Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu

 

D. 18 de durant l’any C 

(3 agost 2025)

1. Llegim el text (Lc 12,13-21)

¹³Un d’entre la gent digué a Jesús: Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l’herència. ¹⁴Ell li respongué: Home, ¿qui m’ha nomenat jutge o mediador entre vosaltres? ¹⁵Aleshores digué a la gent: Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no depèn pas dels seus béns. ¹⁶I els explicà una paràbola:

A un home ric, la terra li va donar molt. ¹⁷Ell rumiava: “Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?” ¹⁸I es va dir: “Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans i hi guardaré tot el meu gra i els meus béns. ¹⁹Llavors em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te.” ²⁰Però Déu li digué: Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?

²¹Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús diu la majoria de les paràboles pròpies de Lluc fent el camí a Jerusalem. Avui en tenim una altra (diumenge passat teníem l’amic inoportú), que pretén convèncer el deixeble de la insensatesa d’ambicionar riqueses, a partir del fet que un de la gent vol que Jesús faci de jutge o mediador en un afer de béns.

La sèrie de màximes de Jesús (mots d’advertiment i d’encoratjament) adreçades especialment als deixebles (Lc 12,1), és interrompuda per la petició d’un de la gent (vegeu Lc 12,1), sol·licitant la intervenció de Jesús en un afer d’herència familiar. Aquesta interrupció sobre un nou tema prepara l’ambient per a la paràbola del ric insensat. La negativa de Jesús a implicar-se en afers domèstics (Lc 12,14) suscita, doncs, una reflexió encaminada a convèncer els oients que l’ambició de posseir riqueses (Lc 12,15) és una insensatesa (Lc 12,20). Jesús refusa d’intervenir en afers domèstics com feien els rabins, no vol donar cap recepta sense atacar la rel del conflicte familiar: una herència a repartir. Jesús denuncia que la rel està en l’ambició personal. L’essencial, ve a dir Jesús, és ser ric als ulls de Déu i no pas ser-ho als ulls dels humans.

La paràbola és un exemple a no seguir: el deixeble no ha de fer pas com l’home ric, qualificat d’insensat per la seva ambició de posseir riqueses. La paràbola reprèn la pregunta de Lc 9,25: ¿Què en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix? L’home ric estava a punt d’assolir tot el que més ambicionava d’aquest món, sense preocupar-se, però, pel seu futur i el dels seus béns. L’home ric no tenia present la seva possible mort. Ara i ací, l’home ric esdevé el prototipus de tota persona seduïda per l’ambició de posseir riqueses.

La conclusió de la paràbola és senzilla: cal fer-se ric als ulls de Déu. Heus ací que el deixeble no ha de viure per a tenir i amuntegar riqueses per a un mateix, sinó per a seguir el camí de Jesús, vivint sense aferrar-se a cap seguretat (Lc 9,57-62), sense mirar el que deixa, per més important que sigui, amb els ulls posats en Jesús, el qui marca el camí (He 12,2). En resum, la paràbola vol convèncer l’oient de la futilesa d’amuntegar riqueses, però també, i sobretot, del perill de deixar-s’hi seduir i quedar atrapat per la insensatesa de l’ambició.

3. Pensem-hi

·        Què valoro de la vida?

·        Em deixo seduir per l’afany de tenir/posseir més?

Dos testimonis per dos capellans del Pradó: Cristòfol Vidal i Toni Casas

 

Cristòfol Vidal Barber

Clica: https://pastoralobreraterrassa.blogspot.com/2025/07/testimoni-sobre-el-cristofol-vidal.html

Toni Casas Miguel

Clica: https://pastoralobreraterrassa.blogspot.com/2025/07/en-memoria-den-toni-un-capella-obrer.html

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Senyor, ensenya’ns a pregar

 

D. 17 de durant l’any C 

(27 juliol 2025)

 

1. Llegim el text (Lc 11,1-13)

¹Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. ²Ell els digué: Quan pregueu, digueu:

Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. ³Dona’ns cada dia el pa que necessitem; ⁴perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació.

⁵I els digué encara: Si algú de vosaltres té un amic i el va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic, deixa’m tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m’ha presentat a casa i no tinc res per a oferir-li”, ⁷segur que no li respondrà de dins estant: “No m’amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls.” ⁸Us asseguro que, si no s’aixeca a donar-los-hi per amistat, la impertinència d’aquell l’obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.

⁹I jo us dic: Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. ¹⁰Perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. ¹¹Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana peix, en comptes de peix li donarà una serp? ¹²I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? ¹³Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí cap a Jerusalem, Jesús ensenya quina ha de ser l’actitud del deixeble envers Déu Pare. Una actitud que implica tot un estil de vida arrelat en la lloança i l’agraïment (Lc 10,21-22), en l’amor i la solidaritat (Lc 10,25-37), en l’acolliment de la Paraula de Jesús (Lc 10,38-42). Jesús educa com a amic (acompanya els deixebles en el camí) i testimoni (els situa davant la seva identitat i missió). Jesús prega (Lc 11,1) i amb el seu testimoni suscita la pregunta sobre la relació personal amb Déu, i a més, els situa davant l’inaudit de Déu (amb la paràbola). El testimoni de Jesús obre dues declaracions sobre l’oració: el parenostre com a síntesi del seu ensenyament i unes màximes sobre la seva eficàcia, i una reflexió: la paràbola de l’amic inoportú.

El parenostre lucà consta, en primer lloc, d’una invocació (Pare!) que li dona un to senzill i familiar; en segon lloc, de dos anhels plens de fe i d’esperança (en 2 ps), anhelem el que només Déu pot regalar-nos: la seva manifestació i sobirania en l’avui de la vida i història humanes; i finalment, de tres peticions obertes a l’amor misericordiós de Déu (en 1pp), demanem, lliurats i confiats al Pare, el que necessitem per a subsistir, el perdó i no defallir en el moment de la prova. En total, són cinc imperatius; en canvi, Mateu en té set (Mt 6,9-13).

Com qui no fa res, Lluc convida a aturar-nos a pensar en la pròpia oració de petició i a obrir-nos la gana de fer-ne. I ho fa amb la paràbola de l’amic inoportú, que pretén destacar la insistència (ratllant la impertinència) amb què cal adreçar-se a Déu Pare. La insistència en la súplica s’arrela en la certesa que Déu (l’amic que s’aixeca del llit a mitjanit) escoltarà la petició del qui li demana ajuda (una ajuda per a l’amic de l’amic). Si en un primer moment, la paràbola centrava l’atenció en el qui s’aixeca a exhaurir la petició, ara la figura central és l’amic impertinent. Lluc sorprèn amb la imatge que Jesús suggereix de Déu i alhora convida a ser un amic impertinent davant Déu.

Les màximes sobre l’oració apunten cap a una actitud: la de saber que l’oració perseverant serà sempre escoltada. Una actitud de confiança en la generositat sense límits del Pare de Jesús, que no es limita a donar-nos el que necessitem, com un pare bo, sinó que ens dona molt més: l’Esperit Sant com a do.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·       Quina importància dono a la pregària? I com n’és de perseverant i persistent?

·       Quina confiança tinc en el fet que el Pare escoltarà la meva súplica?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula

 

D. 16 de durant l’any C 

(20 de juliol 2025)

1. Llegim el text (Lc 10,38-42)

³⁸Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l’acollí una dona que es deia Marta. ³⁹Una germana d’ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. ⁴⁰Marta, en canvi, estava molt atrafegada per poder-lo servir. Es presentà davant Jesús i digué: Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m’hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar.

⁴¹El Senyor li va respondre: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, ⁴²quan només n’hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent camí a Jerusalem, Jesús s’atura a visitar Marta i Maria. Lluc no indica qui són les germanes Maria i Marta ni tampoc el nom del poblet. El quart evangeli (Jn 11,1; 12,1-3), però, indica que Maria, Marta i Llàtzer són tres germans amics de Jesús i que viuen a Betània, poble que Lluc no esmenta fins que Jesús és a les portes de Jerusalem (Lc 19,29), el final del camí.

Diumenge passat Lluc oposava el samarità als consagrats al Senyor (el sacerdot i el levita). Ara Lluc oposa dos tipus de reaccions: Marta, com a model d’amfitriona, i Maria, com a model de deixebla. I a més, Lluc suggereix una pregunta: En què consisteix acollir Jesús? Simplement es tracta d’escoltar la seva paraula (Lc 8,18.21). En efecte, l’única cosa necessària és asseure’s als peus del Senyor per escoltar-lo. Així, la postura característica del deixeble que escolta la paraula del Mestre és assegut als seus peus (Lc 8,35) i no pas molt atrafegat per obsequiar-lo. Avui diríem atabalat (o sense saber on és el Nord) en el servei.

Tot fent el camí, l’autèntic servei no consisteix a atendre delicadament Jesús, sinó a escoltar la seva paraula (la vida). Marta està preocupada i neguitosa per moltes coses, perquè Jesús sigui ben servit; però Jesús s’identifica amb el qui serveix (Lc 22,27), i Jesús serveix els qui s’han mantingut vetllant (Lc 12,37), fidels a la seva paraula.

Jesús no desautoritza pas el servei de Marta, més aviat indica que l’essencial per al deixeble és dedicar-se a escoltar la seva paraula. I això exigeix una total i exclusiva atenció (la part millor), perquè doni fruit (Lc 8,18). Heus ací que si el deixeble serveix, però no escolta la Paraula, perdrà la part millor; en canvi, si escolta la Paraula, tindrà la part millor i no li serà pas presa.

Si diumenge passat Jesús ens convidava a fer una acció: ser el proïsme per al qui trobem al llarg del camí; avui Jesús ens convida a fer una opció: escollir la millor part, la felicitat veritable i perdurable; escollir el mateix Jesús. És a dir, si escollim asseure’ns als peus de Jesús i no les accions que ens facin quedar bé davant l’hoste que ens visita, no pararem de servir com Jesús: servirem generosament i gratuïtament, sense esperar res a canvi, deixant-hi la pell.

En resum, el deixeble manifesta la seva hospitalitat si dedica tot el seu temps a escoltar Jesús. Acollir la visita de Déu consisteix a escoltar el seu Fill (Lc 9,35).

3. Mirem la nostra vida i acció

• En la meva vida i acció dono la deguda importància a la Paraula de Déu?
• Les coses que faig m’ajuden a servir millor o em distreuen del que és essencial?
• Faig moltes coses per seguir Jesús sense escoltar-lo?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà

 

D. 15 durant l’any C 

(13 de juliol)

 

1. Llegim el text (Lc 10,25-37)

²⁵Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna? ²⁶Jesús li digué: Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes? ²⁷Ell va respondre: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. ²⁸Jesús li digué: Has respost bé: fes això i viuràs. ²⁹Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: I qui són els altres que haig d’estimar?

³⁰Jesús va contestar dient:

«Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. ³¹Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. ³²Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda. ³³Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. ³⁴S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. ³⁵L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.»

³⁶Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers? ³⁷Ell respongué: El qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: Vés, i tu fes igual.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent camí a Jerusalem, Lluc relata una controvèrsia de Jesús amb un mestre de la Llei (un intèrpret professional de la Llei, un dels savis i entesos esmentats a Lc 10,21). El relat està teixit amb dues preguntes provocadores del jurista i amb dues preguntes suggeridores de Jesús. A cada provocació del jurista, Jesús suggereix la resposta amb una altra pregunta.

Així, a la primera provocació del jurista, Jesús suggereix la resposta en la Llei. El deixeble ha d’estimar els altres com estima Déu, però també ha estimar-los sense fer distinció de credo, fins i tot si són enemics (jueus i samaritans no es poden veure). Si l’amor a Déu no coneix límits (és d’una adhesió total), tampoc no n’ha de conèixer l’amor als altres. Després d’aquesta resposta del jurista, Jesús expressa que hi està d’acord: Has respost bé: fes això i viuràs. I així ha respost a la seva provocació inicial: Mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?

La pregunta suggeridora de Jesús l’ha ajudat a descobrir que la resposta la té molt a prop seu, i que el seu compliment li donarà la vida que cerca. En definitiva, Jesús indica el camí del deixeble a la vida eterna: estimar il·limitadament Déu i els altres.

A la segona provocació del jurista i abans de respondre-hi amb una altra pregunta suggeridora, Jesús li proposa una paràbola que apunta a l’acció (evoca 2Cr 28,5-15); és la mateixa acció del samarità que és significativa, és un exemple a seguir, tot i que d’un samarità no pugui esperar-se, d’entrada, res de bo.

Jesús té present que els sacerdots i els levites són jueus amb una dedicació total al Senyor pel seu lligam amb el culte del temple, i que la impuresa ritual d’aquests consagrats al Senyor, derivada del contacte amb un cadàver o un mig mort, és més greu que la d’un jueu no consagrat. Per això, Jesús suggereix que també un enemic de la religió pròpia pot ser el proïsme.

Quan Jesús diu: Vés, i tu fes igual (acció), no defineix qui és, sinó que indica que si el deixeble vol heretar la vida eterna ha d’estimar fins i tot l’enemic, i que fent-ho serà ell mateix el proïsme de tots els qui anirà trobant al llarg del camí. El deixeble és, doncs, el proïsme.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·       Què em convida a fer Jesús? Com ho concreto?

·       Qui és el meu proïsme?

·       Quan soc proïsme per als altres?