diumenge, 9 d’agost de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos

D. 20 de durant l’any A 

(16 agost 2020)


1. Llegim el text (Mt 15,21-28)

21Jesús se’n va anar d’allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. 22Una dona cananea, que era d’aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi! La meva filla està endimoniada i sofreix molt. 23Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre. 24Jesús els digué: Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. 25Però la dona vingué a prosternar-se davant d’ell i li deia: Senyor, ajuda’m! 26Jesús contestà: No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets. 27Ella digué: És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos. 28Llavors Jesús li respongué: Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols. I des d’aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest relat és sorprenent, ja que presenta Jesús aprenent d’una dona estrangera. Jesús es deixa convèncer pels arguments de l’altre, en aquest cas d’una dona que no pertany al poble d’Israel. Un relat que convida a aturar-se en els dos protagonistes: la dona cananea i Jesús.

El silenci de Jesús davant la pregària de la dona cananea provoca la intervenció dels deixebles. I aquesta intervenció provoca la reacció de Jesús, manifestant la finalitat de la seva missió: dur l’Evangeli de Déu únicament als fills d’Israel. La dona insisteix i aleshores Jesús respon metafòricament, tot dient-li que els fills són els jueus i els gossos són els gentils (els qui no pertanyen al poble d’Israel) i el pa és l’Evangeli de salvació que porta Jesús a Israel. I la dona, en lloc d’ofendre’s (els jueus tractaven de gos els no jueus), reacciona amb una altra metàfora, on es compara ella mateixa amb els animals que, tot i no asseure’s a taula com els fills, en mengen les engrunes. La dona no perd l’esperança tot i ser conscient que cadascú ha d’estar al seu lloc, Jesús amb els jueus i ella amb els gentils. No la perd perquè està convençuda que el pa es pot compartir.

La dona reconeix l’estatus jueu de Jesús amb el títol Fill de David. Jesús és fidel a l’aliança de Déu amb els jueus. La dona creu que la salvació que porta Jesús també és per als no jueus. La dona mostra la seva fe. Jesús accepta la reflexió de la dona, en lloa la fe i li guareix la filla. I el miracle de la fe és confirmat pel de la guarició. Aleshores l’Evangeli de la salvació també abasta els gentils.

Una dona forastera s’ha convertit en model de fe i anticipa la missió evangelitzadora de tota l’Església, a sortir d’ella mateixa i abastar tot el món.

 

3. Pensem-hi

La meva pregària de petició és persistent i convençuda com la de la cananea? L’obstinació de la cananea m’anima a fiar-me sempre de la generositat i misericòrdia de Déu? 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor

 

Assumpció de la Mare de Déu 

(15 d’agost)


1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

39Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, 40va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. 45Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà. 46Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, 47el meu esperit celebra Déu que em salva, 48perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, 49perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, 50i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. 51»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, 52derroca els poderosos del soli i exalta els humils; 53omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. 54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

56Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.


2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).

La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.

El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat.


3. Mirem la nostra vida i acció

  • On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
  • Sabem reaccionar com Maria davant l’acció de Déu?
  • I sabem lloar la fe dels qui ens posen davant del Senyor?

diumenge, 2 d’agost de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Home de poca fe! Per què has dubtat?

49 cA Ordinario 19

D. 19 de durant l’any A 

(9 agost 2020)

 

1. Llegim el text (Mt 14,22-33)


22Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d’ell cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. 23Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. 24Mentrestant, la barca ja s’havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. 25A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. 26Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren: És un fantasma! I es posaren a cridar de por. 27Però de seguida Jesús els digué: Coratge! Sóc jo. No tingueu por. 28Pere li contestà: Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua. 29Jesús li digué: Vine. Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. 30Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà: Senyor, salva’m! 31A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Home de poca fe! Per què has dubtat? 32Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. 33Els qui eren a la barca es prosternaren davant d’ell i exclamaren: Realment ets Fill de Déu!

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús


L’encapçalament del text uneix el gest dels pans amb una nova escenografia, més intraeclesial: la imatge de la barca, on Jesús fa pujar els deixebles. Aquí tornen a sortir els tres cercles que s’inicien a la fe en Jesús: Pere, els deixebles i la gent.

Jesús se separa de la gent, fa embarcar els deixebles amb Pere i es retira sol a la muntanya per pregar (al·lusió a la situació actual de Jesús amb el Pare?). Jesús pren la iniciativa i determina el desenvolupament dels esdeveniments d’una manera misteriosa: és l’absent present.

El centre del drama és la trobada de Jesús amb els deixebles i Pere sobre el llac, a la fi de la nit (enmig de la por). I es desenvolupa en dos actes: la manifestació de Jesús als deixebles amb Pere: camina sobre l’aigua; i el gest de salvació de Jesús envers Pere que s’enfonsa, mentre va cap a Jesús. Pere mostra l’obediència de la fe, només l’adversitat pot fer trontollar la fe. Entre la situació inicial, marcada per l’absència de Jesús i la final, quan hi és present, els dos encontres amb Jesús fan passar els deixebles –els de la barca i Pere– de la por a la fe: Realment sou Fill de Déu.

L’escena amb Pere destaca que el deixeble (Pere n’és el model) és convidat a fiar-se totalment del Senyor, fins i tot en els moments més crítics. Pere aprèn de la pròpia feblesa i s’adona que cal arriscar-se (sortir de la barca i jugar-se la vida) per tal d’entendre què vol dir fiar-se del Senyor.

Jesús es revela als seus deixebles enmig de les dificultats (la barca que va contracorrent enmig del món) i els confirma en la fe, alliberant-los de la por i del dubte. I es revela com a Déu que és: No tingueu por, que sóc jo (Ex 3,14; Is 43,10; 44,6; 46,9). Literalment, Jesús diu: No tingueu por que jo sóc! és a dir, us trobeu davant el Senyor.

Jesús ve de la seva experiència de pregària dalt la muntanya; aquest fet destaca la presència del Senyor que s’acosta misteriosament als deixebles. Jesús és el Senyor que domina les forces de la natura (el vent amainà) i és el Salvador (li donà la mà) de l’Església enmig de les proves.

El relat d’avui s’inspira en la tradició bíblica i en experiències pasquals. No s’hauria d’excloure, però, que s’arreli en el record d’una misteriosa trobada amb Jesús, durant una moguda travessia pel llac.

 

3. Pensem-hi


  • Creure en Jesús fa que m’arrisqui en el seu seguiment?
  • Trobo el temps per a pregar?
  • Quan els fets i les situacions em superen m’arrisco a caminar cap a Jesús?
  • Confiar en Déu em sosté en els moments durs i difícils?

dilluns, 27 de juliol de 2020

Els Estudis d'Evanegli d'en Jaume Fontbona: Doneu-los menjar vosaltres mateixos


D. 18 durant l’any A 
(2 agost 2020)

1. Llegim el text (Mt 14,13-21)

13Quan Jesús va rebre la notícia, es retirà d’allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Però així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. 14Quan desembarcà, veié una gran gentada, se’n compadí i va curar els seus malalts. 15Arribat el capvespre, els deixebles s’acostaren a dir-li: Aquest lloc és despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar. 16Però Jesús els respongué: No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos. 17Ells li diuen: Aquí només tenim cinc pans i dos peixos. 18Ell els digué: Porteu-me’ls aquí. 19Llavors va manar que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. 20Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n’ompliren dotze cistelles. 21Els qui havien menjat eren uns cinc mil homes, sense comptar dones ni criatures.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Estem en la part central de Mt 13,53–17,23: la iniciació a la fe en Jesús, Fill de Déu. Aquests quatre capítols, que separen l’ensenyament en paràboles (13,1-52) de la instrucció a l’Església local (17,24–18,35), abans que Jesús deixi Galilea (19,1), reuneixen un ampli conjunt de material que també trobem a Marc, si fa no fa, en el mateix ordre. Ara bé, l’originalitat redaccional de Mateu rau en la caracterització dels diversos grups en relació a la fe en Jesús: en un primer cercle entorn de Jesús, apareix Pere; en un segon cercle, apareix el grup dels deixebles, que ja apareixia distint de la gent en l’ensenyament en paràboles, i que representa el nucli de la comunitat messiànica, l’Església, associada al destí del Messies victoriós sobre les forces de la mort (16,18); i en un tercer cercle, la gent, com a grup intermedi entre els deixebles amb Pere i els adversaris. Així, l’adhesió a Jesús és el criteri de discerniment (17,17) i també marca la frontera amb els adversaris: compatriotes (13,57-58), Herodes (14,1-12), fariseus i escribes (15,2.12), fariseus i saduceus (16,1.4).
El fragment d’avui consta de quatre quadres, on, entorn de Jesús, es mouen la gent i els deixebles. La nova que rep Jesús sobre la mort de Joan Baptista (14,13) encapçala la narració i fa d’enllaç amb la secció anterior (14,2). I l’anada de Jesús a un lloc despoblat crea el motiu per la trobada amb la gent que l’ha seguit a peu, i alhora recorda que la sort de Joan representa un senyal per al seu destí. El primer quadre ve marcat per la trobada de la gent amb Jesús, que, mogut per la compassió, cura els seus malalts.
El segon quadre posa en escena els deixebles al costat de Jesús. S’estableix un breu diàleg entre ells. Jesús intervé amb dues ordres: doneu-los de menjar i porteu-me’ls, davant, respectivament, de la proposta d’acomiadar la gent i de la protesta–excusa dels deixebles: Aquí només tenim cinc pans i dos peixos. Mateu potencia el paper dels deixebles, la seva dimensió eclesial.
En el tercer quadre presideix la figura de Jesús, rodejat dels deixebles i de la gent. La seva autoritat queda palesa per l’ordre amb què fa seure la gent sobre l’herba. En aquest marc sobresurten els gestos eucarístics de Jesús, ritmats per cinc accions: prendre, alçar els ulls, dir la benedicció, partir i donar (fixeu-vos que només parteix i dóna els pans, perquè els deixebles els donin a la gent; què passa amb els peixos?).
L’últim quadre mostra l’efecte i l’espectacularitat del gest de Jesús, tot destacant l’abundància del pa posat a disposició d’una gran gentada. Un gest que impressionà els deixebles i que ajudà a llegir l’altre gest, el de l’Últim Sopar. El primer gest misericordiós i salvífic de Jesús de curar els malalts ha estat el preludi de la seva entrega a la multitud, amb el gest del pa (identificat amb el seu cos: 26,26) partit i donat, pels deixebles, per a tothom (20,28; 26,28). El diàleg amb els deixebles (diàleg eclesial) serveix per a destacar la iniciativa gratuïta i generosa de Jesús, en la qual també són implicats els deixebles, el nucli de l’Església.

3. Pensem-hi

Em deixo contagiar per la compassió de Jesús? Quan i com?
L’Eucaristia m’impulsa a donar-me als altres, com a pa beneït que és partit i repartit?

dilluns, 20 de juliol de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp...


D. 17 durant l’any A 
(26 juliol 2020)

1. Llegim el text (Mt 13,44-52)

44Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. 45També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: 46quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra. 47També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l’aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. 48Un cop plena, la treuen a la riba, s’asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. 49Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, 50i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. 51¿Ho heu comprès, tot això? Li responen: Sí. 52Ell els diu: Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim tres paràboles (el tresor amagat, el mercader que troba la perla de gran valor i la gran xarxa) i una reflexió sobre els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne.
La paràbola del tresor amagat i la perla de gran valor apunten al  mateix model: quan es troba una cosa de gran valor, la persona que la troba ven tot el que té per tenir-la. L’experiència és diferent, per al pagès, perquè la trobada és inesperada, i per al mercader, perquè la trobada és fruit d’una recerca persistent. Però la realitat trobada esdevé la prioritat absoluta. El Regne esdevé la prioritat. Així ambdues paràboles proposen de fer el que fan els protagonistes, és a dir, vendre tot el que tenen per tal de comprar el tresor i la perla de gran valor trobats. Ací Jesús valora la decisió d’arriscar-ho tot per tal de no perdre l’ocasió única d’haver trobat el Regne.
La paràbola de la xarxa recorda la del blat i la del jull. La imatge del judici final recorda que ser deixebles del Regne no és un joc d’atzar, sinó una opció. Aquesta paràbola mostra el contrast entre la recollida de tot tipus de peixos i la separació que se’n fa a la platja. No es tracta de refusar ningú ni de dir que no hi ha res a fer: cal tirar les xarxes, és a dir, cal anunciar i fer present l’Evangeli, sense fer distincions ni elits. No podem restar de braços plegats.
La referència al mestre de la Llei que es fa deixeble del Regne recorda que tota l’Escriptura meditada, pregada i viscuda esdevé completament nova i inesperada en Jesús. El Regne és una sorpresa que t’implica totalment.

3. Pensem-hi

Quin tresor amagat m’he trobat? I quina perla de gran valor he cercat i he trobat? Què prioritzo en la meva vida i acció?
Anuncio l’Evangeli i en sóc testimoni, sense fer distinció de persones?

diumenge, 12 de juliol de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Després els proposà aquesta altra paràbola


D. 16 durant l’any A 
(19 juliol 2020)

1. Llegim el text (Mt 13,24-43)

24Després els proposà aquesta altra paràbola: —Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; 25però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar. 26Quan els brins van créixer i es va formar l’espiga, aparegué també el jull. 27Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: »—Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D’on ha sortit, doncs, el jull? 28»Ell els respongué: »—Això ho ha fet un enemic. »Els mossos li diuen: »—¿Vols que anem a arrencar el jull? 29»Ell els respon: »—No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. 30Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: “Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i entreu-lo al meu graner.”
31Els proposà encara una altra paràbola: —Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: 32 la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques.
33Els digué una altra paràbola: —Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar. 34Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. 35Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: Obriré els llavis per parlar en paràboles, proclamaré coses amagades des de la creació del món. 36Llavors deixà la gent i se’n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: —Explica’ns la paràbola del jull sembrat en el camp.
37Ell els digué:  —El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. 38El camp és el món. La bona llavor són els fills del Regne. El jull són els fills del Maligne. 39L’enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. 40Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: 41el Fill de l’home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, 42i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. 43Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare.
»Qui tingui orelles, que escolti.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim tres paràboles: la del jull enmig del blat, la del gra de mostassa i la del llevat dins la pasta, i només la interpretació d’una d’elles: la del jull. L’atenció se centra en la paràbola del jull que és una de les paràboles, juntament amb la del sembrador, oficialment interpretada. Aquí, però, Mateu ha separat la paràbola de la seva interpretació, col·locant-les en dos contextos, en què es pressuposen dos tipus de destinataris: la paràbola és adreçada a la gent, a l’aire lliure, mentre que l’explicació és donada als deixebles a casa (és a dir, al si de la comunitat eclesial). Així, Mateu convida a llegir la paràbola sense barrejar-hi la relectura al·legòrica que ofereix a part.
1) La paràbola del jull. En la tradició rabínica zitzània rep el nom zunîm, que recorda el verb zanâh: prostituir-se. No s’hauria d’excloure que Mateu pensi en la infidelitat d’Israel a Jesús, infidelitat vista com a adulteri, en la línia de la tradició profètica. A la paràbola, hi ha expressats el parer dels interlocutors, que volen arrencar immediatament el jull, i el de Jesús, que manifesta la paciència de Déu i la pròpia consciència que té d’acomplir una missió que no ha d’anticipar en res el judici de Déu. La punta de la paràbola rau precisament en aquest contrast: la impaciència dels oients i la paciència de Déu.
La narració de Mateu, dramatitzada en els dos diàlegs entre els mossos i l’amo, contraposant dues visions diferents, és una composició original sense paral·lel en la tradició sinòptica, i és molt probable que reprengui, amb tocs al·legòrics, una paràbola que en el seu nucli bàsic es remunti a Jesús. En la intenció de Mateu, la paràbola desenvolupa un doble paper: és una severa advertència al judaisme que ha refusat i no acull l’Evangeli, i alhora una exhortació i crida als deixebles perquè continuïn la seva missió sense caure en la temptació del fanatisme integrista i apocalíptic, és a dir, sense precipitar-se a condemnar.
2) Les paràboles del gra de mostassa i del llevat posen en relleu el contrast entre l’inici petit i insignificant i el final excepcionalment impressionant. Volen descriure l’acció de Déu en relació amb la vida i el ministeri de Jesús i conviden a l’esperança. I alhora volen criticar el triomfalisme messiànic i l’expectació d’una manifestació espectacular de Jesús. Déu parteix del que és petit i insignificant. Dues paràboles que mostren el Regne com una realitat en marxa en la qual se’ns proposa d’entrar-hi.
3) La paràbola del jull interpretada ve encapçalada amb el canvi d’escenari: a casa amb els deixebles. La resposta de Jesús a la pregunta dels deixebles queda distribuïda en dues unitats d’estil i to divers: la primera és una mena de petit diccionari al·legòric (13,37-39) i la segona és una presentació, amb imatges i expressions, en part noves, de la sort final dels malvats i dels justos (13,41-43). Ací Mateu convida els deixebles a perseverar en el Regne del Fill, a fi d’entrar com a justos en el Regne resplendent del Pare. L’accent, però, és posat sobre el risc de ser condemnats per la infidelitat a l’Evangeli.
Així doncs, en el temps present, cal mantenir-se fidel, en la vida i en l’acció, a la voluntat del Pare expressada d’una manera definitiva en el seu Fill Jesús. Això és un sa antídot contra tot tipus de fanatisme integrista, contra tota mena d’indiferència davant la radicalitat i novetat de l’Evangeli, i contra el típic pragmatisme pastoral.

3. Pensem-hi

Sóc impacient a arrencar tot allò de negatiu que trobo o descobreixo? Sóc pacient a descobrir l’acció i la presència de Déu en la vida i l’acció pròpies i en la dels altres?
Menyspreo allò petit i insignificant per petit i insignificant? Cerco l’espectacularitat?

diumenge, 5 de juliol de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Un sembrador va sortir a sembrar


D. 15 de durant l’any A 
(12 juliol 2020)

1. Llegim el text (Mt 13,1-23)

1Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. 2 Es reuní tanta gent entorn d’ell, que va haver de pujar en una barca i s’hi assegué. La gent es quedà vora l’aigua. 3Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia:
—Un sembrador va sortir a sembrar. 4Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. 5Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; 6però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. 7 Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. 8Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u.
9»Qui tingui orelles, que escolti.
10Els deixebles s’acostaren i li van preguntar:
—Per què els parles en paràboles?
11Ell els respongué:
—A vosaltres, us és donat de conèixer els misteris del Regne del cel, però no a ells. 12Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. 13Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. 14Així es compleix en ells aquella profecia d’Isaïes que diu: »Escoltareu, però no comprendreu; mirareu, però no hi veureu. 15S’ha fet insensible, el cor d’aquest poble, s’han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin. I jo els guariria! 16»Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! 17En veritat us dic que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
18»Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. 19A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. 20El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, 21però no té arrels dintre d’ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. 22El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d’aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. 23El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

S’inicia l’anomenat Discurs en paràboles. Els destinataris són, d’una banda, la gent, i de l’altra els deixebles. Allò que separa ambdós grups és escoltar i entendre la paraula del Regne (Mt 13,19.23.51), i així conèixer els secrets del Regne (Mt 13,11).
El text comprèn: (1) la introducció a tot el discurs (Mt 13,1-3a), que mostra Jesús, que ha sortir de la casa de Pere (8,14), assegut, com a mestre, dalt d’una barca i vora el llac; (2) la paràbola del sembrador (Mt 13,3b-9), on destaca tant el resultat obtingut per la llavor caiguda sobre terrenys diferents, com l’acció del sembrador; (3) el motiu del discurs en paràboles (Mt 13,10-17), que parteix del fet que els deixebles s’acosten a Jesús (és una manera de reconèixer que és el Senyor) a fi de preguntar-li perquè parla en paràboles a la gent; (4) la relectura de la paràbola del sembrador (Mt 13,18-23). En aquest quadre, es distingeix el nivell de Jesús i el de Mateu. En un primer moment, Jesús respon a la visió depriment dels seus oients, que constaten que tots els esforços de la seva predicació i acció acaben en fracàs, amb una certesa: el que Déu ha encetat segur que, contra tota esperança, reeixirà.
La paràbola del sembrador s’inspira en la imatge bíblica que connota l’acció eficaç de Déu, que infon esperança en una situació de crisi. El sembrador ha sortit a escampar la llavor sense preocupar-se d’escollir-ne el terreny: així és com actua lliurement Déu. El missatge d’esperança, davant del fracàs del ministeri de Jesús, és suggerit pel contrast entre els tres primers quadres i l’últim: el no acolliment constatat i l’acolliment assegurat. Així doncs, cal notar la diversa reacció que troba la paraula i acció de Jesús, només els petits (cf. Mt 11,25-26), els pobres i els pecadors, l’acullen amb fe i alegria.
Mateu rellegeix aquesta paràbola des de la seva experiència eclesial. Ara i ací es tracta d’infondre confiança en els qui continuen l’obra de Jesús, malgrat les diverses reaccions. Mateu recorda que l’acció lliure del sembrador d’escampar arreu la llavor, s’arrela en l’acció lliure de Déu (per tant, l’èxit està assegurat) i en la seva elecció dels petits, perquè continuïn la missió de Jesús.
El doble nivell interpretatiu també es veu en la invitació conclusiva a escoltar la predicació del Regne. Jesús afirma l’èxit de la missió, perquè aquesta és la voluntat del Pare. Mateu exhorta a donar fruit, acollint la paraula i l’acció de Jesús, fent la voluntat del Pare. I per a Mateu, la continuació fidel i perseverant de la missió de Jesús implica superar les crisis característiques d’una comunitat, que viu en un medi hostil i que està formada per benestants, als qual cal treure la son de les orelles.

3. Pensem-hi

Acullo la Paraula de Déu en la meva i acció? I em deixo interpel·lar o transformar per ella?
Confio en la presència i l’acció de Déu en la meva vida i acció?
Tot i la indignació per la situació present, mantinc l’esperança en la construcció del Regne?

diumenge, 28 de juny de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos


D. 14 durant l’any A 
(5 juliol 2020)

1. Llegim el text (Mt 11,25-30)

25En aquell temps, Jesús digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. 26Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. 27El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. 28Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. 29Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs,  30perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Som davant d’una reflexió cristiana (recollida també a Lc 10,21-22, però sense els tres últims versets: la invitació als cansats i afeixugats i la promesa de repòs) sobre unes paraules que remuntarien fins al mateix Jesús de Natzaret, el qual es presenta en la seva relació amb Déu com el Fill i en relació amb els deixebles com a mestre.
Jesús s’adreça, en primer lloc, al Pare, el Senyor de l’univers, i després, als seus interlocutors, que són finalment identificats com els qui esteu cansats i afeixugats. En aquesta benedicció de Jesús, s’hi poden distingir tres moments caracteritzats per les diverses formes verbals o pels continguts temàtics: el primer, pel verb beneir, en forma de pregària al Pare, amb doble motivació: perquè heu revelat... i heu amagat...; el segon, pels verbs entregar (posar a les mans) i conèixer; i el tercer, pels tres verbs en imperatiu: veniu, accepteu i feu-vos deixebles meus, als quals són associats dues proposicions en futur: us faré reposar i trobareu el repòs, i una motivació final: el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera.
L’accent de la benedicció de Jesús al Pare recau sobre els seus destinataris: els senzills o petits, descartant els savis i els entesos. Els petits són els marginats i sobrants de la societat. L’objecte de la revelació feta als petits és la comprensió de les obres del Messies davant la incomprensió i el refús d’aquesta generació (Mt 11,2.19) i de les poblacions galilees (Mt 11,20-24). L’elecció gratuïta dels petits és justificada pel fet que l’únic mediador històric d’aquesta revelació és el Fill que es manifesta als pobres i als desheretats de tota mena.
Qui són els petits o senzills? Segons la tradició bíblica, són els pobres, els qui reben la nova del Regne (Mt 11,5; Is 61,1), i són els destinataris de la felicitat del Regne (Mt 5,3); ací els petits s’oposen als savis i entesos, que, en la tradició profètica, s’oposen als humils i pobres (Is 29,14.19). En la perspectiva de Mateu, el text assumeix un to polèmic antifariseu: els petits són els deixebles, oposats als escribes (savis) i fariseus (entesos). Aquesta doble interpretació s’empelta en la de Jesús, que reconeix l’acció salvadora i gratuïta del Pare en la doble reacció enfront del seu missatge i de la seva persona: el joiós acolliment pels pobres i desheretats, pecadors, malalts, ignorants, marginats i sobrants i l’obstinat refús dels responsables qualificats pel «saber» i l’«experiència» religiosa.
El jou que ofereix Jesús no és més un sistema legal a interpretar i practicar segons els escribes i fariseus, sinó el seguiment d’una persona i d’un missatge: el Fill que manifesta i realitza plenament i definitivament la voluntat del Pare, que atorga la felicitat (cf. Sir 6,24-30). El que és suau i lleuger és ser deixeble de Jesús, és a dir, ser-li fidel i lleial.

3. Pensem-hi

M’és suau i lleuger ser deixeble de Jesús? Per què?
Permeto, com els senzills i els petits, que Déu sigui Déu en la meva vida i acció?
En la meva pregària, sé donar gràcies a Déu perquè em fa reposar en el seu Fill Jesús?

dilluns, 22 de juny de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat


D. 13 de durant l’any A

1. Llegim el text (Mt 10,37-42)

37»Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. 38Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. 39Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà.
40»Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. 41Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. 42I tothom qui doni un got d’aigua fresca a un d’aquests petits només perquè és deixeble meu, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa.

2. Mirem el text

Hem arribat a la fi de les instruccions als deixebles sobre la missió. S’hi distingeixen dues perícopes: unes disposicions als deixebles sobre la radicalitat del seguiment (10,37-39), i la instrucció als missioners sobre l’acolliment (10,40-42).
En la primera perícopa, s’usa el vocabulari afectiu de la relació filial, a fi de destacar l’opció prioritària i fonamental de fidelitat a Jesucrist: Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Opció segellada amb la invitació a prendre la creu pel seguiment, i amplificada per dues sentències perfectament simètriques i basades sobre l’antítesi: trobar/perdre la vida. El fet de prendre la creu reclama la lògica de la mort i resurrecció.
En la segona, el tema missioner és subratllat per l’acció d’acollir. En aquesta instrucció sobre l’acolliment, hi surt la llista dels enviats que representen Jesús (el fan present): el profeta, el just i els petits. El qui practica l’acolliment solidari i generós envers els enviats se li promet una recompensa corresponent. A la sentència final, quan fa referència als petits, l’anunci de la recompensa és introduït per l’afirmació solemne, la tercera de tot el discurs de missió: Us ho dic amb tota veritat.
Ser deixeble de Crist no passa per mitjà del clan familiar, ni és hereditari; és una opció personal que pot posar en crisi inclús els lligams familiars més sagrats (entre pares i fills). Seguir Jesús implica tenir Déu com a absolut de la pròpia existència.
La breu instrucció de Mateu sobre l’acolliment s’arrela en el fet que també Jesús és enviat (9,35; 11,1); també suposa l’existència de diversos serveis i responsabilitats en l’Església local des d’on escriu Mateu. Els anells d’aquesta cadena de solidaritat fraterna, que són expressió de l’adhesió a Jesús, parteixen dels petits, fins a arribar, a través de les diverses responsabilitats comunitàries, al Pare que és a l’origen de la missió històrica de Jesús, i que, per mitjà de Jesús, sosté la missió o acció evangelitzadora dels deixebles.

3. Pensem-hi

Sóc conscient de la importància de sentir-me enviat per Jesús a testimoniar l’Evangeli? Fins a quin punt arriba la meva adhesió a Jesús?

dimecres, 17 de juny de 2020

Notícies pradosianes

Estimado hermano, paz y bien en el Señor.

Espero que este tiempo de pandemia y de confinamiento haya sido también un tiempo de gracia, Porque "a los que aman a Dios todo les sirve para el bien" (Rom 8,28).

Sesión de formación

Acabamos de terminar la reunión telemática del Consejo Regional. Una de las decisiones más importantes ha sido posponer la sesión de formación al próximo año.
Por prudencia sanitaria hemos entendido conveniente posponer la sesión de formación prevista para los días 3-7 de agosto del presente año. Aunque ya había más de 25 compañeros inscritos, hemos preferido esperar a que el horizonte sanitario esté más despejado.
Por lo tanto, la sesión de formación sobre LA POBREZA DEL SACERDOTE se celebrará, Dios mediante, los días 2-6 de agosto de 2021. Vamos a procurar mantener el programa y los ponentes.
A los ya inscritos y a los ponentes os pedimos que disculpéis este cambio de agenda.

Ejercicios Espirituales

En el Consejo hemos acordado mantener la tanda de Ejercicios Espirituales prevista en Ávila (Casa de Espiritualidad Santa Teresa) del 24 al 29 de agosto del presente año y que estará animada por el compañero J. Joaquín Castellón Martín. Inscripciones en: sacerdotesdelprado@gmail.com; 914 700 717.
El Prado Interdiocesano de Cataluña y Baleares mantiene también en las mismas fechas (24-29 agosto 2020) los Ejercicios Espirituales que animará Josep Maria Rambla en Raimat (Lérida). Inscripciones: jespivives@yahoo.es; 697 203 176.

Casa S. Martín de Valdeiglesias

El compañero Manolo Vida nos recuerda que disponemos de una casa en S. Martín de Valdeiglesias, disponible para los hermanos que quieran pasar unos días de descanso y vacaciones. Manolo propone dedicar la mañana a alguna práctica pradosiana y la tarde a excursiones y esparcimiento. Si alguno está interesado, que se ponga en contacto con Manolo Vida (mavida50@gmail.com; 639 912 187) o con la sede del Prado (sacerdotesdelprado@gmail.com; 914 700 717).

Nada más por hoy. Feliz y fecundo verano. Hagamos memoria de lo que Dios ha tratado de decirnos en estos días de pandemia y de estado de alarma. 
Cordialmente, 

Lucio
Sacerdotes del Prado de España

dilluns, 15 de juny de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Per tant, no tingueu por


D. 12 de durant l’any A 
(21 juny 2020)

1. Llegim el text (Mt 10,26-33)

26»Per tant, no tingueu por de tots ells [els qui us persegueixen], perquè no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber. 27Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, pregoneu-ho des dels terrats. 28I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern. 29¿No es venen dos ocells per una moneda? Doncs bé, ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. 30I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. 31Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. 32»A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. 33Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel.

2. Comprenem el text

El text se situa al si de l’anomenat discurs de missió. El motiu de la missió és dir a plena llum i des dels terrats el que s’ha rebut del mateix Jesús.
Mateu recorda que així com Jesús va ser perseguit, els seus deixebles també ho poden ser. I tal com el llaç de la mort va lligar Jesús per un moment, ara també pot atrapar els seus deixebles, però tampoc no ho farà definitivament, perquè el Pare en té cura.
Les dues coordenades que orienten la missió del deixeble són la fe radical en Déu, el Pare, i la solidaritat amb l’entrega de Crist fins al final. Arrelats i fonamentats en aquests dos pilars, els deixebles han de ser lliures davant les dificultats i superar-les sense por a deixar-hi la pell. La fe radical en Déu, el nostre Pare, garanteix la victòria sobre el mal i la mort, però no allibera de la mort històrica. Amb tot Déu Pare té una especial cura dels deixebles del seu Fill.
Donar testimoni de l’Evangeli en situacions límit i conflictives significa reconèixer Jesús davant els humans. El deixeble ha d’optar per Jesús o deixar d’optar-hi. Si hi opta, és reconegut per Jesús com un dels seus; però si no hi opta, Jesús no el reconeix. Aquest apunt de l’evangelista és un toc d’alerta per als cristians que han perdut la il·lusió i la valentia de ser testimonis de Jesucrist allà on viuen i actuen. Hi ha un deixeble, Pere, que va ser el primer en negar-lo, però se’n va penedir i en va donar testimoni fins a la mort.
Jesús diu als porucs que no hi ha res de fatal en la vida. Déu Pare està al nostre costat sempre, també en els moments durs i sense sortida. La fe dóna la força per a vèncer la por. Pots fallar, però te’n pots penedir i Déu, que sempre et cuida, t’atorgarà la valentia per a donar testimoni de l’Evangeli.

3. Pensem-hi

Em fa por anunciar l’Evangeli obertament i lliurement? Crec que Déu em cuida?
La fe i l’entrega de Jesús em sostenen en la missió i en el meu testimoniatge?
He perdut la il·lusió i la valentia d’anunciar l’Evangeli?