Baptisme del Senyor C
1. Llegim el text (Lc
3,15-16.21-22)
15El poble vivia en
l’expectació, i tots es preguntaven si Joan no fóra potser el Messies. 16Joan
respongué dient a tothom: Jo us batejo
amb aigua, però ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de
deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant
i amb foc. 21Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava,
el cel s’obrí, 22 i l’Esperit Sant baixà cap a ell en forma
corporal, com un colom, i una veu digué des del cel: Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.
2. Comprenem el text i contemplem
Jesús
Tenim dos fragments nuats, el
primer (Lc 3,15-16) el llegíem el d.3 d’Advent, i nota la diferència
entre Joan i Jesús: Joan bateja amb aigua amb la promesa del més fort,
Jesús, el més fort, batejarà amb Esperit i foc. I el segon (Lc 3,21-22),
amb Joan a la presó (3,20), narra l’escena del baptisme de Jesús. Lluc
teixeix l’escena del baptisme de Jesús amb colors propis, per exemple, omet la
indicació que Jesús ve des de Natzaret i que és batejat al Jordà (cf. Mc 1,9;
Mt 3,13), i el mostra entre la multitud que rep el baptisme. Lluc diu que Jesús
fou batejat mentre pregava, però no ens diu que sigui Joan el qui el
bateja, ni que sigui Jesús qui veu el que s’esdevé (cf. Mc 1,9-10; Mt 3,13.16).
D’entrada, Lluc destaca la revelació de la identitat divina de Jesús. Lc indica,
ací com Mt, que s’obrí el cel (el cel s’obre a Gn 7,11; Is 24,18; 64,1;
Ex 1,1; Ml 3,10), en canvi, s’esquinça a Mc (referència a Is 63,7-19). A
Lc, l’Esperit apareix com un colom en forma corporal.
La declaració feta al baptisme
precedeix el ministeri de Jesús a Galilea i la declaració feta a la
transfiguració precedeix el camí de Jesús a Jerusalem; en ambdues escenes, la
revelació que ve del cel nota la relació de Jesús amb el seu Pare, precisament
en iniciar una etapa important del seu ministeri. El fet que el cel s’obri
expressa la irrupció de Déu en la història, i el context és semblant al descrit
a Ez 1,1-4.28 i 2,1-2; on l’escenari és situat a la riba d’un riu, els cels
s’obren, i s’esdevé una visió simbòlica, que motiva una crida a un ministeri
profètic adreçat a un Israel pecador. L’Esperit Sant baixa en figura
corporal com un colom damunt Jesús (cf. Is 11,2; 42,1). Lc nota la
permanència de l’Esperit en Jesús (molt més clara a Jn 1,32: on baixa per a quedar-s’hi).
La figura del colom apunta: a) una al·lusió a l’Esperit de Déu sobre les
aigües (Gn 1,2), com a nova creació; b) una evocació del colom amb el
ram d’olivera després del diluvi (Gn 8,11), com a rehabilitació de la humanitat
després del judici de Déu; c) una referència a Dt 32,11, com a nou èxode
que Déu anima a fer al seu poble, com l’àguila anima a volar als aguilons. No
es tracta tant de com apareix, com de la forma de baixar, davallar, és a dir,
com baixaria un colom. La veu des del cel revela la identitat de Jesús (Dt
4,36): el Messies (Sl 2,7) i el Servent (Is 42,1): Tu ets el meu
Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut. La veu deixa clar que, ara i
aquí, l’estimat (ressò de Gn 22, on l’estimat és Isaac) és Jesús i no
pas Joan.
La teofania, és a
dir, la manifestació de Déu, que omple tota l’escena, no reflecteix cap
experiència interior de Jesús en el moment del seu baptisme, sinó l’interès de
l’Església a definir la identitat de Jesús des del mateix inici del relat
evangèlic primitiu; definició que esdevé necessària a fi de contrarestar la
impressió que Jesús estava subordinat a Joan, implícita en la tradició del
baptisme de Jesús per Joan.
3. Pensem-hi. Abans d’emprendre la seva missió, Jesús se sent
acompanyat pel Pare amb la força de l’Esperit. Em sento acompanyat en la meva
vida i acció? I en la vocació i missió de seguir Jesucrist?
