diumenge, 18 d’octubre de 2020

Un recés dins l'equip pradosià



Recés trimestral

octubre de 2020

 

"La il.luminació de la nostra vida

com a deixebles i apòstols"

 

 

Estimats companys de la família pradosiana de Catalunya i Balears,

el títol que presideix la convocatòria ens orientarà en aquesta no-trobada però sí reflexió individual i col·lectiva -dins l'equip- si és que la pandèmia ens ho permet. Forma part de  l’objectiu general d'enguany: “Viure i proposar la fe als pobres des de la nostra experiència de la creu”.

 

El Consell Catalano-Balear ha optat, en aquest primer recés, per respectar els materials que els companys proposats havien arribat a fer pel recés del mes de març.

L'Estudi d'Evangeli se li va proposar a l'Emilià Almodóvar i el testimoni a l'Oriol Xirinachs. L'Oriol deia el següent en lliurar-nos el material. El transcrivim perquè aquestes tres ratlles ja ens situen: "recordo que d'entrada vaig posa objeccions pel fet que no tenia experiència de tema, i sí tenia qüestionaments i objeccions. Vam quedar que podia ser bo de plantejar-nos-les per fer una reflexió. Doncs per aquí va la cosa". L'Emilià ens ha passat la seva aportació en dos formats -PDF i word-. Us passem tots dos formats perquè feu servir aquell que us resulti millor.

 

LA RESTA DE MOMENTS PRADOSIANS DEL CURS 2020-2021

Els anirem recordant i aportarem suggeriments de com tenir-los en compte.

 

 

Passeu, els responsables, una còpia d’aquesta carta i dels materials adjunts als membres del vostre grup que no tinguin correu electrònic. A més suggerim que feu el possible per ser creatius en la forma de fer aquesta mena de recés no presencial, com a equip. Gràcies.

 

 

        Pel Consell del Pradó Interdiocesà de Catalunya i Balears

Miquel Cubero, secretari

Una carta de germanor enmig de la pandèmia

 

CARTA ALS MEMBRES DEL PRADO INTERDIOCESÀ

DE CATALUNYA I LES BALEARS

 

Benvolguts pradosians i padrosianes, laics/laiques i preveres

 

          Som molt conscients del moment de dificultat que estem vivint, com a conseqüència de la pandèmia, i que ens afecta a tots els nivells de la nostra vida: sanitaris, econòmics, socials i espirituals. Cadascú sap com ho està vivint, i també el regal que suposa en aquests moments tenir un grup de Revisió de vida on poder compartir-ho.

          Aquesta situació, també ens afecta a la nostra vida del Pradó interdiocesà, per diversos motius: en primer lloc, la casa d’exercicis on habitualment realitzem les nostres trobades i recessos ens ha comunicat que NO és possible que ens trobem allà, sobretot si volem pernoctar; en segon lloc, els membres d’algunes diòcesis ja van comunicar a l’últim Consell les dificultats que tindrien per venir a Barcelona. Tot plegat fa que durant aquest curs serà molt difícil que podem fer de la manera habitual els recessos i trobades que fem habitualment.

          Per tal de donar resposta a aquesta situació, els membres del Consell interdiocesà fem una sèrie de propostes:

1.     Aquest curs l’equip ha de ser la referència principal de la nostra vida i espiritualitat.

2.     Això, dóna un paper més rellevant que mai als responsables, per a que tinguin més cura que mai sobre els membres que estan més sols i aïllats (trucades, missatges, visites)......

3.     Evidentment, això ens fa a tos mútuament responsables, tant als preveres com als laics/laiques ha vetllar els uns pels altres.

4.     Pel que fa als recessos i trobades, de moment no es poden fer presencialment. Es proposa que es mantinguin les dates previstes, la primera era el proper cap de setmana del 17 i 18 d’octubre, i que s’enviï el material amb la convocatòria,  per a que cadascú faci la pregària a casa seva. Aviat se us enviarà el material.

5.     Els membres del Consell interdiocesà també estem oberts a les propostes que puguin sortir dels equips per tal d’assegurar el nostre sentit de família en aquest temps de pandèmia. També demanem idees per celebrar la Festa del Pradó de desembre.   

Aquesta carta només és el començament de tot un treball i un procés que farem al llarg d’aquest curs. Animem-nos a viure la situació de la millor manera possible i, sobretot, vetllem per a que ningú quedi aïllat  en aquests moments difícils.

                                       Consell Interdiocesà de Catalunya i Balears

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?

 


D. 30 durant l’any A 

(25 octubre 2020)


1. Llegim el text (Mt 22,34-40)

34Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, 35i un d’ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: 36Mestre, quin és el manament més gran de la Llei? 37Jesús li digué: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. 38Aquest manament és el més gran i el primer. 39El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. 40Tots els manaments de la Llei i dels Profetes depenen d’aquests dos.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot i el context polèmic en què és emmarcat el text, convé llegir-lo com un ensenyament qualificat de Jesús, provocat per una qüestió madurada en medi fariseu. La qüestió sobre el manament més gran de la Llei correspon a la preocupació, també present en l’antiga tradició jueva, de trobar un principi unificador de les diverses formulacions de la voluntat de Déu. El text de Mateu es troba en una situació intermèdia en relació amb el de Marc i Lluc; amb Marc comparteix la fórmula de la pregunta inicial i part de la resposta comentari de Jesús; amb Lluc coincideix en què el jurista vol provar Jesús.

La novetat evangèlica no consisteix pas a posar el principi o valor suprem en l’amor, ja que això és proposat constantment en la tradició bíblica i ensenyat pels rabins, sinó a proposar l’amor íntegre i total a Déu com a únic Senyor; l’accent recau en l’absoluta adhesió a Déu, amb les tres facultats que defineixen la persona humana: cor, ànima, pensament. El tipus d’aquesta absoluta adhesió a Déu és Jesús mateix, en la seva relació única de Fill (Mt 11,27).

L’originalitat evangèlica inicia amb la segona part de la resposta de Jesús, on s’estableix una relació de semblança entre el primer i el segon manament, que també és definit amb una fórmula bíblica, treta de Lv 19,18. Així, el manament d’estimar els altres és assimilat al primer i màxim manament sobre l’estimació íntegra i total a Déu. En la conclusió pròpia de Mateu, ambdós manaments constitueixen el pal de paller (o eix cigonyal) sobre el qual se sosté i del qual deriva la totalitat de la revelació bíblica: la Llei i els Profetes (l’Escriptura sencera). Així, la clau interpretativa de l’Antic Testament per a copsar la voluntat de Déu és estimar Déu i els altres. Ara i aquí, Jesús posa en relació directa ambdós manaments, posant el fonament de tota l’Escriptura en el fet d’estimar Déu i els altres.

Mateu presenta Jesús com el revelador autoritzat i definitiu de la voluntat de Déu, per això, en aquest ensenyament a Jerusalem i en el recinte del Temple (Mt 21,23), Jesús confirma l’objectiu de la seva missió, ja anunciada en el discurs programàtic de la muntanya: dur a plenitud la Llei els Profetes (Mt 5,17).


3. Pensem-hi

Si estimo Déu estimo els altres: com estimant Déu estimo els altres? Si estimo els altres estimo Déu: com estimant els altres estimo Déu? Em deixo estimar?

diumenge, 11 d’octubre de 2020

Una carta pradosiana plena de germanor

 

CARTA ALS MEMBRES DEL PRADO INTERDIOCESÀ

DE CATALUNYA I LES BALEARS

 

Benvolguts pradosians i padrosianes, laics/laiques i preveres

 

          Som molt conscients del moment de dificultat que estem vivint, com a conseqüència de la pandèmia, i que ens afecta a tots els nivells de la nostra vida: sanitaris, econòmics, socials i espirituals. Cadascú sap com ho està vivint, i també el regal que suposa en aquests moments tenir un grup de Revisió de vida on poder compartir-ho.

          Aquesta situació, també ens afecta a la nostra vida del Pradó interdiocesà, per diversos motius: en primer lloc, la casa d’exercicis on habitualment realitzem les nostres trobades i recessos ens ha comunicat que NO és possible que ens trobem allà, sobretot si volem pernoctar; en segon lloc, els membres d’algunes diòcesis ja van comunicar a l’últim Consell les dificultats que tindrien per venir a Barcelona. Tot plegat fa que durant aquest curs serà molt difícil que podem fer de la manera habitual els recessos i trobades que fem habitualment.

          Per tal de donar resposta a aquesta situació, els membres del Consell interdiocesà fem una sèrie de propostes:

1.     Aquest curs l’equip ha de ser la referència principal de la nostra vida i espiritualitat.

2.     Això, dóna un paper més rellevant que mai als responsables, per a que tinguin més cura que mai sobre els membres que estan més sols i aïllats (trucades, missatges, visites)......

3.     Evidentment, això ens fa a tots mútuament responsables, tant als preveres com als laics/laiques ha vetllar els uns pels altres.

4.     Pel que fa als recessos i trobades, de moment no es poden fer presencialment. Es proposa que es mantinguin les dates previstes, la primera era el proper cap de setmana del 17 i 18 d’octubre, i que s’enviï el material amb la convocatòria,  per a que cadascú faci la pregària a casa seva. Aviat se us enviarà el material.

5.     Els membres del Consell interdiocesà també estem oberts a les propostes que puguin sortir dels equips per tal d’assegurar el nostre sentit de família en aquest temps de pandèmia. També demanem idees per celebrar la Festa del Pradó de desembre.   

Aquesta carta només és el començament de tot un treball i un procés que farem al llarg d’aquest curs. Animem-nos a viure la situació de la millor manera possible i, sobretot, vetllem per a que ningú quedi aïllat  en aquests moments difícils.

                                       Consell Interdiocesà de Catalunya i Balears

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu

 


D. 29 durant l’any A 

(18 octubre 2020)


1. Llegim el text (Mt 22,15-21)

15Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. 16I van enviar els seus deixebles i els partidaris d’Herodes a dir-li: Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. 17Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? 18Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué: Per què em poseu a prova, hipòcrites? 19Ensenyeu-me la moneda del tribut. Ells li portaren un denari. 20 Jesús els preguntà: De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció?  21Li responen: Del Cèsar. Llavors els diu: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Mateu presenta el text del tribut al Cèsar com una controvèrsia entre els dos grups representatius del judaisme, fariseus i herodians, i Jesús. Se’ns presenta una escena única, al centre de la qual destaca la figura de Jesús, que, davant la pregunta que posa el problema: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?, contesta amb una contra–pregunta: De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció? Pregunta que compromet els seus interlocutors i prepara la sentència que clou el debat: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu. Aquí Jesús introdueix un criteri de referència imprevist: Déu. No es tracta d’apuntar cap al lícit i prohibit, sinó cap a la relació amb Déu.

Els representants dels dos grups que fan la pregunta a Jesús representen dues posicions diferents en relació a la més extrema dels zelotes. Els fariseus, des de la seva fidelitat a l’únic Senyor, expressen la dificultat d’acceptar el poder romà d’ocupació, però no proposen la rebel·lió armada com els zelotes. En canvi, els herodians, que donen suport a l’autoritat local de la dinastia d’Herodes, accepten de bon grat la presència romana i contesten la lluita armada dels fanàtics religiosos. L’originalitat de Jesús està a conjugar l’opció pragmàtica de pagar el tribut al Cèsar amb l’opció religiosa de fidelitat a Déu, que implica una total i íntegra adhesió al qui és, de debò, l’únic Senyor.

El que pertany al Cèsar, en el context immediat de la discussió, és el diner, símbol del poder econòmic i polític. El que pertany a Déu és l’amor gratuït i generós i la justícia, la llibertat i la pau que en brolla. La total i absoluta adhesió a Déu, l’únic Senyor, no admet cap compromís amb altres que li facin la competència. Així, l’accent de la resposta de Jesús cau sobre la fidelitat a l’únic Senyor, no s’hi val la divinització del poder polític ni la subjecció d’aquest als principis religiosos. La fidelitat a Déu és la millor garantia per la sana no confessionalitat de la praxi política i alhora per la llibertat religiosa.

Jesús fuig de la falsa disjuntiva: o Déu o el Cèsar? Podria dir molt bé: Déu en el Cèsar.

No cal entrar en la dinàmica del mal, utilitzant el nom de Déu per anar contra el poder establert o contra les realitats humanes que ens trobem o se’ns imposen.

Jesús pregunta per la imatge que hi ha a la moneda, la moneda pertany al Cèsar perquè hi ha la seva imatge, però els éssers humans duem impresa la imatge de Déu, per això pertanyem a Déu i ningú no pot dominar-nos, ni pretendre ser el nostre amo i senyor. La imatge que portem indica llibertat i responsabilitat, lliures per a Déu i als altres, responsables del que Déu ens ofereix i que no ens pertany en exclusiva.


3. Pensem-hi. M’adono que l’altre és de Déu i no el puc posseir, dominar, maltractar, humiliar, anorrear? I quin límit poso entre el que pertany a les realitats humanes i el que pertany a Déu?

dilluns, 5 d’octubre de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Perquè molts són cridats, però pocs són escollits.

 


D. 28 de durant l’any A 

(11 octubre 2020)

 

1. Llegim el text (Mt 22,1-14)

Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué: Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces! Però ells no en feren cas i se’n van anar, l’un al seu camp, l’altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Llavors va dir als seus servents: El banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s’omplí de convidats. Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces? Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits.

 

2. Comprenem el text

Hi ha dues versions de la paràbola del convit de noces, la de Mateu i la de Lc 14,16-24. Mentre Mateu nota la indiferència dels primers convidats, Lluc ens diu quines són les excuses que presenten. Tanmateix, la diferència clau és, a més de l’expedició contra els convidats assassins, l’absència de l’escena final a Lluc: la inspecció i expulsió del convidat sense vestit de festa.

És la tercera paràbola que Mateu col·loca en el marc de l’enfrontament de Jesús amb les autoritats jueves a Jerusalem, en el recinte del Temple (Mt 21,23). Un element decisiu, per a copsar la interpretació de Mateu, és la reacció del rei: S’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Una clara al·lusió a la destrucció de Jerusalem pels romans (70 dC); així, la doble missió (als primers no els fan cas) dels servents del rei, abans d’aquest tràgic esdeveniment provocat pel maltractament i assassinat dels enviats, es refereix no pas a la missió dels profetes bíblics, sinó a la dels missioners cristians. Si s’admet aquesta correspondència entre imatges i realitat històrica, aleshores la versió de Mateu esdevé una relectura al·legòrica de les relacions entre la missió cristiana i el judaisme oficial. En aquesta línia interpretativa, la última missió és als pagans.

Un nou cim dramàtic és la inspecció del rei que troba un convidat sense el vestit de festa, que, en la tradició bíblica, indica la dignitat. Atesa la constant preocupació de Mateu per la coherència entre fe i vida, dir i fer, el vestit de festa representaria la fidelitat exigida per a participar al convit del regne del cel. Així, Mateu destaca que, per a poder participar-hi, cal mantenir-se fidel a la voluntat del Pare com l’ha revelada d’una manera definitiva Jesús.

Mateu hauria actualitzat una paràbola original de Jesús, completant-la o integrant-la amb l’escena del vestit de festa per motius pastorals. En el seu context original, la punta està en el contrast entre els primers convidats i els qui els substitueixen.

 

3. Contemplem Jesús

Jesús descobreix, en aquesta substitució, els efectes d’una iniciativa del Pare, que ell ja viu quan acull els pobres i pecadors i seu a taula amb ells; la qual cosa crea polèmica amb els jueus compromesos i observants.

Jesús revela en el seu ministeri, i amb la imatge d’aquest convit ho expressa, l’opció de Déu d’adreçar-se als exclosos per les autoritats religioses del seu temps, un cop aquestes han mostrat indiferència, primer, i hostilitat, després.

Jesús mateix s’identifica amb l’opció d’anunciar i fer present el Regne als exclosos i la celebra fent-los seure a taula amb Ell.

 

4. Mirem la vida i acció

Aquesta paràbola ens ajuda a entendre l’opció per la classe obrera i pels exclosos o sobrants de la societat; però també a descobrir la comunitat cristiana com l’espai del gran banquet, on s’hi pot asseure tothom i celebrar que tots som fills i filles de Déus, que tots i totes gaudim de la mateixa dignitat.

  • Em sento convidat per Jesús a asseure’m al banquet del Regne amb ell?
  • Quan soc o no soc fidel al testimoni de Jesús (és a dir, vaig o no amb el vestit de festa al banquet)?

dilluns, 28 de setembre de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen?

 


D. 27 de durant l’any A 

(4 octubre 2020)

 

1. Llegim el text (Mt 21,33-43)

33 Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d’una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se’n va anar lluny. 34Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre’n els fruits que li corresponien; 35 però els vinyaters van agafar els servents, i a l’un el van apallissar, a l’altre el van matar, i a l’altre van apedregar-lo. 36Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. 37 Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: Al meu fill, el respectaran38Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: Aquest és l’hereu: vine, matem-lo i quedem-nos la seva heretat39L’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. 40Quan vingui l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters? 41Li responen: Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps. 42 Jesús els diu:  ¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen43 Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar.

 

2. Comprenem el text

L’anomenada paràbola dels vinyaters rebels o homicides està inserida, en tots tres sinòptics (vegeu Mc 12,1-12 i Lc 20,9-19), en el context de l’enfrontament polèmic de Jesús amb les autoritats jueves de Jerusalem, entorn del Temple. En el text actual de Mateu, es poden distingir dues parts: la narració dels vinyaters rebels: Mt 21,33b-39; i la seva aplicació, a través d’un diàleg entre Jesús i els seus oients: Mt 21,40-43. El tret característic de Mateu és la insistència a fructificar.

L’inici de la paràbola cita literalment la versió grega del cant de la vinya d’Is 5,1-7, així destaca la identificació de la vinya amb el poble d’Israel. Però, el que crida més l’atenció dels oients és l’enviament, primer, dels servents, i després, del fill. L’enviament segueix un esquema ternari amb efecte dramàtic culminant en la tercera fase: I l’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Tres accions ben significatives. La narració acaba amb final interrogatiu: Quan torni l’amo de la vinya, ¿què farà amb aquells vinyaters? Així es provoca que els oients diguin el que pensen.

La punta de la paràbola és el contrast entre l’expectativa de l’amo de la vinya, els seus diversos intents d’obtenir-ne els fruits, i la reacció violenta, absurda i injustificada dels vinyaters, portada fins a l’extrem, amb l’ultratge i assassinat de l’hereu.

La paràbola apareix, originàriament, com una transparent al·legoria de la història de les relacions entre Déu i el seu poble (Israel), on destaca la creixent infidelitat d’Israel davant els pacients i renovats intents de Déu. Heus ací que tenim una lúcida i coratjosa denúncia de la infidelitat històrica d’Israel, que culmina en el refús, humiliació (fora de la vinya) i mort de l’últim i definitiu enviat: el Fill.

Amb la pregunta final del parabolista, Mateu introdueix un nou tema, el del judici, que es desenvolupa en dues fases: la condemna inexorable dels vinyaters i la transferència de la vinya a d’altres que li donin els fruits al temps de la verema (moment del judici). Amb aquest final, Mateu rellegeix la història de les relacions entre Déu i Israel a la llum dels esdeveniments de l’any 70 dC. A més, Mateu recorda als seus lectors que no es facin il·lusions pensant que són els hereus del Regne de Déu, perquè aquest és i serà sempre un do del seu amor misericordiós: no hi tenen cap dret, només han de fer-lo fructificar.

 

3. Contemplem Jesús

És molt probable que Jesús l’hagués contada en la última fase del seu ministeri a Jerusalem, quan preveu el seu final i s’identifica amb el fill, l’últim i definitiu enviat del Pare del cel.

Jesús posa en evidència els qui l’han rebutjat i expulsat del poble del seu Pare.

Jesús ens convida a treballar pel Regne, a fer-lo créixer, a fer fructificar l’Evangeli allà on som i actuem.

 

4. Pensem-hi

·       Cerco sempre un boc expiatori per carregar-li totes les culpes i així alliberar-me’n? He consentit que es carreguin les culpes en una altra persona sense preguntar-me sobre la meva implicació?

·       Què faig i com em sento responsable de la construcció del Regne de Déu?

diumenge, 20 de setembre de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu


 

D. 26 de durant l’any A 

(27 setembre 2020)


1. Llegim el text (Mt 21,28-32)

28 Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: Fill, vés avui a treballar a la vinya.29 Ell li va respondre: No hi vull anar. Però després se’n penedí i va anar-hi. 30 Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: De seguida, senyor. Però no hi va anar. 31 Quin d’aquests dos va fer la voluntat del pare? Li responen: El primer. Jesús els diu: En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. 32 Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans  i les prostitutes sí que el van creure. Però vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l’heu cregut.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim la segona paràbola inspirada en la imatge de la vinya. Una correcta interpretació de la paràbola dels dos fills dissemblants implica d’esbrinar dues incògnites, que es poden reconstruir amb un cert grau de probabilitat: el seu origen i el seu context vital. És molt probable el seu origen en Jesús, però és més difícil de refer el seu context vital: A qui s’adreça? Quina situació vital reflecteix?

La paràbola podria representar la resposta de Jesús als jueus observants, que criticaven la seva opció pels pecadors i inobservants. Les dues preguntes clau, amb què obra i tanca la narració: Què us en sembla? (Mt 21,28) Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia? (Mt 21,31), proposen una opció o prendre partit a fer o no fer la voluntat del Pare. El segon fill reflecteix la manca d’obediència real a la Llei dels sacerdots i notables del poble, tot i que en són observants. Jesús, amb aquesta paràbola, provoca els seus interlocutors a entrar en la lògica de la seva opció: els pecadors, representats pel primer fill, són els qui de fet, amb la seva conversió, observen la voluntat del Pare, encara que formalment en són transgressors.

En un segon nivell d’interpretació, la paràbola de Jesús és llegida a la llum d’una sentència, on la missió de Joan esdevé criteri per a valorar l’obediència al Pare dels dos grups: els pecadors i els jueus observants. Aquesta aplicació permet a Mateu de col·locar-la com a perllongament del debat sobre l’autoritat de Jesús, on s’al·ludeix a la missió de Joan (Mt 21,23-27).

L’últim nivell interpretatiu és el que Mateu suggereix als seu lectors i als cristians de sempre. Ara i ací, Mateu pretén desemmascarar o almenys alertar els qui, al si de l’Església d’Antioquia, es conformen amb una declaració verbal i teòrica de la seva fe. El segon fill s’assemblaria a aquell que diu: Senyor, Senyor (Mt 7,21), però que no fa realment la voluntat del Pare del cel; i també amb els mestres de la Llei que diuen i no fan (Mt 23,3).


3. Pensem-hi. Amb quin dels dos fills m’identifico i per què? Es nota que, amb els meus fets i les meves accions, faig la voluntat de Déu Pare? O en tinc prou a dir que sóc una persona cristiana? Què em suposa fer la voluntat del Pare?

dilluns, 14 de setembre de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers

 

D. 25 de durant l’any A 

(20 setembre 2020)


1. Llegim el text (Mt 20,1-16a)

1Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. 2Després de fer tractes amb ells per un jornal d’un denari, els envià a la seva propietat. 3Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d’altres que s’estaven a la plaça sense feina 4i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just. 5Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. 6Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d’altres i els digué: Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res? 7Ells li responen: És que ningú no ens ha llogat. Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. 8Quan va arribar el vespre, l’amo de la vinya va dir a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers. 9Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. 10Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. 11Mentre cobraven, protestaven contra el propietari 12i deien: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor. 13L’amo va respondre a un d’aquests: Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? 14Doncs pren el que és teu i vés-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. 15¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós? 16Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La paràbola de l’amo de la vinya nota la iniciativa de l’amo en dues fases: 1) dóna feina als treballadors (20,1b-7), fet que parteix del posar-se d’acord amb el jornal, acord que va esvaint-se al llarg de les sortides de l’amo, fins que arriba als d’última hora, que ni s’esmenta; 2) paga idèntic jornal als treballadors (20,8-15), fet que és motiu de discussió. Mateu arrodoneix la paràbola amb una sentència (20,16) que reflecteix la situació actual de la seva Església. El relat convida a deixar-nos sorprendre per la generositat de l’amo.

En el seu context original, convida els oients, primer, a identificar-se amb els descontents, i després, a prendre partit: acollir o no la generositat de l’amo. Sorprèn l’ordre de l’amo, que alimenta la il·lusió dels primers. Sorprèn encara més el sistema de pagament: els qui han suportat tot el pes de la jornada (de sol a sol) són tractats igual que aquells que sols han fet una hora i en el moment més favorable (abans de la posta del sol). Identificats amb els descontents, clamem: No és just! Però, ¿els últims no tenen el mateix dret de viure del jornal, encara que no hagin suportat tot el pes de la jornada? Certament, sorprèn molt la llibertat i la generositat de l’amo, figura de Déu Pare. Amb la sentència final, Mateu nota un aspecte del debat a l’interior de la seva Església local. Els pagans, els darrers, prenen el lloc d’Israel, cridat en primer lloc. I els qui, en l’Església, són considerats darrers, els més petits d’entre els germans, en la perspectiva del Regne i del judici de Déu, seran els primers. En definitiva, cal acollir la generositat de Déu i fer-la viva i present en l’Església.

En el context de Jesús, també expressa simbòlicament una situació conflictiva o polèmica: les opcions de Jesús, a favor dels qui no compten per a res en el món legal jueu, fan explotar les crítiques dels observants i compromesos (fariseus i escribes). Amb aquesta paràbola, Jesús fa present l’estil de Déu Pare. Així, l’acció de Jesús revela i fa present la llibertat i generositat de l’amor de Déu.


3. Mirem la nostra vida i acció

Què em sorprèn de la paràbola? Quina imatge de Déu em fa canviar o em reafirma?

dilluns, 7 de setembre de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set

D. 24 de durant l’any A 

(13 setembre 2020)

 

1. Llegim el text (Mt 18,21-35)

21Aleshores Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? 22Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

23»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. 24Tot just havia començat, quan li’n van portar un que li devia deu mil talents. 25Com que no tenia amb què pagar, el senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. 26Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: »Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot. 27»Llavors, compadit d’ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute. 28»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L’agafà i l’escanyava dient: »Paga’m el que em deus. 29»El company se li va llançar als peus i li suplicava: »Tingues paciència amb mi i ja t’ho pagaré. 30»Però ell s’hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. 31»Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. 32El senyor va fer cridar aquell home i li digué: »Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. 33¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu? 34 »I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.

35»Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

 

2. Comprenem el text

El text inicia amb una pregunta de Pere a Jesús sobre la reconciliació entre els deixebles (Mt 18,21). Jesús la respon amb una paràbola (Mt 18,23-34), que destaca el contrast entre els deutes de dos companys, el d’un subordinat respecte al rei, que és immens i insolvent, i el deute irrisori del seu company.

El rei condona el deute impagable del subordinat i aquest és incapaç de condonar el deute irrisori del company.

El deute del subordinat és impossible de pagar, es tracta d’una quantitat fora de mida (la renda anual del regne d’Herodes era de nou-cents talents i els ingressos dels tributs no superaven els dos-cents talents). Si és sorprenent la reacció del rei, encara ho és més la del subordinat, perquè no mostra cap tipus d’agraïment davant la remissió d’un deute tan gran, i a més, és incapaç de perdonar un deute irrisori (tres mesos de treball) d’un company.

El company perdonat és despietat amb el seu company deutor. El que ha rebut misericòrdia dona càstig: escanya el company i el i fa tancar a la presó. Per mitjà de la condonació el subordinat havia rebut misericòrdia i havia estat introduït en el cor del rei (ple d’amor). Tot i que el subordinat fa justícia amb el seu company deutor (reclama el deute), no la fa des de l’amor rebut i experimentat.

Hi ha també la reacció dels altres servents que han fet seva la compassió del rei, que denuncien l’actitud despietada del company (Mt 18,31). La comunitat cristiana és responsable que la fraternitat s’arreli en la misericòrdia que rep del Senyor i que la remissió dels deutes faci de factor regulador.

La compassió es manifesta en el perdó fratern sense reserves; en canvi, la indignació irromp quan la misericòrdia no troba espai en la comunitat cristiana.

El rei manifesta que la súplica del seu subordinat és una pregària que li toca el cor (Mt 18,33); en canvi, el subordinat no s’ha deixat tocat el cor per la súplica (pregària) del seu company.

 

3. Contemplem Jesús

La resposta de Jesús a Pere és desconcertant: no s’ha de condemnar (Mt 18,22). El perdó s’ha de donar sense reserves, no hi ha mesura.

I per tal d’il·lustrar que l’amor misericordiós dels deixebles s’ha d’arrelar en l’amor misericordiós del Pare, Jesús explica una paràbola amb la qual mostra la incommensurable misericòrdia de Déu i la mesquina i nul·la misericòrdia humana entre col·legues.

Al final Jesús ha respost la pregunta de Pere (Mt 18,35): el fet de perdonar sempre i sense reserves ha de brollar de la força de l’amor del Pare rebut i experimentat, i que ha de moure el nostre cor a ser misericordiosos com ho és el nostre Pare. I per això Jesús ens ha ensenyat el parenostre (Mt 6,9-13).

 

3. Mirem la nostra vida i acció

Judico des de l’amor misericordiós? Com tracto l’altre?

La força de l’amor rebut del Pare em mou a perdonar sempre i sense reserves?

dilluns, 31 d’agost de 2020

Exercicis Espirituals del Pradó de Catalunya i les Illes Balears a Raimat (Lleida)

 

Participants dels Exercicis Espirituals Pradó CB agost 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells

 


D. 23 de  l’any A 

(6 setembre 2020)


1.Llegim el text (Mt 18,15-20)


15Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. 16Si no t’escolta, crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la paraula de dos o tres testimonis. 17Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà. 18En veritat us ho dic: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel. 19Encara en veritat us ho dic: si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; 20perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús


Es tracta d’un fragment de l’anomenat discurs eclesial (Mt 18,1-35). En aquest discurs, s’hi entreveuen situacions de l’Església d’Antioquia, davant les quals Mateu proposa un compromís seriós de cada membre, a fi d’edificar una comunitat de germans reconciliats i perdonats entorn del Crist, el Senyor, que s’identifica amb el més petit dels germans. Qui no és capaç de perdonar és que no ha descobert el perdó de Déu. Tampoc no s’ha de covar cap mena de ressentiment entre cristians.

El text és teixit amb dos colors. Amb el primer (18,15-17), Mateu proposa un estil d’actuar, que, per cinc cops, repeteix l’estructura de la llei casuística, on se succeeixen la pròtasi, que descriu el cas, i l’apòdosi, que presenta la solució; i el verb escoltar hi posa el ritme. El que importa és l’esforç d’escoltar-se i parlar-se. Amb el segon (18,18-20), i amb tres sentències ritmades per la fórmula: Us ho dic amb tota veritat o us asseguro també (18,18.19), dóna les raons teològiques de l’estil d’actuar proposat. Les sentències apareixen ben soldades pel principi d’autoritat: la ratificació al cel de les decisions preses a la terra; la promesa d’acompliment al cel pel fet d’avenir-se a la terra; i la motivació: la presència del Senyor en la comunitat reunida en el seu nom.

Se’ns convida a cercar, costi el que costi, la unitat eclesial i l’acord amb el germà, implicant-se en tota mena d’acció encaminada al diàleg i a l’entesa, abans d’una ruptura definitiva i dolorosa. Aquest estil de diàleg fratern correspon a la voluntat del Pare, que té cura de retrobar i recuperar els germans més petits (18,14). Si, malgrat tots els esforços, es fracassa en aquesta acció pastoral perseverant, el germà que no fa cas, que refusa fer camí en comú, amb les diferències i els ritmes diversos, entra en la categoria dels pagans i publicans (pecadors), que no comparteixen l’estil sinodal dels deixebles, però que encara són estimats per l’amor misericordiós del Pare del cel.

El fer camí en comú també suposa decidir i treballar en equip, en consens. Per això, la pregària basada en la simfonia fraterna (com diu en grec) és més eficaç. En aquesta òptica sinodal, la fórmula lligar/deslligar, en plural, significa prendre decisions sinodalment, també en el camp del discerniment de la voluntat de Déu. Tota la comunitat està implicada en la sinodalitat. Així, una comunitat reconciliada, i que arrela la pregària en la sinodalitat, és el lloc de la definitiva presència del Senyor, que s’ha revelat en Jesús de Natzaret.


3. Pensem-hi


·        Faig l’esforç d’escoltar l’altre i de dialogar-hi pensi el que pensi?

·        Quina importància dono a fer les paus i a caminar junts?

·        Com m’ho faig per caminar juntament amb d’altres,?