesús, que matisa el que li passa al deixeble irresponsable i incompetent; així qui més té, més se li exigirà; qui té més responsabilitat, més li serà reclamat (Lc 12,47-48). És un toc d’alerta tant per al deixeble incompetent i sense escrúpols, que esquiva el que se li ha confiat tot sabent que disposa de tots els recursos per fer-ho; com per al deixeble irreflexiu que actua sense cap mena de discerniment.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·       On tinc posat el meu cor?

·       Com em sento responsable del que se m’ha confiat?

·       Estic sempre a punt per a servir i ser generós?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu

 

D. 18 de durant l’any C 

(3 agost 2025)

1. Llegim el text (Lc 12,13-21)

¹³Un d’entre la gent digué a Jesús: Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l’herència. ¹⁴Ell li respongué: Home, ¿qui m’ha nomenat jutge o mediador entre vosaltres? ¹⁵Aleshores digué a la gent: Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no depèn pas dels seus béns. ¹⁶I els explicà una paràbola:

A un home ric, la terra li va donar molt. ¹⁷Ell rumiava: “Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?” ¹⁸I es va dir: “Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans i hi guardaré tot el meu gra i els meus béns. ¹⁹Llavors em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te.” ²⁰Però Déu li digué: Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?

²¹Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús diu la majoria de les paràboles pròpies de Lluc fent el camí a Jerusalem. Avui en tenim una altra (diumenge passat teníem l’amic inoportú), que pretén convèncer el deixeble de la insensatesa d’ambicionar riqueses, a partir del fet que un de la gent vol que Jesús faci de jutge o mediador en un afer de béns.

La sèrie de màximes de Jesús (mots d’advertiment i d’encoratjament) adreçades especialment als deixebles (Lc 12,1), és interrompuda per la petició d’un de la gent (vegeu Lc 12,1), sol·licitant la intervenció de Jesús en un afer d’herència familiar. Aquesta interrupció sobre un nou tema prepara l’ambient per a la paràbola del ric insensat. La negativa de Jesús a implicar-se en afers domèstics (Lc 12,14) suscita, doncs, una reflexió encaminada a convèncer els oients que l’ambició de posseir riqueses (Lc 12,15) és una insensatesa (Lc 12,20). Jesús refusa d’intervenir en afers domèstics com feien els rabins, no vol donar cap recepta sense atacar la rel del conflicte familiar: una herència a repartir. Jesús denuncia que la rel està en l’ambició personal. L’essencial, ve a dir Jesús, és ser ric als ulls de Déu i no pas ser-ho als ulls dels humans.

La paràbola és un exemple a no seguir: el deixeble no ha de fer pas com l’home ric, qualificat d’insensat per la seva ambició de posseir riqueses. La paràbola reprèn la pregunta de Lc 9,25: ¿Què en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix? L’home ric estava a punt d’assolir tot el que més ambicionava d’aquest món, sense preocupar-se, però, pel seu futur i el dels seus béns. L’home ric no tenia present la seva possible mort. Ara i ací, l’home ric esdevé el prototipus de tota persona seduïda per l’ambició de posseir riqueses.

La conclusió de la paràbola és senzilla: cal fer-se ric als ulls de Déu. Heus ací que el deixeble no ha de viure per a tenir i amuntegar riqueses per a un mateix, sinó per a seguir el camí de Jesús, vivint sense aferrar-se a cap seguretat (Lc 9,57-62), sense mirar el que deixa, per més important que sigui, amb els ulls posats en Jesús, el qui marca el camí (He 12,2). En resum, la paràbola vol convèncer l’oient de la futilesa d’amuntegar riqueses, però també, i sobretot, del perill de deixar-s’hi seduir i quedar atrapat per la insensatesa de l’ambició.

3. Pensem-hi

·        Què valoro de la vida?

·        Em deixo seduir per l’afany de tenir/posseir més?

Dos testimonis per dos capellans del Pradó: Cristòfol Vidal i Toni Casas

 

Cristòfol Vidal Barber

Clica: https://pastoralobreraterrassa.blogspot.com/2025/07/testimoni-sobre-el-cristofol-vidal.html

Toni Casas Miguel

Clica: https://pastoralobreraterrassa.blogspot.com/2025/07/en-memoria-den-toni-un-capella-obrer.html

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Senyor, ensenya’ns a pregar

 

D. 17 de durant l’any C 

(27 juliol 2025)

 

1. Llegim el text (Lc 11,1-13)

¹Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. ²Ell els digué: Quan pregueu, digueu:

Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. ³Dona’ns cada dia el pa que necessitem; ⁴perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació.

⁵I els digué encara: Si algú de vosaltres té un amic i el va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic, deixa’m tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m’ha presentat a casa i no tinc res per a oferir-li”, ⁷segur que no li respondrà de dins estant: “No m’amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls.” ⁸Us asseguro que, si no s’aixeca a donar-los-hi per amistat, la impertinència d’aquell l’obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.

⁹I jo us dic: Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. ¹⁰Perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. ¹¹Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana peix, en comptes de peix li donarà una serp? ¹²I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? ¹³Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí cap a Jerusalem, Jesús ensenya quina ha de ser l’actitud del deixeble envers Déu Pare. Una actitud que implica tot un estil de vida arrelat en la lloança i l’agraïment (Lc 10,21-22), en l’amor i la solidaritat (Lc 10,25-37), en l’acolliment de la Paraula de Jesús (Lc 10,38-42). Jesús educa com a amic (acompanya els deixebles en el camí) i testimoni (els situa davant la seva identitat i missió). Jesús prega (Lc 11,1) i amb el seu testimoni suscita la pregunta sobre la relació personal amb Déu, i a més, els situa davant l’inaudit de Déu (amb la paràbola). El testimoni de Jesús obre dues declaracions sobre l’oració: el parenostre com a síntesi del seu ensenyament i unes màximes sobre la seva eficàcia, i una reflexió: la paràbola de l’amic inoportú.

El parenostre lucà consta, en primer lloc, d’una invocació (Pare!) que li dona un to senzill i familiar; en segon lloc, de dos anhels plens de fe i d’esperança (en 2 ps), anhelem el que només Déu pot regalar-nos: la seva manifestació i sobirania en l’avui de la vida i història humanes; i finalment, de tres peticions obertes a l’amor misericordiós de Déu (en 1pp), demanem, lliurats i confiats al Pare, el que necessitem per a subsistir, el perdó i no defallir en el moment de la prova. En total, són cinc imperatius; en canvi, Mateu en té set (Mt 6,9-13).

Com qui no fa res, Lluc convida a aturar-nos a pensar en la pròpia oració de petició i a obrir-nos la gana de fer-ne. I ho fa amb la paràbola de l’amic inoportú, que pretén destacar la insistència (ratllant la impertinència) amb què cal adreçar-se a Déu Pare. La insistència en la súplica s’arrela en la certesa que Déu (l’amic que s’aixeca del llit a mitjanit) escoltarà la petició del qui li demana ajuda (una ajuda per a l’amic de l’amic). Si en un primer moment, la paràbola centrava l’atenció en el qui s’aixeca a exhaurir la petició, ara la figura central és l’amic impertinent. Lluc sorprèn amb la imatge que Jesús suggereix de Déu i alhora convida a ser un amic impertinent davant Déu.

Les màximes sobre l’oració apunten cap a una actitud: la de saber que l’oració perseverant serà sempre escoltada. Una actitud de confiança en la generositat sense límits del Pare de Jesús, que no es limita a donar-nos el que necessitem, com un pare bo, sinó que ens dona molt més: l’Esperit Sant com a do.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·       Quina importància dono a la pregària? I com n’és de perseverant i persistent?

·       Quina confiança tinc en el fet que el Pare escoltarà la meva súplica?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula

 

D. 16 de durant l’any C 

(20 de juliol 2025)

1. Llegim el text (Lc 10,38-42)

³⁸Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l’acollí una dona que es deia Marta. ³⁹Una germana d’ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. ⁴⁰Marta, en canvi, estava molt atrafegada per poder-lo servir. Es presentà davant Jesús i digué: Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m’hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar.

⁴¹El Senyor li va respondre: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, ⁴²quan només n’hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent camí a Jerusalem, Jesús s’atura a visitar Marta i Maria. Lluc no indica qui són les germanes Maria i Marta ni tampoc el nom del poblet. El quart evangeli (Jn 11,1; 12,1-3), però, indica que Maria, Marta i Llàtzer són tres germans amics de Jesús i que viuen a Betània, poble que Lluc no esmenta fins que Jesús és a les portes de Jerusalem (Lc 19,29), el final del camí.

Diumenge passat Lluc oposava el samarità als consagrats al Senyor (el sacerdot i el levita). Ara Lluc oposa dos tipus de reaccions: Marta, com a model d’amfitriona, i Maria, com a model de deixebla. I a més, Lluc suggereix una pregunta: En què consisteix acollir Jesús? Simplement es tracta d’escoltar la seva paraula (Lc 8,18.21). En efecte, l’única cosa necessària és asseure’s als peus del Senyor per escoltar-lo. Així, la postura característica del deixeble que escolta la paraula del Mestre és assegut als seus peus (Lc 8,35) i no pas molt atrafegat per obsequiar-lo. Avui diríem atabalat (o sense saber on és el Nord) en el servei.

Tot fent el camí, l’autèntic servei no consisteix a atendre delicadament Jesús, sinó a escoltar la seva paraula (la vida). Marta està preocupada i neguitosa per moltes coses, perquè Jesús sigui ben servit; però Jesús s’identifica amb el qui serveix (Lc 22,27), i Jesús serveix els qui s’han mantingut vetllant (Lc 12,37), fidels a la seva paraula.

Jesús no desautoritza pas el servei de Marta, més aviat indica que l’essencial per al deixeble és dedicar-se a escoltar la seva paraula. I això exigeix una total i exclusiva atenció (la part millor), perquè doni fruit (Lc 8,18). Heus ací que si el deixeble serveix, però no escolta la Paraula, perdrà la part millor; en canvi, si escolta la Paraula, tindrà la part millor i no li serà pas presa.

Si diumenge passat Jesús ens convidava a fer una acció: ser el proïsme per al qui trobem al llarg del camí; avui Jesús ens convida a fer una opció: escollir la millor part, la felicitat veritable i perdurable; escollir el mateix Jesús. És a dir, si escollim asseure’ns als peus de Jesús i no les accions que ens facin quedar bé davant l’hoste que ens visita, no pararem de servir com Jesús: servirem generosament i gratuïtament, sense esperar res a canvi, deixant-hi la pell.

En resum, el deixeble manifesta la seva hospitalitat si dedica tot el seu temps a escoltar Jesús. Acollir la visita de Déu consisteix a escoltar el seu Fill (Lc 9,35).

3. Mirem la nostra vida i acció

• En la meva vida i acció dono la deguda importància a la Paraula de Déu?
• Les coses que faig m’ajuden a servir millor o em distreuen del que és essencial?
• Faig moltes coses per seguir Jesús sense escoltar-lo?