Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu

 

D. 26 de durant l’any A 

(27 setembre 2026)

1. Llegim el text (Mt 21,28-32)

²⁸ Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: Fill, vés avui a treballar a la vinya.²⁹ Ell li va respondre: No hi vull anar. Però després se’n penedí i va anar-hi. ³⁰ Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: De seguida, senyor. Però no hi va anar. ³¹ Quin d’aquests dos va fer la voluntat del pare? Li responen: El primer. Jesús els diu: En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. ³² Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans  i les prostitutes sí que el van creure. Però vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l’heu cregut.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim la segona paràbola inspirada en la imatge de la vinya. Una correcta interpretació de la paràbola dels dos fills dissemblants implica d’esbrinar dues incògnites, que es poden reconstruir amb un cert grau de probabilitat: el seu origen i el seu context vital. És molt probable el seu origen en Jesús, però és més difícil de refer el seu context vital: A qui s’adreça? Quina situació vital reflecteix?

La paràbola podria representar la resposta de Jesús als jueus observants, que criticaven la seva opció pels pecadors i inobservants. Les dues preguntes clau, amb què obra i tanca la narració: Què us en sembla? (Mt 21,28) Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia? (Mt 21,31), proposen una opció o prendre partit a fer o no fer la voluntat del Pare. El segon fill reflecteix la manca d’obediència real a la Llei dels sacerdots i notables del poble, tot i que en són observants. Jesús, amb aquesta paràbola, provoca els seus interlocutors a entrar en la lògica de la seva opció: els pecadors, representats pel primer fill, són els qui de fet, amb la seva conversió, observen la voluntat del Pare, encara que formalment en són transgressors.

En un segon nivell d’interpretació, la paràbola de Jesús és llegida a la llum d’una sentència, on la missió de Joan esdevé criteri per a valorar l’obediència al Pare dels dos grups: els pecadors i els jueus observants. Aquesta aplicació permet a Mateu de col·locar-la com a perllongament del debat sobre l’autoritat de Jesús, on s’al·ludeix a la missió de Joan (Mt 21,23-27).

L’últim nivell interpretatiu és el que Mateu suggereix als seu lectors i als cristians de sempre. Ara i ací, Mateu pretén desemmascarar o almenys alertar els qui, al si de l’Església d’Antioquia, es conformen amb una declaració verbal i teòrica de la seva fe. El segon fill s’assemblaria a aquell que diu: Senyor, Senyor (Mt 7,21), però que no fa realment la voluntat del Pare del cel; i també amb els mestres de la Llei que diuen i no fan (Mt 23,3).

3. Pensem-hi. Amb quin dels dos fills m’identifico i per què? Es nota que, amb els meus fets i les meves accions, faig la voluntat de Déu Pare? O en tinc prou a dir que soc una bona persona? Què em suposa fer la voluntat del Pare?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers

D. 25 de durant l’any A 

(20 setembre 2026)

1. Llegim el text (Mt 20,1-16a)

¹Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. ²Després de fer tractes amb ells per un jornal d’un denari, els envià a la seva propietat. ³Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d’altres que s’estaven a la plaça sense feina ⁴i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just. ⁵Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. ⁶Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d’altres i els digué: Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res? ⁷Ells li responen: És que ningú no ens ha llogat. Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. ⁸Quan va arribar el vespre, l’amo de la vinya va dir a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers. ⁹Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. ¹⁰Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. ¹¹Mentre cobraven, protestaven contra el propietari ¹²i deien: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor. ¹³L’amo va respondre a un d’aquests: Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? ¹⁴Doncs pren el que és teu i vés-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¹⁵¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo soc generós? ¹⁶Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La paràbola de l’amo de la vinya nota la iniciativa de l’amo en dues fases: 1) dona feina als treballadors (20,1b-7), fet que parteix del posar-se d’acord amb el jornal, acord que va esvaint-se al llarg de les sortides de l’amo, fins que arriba als d’última hora, que ni s’esmenta; 2) paga idèntic jornal als treballadors (20,8-15), fet que és motiu de discussió. Mateu arrodoneix la paràbola amb una sentència (20,16) que reflecteix la situació actual de la seva Església. El relat convida a deixar-nos sorprendre per la generositat de l’amo.

En el seu context original, convida els oients, primer, a identificar-se amb els descontents, i després, a prendre partit: acollir o no la generositat de l’amo. Sorprèn l’ordre de l’amo, que alimenta la il·lusió dels primers. Sorprèn encara més el sistema de pagament: els qui han suportat tot el pes de la jornada (de sol a sol) són tractats igual que aquells que sols han fet una hora i en el moment més favorable (abans de la posta del sol). Identificats amb els descontents, clamem: No és just! Però, ¿els últims no tenen el mateix dret de viure del jornal, encara que no hagin suportat tot el pes de la jornada? Certament, sorprèn molt la llibertat i la generositat de l’amo, figura de Déu Pare. Amb la sentència final, Mateu nota un aspecte del debat a l’interior de la seva Església local. Els pagans, els darrers, prenen el lloc d’Israel, cridat en primer lloc. I els qui, en l’Església, són considerats darrers, els més petits d’entre els germans, en la perspectiva del Regne i del judici de Déu, seran els primers. En definitiva, cal acollir la generositat de Déu i fer-la viva i present en l’Església.

Les opcions de Jesús, a favor dels qui no compten per a res en el món legal jueu, fan explotar les crítiques dels observants i compromesos (fariseus i escribes). Amb aquesta paràbola, Jesús fa present l’estil de Déu Pare. Així, el tarannà de Jesús revela i fa present la llibertat i generositat de l’amor de Déu.

3. Mirem la nostra vida i acció

·        Què em sorprèn de la paràbola?

·        Quina imatge m’he fet de Déu? M’és inefable/misteriós?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set

 

D. 24 de durant l’any A 

(13 setembre 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 18,21-35)

²¹Aleshores Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? ²²Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

²³»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. ²⁴Tot just havia començat, quan li’n van portar un que li devia deu mil talents. ²⁵Com que no tenia amb què pagar, el senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. ²⁶Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: »Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot. ²⁷»Llavors, compadit d’ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute. ²⁸»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L’agafà i l’escanyava dient: »Paga’m el que em deus. ²⁹»El company se li va llançar als peus i li suplicava: »Tingues paciència amb mi i ja t’ho pagaré. ³⁰»Però ell s’hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. ³¹»Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. ³²El senyor va fer cridar aquell home i li digué: »Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ³³¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu? ³⁴ »I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.

³⁵»Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

 

2. Comprenem el text

El text inicia amb una pregunta de Pere a Jesús sobre la reconciliació entre els deixebles (Mt 18,21). Jesús la respon amb una paràbola (Mt 18,23-34), que destaca el contrast entre els deutes de dos companys, el d’un subordinat respecte al rei, que és immens i insolvent, i el deute irrisori del seu company.

El rei condona el deute impagable del subordinat i aquest és incapaç de condonar el deute irrisori del company.

El deute del subordinat és impossible de pagar, es tracta d’una quantitat fora de mida (la renda anual del regne d’Herodes era de nou-cents talents i els ingressos dels tributs no superaven els dos-cents talents). Si és sorprenent la reacció del rei, encara ho és més la del subordinat, perquè no mostra cap tipus d’agraïment davant la remissió d’un deute tan gran, i a més, és incapaç de perdonar un deute irrisori (tres mesos de treball) d’un company.

El company perdonat és despietat amb el seu company deutor. El que ha rebut misericòrdia dona càstig: escanya el company i el i fa tancar a la presó. Per mitjà de la condonació el subordinat havia rebut misericòrdia i havia estat introduït en el cor del rei (ple d’amor). Tot i que el subordinat fa justícia amb el seu company deutor (reclama el deute), no la fa des de l’amor rebut i experimentat.

Hi ha també la reacció dels altres servents que han fet seva la compassió del rei, que denuncien l’actitud despietada del company (Mt 18,31). La comunitat cristiana és responsable que la fraternitat s’arreli en la misericòrdia que rep del Senyor i que la remissió dels deutes fa de factor regulador.

La compassió es manifesta en el perdó fratern sense reserves; en canvi, la indignació irromp quan la misericòrdia no troba espai en la comunitat cristiana.

El rei manifesta que la súplica del seu subordinat és una pregària que li toca el cor (Mt 18,33); en canvi, el subordinat no s’ha deixat tocat el cor per la súplica (pregària) del seu company.

 

3. Contemplem Jesús

La resposta de Jesús a Pere és desconcertant: no s’ha de jutjar (Mt 18,22). El perdó s’ha de donar sense reserves, no hi ha mesura.

I per tal d’il·lustrar que l’amor misericordiós dels deixebles s’ha d’arrelar en l’amor misericordiós del Pare, Jesús explica una paràbola amb la qual mostra la incommensurable misericòrdia de Déu i la mesquina i nul·la misericòrdia humana entre col·legues.

Al final, Jesús ha respost la pregunta de Pere (Mt 18,35): el fet de perdonar sempre i sense reserves ha de brollar de la força de l’amor del Pare rebut i experimentat, i que ha de moure el nostre cor a ser misericordiosos com ho és el nostre Pare.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

Judico des de l’amor misericordiós?

Com tracto l’altre?

La força de l’amor rebut del Pare em mou a perdonar sempre i sense reserves?

Escola-Taller d'apòstols pobres per a l'evangelització dels pobres

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Si el teu germà et fa una ofensa

 

D. 23 de durant l’any A 

(6 setembre 2026)

1. Llegim el text (Mt 18,15-20)

¹⁵Si el teu germà et fa una ofensa, ves a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. ¹⁶Si no t’escolta, crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la paraula de dos o tres testimonis. ¹⁷Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà. ¹⁸En veritat us ho dic: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel. ¹⁹Encara en veritat us ho dic: si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; ²⁰perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Es tracta d’un fragment de l’anomenat discurs eclesial (Mt 18,1-35). En aquest discurs, s’hi entreveuen situacions de l’Església d’Antioquia, davant les quals Mateu proposa un compromís seriós de cada membre, a fi d’edificar una comunitat de germans reconciliats i perdonats entorn del Crist, el Senyor, que s’identifica amb el més petit dels germans. Qui no és capaç de perdonar és que no ha descobert el perdó de Déu. Tampoc no s’ha de covar cap mena de ressentiment entre cristians.

El text és teixit amb dos colors. Amb el primer (Mt 18,15-17), Mateu proposa un estil d’actuar, que, per cinc cops, repeteix l’estructura de la llei casuística, on se succeeixen la pròtasi, que descriu el cas, i l’apòdosi, que presenta la solució; i el verb escoltar hi posa el ritme. El que importa és l’esforç d’escoltar-se i parlar-se. Amb el segon (Mt 18,18-20), i amb tres sentències ritmades per la fórmula: Us ho dic amb tota veritat o us asseguro també (Mt 18,18.19), dona les raons teològiques de l’estil d’actuar proposat. Les sentències apareixen ben soldades pel principi d’autoritat: la ratificació al cel de les decisions preses a la terra; la promesa d’acompliment al cel pel fet d’avenir-se a la terra; i la motivació: la presència del Senyor en la comunitat reunida en el seu nom.

Se’ns convida a cercar, costi el que costi, la unitat eclesial i l’acord amb el germà, implicant-se en tota mena d’acció encaminada al diàleg i a l’entesa, abans d’una ruptura definitiva i dolorosa. Aquest estil de diàleg fratern correspon a la voluntat del Pare, que té cura de retrobar i recuperar els germans més petits (Mt 18,14). Si, malgrat tots els esforços, es fracassa en aquesta acció pastoral perseverant, el germà que no fa cas, que refusa fer camí en comú, amb les diferències i els ritmes diversos, entra en la categoria dels pagans i publicans (pecadors), que no comparteixen l’estil sinodal dels deixebles, però que encara són estimats per l’amor misericordiós del Pare del cel.

El fer camí en comú també suposa decidir i treballar en equip, en consens. Per això, la pregària basada en la simfonia fraterna (com diu en grec) és més eficaç. En aquesta òptica sinodal, la fórmula lligar/deslligar, en plural, significa prendre decisions sinodalment, també en el camp del discerniment de la voluntat de Déu. Tota la comunitat està implicada en la sinodalitat. Així, una comunitat reconciliada, i que arrela la pregària en la sinodalitat, és el lloc de la definitiva presència del Senyor, que s’ha revelat en Jesús de Natzaret.

3. Pensem-hi

·        Faig l’esforç d’escoltar l’altre i de dialogar-hi, pensi el que pensi?

·        Quina importància dono a fer les paus i a caminar junts?

·        Com m’ho faig per caminar juntament amb d’altres,?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà

 

D. 22 de durant l’any A 

(30 agost 2026)

1. Llegim el text (Mt 16,21-27)

²¹Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. ²²Llavors Pere el prengué a part i es posà a renyar-lo: Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà. ²³Però Jesús es girà i digué a Pere: Vés-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes. ²⁴Aleshores Jesús digué als seus deixebles: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. ²⁵Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. ²⁶Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l’home a canvi de la seva vida? ²⁷Perquè el Fill de l’home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Hi trobem els mateixos personatges que el diumenge passat: Jesús i el grup de deixebles amb Pere, que destaca al si del grup. Pere, declarat primer testimoni de l’Església del Crist, avui es manifesta aliè i hostil al pla de Déu. La pedra sobre la qual s’ha d’edificar l’Església s’ha convertit en una pedra d’ensopec per a Jesús.

La instrucció de Jesús als deixebles s’emmarca en dos quadres. En el primer, Jesús els revela el dolorós destí de mort que l’espera a Jerusalem per part dels caps religiosos, però també el seu triomf final (la resurrecció al tercer dia). Mentre la reacció de Pere centra l’atenció no pas en la resurrecció, sinó en la mort, i en una mort humiliant; la reacció Jesús resitua la seva passió i mort des de la perspectiva de la mirada d’amor de Déu, i no pas des de la mirada egoista dels homes, fruit de sospitar (feina de Satanàs) de tota acció gratuïta i generosa. El diàleg de Pere amb Jesús fa de rerefons per al segon quadre: l’exhortació de Jesús als deixebles sobre el seguiment.

Els dos quadres relacionen el destí personal de Jesús i el dels deixebles. El fet que Jesús hagi de patir i morir i ressuscitar és relacionat amb el prendre la creu i guanyar la vida. Jesús ha d’anar a Jerusalem i els deixebles, a tots els pobles. L’entrega generosa de Jesús és relacionada amb les obres del deixeble: si Jesús ressuscitarà al tercer dia, el deixeble rebrà la vida plena quan vingui el Fill de l’home en la glòria del seu Pare; vinguda que revela que el Fill viu en comunió amb el Pare i que el deixeble viurà en comunió amb el Pare i el Fill. Heus ací que Mateu ha construït una catequesi per a la seva comunitat, que es reconeix en la professió de fe de Pere, però que també experimenta el pes de la fidelitat al seguiment de Jesús humiliat i assassinat.

Pere representa el cristià que, tot i ser pedra de fonament per al pla de Déu, n’esdevé pedra d’ensopec. Tot cristià pot entrar en crisi en el seguiment de Jesús, humiliat i perdedor davant tothom. Déu Pare no estalvia el fracàs ni al seu propi Fill (fracàs aparent). L’expressió prendre la creu evoca la imatge del condemnat a una mort infame i degradant, reservada als rebels i criminals públics. El deixeble ha d’estar disposat, doncs, a perdre tot tipus de seguretat social i econòmica, inclús a deixar-hi la pell, en el seguiment de Jesús. El deixeble, però, té la certesa que si es solidaritza amb el Messies humiliat i assassinat, també es solidaritza amb el Fill de l’home gloriós i vivent.

3. Pensem-hi. Fins a quin punt estic disposat a seguir Jesús pel camí de la creu? Em deixo seduir pel camí fàcil, o bé pel camí de l’amor fins a l’extrem?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaumen Fontbona: Et donaré les claus del Regne del cel

D. 21 de durant l’any A 

(23 agost 2026)

 

1.Llegim el text (Mt 16,13-20)

¹³Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles: Qui diu la gent que és el Fill de l’home? ¹⁴Ells respongueren: Uns diuen que és Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes. ¹⁵Ell els pregunta: I vosaltres, qui dieu que soc? ¹⁶Simó Pere respongué: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.

¹⁷Llavors Jesús li va dir: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. ¹⁸I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. ¹⁹Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.

²⁰Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquesta escena de Jesús amb els seus deixebles comença a preparar el terreny al discurs de Jesús a l’Església (Mt 18,1-35). S’hi distingeix: 1) un diàleg entre Jesús i els deixebles (Mt 16,13-16), a partir de dues preguntes de Jesús, i la segona, adreçada a «vosaltres», suscita la confessió de Pere: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu; 2) les paraules de Jesús a Pere (Mt 16,17-19), que consten d’una benaurança (Feliç de tu...), d’una promesa–missió (Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra...), i d’una investidura (Et donaré les claus del Regne del cel...); 3) la conclusió (Mt 16,20): Jesús mana als seus deixebles que no diguin a ningú que és el Messies, perquè encara no n’han comprès el sentit veritable.

Mateu ofereix una escena original, on les paraules de Jesús a Pere: 1) són una ampliació redaccional de Mt (no les trobem ni a Mc ni a Lc); 2) s’arrelen en una tradició petrina, recollida i reinterpretada per Mt, però que també troba ressò a Lc 22,31-32 i a Jn 21,15-17. També cal dir que: 1) a partir del text actual és impossible reconstruir la situació vital en què ha madurat aquesta tradició petrina o han estat formulades les sentències sobre les quals s’ha condensat; 2) el seu gènere literari actual és una declaració i catequesi sobre el paper eclesial de Pere. Per a Mateu, Pere fa de pal de paller entre els diversos tipus de judeocristians (des dels més liberals als més conservadors) i els pagans convertits, que hi ha en l’Església naixent. Així, Pere assumiria, des de l’inici, el servei d’unitat enmig dels conflictes entre cristians.

En la mateixa confessió de Pere, Mateu revela el sentit de la figura de Pere al si de l’Església: 1) és més que el portaveu d’una opinió comuna, ja que és destinatari d’una especial revelació divina, subratllada per la benedicció de Jesús; 2) tot i que no és el primer a confessar la fe, ja que abans ho han fet els deixebles (Mt 14,33), té la prioritat que li dóna Jesús: declarant-lo Pere–pedra, sobre la qual serà edificada l’Església, i donant-li el poder de les claus; així, la seva confessió, tot i no tenir una prioritat cronològica (que Marc conserva), té una prioritat eclesial. Les claus del Regne són preses dels escribes i fariseus i donades a Pere per a vèncer les forces del Mal.

 

3. Pensem-hi

• Visc la fe com a do de Déu? Agraeixo aquest do?
• Quina és la meva missió en l’Església?
• Amb la força de la fe lluito contra les forces del Mal?

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos

 

D. 20 de durant l’any A 

(16 agost 2026)

1. Llegim el text (Mt 15,21-28)

²¹Jesús se’n va anar d’allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. ²²Una dona cananea, que era d’aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi! La meva filla està endimoniada i sofreix molt. ²³Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre. ²⁴Jesús els digué: Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. ²⁵Però la dona vingué a prosternar-se davant d’ell i li deia: Senyor, ajuda’m! ²⁶Jesús contestà: No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets. ²⁷Ella digué: És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos. ²⁸Llavors Jesús li respongué: Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols. I des d’aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest relat és sorprenent, ja que presenta Jesús aprenent d’una dona estrangera. Jesús es deixa convèncer pels arguments de l’altre, en aquest cas d’una dona que no pertany al poble d’Israel. Un relat que convida a aturar-se en els dos protagonistes: la dona cananea i Jesús.

El silenci de Jesús davant la pregària de la dona cananea provoca la intervenció dels deixebles. I aquesta intervenció provoca la reacció de Jesús, manifestant la finalitat de la seva missió: dur l’Evangeli de Déu únicament als fills d’Israel. La dona insisteix i aleshores Jesús respon metafòricament, tot dient-li que els fills són els jueus i els gossos són els gentils (els qui no pertanyen al poble d’Israel) i el pa és l’Evangeli de salvació que porta Jesús a Israel. I la dona, en lloc d’ofendre’s (els jueus tractaven de gos els no jueus), reacciona amb una altra metàfora, on es compara ella mateixa amb els animals que, tot i no asseure’s a taula com els fills, en mengen les engrunes. La dona no perd l’esperança tot i ser conscient que cadascú ha d’estar al seu lloc, Jesús amb els jueus i ella amb els gentils. No la perd perquè està convençuda que el pa es pot compartir.

La dona reconeix l’estatus jueu de Jesús amb el títol Fill de David. Jesús és fidel a l’aliança de Déu amb els jueus. La dona creu que la salvació que porta Jesús també és per als no jueus. La dona mostra la seva fe. Jesús accepta la reflexió de la dona, en lloa la fe i li guareix la filla. I el miracle de la fe és confirmat pel de la guarició. Aleshores l’Evangeli de la salvació també abasta els gentils.

Una dona forastera s’ha convertit en model de fe i anticipa la missió evangelitzadora de tota l’Església, a sortir d’ella mateixa i abastar tot el món.

3. Pensem-hi

• La meva pregària de petició és persistent i convençuda com la de la dona cananea?
• L’obstinació de la dona cananea m’anima a fiar-me sempre de la generositat i misericòrdia de Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor

 

Assumpció de la Mare de Déu 

(15 d’agost)

 

1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

³⁹Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, ⁴⁰va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. ⁴¹Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. ⁴²Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! ⁴³Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ⁴⁴Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. ⁴⁵Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.

⁴⁶Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, ⁴⁷el meu esperit celebra Déu que em salva, ⁴⁸perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, ⁴⁹perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, ⁵⁰i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. ⁵¹»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, ⁵²derroca els poderosos del soli i exalta els humils; ⁵³omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. ^54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

⁵⁶Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

 

2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).

La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.

El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat i que no pararà de fer-ho a favor dels i de les qui estima.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
• Sabem reaccionar com Maria davant l’acció amorosa de Déu?
• I sabem lloar la fe de les persones que ens posen davant l’amor del Senyor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Coratge! Sóc jo. No tingueu por

 

D. 19 de durant l’any A 

(9 agost 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 14,22-33)

²²Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d’ell cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. ²³Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. ²⁴Mentrestant, la barca ja s’havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. ²⁵A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. ²⁶Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren: És un fantasma! I es posaren a cridar de por. ²⁷Però de seguida Jesús els digué: Coratge! Sóc jo. No tingueu por. ²⁸Pere li contestà: Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua. ²⁹Jesús li digué: Vine. Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. ³⁰Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà: Senyor, salva’m! ³¹A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Home de poca fe! Per què has dubtat? ³²Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. ³³Els qui eren a la barca es prosternaren davant d’ell i exclamaren: Realment ets Fill de Déu!

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

L’encapçalament del text uneix el gest dels pans amb una nova escenografia, més intraeclesial: la imatge de la barca, on Jesús fa pujar els deixebles. Aquí tornen a sortir els tres cercles que s’inicien a la fe en Jesús: Pere, els deixebles i la gent.

Jesús se separa de la gent, fa embarcar els deixebles amb Pere i es retira sol a la muntanya per pregar (al·lusió a la situació actual de Jesús amb el Pare?). Jesús pren la iniciativa i determina el desenvolupament dels esdeveniments d’una manera misteriosa: és l’absent present.

El centre del drama és la trobada de Jesús amb els deixebles i Pere sobre el llac, a la fi de la nit (enmig de la por). I es desenvolupa en dos actes: la manifestació de Jesús als deixebles amb Pere: camina sobre l’aigua; i el gest de salvació de Jesús envers Pere que s’enfonsa, mentre va cap a Jesús. Pere mostra l’obediència de la fe, només l’adversitat pot fer trontollar la fe. Entre la situació inicial, marcada per l’absència de Jesús i la final, quan hi és present, els dos encontres amb Jesús fan passar els deixebles –els de la barca i Pere– de la por a la fe: Realment sou Fill de Déu.

L’escena amb Pere destaca que el deixeble (Pere n’és el model) és convidat a fiar-se totalment del Senyor, fins i tot en els moments més crítics. Pere aprèn de la pròpia feblesa i s’adona que cal arriscar-se (sortir de la barca i jugar-se la vida) per tal d’entendre què vol dir fiar-se del Senyor.

Jesús es revela als seus deixebles enmig de les dificultats (la barca que va contracorrent enmig del món) i els confirma en la fe, alliberant-los de la por i del dubte. I es revela com a Déu que és: No tingueu por, que sóc jo (Ex 3,14; Is 43,10; 44,6; 46,9). Literalment, Jesús diu: No tingueu por que jo sóc! és a dir, us trobeu davant el Senyor.

Jesús ve de la seva experiència de pregària dalt la muntanya; aquest fet destaca la presència del Senyor que s’acosta misteriosament als deixebles. Jesús és el Senyor que domina les forces de la natura (el vent amainà) i és el Salvador (li donà la mà) de l’Església enmig de les proves.

El relat d’avui s’inspira en la tradició bíblica i en experiències pasquals. No s’hauria d’excloure, però, que s’arreli en el record d’una misteriosa trobada amb Jesús, durant una moguda travessia pel llac.

 

3. Pensem-hi

• Creure en Jesús fa que m’arrisqui en el seu seguiment?
• Trobo el temps per a pregar?
• Quan fets i situacions em superen, m’arrisco a caminar cap a Jesús?
• Confiar en Déu em sosté en els moments durs i difícils?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent

D. 18 durant l’any A 

(2 agost 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 14,13-21)

¹³Quan Jesús va rebre la notícia, es retirà d’allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Però així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. ¹⁴Quan desembarcà, veié una gran gentada, se’n compadí i va curar els seus malalts. ¹⁵Arribat el capvespre, els deixebles s’acostaren a dir-li: Aquest lloc és despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar. ¹⁶Però Jesús els respongué: No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos. ¹⁷Ells li diuen: Aquí només tenim cinc pans i dos peixos. ¹⁸Ell els digué: Porteu-me’ls aquí. ¹⁹Llavors va manar que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. ²⁰Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n’ompliren dotze cistelles. ²¹Els qui havien menjat eren uns cinc mil homes, sense comptar dones ni criatures.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Estem en la part central de Mt 13,53–17,23: la iniciació a la fe en Jesús, Fill de Déu. Aquests quatre capítols, que separen l’ensenyament en paràboles (Mt 13,1-52) de la instrucció a l’Església local (Mt 17,24–18,35), abans que Jesús deixi Galilea (Mt 19,1), reuneixen un ampli conjunt de material que també trobem a Marc, si fa no fa, en el mateix ordre. Ara bé, l’originalitat redaccional de Mateu rau en la caracterització dels diversos grups en relació a la fe en Jesús: en un primer cercle entorn de Jesús, apareix Pere; en un segon cercle, apareix el grup dels deixebles, que ja apareixia distint de la gent en l’ensenyament en paràboles, i que representa el nucli de la comunitat messiànica, l’Església, associada al destí del Messies victoriós sobre les forces de la mort (Mt 16,18); i en un tercer cercle, la gent, com a grup intermedi entre els deixebles amb Pere i els adversaris. Així, l’adhesió a Jesús és el criteri de discerniment (Mt 17,17) i també marca la frontera amb els adversaris: compatriotes (Mt 13,57-58), Herodes (Mt 14,1-12), fariseus i escribes (Mt 15,2.12), fariseus i saduceus (Mt 16,1.4).

El fragment d’avui consta de quatre quadres, on, entorn de Jesús, es mouen la gent i els deixebles. La nova que rep Jesús sobre la mort de Joan Baptista (Mt 14,13) encapçala la narració i fa d’enllaç amb la secció anterior (Mt 14,2). I l’anada de Jesús a un lloc despoblat crea el motiu per la trobada amb la gent que l’ha seguit a peu, i alhora recorda que la sort de Joan representa un senyal per al seu destí. El primer quadre ve marcat per la trobada de la gent amb Jesús, que, mogut per la compassió, cura els seus malalts.

El segon quadre posa en escena els deixebles al costat de Jesús. S’estableix un breu diàleg entre ells. Jesús intervé amb dues ordres: doneu-los de menjar i porteu-me’ls, davant, respectivament, de la proposta d’acomiadar la gent i de la protesta–excusa dels deixebles: Aquí només tenim cinc pans i dos peixos. Mateu potencia el paper dels deixebles, la seva dimensió eclesial.

En el tercer quadre presideix la figura de Jesús, rodejat dels deixebles i de la gent. La seva autoritat queda palesa per l’ordre amb què fa seure la gent sobre l’herba. En aquest marc sobresurten els gestos eucarístics de Jesús, ritmats per cinc accions: prendre, alçar els ulls, dir la benedicció, partir i donar (fixeu-vos que només parteix i dóna els pans, perquè els deixebles els donin a la gent; què passa amb els peixos?).

L’últim quadre mostra l’efecte i l’espectacularitat del gest de Jesús, tot destacant l’abundància del pa posat a disposició d’una gran gentada. Un gest que impressionà els deixebles i que ajudà a llegir l’altre gest, el de l’Últim Sopar. El primer gest misericordiós i salvífic de Jesús de curar els malalts ha estat el preludi de la seva entrega a la multitud, amb el gest del pa (identificat amb el seu cos: Mt 26,26) partit i donat, pels deixebles, per a tothom (Mt 20,28; 26,28). El diàleg amb els deixebles (diàleg eclesial) serveix per a destacar la iniciativa gratuïta i generosa de Jesús, en la qual també són implicats els deixebles, el nucli de l’Església.

 

3. Pensem-hi

• Em deixo contagiar per la compassió de Jesús? Quan i com?
• L’Eucaristia m’impulsa a donar-me als altres, com a pa beneït que és partit i repartit?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Amb el Regne del cel passa com...

 

D. 17 durant l’any A 

(27 juliol 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 13,44-52)

⁴⁴Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. ⁴⁵També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: ⁴⁶quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra. ⁴⁷També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l’aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. ⁴⁸Un cop plena, la treuen a la riba, s’asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. ⁴⁹Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, ⁵⁰i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ⁵¹¿Ho heu comprès, tot això? Li responen: Sí. ⁵²Ell els diu: Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim tres paràboles: la del tresor amagat, la del mercader que troba la perla de gran valor i la de la gran xarxa; i una reflexió sobre els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne.

La paràbola del tresor amagat i la perla de gran valor apunten al  mateix model: quan es troba una cosa de gran valor, la persona que la troba ven tot el que té per tenir-la. L’experiència és diferent, per al pagès, perquè la trobada és inesperada, i per al mercader, perquè la trobada és fruit d’una recerca persistent. Però la realitat trobada esdevé la prioritat absoluta. El Regne esdevé la prioritat. Així ambdues paràboles proposen de fer el que fan els protagonistes, és a dir, vendre tot el que tenen per tal de comprar el tresor i la perla de gran valor trobats. Ací Jesús valora la decisió d’arriscar-ho tot per tal de no perdre l’ocasió única d’haver trobat el Regne.

La paràbola de la xarxa recorda la del blat i la del jull. La imatge del judici final recorda que ser deixebles del Regne no és un joc d’atzar, sinó una opció. Aquesta paràbola mostra el contrast entre la recollida de tot tipus de peixos i la separació que se’n fa a la platja. No es tracta de refusar ningú ni de dir que no hi ha res a fer: cal tirar les xarxes, o sigui, cal anunciar i fer present l’Evangeli, sense fer distincions ni elits. No podem restar de braços plegats.

La referència al mestre de la Llei que es fa deixeble del Regne recorda que tota l’Escriptura meditada, pregada i viscuda esdevé completament nova i inesperada en Jesús. El Regne és una sorpresa que t’implica totalment.

 

3. Pensem-hi

• Amb quin tresor amagat m’he trobat? I quina perla de gran valor he cercat i he trobat? Què prioritzo en la meva vida i acció?
• Anuncio l’Evangeli i en soc testimoni, sense fer distinció de persones?