dilluns, 28 de setembre del 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen?

 


D. 27 de durant l’any A 

(4 octubre 2020)

 

1. Llegim el text (Mt 21,33-43)

33 Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d’una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se’n va anar lluny. 34Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre’n els fruits que li corresponien; 35 però els vinyaters van agafar els servents, i a l’un el van apallissar, a l’altre el van matar, i a l’altre van apedregar-lo. 36Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. 37 Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: Al meu fill, el respectaran38Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: Aquest és l’hereu: vine, matem-lo i quedem-nos la seva heretat39L’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. 40Quan vingui l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters? 41Li responen: Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps. 42 Jesús els diu:  ¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen43 Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar.

 

2. Comprenem el text

L’anomenada paràbola dels vinyaters rebels o homicides està inserida, en tots tres sinòptics (vegeu Mc 12,1-12 i Lc 20,9-19), en el context de l’enfrontament polèmic de Jesús amb les autoritats jueves de Jerusalem, entorn del Temple. En el text actual de Mateu, es poden distingir dues parts: la narració dels vinyaters rebels: Mt 21,33b-39; i la seva aplicació, a través d’un diàleg entre Jesús i els seus oients: Mt 21,40-43. El tret característic de Mateu és la insistència a fructificar.

L’inici de la paràbola cita literalment la versió grega del cant de la vinya d’Is 5,1-7, així destaca la identificació de la vinya amb el poble d’Israel. Però, el que crida més l’atenció dels oients és l’enviament, primer, dels servents, i després, del fill. L’enviament segueix un esquema ternari amb efecte dramàtic culminant en la tercera fase: I l’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Tres accions ben significatives. La narració acaba amb final interrogatiu: Quan torni l’amo de la vinya, ¿què farà amb aquells vinyaters? Així es provoca que els oients diguin el que pensen.

La punta de la paràbola és el contrast entre l’expectativa de l’amo de la vinya, els seus diversos intents d’obtenir-ne els fruits, i la reacció violenta, absurda i injustificada dels vinyaters, portada fins a l’extrem, amb l’ultratge i assassinat de l’hereu.

La paràbola apareix, originàriament, com una transparent al·legoria de la història de les relacions entre Déu i el seu poble (Israel), on destaca la creixent infidelitat d’Israel davant els pacients i renovats intents de Déu. Heus ací que tenim una lúcida i coratjosa denúncia de la infidelitat històrica d’Israel, que culmina en el refús, humiliació (fora de la vinya) i mort de l’últim i definitiu enviat: el Fill.

Amb la pregunta final del parabolista, Mateu introdueix un nou tema, el del judici, que es desenvolupa en dues fases: la condemna inexorable dels vinyaters i la transferència de la vinya a d’altres que li donin els fruits al temps de la verema (moment del judici). Amb aquest final, Mateu rellegeix la història de les relacions entre Déu i Israel a la llum dels esdeveniments de l’any 70 dC. A més, Mateu recorda als seus lectors que no es facin il·lusions pensant que són els hereus del Regne de Déu, perquè aquest és i serà sempre un do del seu amor misericordiós: no hi tenen cap dret, només han de fer-lo fructificar.

 

3. Contemplem Jesús

És molt probable que Jesús l’hagués contada en la última fase del seu ministeri a Jerusalem, quan preveu el seu final i s’identifica amb el fill, l’últim i definitiu enviat del Pare del cel.

Jesús posa en evidència els qui l’han rebutjat i expulsat del poble del seu Pare.

Jesús ens convida a treballar pel Regne, a fer-lo créixer, a fer fructificar l’Evangeli allà on som i actuem.

 

4. Pensem-hi

·       Cerco sempre un boc expiatori per carregar-li totes les culpes i així alliberar-me’n? He consentit que es carreguin les culpes en una altra persona sense preguntar-me sobre la meva implicació?

·       Què faig i com em sento responsable de la construcció del Regne de Déu?

diumenge, 20 de setembre del 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu


 

D. 26 de durant l’any A 

(27 setembre 2020)


1. Llegim el text (Mt 21,28-32)

28 Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: Fill, vés avui a treballar a la vinya.29 Ell li va respondre: No hi vull anar. Però després se’n penedí i va anar-hi. 30 Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: De seguida, senyor. Però no hi va anar. 31 Quin d’aquests dos va fer la voluntat del pare? Li responen: El primer. Jesús els diu: En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. 32 Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans  i les prostitutes sí que el van creure. Però vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l’heu cregut.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim la segona paràbola inspirada en la imatge de la vinya. Una correcta interpretació de la paràbola dels dos fills dissemblants implica d’esbrinar dues incògnites, que es poden reconstruir amb un cert grau de probabilitat: el seu origen i el seu context vital. És molt probable el seu origen en Jesús, però és més difícil de refer el seu context vital: A qui s’adreça? Quina situació vital reflecteix?

La paràbola podria representar la resposta de Jesús als jueus observants, que criticaven la seva opció pels pecadors i inobservants. Les dues preguntes clau, amb què obra i tanca la narració: Què us en sembla? (Mt 21,28) Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia? (Mt 21,31), proposen una opció o prendre partit a fer o no fer la voluntat del Pare. El segon fill reflecteix la manca d’obediència real a la Llei dels sacerdots i notables del poble, tot i que en són observants. Jesús, amb aquesta paràbola, provoca els seus interlocutors a entrar en la lògica de la seva opció: els pecadors, representats pel primer fill, són els qui de fet, amb la seva conversió, observen la voluntat del Pare, encara que formalment en són transgressors.

En un segon nivell d’interpretació, la paràbola de Jesús és llegida a la llum d’una sentència, on la missió de Joan esdevé criteri per a valorar l’obediència al Pare dels dos grups: els pecadors i els jueus observants. Aquesta aplicació permet a Mateu de col·locar-la com a perllongament del debat sobre l’autoritat de Jesús, on s’al·ludeix a la missió de Joan (Mt 21,23-27).

L’últim nivell interpretatiu és el que Mateu suggereix als seu lectors i als cristians de sempre. Ara i ací, Mateu pretén desemmascarar o almenys alertar els qui, al si de l’Església d’Antioquia, es conformen amb una declaració verbal i teòrica de la seva fe. El segon fill s’assemblaria a aquell que diu: Senyor, Senyor (Mt 7,21), però que no fa realment la voluntat del Pare del cel; i també amb els mestres de la Llei que diuen i no fan (Mt 23,3).


3. Pensem-hi. Amb quin dels dos fills m’identifico i per què? Es nota que, amb els meus fets i les meves accions, faig la voluntat de Déu Pare? O en tinc prou a dir que sóc una persona cristiana? Què em suposa fer la voluntat del Pare?

dilluns, 14 de setembre del 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers

 

D. 25 de durant l’any A 

(20 setembre 2020)


1. Llegim el text (Mt 20,1-16a)

1Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. 2Després de fer tractes amb ells per un jornal d’un denari, els envià a la seva propietat. 3Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d’altres que s’estaven a la plaça sense feina 4i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just. 5Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. 6Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d’altres i els digué: Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res? 7Ells li responen: És que ningú no ens ha llogat. Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. 8Quan va arribar el vespre, l’amo de la vinya va dir a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers. 9Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. 10Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. 11Mentre cobraven, protestaven contra el propietari 12i deien: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor. 13L’amo va respondre a un d’aquests: Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? 14Doncs pren el que és teu i vés-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. 15¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós? 16Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La paràbola de l’amo de la vinya nota la iniciativa de l’amo en dues fases: 1) dóna feina als treballadors (20,1b-7), fet que parteix del posar-se d’acord amb el jornal, acord que va esvaint-se al llarg de les sortides de l’amo, fins que arriba als d’última hora, que ni s’esmenta; 2) paga idèntic jornal als treballadors (20,8-15), fet que és motiu de discussió. Mateu arrodoneix la paràbola amb una sentència (20,16) que reflecteix la situació actual de la seva Església. El relat convida a deixar-nos sorprendre per la generositat de l’amo.

En el seu context original, convida els oients, primer, a identificar-se amb els descontents, i després, a prendre partit: acollir o no la generositat de l’amo. Sorprèn l’ordre de l’amo, que alimenta la il·lusió dels primers. Sorprèn encara més el sistema de pagament: els qui han suportat tot el pes de la jornada (de sol a sol) són tractats igual que aquells que sols han fet una hora i en el moment més favorable (abans de la posta del sol). Identificats amb els descontents, clamem: No és just! Però, ¿els últims no tenen el mateix dret de viure del jornal, encara que no hagin suportat tot el pes de la jornada? Certament, sorprèn molt la llibertat i la generositat de l’amo, figura de Déu Pare. Amb la sentència final, Mateu nota un aspecte del debat a l’interior de la seva Església local. Els pagans, els darrers, prenen el lloc d’Israel, cridat en primer lloc. I els qui, en l’Església, són considerats darrers, els més petits d’entre els germans, en la perspectiva del Regne i del judici de Déu, seran els primers. En definitiva, cal acollir la generositat de Déu i fer-la viva i present en l’Església.

En el context de Jesús, també expressa simbòlicament una situació conflictiva o polèmica: les opcions de Jesús, a favor dels qui no compten per a res en el món legal jueu, fan explotar les crítiques dels observants i compromesos (fariseus i escribes). Amb aquesta paràbola, Jesús fa present l’estil de Déu Pare. Així, l’acció de Jesús revela i fa present la llibertat i generositat de l’amor de Déu.


3. Mirem la nostra vida i acció

Què em sorprèn de la paràbola? Quina imatge de Déu em fa canviar o em reafirma?

dilluns, 7 de setembre del 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set

D. 24 de durant l’any A 

(13 setembre 2020)

 

1. Llegim el text (Mt 18,21-35)

21Aleshores Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? 22Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

23»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. 24Tot just havia començat, quan li’n van portar un que li devia deu mil talents. 25Com que no tenia amb què pagar, el senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. 26Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: »Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot. 27»Llavors, compadit d’ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute. 28»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L’agafà i l’escanyava dient: »Paga’m el que em deus. 29»El company se li va llançar als peus i li suplicava: »Tingues paciència amb mi i ja t’ho pagaré. 30»Però ell s’hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. 31»Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. 32El senyor va fer cridar aquell home i li digué: »Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. 33¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu? 34 »I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.

35»Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

 

2. Comprenem el text

El text inicia amb una pregunta de Pere a Jesús sobre la reconciliació entre els deixebles (Mt 18,21). Jesús la respon amb una paràbola (Mt 18,23-34), que destaca el contrast entre els deutes de dos companys, el d’un subordinat respecte al rei, que és immens i insolvent, i el deute irrisori del seu company.

El rei condona el deute impagable del subordinat i aquest és incapaç de condonar el deute irrisori del company.

El deute del subordinat és impossible de pagar, es tracta d’una quantitat fora de mida (la renda anual del regne d’Herodes era de nou-cents talents i els ingressos dels tributs no superaven els dos-cents talents). Si és sorprenent la reacció del rei, encara ho és més la del subordinat, perquè no mostra cap tipus d’agraïment davant la remissió d’un deute tan gran, i a més, és incapaç de perdonar un deute irrisori (tres mesos de treball) d’un company.

El company perdonat és despietat amb el seu company deutor. El que ha rebut misericòrdia dona càstig: escanya el company i el i fa tancar a la presó. Per mitjà de la condonació el subordinat havia rebut misericòrdia i havia estat introduït en el cor del rei (ple d’amor). Tot i que el subordinat fa justícia amb el seu company deutor (reclama el deute), no la fa des de l’amor rebut i experimentat.

Hi ha també la reacció dels altres servents que han fet seva la compassió del rei, que denuncien l’actitud despietada del company (Mt 18,31). La comunitat cristiana és responsable que la fraternitat s’arreli en la misericòrdia que rep del Senyor i que la remissió dels deutes faci de factor regulador.

La compassió es manifesta en el perdó fratern sense reserves; en canvi, la indignació irromp quan la misericòrdia no troba espai en la comunitat cristiana.

El rei manifesta que la súplica del seu subordinat és una pregària que li toca el cor (Mt 18,33); en canvi, el subordinat no s’ha deixat tocat el cor per la súplica (pregària) del seu company.

 

3. Contemplem Jesús

La resposta de Jesús a Pere és desconcertant: no s’ha de condemnar (Mt 18,22). El perdó s’ha de donar sense reserves, no hi ha mesura.

I per tal d’il·lustrar que l’amor misericordiós dels deixebles s’ha d’arrelar en l’amor misericordiós del Pare, Jesús explica una paràbola amb la qual mostra la incommensurable misericòrdia de Déu i la mesquina i nul·la misericòrdia humana entre col·legues.

Al final Jesús ha respost la pregunta de Pere (Mt 18,35): el fet de perdonar sempre i sense reserves ha de brollar de la força de l’amor del Pare rebut i experimentat, i que ha de moure el nostre cor a ser misericordiosos com ho és el nostre Pare. I per això Jesús ens ha ensenyat el parenostre (Mt 6,9-13).

 

3. Mirem la nostra vida i acció

Judico des de l’amor misericordiós? Com tracto l’altre?

La força de l’amor rebut del Pare em mou a perdonar sempre i sense reserves?