Diumenge 23 de
durant l’any B
(9
setembre 2018)
1.
Llegim el text (Mc 7,31-37)
31 Jesús se’n va
anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea,
després de travessar el territori de la Decàpolis. 32 Llavors li
porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés
la mà. 33 Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els
dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. 34 Després
va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: Efatà! –que vol dir: «Obre’t!»
35A l’instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà
i parlava perfectament. 36Jesús els prohibí que ho diguessin a
ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. 37 Estaven
completament admirats i deien: Tot ho ha
fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.
2.
Comprenem el text i contemplem Jesús
Jesús passa d’una regió pagana, el
territori de Tir, a una altra regió pagana, la Decàpolis, una confederació de deu ciutats (deka: deu; polis: ciutats)
hel·lenístiques. Jesús surt del territori d’Israel, la seva paraula, que ve de
Déu, s’adreça a tots els pobles.
Aquest relat de guarició té tres
moments: la guarició del malalt amb una sèrie d’accions, la consigna del
silenci i el comentari dels testimonis.
La situació d’aquest sordmut és força
habitual: un sord de naixement acostuma a ser també mut, perquè si no hi sent,
no pot aprendre a parlar, o ho fa amb moltes dificultats.
Als evangelis, no hi ha cap altre
relat de miracle que inclogui tantes accions simbòliques: Jesús fica els dits a
les orelles del sord (obre l’oïda); posa saliva a la llengua (elimina
l’obstacle per a parlar, a més, es reconeix les propietats curatives de la
saliva); alça els ulls al cel (prega); sospira (prega); i mana: efatà (obre’t). Aquí Jesús se serveix de
les pràctiques terapèutiques dels guaridors hel·lenístics, per això Mt i Lc
ometen aquest miracle. Tanmateix Jesús s’adreça personalment a l’home i no pas
als òrgans de l’oïda i de la parla. La paraula de Jesús és eficaç i fa possible
que pugui escoltar i parlar, que escolti la mateixa paraula de Déu que guareix
i salva i pugui confessar-la.
Jesús acull la petició que li fan.
Però defuig l’espectacle per guanyar-se l’audiència, prefereix la discreció, la
relació personal i pròxima, lluny dels curiosos i xafarders. La funció de la
consigna de guardar silenci (l’anomenat secret
messiànic) ajuda el creient a captar progressivament el misteri que s’amaga
en Jesús (és alhora Déu i home).
La confiança de Jesús en el seu Pare (alça els ulls al cel), la comunicació
del seu alè i la paraula que té autoritat, ens parlen d’una acció divina. De
fet les paraules del verset final (fa que
els sords hi sentin i que els muts parlin; una clara al·lusió a la promesa
d’Is 35,5), són signes de la presència del Messies de Déu, que realitza la seva
voluntat; i a més, indiquen que, amb Jesús, irromp la nova creació i el Regne
de Déu ja és aquí.
En definitiva,
el fet que Jesús guareixi per a poder escoltar i parlar significa que regala la
capacitat per a la fe, per acollir-lo i per a donar-ne testimoni amb paraules i
fets. I per tant, el sordmut representa la persona que rep la fe. I un cop
rebuda la confessa i la testimonia
3.
Pensem-hi. Cal
que Jesús m’obri les orelles per escoltar la seva paraula i la llengua se’m
destravi per a donar testimoni de la seva paraula i del seu missatge?
La relació personal amb Jesús m’ajuda
a créixer en la fe i en l’acció transformadora?
