Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres

 

Dijous Sant

1. Llegim el text (Jn 13,1-15)

¹Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem. ²Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, ³Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, ⁴s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; ⁵després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida.⁶Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu: Senyor, ¿tu em vols rentar els peus? ⁷Jesús li respon: Ara no entens això que faig; ho entendràs després. ⁸Pere li diu: No em rentaràs els peus mai de la vida! Jesús li contesta: Si no et rento, no tindràs part amb mi. ⁹Li diu Simó Pere: Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta’m també les mans i el cap. ¹⁰Jesús li diu: Qui s’ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots. ¹¹Jesús sabia qui el traïa, i per això va dir: «No tots sou nets.»

¹²Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i tornà a taula. Llavors els digué: ¿Enteneu això que us he fet? ¹³Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. ¹⁴Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. ¹⁵Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres.

2. Comprenem el text i contemplem el gest de Jesús

En el lloc de la institució de l’Eucaristia, el quart evangeli relata aquest gest d’entrega de Jesús. Un gest que implica els seus amics en la comunió amb el Pare. La comunió que crea l’Eucaristia s’arrela en el servei d’amor dels uns pels altres.

Jesús ha deixat un gest que refusa tota mena de poder en les relacions humanes. Un gest que implica estimar fins a l’extrem i estar al servei de la comunió fraterna. Un gest que implica asseure’s a la taula de la comunió amb el Pare.

Jesús estima fins a l’extrem, perquè dóna la vida lliurement i gratuïtament. És la seva Pasqua, l’hora. I ho fa amb el gest de treure’s i posar-se el mantell (Jn 13,4.12), tot rentant els peus dels seus deixebles, estimant fins a l’extrem (cf. Jn 3,16).

Jesús fa un gest de servei i d’hospitalitat com a exemple i alhora com a do, el do de la comunió amb el Pare i entre els amics, on no domina el poder, sinó el servei. Un do per a estimar fins a l’extrem, per a viure relacionat amb el Senyor i amb els altres,  i per a ser feliç (Jn 13,16-17).

Pere (i amb ell, la resta) no acaba d’entendre que el gest de Jesús implica estimar fins a deixar-hi la pell. I perquè és un gest no sols de servei, sinó també d’hospitalitat. Jesús indica que, amb la seva entrega fins a la mort, conduirà els qui són dels seus al lloc misteriós d’on ha vingut: la comunió amb el Pare (Jn 14,3).

3. Pensem-hi

Què suposa deixar-me rentar els peus? I què em suposa rentar els dels altres?

Accepto com Pere d’entrar en la dinàmica de servir per amor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Beneït el rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures!

 

Evangeli de Rams segons Lluc

1. Llegim el text Lluc 19,28-40.

²⁸ Un cop Jesús hagué dit tot això, continuà fent camí davant d’ells pujant cap a Jerusalem. ²⁹ Quan es va acostar a Betfagé i Betània, prop de la muntanya anomenada de les Oliveres, Jesús va enviar dos dels deixebles ³⁰ amb aquest encàrrec: Aneu al poble d’aquí al davant. Quan hi entrareu, trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai. Deslligueu-lo i porteu-lo. ³¹ Si algú us preguntava per què el deslligueu, responeu: “El Senyor l’ha de menester”. ³² Els enviats se n’hi anaren i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit. ³³ Mentre el deslligaven, els amos del pollí els digueren: Per què el deslligueu? ³⁴ Ells respongueren: El Senyor l’ha de menester. ³⁵ Llavors portaren el pollí a Jesús, li tiraren al damunt els seus mantells i van fer-hi pujar Jesús. ³⁶ Mentre ell avançava, molts estenien els seus mantells pel camí. ³⁷ Quan ja s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels deixebles, plens d’alegria, començaren a lloar Déu amb grans crits per tots els miracles que havien vist, ³⁸ i deien: Beneït el rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures! ³⁹ Alguns dels fariseus que es trobaven entre la multitud li digueren: Mestre, renya els teus deixebles. ⁴⁰ Ell respongué: Us ho asseguro: si aquests callen, cridaran les pedres.

1. Comprenem el text

Abans de narrar l’entrada de Jesús com a Rei a Jerusalem, Lluc recorda que el camí de Jesús continua (Lc 19,28), ja que encara ha de ser endut al cel (Lc 9,51) i ha d’entrar a la seva glòria (Lc 24,26), és a dir, encara ha de morir i ressuscitar i asseure’s victoriós al costat del Pare. L’episodi té quatre escenes:

            1) L’escena a del pollí (Lc 19,29-35), que és una clara al·lusió al text de Za 9,9: Alegra’t, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, millor dit, en un pollí, un fill de somera.

            2) L’escena de l’acompanyament de Jesús pel camí (Lc 19,36).

            3) L’escena de la multitud dels deixebles, que lloa Déu i beneeix el Rei, el qui ve en nom del Senyor (Lc 19,37-38; que cita el Sl 118,26). Això vol significar que no ha arribar el regnat de David, sinó el Rei en persona.

            4) L’escena de la intervenció dels fariseus (Lc 19,39-40), que expressen el seu refús a la reialesa de Jesús (anticipat en la paràbola de les mines: Lc 19,14, la paràbola que parla del retorn del Rei). Els fariseus són un moviment religiós jueu que es caracteritza perquè observen la Llei de Moisès (els Cinc primer llibres de la Bíblia) molt estrictament. Tenen fixat el compliment de la Llei en 613 preceptes. Els fariseus accepten la interpretació i adaptació dels textos bíblics segons la tradició rebuda i esperen el Messies (l’Ungit com a Rei d’Israel) com a renovador espiritual i polític del poble.

Lluc destaca que els deixebles fan pujar Jesús sobre el pollí. Amb aquest gest el reconeixen com a Rei (1Re 1,33-40) que porta la pau (al·lusió a Is 9,5).

Lluc també destaca tota la multitud dels seus deixebles, que recorda la multitud d’àngels que lloen Déu (Lc 2,13), i que també ho fan els pastors després de reconèixer el Rei nat (Lc 2,20). Ningú no pot callar davant les meravelles que obra Déu, ni deixar d’aclamar el Rei que les du a terme. Per això les pedres cridaran (al·lusió a Ha 2,11) si els deixebles són silenciats, i cridaran per a reconèixer-lo com el qui porta la Pau de Déu (la salvació).

La benvinguda al Rei (2Re 9,13) és expressada amb els mantells estesos a terra com a catifa. Avui hi ha la catifa vermella que trepitgen els grans personatges mentre saluden i són fotografiats.

2. Contemplem Jesús

Jesús entra com el qui havia de venir, el qui els profetes havien anunciat (Lc 7,19). Jesús fa present la profecia de Malaquies, on el missatger enviat és en Joan Baptista i el Sobirà (el Rei) que cerca el poble és Jesús. El text diu:

El Senyor de l’univers us diu: Jo envio el meu missatger perquè obri un camí davant meu, i tot seguit entrarà al seu temple el Sobirà que vosaltres cerqueu.

Jesús és el Rei que porta la Pau que ve de Déu, per això no entra muntat en un cavall, com feien els reis i els grans personatges. Recordeu Alexandre el Gran muntat dalt d’un cavall entrant vencedor a Persèpolis, la capital de l’Imperi Persa, o tots els reis pintats muntats dalt d’un impressionant cavall, o el mateix General Francisco Franco muntat dalt d’un cavall com a vencedor de la guerra civil. Jesús és pujat sobre un pollí, perquè és un Rei humil i just que porta la Pau.

Jesús és el mateix Déu que entra a la seva ciutat (com havia anunciat el profeta Isaïes: Is 35,4; 40,9).

3. Mirem la nostra actitud

Els deixebles reconeixen Jesús com a Rei, per això el pugen dalt del pollí i estenen els seus mantells al seu pas. El reconeixen com a Rei que ve en nom de Déu.

Els deixebles estan acollint la mateixa visita de Déu que els porta la Pau des de la senzillesa i la humilitat, i no des de l’opulència i del poder.

Els fariseus refusen acollir-lo com a Rei a la seva ciutat. Per això s’adrecen al mateix Jesús perquè faci callar els seus deixebles que l’aclamen. No accepten Jesús com a Déu que retorna a la seva ciutat. Els fariseus són relacionats amb els servents de la paràbola de les mines (Lc 19,11-27) perquè no volen Jesús com a Rei. La paràbola de les mines l’explica Jesús abans d’entrar a la seva ciutat com a Rei que és. La protesta dels fariseus contrasta amb l’actitud dels deixebles que reten homenatge a Jesús com a Rei.

• I nosaltres, com els deixebles, per què aclamem Jesús?
• Els deixebles aclamen Jesús pujant-lo dalt del pollí i estenent els seus mantells al seu pas. I nosaltres, com l’aclamem avui?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra

 

D. 5è de Quaresma C 

(7 d’abril)

1. Llegim el text (Jn 8,1-11)

¹Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres. ²Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S’assegué i començà a instruir-los. ³Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, ⁴i li digueren: Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. ⁵ Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius? ⁶Li feien aquesta pregunta per parar-li una trampa i tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. ⁷Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. ⁸Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. ⁹Ells, en sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. ¹⁰Jesús es posà dret i li digué: Dona, on són? ¿Ningú no t’ha condemnat? ¹¹Ella va respondre: Ningú, Senyor. Jesús digué: Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tothom considera que 7,53-8,11 no pertany al quart evangeli, atès que alguns manuscrits importants (per exemple, els antics papirs 66 i 75; els còdexs 01; 03, entre d’altres) i algunes versions antigues (siríaques, coptes, llatines) no tenen aquesta perícopa; d’altres la situen després de Jn 7,36 o Jn 7,44; i alguns, al final del quart evangeli; els manuscrits de la família 13 la situen després de Lc 21,38, on se’ns diu que tot el poble es reunia amb Jesús al temple per escoltar-lo. Molts creuen que aquest últim seria el lloc ideal d’aquest episodi, per això el llegim en el cicle dedicat a Lluc. La Disdakalia (document siríac del segle iii) cita l’episodi a fi d’exhortar els bisbes a ser misericordiosos amb els pecadors. El teòleg catòlic Karl Rahner (segle xx) el cita perquè els cristians siguin misericordiosos amb l’Església institució. El narrador original d’aquest episodi il·lustra com Jesús anuncia i fa present el perdó sense condicions de Déu als pecadors.

Si situem l’episodi després de Lc 21,38, ens trobem al temple, on Jesús ensenya al final del seu ministeri. En aquest context, els escribes i fariseus posen una trampa al mestre: si aprova la lapidació de l’adúltera anirà contra el que ha predicat fins aleshores (Lc 15) i entrarà en conflicte amb l’autoritat romana (que s’ha reservat el dret a sentenciar a mort); si proposa l’absolució anirà contra la llei (Ex 20,14; Lv 18,20; 20,10; Dt 5,18; 22,22). Jesús no pot escapar-se fàcilment de la trampa parada; no es tracta d’una decisió teòrica, sinó de deixar viure o morir l’adúltera que té al davant. Abans de decidir-se, Jesús s’ajup i escriu a terra per dues vegades (8,6.8), sembla voler retardar la seva resposta o fer una acció simbòlica, davant el fet que els escribes i fariseus oposin l’autoritat de la Llei a la seva. L’acció d’escriure a terra evocaria Jr 17,13 i recordaria el judici de Déu sobre tots els pecadors d’Israel; així, amb aquest gest, Jesús interpel·la la consciència dels acusadors, on han de trobar-hi la resposta correcta. Per això Jesús sentencia: Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres. Ningú no és just davant Déu segons la tradició bíblica. D’altra banda, alguns manuscrits afegeixen que es retiren acusats per la pròpia consciència. La paraula i acció de Jesús els allibera de fer mal. Jesús no ha vingut a jutjar, sinó a salvar.

Amb el gest d’ajupir-se i escriure a terra, Jesús expressa dues coses: no critica la Llei que condemna l’adulteri i manifesta el sentit de la seva missió, és a dir, anunciar i fer present la salvació de Déu. Tot el relat té una textura simbòlica. Jesús ha pujat i ha baixat de la muntanya de les Oliveres i li paren una trampa per a acusar-lo. Aquest és el context de la passió. El fet d’ajupir-se i aixecar-se evoca l’abaixament i l’exaltació amb què Jesús reconciliarà tota la humanitat amb Déu. I la dona, que passa de la mort a la vida, representa tot el poble de Déu (Israel i l’Església), que rep el perdó incondicional i gratuït de Déu.

3. Mirem la nostra vida i acció

·         Soc el primer a condemnar l’altre?

·         Què en penso de l’actitud de Jesús?

·         I si em posés en la pell de l’adúltera, com reaccionaria davant les últimes paraules de Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat

 

D. 4rt de Quaresma C  

(31 març 2019)

1. Llegim el tex (Lc 15,1-3.11-32)

¹Els publicans i els altres pecadors s’acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. ²Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: Aquest home acull els pecadors i menja amb ells. ³Jesús els va proposar aquesta paràbola:

¹¹Un home tenia dos fills. ¹²Un dia, el més jove digué al pare: Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca. Ell els va repartir els béns. ¹³Al cap d’uns quants dies, el fill més jove va vendre’s tot el que tenia i se’n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. ¹⁴Quan s’ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. ¹⁵Llavors es va llogar a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. ¹⁶Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. ¹⁷Llavors entrà dintre d’ell i es digué: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo m’estic aquí morint de fam! ¹⁸ M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. ¹⁹Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers.” ²⁰I se n’anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. ²¹El fill li digué: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu. ²²Però el pare digué als seus criats: De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també un anell al dit i unes sandàlies als peus; ²³ porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, ²⁴perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat. I es posaren a celebrar-ho.

²⁵Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s’acostava a la casa, va sentir músiques i balls ²⁶i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. ²⁷Ell li digué: El teu germà ha tornat. El teu pare l’ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras. ²⁸El fill gran s’indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. ²⁹Però ell li respongué: Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. ³⁰En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras. ³¹El pare li contestà: Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. ³²Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.

2. Comprenem el text i contemplem les accions del pare

Tot fent el camí de la fe, seguint Jesús cap al Pare, Lc dibuixa un quadre amb tres paràboles centrades en l’alegria pel fet de retrobar el que s’ha perdut. Avui se’ns ofereix el marc del quadre (15,1-3) i la tercera paràbola (la pèrdua d’un fill: 15,11-32). El marc presenta els oients: els perduts (representats pel fill petit) i els establerts (representats pel fill gran); i ja n’insinua el missatge de fons: Déu mostra el seu amor il·limitat i incondicional en el ministeri de Jesús, que acull els perduts d’Israel i convida als establerts que també els acullin.

La tercera paràbola és considerada una obra mestra, però sense un títol clar que ajudi a copsar-ne el sentit. Els títols més coneguts són: el fill pròdig, el pare misericordiós, el fill perdut. Amb tot, un personatge és central: el pare, i dos són secundaris: els seus dos fills. I entorn del protagonisme del pare giren les dues parts: una en relació amb el fill petit (15,11-24), i l’altra, amb el fill gran (15,25-32), perquè així aparegui el retrat d’un pare curull d’amor (misericòrdia).

A partir de l’actual redacció lucana, que certament recull una paràbola de Jesús, la paràbola ofereix tres colors d’un únic missatge: el de l’amor del pare, que acull tant el fill perdut com el fill establert; el de l’alegria pel retrobament del que s’ha perdut (en relació amb les dues paràboles anteriors: l’ovella perduda i la dracma perduda); i el de la resposta a la crítica dels qui, amb la Llei a la mà, no accepten acollir els perduts com Jesús (15,2-3). L’únic missatge, que els tres colors li donen textura i que segurament reflecteix el pensament i el ministeri de Jesús, és la manifestació de l’amor misericordiós i la comprensió del pare, que acull tant el pecador com el prepotent. Precisament és l’amor de Déu que fa possible que el fill petit torni i el fill gran aculli el seu germà. El ministeri de Jesús manifesta l’amor de Déu Pare envers els pecadors i alhora l’alegria de tots (cel i terra) pel retrobament del que s’ha perdut (15,6.9.24.32).

La iniciativa és del Pare: surt a trobar el fill penedit que torna a casa, l’acull, el convida a celebrar-ho, i explica al fill complidor (no ha desobeït mai ni un de sol dels seus manaments) perquè cal celebrar-ho i alegrar-se. Els dos fills representen la comunitat eclesial, que celebra amb el Pare l’alegria de retrobar el perdut. El banquet de festa expressa l’amor del Pare i l’alegria de tots (del Pare i de l’Església) per la comunió refeta, i és figura del banquet del Regne, del qual en fem un tast a l’Eucaristia, on el germà gran és convidat a acollir el germà petit.

La celebració de la comunió refeta ve indicada amb tres detalls: el vestit millor (el distintiu del convidat d’honor), l’anell (el distintiu de ser reconegut com a fill, de la comunió refeta entre pare i fill), i les sandàlies (el distintiu de l’home lliure, ha deixat de ser esclau).

Si el fill «era mort», el pare hauria deixat de ser el seu pare! Tornant de nou al pare «ha tornat a la vida», a la vida de fill, reanimant així el mateix pare, que ha corregut a trobar-lo de seguida. El fill gran és invitat a comprendre aquest amor profund que lliga pare i fill. Retrobant el fill, el pare pot restituir-li el germà, sense el qual també el fill gran hauria perdut la pròpia identitat de germà. Així la profunda compassió que mou el pare troba la joia més gran quan veu que els fills es reconeixen germans, aleshores la paternitat assoleix el seu cim i resplendeix en tota la seva llum.

3. Mirem la nostra vida i acció. Sé acollir el perdut que torna després que se n’hagués anat? M’espero un pare així, que no em demana comptes de res i només espera que torni? Soc conscient de saber que sempre Déu em perdona i m’estima?