Diumenge de Rams B
1. Llegim el text (Mc 11,1-11)
1Quan s’acostaven a Jerusalem, pel cantó de Betfagé i Betània, prop de
la muntanya de les Oliveres, Jesús va enviar dos dels seus deixebles 2amb aquest encàrrec: Aneu al poble que teniu al davant. Així que hi entrareu, trobareu un
pollí fermat, que ningú no ha muntat mai encara. Deslligueu-lo i porteu-lo. 3Si
algú us preguntava per què ho feu, responeu-li: «El Senyor l’ha de menester,
però de seguida us el tornarà».
4Ells se n’anaren i trobaren un pollí fermat al
costat d’una porta, fora al carrer, i el deslligaren. 5Alguns dels qui eren allà els deien: Què feu, que
deslligueu el pollí? 6 Ells
respongueren tal com Jesús els havia dit, i els van deixar fer. 7Llavors portaren a Jesús el pollí, li van
posar al damunt els seus mantells, i ell hi va muntar. 8Molts van estendre els mantells pel camí, i d’altres,
ramatge que tallaven dels camps. 9Els qui anaven davant i els qui seguien darrere cridaven: Hosanna! Beneït el qui ve en nom del
Senyor! 10Beneït el Regne que arriba, el del nostre pare
David! Hosanna a dalt del cel! 11Jesús va entrar a Jerusalem, al temple. Després de donar una mirada tot
al voltant, com que ja era el vespre, va sortir amb els Dotze cap a Betània.
2. Mirem
el text
L’escena dibuixa dos temps, la preparació de la muntura i l’entrada a
Jerusalem. La preparació indica l’acompliment de Za 9,9 (Alegra’t, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que
ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí,
un fill de somera) i Gn 49,10-11 (El
ceptre no serà mai pres de Judà, no mancarà als seus fills el comandament, fins
que vindrà aquell a qui pertany i a qui els pobles obeiran. Fermarà a la vinya
el seu pollí, als ceps triats, el fill de la somera; rentarà amb vi la seva
roba, amb sang de raïms la seva túnica).
D’entrada, sorprèn la triple indicació de lloc: Jerusalem, Betfagé i
Betània, prop de la muntanya de les Oliveres. Es destaca el destí final a
Jerusalem, la ciutat del rei, però també el lloc dels seus adversaris. La
muntanya de les Oliveres és lloc d’oració (Ez 11,23). Tampoc no és casual que
es retiri a Betània, un cop s’ha presentat a Jerusalem, la ciutat on morirà
clavat a la creu.
La missió secreta dels dos deixebles només s’entén des de Za 9,9 i Gn
49,11. En efecte, tant la figura de l’ase com la muntura fermada indiquen el
Messies, el rei que sorgirà de Judà i que portarà la pau. A més, ningú no l’ha
muntat encara, perquè és reservat per al rei d’Israel.
3. Contemplem Jesús
Jesús comença a complir el que diu l’Escriptura amb la tasca encomanada
als dos deixebles. Jesús està duent a terme la voluntat de Déu. I quan diu que el Senyor
l’ha de menester, el mateix Jesús s’està presentant com a Senyor d’Israel.
Jesús entra entronitzat com a rei d’Israel, el fet d’estendre mantells
sobre la muntura i al seu pas ho indica (cf. 1Re 1,38-40; 2Re 9,13). Però on és
veritablement entronitzat com a rei és a la creu (Mc 15,32).
Els qui acompanyen Jesús el saluden amb paraules del salm 118,26a: Beneït el qui ve en nom del Senyor.
Jesús apareix com a culminació de les promeses messiàniques.
Marc no empra el mot rei o fill
de David per a referir-se a Jesús (com ja fa Mt 21,9: Hosanna al Fill de David!), esperarà al moment de la passió i
crucifixió, per a fer-ho. Abans, però l’ha reconegut com a tal el cec Bartimeu
(Mc 10,47-48).
Jesús arriba fins al temple, on Déu és enmig del seu poble. I dóna una
mirada tot al voltant, és a dir, no es comporta com un turista, sinó que apunta
el que veu d’indigne i que va contra la voluntat de Déu, perquè els Dotze s’hi
fixin i se’n recordin de ser-ne de testimonis. Finalment, quan s’ha post el sol,
es retira de l’hostil Jerusalem cap a la tranquil·la Betània. Jesús ha entrat a
la seva ciutat com a Messies (o Fill de David), però Jerusalem s’hi
resisteix. I el temple serà el lloc des d’on dictarà el judici sobre Israel: Mc
13,1-2; 14,58 i 15,38.
Segurament Jesús va entrar amb un grup de deixebles i de peregrins a
Jerusalem, que s’entusiasmaren amb l’esperança de l’arribada del regne de Déu o
pel triomf de la sobirania de Déu.
