dilluns, 21 d’octubre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/54ordinarioC30.jpg
D. 30 de durant l’any C  
(27 octubre 2019)

1. Llegim el text (Lc 18,9-14)

9A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: 10Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà. 11El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. 12Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo». 13Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador». 14Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.

2. Mirem el tex i contemplem Jesús

La paràbola d’avui és una narració exemplar típicament lucana (a l’estil del bon samarità) i planteja la situació del deixeble davant Déu. El fariseu i el publicà representen dos tipus de persones vistes sota una única perspectiva: com es veuen davant Déu. Es presenta una relació triangular: un fariseu, un publicà i Déu al qual s’adrecen. Ambdós s’adrecen a Déu, però amb una actitud i una idea oposades. Per això mostra dos tipus d’oració, reflex d’aquesta personal visió davant Déu. Tenim el devot practicant (el fariseu) i el pecador (el publicà), dues figures antitètiques per la seva situació en el temple i pel contingut de la seva oració. Aquest mateix contrast fa que l’oient endevini ben aviat, abans de la conclusió (18,14a), qui és el bo de la narració.
Aquesta narració exemplar s’obre amb una introducció (Lc 18,9) i es clou amb una exhortació (Lc 18,14b), que reflecteixen el contrast entre l’orgullós i l’humil, el qui es perdona a si mateix i el qui implora el perdó de Déu. I al final, l’humil se’n va perdonat (en el sentit que és salvat) i l’altre no (això no vol dir que sigui condemnat, sinó que no ha manifestat cap necessitat de ser salvat).
El fariseu, fent un tomb per la seva vida i acció, dóna gràcies per les seves virtuts (oració d’agraïment plena d’autosatisfacció). La seva oració reflecteix l’orgull de no ser com els altres: lladres, injustos, adúlters, ni tampoc de no ser com aquest publicà; fins i tot es vana de fer més del que està manat. En aquest moment, fem el cim de la narració: s’ha arribat al sostre de l’orgull (no sols s’ha vanat de complir la Llei, sinó també de no fer-se amb els pecadors), i aleshores apareix l’abisme amb l’humil. És penetrant i subtil la ironia que té la seva manera d’adreçar-se a Déu: no es recorda dels altres per encomanar-los al Senyor, sinó per menysprear-los i condemnar-los. El fariseu, així, comet un dels pecats més greus: es posa en el lloc de Déu per condemnar els altres.
D’altra banda, el publicà simplement reconeix que és un pecador i implora la misericòrdia de Déu (oració de petició plena d’humilitat).
Davant els oients, el fariseu no és ni un menyspreable publicà ni molts menys un pecador; però davant Déu, no és el just que aparentava, perquè es fia massa d’ell mateix i dels mèrits que va acumulant. El just és el publicà, perquè sols es fia de la misericòrdia del Pare.
La paràbola ofereix una visió diferent de la justícia divina. A un que es justifica per si sol, s’hi oposa l’altre que espera del Senyor la gràcia per a ser perdonat (justificat). La gràcia del perdó no està condicionada pel pecat. És un greu error pensar que cal pecar per a ser perdonat i obtenir la reconciliació amb Déu. La gràcia no està condicionada ni pel pecat (cas del publicà), ni pels mèrits (cas del fariseu), sinó que és gratuïta i predomina sobre qualsevol acció humana.
Si el fariseu no torna a casa perdonat és perquè les seves bones accions no li han impedit de jutjar els altres. I el publicà és perdonat perquè no condemna ningú.
Jesús posa sobre la taula dues maneres de relacionar-se amb Déu i amb els altres. Aleshores allà on es jutja un altre, desapareix la justícia de Déu. Cal transformar el mal en bé. Déu sempre mostra el seu rostre misericordiós perquè transformem el mal en bé.
Amb aquesta paràbola Jesús afirma que Déu salva (justifica) el qui reconeix els pecats i les limitacions personals i es lliura confiat a la seva misericòrdia. I Jesús recorda que el que importa no són els pecats comesos, sinó l’actitud actual d’entrega humil i confiada a Déu, és a dir, l’actitud amb què el deixeble se situa davant Déu. I per això cal evitar refiar-se de ser just i tenir per no res a tots els altres.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

  • Com ens veiem davant de Déu i dels altres?
  • Quin tipus d’oració fem normalment? D’agraïment? De petició?
  • En quines ocasions puc transformar el mal en bé? I què faig?

divendres, 18 d’octubre de 2019

Els estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/53ordinarioC29.jpg
D. 29 de durant l’any C 
(20 d’octubre 2019)

1. Llegim el text (Lc 18,1-8)

1Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: 2En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. 3A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet. 4Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: “Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, 5però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més.” 6I el Senyor va afegir: Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. 7¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? 8Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Un cop Jesús ha anunciat la vinguda del Regne (Lc 17,20-37): ja és present, però encara s’ha de manifestar plenament, i l’evangelista Lluc ha recordat el retard de la parusia, tenim la paràbola del jutge injust i la viuda. Tot i que el retorn del Senyor s’hagi retardat indefinidament, no cal per això, relaxar-se i descurar l’oració.
La intenció de la paràbola del jutge i la viuda es fer adonar-nos de la necessitat de pregar sense perdre mai l’esperança. No es tracta de pregar sense parar, sinó sense defallir, sense cansar-se. Heus ací perquè proposa l’exemple de la viuda que no para d’anar a l’encalç d’un jutge irresponsable. La punta de la paràbola surt del comentari de Jesús (és el Senyor: Lc 18,6) sobre la conducta del jutge, qualificat de sense entranyes, perquè no té temor de Déu ni té consideració als homes: palesa una total indiferència envers Déu i els altres. El comentari de Jesús apunta que el protagonista de la paràbola és el jutge injust i no la viuda, com també l’indicava en la de l’administrador astut (Lc 16,1-8a). La tradició bíblica presenta la viuda, juntament amb l’orfe i l’immigrant, com a figura del pobre, i mostra com Déu sempre l’escolta i l’ajuda. La viuda és un exemple dels qui no tenen veu, dels indefensos, als quals Jesús ofereix la Nova del Regne, mentre camina cap a la casa del Pare.
Si la viuda representa avui l’indefens davant la prepotència dels poderosos, el jutge injust representa la sol·licitud de Déu: és impensable que Déu resti passiu davant el crit d’auxili dels indefensos, tot i que alguns profetes i savis hagin mostrat el seu desconcert davant la seva aparent passivitat. La certesa que Déu és un jutge just que no menysprea l’indefens provoca l’oient a manifestar-li la seva confiança i adhesió, i per tant, que li adreci confiat tota súplica. Així la disponibilitat de Déu davant l’esperança del qui el prega suscita el sentiment de confiança i l’actitud d’oració insistent i perseverant. I perquè ningú no presenti Déu Pare com el qui no fa cas dels seus elegits i els fa esperar sempre, l’aplicació de la paràbola (Lc 18,7-8a) n’és l’antídot. En efecte, la conclusió, preparada per la introducció (Lc 18,1), recorda la importància de la fe per a mantenir-se en una actitud d’oració constant i esperançada: sols la fe farà que mai no perdem l’esperança en l’oració i que mai no caiguem en la indiferència davant el retard del retorn del Senyor.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

Prego sovint? Per què? Em cansa haver de pregar?
He perdut l’esperança en l’oració? La fe en Déu em manté ferm en l’oració?

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat.


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/52ordinarioC28.jpg
D. 28 de durant l’any C 
 (13 octubre 2019)

1. Llegim el text (Lc 17,11-19)

11Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. 12A l’entrada d’un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny 13i es posaren a cridar: Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres! 14En veure’ls, Jesús els digué: Aneu a presentar-vos als sacerdots. Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra. 15Un d’ells, quan s’adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, 16es prosternà als peus de Jesús amb el front a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. 17Jesús digué: ¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? 18¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger? 19I li digué: Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Aquest relat obre la tercera part del camí de Jesús (Lc 17,11-19,27). Si la segona part havia girat entorn de la qüestió sobre qui són els qui se salven (Lc 13,23), la tercera fixa la mirada en els qui són declarats salvats per Jesús: un estranger, els infants (Lc 18,16), els qui ho han deixat tot pel Regne (Lc 18,29-30), un cec que viu vora el camí (Lc 18,42), els publicans (18,14; 19,9-10).
La narració lucana de la guarició dels deu leprosos destaca, d’una banda, la reacció agraïda d’un dels guarits: l’estranger; i de l’altra, en relació amb la reacció anterior, la declaració de Jesús: La teva fe t’ha salvat. Lluc s’atura a descriure com Jesús acomiada uns proscrits (exclosos de la societat: Lv 13,45-46) sense guarir-los ni ajudar-los (com fa Eliseu amb Naaman), però manant-los fer (la força de la paraula) el que prescriu la Llei al declarat leprós (Lv 14,1-32). La paraula del mestre Jesús és eficaç, i alhora, ensenya quina ha de ser l’actitud del qui ha experimentat l’eficàcia de la seva paraula: l’agraïment, reacció espontània de la fe. Igual que Naaman, que ha de banyar-se abans de ser guarit, els leprosos han de presentar-se als sacerdots: a tots se’ls demana que creguin en la seva guarició abans de ser guarits.
L’actitud de l’estranger és doble: fe i agraïment, i contrasta amb la ingratitud i la incapacitat dels nou autòctons de convertir-se i reconèixer Jesús com el qui salva. L’estranger ha vist, amb els ulls de la fe, la mà de Déu en la seva guarició: dóna glòria a Déu; i per això, no va al sacerdot, sinó que retorna a Jesús (conversió) i es prosterna als peus (reconeix qui és Jesús) del qui li ha fet experimentat la salvació en la seva guarició, i li manifesta tot el seu agraïment pel do rebut. I Jesús el declara salvat.
Tanmateix Jesús planteja tres preguntes: ¿No eren deu els qui han estat purificats? ¿On són els altres nou? ¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger? La primera indica que no tots han vist amb els ulls de la fe i prepara la següent. La segona mostra la decepció de Jesús: l’obediència a un manament de la Llei els causa la guarició física, però la seva manca de fe els impedeix de reconèixer i d’acollir el qui els regala la salvació de Déu. La tercera anticipa la recepció de la salvació pels qui no quedaran encegats per l’obediència a la Llei.
Les tres preguntes pretenen fer adonar-nos de la importància de la fe per a reconèixer i acollir la salvació de Déu en Jesús, així com de la gratitud del creient, tot i no ser del poble escollit, davant Jesús Salvador.

3. Mirem la nostra vida i acció. Em fio de la paraula de Jesús? La meva fe en Jesús em fa ser agraït? Com expresso o manifesto el meu agraïment?