Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Dóna’m aigua

 

D. 3r de Quaresma A 

(8 març 2026)

 

1. Llegim el text (Jn 4,4-42)

⁴Jesús havia de travessar Samaria. ⁵Arribà, doncs, en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; ⁶allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s’assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia. ⁷Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: Dóna’m aigua. ⁸Els seus deixebles se n’havien anat al poble a comprar menjar. ⁹Però la dona samaritana preguntà a Jesús: Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana? Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans. ¹⁰Jesús li respongué: Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: “Dóna’m aigua”, ets tu qui li n’hauries demanada, i ell t’hauria donat aigua viva. ¹¹La dona li diu: Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D’on la trauràs, l’aigua viva? ¹²El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell? ¹³Jesús li respongué: Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. ¹⁴Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna. ¹⁵Li diu la dona: Senyor, dóna’m aigua d’aquesta. Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar. ¹⁶Ell li diu: Vés a cridar el teu marit i torna. ¹⁷La dona li contesta: No en tinc, de marit. Li diu Jesús: Fas bé de dir que no en tens. ¹⁸N’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat. ¹⁹La dona li respon: Senyor, veig que ets un profeta. ²⁰Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem. ²¹Jesús li diu: Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. ²²Vosaltres adoreu allò que no coneixeu; nosaltres adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. ²³Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. ²⁴Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han d’adorar-lo en Esperit i en veritat. ²⁵Li diu la dona: Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot. ²⁶Jesús li respon: Sóc jo, el qui et parla. ²⁷En aquell moment arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlés amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. ²⁸Llavors la dona deixà la gerra i se’n va anar al poble a dir a la gent: ²⁹Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies? ³⁰La gent va sortir del poble i l’anà a trobar. ³¹Mentrestant, els deixebles el pregaven: Rabí, menja. ³²Però ell els contestà: Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu. ³³Els deixebles es preguntaven entre ells: És que algú li ha portat menjar? ³⁴Jesús els diu: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra. ³⁵¿No teniu costum de dir: “Quatre mesos més i ja serem a la sega”? Doncs bé, jo us dic: alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar! ³⁶El segador ja rep el jornal i recull el gra per a la vida eterna; així s’alegren plegats el sembrador i el segador. ³⁷En aquest cas té raó la dita: “Un és el qui sembra i un altre el qui sega.” ³⁸Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Altres van treballar-hi, i vosaltres us heu beneficiat del seu treball. ³⁹Molts dels samaritans d’aquell poble van creure en Jesús per la paraula de la dona, que assegurava: «M’ha dit tot el que he fet.» ⁴⁰Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos dies. ⁴¹Per la paraula d’ell mateix encara molts més van creure, ⁴²i deien a la dona: Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El relat del trobament de Jesús amb la dona samaritana consta de dos quadres (Jn 4,4-26 i Jn 4,27-38) amb un final (Jn 4,39-42). Cada quadre és un diàleg de Jesús entorn d’un malentès: el diàleg amb la samaritana entorn de l’aigua del pou i el culte veritable, i el diàleg amb els deixebles entorn de l’aliment de Jesús.

El marc del primer quadre és suggerent. Hi apareixen el pou de Jacob i una dona samaritana. En un país on hi ha poca aigua, els pous són llocs de trobada, conflicte i reconciliació (cf. Gn 21,25; 26,15-22); són espais de relació entre home i dona: Isaac i Rebeca (Gn 24), Jacob i Raquel (Gn 29,1-14), Moisès i Siporà (Ex 2,15b-21). La trobada parteix del fet que la dona va a poar aigua i l’home es troba al pou per ajudar-la o per demanar-n’hi. Jesús li’n demana, i per mitjà del diàleg, l’ajuda a trobar l’aigua viva i el culte veritable.

El quadre de la trobada de Jesús amb la samaritana consta de dues escenes: la primera entorn de l’aigua viva (Jn 4,6-15) i la segona entorn del culte veritable (Jn 4,16-26). En la primera escena, Jesús confia que la dona pot donar-li aigua i la interpel·la sobre el do de Déu, i la samaritana expressa sorpresa perquè un jueu hi confiï i li pugui oferir més que Jacob; després, Jesús revela el sentit de fons de la recerca: l’aigua viva, i la samaritana reacciona demanant-la. La segona escena inicia quan Jesús interpel·la la samaritana a partir de la seva situació personal i de la seva opció de vida; després d’escapolir-se d’anar a l’essencial, la samaritana reacciona reconeixent Jesús com a profeta (Jn 4,19) i li planteja el sentit de la pròpia fe; aleshores, Jesús li revela que el qui cal adorar és el Pare, i arran d’una afirmació de la samaritana, li revela la seva identitat messiànica: El Messies sóc jo. (Jn 4,26). El diàleg acaba amb la reacció missionera de la dona, la gerra abandonada (Jn 4,28) indica la fe de la samaritana en Jesús: no ha de poar més, ha trobat l’aigua viva.

El quadre del diàleg amb els deixebles manifesta que l’aliment de Jesús és la seva missió (Jn 4,34). Els dos proverbis amb els seus respectius comentaris (Jn 4,35-36 i Jn 4,37-39) indiquen dos moments de la missió (sembra i sega) i la diferència entre sembradors i segadors. La mateixa evangelització de Samaria (Ac 8,4-25) n’és un exemple: els segadors Pere i Joan recullen el sembrat per Felip.

Ara i aquí, Jesús és l’espai de relació feliç entre home i dona i l’espai de relació entre els humans i Déu. La conclusió final mostra el fruit de la missió: la fe dels samaritans. Una fe més pregona que la dels jueus, perquè s’arrela en la paraula de Jesús, i no pas en una superficial admiració dels signes de Jesús (Jn 2,23-25). Així doncs, la fe consisteix a creure que l’home Jesús és el Salvador del món (Jn 4,42).

3. Pensem-hi

• La trobada personal amb Jesús em porta a compartir-la com fa la samaritana? El fet de trobar l’aigua viva em porta a esbombar-ho?
• M’identifico amb la samaritana en la recerca del sentit de la vida? I en la recerca del culte veritable? Per què?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Allí es transfigurà davant d’ells

 

D. 2n de Quaresma A 

(1 de març 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 17,1-9)

¹Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, i se’ls endugué a part dalt d’una muntanya alta. ²Allí es transfigurà davant d’ells: el seu rostre es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. ³Llavors se’ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. ⁴Pere digué a Jesús: Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies. ⁵Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo. ⁶Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front a terra, plens de gran temor. ⁷Jesús s’acostà, els tocà i els digué: Aixequeu-vos, no tingueu por. ⁸Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol. ⁹Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre: No digueu res a ningú d’aquesta visió fins que el Fill de l’home hagi ressuscitat d’entre els morts.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La transfiguració de Jesús, la seva transformació lluminosa (apareix com el qui és: llum, diví), s’esdevé davant els ulls de Pere, Jaume i Joan, els tres deixebles que són testimonis dels fets cabdals de la vida de Jesús. I forma com un quadre en sis escenes: (1) La introducció (17,1), que indica el temps: el sisè dia (el dia de la creació d’Adam, dada omesa en la versió litúrgica), els testimonis: Pere, Jaume i Joan, i l’espai: dalt d’una muntanya (lloc de teofania i revelació). (2) L’inici de la visió (17,2-3): la transfiguració de Jesús i l’aparició de Moisès i Elies. (3) El moment central (17,4-8): la intervenció de Pere (la veu de l’Església); l’aparició d’un núvol lluminós (la presència del Senyor); la veu del Pare que revela la identitat de Jesús com a Fill estimat i fidel, i que convida a escoltar-lo; la reacció d’esglai dels tres testimonis; l’acció–paraula de Jesús; i el desvetllament dels testimonis (retorn a la realitat: cal morir per a ressuscitar). (4) El final de la teofania (17,9), quan baixen de la muntanya i Jesús els mana silenci. (6) El diàleg entre Jesús i els testimonis (17,10-13), omès en el text d’avui.

La veu del Pare, ressò de la teofania del baptisme (3,16-17), corregeix i resitua la interpretació de Pere (la veu dels Dotze), que tendia a posar en el mateix nivell Jesús i els protagonistes de la revelació bíblica, Moisès i Elies. Jesús dona plena significació a la Llei i els Profetes (5,17) i ara i aquí és la cabana de la presència i del trobament amb Déu. La missió de Jesús com a revelador és única i definitiva, per això els tres testimonis no veuen ningú més que Jesús tot sol (17,8). L’escenografia de l’esdeveniment deixa ben clar que, ara i aquí, cal escoltar Jesús (17,5; cf. Dt 18,15).

La narració de la transfiguració, tot i manllevar imatges de les teofanies bíbliques i de les visions apocalíptiques (com són la muntanya, la resplendor del rostre, dels vestits, el núvol i la veu divina, així com la reacció d’esglai i el silenci), mostra la novetat de l’esdeveniment Jesús, Fill de Déu i Fill de l’home, és del món diví, però viu i mor immers en la història humana. Una novetat que només s’entendrà després de la seva resurrecció d’entre els morts (cf. 17,9).

Jesús és la definitiva Paraula de Déu, per això els tres testimonis no veuen ningú més que Jesús tot sol. Tota l’escenografia apunta que, ara i aquí, cal escoltar Jesús (cf. Dt 18,15).

 

3. Pensem-hi

• He fet cap experiència de gaudi inexplicable pel trobament amb Jesús en la pregària, en l’Eucaristia, o en un recés?
• Per què és bo (o no) de saber el final feliç del camí dur que has d’emprendre o que et trobes?
• Escolto Jesús en el meu camí, en la meva missió?

 

4. Preguem

Pare, et dono gràcies per trobar-me amb el teu Fill Jesús.

Pare, et prego que no deixi mai d’esquivar la trobada amb el teu Fill Jesús en la Paraula, en l’Eucaristia i en els seus germans, que també són els meus.

Pare, ajuda’m a escoltar el teu Fill Jesús i perdona’m quan esquivi la seva Paraula i no deixi que em transformi, m’il·lumini o m’edifiqui.

Pare, ajuda’m a no sucumbir en els moments de foscor i a saber confiar sempre en el teu Amor, que es manifesta amb la força de l’Esperit en el teu Fill, que viu i regna amb Tu en la comunió de l’Esperit Sant, Déu, pels segles dels segles. Amén.

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aleshores l’Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés

 

D. 1r de Quaresma A 

(22 febrer 2026)

1. Llegim el text (Mt 4,1-11)

¹Aleshores l’Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. ²Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam. ³El temptador se li acostà i li digué: Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans. ⁴Però ell li va respondre: L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. ⁵Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el posa dalt de tot del temple ⁶i li diu: Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix. Diu l’Escriptura: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres. ⁷Jesús li contestà: També diu l’Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu. ⁸Després el diable se l’enduu dalt d’una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria  ⁹i li diu: Et donaré tot això si et prosternes i m’adores. ¹⁰Li diu Jesús: Vés-te’n, Satanàs! Diu l’Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol. ¹¹Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i el servien.

 

2. Mirem l’escena i contemplem Jesús

L’escena de les temptacions forma un díptic amb l’escena del baptisme de Jesús. Les tres temptacions són descrites com a fenòmens que procedeixen de l’exterior i no pas d’un conflicte interior.

Mateu precisa, més que els altres sinòptics, que si l’Esperit condueix Jesús al desert, és perquè el diable el tempti (4,1). Mateu recorda que Jesús ha assumit la història del poble de Déu. Si abans Déu havia conduït el seu poble a través del desert durant quaranta anys per a posar-lo a prova (Dt 8,2), ara és Jesús qui és conduït al desert perquè sigui provat pel diable (factor de divisió i sospita). Déu posa a prova el seu poble perquè segueixi els seus manaments; el diable tempta Jesús perquè abandoni la seva missió, perquè desobeeixi el Pare i actuï segons les idees errònies que circulaven, en temps de Jesús i de l’evangelista (i de sempre) sobre la identitat i missió del Fill de Déu, ja proclamades en el seu baptisme.

Les tres temptacions presenten Jesús com a Fill de Déu (com l’havia presentat la veu del cel al baptisme: 3,17), obedient a la voluntat del Pare. I totes tres recorden tres moments del camí del poble d'Israel: el mannà en el desert (Ex 16), l’aigua de la roca (Ex 17,1-7) i el do de la terra (Dt 34,1-4). On Israel havia fallat per la seva desobediència, Jesús en surt victoriós per la seva obediència.

Precisament, Mateu, al contrari de Lluc, segueix l’ordre de la narració bíblica del poble cap a la terra promesa: primer, al desert (on cita Dt 8,3, cf. Ex 16); després, dalt la cornisa del temple (Dt 6,16; cf. Ex 17,1-7); i finalment, dalt una muntanya altíssima (Dt 6,13; cf. Dt 34,1-4). Ací és quan Jesús fa fora Satanàs del domini sobre el món (4,10), i més endavant, ressuscitat, recorda que ha rebut plena autoritat al cel i la terra (28,18).

Jesús no ha optat pel camí fàcil ni per la comoditat. Jesús tampoc no ha vingut a suprimir la Paraula de Déu, sinó donar-li plena significació. Precisament Ell és la Paraula que surt de la boca de Déu i que cal escoltar: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo (17,5).

Jesús no és el mag diví que fa fàcil allò que és costerut. Jesús no vol ser instrumentalitzat ni manipulat per tal d’estalviar-nos tota mena de sofriment i àdhuc la mort. La seva divinitat no li estalvia ni el sofriment ni la mort.

Jesús no vol negociar la seva sobirania sobre tot el món. Tot i que el món li pertany no n’usa com un dèspota. Jesús defensa la dignitat i la llibertat de l’home i la dona, per això recorda que cal adorar només el Senyor, perquè la glòria de Déu és la vida (la llibertat i la dignitat) de l’home i de la dona.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·       La primera temptació mostra el perill de la superficialitat. Em queixo davant de qualsevol dificultat? Com reacciono davant les dificultats? Faig com els israelites que prefereixen viure en l’esclavatge que viure els riscos de la llibertat? (Ex 16) Déu em complica la meva vida? Prescindeixo de la Paraula de Déu perquè no em faci més lliure en un món on és tan difícil de ser-ho?

·       La segona temptació mostra el perill de la instrumentalització de Déu i dels altres. Quan i com em serveixo dels altres? Quan i com em serveixo de Déu? Quan les coses no em van bé, em queixo de la passivitat de Déu? Faig com els israelites que, quan no obtenen el que busquen, dubten que Déu sigui al seu costat? (Ex 17,1-7) Quan em pregunto: El Senyor, és o no és amb mi? (Ex 17,7) Soc un escalador nat, que fa tot el possible per a prescindir no sol de Déu sinó també dels altres? A més, a la segona temptació, hi ha dues lectures de l’Escriptura: la del diable i la de Jesús. La interpretació correcta està en la fidelitat i comunió amb Déu. Per tant, el qui creu en Déu, el serveix (l’obeeix) i no se’n serveix (el desobeeix). Quan i com usem l’Escriptura per als nostres interessos? Quan i com l'Escriptura m’esperona a la conversió o em confirma el que penso?

·       I la tercera temptació mostra la infidelitat radical a Déu, posant-se sota una altra sobirania. Quina importància té Déu i el seu Fill Jesús en la meva vida i acció? Faig com Moisès que no confio prou en el Senyor (Nm 20,12)? En què i com cerco el poder sobre els altres?

 

4. Preguem

Pare, et dono gràcies per la Paraula del teu Fill.

Pare, et prego que aquesta Paraula em sigui aliment.

Pare, ajuda’m a no servir-me ni de Tu ni dels altres, i perdona’m els cops que ho hagi fet.

Pare, ajuda’m a no caure en els paranys del poder i a servir un altre que no siguis Tu i al qui Tu has enviat: el teu Fill, present en el germà més petit. T’ho demano pel teu Fill, que viu i regna amb Tu en la unitat de l’Esperit Sant, i és Déu pels segles dels segles. Amén.

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei

D. 6 de durant l’any A 

(15 febrer 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 5,17-37)

¹⁷No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. ¹⁸Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. ¹⁹Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel. ²⁰Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.

²¹Ja sabeu que es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal. ²²Doncs jo us dic: El qui s’irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l’insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l’infern. ²³Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l’altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, ²⁴deixa allí mateix, davant l’altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. ²⁵Afanya’t a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. ²⁶T’ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l’últim cèntim.

²⁷Ja sabeu que es va dir: No cometis adulteri. ²⁸Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l’altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor. ²⁹Si l’ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te’l i llença’l; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que tot el teu cos sigui llençat a l’infern. ³⁰I si la mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que vagi a parar a l’infern tot el teu cos.

³¹També es va dir: Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document de divorci. ³²Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d’una relació il·legítima, l’empeny a l’adulteri, i el qui es casa amb una repudiada comet adulteri.

³³També sabeu que es va dir als antics: No trenquis els juraments. I encara: Compleix allò que has jurat al Senyor. ³⁴Doncs jo us dic: No juris mai; ni pel cel, que és el tron de Déu, ³⁵ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran rei. ³⁶No juris tampoc pel teu cap, perquè tu no en pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. ³⁷Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El text mostra cap a on apunta l’ensenyament de Jesús (Mt 5,17-20): la significació plena de la Paraula de Déu (la Llei de Moisès). Tenim quatre (Mt 5,21-37) de les sis orientacions, que exemplifiquen el ser més justos (Mt 5,20) que els fariseus i mestres de Llei, que estaven entre els considerats justos, perquè eren observants de la Llei. S’afirmen dues coses importants sobre Jesús:

1) Jesús du a la seva plena significació tota la revelació bíblica coneguda (la Llei i els Profetes); és a dir, Jesús és l’intèrpret i promulgador definitiu de la voluntat de Déu, qui la faci seva viurà per sempre en el Regne (cf. Dt 30,15-20).

2) Jesús proposa la fidelitat a tota la Llei, tal com Ell l’ha revelada i realitzada en la seva pregonesa i originalitat; és a dir, Jesús no perfecciona o corregeix la Llei, sinó que proposa mirar més enllà de resoldre disputes.

La promesa de Jesús que tot es complirà pot entendre’s com la plena realització, o bé de la salvació de Déu, o bé de la Llei de Moisès en Jesús. En ambdós casos, el valor de la Llei no és entès com una realitat absoluta, sinó en relació amb l’espai-temps de revelació i de salvació que té Jesús com una mena de forat negre, que ho atrau tot, atès que no hi altra llum que la seva. Així, davant la confrontació que hi ha entre Jesús i la Llei en la comunitat cristiana d’aquell moment (una comunitat mixta de jueus i pagans convertits), Mateu recomana una fidelitat i una coherència totals a la voluntat de Déu (Josep, l’espòs de la mare de Jesús, n’és l’exemple), tal com la proposa i interpreta Jesús ara i aquí. Per això, més que unes antítesis, són unes alternatives a la interpretació casuística de la voluntat de Déu. Els ulls de Déu veuen la bondat del que ha creat (Gn 1,31), per tant, no hem de destruir la bondat de la creació.

La primera alternativa és sobre l’homicidi i la reconciliació (Mt 5,21-26). La relació amb el germà és clau: decideix el propi destí definitiu davant Déu. És cabdal la reconciliació amb el germà abans de trobar-se amb Déu, ara i sempre.

La segona, sobre l’adulteri i l’escàndol (Mt 5,27-30). Ara i aquí, l’altre no pot ser mai un mer objecte al servei del domini del propi jo. Amb tot, no es critica el desig sexual, sinó la perversió de la relació d’amor fidel entre home i dona (units en la diferència) en les seves arrels més pregones (el cor representa el lloc de l’opció). Cal tenir en compte que l’adulteri en l’AT era definit com una relació sexual entre un home i la dona d’un altre home, així la prohibició se situa en l’àmbit de la propietat, és a dir, la dona pertanyia al seu marit, per tant, es violaven els drets del marit. Si una dona no era casada, no hi havia adulteri. Aleshores la proposta de Jesús és una protecció a favor de la dona.

La tercera, sobre el divorci o repudi (Mt 5,31-32). Seria un apèndix de l’anterior. L’excepció de la unió il·legal o relació il·legítima es refereix a la unió entre consanguinis (Lv 18,6-18; cf. 1Co 5,1; Ac 15,20). L’exegesi actual sosté que Mateu l’hauria afegit per a fer aplicable l’orientació de Jesús a la situació de la seva comunitat cristiana, on hi havia casos de pagans convertits que el seu matrimoni anava contra la Llei de Moisès. En canvi, l’exegesi comuna de les comunitats cristianes sorgides de la Reforma entenen el terme grec porneia (d’ací ve pornografia; és traduït per unió il·legal o relació il·legítima) com una mala conducta sexual de la dona, i per aquí seria permès el divorci. Tanmateix, la prohibició al divorci cal entendre-la com una afirmació de la santedat del matrimoni i com un encoratjament vers una relació reconciliada entre marit i muller, signe del seguiment de Jesús i també com una defensa de la dignitat de la dona.

I la quarta, sobre els juraments (Mt 5,33-37). Com l’anterior denuncia una praxi arrelada en una visió de la Llei feta a mida. Jesús exclou tota forma de jurament: no juris mai, inclosa la que implica Déu en les mancances humanes.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·        Quina importància té Jesús com a Paraula de Déu en la meva praxi quotidiana?

·        Com valoro la relació amb el/la meu/va germà/na i amb les altres persones?

·        Soc possessiu o confio en la llibertat i responsabilitat de l’altre?

Unes orientacions de l'Assemblea per tenir-les en compte