Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aleshores l’Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés

 

D. 1r de Quaresma A 

(22 febrer 2026)

1. Llegim el text (Mt 4,1-11)

¹Aleshores l’Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. ²Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam. ³El temptador se li acostà i li digué: Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans. ⁴Però ell li va respondre: L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. ⁵Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el posa dalt de tot del temple ⁶i li diu: Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix. Diu l’Escriptura: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres. ⁷Jesús li contestà: També diu l’Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu. ⁸Després el diable se l’enduu dalt d’una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria  ⁹i li diu: Et donaré tot això si et prosternes i m’adores. ¹⁰Li diu Jesús: Vés-te’n, Satanàs! Diu l’Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol. ¹¹Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i el servien.

 

2. Mirem l’escena i contemplem Jesús

L’escena de les temptacions forma un díptic amb l’escena del baptisme de Jesús. Les tres temptacions són descrites com a fenòmens que procedeixen de l’exterior i no pas d’un conflicte interior.

Mateu precisa, més que els altres sinòptics, que si l’Esperit condueix Jesús al desert, és perquè el diable el tempti (4,1). Mateu recorda que Jesús ha assumit la història del poble de Déu. Si abans Déu havia conduït el seu poble a través del desert durant quaranta anys per a posar-lo a prova (Dt 8,2), ara és Jesús qui és conduït al desert perquè sigui provat pel diable (factor de divisió i sospita). Déu posa a prova el seu poble perquè segueixi els seus manaments; el diable tempta Jesús perquè abandoni la seva missió, perquè desobeeixi el Pare i actuï segons les idees errònies que circulaven, en temps de Jesús i de l’evangelista (i de sempre) sobre la identitat i missió del Fill de Déu, ja proclamades en el seu baptisme.

Les tres temptacions presenten Jesús com a Fill de Déu (com l’havia presentat la veu del cel al baptisme: 3,17), obedient a la voluntat del Pare. I totes tres recorden tres moments del camí del poble d'Israel: el mannà en el desert (Ex 16), l’aigua de la roca (Ex 17,1-7) i el do de la terra (Dt 34,1-4). On Israel havia fallat per la seva desobediència, Jesús en surt victoriós per la seva obediència.

Precisament, Mateu, al contrari de Lluc, segueix l’ordre de la narració bíblica del poble cap a la terra promesa: primer, al desert (on cita Dt 8,3, cf. Ex 16); després, dalt la cornisa del temple (Dt 6,16; cf. Ex 17,1-7); i finalment, dalt una muntanya altíssima (Dt 6,13; cf. Dt 34,1-4). Ací és quan Jesús fa fora Satanàs del domini sobre el món (4,10), i més endavant, ressuscitat, recorda que ha rebut plena autoritat al cel i la terra (28,18).

Jesús no ha optat pel camí fàcil ni per la comoditat. Jesús tampoc no ha vingut a suprimir la Paraula de Déu, sinó donar-li plena significació. Precisament Ell és la Paraula que surt de la boca de Déu i que cal escoltar: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo (17,5).

Jesús no és el mag diví que fa fàcil allò que és costerut. Jesús no vol ser instrumentalitzat ni manipulat per tal d’estalviar-nos tota mena de sofriment i àdhuc la mort. La seva divinitat no li estalvia ni el sofriment ni la mort.

Jesús no vol negociar la seva sobirania sobre tot el món. Tot i que el món li pertany no n’usa com un dèspota. Jesús defensa la dignitat i la llibertat de l’home i la dona, per això recorda que cal adorar només el Senyor, perquè la glòria de Déu és la vida (la llibertat i la dignitat) de l’home i de la dona.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·       La primera temptació mostra el perill de la superficialitat. Em queixo davant de qualsevol dificultat? Com reacciono davant les dificultats? Faig com els israelites que prefereixen viure en l’esclavatge que viure els riscos de la llibertat? (Ex 16) Déu em complica la meva vida? Prescindeixo de la Paraula de Déu perquè no em faci més lliure en un món on és tan difícil de ser-ho?

·       La segona temptació mostra el perill de la instrumentalització de Déu i dels altres. Quan i com em serveixo dels altres? Quan i com em serveixo de Déu? Quan les coses no em van bé, em queixo de la passivitat de Déu? Faig com els israelites que, quan no obtenen el que busquen, dubten que Déu sigui al seu costat? (Ex 17,1-7) Quan em pregunto: El Senyor, és o no és amb mi? (Ex 17,7) Soc un escalador nat, que fa tot el possible per a prescindir no sol de Déu sinó també dels altres? A més, a la segona temptació, hi ha dues lectures de l’Escriptura: la del diable i la de Jesús. La interpretació correcta està en la fidelitat i comunió amb Déu. Per tant, el qui creu en Déu, el serveix (l’obeeix) i no se’n serveix (el desobeeix). Quan i com usem l’Escriptura per als nostres interessos? Quan i com l'Escriptura m’esperona a la conversió o em confirma el que penso?

·       I la tercera temptació mostra la infidelitat radical a Déu, posant-se sota una altra sobirania. Quina importància té Déu i el seu Fill Jesús en la meva vida i acció? Faig com Moisès que no confio prou en el Senyor (Nm 20,12)? En què i com cerco el poder sobre els altres?

 

4. Preguem

Pare, et dono gràcies per la Paraula del teu Fill.

Pare, et prego que aquesta Paraula em sigui aliment.

Pare, ajuda’m a no servir-me ni de Tu ni dels altres, i perdona’m els cops que ho hagi fet.

Pare, ajuda’m a no caure en els paranys del poder i a servir un altre que no siguis Tu i al qui Tu has enviat: el teu Fill, present en el germà més petit. T’ho demano pel teu Fill, que viu i regna amb Tu en la unitat de l’Esperit Sant, i és Déu pels segles dels segles. Amén.

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei

D. 6 de durant l’any A 

(15 febrer 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 5,17-37)

¹⁷No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. ¹⁸Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. ¹⁹Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel. ²⁰Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.

²¹Ja sabeu que es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal. ²²Doncs jo us dic: El qui s’irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l’insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l’infern. ²³Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l’altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, ²⁴deixa allí mateix, davant l’altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. ²⁵Afanya’t a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. ²⁶T’ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l’últim cèntim.

²⁷Ja sabeu que es va dir: No cometis adulteri. ²⁸Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l’altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor. ²⁹Si l’ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te’l i llença’l; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que tot el teu cos sigui llençat a l’infern. ³⁰I si la mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que vagi a parar a l’infern tot el teu cos.

³¹També es va dir: Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document de divorci. ³²Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d’una relació il·legítima, l’empeny a l’adulteri, i el qui es casa amb una repudiada comet adulteri.

³³També sabeu que es va dir als antics: No trenquis els juraments. I encara: Compleix allò que has jurat al Senyor. ³⁴Doncs jo us dic: No juris mai; ni pel cel, que és el tron de Déu, ³⁵ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran rei. ³⁶No juris tampoc pel teu cap, perquè tu no en pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. ³⁷Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El text mostra cap a on apunta l’ensenyament de Jesús (Mt 5,17-20): la significació plena de la Paraula de Déu (la Llei de Moisès). Tenim quatre (Mt 5,21-37) de les sis orientacions, que exemplifiquen el ser més justos (Mt 5,20) que els fariseus i mestres de Llei, que estaven entre els considerats justos, perquè eren observants de la Llei. S’afirmen dues coses importants sobre Jesús:

1) Jesús du a la seva plena significació tota la revelació bíblica coneguda (la Llei i els Profetes); és a dir, Jesús és l’intèrpret i promulgador definitiu de la voluntat de Déu, qui la faci seva viurà per sempre en el Regne (cf. Dt 30,15-20).

2) Jesús proposa la fidelitat a tota la Llei, tal com Ell l’ha revelada i realitzada en la seva pregonesa i originalitat; és a dir, Jesús no perfecciona o corregeix la Llei, sinó que proposa mirar més enllà de resoldre disputes.

La promesa de Jesús que tot es complirà pot entendre’s com la plena realització, o bé de la salvació de Déu, o bé de la Llei de Moisès en Jesús. En ambdós casos, el valor de la Llei no és entès com una realitat absoluta, sinó en relació amb l’espai-temps de revelació i de salvació que té Jesús com una mena de forat negre, que ho atrau tot, atès que no hi altra llum que la seva. Així, davant la confrontació que hi ha entre Jesús i la Llei en la comunitat cristiana d’aquell moment (una comunitat mixta de jueus i pagans convertits), Mateu recomana una fidelitat i una coherència totals a la voluntat de Déu (Josep, l’espòs de la mare de Jesús, n’és l’exemple), tal com la proposa i interpreta Jesús ara i aquí. Per això, més que unes antítesis, són unes alternatives a la interpretació casuística de la voluntat de Déu. Els ulls de Déu veuen la bondat del que ha creat (Gn 1,31), per tant, no hem de destruir la bondat de la creació.

La primera alternativa és sobre l’homicidi i la reconciliació (Mt 5,21-26). La relació amb el germà és clau: decideix el propi destí definitiu davant Déu. És cabdal la reconciliació amb el germà abans de trobar-se amb Déu, ara i sempre.

La segona, sobre l’adulteri i l’escàndol (Mt 5,27-30). Ara i aquí, l’altre no pot ser mai un mer objecte al servei del domini del propi jo. Amb tot, no es critica el desig sexual, sinó la perversió de la relació d’amor fidel entre home i dona (units en la diferència) en les seves arrels més pregones (el cor representa el lloc de l’opció). Cal tenir en compte que l’adulteri en l’AT era definit com una relació sexual entre un home i la dona d’un altre home, així la prohibició se situa en l’àmbit de la propietat, és a dir, la dona pertanyia al seu marit, per tant, es violaven els drets del marit. Si una dona no era casada, no hi havia adulteri. Aleshores la proposta de Jesús és una protecció a favor de la dona.

La tercera, sobre el divorci o repudi (Mt 5,31-32). Seria un apèndix de l’anterior. L’excepció de la unió il·legal o relació il·legítima es refereix a la unió entre consanguinis (Lv 18,6-18; cf. 1Co 5,1; Ac 15,20). L’exegesi actual sosté que Mateu l’hauria afegit per a fer aplicable l’orientació de Jesús a la situació de la seva comunitat cristiana, on hi havia casos de pagans convertits que el seu matrimoni anava contra la Llei de Moisès. En canvi, l’exegesi comuna de les comunitats cristianes sorgides de la Reforma entenen el terme grec porneia (d’ací ve pornografia; és traduït per unió il·legal o relació il·legítima) com una mala conducta sexual de la dona, i per aquí seria permès el divorci. Tanmateix, la prohibició al divorci cal entendre-la com una afirmació de la santedat del matrimoni i com un encoratjament vers una relació reconciliada entre marit i muller, signe del seguiment de Jesús i també com una defensa de la dignitat de la dona.

I la quarta, sobre els juraments (Mt 5,33-37). Com l’anterior denuncia una praxi arrelada en una visió de la Llei feta a mida. Jesús exclou tota forma de jurament: no juris mai, inclosa la que implica Déu en les mancances humanes.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·        Quina importància té Jesús com a Paraula de Déu en la meva praxi quotidiana?

·        Com valoro la relació amb el/la meu/va germà/na i amb les altres persones?

·        Soc possessiu o confio en la llibertat i responsabilitat de l’altre?

Unes orientacions de l'Assemblea per tenir-les en compte

 

Comunicado de la Asamblea del Prado Regional de España

 

COMUNICADO DE PRENSA MAS CORTO (29-01-2026):

 

El Prado en España renueva su Consejo y refuerza su misión con los pobres

Ávila, enero de 2026

 

La Asociación de Sacerdotes del Prado en España ha celebrado su Asamblea nacional en Ávila, con la participación de 53 sacerdotes; han acompañado a la asamblea dos mujeres del Instituto Femenino del Prado, el responsable general del Prado Internacional, Diego, y dos sacerdotes del Prado de Italia.

 

La Asamblea fue convocada de forma extraordinaria tras la elección de Diego Martín como responsable general del Prado Internacional. El entonces primer asistente, Joaquín Castellón, asumió la convocatoria con el objetivo de dar continuidad a la programación del Consejo anterior y proceder a la elección de un nuevo Consejo del Prado en España.

 

Uno de los acuerdos principales del encuentro fue la elección del nuevo Consejo, que quedó constituido por Joaquín Castellón (Sevilla) como responsable y Manu de las Fuentes (Bizkaia) como primer asistente, junto con los consejeros Javi G. Cadiñanos, Miquel Cubero, José Ramón Peláez, José Luís Iglesias y Sebas Gil.

 

El nuevo Consejo asume su tarea desde una orientación compartida por toda la Asamblea: «Servir a Cristo en la evangelización de los pobres, una fidelidad que genera esperanza».

 

Más allá de la renovación de cargos, la Asamblea estuvo marcada por un proceso de oración, reflexión y discernimiento. Los trabajos comenzaron con un retiro dirigido por Diego, centrado en la centralidad de Jesucristo, núcleo del carisma del Prado. Asimismo, la celebración de la Eucaristía presidida por el obispo de Ávila, Mons. Jesús, reforzó el clima de comunión y esperanza.

 

Las conclusiones finales reafirman el compromiso del Prado con una presencia humilde en las Iglesias diocesanas y con la evangelización de los pobres, como eje central de su misión. Hemos acogido con gozo muy positivo la aprobación del proceso de regularización extraordinaria para las personas migrantes iniciado esta semana, que supone un paso importante de justicia social, reconocimiento del derecho de las personas migrantes.

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Vosaltres sou la sal de la terra... Vosaltres sou la llum del món

 

D. 5 de durant l’any A 

(8 febrer 2026)

1. Llegim el text (Mt 5,13-16)

¹³Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi. ¹⁴Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya, ¹⁵i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. ¹⁶ Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Si Jesús agafava el relleu del Servent del Senyor: ser la llum dels pobles, ara el cristià agafa el relleu de Jesús: ser la llum del món. Ara i aquí, el cristià és la llum que resplendeix en la fosca, sense que la fosca no pugui ofegar-la.

El text combina la sal amb la terra i la llum amb el món. Una combinació que relaciona la comunitat cristiana (vosaltres) amb la humanitat (la gent). Del conjunt destaca la llum i l’exhortació a fer-la brillar en les bones obres dels deixebles. El testimoniatge dels cristians és, doncs, signe de la salvació de Déu, la presència de Déu amb els homes.

Vosaltres sou la sal de la terra. És una afirmació paradoxal. Quina relació tenen sal i terra? És una imatge que crida l’atenció. Si els deixebles deixessin de testimoniar i d’anunciar l’Evangeli allà on són, no serien bons per a res, fins i tot s’arriscarien a ser llençats i trepitjats per la gent. És una bona manera de recordar el dret de la gent a esperar dels deixebles un testimoniatge amb seny (com simbolitza la sal) i eficaç, és a dir, que doni gust i mantingui viva l’esperança (com també simbolitza la sal).

Vosaltres sou la llum del món. Aquí són paradoxals les imatges: és absurd amagar un poble dalt la muntanya o un llum a casa. Aleshores també és absurd amagar l’acció dels deixebles a favor del Regne i el testimoniatge de la seva relació filial amb Déu i fraternal amb els altres. Recordem que la imatge de la llum manifesta la presència de Déu, la seva Paraula, la seva Llei, la seva Saviesa, o la salvació messiànica; però també el seu poble i la ciutat santa de Jerusalem , així com les bones obres dels deixebles del Senyor. Heus ací que, ara i aquí, veure el testimoniatge dels deixebles és veure la glòria del Pare.

En resum, el testimoniatge gratuït i clar a favor del Pare és el servei que els cristians hem de fer a la humanitat. Tots els deixebles de Jesús som convidats a ser testimonis del Regne inaugurat allà on som, a la terra i en el món, perquè tothom arribi a conèixer l’origen de la llum: el Pare del cel, el nostre Pare i de tothom.

 

3. Pensem-hi

Soc una persona salada, és a dir, participativa, que sé donar joc i confiança?

Soc llum, és a dir, faig presents l’amistat i la companyonia de Jesús, la bondat i l’amor que Déu Pare ha manifestat en Jesús?

Primer dia de l'Assemblea del Prado Regional en clau de recés

 Retiro en la Asamblea del Prado de España

20 de enero 2029

UNA SOLA COSA ES NECESARIA: ANUNCIAR A JESUCRISTO A LOS POBRES (Const. 44)

"Por lo que a mi toca, a todos hablé, pero aquellos a los que no habla aquella unción, a quienes el Espiritu Santo no enseña interiormente, se van sin haber aprendido nada. Quien instruye los corazones tiene la cátedra en el cielo" (5. Agustin, in 1Jn 3,13)

Introducción

"No nos ocupemos de estas cosas inútiles, una sola cosa es necesaria: hacer bien su catecismo. Cuando una cosa importante se hace bien, asimismo el resto va bien (VD 229) "Saber hablar de Dios y darle a conocer a los pobres e ignorantes. Esa es nuestra vida y nuestro amor" (C181). "Me parece que hoy es esta la necesidad del momento y de la iglesia" (C 153)

1. Dios ha deseado darse a conocer a los pobres.

"¡Oh Dios, admiro vuestro deseo de daros a conocer (CDA 150)

"Su gran misión (de Jesús) es instruir al mundo" (VD 96)

"El Espiritu Santo es el agente principal de la Evangelización" (EN 75)

"Los pobres son los amigos de Dios" (C114)

2. Trabajadores en "la obra de Dios"

Nosotros somos colaboradores de Dios y vosotros campo de Dios (1Cor 3,9)

"unos hijos que continuarán su obra aquí en la tierra, la obra de evangelizar a los pobres que era la gran misión de Jesucristo aquí en la tierra" (C121)

"Aplicaos a la oración y a fundamentar vuestra vocación de catequistas de los pobres" (114)

3. El catequista de los pobres se deja formar por Jesucristo y su Espiritu

"¡Haz, oh Cristo, que yo te conozca y que te ame!"

Todo lo que he oido a mi Padre os lo he dado a conocer (Jn 15,15). El Espíritu Santo será quien os lo enseñe todo y os vaya recordando todo lo que os he dicho (Jn 14,26)

"¡Qué hermoso es saber hablar de Dios, hijos míos!" (C93)

"¿No es necesario conocer a Jesucristo para predicarlo? ¿No es necesario conocer a Jesucristo para imitarlo? ¿Y cómo podríamos conocerle si no le estudiamos?" (C86)

Nuestro apostolado entre los pobres comienza con el Estudio de nuestro Señor y la oración. La Cruz en la misión: "¡Si tenemos que sufrir, tanto mejor! Mejor resultará y más sólida la obra de Dios" (VD 307) 

4. El catequista de los pobres se deja formar por los mismos pobres

Encontrar a Jesucristo en los pobres: "usted ha rechazado a nuestro Señor en el pequeño servicio que le pedía (peinar a los niños)" (C 292). "El contacto con los que no tienen poder ni grandeza es una manera de encontrar al Señor de la historia" (DT 3,5,9,23...)

. La compañía de los pobres nos convierte a Jesucristo: "¿Qué derecho tengo yo a estar mejor alojado, mejor alimentado, mejor vestido que los pobres del buen Dios? (VD 295). 

(De los pobres), "recibimos una corrección que nos invita a simplificar la vida" (DT 102) . 

Nos enseñan a ser acogedores: "Recibir a todo el mundo con dulzura y caridad" (VD 234). 

" Los pobres no son un problema, son hermanos a los que hay que acoger" (DT 100) . 

En sus vidas revelan la Buena Nueva: "Alimentamos nuestra esperanza de los signos del Espíritu que percibimos en su vida" (Const. 44). (DT 5,79,102...)

5. La vida teologal en la misión del catequista de los pobres

El apostolado se ejercita en la fe, en la esperanza y en la caridad que el Espiritu Santo difunde en el corazón de todos los hijos de la iglesia" (AA 3)

El apostolado nace de la experiencia de la fe que nos lleva a ofrecer la fe en Jesús a los pobres: "¡Qué hermoso es Jesucristo, hijos míos! ¡Qué hermosa es la fe!" (P 4,1065)

"El amor hacia Dios y hacia los pobres es el alma de todo apostolado" (LG 33).

"Sea nuestro lema de caridad esta palabra del Señor: Tomad y comed" (VD 418)

6. La alegria, signo distintivo del catequista de los pobres

Os pido que andéis conforme a la vocación a la que habéis sido convocados (Ef 4,1)

"Por lo demás, esto es lo que nos hemos propuesto; no pido más que respondáis a la Ilamada de nuestro Señor y a la nuestra" (VD 122)

porque has revelado estas cosas a los pequeños (Lc 10,21)

"Recordemos y acrecentemos el fervor, la dulce y confortadora alegría de evangelizar, incluso cuando hay que sembrar entre lágrimas" (EG 10)

Para la oración personal:

Acojo en la fe los distintos aspectos del ministerio de "catequista" de los pobres. Puedo ver cómo se van encarnando en mi acción pastoral cotidana.

Agradezco a Dios que la Buena Nueva vaya llegando a los pobres a través del pobre instrumento que soy. Le pido perdón por mis resistencias a colaborar con él.

Oro también por nuestra Asamblea. Que sepamos elegir al hermano que el Espíritu ya ha previsto para animarnos en nuestra misión de "catequistas pobres para los pobres".

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel

 

D. 4 de durant l’any A 

(1 febrer 2026)

1. Llegim el text (Mt 5,1-12a)

¹ En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. ² Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: ³ Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel! ⁴ Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! ⁵ Feliços els humils: ells posseiran la terra! ⁶ Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! ⁷ Feliços els compassius: Déu se’n compadirà! ⁸ Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! ⁹ Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! ¹⁰ Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel! ¹¹ Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! ¹² Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Som davant el primer dels set anomenats discursos de Jesús segons Mateu: el de la muntanya (5,1-7,29). El discurs de la muntanya és concebut com una instrucció programàtica de Jesús als seus deixebles. I és on, en funció del seu disseny teològic, Mateu ha recollit i interpretat col·leccions de paraules de Jesús dites en altres llocs i per motius diversos del context actual. Per això, s’ha de llegir no sols com una unitat literària, sinó també d’emmarcar dins de tota l’obra de Mateu i de tota la vida i acció de Jesús, tal com l’ha tramesa l’Església apostòlica.

Mateu ha situat Jesús en una muntanya i assegut com un mestre que ensenya. Jesús puja dalt d’una muntanya no sols per ensenyar (5,1), sinó també perquè el diable li mostri tots els reialmes del món (4,8), per a pregar (14,23), per a guarir (15,29), i per a transfigurar-se (17,1), és a dir, per a mostrar-se com a Fill de Déu que és (15,5). A la muntanya, Jesús manifesta la seva relació amb Déu (prega, és el seu Fill estimat) i la seva missió d’anunciar l’Evangeli i alliberar de qualsevol mal, perquè l’Evangeli és la felicitat plena.

Les benaurances s’han de referir sempre a Jesús: n’és model i penyora de la seva plena realització. Precisament, Jesús és el pobre i humil de cor, refusat i perseguit. Ara, Jesús representa Moisès al Sinaí, quan indica el camí de la vida i la felicitat, do de Déu i alhora compromís del poble.

La proclamació de la gratuïtat del Regne recorda al deixeble la seva nova relació amb Déu i amb els humans, i el seu seguiment de Jesús (que és model i penyora); així com la seva condició actual de pobre que posa tota la seva existència a les mans de Déu, de lluitador per la justícia (fer la voluntat de Déu) i per la pau, de compromès a favor dels altres (estima, perdona i ajuda sense condicions), del qui ho espera tot de Déu (si està de dol és perquè la situació present contradiu la seva esperança). En definitiva, els deixebles cerquem la felicitat, mentre esperem la plena felicitat que els serà regalada per l’amor fidel de Déu. I aquesta tensió entre compromís i promesa, exigència personal i do de Déu, reflecteix tant la promesa que Déu manifestarà la seva reialesa als qui ho esperem tot d’Ell: als compromesos a favor dels necessitats, als perseguits, etc., com la invitació a col×laborar en la salvació de Déu ara i aquí: compromís per la solidaritat, la justícia, la pau, i també de perseverança en les proves.

3. Pensem-hi

La felicitat és un do gratuït de Déu, un do que convida a acollir-lo i fer-lo realitat, ens hi compromet. Quins moments ens adonem d’aquest do? Quins moments el fem possible?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: i Jesús els va cridar

D. 3 de durant l’any A 

(25 gener 2026)

1. Llegim el text (Mt 4,12-23)

¹² Quan Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, es retirà a Galilea; ¹³ però va deixar Natzaret i se n’anà a viure a Cafarnaüm, vora el llac, en els territoris de Zabuló i de Neftalí. ¹⁴Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: ¹⁵Terra de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: ¹⁶el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra. ¹⁷ Des d’aleshores Jesús començà a predicar. Deia: Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop. ¹⁸Tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. ¹⁹Jesús els diu: Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes. ²⁰Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir. ²¹Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. ²² Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir. ²³ Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Galilea és la frontera, una cruïlla de pobles; on hi conviuen el poble jueu, el poble escollit, i pobles pagans; tots cridats a ser del poble de Déu, un poble de pobles: un poble plurinacional, que diríem avui. L’inici del poble messiànic (Mt 4,18-22) és a Galilea; el mateix lloc on Jesús convida anar-hi després de la seva resurrecció (Mt 26,32; 28,7.10); i el mateix lloc des d’on envia els deixebles a tots els pobles (Mt 28,16).

Hi ha tres escenes. La primera introdueix l’activitat de Jesús amb un comentari d’acompliment (Mt 4,12-17). La segona presenta la crida i resposta de les dues parelles de germans (Mt 4,18-22): un model de conversió davant l’anunci programàtic de Jesús (Mt 4,17). I la tercera indica l’activitat de Jesús per tota la Galilea (Mt 4,23): l’anunci de la bona nova del Regne amb els signes alliberadors que l’acompanyen.

Mentre la missió de Joan, el profeta del desert, es pon, s’aixeca una gran llum que realitzarà l’esperança messiànica anunciada per Isaïes a favor dels pobles oprimits. L’empresonament de Joan indica l’inici de la missió de Jesús (Mt 4,12), i Cafarnaüm, situada en el país de Zabuló i de Neftalí, n’assenyala el centre d’irradiació (Mt 4,13). Ja no som al desert, a la banda oriental del Jordà (Jn 1,28; 4,3), pas previ a la terra promesa; sinó a Cafarnaüm, a l’altra banda del Jordà, on ja resplendeix la llum. Jesús agafa el relleu del Servent del Senyor: ser llum dels pobles (Is 42,6; 49,6), i el del Baptista, anunciant que el Regne del cel és a prop.

La invitació a la conversió i formar part del Regne inaugurat és acollida per les parelles de germans pescadors que Jesús veu (Mt 4,18.21) i crida. Jesús els proposa una nova missió en relació amb la seva opció de vida: seguir-lo i fer-se pescadors d’homes (és a dir, salvar-los). L’adhesió és incondicional (immediatament). Aquesta adhesió implica una relació vital i única amb la missió de Jesús i el seu destí messiànic, com a cabdill del Regne i jutge escatològic (idea suggerida per la imatge de la pesca).

3. Pensem-hi

• Soc llum enmig de la fosca?
• Sento la crida a fer un canvi de direcció o d’orientació en la meva vida?

• Estic a punt per a viure l’aventura del Regne de Déu?

Assemblea del Pradó de Catalunya i Balears per la fraternitat presbiteral

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: He vist l’Esperit que baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell

D. 2 durant l’any A 

(18 gener 2026)

1.      Llegim el text (Jn 1,29-34)

²⁹ L’endemà, Joan veié Jesús que venia cap a ell, i exclamà: Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món! ³⁰És aquell de qui vaig dir: «Després de mi ve un home que em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» ³¹Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè ell es manifestés a Israel.

³² Joan testimonià encara: He vist l’Esperit que baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. ³³Jo no el coneixia, però el qui m’envià a batejar amb aigua em va dir: «Aquell damunt el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant.» ³⁴Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu.

 

2.      Comprenem el text i contemplem Jesús

Avui no és la veu del cel qui revela la identitat i missió de Jesús de Natzaret, sinó Joan Baptista. El testimoniatge de Joan afirma l’essencial del baptisme de Jesús: el descens i permanència de l’Esperit (Jn 1,32-33) i la revelació de la identitat del batejat: Aquest és el Fill de Déu (Jn 1,34).

El testimoniatge de Joan ens és ofert en dues escenes: una davant les autoritats de Jerusalem (Jn 1,19-28), i l’altra davant els seus deixebles (Jn 1,29-34). En la primera escena, ona testimoni de la pròpia missió i en la segona, de Jesús, que és la que tenim en el text d’avui.

La doble repetició que Joan bateja amb aigua (Jn 1,31.33), que veu (Jn 1,29.32) i que no coneixia Jesús (Jn 1,31.33), serveix per a fer una doble afirmació sobre la identitat de Jesús: és l’Anyell de Déu (Jn 1,29) i el preexistent (Jn 1,30), d’una banda, i és el qui porta l’Esperit Sant (Jn 1,32-33) i el Fill de Déu (Jn 1,34), de l’altra. El context és diferent a Marc i Mateu, on Jesús és el qui veu i es diu que Joan el bateja; a Lc no es diu qui bateja Jesús i sembla que és el poble qui veu; i a Jn, és Joan Baptista el qui veu i no ens diu que bategi Jesús. Així, els creients d’avui i de sempre, gràcies a la fe, podem veure (= creure) i donar testimoni que Jesús és el Fill de Déu.

La redacció final de Jn assumeix els tres sentits possibles que té la identificació de Jesús amb l’Anyell de Déu: (1) Jesús com a Anyell escatològic i destructor, seria la comprensió original del Baptista, que esperava el judici messiànic (Mt 3,7.12; Lc 3,7.17) que destruiria els pecats d’Israel. (2) Jesús com a Servent del Senyor d’Is 53; però mentre el Servent prenia damunt seu els pecats d’Israel (Is 53,4.12) ara l’Anyell lleva el pecat del món (la versió litúrgica identifica Anyell i Servent, atès que tradueix: pren damunt seu el pecat del món). (3) Jesús com a Anyell pasqual, la missió de llevar (no només carregar) el pecat del món encaixa en la visió pasqual de la mort de Jesús; fixem-nos-hi: Jesús és condemnat a mort al migdia de la vigília pasqual (Jn 19,14), quan els sacerdots degollaven els anyells pasquals en el Temple; mullen els llavis de Jesús amb un manat d’hisop xop de vinagre (Jn 19,29), i és amb un manat d’hisop xop de sang de l’anyell pasqual que mullen la llinda i els dos muntants (Ex 12,22); a Jesús no li trenquen cap os (Jn 19,36), com tampoc no n’hi trenquen cap a l’anyell pasqual (Ex 12,46). Segons aquest darrer sentit, la missió de Jesús no seria destruir els pecats individuals d’Israel, sinó acabar amb la sobirania del pecat.

 

3.      Pensem-hi

·        Quin testimoniatge dono de Jesús avui?

·        I el meu testimoniatge què afirma de Jesús?