Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu

 

Crist Rei B 

(24 novembre 2024)

1. Llegim el text (Jn 18,33-37)

³³Llavors Pilat se’n tornà a l’interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué: ¿Tu ets el rei dels jueus? ³⁴Jesús contestà: ¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d’altres t’ho han dit de mi? ³⁵Pilat replicà: Que potser soc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t’han posat a les meves mans. Què has fet? ³⁶Jesús contestà: La meva reialesa no és d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d’aquí. ³⁷Pilat li digué: Per tant, tu ets rei? Jesús contestà: Tu ho dius: jo soc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest fragment cal situar-lo en el quadre de la trobada de Jesús amb Pilat, amb set escenes (on n’hi ha dues de privades entre el Rei i Pilat), a dins o fora del pretori segons aquest ritme: 1) fora: les autoritats jueves demanen la condemna a mort de Jesús (Jn 18,28-32); 2) dins: Pilat interroga Jesús sobre la seva reialesa (Jn 18,33-38a); 3) fora: Pilat troba Jesús no culpable i les autoritats jueves prefereixen Barrabàs (Jn 18,38b-40); 4) dins: els soldats humilien Jesús (Jn 19,1-3); 5) fora: Pilat troba Jesús no culpable (Jn 19,4-8); 6) dins: Pilat interroga Jesús sobre l’autoritat (Jn 19,9-11); 7) fora: les autoritats jueves assoleixen la condemna a mort de Jesús (Jn 19,12-16a). Els dos interrogatoris acaben amb una doble conclusió de Pilat sobre Jesús: Aquí teniu l’Home (Jn 19,5) i Aquí teniu el vostre Rei (Jn 19,14).

El poble no hi surt, és una manera d’indicar que la responsabilitat de tot el procés recau en l’aristocràcia sacerdotal (Caifàs i els seus) i en la covardia de Pilat. Només el prefecte o procurador romà podia fer crucificar o no algú. Caifàs i Annàs no pensaven que Jesús fos un cabdill d’una força armada i que planegés una insurrecció, però temien que pogués atiar el poble, és a dir, van entendre massa bé Jesús i els seus deixebles. Pilat executa Jesús perquè li demana el summe sacerdot i li dóna una excel·lent excusa: Jesús s’ha presentat a la ciutat com a rei dels jueus. Pilat hi descobreix un aspirant a rei sense exèrcit. Pilat no si pensa massa a crucificar-lo, després de flagel·lar-lo, d’assotar-lo i interrogar-lo. Pilat va ser destituït a causa de les seves execucions massives i imprudents.

El text d’avui ens situa a dins (en privat), Pilat interroga Jesús sobre la seva reialesa i Jesús dona una doble resposta, primer, diu el que no és, és a dir, el seu regnat no és terrenal, no se sosté per cap exèrcit ni per les potències mundials. I després diu el que és, és a dir, la seva reialesa es manifesta en el testimoni, en donar testimoni de la Veritat, que és la manifestació de l’amor de Déu a tota humanitat per l’entrega del seu Fill Jesucrist.

La reialesa de Jesús és de Déu, i s’exerceix en aquest món donant testimoni de l’amor de Déu a favor de tota la humanitat, estimant fins a l’extrem (Jn 13,1). Jesús ofereix a la humanitat (representada per un que la vol dominar) el regal de la comunió amb Déu, que és la Veritat, i que ens farà lliures (Jn 8,32). Si escoltem Jesús accedim a la Veritat, a la comunió amb Déu i entre nosaltres (cf. 1Jn 1,1-3). La reialesa de Jesús no fa cap mena de por als poderosos d’aquest món. Una reialesa basada en l’amor fins a l’extrem no pot usar el poder de la violència per combatre el mal i derrotar-lo. No es pot abatre el mal fent mal. Cal optar, o bé per la Veritat, o bé pel cantó fosc.

3. Pensem-hi. Quina importància té en la meva vida i acció escoltar Jesús? Com visc la meva comunió amb Jesucrist? D’on em ve la força per a combatre el mal? De l’amor? D’escoltar Jesús? De la Veritat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran

 

D. 33 de durant l’any B 

(17 novembre 2024)

1. Llegim el text (Mc 13,24-32)

²⁴ Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s’enfosquirà i la lluna ja no farà claror; ²⁵ les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran. ²⁶ Aleshores veuran el Fill de l’home venint entre núvols amb gran poder i majestat. ²⁷ I llavors ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l’extrem de la terra a l’extrem del cel. ²⁸ Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l’estiu és a prop; ²⁹ igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que ell és a prop, que ja és a les portes. ³⁰Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. ³¹ El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. ³² D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

És l’última lectura de l’evangeli segons Marc d’enguany i ens situa davant la vinguda definitiva de Jesús i la fi de la història i la creació. Aquest relat pretén de tranquil·litzar la comunitat cristiana davant l’angoixa provocada pels fets succeïts a Judea durant l’any 70 dC (repressió romana, destrucció del Temple i persecució dels cristians). El text presenta una escenografia apocalíptica, és a dir, el món caduc i antic desapareix i apareix un món nou amb la vinguda de Jesús, vencedor del mal i de la mort.

I davant de la desaparició del món present cal tenir present: 1) que el Senyor és a prop; 2) que les seves paraules es mantenen sempre; i 3) que no se sap quan això caduc s’acabarà.

Les imatges indiquen el moment de la mutació i transformació del cosmos. Ha arribat el moment de la trobada amb l’amor de Déu que tot ho renova. Ha arribat el dia del Senyor, perquè valori des del seu amor totes accions i tota història de la humanitat. Marc s’inspira en Isaïes (Is 13,10; 34,4) per a indicar l’arribada d’aquest dia. El moment central és l’aparició del Fill de l’home (Jesús triomfador del mal i de la mort), quan aplegarà tots els pobles en un de sol, aplegant tota la humanitat en una fraternitat, aplegant tothom en la comunió de Déu. Ha arribat el moment de conviure tots junts, lliures de l’odi i de l’egoisme i de tot allò que ens impedeix de ser amics els uns dels altres, davant la presència de Déu.

Però, quan arribarà aquest moment? La paràbola de la figuera ens indica que el món actual no durarà sempre. L’observació de la figuera que rebrota ens indica que ha arribat l’estiu (la primavera a Palestina és breu i l’hivern és llarg i dur). Per tant, no s’ha de perdre l’esperança que aquest món canviarà al final. I mentre, què? Mentrestant hi ha les paraules de Jesús, que tenen un significat permanent, que no caduquen ni envelleixen, sinó que sempre són novetat per a l’avui de tot cristià. I no cal preocupar-se pel moment exacte (dia i hora), sinó confiar en Déu, que és senyor de la història i que la força del seu amor ens acompanya sempre. Cal fiar-se, doncs, de les paraules de Jesús i deixar-se guiar per la mirada de Déu Pare, que vol que no es perdi ningú.

3. Pensem-hi

Estic atrapat pel món present (competitivitat i individualisme)? Tinc l’esperança en un món millor que potser no veuré ara i aquí, però que seguint Jesús el vaig construint? Visc les paraules de Jesús des de la seva novetat i actualitat? En soc testimoni enmig de la realitat que em toca viure ara i aquí?

Festa amb ritme del P. Ancel

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres

 

D. 32 de durant l’any B 

(10 novembre 2024)

1. Llegim el text (Mc 12,38-44)

³⁸ Jesús, instruint la gent, deia: Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places ³⁹ i que els facin ocupar els seients d’honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. ⁴⁰ Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor. ⁴¹Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. ⁴² Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. ⁴³ Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. ⁴⁴ Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Abans d’abandonar el recinte del Temple de Jerusalem, on havia estat qüestionat pels dirigents religiosos (Mc 12,1-27), Jesús fa una severa crítica contra els mestres de la Llei que abusen del seu poder institucional (Mc 12,38-40). Una crítica que contrasta amb l’elogi a la generositat dels pobres. Així tenim dues actituds contraposades, l’abús de poder i la generositat.

Jesús denuncia els qui abusen del seu poder institucional, i a més, escanyen els pobres. Els mestres de la Llei de Moisès han de ser guies del poble en el camí de la vida, en el camí de felicitat que indica Déu per al seu poble, però se n’aprofiten de la seva condició per a treure’n profit personal i augmentar el seu ego personal.

Jesús critica especialment la vanaglòria i l’avarícia. La vanaglòria sol ser l’orgull de la mediocritat i sovint cau en el ridícul, quan hom s’esforça a ser reconegut públicament. En canvi, l’avarícia o l’ambició desmesurada és l’arma dels poderosos per a escanyar els pobres i els dèbils, i que sovint esdevé corrupció quan es barreja amb el servei a fer. Jesús condemna aquestes dues actituds, no persones concretes.

D’altra banda, Jesús educa la mirada, perquè descobrim i sapiguem mirar com mira Déu les persones. I s’asseu (actitud del mestre) davant la sala del tresor per tal d’indicar la generositat de la viuda que dona tot el que tenia per a viure. Ho dona tot a Déu. Amb la seva mirada, Jesús valora positivament l’acció de la viuda pobra. La sala del tresor era l’espai on hi havia una mena de caixes on es tiraven els diners de les ofrenes. I l’ofrena que fa la viuda és la més petita que es podia fer.

Jesús no valora l’acció de la viuda des de la seva llibertat davant la possessió (mentalitat grega), sinó des de l’amor a Déu que expressa (mentalitat jueva). La viuda estima Déu i per això li ho dona tot. La viuda és autèntica davant de Déu. Aquest és el costat positiu de l’actitud de la viuda.

L’acció de la viuda és exemplar perquè ella patia un doble desavantatge social, com a dona sola i com a representant dels pobres. La valoració que Déu en fa ha d’animar els cristians a ser generosos com la viuda i a estar al costat dels qui no compten socialment.

3. Pensem-hi

a) Soc autèntic davant de Déu o intento ser guai (envanir-me) davant dels altres? b) Em deixo dur per l’avarícia i l’ambició o per la generositat fonamentada en l’amor a Déu i als altres? c) Com educo la meva mirada personal? d) I com a educador/a com ensenyo a valorar amb la meva mirada?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No ets pas lluny del Regne de Déu

D. 31 de durant l’any B 

(3 novembre 2024)

1. Llegim el text (Mc 12,28-34)

²⁸ Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: Quin és el primer de tots els manaments? ²⁹ Jesús va respondre: El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. ³⁰ Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb tota la força. ³¹ El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. ³² Llavors el mestre de la Llei li digué: És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, ³³ i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. ³⁴ Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: No ets pas lluny del Regne de Déu. I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Un mestre de la Llei pregunta Jesús sobre el manament principal. Hem arribat al final del camí. L’escena s’esdevé en un atri del Temple de Jerusalem, on s’ensenyava sobre la Llei de Moisès i la relació dels creients amb Déu. Altres mestres i dirigents del poble abans havien qüestionat l’ensenyament de Jesús, preguntant-li amb quina autoritat ensenyava, sobre si s’havia de pagar tribut al Cèsar i sobre la resurrecció dels morts (cf. Mc 11,27-12,27).

Els mestres de la Llei o escribes coneixien fil per randa la Llei de Moisès i s’encarregaven d’explicar-la al poble i d’aplicar-la a la vida quotidiana. En el seu afany de codificar tota l’existència humana quotidiana fins als detalls més petits, havien catalogat fins a 613 normes o preceptes (dels quals 248 eren manaments i 365 prohibicions, tantes com dies té l’any), a les quals encara hi afegien més prescripcions. Afeixugat pel pes de les normes legals i després d’haver escoltat Jesús, s’hi acosta amb una pregunta alliberadora, tot cercant un únic principi que permetés de viure més senzillament i no tan feixugament, units i en pau amb tothom.

Aquest mestre de la Llei sembla que s’ha avergonyit dels seus col·legues que refusen Jesús. Dos elements l’apropen a Jesús: la seva sensatesa i la seva crítica al culte del Temple, després que Jesús hagués purificat el Temple de venedors i especuladors (Mc 11,15-18).

Jesús respon a partir del que hi ha escrit en la Llei de Moisès, unint Dt 6,5 (estimar Déu) amb Lv 19,18 (estimar els altres). Jesús és preguntat només pel primer de tots els manaments i respon també amb un segon. Així situa en la mateixa perspectiva estimar Déu i estimar els altres. És a dir, estimar Déu amb totes les nostres forces (amb el cap, el cor i la voluntat) es realitza estimant els altres.

El qui estima Déu amb totes les seves forces i els altres com a si mateix no és lluny del Regne, que ja és present i actuant en i amb Jesús. A aquesta persona ja no li calen holocaustos ni sacrificis per tal d’arribar a Déu si ha trobat Jesús, que és el camí que hi porta.

 

3. Pensem-hi

a) La meva sensatesa i crítica positiva a les formes rituals feixugues de relacionar-me amb Déu m’apropen a Jesús? b) Amb el seu amor al Pare i als altres fins a l’extrem, Jesús és el meu camí cap al Regne? c) Vinculo estimació a Déu amb estimació als altres?