dimarts, 10 de desembre de 2019

Presentació llibre per part d'en Lucio Arnáiz, responsable regional del Prado d'Espanya


 LA POBREZA DEL SACERDOTE
SEGÚN LA VIDA Y LOS ESCRITOS DE ANTONIO CHEVRIER
Alfred Ancel, Ed. Euramérica, Madrid 1944

1.- El libro

. Un libro viejo y nuevo a la vez: publicado en Francia en 1939 (traducido al castellano en 1944); profundamente actual.
. Un libro que no quería ser libro. “Este trabajo no fue compuesto para ser publicado, ni tan sólo para ser impreso” (19). Unos apuntes para la formación en la pobreza de los futuros pradosianos
. La tesis de fondo: la pobreza evangélica es algo nuclear, constitutivo de la propuesta cristiana. Todos estamos llamados al seguimiento de Jesucristo pobre, cada uno según su vocación. Los sacerdotes diocesanos, también.
. El libro hace una relectura y una sistematización original de la vida y la reflexión de Chevrier sobre la pobreza. Una relectura, fruto de la experiencia de formador de A. Ancel y de su condición de profesor de filosofía.
. En un contexto social y eclesial muy complicado: a las puertas de la segunda guerra mundial, expansión del comunismo (en 1937: encíclica de Pío XI Divini Redemptoris)…

2.- El autor: Alfred Ancel (1898-1984)

. hijo de la burguesía católica de Lyon, empeñado en que los obreros de su tiempo conocieran a Jesucristo
. formador de sacerdotes, superior general de los Sacerdotes del Prado y obispo auxiliar de Lyon
. impulsor de la experiencia de los curas obreros; él mismo trabajó manualmente una parte del día, al menos durante cinco años (Mis cinco años de obispo obrero)
. vivió con mucha intensidad el Concilio Vaticano II. Formó parte de la Comisión doctrinal que elaboró la constitución sobre La Iglesia en el mundo (GS). Al parecer, dejó su huella en LG 8 (“Como Cristo realizó la obra de la redención en pobreza y persecución, de igual modo la Iglesia está destinada a recorrer el mismo camino… La Iglesia abraza con su amor a todos los afligidos por la debilidad humana; más aún, reconoce en los pobres y en los que sufren la imagen de su fundador pobre y paciente, se esfuerza en remediar sus necesidades y procura servir en ellos a Cristo”).
. supo conjugar sabiamente fidelidad a Chevrier y al carisma del Prado y creatividad frente a las nuevas situaciones de la sociedad y de la Iglesia.
  
3.- Clave de lectura

El amor apasionado a Jesucristo pobre conduce a una vida pobre. Mihi vivire Christus est; para mí la vida es Cristo. El libro no presenta propiamente novedades doctrinales, pero sistematiza y explica las intuiciones de Chevrier.
. Características de la pobreza según Antonio Chevrier:
-          Contemplativa
-          Amada, admirada
-          Afectiva y efectiva
-          Unida a la humildad
-          Apostólica

4.- Grados y/o partes

“La práctica de la pobreza no puede llevarse a cabo repentinamente y todo a la vez. Es preciso primero ser pobre personalmente; luego hay que ser pobre en el apostolado: éste es el segundo grado y, una vez alcanzado éste, es cuando podrá comprenderse, desear y querer efectivamente la pobreza en los recursos, que constituye el tercer grado” (257).

Grados de pobreza


Criterios de iluminación

1º La pobreza personal
. La regla de lo necesario. Contentarse con lo necesario
“El que tiene espíritu de pobreza, tiene siempre demasiado, tiende siempre a recortar” (VD 295).
Renuncia a los bienes de la tierra. Empobrecimiento progresivo.
No es la mera austeridad; “no hay pobreza donde no hay nada que sufrir” (VD 296).


2º La pobreza en el apostolado


. Un ministerio puramente espiritual (VD 304).
La prioridad es conocer y dar a conocer a Jesucristo a los pobres.
“Buscad primero el Reino de Dios…” (Mt 6,33).
Los cristianos laicos son capaces de muchas tareas.

3º La pobreza en los recursos
. Apoyarnos sólo en Dios, contar con sólo Dios
Si hacemos bien la catequesis a los pobres, Dios nos dará lo que necesitemos
La gratuidad en el ejercicio del ministerio
Los medios pobres.
La Providencia del Prado.


. La pobreza, un camino transitable.
. Se puede descargar el libro: www.sacerdotesdelprado.org/publicaciones/libroshttps://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat us ho dic: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell


Diumenge 3r d’Advent A

1. Llegim el text (Mt 11,2-11)

2Joan, que era a la presó, va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles 3a preguntar-li: ¿Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre? 4Jesús els respongué: Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: 5els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova. 6I feliç aquell qui no em rebutjarà! 7Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? 8Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats s’estan als palaus dels reis! 9Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. 10És aquell de qui diu l’Escriptura: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí.11En veritat us ho dic: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Per a Mateu Jesús és Déu amb nosaltres (Mt 1,23). I davant la reacció suscitada perquè Déu salva en Jesús (cf. Mt 1,21), obre una secció que va des de la perplexitat de Joan Baptista fins a l’oberta hostilitat dels fariseus (cf. Mt 11,1-12,50).
A partir de la reacció que Jesús suscita en Joan Baptista, Mt pinta un quadre que relaciona ambdues figures i les seves respectives vingudes (Mt 11,2-19). Un quadre amb tres escenes: l’enquesta de Joan i la resposta de Jesús (Mt 11,2-6), l’elogi Jesús a Joan (Mt 11,7-15) i la interacció que hi ha entre la vinguda de Joan i la de Jesús (Mt 11,16-19).
El text llegit sols conté la primera escena (Mt 7,2-6) i un tros de la segona (Mt 11,7-11). La primera escena mostra que la pregunta de Joan parteix de l’acció de Jesús i que la resposta de Jesús convida a fer una lectura profètica de la seva acció, a prendre posició davant el que veuen i senten. L’acció de Jesús realitza l’acompliment de les promeses messiàniques: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten (Is 29,18; 35,5-6a), els morts ressusciten (Is 26,19). Són signes que anticipen l’evangelització dels pobres (Is 61,1) i la salvació de Déu dels temps messiànics, manifestats ara en Jesús, i que conviden a la fe, a acollir Jesús, el mateix Déu que salva. Ja que el temps d’Advent convida a fixar-nos en la figura de Joan, cal notar que Joan havia anunciat la vinguda del Messies (Mt 3,11), però el Messies que havia anunciat no encaixa amb Jesús (Mt 3,12). Així doncs cal acollir Jesús com a Messies que és, però no pas com Joan i els seus deixebles creien que seria; per això exclama: feliç aquell que no quedarà decebut de mi (Mt 11,6).
La segona escena presenta el testimoniatge de Jesús sobre Joan Baptista. Amb una sèrie de preguntes, Jesús en destaca tant el seu paper excepcional i únic en el projecte de Déu, com els trets que defineixen el seu tarannà profètic: és coratjós (no com una canya sacsejada pel vent) i auster (no porta vestits delicats), i és el precursor que prepara la vinguda del Messies.
Jesús parteix del sentit popular que ha copsat els aspectes més genuïns del Baptista com a profeta, per tal de situar-lo dins del temps messiànic realitzat. Així, la tensió entre el temps de preparació i el seu acompliment és descrita per la relació que s’estableix, des de la fe, entre el gran i el petit: mentre Joan és el més gran d’entre tots els que les mares han portat al món, el més petit dels deixebles és més gran que ell en el Regne inaugurat.

3. Mirem la nostra vida i acció

En què em fixo de Jesús? I Jesús, en què convida a fixar-me de les persones?

dilluns, 2 de desembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula.


Resultat d'imatges de Inmaculada Concepción de Cerezo Barredo
Immaculada Concepció 
(8 desembre)

1. Llegim el text (Lc 1,26-38)

26El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, 27a una noia verge, compromesa en matrimoni amb un home de la casa de David que es deia Josep. El nom de la noia era Maria. 28L’àngel entrà a trobar-la i li digué: Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. 29Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. 30L’àngel li digué: No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. 31Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. 32Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. 33Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. 34Maria preguntà a l’àngel: Com podrà ser això, si jo sóc verge? 35L’àngel li respongué: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. 36També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, 37perquè per a Déu no hi ha res impossible. 38Maria va dir: Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula. I l’àngel es va retirar.

2. Comprenem el text

Maria és saludada amb la missió (Lc 1,28) i el nom (Lc 1,30), com en el relat d’anunciació d’Isaac (Gn 17,5). Maria és destinada a ser la mare del qui ja és Fill de l’Altíssim (Lc 1,32), Fill de Déu (Lc 1,35). Això indica que la intenció lucana és eminentment oferir una reflexió sobre Jesucrist, tot i donar alguna pinzellada sobre la figura de Maria: verge i obedient (Lc 1,34.38). Precisament perquè el nen no és només l’hereu del tron de David (Lc 1,32), sinó Fill de Déu, Maria és verge (Lc 1,27).
La litúrgia de la festa d’avui convida a fixar-nos en Maria com l’esclava del Senyor (Lc 1,38) i la plena de la gràcia del Senyor (Lc 1,28). La versió litúrgica segueix la versió de la Vulgata (en llatí diu: gratia plena) que ha marcat tota una interpretació, certament fidel al participi perfecte original. En efecte, Déu ha afavorit Maria (Lc 1,30), li ha concedit aquella gràcia rebuda en Crist (cf. Ef 1,6), però en plenitud perquè és la mare del seu Fill.
Calia una mare que, com a representant de tots els vivents, permetés que Déu es fes vivent, és a dir, que passés per la mort. I ho permet quan accepta la seva Paraula i l’acompliment de la seva promesa (cf. 2Sa 7,8-16; Gn 12,3; Lc 1,54-55). Maria s’identifica amb la figura d’Anna (1Sa 1,11) i s’obre totalment a la voluntat de Déu (cf. Lc 8,21). L’obediència de Maria segella l’inici de l’Església, n’és també la mare. La decisió lliure de Maria no sols expressa l’inici de la seva relació amb el pla misteriós de Déu: és l’esclava del Senyor (la seva llibertat està en el Senyor), sinó també la seva identificació amb els pobres del Senyor: depèn totalment de la gràcia de Déu.
Déu omple Maria de la seva gràcia assignant-li una missió irrepetible i única: la de ser la mare del seu Fill únic i del Messies davídic. Maria esdevé el model de com Déu pot capgirar-ho tot (Lc 1,46-53): d’una verge humil hebrea en fa una mare extraordinària per a tots els pobles, la nova mare dels vivents. La decisió lliure de Maria ens obre a l’autèntica i veritable llibertat.

3. Pensem-hi

  • En quina mesura m’identifico amb el sí lliure i confiat de Maria a l’obra de Déu?
  • Com m’obro al do (la gràcia) de Déu que m’invita a col·laborar en l’edificació del seu Regne?