Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell qui n’ha baixat, el Fill de l’home

 

L’Exaltació de la Santa Creu 

(14 setembre 2025)

 

1. Llegim el text (Jn 3,13-17)

¹³Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell qui n’ha baixat, el Fill de l’home. ¹⁴I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, ¹⁵perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. ¹⁶Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. ¹⁷Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell.

2. Comprenem el text

El breu fragment forma part d’un monòleg (3,13-21) que seria una professió de fe en el designi salvador del Pare per a tota la humanitat. Hi trobem un moviment semblant al del pròleg, és a dir, després de la revelació de la Paraula, en ve la recepció, amb dues actituds: la de refús o la d’acolliment. Aleshores davant de l’amor del Pare manifestat en el seu Fill únic, hi ha dues opcions: creure en el Fill o no, acollir-lo o refusar-lo. A més, el Fill és el qui ens mostra el Pare (Jn 1,18; 14,9), perquè ha baixat d’allà on és (Jn 1,1-2).

El Pare manifesta el seu amor i la finalitat del seu amor, és a dir, la salvació del món. El Pare dóna i envia el seu Fill únic al món com a mostra del seu amor immens. La mirada de Déu és universal. Món significa tot l’univers creat (referència a la creació: Déu veié que tot això era bo). I tots els qui creuen expressa la voluntat de Déu que ningú dels qui creuen no en sigui exclòs. Déu respecta la llibertat dels humans. No hi ha amor veritable si no hi ha llibertat.

La finalitat de l’entrega del seu Fill únic és la vida eterna per a tots els creients i la salvació del món; aquesta intenció del Pare és confirmada pel seu Fill únic al final del seu ministeri: No he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo (Jn 12,47b).

3. Contemplem Jesús, el Fill

La visita del Fill únic de Déu suscita una crisi, és a dir, invita a una opció que engloba tota la vida. És una opció radical, la mateixa opció que Moisès planteja al seu poble (Dt 30,15-20), l’opció que et dóna la vida i la felicitat, el Regne promès i l’estada amb el Pare. En definitiva, la revelació de l’amor del Pare lliurant el seu Fill únic, com a do gratuït per a la salvació del món, suscita una crisi en els cors de tots els qui se’l troben: se’ls convida a la fe i se’ls ofereix el do de la vida eterna.

Jesús és el Fill de l’home enlairat a la creu perquè mirant-lo, és a dir, creient-hi, tinguem vida eterna, és a dir, la mort no ens engoleixi en la seva foscor.

De la creu en neix la nova humanitat que se sosté en l’amor de Déu manifestat en l’amor fins a l’extrem de Jesús (Jn 13,1). Ningú no n’està exclòs.

4. Pensem-hi

·       Quina és la meva aposta: acceptar lliure i responsablement l’amor de Déu per mitjà de la fe en el Fill encarnat, o bé quedar-me en la foscor del refús?

·       Quan i com em sento estimat /estimada per Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu

 

D. 23 de durant l’any C 

(7 setembre)

1. Llegim el text (Lc 14,25-33)

²⁵Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué: ²⁶Si algú ve a mi i no m’estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. ²⁷Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. ²⁸¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s’asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? ²⁹Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d’ell ³⁰dient: “Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar.” ³¹O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s’asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? ³²I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l’altre encara és lluny. ³³Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Avui, tot fent el camí, Jesús es deixa acompanyar de molta gent. En aquest marc, Jesús indica el que suposa acompanyar-lo en el camí cap al Pare. Cal saber el que això implica, i per tant, reflexionar-hi. Jesús vol seguidors convençuts i no pas acostumats a anar fent.

Jesús indica tres condicions per a seguir-lo convençudament: 1) la renúncia als afectes més fonamentals de la persona, com són l’amor a la pròpia família i la conservació de la pròpia vida; 2) l’acceptació sincera de la màxima radicalitat, prenent la creu fins a morir-hi, és a dir, tenint una total disponibilitat a oferir la pròpia vida, no sols en el martiri, sinó també en la lluita quotidiana; i 3) la renúncia total i absoluta a tots els béns materials.

El seguidor estarà convençut realment, quan s’adoni que és capaç de renunciar a tot el que té i estima, si és capaç de donar la seva vida per seguir el seu Mestre i Senyor en el camí cap al Pare. Precisament perquè se n’adoni, Jesús proposa dues paràboles (Lc 14,28-30.31-32), que aconsellen reflexió i càlcul. Hom s’adonarà que s’està convençut realment després de pensar-hi, sense presses, d’haver-ho sospesat serenament. Jesús no imposa que l’acompanyem en el camí.

Jesús vol que el qui l’acompanyi en el camí sàpiga discernir el que té i amb què compta. El que té com a capacitat a fi d’afrontar la seriositat del compromís i el que té com a béns materials. La capacitat que el seguidor pugui tenir de resposta a acompanyar Jesús és indeterminada, pot ser més o menys; en canvi, els seus béns materials poden ser molt determinants, per això el seguidor se n’ha de desprendre si vol acompanyar Jesús.

La renúncia a posseir tota mena de béns materials és la condició que millor defineix la disponibilitat lliure i radical del seguidor convençut i posa al descobert el seguidor que s’ha acomodat. En efecte, segons la visió teològica lucana, el despreniment no sols és el tret que millor defineix l’estil de vida del seguidor convençut, sinó també el de tota l’Església (Ac 2,42-47; 4,32-37), i en marca la seva seriositat i el seu caràcter definitiu (és exemplar l’episodi d’Ananies i Safira: Ac 5,1-11).

3. Pensem-hi

Estic ben convençut de seguir Jesús? He sospesat bé les meves forces i els meus propis recursos per a seguir-lo? Estic disposat a renunciar al poder dels béns i a tot tipus de prestigi per a seguir Jesús des de la senzillesa i la generositat?

La meva disponibilitat a seguir l’estil de vida de Jesús és sincera i ben fonamentada?

Meditacions del Pepe Rodado als Exercicis Espirituals del Prado Regional 2025

Primera meditación:

https://youtu.be/WIhiRUEzMWM?si=id4_odEpNjibW81s

Segunda meditación:

https://youtu.be/WFP1N8zPYKE?si=Tf25GcbL9e2ZAGf3

Tercera meditación:

https://youtu.be/zz9RQKlrtfQ?si=_oaST8R-3qHSiU3N

Cuarta meditación:

https://youtu.be/yCXBLPAcJfo?si=fKJqJMBGCETW_TA8

Quinta meditación:

https://youtu.be/ZRZrZ4S5WAE?si=Tb-CSrNyLG4Fdtx9

https://youtu.be/fkWniY0Qa54?si=8tigU-T35Tqs8nX1

Sexta meditación: 

https://youtu.be/Ihl3AadyJm4?si=SMsvgipBXutky56y

https://youtu.be/GYJtzq4Mltc?si=fl3Mn8HrCJu1Gdm0

La quinta y la sexta meditación van en dos partes por problemas técnicos

Séptima meditación:

https://youtu.be/ZJ_36reVeZc?si=QtumOrs0szbPJpAI

Octava meditación:

https://youtu.be/mH0Ng81mg04?si=PYY1_vZ0I3z-M3uQ

Novena meditación:

https://youtu.be/wX55aukQYd4?si=t3F5_wDOWV80YwsA

Décima meditación:

https://youtu.be/Z0yHizTJYNE?si=xR76h9SK3-bQ1Y9v

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit

D. 22 de durant l’any C 

(31 agost 2025)

1. Llegim el text (Lc 14,1a.7-14)

¹Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d’un dels principals dels fariseus. ⁷Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: ⁸Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, ⁹i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. ¹⁰Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t’ha convidat, et dirà: “Amic, puja més amunt.” Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. ¹¹Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. ¹²Després digué al qui l’havia convidat: Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. ¹³Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. ¹⁴Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te, i la recompensa, la trobaràs quan ressuscitin els justos.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Lluc relata una escena a casa d’un dels principals dels fariseus. Jesús hi és convidat en un àpat festiu d’un dissabte. I allà observa que els convidats tenen un comportament que els distingeix: escullen els primers llocs, i amb una paràbola els en proposa un de nou. Jesús també observa l’actitud selectiva de l’amfitrió i també li’n proposa una de nova.

Jesús invita a evitar l’autopromoció i a descobrir que el veritable lloc del creient és el que ocupa davant de Déu i no pas el que ocupa gràcies al propi esforç de promoció. Jesús no lamenta que els convidats siguin mal educats, sinó que es creguin privilegiats pel seu tracte amb Déu, mentre el que Déu valora és la humilitat. Jesús critica l’afany d’assolir privilegis i d’autopromoció. El deixeble ha de basar el tracte amb Déu i amb els altres en la humilitat. Però, a més, Jesús convida a una relació amb els altres no fonamentada en la reciprocitat (m’has convidat, et convido), sinó en la generositat (convido el qui no em pot convidar). Una relació que expressa i testimonia l’amor unilateral de Déu. Jesús no sols desqualifica l’ambiciós, sinó també els qui cerquen sempre una contrapartida. Als banquets no s’hi ha de convidar només els amics, els germans, els parents, i els veïns rics, sinó els qui ningú no hi convidaria: pobres, invàlids, coixos i cecs (avui són els sense alguna cosa: sostre, papers, afecte, salut...). Jesús contraposa dos tipus de categories socials, les quatre que poden correspondre al gest de benvolença dels qui els ha convidat i les altres quatre incapaces de correspondre-hi i que, a més, la mentalitat social i religiosa d’aquell temps els excloïa del banquet del Regne.

Per tant, la proposta de Jesús és ben clara: cal sortir del cercle tancat de les relacions que es basen en la reciprocitat. Jesús convida a actuar com Déu actua; és a dir, essent generós i deixant-se dur per la gratuïtat de l’amor, sense contrapartides ni compensacions. I perquè el deixeble actua com Déu, té un lloc assegurat al seu costat (la recompensa final). En definitiva, el qui segueix el camí de Jesús cap al Pare, ha d’aprendre a fer el que Jesús ha après del Pare, és a dir, ha de ser humil en la seva relació amb Déu i amb els altres, però també generós amb els marginats i exclosos de la vida social i religiosa.

3. Pensem-hi. Soc generós i humil en la meva relació amb Déu i amb els altres? Cerco l’autopromoció? Soc partidari de la reciprocitat, és a dir, ajudo qui em pot ajudar i dono qui m’ho tornarà amb escreix?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers

 

D. 21 de durant l’any C 

(24 agost 2022)

1. Llegim el text (Lc 13,22-30)

²²Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. ²³Algú li preguntà: Senyor, ¿són pocs els qui se salven? Jesús els contestà: ²⁴Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. ²⁵Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: “Senyor, obre’ns.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” ²⁶Llavors us posareu a dir: “Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places.” ²⁷Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!” ²⁸Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. ²⁹I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. ³⁰Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Comença la segona part del camí de Jesús a Jerusalem (Lc 12,22-17,10). Indicada la decisió de Jesús d’anar a Jerusalem (Lc 9,51), Lluc recorda que hi va fent camí en certs moments (Lc 13,22; 17,11; 19,28.41); així marca el ritme del camí en tres grans parts: Lc 9,51-13,21; 13,22-17,10; 17,11-19,27. Aquesta segona part inicia amb una reflexió sobre l’entrada al Regne, tot insistint en la urgència d’espavilar-se, a fi de ser-hi admesos abans que sigui massa tard, i en l’acolliment de la visita de Déu en Jesús, com a garantia d’entrada.

La salvació ha arribat en Jesús, tot i que molts encara no hagin volgut adonar-se’n (vegeu Lc 12,54-56). Avui un innominat (qualsevol de nosaltres) planteja a Jesús una pregunta que enceta la qüestió sobre l’entrada o l’exclusió del Regne: Senyor, ¿són pocs els qui se salven? És una pregunta que expressa una creença molt arrelada en la mentalitat jueva d’aquell temps; així tot jueu creia que, pel fet de ser-ho, ja tenia assegurada la vida futura. Aleshores la pregunta planteja si se salvarà algú més, si se salvaran els de fora, els qui no són membres del poble que Déu s’ha escollit. Jesús suggereix que els de sempre no ho tenen tan fàcil com creuen. Cal esforçar-se per a entrar en el Regne (imatge de la porta estreta). Jesús no respon directament a la qüestió plantejada: el nombre dels qui hi entraran pertany a Déu, en canvi, pertany a cadascú de fer l’esforç per entrar-hi. Però no es pot deixar l’esforç per a l’últim moment, perquè es pot fer tard i trobar l’accés tancat (imatge de la porta tancada). No tot depèn de la porta: l’esforç és important, però no comptarà gens si es deixa per a l’últim segon. L’última paraula la diu el cap de casa, figura de Jesús; i el que compta no és entrar-hi o no, sinó ser-hi admès o ser-ne exclòs. Per això, la intervenció del cap de casa és definitiva. És definitiu, doncs, haver acollit o no Jesús.

I a dins de la casa (l’Església), hi trobem l’Israel restaurat (significat pels tres patriarques: Abraham, Isaac i Jacob) i completat amb els pobles pagans vinguts dels quatre vents. Tots junts celebren la festa i la joia del Regne. Jesús no vol frustrar ningú, sols afirma que molts no hi entraran, perquè pensaven que tenien el dret adquirit i no s’havien espavilat (convertit) quan calia fer-ho.

La màxima que clou el text indica un dels trets del Regne; en efecte, alguns dels darrers (no tots) seran considerats més importants que els de sempre (els habituals).

3. Pensem-hi.

Penso que tinc el dret adquirit d’asseure’m a la taula parada del Regne? Quin esforç se’m demana? Jesús em mou a servir els altres i a no excloure ningú de la taula del Regne?