D. 4 de durant l’any A
(29 gener 2023)
1. Llegim el text (Mt 5,1-12a)
1 En veure les multituds, Jesús pujà a la
muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. 2 Llavors,
prenent la paraula, començà a instruir-los dient: 3 Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el
Regne del cel! 4 Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! 5 Feliços
els humils: ells posseiran la terra! 6 Feliços els qui tenen fam i set de ser
justos: Déu els saciarà! 7 Feliços els compassius: Déu se’n compadirà! 8 Feliços
els nets de cor: ells veuran Déu! 9 Feliços els qui treballen per la pau: Déu
els anomenarà fills seus! 10 Feliços els perseguits pel fet de ser
justos: d’ells és el Regne del cel! 11 Feliços vosaltres quan, per causa meva, us
insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de
calúmnies! 12 Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la
vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que
us han precedit.
2. Comprenem el
text i contemplem Jesús
Som davant el primer dels set anomenats discursos
de Jesús segons Mateu: el de la muntanya (5,1-7,29). El discurs de la
muntanya és concebut com una instrucció programàtica de Jesús als
seus deixebles. I és on, en funció del seu disseny teològic, Mateu ha
recollit i interpretat col·leccions de paraules de Jesús dites en altres
llocs i per motius diversos del context actual. Per això, s’ha de llegir no
sols com una unitat literària, sinó també d’emmarcar dins de tota l’obra de Mateu
i de tota la vida i acció de Jesús, tal com l’ha tramesa l’Església apostòlica.
Mateu ha situat Jesús en una muntanya i assegut
com un mestre que ensenya. Jesús puja dalt d’una muntanya no sols per ensenyar
(5,1), sinó també perquè el diable li mostri tots els reialmes del món (4,8),
per a pregar (14,23), per a guarir (15,29), i per a transfigurar-se (17,1), és
a dir, per a mostrar-se com a Fill de Déu que és (15,5). A la muntanya,
Jesús manifesta la seva relació amb Déu (prega, és el seu Fill estimat) i la
seva missió d’anunciar l’Evangeli i alliberar de qualsevol mal, perquè l’Evangeli
és la felicitat plena.
Les benaurances s’han de referir sempre a Jesús:
n’és model i penyora de la seva plena realització. Precisament, Jesús és el pobre
i humil de cor, refusat i perseguit. Ara, Jesús representa Moisès al
Sinaí, quan indica el camí de la vida i la felicitat, do de Déu i alhora
compromís del poble.
La proclamació de la gratuïtat
del Regne recorda al deixeble la seva nova relació amb Déu i amb els humans, i
el seu seguiment de Jesús (que és model i penyora); així com la seva condició
actual de pobre que posa tota la seva existència a les mans de Déu, de
lluitador per la justícia (fer la voluntat de Déu) i per la pau, de compromès a
favor dels altres (estima, perdona i ajuda sense condicions), del qui ho espera
tot de Déu (si està de dol és perquè la situació present contradiu la
seva esperança). En definitiva, els deixebles cerquem la felicitat, mentre
esperem la plena felicitat que els serà regalada per l’amor fidel de Déu. I
aquesta tensió entre compromís i promesa, exigència personal i do de Déu,
reflecteix tant la promesa que Déu manifestarà la seva reialesa als qui
ho esperem tot d’Ell: als compromesos a favor dels necessitats, als perseguits,
etc., com la invitació a col×laborar en la salvació de Déu ara i
aquí: compromís per la solidaritat, la justícia, la pau, i també de
perseverança en les proves.
3. Pensem-hi
La felicitat és un do gratuït de Déu, un do que convida
a acollir-lo i fer-lo realitat, ens hi compromet. Quins moments ens adonem
d’aquest do? Quins moments el fem possible?
