Revista "Evangeli i Vida" núm 140

diumenge, 26 de juny de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: els envià de dos en dos



http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/38ordinarioC14.jpg
D. 14 de durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 10,1-12.17-20)
1Després d’això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar.
2Els deia: La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats. 3Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. 4No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. 5Quan entreu en una casa, digueu primer: “Pau en aquesta casa.” 6Si allí hi ha algú que n’és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d’ell; si no, tornarà a vosaltres. 7Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. 8Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, 9cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: “El Regne de Déu és a prop vostre.” 10Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: 11“Fins i tot la pols del vostre poble que se’ns ha encastat als peus, ens l’espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop.” 12Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població.
17Els setanta-dos van tornar plens d’alegria i deien: Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del teu nom.18Jesús els digué: Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. 19Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l’enemic, i res no us farà mal. 20Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel.

2. Mirem el text i contemplem Jesús
Jesús ha emprès el camí a Jerusalem amb els deixebles. Durant el camí, Jesús i els deixebles anuncien i fan present el Regne. No s’ indica, però, d’on parteixen els deixebles per a la missió ni des d’on tornen, sols s’indica que parteixen de Jesús i hi tornen. Quan era a Galilea, Jesús ja havia enviat els Dotze a anunciar i fer present el Regne. Ara hi envia més deixebles, significant que la missió és de tots els seguidors i que s’adreça a tots els pobles de la terra, destinats a acollir la visita de Déu en Jesús, el do de la pau ofert en Jesús, la mateixa Paraula de Déu en la pròpia llengua. És tota l’Església l’enviada a tots els pobles. Per tant, Lluc suggereix que el camí de l’Església passa per la missió.
La missió eclesial té com a trets singulars la urgència i dedicació exclusiva al Regne, la possibilitat del refús i la importància de l’oració. La missió eclesial no depèn només del treball dels enviats, sinó també de la fidelitat en l’oració (obertura a l’acció de Déu i reconeixement de la seva presència), i de la confiança en el Senyor que envia. La fidelitat i la confiança ajuden a acceptar tant l’hospitalitat de la gent com el seu refús. Ara bé, la pau (la salvació que Déu regala en la seva visita) no s’esfuma si no és rebuda o acollida, sinó que retorna al qui l’ha donada, sense perdre res de la seva frescor original i actual.
Els deixebles no s’han de desanimar mai en el camí que els cal recórrer amb Jesús, fins que el do de la pau arribi arreu de la terra. Ara i ací, els missioners no donen res més que el que Jesús ressuscitat els regala: Pau a vosaltres, amb l’alegria que implica i amb la confiança en la victòria de Jesús sobre el poder del mal. Heus ací que ja és una realitat: El Regne de Déu és a prop vostre.
Després de l’acció evangelitzadora, els Dotze i els setanta-dos expliquen Jesús el que han fet i descobert. Tornen tots contents.
Jesús envia els seus deixebles a anunciar i fer present el Regne. Per això el mal retrocedeix. La presència del Regne porta la pau i la pau venç el mal. Jesús s’atura a valorar l’acció. L’èxit de la missió no està en la destrucció del poder de Satanàs, sinó en l’actualització de la salvació de Déu, és a dir, que la pau, fruit de l’amor i de la llibertat, avanci. El que importa és tenir el nom escrit en el cel, gaudir per sempre de la pau.

3. Mirem la nostra vida i acció
Tota acció és transformadora si anunciem i fem present el Regne de Déu. N’he fet experiència? Quan? Com?
Per què valorar tota acció és important?

diumenge, 19 de juny de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: tu vés i anuncia el Regne de Déu



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/37ordinarioC13.jpg
D. 13 durant l’any C
1. Llegim el text (Lc 9,51-62)
1Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. 52Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. 53Però no el volgueren acollir, perquè ell s’encaminava a Jerusalem. 54En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? 55Però Jesús es girà i els va renyar. 56I se n’anaren en un altre poble. 57Mentre feien camí, un li digué: Et seguiré arreu on vagis. 58Jesús li respongué: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap. 59A un altre li digué: Segueix-me. Ell respongué: Senyor, deixa’m anar primer a enterrar el meu pare. 60Jesús li contestà: Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu. 61Un altre li digué: Et seguiré, Senyor, però primer deixa’m anar a dir adéu als de casa meva. 62Jesús li va respondre: Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
El text enceta el camí de Jesús cap a Jerusalem amb els deixebles (Lc 9,51-19,44). Lluc presenta Jesús educant els deixebles tot fent camí junts, el camí cap al Pare, el camí de l’Església al Regne. El qui vol conèixer Jesús, el qui se sent admirat i atret pel que fa i diu (Lc 9,9), és convidat a seguir-lo, a fer camí amb ell, a estar disposat a compartir el seu estil de vida, renunciant gratuïtament a les pròpies prioritats i acceptant lliurement de jugar-se la pell en el seu seguiment. Al llarg d’aquest camí hem de reconèixer que Déu ens visita i salva en Jesús (Lc 19,44). Es tracta d’un camí teològic i espiritual cap al destí final del Messies, la seva passió, mort i resurrecció i ascensió. Però el destí final de Jesús no és la mort sinó la Pasqua i la glòria (Lc 9,51).
El text consta de dues escenes: la introducció a tot el relat del camí a Jerusalem (Lc 9,51-56) i tres màximes adreçades a tres aprenents de deixebles (Lc 9,57-62).
La primera escena destaca la ferma decisió de Jesús: és voluntat de Déu, per això és irrevocable, tot i els possibles entrebancs, ja no és el primer cop que en troba (Lc 4,16-30). Jesús refusa eliminar els seus enemics com Elies (2Re 1,10), no és Elies (ho seria Joan Baptista: Ml 3,23; Lc 1,17). Després de renyar Jaume i Joan, que volien emprar el poder per a eliminar qualsevol refús, Jesús els proposa de fer camí junts, perquè comprenguin la seva decisió. Ni s’ha de destruir l’enemic ni cedir davant d’ell, cal fer la voluntat de Déu, és a dir, fer el camí de Jesús.
La segona escena mostra la disponibilitat radical del deixeble: el Regne de Déu és prioritari, no pot esperar. El primer aprenent aprèn que ser deixeble és quelcom seriós: cal estar disposat a caminar sempre amb altres, sense residència fixa, sense estabilitat de cap mena o aburgesament; àdhuc els animals viuen millor: gaudeixen d’una certa estabilitat. El segon aprèn que els deures filials poden obstaculitzar la radicalitat i la urgència de l’opció: no hi cap la indecisió. I el tercer aprèn que seguir Jesús implica dedicació exclusiva, fins i tot superant els lligams familiars: el destí personal ve marcat per la construcció del Regne. Per tant, fer junts el camí de Jesús implica no cercar cap seguretat, no posar cap obstacle ni que sigui sentimental, no mirar el que deixem, per més important que sigui, sinó mirar Jesús, el qui marca el camí (He 12,2).
3. Mirem la nostra vida i acció
Quina és la meva disponibilitat per a seguir Jesús? Què m’impedeix de seguir-lo?
Què li demano perquè m’ajudi en aquest camí de servei i d’amor?

diumenge, 12 de juny de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix...



http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/36ordinarioC12.jpg
D. 12 durant l’any C
1. Llegim el text (Lc 9,18-24)
18Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell. Llavors els preguntà: Qui diu la gent que sóc jo? 19Ells respongueren: Uns diuen que ets Joan Baptista; d’altres, que ets Elies; d’altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes. 20Ell els preguntà: I vosaltres, qui dieu que sóc? Pere li respongué: El Messies de Déu. 21Però ell els manà severament que no ho diguessin a ningú. 22Jesús afegí: Cal que el Fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia.
23I deia a tothom: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. 24Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
La personalitat de Jesús suscita interrogants. L’escena és introduïda per la pregària de Jesús. Jesús prega en els moments clau de la seva vida. Així l’evangelista Lluc posa de relleu que Jesús no sols s’atura a saber l’opinió de la gent i a escoltar la declaració de Pere sobre la seva identitat, sinó també perquè vol manifestar clarament el seu destí.
El text té tres moments, el primer, on s’ofereix la veritable identitat de Jesús; el segon, on Jesús anuncia la seva passió, mort i resurrecció; el tercer, on Jesús proposa les condicions discipulars.
Pere, que havia vist i sentit Jesús, fascinat per les seves accions i paraules, el reconeix com a Ungit (Messies) de Déu, l’enviat de Déu per a restaurar el regne d’Israel.
Jesús imposa el silenci perquè no vol que els seus deixebles associïn la identitat del Messies amb la idea de glòria i victòria. Per això Jesús es presenta com a Messies rebutjat i crucificat, que es lliura per al bé de tota la humanitat, i no sols per un poble o per una causa; i a més, ho fa sense comptar amb el poder i els poderosos que el posseeixen.
Jesús anuncia el seu futur destí, tot donant la perspectiva correcta a la solemne declaració de Pere i  tot responent a la pregunta d’Herodes (Lc 9,9: Però, qui és aquest de qui sento a dir tot això?). Però també dóna raó del seu camí cap a Jerusalem, on durà a terme la voluntat del seu Pare. Pere i els altres deixebles han de ser conscients de tot el que els espera en aquest camí que suposa fer la voluntat de Déu Pare.
Seguir Jesús significa fer el mateix camí que Jesús, d’entrega generosa i gratuïta per amor, acceptant-ne dificultats i patiments des de l’amor. El qui segueix Jesús l’ha de seguir seriosament, fins a la mort. Jesús convida a renunciar a l’interès personal, acceptar la pròpia creu (és a dir, a estar absolutament disponible per a donar testimoni de pròpia adhesió a Jesús) i seguir-lo en l’amor envers els altres.
La fidelitat al Regne inaugurat per Jesús és font de vida, perquè l’amor i la justícia són font de vida.
3. Mirem la nostra vida i acció
M’he plantejat seriosament qui és Jesús per a mi? Quin lloc té Jesús en la meva vida i acció?
Vull seguir Jesús en el seu camí de servei i d’amor fins al final, tot i les sofrences i dificultats que em pugui trobar?

dimarts, 7 de juny de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau



 
D. 11 durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 7,36-8,3)
36Un fariseu va invitar Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. 37Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d’alabastre plena de perfum 38 i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d’ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum. 39El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora.» 40Jesús li digué: Simó, t’haig de dir una cosa. Ell li respongué: Digues, mestre. 41Dos homes devien diners a un prestador: l’un li devia cinc-cents denaris, i l’altre, cinquanta. 42Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d’ells et sembla que l’estimarà més? 43Simó li contestà: Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran. Jesús li diu: Has respost correctament. 44Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó: Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me’ls ha rentat amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells. 45Tu no m’has rebut amb un bes; ella, en canvi, d’ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. 46Tu no m’has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m’ha ungit els peus amb perfum. 47Així, doncs, t’asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc. 48Després digué a la dona: Els teus pecats et són perdonats. 49Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?» 50Jesús digué encara a la dona: La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau.
Després d’això, Jesús anava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova del Regne de Déu. L’acompanyaven els Dotze 2 i algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties: Maria, l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, 3Joana, la muller de Cuses, administrador d’Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns.

2. Mirem el text i contemplem Jesús
L’àpat és motiu de diàleg i trobada. Moltes persones no es trobarien si no hi fos Jesús entremig. Una dona irromp en l’àpat. Els gestos que ella fa mostren veneració cap a la persona de Jesús. No té cap dubte sobre la seva identitat. En canvi, el fariseu dubta de la identitat de Jesús (si fos profeta...). La paràbola dels dos deutors presenta la situació de l’home davant de Déu. Tots en som deutors, però Déu perdona cadascú el seu deute. El perdó de Déu rebut ens fa créixer en l’amor.
Un grup de dones acompanyen Jesús en el seu camí juntament amb els Dotze. L’anunci del Regne fa seguidors i seguidores. El seguiment implica generositat. Jesús acull una dona que no havia estat convidada (no té nom, perquè pot ser qualsevol de nosaltres) i es deixa convidar pel fariseu Simó, per tant, també l’acull. Jesús se serveix d’una paràbola per a dialogar i indicar la seva missió (fer present la visita de Déu) i alhora apuntar l’amor del seu Pare. Jesús suggereix que cal ser agraït davant el perdó generós de Déu. Jesús no perdona la dona perquè estimi molt, sinó perquè Déu és amor generós i gratuït. I per això la dona expressa el seu agraïment estimant més. Rebre i acollir amor, et fa créixer en l’amor i donar-ne.

3. Mirem la nostra vida i acció
Tinc moments per a dialogar amb d’altres?
Jesús m’és ocasió de trobada amb gent diferent?
Sé reconèixer i acceptar els propis errors?
La militància cristiana em fa ser més agraït i generós, com les dones que acompanyen Jesús?