dilluns, 1 de juny de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic


EdE Trinitat A
1. Llegim el text (Joan 3,16-18)

16Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. 17Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell. 18Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El context d’aquest fragment està molt elaborat i estructurat entorn de dos pols: Jerusalem (2,23-3,21) i Judea (3,22-36). Per tant, en ple medi jueu. Aleshores queda situat a Jerusalem, després del diàleg entre Jesús i Nicodem (com a representant de l’elit jueva), dins el monòleg de tipus querigmàtic, com si fos una professió de fe de la comunitat joànica davant el judaisme. Però la versió litúrgica l’emmarca dins el diàleg amb Nicodem, atès que no és prou fàcil determinar quan s’acaba: uns el fan acabar quan apareix el nosaltres (3,11) i la majoria quan només apareix la tercera persona, quan l’estil de diàleg és trencat per entrar clarament en un monòleg.
El monòleg sencer (3,13-21) ofereix una síntesi del designi salvador del Pare per a tota la humanitat, més enllà dels límits del judaisme. I ofereix un moviment semblant al del pròleg, on després de la revelació de la Paraula, en ve la recepció, amb dues actituds: la de refús o la d’acolliment. Així, davant la revelació de l’amor de Déu manifestat en el seu Fill únic, hi ha dues opcions: creure-hi o no, acollir-lo o refusar-lo. A més, tenim dues manifestacions: la del Fill (3,13-14) i la del Pare (3,16-17), que desemboquen en la vida eterna obtinguda per la fe en el Fill únic de Déu (3,15.16).
Els tres versets (16.17.18) estan estretament relacionats. Els dos primers, que tenen com a subjecte Déu mateix, diuen la motivació (l’estimació de Déu) i la finalitat (la salvació del món) del do i de l’enviament pel Pare del seu Fill únic al món. La mirada de Déu és universal; ací món significa tot l’univers creat (referència a la creació: Déu veié que tot això era bo), i tots els qui creuen (la versió litúrgica ha omès tots) expressa la voluntat de Déu que ningú dels qui creuen no en sigui exclòs. El designi de Déu només es realitza en els qui l’acullen. Déu respecta la llibertat de l’ésser humà.
L’origen de la salvació és l’amor de Déu. I el seu amor es manifesta en el do del seu Fill únic. I la finalitat de l’entrega del seu Fill únic és la vida eterna per a tots els creients i la salvació del món; aquesta intenció del Pare és confirmada pel seu Fill únic al final del seu ministeri: No he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo (12,47b).
La visita del Fill únic de Déu suscita una crisi, és a dir, invita a una opció que engloba tota la vida. És una opció radical, la mateixa opció que Moisès planteja al seu poble (Dt 30,15-20), l’opció que et dóna la vida i la felicitat, el Regne promès i l’estada amb el Pare. En definitiva, la revelació de l’amor del Pare lliurant el seu Fill únic, com a do gratuït per a la salvació del món, suscita una crisi en els cors de tots els qui se’l troben: se’ls convida a la fe i se’ls ofereix el do de la vida eterna.

3. Pensem-hi

Em sento estimat per Déu? Quan i com? Sentir-me estimat en convida a confiar, a creure en el qui m’estima? Com i quan acullo el do de la vida de Déu en Jesús?

diumenge, 24 de maig de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Rebeu l’Esperit Sant


Pentecosta

1. Llegim el text (Jn 20,19-23)

19Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. 20Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. 21Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. 22Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. 23A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El text ens situa en el mateix dia de Pasqua. Mentre Lluc situa la recepció de l’Esperit a la Pentecosta, la tradició joànica la situa a la tarda del mateix dia de Pasqua, àdhuc al mateix moment de l’enlairament de Jesús (Jn 19,30.34; ressò de Jn 7,38-39). Ambdues tradicions relacionen la recepció de l’Esperit amb la missió de Jesús (l’enviat del Pare) i dels seus (els enviats de Jesús), amb l’actualització de l’únic Evangeli, que dóna la vida per sempre (Jn 20,31). I també situen la recepció de l’Esperit després que Jesús sigui enlairat, glorificat, constituït en sobirà de la creació.
Jesús té la iniciativa de fer-se veure i de presentar-se vencedor de la mort davant els deixebles. Jesús fa tres accions: 1) posar-se al mig d’on estan reunits (treu fora la por), 2) mostrar-los les mans i el costat (és el crucificat) i 3) alenar damunt d’ells (els dóna la nova vida que ell ha inaugurat).
Jesús s’apareix per a romandre sempre present en la comunitat per l’Esperit donat, i en el món, per la missió dels deixebles. Jesús, que du la iniciativa, es dóna a conèixer als deixebles i els confia una missió. Des del Pare, Jesús glorificat els dóna l’Esperit, que els acompanyarà sempre (Jn 14,16), els ajudarà a recordar tot el que Ell ha dit i fet i els ho farà entendre (Jn 14,26), els guiarà en la missió i els conduirà cap al Pare (Jn 16,13-14).
Jesús ha rebut del Pare la missió de portar l’amor de Déu a tothom i confia als deixebles aquesta missió. Així els deixebles reben la missió del Pare de part de Jesús. Si abans ha estat el Pare el qui ha enviat Jesús, ara és Jesús el qui envia els seus deixebles. La missió de Jesús continua pels seus deixebles. Per això l’Esperit Sant és donat per a dur a terme la missió rebuda del Pare per Jesús, i alhora, per a fer present en el món, amb el do del perdó, el do de la pau i la neutralització del mal. El do del perdó dels pecats i el do de l’Esperit van ben lligats: amb el perdó neix una nova vida, s’ofereix una nova oportunitat. Ara i ací, el poder rebut (Jn 20,23), que ofereix el perdó dels pecats als qui acullen la missió rebuda del Fill, fa present (signe eficaç) la salvació que el Fill ha rebut del Pare (Jn 3,17).
L’Esperit és donat amb un gest de Jesús (Jn 20,22). El mateix gest de Déu a l’hora de crear l’ésser humà (Gn 2,7). L’Esperit rebut infon la vida de Déu i ens situa amb un peu en el seu Regne. Amb el do de l’Esperit, els deixebles neixen a la vida del Regne (Jn 3,5-6), poden adorar veritablement el Pare (Jn 4,23), i reben el do de la vida per sempre (Jn 6,63; 7,37-38). El primer efecte del do de l’Esperit és néixer de nou; és a dir, participar de la vida de Déu, de la comunió amb Déu i amb els pobres i entre nosaltres en Jesucrist, i certament aquest efecte és acompanyat pel perdó, signe de la victòria sobre el pecat i la mort.

3. Pensem-hi

Sóc conscient que Jesús m’envia a col·laborar amb d’altres en la construcció del Regne?
El perdó és l’arma que faig servir, amb la força de l’Esperit, per a neutralitzar el mal i fer-lo retrocedir? Amb el perdó ofereixo una nova oportunitat des de l’amor?

diumenge, 17 de maig de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus


Ascensió del Senyor A

1. Llegim el text (Mt 28,16-20)

16Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. 17En veure’l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. 18Jesús s’acostà i els va dir: He rebut plena autoritat al cel i a la terra. 19Aneu, doncs, a tots els pobles  i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant 20i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Mateu ens situa a la regió de Galilea i en una muntanya. No és gens casual. El nen Jesús va a viure a Galilea després de tornar d’Egipte (Mt 2,19-22) i l’adult Jesús comença l’anunci de l’Evangeli des de Galilea, perquè és una cruïlla de pobles. Així doncs, Jesús ja comença adreçant l’Evangeli a tots els pobles. Galilea és el lloc on s’acompleix el que havia anunciat Isaïes (Is 8,23–9,1): Una llum ha resplendit per als qui vivien al país de la mort i de la tenebra (Mt 4,16). A més, és el lloc on Jesús convida a anar després de la seva resurrecció (Mt 26,32; 28,7.10); per això Mateu diu: Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús havia indicat. I des de la muntanya indicada, on Jesús havia ensenyat (Mt 5,1) i mostrat la seva relació amb Déu (Mt 17,5), ara envia els Onze a ensenyar i a dur l’Evangeli a tots els pobles amb autoritat, entesa com a do rebut del Pare pel Fill.
A Galilea i en una muntanya, Jesús fa el seu últim discurs (el setè) i se situa al centre de l’escena: els Onze l’adoren, reconeixen que és Déu (sols es pot adorar Déu). En primer lloc, Jesús fa una declaració sobre la seva autoritat universal: Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra; Jesús és el sobirà de tot el món; així doncs, el sobirà de tot el món no és pas el diable (Mt 4,9); el mal no podrà mai dominar el món. En segon lloc, Jesús proposa als deixebles de tots els temps que vagin a tots els pobles; la seva missió ha de consistir a fer deixebles de Jesús (la versió litúrgica tradueix fer deixebles meus per convertir); a batejar-los en nom de la Trinitat, és a dir, a relacionar-los amb la comunió trinitària (són tres, tot i ser un de sol: una diversitat en la unitat); i a ensenyar-los a viure segons l’Evangeli. I en tercer lloc, Jesús fa una promesa d’assegurança: Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. Jesús garanteix que, com a Déu que és, sempre ens acompanyarà en la nostra tasca d’evangelització i transformació del món, de lluita contra tota explotació i tota mena de mal.
Si la missió de Jesús consistia a anunciar la presència del Regne, ara la missió apostòlica consisteix a fer deixebles de Jesús tots els pobles de la terra i a ensenyar-los a obeir el missatge del Regne amb l’autoritat rebuda de Jesús, una autoritat que radica en el servei i en l’amor.

3. Pensem-hi

Com continuar la missió rebuda de fer deixebles de Jesús, servint i estimant els altres, sobretot en la situació que ens trobarem després de la pandèmia?
Com col·laboro en l’acció evangelització i transformadora que Jesús m’ha confiat?

dilluns, 11 de maig de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell


D. 6 de Pasqua A 
(17 maig 2020)

1. Llegim el text (Jn 14,15-21)

 15Si m’estimeu, guardareu els meus manaments, 16i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. 17Ell és l’Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. 18No us deixaré pas orfes; torno a vosaltres. 19D’aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. 20Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. 21El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús continua acomiadant-se i parlant del futur sense Ell, però amb Ell. Jesús promet l’Esperit Sant als seus amics (14,15-17). Així, Jesús assegura que mai no deixarà sols els seus amics. Jesús garanteix que, des del Pare i a través de l’amor, estarà sempre en els seus amics i que els seus amics estaran sempre en Ell i en el seu Pare (14,18-21).
Hem de situar-nos en un banquet de comiat, amb testament del qui s’acomiada. Quan sembla que tot s’acaba, comença una nova relació, una nova vida basada en el servei (13,13-17) i en l’amor (15,12-15); servir i estimar gratuïtament, sense condicions.
El fragment d’avui relaciona el Pare, el Fill i l’Esperit Sant (la Trinitat) amb els deixebles (l’Església). Per la intervenció de Jesús, el Pare enviarà als deixebles l’Esperit Sant. El fet que el Pare doni l’Esperit Sant als deixebles del seu Fill Jesús, implica que vol estar en ells, com ells estan en el Fill i el Fill està en Ell. L’Esperit Sant uneix la Trinitat i els deixebles de Jesús, i fa de l’existència dels deixebles una existència de comunió amb Déu i entre nosaltres. Ara bé, els deixebles només rebran el do permanent de l’Esperit si es mantenen units a Jesús, si guarden la seva paraula, paraula que s’ha fet relació (1,14), menjar i beguda veritables (6,55), paraula que s’ha fet entrega  gratuïta i lliure per amor (10,17-18).
Jesús ens promet la seva presència. No ens deixa sols, perquè vol que visquem la vida que viu des de sempre al costat del Pare, una vida de comunió, una vida d’amor en plenitud, una vida lliure i feliç per sempre. Per això, el Pare ens donarà l’Esperit, perquè l’Esperit faci brollar del cor dels creients rius d’aigua viva (7,38-39). L’Esperit promès transformarà els nostres cors perquè servim i estimem com Jesús, i ens acompanyarà sempre en el nostre camí cap a la comunió amb Déu i entre nosaltres.
Jesús s’adreça directament als qui busquem la felicitat (Què busqueu? 1,38) i als qui cerquem trobar-lo vivent (Qui busques? 20,15), i ens diu: Si m’estimeu, guardareu els meus manaments. El qui m’estima, és aquell que té els meus manaments i els compleix. Estimar Jesús (=Déu) i guardar els seus manaments són una única i mateixa cosa, són inseparables; no estimem Déu (= Jesús) si no guardem els seus manaments.
Ara bé, quins són els manaments de Jesús? Els manaments de Jesús són la seva paraula. I la seva paraula és Jesús mateix, la seva vida de servei i la seva missió d’estimar fins a l’extrem, perquè tothom tingui vida i aculli la veritat (l’amor de Déu). Per tant, es tracta de creure en Jesús i seguir el seu exemple en el servei i en l’amor desinteressats.

3. Pensem-hi

Sento i experimento que Jesús m’ofereix el do de l’Esperit perquè em mantingui fidel en l’amor i no em cansi de servir? I li ho agraeixo?
Quan i com faig el que Jesús em proposa avui (estimar i servir com ell)?

dilluns, 4 de maig de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta



D. 5 de Pasqua A 
(10 maig 2020)

1. Llegim el text (Jn 14,1-12)

1Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. 2A casa del meu Pare hi ha moltes estances; si no hi fossin, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? 3I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. 4I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.
5Tomàs li pregunta: Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?
6Jesús li respon: Ningú no arriba al Pare si no és per mi. 7Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist.
8Li diu Felip: Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més.
9Jesús li respon: Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? 10¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. 11Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. 12En veritat, en veritat us ho dic: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús anuncia que se’n va. Jesús s’acomiada dels seus deixebles i ho fa començant i acabant amb una invitació de Jesús a creure (Jn 14,1.11-12). I al mig, tenim: l’explicació del perquè Pere ara no pot anar a on va Jesús (Jn 14,2-3) i dos diàlegs de Jesús: un amb Tomàs sobre el camí cap a la casa del Pare (Jn 14,4-6) i l’altre amb Felip sobre la identitat de Jesús (Jn 14,7-10), centrada en l’afirmació: Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare.
Pere ha expressat el seu desig de seguir Jesús cap al lloc on se’n va o hi torna (Jn 13,36-38); fins i tot ha manifestat que està disposat a donar la vida per seguir Jesús. Però Pere només hi anirà després de testimoniar que estima Jesús. Un amor que brolla de la fe. Per això, Jesús comença amb una crida a la fe. Si ara els deixebles no poden seguir-lo, han de continuar sostenint-se en l’amor per la seva persona, tal com el creient se sosté perquè estima Déu: Per què aquesta tristor, ànima meva? Per què aquest torbament? Espera en Déu! (Sl 42,6.12; 43,5).
La fe mostra la casa del Pare, el banquet de festa amb el Pare, i alhora convida, ara i aquí, a fixar-nos en Jesús, el camí que hi porta, que consisteix a seguir-lo, estimant-lo i estimant els altres.
Jesús torna a la casa del Pare per a preparar-nos-hi un lloc, que no és un espai sinó una existència amb Jesús en el Pare. Jesús ens fa un lloc al costat del Pare. Jesús és el camí cap al Pare. El salm 43,3 diu que només la llum i la veritat porten al lloc on Déu resideix. Jesús és la llum (Jn 6,12; 9,5) i la veritat (Jn 8,32; 18,37-38) que ens hi porta. Per això, Jesús recorda a Tomàs, i a tots i a totes que fem nostra la seva pregunta, que si creiem que Ell és la Veritat i la Vida, certament que trobarem en Ell el camí que porta cap al Pare, on Ell hi torna i on ja hi és.
Jesús es presenta tant Déu com el Pare. Aquí és Felip, el qui fa plantejar-nos la relació entre Jesús i el Pare. Jesús és Déu fet home, la seva humanitat és el camí, la porta al Pare. Només serem com Déu si ens unim a Jesús per la fe, que és amor. En efecte: Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Cal creure que Jesús està en el Pare i el Pare en Ell. La fe és clau per a poder-ho copsar, entrellucar o entreveure.
Jesús sadolla la nostra recerca de Déu, la nostra set de Déu (cf. Sl 42,3). Si busquem Déu, mirem Jesús. La recerca de Déu és la recerca de tot creient. Ara sabem que veure Jesús és veure Déu cara a cara!

3. Pensem-hi

  • Sento i experimento que Jesús em conforta i m’ofereix la vida? I li ho agraeixo?
  • La recerca de vida i de sentit m’ha portat a Jesús? I Jesús em porta a Déu?

diumenge, 26 d’abril de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: jo sóc la porta de les ovelles


D. 4 de Pasqua A (3 maig 2020)

1. Llegim el text (Jn 10,1-10)

1En veritat, en veritat us ho dic: el qui no entra per la porta al tancat de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. 2El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: 3a ell, el guarda li obre, i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. 4Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. 5Però si és un estrany, en comptes de seguir-lo en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys. 6Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava. 7Per això Jesús continuà: En veritat, en veritat us ho dic: jo sóc la porta de les ovelles. 8Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se’ls escoltaven. 9Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. 10El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

És un discurs de Jesús als deixebles amb dues parts, separades per una observació de l’evangelista sobre la incomprensió dels deixebles (10,6). La primera (10,1-5) presenta un quadre simbòlic i la segona (10,7-10) desenvolupa, en dos temps, dos dels elements del quadre simbòlic: la porta (10,7-10) i el pastor (10,11-18), però aquest es llegeix l’any B.
El quadre que Jesús pinta, tot i ser familiar als deixebles, aquests no l’entenen. Cal interpretar-ne els elements pintats: d’una banda, el corral, amb la porta, les ovelles i el guarda; i de l’altra, els personatges que entren al corral. A l’inici i al final del quadre simbòlic apareixen els dolents del quadre: un lladre, un bandoler i un estrany; aquests són els enemics de les ovelles, i no se’ns diu qui són; així queda oberta la seva identitat. Al centre del quadre, apareix el bo: el pastor, del qual més endavant ens serà revelada la seva identitat (10,11-18).
Jesús entra per la porta, no violenta ningú, no s’amaga de ningú. Jesús és l’amic que s’adreça a la llibertat de les ovelles, perquè no vol establir uns lligams basats en la dependència, sinó en l’amor i la llibertat. Les ovelles representen Israel, el poble que Déu ha creat i s’ha fet seu per amor.
Jesús crida les ovelles pel seu nom, perquè reconeguin que és Déu mateix qui les crida, el qui vol alliberar-les i establir-hi lligams d’amor: Ara, però, el Senyor que t’ha creat, poble de Jacob, el qui t’ha format, Israel, et diu: «No tinguis por, que jo t’allibero. T’he cridat pel teu nom: ets meu» (Is 43,1). El nom equival a la pròpia existència. Jesús ha tocat l’existència de cada ovella que el segueix. Per això, després d’haver-les tret fora del corral, Jesús camina al seu davant. No se’ns indica cap a on, però se sobreentén cap al Pare.
Jesús treu les ovelles fora del corral (les empeny cap enfora, diu l’original grec), el que mateix que fa amb Llàtzer, que el crida i l’empeny cap enfora del sepulcre. El corral representa la tossuderia d’alguns del poble de Déu a creure i conèixer Jesús. Creure en Jesús és viure, per això Llàtzer és empès fora de la mort.
Jesús és la porta de les ovelles. Jesús és l’accés cap a les ovelles i alhora també és per on han de passar les ovelles si volen seguir-lo.
Jesús és la porta. Jesús és l’accés a la vida, a la felicitat, a la casa del Pare. Jesús és l’accés a la llibertat. En Jesús, el cristià, troba l’autèntica llibertat, l’autèntica felicitat.

3. Pensem-hi. De quin corral m’ha de treure Jesús? Quan i com Jesús és la meva porta?

dilluns, 20 d’abril de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Queda’t amb nosaltres


EdE d. 3 de Pasqua A
1. Llegim el text (Lc 24,13-15)

13Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es troba a onze quilòmetres de Jerusalem, 14i conversaven entre ells de tot el que havia passat. 15Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells, 16però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. 17Jesús els preguntà: Què és això que comenteu entre vosaltres tot caminant? Ells es van aturar amb un posat trist, 18i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: ¿Tu ets l’únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies? 19Els preguntà: Què hi ha passat? Li contestaren: El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble:  20els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar.  21Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel; però ara, amb tot això, ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses.  22És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, 23no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d’àngels, els quals asseguraven que ell viu. 24Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l’han vist pas. 25Aleshores Jesús els digué: Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes!  26¿No calia que el Messies patís tot això abans d’entrar a la seva glòria?
27Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell. 28Mentrestant, s’acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. 29Però ells van insistir amb força dient-li: Queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar. I va entrar per quedar-se amb ells. 30Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.
31Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. 32I es van dir l’un a l’altre: ¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? 33Llavors mateix es van aixecar de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, 34que els van dir: Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó!  35També ells contaven el que havia passat pel camí i com l’havien reconegut quan partia el pa.

2. Comprenem el text

L’escena d’avui presenta dos deixebles de Jesús, que fan camí cap a un poble anomenat Emmaús i que conversen entre ells sobre el que havia passat a Jerusalem. Mentre s’allunyen de Jerusalem, se’ls afegeix Jesús, primer no el reconeixen, i quan el reconeixen en la fracció del pa, se’n tornen a Jerusalem; on hi ha els Onze reunits i on es comparteixen dos fets: que Jesús ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó, i que se l’ha reconegut en la fracció del pa. L’Eucaristia és lloc de trobada de l’Església del Ressuscitat i punt de partença de la missió.
El fet de reconèixer Jesús ressuscitat emmarca tota l’escena. Al començament, Lluc diu que els ulls dels dos deixebles eren incapaços de reconèixer-lo; mentre que al final els són oberts els seus ulls i el reconeixen. Dels dos deixebles només se’ns diu el nom d’un, Cleofàs; l’altre bé podria ser el lector o l’oient, que fa aquest camí del reconeixement: l’experiència de descobrir com se t’obren els ulls (et són oberts i no saps com, és el do de la fe) escoltant la Paraula de Déu i participant de la fracció del pa, entorn del Ressuscitat, un absent que aleshores es fa present, perquè és el Vivent, l’amor de Déu que ens visita.
Tot succeeix el mateix dia, el diumenge. Amb la resurrecció de Jesús el temps s’eternitza; o dit d’una altra manera, l’eternitat venç la mort, que fins aleshores regulava el pas del temps. I la presència del Ressuscitat omple tots els espais.
Cleofàs i l’altre deixeble se'n van decebuts de Jerusalem, han experimentat una amarga derrota, estan decebuts per la mort en creu del seu amic i líder Jesús. Però, després de fer el camí del reconeixement, el camí de la fe (de no veure-hi per la decepció a veure-hi per la fe), s’aixequen, s’obren a la vida que brolla de la fe, s’alliberen de la seva decepció i se’n tornen a Jerusalem. L’evangelista Lluc fa coincidir l’aplec de tots el deixebles a Jerusalem, perquè és des d’aquí, un cop rebut l’Esperit Sant (la seva recepció implica el naixement de l’Església), que l’anunci pasqual s’estendrà pertot arreu, que la Paraula de Déu arribarà fins a l’extrem de la terra (Ac 1,8 i tot el llibre dels Fets).

3. Contemplem Jesús

Jesús és el qui té sempre la iniciativa. Jesús se’ls acosta i fa camí amb ells, i suscita la pregunta perquè expliquin el que viuen, el que els preocupa.
Jesús escolta el que narren de la seva vida i acció, i confronta el que viuen amb l’Escriptura i els qüestiona.
Jesús els explica el sentit de la realitat des de l’Escriptura; i s’entaula amb ells, tot fent uns gestos amb el pa, tot dient la benedicció que l’identifiquen. Jesús els acompanya a descobrir la presència de Déu. Jesús els ajuda a recuperar l’esperança, perquè trobin sentit en els fets viscuts. Jesús comparteix com a amic la descoberta feta i testimonia que això és un tast del Regne.
Jesús sap desaparèixer quan s’ha fet el procés, però continua present en la Paraula (Escriptura) i en l’Eucaristia. És aleshores quan Cleofàs i l’altre recorden que els ha fet descobrir l’essencial del designi de Déu des de la vida. Finalment, Cleofàs i l’altre esdevenen evangelitzadors i comparteixen la fe amb la resta de la comunitat reunida.

4. Pensem-hi

Jesús és l’absent sempre present, que fa camí amb nosaltres, sols cal pregar-li: Queda’t amb nosaltres.
Quan se’ns obren els ulls de la fe? De qui o d’on he rebut l’anunci pasqual?

diumenge, 12 d’abril de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliços els qui creuran sense haver vist!



D. 2 de Pasqua

1. Llegim el text (Jn 20,19-31)

19 Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. 20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. 22 Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. 23  A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. 24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l’anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. 25 Ells li van dir: Hem vist el Senyor. Però ell els contestà: Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!
26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. 27 Després diu a Tomàs: Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient. 28 Tomàs li va respondre: Senyor meu i Déu meu! 29 Jesús li diu: Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
30 Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús ressuscitat

Tenim dues escenes i la conclusió del quart evangeli. En la primera, Jesús s’apareix als deixebles en absència de Tomàs, i els deixebles reaccionen amb alegria davant la irrupció de Jesús en el lloc on es trobaven reunits (Jn 20,19-23). En la segona, Jesús es manifesta als deixebles, particularment a Tomàs, que reacciona amb fe (Jn 20,24-29). I la conclusió (Jn 20,30-31) mostra la finalitat de l’evangelista i il·lumina tot el quart evangeli: perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom. Ambdues escenes transcorren el diumenge, amb una diferència d’una setmana. Això indica que els deixebles, aleshores com avui, es trobaven cada diumenge. El diumenge és el marc de la trobada amb el Senyor ressuscitat, que irromp allà on els creients ens trobem reunits, siguem on siguem.
L’evangelista només indica el nom del deixeble que no hi és quan apareix el Crucificat ressuscitat. Els deixebles, reunits el diumenge en un mateix lloc, testimonien davant el qui no hi era, Tomàs, que han vist el Senyor. En el segon diumenge, s’estableix un diàleg entre Jesús ressuscitat i Tomàs, l’absent del primer diumenge, un diàleg que mena a la confessió de fe.
En el primer diumenge, Jesús s’apareix enmig de la por, ja ho havia fet en apropar-se a la barca (imatge de la comunitat reunida en un mateix lloc) mentre era fosc i el llac s’anava encrespant. Aleshores Jesús els havia dit: Sóc jo, no tingueu por (Jn 6,20). Ara Jesús els diu: Pau a vosaltres. És a dir, la salvació, la felicitat, l’amor que ve de Déu Pare és enmig vostre. Si en el primer diumenge se subratlla la pau donada, en el segon, la fe rebuda. Ara Jesús és present en l’Església i l’alegria n’és la reacció. S’ha acomplert la promesa de Jesús, quan deia als deixebles: D’aquí a poc temps ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure (Jn 16,16-23). I també: El vostre cor s’alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà (Jn 16,22-23). Ara i ací, l’experiència pasqual originària (visió i alegria) perdura en la fe: Feliços els qui creuran sense haver vist.
El Ressuscitat és el Crucificat, el mateix que va compartir amb els deixebles tot el que havia rebut del Pare (Jn 16,12-15); els senyals de les mans i del costat mostren que és certament Jesús de Natzaret. El Ressuscitat sempre es posa al mig. La reunió dels cristians és sempre entorn del Ressuscitat, que omple de l’amor de Déu el lloc on ens trobem reunits.


3. Pensem-hi. La fe m’obre el cor i els ulls a la presència del Crist ressuscitat? I això m’omple de felicitat? I després de tants dies en confinament, la fe m’anima a trobar-me amb els altres cristians entorn del Crucificat ressuscitat?

diumenge, 5 d’abril de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: De fet, encara no havien entès que, segons l’Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts


Diumenge de Pasqua

1. Llegim el text (Jn 20,1-10)

1El primer dia de la setmana –el diumenge–, Maria Magdalena se’n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. 2Llavors se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat. 3Pere i l’altre deixeble van sortir cap al sepulcre. 4Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, 5s’ajupí i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi va entrar. 6Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d’amortallar, 7però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. 8Llavors va entrar també l’altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. 9De fet, encara no havien entès que, segons l’Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. 10I els dos deixebles se’n tornaren a casa.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

L’evangelista presenta el quadre del sepulcre on han posat el cadàver de Jesús, amb dues escenes ben teixides. En la primera escena, Maria Magdalena i en la segona, Pere i el deixeble que Jesús estimava tant. Aquesta última ve preparada per l'anterior i dóna la clau amb què obrir el sentit del sepulcre buit. Cal acostar-s’hi amb els ulls de la fe per a poder veure-hi la resurrecció de Jesús.
La primera escena transcorre molt ràpidament. És el primer dia de la setmana (el diumenge), quan encara era fosc, és a dir, quan encara no brilla la llum de la fe. Maria Magdalena no entra al sepulcre, però veu; veu lliure l’entrada del sepulcre i se’n va corrents a trobar Simó Pere i el deixeble estimat. I tanmateix, no ha vist res, sols sospita que han robat el cos del Senyor. L’amor la mou a trobar el Senyor, però és el Senyor el qui es fa trobadís (cf. Jn 20,11-18), perquè l’ha estimat primer (cf. 1Jn 4,10).
La denúncia del robatori del cos del Senyor mou els dos deixebles a anar-hi corrents a veure què ha passat. Durant un temps, va córrer el rumor que els deixebles s’havien endut el cos de Jesús (Mt 28,13-15): amb aquest incís, l’evangelista fa constar que els deixebles no varen endur-se’l. Tot i que ambdós hi corren junts, el deixeble estimat corre més que Pere. Mentre que la tradició eclesial recorda que Pere és el primer dels Dotze al qual Jesús ressuscitat se li apareix (per això, l’altre, el deixa entrar primer al sepulcre), la tradició joànica recorda que un deixeble (que potser no era dels Dotze, no se sap, tot i que la tradició l’identifica amb l’apòstol Joan de Zebedeu, el germà de Jaume) fou més feliç per haver vist amb els ulls de la fe i l’amor. Només aquí i a Lc 24,12.24 hi ha una referència a la visita dels deixebles homes al sepulcre buit; a més, Lc 24,12 informa que només va anar-hi Pere, després de les dones.
El deixeble estimat veu el mateix que Pere i creu. L’evangelista no vol deixar malament Pere, sinó que vol deixar ben clar que va existir un deixeble que va creure en el Senyor ressuscitat abans que les seves aparicions ho confirmessin. Aquest deixeble va ser important per a la comunitat, la va ajudar a trobar-se amb Déu fet home, mort i ressuscitat, i a identificar-s’hi en la diferència. Pere veu els mateixos senyals de la resurrecció de Llàtzer (Jn 11,44), on el mort Llàtzer surt lligat (torna a la vida per morir). L'evangelista no ens indica la reacció de Pere davant d'aquesta visió, que significa que Jesús s'ha deslligat dels lligams del reialme de la mort.
Al final, l’evangelista ofereix la interpretació del sepulcre buit: s’ha acomplert l’Escriptura i, per tant, s’ha de veure des la fe en la Paraula de Déu. Jesús és el Vivent, que esvaeix la fosca amb la llum de la fe. Ara cal veure la presència de Jesús no pas com Maria Magdalena, sinó com el deixeble estimat; és a dir, no pas des de la fosca de la sospita: el trobaré?, sinó des de la llum de la fe: l’he trobat viu!

3. Pensem-hi

Contemplo la resurrecció de Jesús des dels ulls de la fe i a la llum de l’Escriptura, o des de la sospita i la por?
Què m’impedeix descobrir la victòria de Crist sobre la mort?
I en aquesta situació de confinament, què em suggereix veure que Jesús s’ha deslligat de la mort?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran.


Vetlla pasqual A

1. Llegim el text (Mt 28,1-10)

1Passat el dissabte, quan clarejava el primer dia de la setmana —el diumenge—, Maria Magdalena i l’altra Maria anaren a veure el sepulcre. 2Tot d’una hi hagué un gran terratrèmol: un àngel del Senyor va baixar del cel, féu rodolar la pedra i s’hi va asseure al damunt. 3Resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu.  4De por d’ell, els guardes es posaren a tremolar i van quedar com morts. 5L’àngel digué a les dones: No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. 6No és aquí: ha ressuscitat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on havia estat posat. 7Aneu corrents a dir als seus deixebles: “Ha ressuscitat d’entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu.” Aquest és el missatge que us havia de donar. 8Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n’anaren del sepulcre i van córrer a portar l’anunci als deixebles. 9Però tot d’una Jesús els va sortir al pas i els digué: Déu vos guard. Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i el van adorar. 10Jesús els diu: No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran.



2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús ha ressuscitat, no es troba entre els morts. Aquest és el nucli dur de l’anunci pasqual. Déu dóna una gran notícia a dues dones que cerquen Jesús crucificat entre els morts. Ho fa a través d’un seu missatger, l’àngel baixat del cel, acompanyat d’efectes especials; una manera de mostrar el triomf de Déu Pare sobre la mort en el seu Fill Jesús. El fet que un àngel del Senyor hagi fet rodolar la pedra del sepulcre i que s’hi hagi assegut al damunt significa que la mort ha estat vençuda, que ja no podrà tancar-nos més en un forat fosc i sense clau. El terratrèmol indica que el món que fins ara coneixíem ha canviat, s’acaba d’inaugurar un món nou. I aquest món nou té com a referència i puntal bàsic (o pal de paller) Jesús, el crucificat que ha ressuscitat.
Jesús ressuscitat s’apareix a les mateixes dones que han rebut l’anunci pasqual, i també les envia a comunicar que el crucificat ha ressuscitat tal com havia anunciat. Tant la trobada amb l’àngel com amb Jesús acaba amb una missió: anunciar als deixebles la resurrecció de Jesús d’entre els morts i que el veuran viu a Galilea. Les dues dones passen de la por a la joia i a l’adoració, és a dir, el reconeixen com Déu vivent.
El centre d’interès de Mateu se centra en Galilea, el lloc de trobada amb el Ressuscitat, el lloc de frontera, la cruïlla entre el món jueu i el món pagà, des d’on la vida i el missatge de Jesús ha d’arribar a tots els pobles. Ara i ací, Galilea uneix el Jesús històric amb el Jesús ressuscitat, el qui ha dut a la seva plena significació la Llei i els Profetes, la Paraula i la Vida de Déu a tots els pobles.
Déu s’ha fet ésser mortal en Jesús. I s’ha sotmès a la mort per a vèncer-la en el seu propi domini: morint, davallant en el regne dels morts, als inferns, a l’abisme del reialme de la mort. El Jesús Ressuscitat és el mateix que el Jesús Crucificat, però diferent: el seu cos ressuscitat no està més sotmès a les lleis espaciotemporals, ni a les lleis biològiques.
Hi ha un missatge a transmetre: Jesús ha vençut el mal i la mort, ha ressuscitat, i ara, cal seguir-lo (va davant nostre) pels camins de la vida. Cal la fe, és a dir, no tenir por, per a descobrir-lo viu en la nostra vida i acció, Jesús ens va al davant, ens assenyala el camí i ens hi acompanya.

3. Pensem-hi. Quina és la nostra actitud davant la resurrecció de Jesús? Quina és la bona notícia que nosaltres donaríem avui sense por?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit


'
EdE Divendres Sant

1. Llegim el text de Joan 18,1-19,42

18 1Després de dir això, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. 2Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell indret, perquè Jesús s’hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. 3Judes, doncs, s’endugué la cohort de soldats romans i alguns guardes que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l’hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. 4Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, surt fora i els pregunta: Qui busqueu? 5Li respongueren: Jesús de Natzaret. Els diu:Sóc jo. També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. 6Així que Jesús digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. 7Jesús tornà a preguntar-los: Qui busqueu? Li digueren: Jesús de Natzaret. 8Ell respongué: Ja us he dit que sóc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se’n vagin.  9S’havien de complir les paraules que Jesús havia dit: «Dels qui m’has donat, no n’he perdut ni un de sol.» 10Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d’un cop tallà l’orella dreta al criat del gran sacerdot. Aquell criat es deia Malcus. 11Jesús digué a Pere: Guarda’t l’espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m’ha donat? 12Llavors la cohort romana, amb el tribú que la comandava i els guardes dels jueus, van agafar Jesús i el van lligar, 13 i el dugueren primer a casa d’Annàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any. 14Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Convé que un sol home mori pel poble.» 15Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, va entrar amb Jesús al pati del palau del gran sacerdot. 16Pere s’havia quedat fora, a la porta. Però l’altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va sortir fora, parlà amb la portera i féu entrar Pere. 17La criada que feia de portera digué llavors a Pere: ¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’aquest home? Ell respongué: No, no ho sóc pas. 18 Com que feia fred, els criats i els guardes s’estaven allà drets escalfant-se amb les brases d’un foc que havien encès. Pere també s’escalfava amb ells. 19Mentrestant, el gran sacerdot va interrogar Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. 20Jesús li contestà: Jo he parlat al món obertament. Sempre he ensenyat a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d’amagat. 21Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m’escoltaven de quines coses els parlava; ells saben el que he dit. 22Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: ¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot? 23 Jesús li respongué: Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues? 24Llavors Annàs l’envià lligat a casa de Caifàs, el gran sacerdot. 25Mentrestant, Simó Pere s’estava allà dret escalfant-se. Li digueren: ¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell? Ell ho negà: No, no ho sóc pas. 26Un dels criats del gran sacerdot, parent d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella, li digué: ¿Segur que no t’he vist a l’hort amb ell? 27Pere tornà a negar-ho, i a l’instant el gall cantà. 28Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. 29Per això Pilat sortí a trobar-los fora del pretori i digué: Quina acusació porteu contra aquest home? 30Ells li contestaren: Si aquest no fos un criminal, no te l’hauríem entregat. 31Pilat els replicà:Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i judiqueu-lo d’acord amb la vostra Llei. Els jueus li respongueren: A nosaltres no ens és permès d’executar ningú. 32Calia que es complissin les paraules que Jesús havia dit, indicant com havia de morir. 33Llavors Pilat se’n tornà a l’interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:¿Tu ets el rei dels jueus? 34Jesús contestà: ¿Surt de tu, això que preguntes, o bé d’altres t’ho han dit de mi? 35Pilat replicà: Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t’han posat a les meves mans. Què has fet? 36Jesús contestà: La meva reialesa no és d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d’aquí. 37Pilat li digué:Per tant, tu ets rei? Jesús respongué: Tu ho dius: jo sóc rei. Per això he nascut i per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu. 38Li diu Pilat: I què és la veritat? Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué: Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. 39 Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?  40Ells van contestar cridant: Aquest, no! Volem Barrabàs! Barrabàs era un bandoler.
19 1Llavors Pilat féu assotar Jesús. 2Els soldats li van posar al cap una corona d’espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra. 3Se li acostaven i li deien: Salve, rei dels jueus! I li pegaven bufetades. 4Pilat tornà a sortir i els digué: Ara us el trauré aquí fora, perquè sapigueu que no li trobo res per a poder-lo inculpar. 5Llavors sortí Jesús portant la corona d’espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: Aquí teniu l’home!

6Quan els grans sacerdots i els guardes del temple el van veure, cridaren: Crucifica’l, crucifica’l! Pilat els diu: Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i crucifiqueu-lo, que jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. 7Els jueus li contestaren: Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir, perquè s’ha fet Fill de Déu. 8Quan Pilat sentí aquestes paraules, va agafar molta por. 9Va entrar altra vegada dins el pretori i preguntà a Jesús: D’on ets, tu? Però Jesús no li tornà contesta. 10Llavors Pilat li diu: ¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te? 11Jesús li respongué: No tindries cap poder sobre mi si no l’haguessis rebut de dalt. Per això el qui m’ha entregat a tu ha comès un pecat més gran. 12Des d’aleshores, Pilat intentava de deixar-lo lliure. Però els jueus es posaren a cridar: Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar. 13Quan Pilat sentí aquestes paraules, dugué Jesús a fora i es va asseure al tribunal en el lloc anomenat l’Empedrat, en hebreu Gàbata. 14Era el dia de la preparació de la Pasqua, cap al migdia. Pilat diu als jueus: Aquí teniu el vostre rei.

15Ells cridaren: Fora, fora, crucifica’l! Pilat els diu: ¿Al vostre rei, haig de crucificar? Els grans sacerdots respongueren: No tenim cap altre rei fora del Cèsar. 16Llavors Pilat els el va entregar perquè fos crucificat. Prengueren, doncs, Jesús, 17 i, portant-se ell mateix la creu, va sortir cap a l’indret anomenat «Lloc de la Calavera», que en hebreu es diu Gòlgota. 18Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. 19Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus.» 20Molts dels jueus el van llegir, perquè l’indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. 21Però els grans sacerdots dels jueus digueren a Pilat: No hi escriguis: “El rei dels jueus.” Posa-hi: “Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus.” 22Pilat contestà: El que he escrit, ja està escrit. 23Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d’una sola peça de dalt a baix, 24 i es digueren entre ells: No l’esquincem; sortegem-la a veure a qui toca. S’havia de complir allò que diu l’Escriptura: S’han repartit entre ells els meus vestits; s’han jugat als daus la meva roba. Això és el que van fer els soldats.

25S’estaven vora la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. 26Quan Jesús veié la seva mare i, al seu costat, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: Dona, aquí tens el teu fill. 27Després digué al deixeble: Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva. 28Després d’això, Jesús, sabent que ja tot s’havia acomplert, perquè s’acabés de complir l’Escriptura, va dir: Tinc set. 29Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van fixar al capdamunt d’una tija d’hisop una esponja xopa d’aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. 30Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: Tot s’ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit.

31Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. 32 Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l’altre que havia estat crucificat amb Jesús. 33Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, 34però un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua. 35El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de fe. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. 36En efecte, tot això va succeir perquè s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: No li han de trencar cap os. 37I en un altre lloc l’Escriptura diu: Miraran aquell que han traspassat.

38Després d’això, Josep d’Arimatea, que era deixeble de Jesús però d’amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l’autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. 39També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. 40Llavors van prendre el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d’enterrar entre els jueus. 41Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dintre l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. 42Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús.

2. Comprenem el text

El relat de la glorificació de Jesús s’estructura entorn de tres grans quadres: 1) Jesús s’entrega a les autoritats jueves: 18,1-27; 2) Jesús s’entrega als romans: 18,28-19,22; 3) Jesús s’entrega al Pare: 19,23-42, amb tres escenes: crucifixió (l’elevació), mort i sepultura (l’abaixament).
Tal com el Servent veu una descendència i té una multitud (Is 53,10.12), Jesús veu i té l’Església, representada per la seva mare i el deixeble estimat (19,25-27); ara el creient és Jesús, el creient s’identifica amb Jesús (el cos de Crist no es malmet: perquè tots som u en Crist. La mort de Jesús representa el triomf del Fill, que ha complert l’obra del Pare. La seva mort no és una conclusió, sinó un inici, significat amb la sang i l’aigua que brollen del seu costat (19,34); és la realització de la promesa de la nova vida: 7,37-39. L’aigua també brolla del costat dret del Temple (cf. Ez 47,1). La importància d’aquest esdeveniment ho indica la frase: en dóna testimoni el qui ho veié (19,35). La font d'on brolla la fe i la vida és la donació de l’Esperit, significada per l’aigua i l’expiració (19,30): l’entrega total i real de Jesús dóna l’Esperit i el do de la vida eterna.
Un quadre digne d’esment és el de Jesús i Pilat, amb set escenes (quatre amb públic i tres entre el Rei i Pilat), a dins o fora del pretori segons aquest ritme: fora: les autoritats jueves demanen la condemna a mort de Jesús (18,28-32); dins: Pilat interroga Jesús sobre la seva reialesa (18,33-38a); fora: Pilat troba Jesús no culpable i les autoritats jueves prefereixen Barrabàs (18,38b-40); dins: els soldats humilien Jesús (19,1-3); fora: Pilat troba Jesús no culpable (19,4-8); dins: Pilat interroga Jesús sobre l’autoritat (19,9-11); fora: les autoritats jueves assoleixen la condemna a mort de Jesús (19,12-16a). Els dos interrogatoris acaben amb una conclusió de Pilat sobre Jesús: Aquí teniu l’Home (19,5) i Aquí teniu el vostre Rei (19,14). El poble no hi surt, és una manera d’indicar que la responsabilitat de tot el procés recau en l’aristocràcia sacerdotal (Caifàs i els seus) i en la covardia de Pilat.
El sepulcre en un hort és una peculiaritat de Jn. El sepulcre del rei David estava en un jardí/hort. Les 100 lliures (uns 33 kg) en espècies en pols és un signe de la sepultura reial. Josep i Nicodem (19,38-42) són els dos primers atrets d’entre els qui no s’havien adherit obertament a Jesucrist, tal com havien de fer els creients; i el fet de donar sepultura reial a Jesús és una invitació a animar-ne d’altres a ser deixebles de Jesús.

3. Contemplem la persona de Jesús i la seva entrega per amor

Avui fem memòria de la passió, mort i sepultura de Jesús. Avui en la humanitat real de Jesús de Natzaret es manifesta plenament la glòria de Déu, el mateix Déu. Avui se’ns convida a contemplar com brolla vida de la creu de Jesús, perquè mor per amor (estimant fins a l’extrem).
L’amor de Jesús arriba a tothom. L’amor de Jesús abasta les autoritats jueves, els romans i el Pare. I des d’aquest amor al Pare obre els braços a tota la humanitat, perquè tingui vida. L’aigua i la sang que brollen del costat de Jesús signifiquen el do total, és a dir, que l’Esperit Sant i la vida per sempre ens són donats per Jesús i en Ell i amb Ell.
Jesús és l’Anyell de Déu (Jn 1,29.36): mor quan es mata l’anyell pasqual (Jn 19,31). És l’anyell que lleva el pecat de la humanitat i dóna la vida per sempre (Jn 6,54).
Jesús és enlairat damunt la terra per tal d’atraure tothom cap a Ell (Jn 3,14; 8,28; 12,32; 19,35-37; cf. Is 52,13).
Jesús s’entrega a les autoritats jueves (Jn 18,1-27), als romans (Jn 18,28-19,22), i finalment al Pare (Jn 19,23-42).
Jesús crea, per la paraula, una nova família basada en el servei i l’amor (Jn 19,26-27).
La mort de Jesús representa el triomf del Fill, que ha complert l’obra del Pare. La seva mort no és una conclusió, sinó un inici, significat amb la sang i l’aigua que brollen del seu costat (Jn 19,34); és la realització de la promesa de la nova vida: Jn 7,37-39. L’aigua també brolla del costat dret del Temple (Ez 47,1). Jesús és el nou temple de Déu enmig de la humanitat.
El poble no surt durant el relat de la passió, és una manera d’indicar que la responsabilitat de tot el procés recau en l’aristocràcia sacerdotal (Caifàs i els seus) i en la covardia de Pilat.
Des de la creu, s’entén l’expressió de Pilat: Aquí teniu l’home (Jn 19,5). La frustració de poder posseir l’altre arriba fins a la violència contra ell, fins i tot a eliminar-lo; així l’home humiliat és revelació de Déu.
I a la creu Jesús apareix lliure d’enemics, ningú no l’escridassa, ni posa en dubte la seva relació amb Déu; tampoc ningú no li fa mal, precisament quan el soldat li traspassa el costat ja és mort.

4. Pensem-hi

Potser estem massa acostumats a contemplar la creu. I potser ens fixem que topem amb un cos malmès, torturat, amb un costat traspassat amb violència (Jn 19,34); però potser no ens adonem de la vida que en brolla. No és fàcil comprendre que de la mort en brolli vida. No és fàcil comprendre que l’amor veritable no mor mai, sobretot quan la persona estimada deixa d’existir, deixa de riure, deixa de compartir espai i temps amb tu. Com em miro el traspassat? I com acullo aquesta entrega per amor de Jesús?