Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor

 

Presentació del Senyor 

(2 febrer 2025)

1. Llegim el text (Lc 2,22-40)

²²Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. ²³Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. ²⁴Havien d’oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. ²⁵Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l’Esperit Sant. ²⁶En una revelació, l’Esperit Sant li havia fet saber que no veuria la mort sense haver vist el Messies del Senyor. ²⁷Va anar, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, ²⁸el prengué en braços i beneí Déu dient: ²⁹Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau, com li havies promès. ³⁰Els meus ulls han vist el Salvador, ³¹que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: ³²llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el teu poble. ³³El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell. ³⁴Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: Aquest infant serà motiu que molts caiguin i molts s’aixequin a Israel; serà una senyera que trobarà contradicció, ³⁵i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. Així es revelaran els pensaments amagats al cor de molts. ³⁶Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: després de casada, havia viscut set anys amb el seu marit, ³⁷però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. ³⁸Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada. ³⁹Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. ⁴⁰L’infant creixia i s’enfortia, ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La dona que havia tingut un fill mascle havia d’anar al temple quaranta dies després del part per sotmetre’s al ritu de purificació (Lv 12,1-8). La Llei també demanava el rescat del primogènit (Ex 13,12-13), i això es feia amb una ofrena. Per això, Maria i Josep ofereixen el que oferien les famílies sense recursos: un parell de tórtores o dos colomins (Lv 12,8). Lluc ens indica que els pares de Jesús són pobres i que són fidels a la Llei.

Jesús és acollit al Temple per dos ancians, un home i una dona. I ambdós profetitzen sobre el seu destí, és a dir, ens indiquen que Jesús serà motiu de conflicte a Israel i que morirà de forma violenta, perquè serà refusat pels poderosos; tot i que Jesús també serà el qui alliberarà la ciutat de Déu, Jerusalem.

Jesús és presentat com el Messies esperat, el qui consolaria i salvaria Israel (Is 40,1.3-5), el qui porta la pau que ve de Déu i que ha d’arribar a tota la humanitat (Is 52,10).

Jesús creix com un humà qualsevol, acompanyat de prop pel seu Pare, amb la companyia de Josep que li fa pare.

L’ancià Simeó veu realitzada la promesa d’Isaïes en l’infant Jesús, perquè hi veu la llum per a totes les nacions. Jesús és la llum de Déu per a tots els pobles de la terra.

I l’anciana Anna mostra el seu profund agraïment a Déu perquè pot sostenir en els seus febles braços la força alliberadora de Déu mateix. Ambdós, amb els anys, no han perdut la capacitat de meravellar-se i d’esperar i de descobrir la presència del Senyor en la seva existència.

3. Pensem-hi. Descobreixo, com Simeó, amb els meus propis ulls la llum de la presència de Déu? Agraeixo, com Anna, aquesta presència de Déu descoberta?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar

 

D. 3 de durant l’any C 

(26 gener 2025)

1. Llegim el text (Lc 1,1-4; 4,14-21)

¹Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres, ²valent-se del que ens han transmès els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. ³També jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d’escriure-t’ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, ⁴perquè constatis la solidesa dels ensenyaments que has rebut.

¹⁴Llavors Jesús, ple del poder de l’Esperit, se’n tornà a Galilea. La seva anomenada es va estendre per tota la regió. ¹⁵Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava. ¹⁶I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s’aixecà a llegir. ¹⁷Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: ¹⁸L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, ¹⁹a proclamar l’any de gràcia del Senyor. ²⁰Després plegà el volum, el retornà al responsable del culte de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. ²¹Aleshores començà dient-los: Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Lluc comença amb un pròleg a tota l’obra (Lc i Ac), on apunta la distància pel que fa als fets que s’han acomplert i alhora la seva dependència dels testimonis oculars i servidors de la Paraula. I on n’indica la finalitat: constatar la solidesa dels ensenyaments rebuts. El mot clau és solidesa, avalada per les tres qualitats que marquen la investigació: integritat (de tot), exactitud (minuciosament) i exhaustivitat (des dels orígens). Lluc no vol repetir el que ha rebut, vol oferir una narració ordenada (és a dir, una presentació sistemàtica) de l’obra de l’Esperit en Jesús i en l’Església, i vol fer-ho amb la mentalitat d’un historiador de l’època que segueix unes determinades pautes literàries, però sense limitar-se a narrar els fets en brut, precisament perquè els fets actualitzen la salvació de Déu. Per això la majoria dels comentaristes tradueixen: fets que s’han acomplert, és a dir, la promesa s’ha acomplert). N’és un exemple el mateix Jesús, que, dret, llegeix i actualitza la Paraula de Déu.

Lluc inicia la narració ordenada de la visita de Déu amb un sumari, que ofereix una síntesi de tot el ministeri de Jesús a Galilea (Lc 4,14-15). Jesús apareix ple de la força de l’Esperit ensenyant el mateix que s’ofereix a Teòfil (amant de Déu). I Jesús ho fa en les sinagogues d’ells (= els jueus), el lloc on Israel escolta la Paraula de Déu.

El primer fet narrat s’esdevé al lloc on Jesús s’havia criat. Aquest fet prefigura tota la narració del ministeri de Jesús, i ja ha estat anticipat per les paraules profètiques de Simeó (Lc 2,34). Lluc presenta l’acció de l’Esperit configurant tota l’existència del ministeri de Jesús, sintetitzat en el text d’Isaïes (Is 61,1-2) i que ara s’acompleix, es fa actual. L’avui acosta el passat al present i fa realitat el futur de la salvació promesa. El que avui es compleix és l’Escriptura, la promesa de salvació es fa present. I aquest acompliment és la idea base de l’anunci de l’Evangeli al poble d’Israel, si ho comparem amb la segona part de l’obra (Ac 3,18; 9,20; 13,5.14.44-47; 17,2; 28,23).

3. Pensem-hi. Quin valor dono als ensenyaments rebuts i continguts en l’Evangeli?

Jesús és la mateixa Paraula de Déu feta realitat en la història humana. I en mi, també es fa realitat? És a dir, la Paraula de Déu s’actualitza en la meva història, vida i acció?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea

 

D. 2 de durant l’any C 

 

1. Llegim el text (Jn 2,1-11)

¹El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. ²També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. ³Com que el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu: No tenen vi. ⁴Jesús li respon: Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora. ⁵La seva mare diu als servidors: Feu tot el que ell us digui. ⁶Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d’uns cent litres cada una. ⁷Els diu Jesús: Ompliu d’aigua aquestes piques. Ells les ompliren fins dalt. ⁸Llavors els digué: Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei. Ells li’n portaren. ⁹El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d’on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l’havien treta. Aleshores el cap de servei crida el nuvi ¹⁰i li diu: Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor. ¹¹Així va començar Jesús els seus senyals a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.

 

2. Mirem el text i contemplem Jesús

En un banquet de noces, Jesús es manifesta com el qui fa possible la comunió entre Déu i tota la humanitat El signe de Canà mostra la mare de Jesús demanant l’amor de Déu per al seu poble, que precisament el seu fill manifesta. El relat conclou amb la fe dels primers deixebles. El primer signe de Jesús marca l’inici de la comunitat d’amor que és l’Església i l’inici dels signes que mostren la glòria de Jesús i teixeixen la comunió entre Jesús i els qui creuen ell.

La indicació temporal del tercer dia assenyala la ràpida realització del que Jesús havia anunciat abans (1,50.51), veure coses grans i el cel obert (intervenció de Déu en la història). Les noces faciliten la presència de la mare de Jesús i dels seus germans. D’entrada, el relat separa Jesús i els seus deixebles dels altres invitats, inclosa la seva mare.

La narració destaca tres escenes ben teixides: 1) la de Jesús i la seva mare; 2) la de Jesús i els servents; i 3) la del cap de servei i el nuvi. Al final, les paraules del cap de servei tallen el relat i mantenen el suspens, perquè els oients es preguntin pel sentit del signe.

El relat planteja dues qüestions, una sobre el sentit de la pregunta de Jesús a la seva mare i l’altra sobre el significat del vi. L’hora de Jesús és la seva glorificació (mort i resurrecció). Ara Jesús anticipa l’hora amb el signe del vi, que expressa l’amor de Déu per al seu poble. Ara bé, la glòria de Jesús (la misericòrdia de Déu) sols es revela als ulls de la fe. Així, el signe de Canà dona un fort impuls a la fe dels deixebles, i suscita la fe que ha de portar els oients/lectors a descobrir la glòria de Jesús.

Segons el costum jueu d’aquell temps, les noces duraven una setmana, on no podia faltar-hi vi, begut en abundància. Per això és greu que s’acabi el vi, i per al cap de servei era un greu entrebanc. En la tradició bíblica, l’abundància de vi és signe de l’amor misericordiós de Déu.

En definitiva, el signe de Canà simbolitza la gratuïtat de l’amor misericordiós que Déu Pare ofereix pel seu Fill Jesús als humans, sense demanar-los prèviament la fe. La manifestació de la glòria de Jesús és una festa per a tota la humanitat, i el banquet de noces que celebrem en cada Eucaristia n’és un tast.

 

3. Pensem-hi.

• Prego amb la mare de Jesús perquè Déu mostri el seu amor misericordiós?
• Sentir-me estimat per Déu m’ajuda a créixer com a persona i militant cristià?
• Descobrir l’amor de Déu que Jesús manifesta m’obre a la fe, m’impulsa a creure?

Assemblea del Pradó de Catalunya i Balears 2025

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: i Jesús també fou batejat

 

Baptisme del Senyor C 

(12 gener 2025)

1. Llegim el text (Lc 3,15-16.21-22)

¹⁵El poble vivia en l’expectació, i tots es preguntaven si Joan no fóra potser el Messies. ¹⁶Joan respongué dient a tothom: Jo us batejo amb aigua, però ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. ²¹Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s’obrí, ²² i l’Esperit Sant baixà cap a ell en forma corporal, com un colom, i una veu digué des del cel: Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.

 

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Tenim dos fragments nuats, el primer (Lc 3,15-16) el llegíem el d.3 d’Advent, i nota la diferència entre Joan i Jesús: Joan bateja amb aigua amb la promesa del més fort, Jesús, el més fort, batejarà amb Esperit i foc. I el segon (Lc 3,21-22), amb Joan a la presó (3,20), narra l’escena del baptisme de Jesús. Lluc teixeix l’escena del baptisme de Jesús amb colors propis, per exemple, omet la indicació que Jesús ve des de Natzaret i que és batejat al Jordà (cf. Mc 1,9; Mt 3,13), i el mostra entre la multitud que rep el baptisme. Lluc diu que Jesús fou batejat mentre pregava, però no ens diu que sigui Joan el qui el bateja, ni que sigui Jesús qui veu el que s’esdevé (cf. Mc 1,9-10; Mt 3,13.16). D’entrada, Lluc destaca la revelació de la identitat divina de Jesús. Lluc indica, ací com Mateu, que s’obrí el cel (el cel s’obre a Gn 7,11; Is 24,18; 64,1; Ex 1,1; Ml 3,10), en canvi, s’esquinça a Marc (referència a Is 63,7-19). A Lc, l’Esperit apareix com un colom en forma corporal.

La declaració feta al baptisme precedeix el ministeri de Jesús a Galilea i la declaració feta a la transfiguració precedeix el camí de Jesús a Jerusalem; en ambdues escenes, la revelació que ve del cel nota la relació de Jesús amb el seu Pare, precisament en iniciar una etapa important del seu ministeri. El fet que el cel s’obri expressa la irrupció de Déu en la història, i el context és semblant al descrit a Ez 1,1-4.28 i 2,1-2; on l’escenari és situat a la riba d’un riu, els cels s’obren, i s’esdevé una visió simbòlica, que motiva una crida a un ministeri profètic adreçat a un Israel pecador. L’Esperit Sant baixa en figura corporal com un colom damunt Jesús (cf. Is 11,2; 42,1). Lluc nota la permanència de l’Esperit en Jesús (molt més clara a Jn 1,32: on baixa per a quedar-s’hi). La figura del colom apunta: a) una al·lusió a l’Esperit de Déu sobre les aigües (Gn 1,2), com a nova creació; b) una evocació del colom amb el ram d’olivera després del diluvi (Gn 8,11), com a rehabilitació de la humanitat després del judici de Déu; c) una referència a Dt 32,11, com a nou èxode que Déu anima a fer al seu poble, com l’àguila anima a volar als aguilons. No es tracta tant de com apareix, com de la forma de baixar, davallar, és a dir, com baixaria un colom. La veu des del cel revela la identitat de Jesús (Dt 4,36): el Messies (Sl 2,7) i el Servent (Is 42,1): Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut. La veu deixa clar que, ara i aquí, l’estimat (ressò de Gn 22, on l’estimat és Isaac) és Jesús i no pas Joan.

La teofania, és a dir, la manifestació de Déu, que omple tota l’escena, no reflecteix cap experiència interior de Jesús en el moment del seu baptisme, sinó l’interès de l’Església a definir la identitat de Jesús des del mateix inici del relat evangèlic primitiu; definició que esdevé necessària a fi de contrarestar la impressió que Jesús estava subordinat a Joan, implícita en la tradició del baptisme de Jesús per Joan.

3. Pensem-hi. Abans d’emprendre la seva missió, Jesús se sent acompanyat pel Pare amb la força de l’Esperit. Em sento acompanyat/da pel Pare amb la força de l’Esperit en la meva vida i acció? I en la vocació i missió de construir el Regne com Jesucrist?