diumenge, 30 d’octubre de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/56ordinarioC32.jpg


D. 32 de durant l’any C


1. Llegim el text (Lc 20,27-38)
27Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: 28Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. 29Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. 30També el segon 31i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. 32Finalment va morir també la dona. 33Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat? 34Jesús els respongué: Els qui viuen en aquest món es casen, 35però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; 36ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. 37I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. 38Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
Hem arribat a Jerusalem i som dins l’espai del temple dedicat a l’ensenyament. En el context del temple, els oients de Jesús queden reduïts a dos bàndols: el poble, l’oient atent a la Paraula de Jesús i les autoritats religioses, els adversaris que no volen acollir-lo, sinó humiliar-lo i eliminar-lo.
La qüestió sobre la resurrecció d’entre els morts centra l’escena. El punt de partida és un costum fet llei (anomenada llei del levirat; Dt 25,5-10), que assegurava la descendència legal al germà difunt per la continuïtat en el nom (la vida del difunt queda garantida pels descendents). A partir d’aquesta pràctica assumida en la Llei de Moisès, els saduceus assetgen Jesús proposant-li un cas inversemblant, però conegut de la religiositat popular (n’és exemple Tb 6,14), a fi de ridiculitzar la fe en la resurrecció: Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat?
La resposta de Jesús també parteix de la Llei de Moisès, que és l’única part de l’Escriptura que els saduceus accepten com a normativa. És més, Jesús afirma la resurrecció d’entre els morts fonamentant-se en l’experiència creient de Moisès (Ex 3,6): el Senyor és el Déu dels patriarques ja morts però vius amb Ell. D’altra banda, Jesús afirma que la resurrecció no és pura continuïtat amb la vida present, basada en la vida sexual; per això, en l’estat del ressuscitat, no hi cabrà la vida sexual, perquè la mort haurà desaparegut. Si l’engendrament serveix per a substituir els morts per vius, en el món que vindrà (successiu al món present), ja no serà més necessari perquè la vida continuï.
Acollir Jesús és acollir la salvació que porta i, per tant, té part en la resurrecció: és igual que els àngels i és fill de Déu; és a dir, sense deixar de ser humà, participa de la condició divina de Jesús. Lluc insisteix en aquesta condició de salvats dels qui acullen la Paraula del Senyor: gràcies a ell tots viuen. Els qui han rebut la salvació, encara que semblin morts als ulls de la gent, viuen, i viuen per a Déu. Sols amb els ulls de la fe es pot copsar que el deixeble de Jesús mort és viu, perquè el Déu que l’ha acollit és Déu de vius i no de morts. Així Jesús ens diu que quan estem amb Déu, vivim per a sempre, perquè l’Amor ha tret la mort.
3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció
Creure en Jesús (acollir-lo com a Senyor de la meva vida) em fa fort (valent) davant la mort? Sóc conscient que el nostre Déu és Déu de vius i, per tant, amb ell no hi ha morts?