Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar

 

D. 14 durant l’any A 

(5 juliol 2026)

1. Llegim el text (Mt 11,25-30)

²⁵En aquell temps, Jesús digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. ²⁶Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. ²⁷El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. ²⁸Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. ²⁹Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs,  ³⁰perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Som davant d’una reflexió cristiana (recollida també a Lc 10,21-22, però sense els tres últims versets: la invitació als cansats i afeixugats i la promesa de repòs) sobre unes paraules que remuntarien fins al mateix Jesús de Natzaret, el qual es presenta en la seva relació amb Déu com el Fill i en relació amb els deixebles com a mestre.

Jesús s’adreça al Pare, el Senyor de l’univers, i als seus interlocutors, que són finalment identificats com els qui esteu cansats i afeixugats. En aquesta benedicció de Jesús, hi tenim tres moments caracteritzats per les diverses formes verbals o pels continguts temàtics: el primer, pel verb beneir, en forma de pregària al Pare, amb doble motivació: perquè heu revelat... i heu amagat...; el segon, pels verbs entregar (posar a les mans) i conèixer; i el tercer, pels tres verbs en imperatiu: veniu, accepteu i feu-vos deixebles meus, als quals són associats dues proposicions en futur: us faré reposar i trobareu el repòs, i una motivació final: el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera.

L’accent de la benedicció de Jesús al Pare recau sobre els seus destinataris: els senzills o petits, descartant els savis i els entesos. Els petits són els marginats i sobrants de la societat. L’objecte de la revelació feta als petits és la comprensió de les obres del Messies davant la incomprensió i el refús d’aquesta generació (Mt 11,2.19) i de les poblacions galilees (Mt 11,20-24). L’elecció gratuïta dels petits és justificada pel fet que l’únic mediador històric d’aquesta revelació és el Fill que es manifesta als pobres i als desheretats de tota mena.

Qui són els petits o senzills? Segons la tradició bíblica, són els pobres, els qui reben la nova del Regne (Mt 11,5; Is 61,1), i són els destinataris de la felicitat del Regne (Mt 5,3); ací els petits s’oposen als savis i entesos, que, en la tradició profètica, s’oposen als humils i pobres (Is 29,14.19). En la perspectiva de Mateu, el text assumeix un to polèmic antifariseu: els petits són els deixebles, oposats als escribes (savis) i fariseus (entesos). Aquesta doble interpretació s’empelta en la de Jesús, que reconeix l’acció salvadora i gratuïta del Pare en la doble reacció enfront del seu missatge i de la seva persona: el joiós acolliment pels pobres i desheretats, pecadors, malalts, ignorants, marginats i sobrants i l’obstinat refús dels responsables qualificats pel «saber» i l’«experiència» religiosa.

El jou que ofereix Jesús no és pas un sistema legal a interpretar i practicar segons els escribes i fariseus, sinó el seguiment d’una persona i d’un missatge: el Fill que manifesta i realitza plenament i definitivament la voluntat del Pare, que atorga la felicitat (cf. Sir 6,24-30). El que és suau i lleuger és ser deixeble de Jesús, és a dir, ser-li fidel i lleial. A més, el jou el portem amb Jesús (el nostre Cap) i amb l’Església (el Cos de Crist).

3. Pensem-hi. M’és suau i lleuger ser deixeble de Jesús? Per què?

Permeto, com els senzills i els petits, que Déu sigui Déu en la meva vida i acció?

En la pregària dono gràcies al Pare perquè em fa reposar en el seu Fill Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: I tothom qui doni un got d’aigua fresca a un d’aquests petits només perquè és deixeble meu, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa

 

D. 13 de durant l’any A 

(28 juny 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 10,37-42)

³⁷»Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. ³⁸Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. ³⁹Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà.

⁴⁰»Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. ⁴¹Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. ⁴²I tothom qui doni un got d’aigua fresca a un d’aquests petits només perquè és deixeble meu, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa.

2. Comprenem el text

Hem arribat a la fi de les instruccions als deixebles sobre la missió. S’hi distingeixen dues perícopes: unes disposicions als deixebles sobre la radicalitat del seguiment (10,37-39), i la instrucció als missioners sobre l’acolliment (10,40-42).

En la primera perícopa, s’usa el vocabulari afectiu de la relació filial, a fi de destacar l’opció prioritària i fonamental de fidelitat a Jesucrist: Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Opció segellada amb la invitació a prendre la creu pel seguiment, i amplificada per dues sentències perfectament simètriques i basades sobre l’antítesi: trobar/perdre la vida. El fet de prendre la creu reclama la lògica de la mort i resurrecció.

En la segona, el tema missioner és subratllat per l’acció d’acollir. En aquesta instrucció sobre l’acolliment, hi surt la llista dels enviats que representen Jesús (el fan present): el profeta, el just i els petits. El qui practica l’acolliment solidari i generós envers els enviats se li promet una recompensa corresponent. A la sentència final, quan fa referència als petits, l’anunci de la recompensa és introduït per l’afirmació solemne, la tercera de tot el discurs de missió: Us ho dic amb tota veritat.

Ser deixeble de Crist no passa per mitjà del clan familiar, ni és hereditari; és una opció personal que pot posar en crisi inclús els lligams familiars més sagrats (entre pares i fills). Seguir Jesús implica tenir Déu com a absolut de la pròpia existència.

La breu instrucció de Mateu sobre l’acolliment s’arrela en el fet que també Jesús és enviat (9,35; 11,1); també suposa l’existència de diversos serveis i responsabilitats en l’Església local, des d’on escriu Mateu. Els anells d’aquesta cadena de solidaritat fraterna, que són expressió de l’adhesió a Jesús, parteixen dels petits, fins a arribar, a través de les diverses responsabilitats comunitàries, al Pare que és a l’origen de la missió històrica de Jesús, i que, per mitjà de Jesús, sosté la missió o acció evangelitzadora dels deixebles.

3. Pensem-hi

·       Em sento enviat per Jesús a testimoniar l’Evangeli?

·       Fins a quin punt arriba la meva adhesió a Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells

D. 12 de durant l’any A 

(21 juny 2026)

1. Llegim el text (Mt 10,26-33)

²⁶»Per tant, no tingueu por de tots ells [els qui us persegueixen], perquè no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber. ²⁷Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, pregoneu-ho des dels terrats. ²⁸I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern. ²⁹¿No es venen dos ocells per una moneda? Doncs bé, ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. ³⁰I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. ³¹Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. ³²»A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. ³³Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel.

2. Comprenem el text

El text se situa al si de l’anomenat discurs de missió. El motiu de la missió és dir a plena llum i des dels terrats el que s’ha rebut del mateix Jesús.

Mateu recorda que, així com Jesús va ser perseguit, els seus deixebles també ho poden ser. I tal com el llaç de la mort va lligar Jesús per un moment, ara també pot atrapar els seus deixebles, però tampoc no ho farà definitivament, perquè el Pare en té cura.

Les dues coordenades que orienten la missió del deixeble són la fe radical en Déu, el Pare, i la solidaritat radicada en l’entrega de Crist fins al final. Arrelats i fonamentats en aquests dos pilars, els deixebles han de ser lliures davant les dificultats i superar-les sense por a deixar-hi la pell. La fe radical en Déu, el nostre Pare, garanteix la victòria sobre el mal i la mort, però no allibera de la mort històrica. Déu Pare té una especial cura dels deixebles del seu Fill.

Testimoniar l’Evangeli en situacions límit i conflictives significa reconèixer Jesús davant els humans. El deixeble ha d’optar per Jesús o deixar d’optar-hi. Si hi opta, és reconegut per Jesús com un dels seus; però si no hi opta, Jesús no el reconeix. Aquest apunt de l’evangelista és un toc d’alerta per als cristians que han perdut la il·lusió i la valentia de ser testimonis de Jesucrist allà on viuen i actuen. Hi ha un deixeble, Pere, que va ser el primer en negar-lo, però se’n va penedir i en va donar testimoni fins a la mort.

Jesús diu als porucs que no hi ha res de fatal en la vida. Déu Pare està al nostre costat sempre, també en els moments durs i sense sortida. La fe dona la força per a vèncer la por. Pots fallar, però te’n pots penedir i Déu, que sempre et cuida, t’atorgarà la valentia per donar testimoni de l’Evangeli.

3. Pensem-hi

Soc testimoni de l’Evangeli? Crec que Déu em cuida i m’acompanya per ser-ho?

La fe i l’escalf de Déu Pare em sostenen en la missió i en el meu testimoniatge?

He perdut la il·lusió i la valentia de testimoniar l’Evangeli?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats

 

D. 11 de durant l’any A 

(14 de juny 2026)

 

1. Llegim el text (Mateu 9,36-10,8)

9 ³⁶ En veure les multituds, se’n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. ³⁷ Llavors diu als seus deixebles: —La collita és abundant, però els segadors són pocs. ³⁸ Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats.

10 ¹ Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena. ² Els noms dels dotze apòstols són aquests: primer, Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà; ³ Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el publicà; Jaume, fill d’Alfeu, i Tadeu; ⁴ Simó el Zelós i Judes l’Iscariot, el qui el va trair. ⁵ Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions: —No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. ⁶ Aneu més aviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. ⁷ Pel camí prediqueu dient: “El Regne del cel és a prop.” ⁸ Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc.

 

2. Comprenem el text i contemplem l’acció de Jesús

Durant tres diumenges llegirem una àmplia instrucció adreçada als Dotze deixebles de Jesús (Mt 9,35-11,1), anomenada discurs de missió. Aquesta instrucció s’arrela en la missió de Jesús (Mt 9,35; 11,1), que és model i origen de la dels Dotze (Mt 10,5) perquè perduri en l’espai-temps (Mt 9,38). Jesús veu l’Església naixent com les ovelles sense pastor; Moisès també veié la comunitat del Senyor com ovelles sense pastor (Nm 27,17) i demana al Senyor que li designi un home que vagi al davant de la comunitat. Així, tal com Josuè pren el relleu de Moisès, ara els Dotze prenen el relleu de Jesús.

Tenim relacionada la imatge del pastor i les ovelles amb la dels segadors i la collita. Així, la relació de Jesús amb la multitud de gent (ovelles i collita) és proposada als Dotze i als seus successors, que són enviats per l'amo dels sembrats. La missió de dur la salvació arreu s’arrela en l’amor compassiu de Jesús (pastor) i en la iniciativa de Déu Pare, que demana la invocació de l’Esperit per part de la comunitat dels deixebles. Els Dotze i successors són associats a la missió de Jesús de convocar els pobles (la multitud) davant la irrupció de la salvació (és el tret escatològic de la missió: la convocació).

Al centre del text, hi ha l’acció de Jesús que crida els seus Dotze deixebles, i els dona el poder de vèncer el mal amb el bé i els envia amb instruccions. Els noms dels Dotze són distribuïts en sis grups binaris (peculiaritat de Mt); d’on destaquen les dues parelles de germans: Simó Pere i Andreu, Jaume i Joan. Són dotze perquè es tracta de restablir el poble d’Israel (representat en la seva totalitat per les Dotze tribus). Els destinataris són les ovelles perdudes del poble d’Israel; no pas els pagans ni els samaritans. Déu Pare ha enviat el seu Fill Jesús a Israel (Mt 15,24), perquè la seva salvació arribi a tots els pobles de la terra, un cop Israel haurà rebutjat Jesús (cf. Mt 8,11-12; 22,8-10). Els Dotze són enviats a Israel en continuïtat amb la missió de Jesús de restablir l’únic poble de Déu. El refús d’Israel obrirà la missió als altres pobles, per això els Onze deixebles són convocats a Galilea (Mt 28,16), cruïlla de pobles.

El programa missioner dels Dotze és calcat del de Jesús, amb dos moments: l’anunci del Regne (Mt 10,7) i l’acompliment dels signes messiànics (Mt 10,8). L’anunci és connectat amb el de Jesús (Mt 4,7) i amb el de Joan Baptista (Mt 3,2).

Presentats destinataris i programa, ve definit l’estil de la missió (Mt 10,8-10) amb una idea programàtica que acaba el text d’avui: No heu pagat res per rebre aquest poder; doneu-ho també sense pagar. Aquesta gratuïtat és el distintiu que expressa la plena llibertat de l’obra dels missioners i dels testimonis del Regne.

 

3. Pensem-hi

·       Sento la crida del Senyor a lluitar contra tota mena de mal i fer-ho sense esperar res a canvi?

·       Prego perquè el Senyor enviï més pastors perquè guiïn la seva Església?

·       Prego perquè també hi hagi segadors que recullin els bons fruits de l’acció evangelitzadora i així sigui glorificat el nostre Pare del cel?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo soc el pa viu que ha baixat del cel

El Cos i la Sang de Crist A 

(7 juny 2026)

1. Llegim el text (Jn 6,51-58)

⁵¹Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. ⁵²Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? ⁵³Jesús els respongué: En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. ⁵⁴Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. ⁵⁵La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. ⁵⁶Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. ⁵⁷A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. ⁵⁸Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La festa d’avui agafa un fragment de la interpretació que fa Jesús del signe dels pans. Amb aquest signe Jesús al·ludeix al banquet de tots els pobles davant la presència de Déu, on la vida triomfarà sobre la mort i formarem una fraternitat (Is 25,6-9).

La interpretació del signe dels pans ha de tenir present que la Llei de Moisès és la icona (reflecteix, fa present) de la vida que Déu Pare dona al qui l’acull. Jesús és la  icona de la vida que Déu dona al qui l’acull, és a dir, al qui hi creu (Jn 6,47) o al qui se’l menja en el sentit d’estar-hi en comunió (Jn 6,58).

L’anomenat discurs del pa de vida (6,35-59) insisteix, en un primer moment, a anar cap a Jesús i a creure-hi, i, en un segon moment, en la comunió amb Crist. El moment de creure-hi passa per la valoració i la celebració sacramental del procés fet, i, un cop creuat el llindar, s’entra en la comunió amb Crist i entre nosaltres (l’Eucaristia és l’expressió sacramental d’aquesta comunió).

La manifestació misteriosa de Jesús suscita una dificultat: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? (Jn 6,52). Jesús hi respon afirmant el misteri de la unió entre ell mateix i el creient, comunió que ja és real després de la seva mort, significada amb el do del seu lliurament a la creu. L’aliment s’identifica amb el donant. Per la seva mort i resurrecció, Jesús s’ha convertit en pa de vida per al creient.

La relació Pare i Fill engendra la relació Fill i creient: el Pare fa viure el Fill que ha enviat i el Fill (que viu pel Pare i prop d’ell) fa viure el creient que el menja, que assumeix que el Fill (do del Pare) faci estada en ell. Així, doncs, menjar la carn i beure la sang significa unir-se al Fill únic de Déu que ha travessat i vençut la mort perquè el món visqui. D’una banda, és una invitació a creure en la victòria del Fill de l’home sobre la mort; i de l’altra, a revifar la fe dels qui l’han acollit i, per la manducació (= la Paraula s’ha fet vida per sempre), a expressar el misteri de la comunió amb Déu i entre els creients.

En resum, la comunió dels creients és amb el Fill únic i entre nosaltres, comunió que s’arrela en la comunió del Fill únic amb el Pare. Per això, menjar i beure no s’ha d’entendre en un sentit material, sinó en el sentit personal de ser en comunió, que és precisament el fruït de la manducació (Jn 6,56). Ara bé, aquest ser en comunió és do del Pare, perquè atreu cap al Fill i el dona perquè tothom visqui per sempre, gràcies a Ell.

3. Pensem-hi

·        Com visc aquesta comunió amb Crist i amb el Pare i entre nosaltres per mitjà de l’Eucaristia?

Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic

 

EdE Trinitat A 

(31 maig 2026)

 

1. Llegim el text (Joan 3,16-18)

¹⁶Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. ¹⁷Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell. ¹⁸Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El context d’aquest fragment està molt elaborat i estructurat entorn de dos pols: Jerusalem (Jn 2,23-3,21) i Judea (Jn 3,22-36). Per tant, en ple medi jueu. Situat a Jerusalem, després del diàleg entre Jesús i Nicodem (com a representant de l’elit jueva), dins el monòleg de tipus querigmàtic, com si fos una professió de fe de la comunitat joànica davant el judaisme. Però la versió litúrgica l’emmarca dins el diàleg amb Nicodem, atès que no és prou fàcil determinar quan s’acaba: uns el fan acabar quan apareix el nosaltres (Jn 3,11) i la majoria quan només apareix la tercera persona, quan l’estil de diàleg és trencat per entrar clarament en un monòleg.

El monòleg sencer (Jn 3,13-21) ofereix una síntesi del designi salvador del Pare per a tota la humanitat, més enllà dels límits del judaisme. I ofereix un moviment semblant al del pròleg, on després de la revelació de la Paraula, en ve la recepció, amb dues actituds: la de refús o la d’acolliment. Així, davant la revelació de l’amor de Déu Pare manifestat en el seu Fill únic, hi ha dues opcions: creure-hi o no, acollir-lo o refusar-lo. A més, tenim dues manifestacions: la del Fill (Jn 3,13-14) i la del Pare (Jn 3,16-17), que desemboquen en la vida eterna obtinguda per la fe en el Fill únic de Déu (Jn 3,15.16).

Els tres versets (16.17.18) estan estretament relacionats. Els dos primers, que tenen com a subjecte Déu mateix, diuen la motivació (l’estimació de Déu) i la finalitat (la salvació del món) del do i de l’enviament pel Pare del seu Fill únic al món. La mirada de Déu és universal; ací món significa tot l’univers creat (referència a la creació: Déu veié que tot això era bo), i tots els qui creuen (la versió litúrgica ha omès tots) expressa la voluntat de Déu que ningú dels qui creuen no en sigui exclòs. El designi de Déu només es realitza en els qui l’acullen. Déu respecta la llibertat de l’ésser humà.

L’origen de la salvació és l’amor de Déu. I el seu amor es manifesta en el do del seu Fill únic. I la finalitat de l’entrega del seu Fill únic és la vida eterna per a tots els creients i la salvació del món; aquesta intenció del Pare és confirmada pel seu Fill únic al final del seu ministeri: No he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo (Jn 12,47b).

La visita del Fill únic de Déu suscita una crisi, és a dir, invita a una opció que engloba tota la vida. És una opció radical, la mateixa opció que Moisès planteja al seu poble (Dt 30,15-20), l’opció que et dona la vida i la felicitat, el Regne promès i l’estada amb el Pare. En definitiva, la revelació de l’amor del Pare lliurant el seu Fill únic, com a do gratuït per a la salvació del món, suscita una crisi en els cors de tots els qui se’l troben: se’ls convida a la fe i se’ls ofereix el do de la vida eterna.

3. Pensem-hi

• Em sento estimat/da per Déu? Quan i com?
• Sentir-me estimat/da em convida a confiar, a creure en qui m’estima?
• Com i quan acullo el do de la vida de Déu en Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Rebeu l’Esperit Sant

 

Pentecosta 

(24 maig 2026)

1. Llegim el text (Jn 20,19-23)

¹⁹Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. ²⁰Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. ²¹Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. ²²Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. ²³A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El text ens situa en el mateix dia de Pasqua. Mentre Lluc situa la recepció de l’Esperit a la Pentecosta, la tradició joànica la situa a la tarda del mateix dia de Pasqua, àdhuc al mateix moment de l’enlairament de Jesús (Jn 19,30.34; ressò de Jn 7,38-39). Ambdues tradicions relacionen la recepció de l’Esperit amb la missió de Jesús (l’enviat del Pare) i dels seus (els enviats de Jesús), amb l’actualització de l’únic Evangeli, que dona la vida per sempre (Jn 20,31). I també situen la recepció de l’Esperit després que Jesús sigui enlairat, glorificat, constituït en sobirà de la creació.

Jesús té la iniciativa de fer-se veure i de presentar-se vencedor de la mort davant els deixebles. Jesús fa tres accions: 1) posar-se al mig d’on estan reunits (treu fora la por), 2) mostrar-los les mans i el costat (és el Crucificat) i 3) alenar damunt d’ells (els dona la nova vida que ell ha inaugurat).

Jesús s’apareix per a romandre sempre present en la comunitat per l’Esperit donat, i en el món, per la missió dels deixebles. Jesús, que du la iniciativa, es dona a conèixer als deixebles i els confia una missió. Des del Pare, Jesús glorificat els dona l’Esperit, que els acompanyarà sempre (Jn 14,16), els ajudarà a recordar tot el que Ell ha dit i fet i els ho farà entendre (Jn 14,26), els guiarà en la missió i els conduirà cap al Pare (Jn 16,13-14).

Jesús ha rebut del Pare la missió de portar l’amor de Déu a tothom i confia als deixebles aquesta missió. Així els deixebles reben la missió del Pare de part de Jesús. Si abans ha estat el Pare el qui ha enviat Jesús, ara és Jesús el qui envia els seus deixebles. La missió de Jesús continua pels seus deixebles. Per això l’Esperit Sant és donat per a dur a terme la missió rebuda del Pare per Jesús, i alhora, per a fer present en el món, amb el do del perdó, el do de la pau i la neutralització del mal. El do del perdó dels pecats i el do de l’Esperit van ben lligats: amb el perdó neix una nova vida, s’ofereix una nova oportunitat. Ara i ací, el poder rebut (Jn 20,23), que ofereix el perdó dels pecats als qui acullen la missió rebuda del Fill, fa present (signe eficaç) la salvació que el Fill ha rebut del Pare (Jn 3,17).

L’Esperit és donat amb un gest de Jesús (Jn 20,22). El mateix gest de Déu a l’hora de crear l’ésser humà (Gn 2,7). L’Esperit rebut infon la vida de Déu i ens situa amb un peu en el seu Regne. Amb el do de l’Esperit, els deixebles naixem a la vida del Regne (Jn 3,5-6), podem adorar veritablement el Pare (Jn 4,23), i rebem el do de la vida per sempre (Jn 6,63; 7,37-38). El primer efecte del do de l’Esperit és néixer de nou; és a dir, participar de la vida de Déu, de la comunió amb Déu i amb els pobres i entre nosaltres en Jesucrist, i certament aquest efecte és acompanyat pel perdó, signe de la victòria sobre el pecat i la mort.

3. Pensem-hi

Soc conscient que Jesús m’envia a col·laborar amb d’altres en la construcció del Regne?

El perdó és l’arma que faig servir, amb la força de l’Esperit, per a neutralitzar el mal i fer-lo retrocedir? Amb el perdó ofereixo una nova oportunitat des de l’amor?

Exercicis Espirituals 2026

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món

 

Ascensió del Senyor A 

(17 maig 2026)

1. Llegim el text (Mt 28,16-20)

¹⁶Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. ¹⁷En veure’l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. ¹⁸Jesús s’acostà i els va dir: He rebut plena autoritat al cel i a la terra. ¹⁹Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant ²⁰i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Mateu ens situa a la regió de Galilea i en una muntanya. No és gens casual. El nen Jesús va a viure a Galilea després de tornar d’Egipte (Mt 2,19-22) i l’adult Jesús comença l’anunci de l’Evangeli des de Galilea, perquè és una cruïlla de pobles. Així doncs, Jesús ja comença adreçant l’Evangeli a tots els pobles. Galilea és el lloc on s’acompleix el que havia anunciat Isaïes (Is 8,23–9,1): Una llum ha resplendit per als qui vivien al país de la mort i de la tenebra (Mt 4,16). A més, és el lloc on Jesús convida a anar després de la seva resurrecció (Mt 26,32; 28,7.10); per això Mateu diu: Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús havia indicat. I des de la muntanya indicada, on Jesús havia ensenyat (Mt 5,1) i mostrat la seva relació amb Déu (Mt 17,5), ara envia els Onze a ensenyar i a dur l’Evangeli a tots els pobles amb autoritat, entesa com a do rebut del Pare pel Fill.

A Galilea i en una muntanya, Jesús fa el seu últim discurs (el setè) i se situa al centre de l’escena: els Onze l’adoren, reconeixen que és Déu (sols es pot adorar Déu). En primer lloc, Jesús fa una declaració sobre la seva autoritat universal: Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra; Jesús és el sobirà de tot el món; així doncs, el sobirà de tot el món no és pas el diable (Mt 4,9); el mal no podrà mai dominar el món. En segon lloc, Jesús proposa als deixebles de tots els temps que vagin a tots els pobles; la seva missió ha de consistir a fer deixebles de Jesús (la versió litúrgica tradueix fer deixebles per convertir); a batejar-los en nom de la Trinitat, és a dir, a relacionar-los amb la comunió trinitària (són tres, tot i ser un de sol: una diversitat en la unitat); i a ensenyar-los a viure segons l’Evangeli. I en tercer lloc, Jesús fa una promesa d’assegurança: Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. Jesús garanteix que, com a Déu que és, sempre ens acompanyarà en la nostra tasca d’evangelització i transformació del món, de lluita contra tota explotació i tota mena de mal.

Si la missió de Jesús consistia a anunciar la presència del Regne, ara la missió apostòlica consisteix a fer deixebles de Jesús tots els pobles de la terra i a ensenyar-los a testimoniar el missatge del Regne amb l’autoritat rebuda de Jesús, una autoritat que radica en el servei i en l’amor.

3. Pensem-hi

·       Com continuar la missió de fer deixebles de Jesús, servint i estimant els altres?

·       Com col·laboro en l’acció evangelitzadora i transformadora que Jesús m’ha confiat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Si m’estimeu, guardareu els meus manaments

 

D. 6 de Pasqua A 

(10 maig 2026)

1. Llegim el text (Jn 14,15-21)

 ¹⁵Si m’estimeu, guardareu els meus manaments, ¹⁶i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. ¹⁷Ell és l’Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. ¹⁸No us deixaré pas orfes; torno a vosaltres. ¹⁹D’aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. ²⁰Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. ²¹El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús continua acomiadant-se i parlant del futur sense Ell, però amb Ell. Jesús promet l’Esperit Sant als seus amics (Jn 14,15-17). Així, Jesús assegura que mai no deixarà sols els seus amics. Jesús garanteix que, des del Pare i a través de l’amor, estarà sempre en els seus amics i que els seus amics estaran sempre en Ell i en el seu Pare (Jn 14,18-21).

Hem de situar-nos en un banquet de comiat, amb testament del qui s’acomiada. Quan sembla que tot s’acaba, comença una nova relació, una nova vida basada en el servei (Jn 13,13-17) i en l’amor (Jn 15,12-15); servir i estimar gratuïtament, sense condicions.

El fragment d’avui relaciona el Pare, el Fill i l’Esperit Sant (la Trinitat) amb els deixebles (l’Església). Per la intervenció de Jesús, el Pare enviarà als deixebles l’Esperit Sant. El fet que el Pare doni l’Esperit Sant als deixebles del seu Fill Jesús, implica que vol estar en ells, com ells estan en el Fill i el Fill està en Ell. L’Esperit Sant uneix la Trinitat i els deixebles de Jesús, i fa de l’existència dels deixebles una existència de comunió amb Déu i entre nosaltres. Ara bé, els deixebles només rebran el do permanent de l’Esperit si es mantenen units a Jesús, si guarden la seva paraula, paraula que s’ha fet relació (Jn 1,14), menjar i beguda veritables (6,55), paraula que s’ha fet entrega  gratuïta i lliure per amor (Jn 10,17-18).

Jesús ens promet la seva presència. No ens deixa sols, perquè vol que visquem la vida que viu des de sempre al costat del Pare, una vida de comunió, una vida d’amor en plenitud, una vida lliure i feliç per sempre. Per això, el Pare donarà l’Esperit, perquè l’Esperit faci brollar del cor dels creients rius d’aigua viva (Jn 7,38-39). L’Esperit promès transformarà els nostres cors perquè servim i estimem com Jesús, i ens acompanyarà sempre en el nostre camí cap a la comunió amb Déu i entre nosaltres.

Jesús s’adreça directament als qui busquem la felicitat (Què busqueu? Jn 1,38) i als qui cerquem de trobar-lo vivent (Qui busques? Jn 20,15), i ens diu: Si m’estimeu, guardareu els meus manaments. El qui m’estima, és aquell que té els meus manaments i els compleix. Estimar Jesús (= Déu) i guardar els seus manaments són una única i mateixa cosa, són inseparables; no estimem Déu (= Jesús) si no guardem els seus manaments.

Ara bé, quins són els manaments de Jesús? Els manaments de Jesús són la seva paraula. I la seva paraula és Jesús mateix, la seva vida de servei i la seva missió d’estimar fins a l’extrem, perquè tothom tingui vida i aculli la veritat (l’amor de Déu). Per tant, es tracta de creure en Jesús i seguir el seu exemple en el servei i en l’amor desinteressats.

3. Pensem-hi

• Sento i experimento que Jesús m’ofereix el do de l’Esperit perquè em mantingui fidel en l’amor i no em cansi de servir? I li ho agraeixo?
• Quan i com faig el que Jesús em proposa avui (estimar i servir com ell)?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Que els vostres cors s’asserenin

 

D. 5 de Pasqua A 

(3 maig 2026)

 

1. Llegim el text (Jn 14,1-12)

¹Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. ²A casa del meu Pare hi ha moltes estances; si no hi fossin, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? ³I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. ⁴I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.

⁵Tomàs li pregunta: Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?

⁶Jesús li respon: Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. ⁷Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist.

⁸Li diu Felip: Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més.

⁹Jesús li respon: Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? ¹⁰¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. ¹¹Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. ¹²En veritat, en veritat us ho dic: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús anuncia que se’n va. Jesús s’acomiada dels seus deixebles i ho fa començant i acabant amb una invitació de Jesús a creure (Jn 14,1.11-12). I al mig, tenim: l’explicació del perquè Pere ara no pot anar a on va Jesús (Jn 14,2-3) i dos diàlegs de Jesús: l’un amb Tomàs sobre el camí cap a la casa del Pare (Jn 14,4-6) i l’altre amb Felip sobre la identitat de Jesús (Jn 14,7-10), centrada en l’afirmació: Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare.

Pere ha expressat el seu desig de seguir Jesús cap al lloc on se’n va o hi torna (Jn 13,36-38); fins i tot ha manifestat que està disposat a donar la vida per seguir Jesús. Però Pere només hi anirà després de testimoniar que estima Jesús (Jn 21,15-19). Un amor que brolla de la fe. Per això, Jesús comença amb una crida a la fe. Si ara els deixebles no poden seguir-lo, han de continuar sostenint-se en l’amor per la seva persona, tal com el creient se sosté perquè estima Déu: Per què aquesta tristor, ànima meva? Per què aquest torbament? Espera en Déu! (Sl 42,6.12; 43,5).

La fe mostra la casa del Pare, el banquet de festa amb el Pare, i alhora convida, ara i aquí, a fixar-nos en Jesús, el camí que hi porta, que consisteix a seguir-lo, estimant-lo i estimant els altres.

Jesús torna a la casa del Pare per preparar-nos-hi un lloc, que no és un espai sinó una existència amb Jesús en el Pare. Jesús ens fa lloc al costat del Pare. Jesús és el camí cap al Pare. El salm 43,3 diu que només la llum i la veritat porten al lloc on Déu resideix. Jesús és la llum (Jn 6,12; 9,5) i la veritat (Jn 8,32; 18,37-38) que ens hi porta. Per això, Jesús recorda a Tomàs, i a tots i a totes que fem nostra la seva pregunta, que si creiem que Ell és la Veritat i la Vida, certament que trobarem en Ell el camí que porta cap al Pare, d’on Ell ha vingut i hi torna, i ressuscitat, ja hi és.

Jesús es presenta tant Déu com el Pare. Aquí és Felip, el qui fa plantejar-nos la relació entre Jesús i el Pare. Jesús és Déu fet home, la seva humanitat és el camí, la porta al Pare. Només serem com Déu si ens unim a Jesús per la fe, que és amor. En efecte: Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Cal creure que Jesús està en el Pare i el Pare en Ell. La fe és clau per poder-ho copsar, entrellucar o entreveure.

Jesús sadolla la nostra recerca de Déu, la nostra set de Déu (cf. Sl 42,3). Si busquem Déu, mirem Jesús. La recerca de Déu és la recerca de tot creient. Ara sabem que veure Jesús és veure Déu cara a cara!

 

3. Pensem-hi

• Sento i experimento que Jesús em conforta i m’ofereix la vida? I li ho agraeixo?
• La recerca de vida i de sentit m’ha portat a Jesús? I Jesús em porta a Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: jo sóc la porta de les ovelles

 

D. 4 de Pasqua A 

(26 abril 2026)

1. Llegim el text (Jn 10,1-10)

¹En veritat, en veritat us ho dic: el qui no entra per la porta al tancat de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. ²El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: ³a ell, el guarda li obre, i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. ⁴Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. ⁵Però si és un estrany, en comptes de seguir-lo en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys.

⁶Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava. ⁷Per això Jesús continuà: En veritat, en veritat us ho dic: jo sóc la porta de les ovelles. ⁸Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se’ls escoltaven. ⁹Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. ¹⁰El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

És un discurs de Jesús als deixebles amb dues parts, separades per una observació de l’evangelista sobre la incomprensió dels deixebles (10,6). La primera (10,1-5) presenta un quadre simbòlic i la segona (10,7-10) desenvolupa, en dos temps, dos dels elements del quadre simbòlic: la porta (10,7-10) i el pastor (10,11-18), però aquest es llegeix l’any B.

El quadre que Jesús pinta, tot i ser familiar als deixebles, aquests no l’entenen. Cal interpretar-ne els elements pintats: d’una banda, el corral, amb la porta, les ovelles i el guarda; i de l’altra, els personatges que entren al corral. A l’inici i al final del quadre simbòlic apareixen els dolents del quadre: un lladre, un bandoler i un estrany; aquests són els enemics de les ovelles, i no se’ns diu qui són; així queda oberta la seva identitat. Al centre del quadre, apareix el bo: el pastor, del qual més endavant ens serà revelada la seva identitat (10,11-18).

Jesús entra per la porta, no violenta ningú, no s’amaga de ningú. Jesús és l’amic que s’adreça a la llibertat de les ovelles, perquè no vol establir uns lligams basats en la dependència, sinó en l’amor i la llibertat. Les ovelles representen Israel, el poble que Déu ha creat i s’ha fet seu per amor.

Jesús crida les ovelles pel seu nom, perquè reconeguin que és Déu mateix qui les crida, el qui vol alliberar-les i establir-hi lligams d’amor: Ara, però, el Senyor que t’ha creat, poble de Jacob, el qui t’ha format, Israel, et diu: «No tinguis por, que jo t’allibero. T’he cridat pel teu nom: ets meu» (Is 43,1). El nom equival a la pròpia existència. Jesús ha tocat l’existència de cada ovella que el segueix. Per això, després d’haver-les tret fora del corral, Jesús camina al seu davant. No se’ns indica cap a on, però se sobreentén cap al Pare.

Jesús treu les ovelles fora del corral (les empeny cap enfora, diu l’original grec), el que mateix que fa amb Llàtzer, que el crida i l’empeny cap enfora del sepulcre. El corral representa la tossuderia d’alguns del poble de Déu a creure i conèixer Jesús. Creure en Jesús és viure, per això Llàtzer és empès fora de la mort.

Jesús és la porta de les ovelles. Jesús és l’accés cap a les ovelles i alhora també és per on han de passar les ovelles si volen seguir-lo.

Jesús és la porta. Jesús és l’accés a la vida, a la felicitat, a la casa del Pare. Jesús és l’accés a la llibertat. En Jesús, el cristià, troba l’autèntica llibertat, l’autèntica felicitat.

3. Pensem-hi. De quin corral m’ha de treure Jesús? Quan i com Jesús és la meva porta?