Revista "Evangeli i Vida" núm 140

diumenge, 24 de setembre de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/49OrdinarioA26.jpg
D. 26 de durant l’any A
1. Llegim el text (Mt 21,28-32)
28 Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: Fill, vés avui a treballar a la vinya.29 Ell li va respondre: No hi vull anar. Però després se’n penedí i va anar-hi. 30 Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: De seguida, senyor. Però no hi va anar. 31 Quin d’aquests dos va fer la voluntat del pare? Li responen: El primer. Jesús els diu: En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. 32 Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans  i les prostitutes sí que el van creure. Però vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l’heu cregut.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Tenim la segona paràbola inspirada en la imatge de la vinya. Una correcta interpretació de la paràbola dels dos fills dissemblants implica d’esbrinar dues incògnites, que es poden reconstruir amb un cert grau de probabilitat: el seu origen i el seu context vital. És molt probable el seu origen en Jesús, però és més difícil de refer el seu context vital: A qui s’adreça? Quina situació vital reflecteix?
La paràbola podria representar la resposta de Jesús als jueus observants, que criticaven la seva opció pels pecadors i inobservants. Les dues preguntes clau, amb què obra i tanca la narració: Què us en sembla? (Mt 21,28) Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia? (Mt 21,31), proposen una opció o prendre partit a fer o no fer la voluntat del Pare. El segon fill reflecteix la manca d’obediència real a la Llei dels sacerdots i notables del poble, tot i que en són observants. Jesús, amb aquesta paràbola, provoca els seus interlocutors a entrar en la lògica de la seva opció: els pecadors, representats pel primer fill, són els qui de fet, amb la seva conversió, observen la voluntat del Pare, encara que formalment en són transgressors.
En un segon nivell d’interpretació, la paràbola de Jesús és llegida a la llum d’una sentència, on la missió de Joan esdevé criteri per a valorar l’obediència al Pare dels dos grups: els pecadors i els jueus observants. Aquesta aplicació permet a Mateu de col·locar-la com a perllongament del debat sobre l’autoritat de Jesús, on s’al·ludeix a la missió de Joan (Mt 21,23-27).
L’últim nivell interpretatiu és el que Mateu suggereix als seu lectors i als cristians de sempre. Ara i ací, Mateu pretén desemmascarar o almenys alertar els qui, al si de l’Església d’Antioquia, es conformen amb una declaració verbal i teòrica de la seva fe. El segon fill s’assemblaria a aquell que diu: Senyor, Senyor (Mt 7,21), però que no fa realment la voluntat del Pare del cel; i també amb els mestres de la Llei que diuen i no fan (Mt 23,3).
3. Pensem-hi. Amb quin dels dos fills m’identifico i per què? Es nota que, amb els meus fets i les meves accions, faig la voluntat de Déu Pare? O en tinc prou a dir que sóc una persona cristiana? Què em suposa fer la voluntat del Pare?

diumenge, 17 de setembre de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No tenen vi



 Resultat d'imatges de Cerezo Barredo Las bodas de Caná
Mare de Déu de la Mercè

1. Llegim el text (Jn 2,1-11)
1El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. 2També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. 3Com que el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu: No tenen vi. 4Jesús li respon: Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora. 5La seva mare diu als servidors: Feu tot el que ell us digui. 6Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d’uns cent litres cada una. 7Els diu Jesús: Ompliu d’aigua aquestes piques. Ells les ompliren fins dalt. 8Llavors els digué: Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei. Ells li’n portaren. 9El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d’on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l’havien treta. Aleshores el cap de servei crida el nuvi 10i li diu: Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor. 11Així va començar Jesús els seus senyals a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Avui, solemnitat de la Mare de Déu de la Mercè, recordem que la mare de Jesús sol·licita el do de la misericòrdia de Déu (la mercè) per al poble.
El signe de Canà mostra la mare de Jesús demanant l’amor de Déu per al seu poble, que precisament el seu fill manifesta. El relat conclou amb la fe dels primers deixebles. El primer signe de Jesús marca l’inici de la comunitat d’amor que és l’Església i l’inici dels signes que mostren la glòria de Jesús i teixeixen la comunió entre Jesús i els qui creuen ell.
La indicació temporal del tercer dia assenyala la ràpida realització del que Jesús havia anunciat abans (1,50.51), veure coses grans i el cel obert (intervenció de Déu en la història). Les noces faciliten la presència de la mare de Jesús i dels seus germans. D’entrada, el relat separa Jesús i els seus deixebles dels altres invitats, inclosa la seva mare.
La narració destaca tres escenes ben teixides, la de Jesús i la seva mare, la de Jesús i els servents, i la del cap de servei i el nuvi. Al final, les paraules del cap de servei tallen el relat i mantenen el suspens, perquè els oients es preguntin pel sentit del signe.
El relat planteja dues qüestions, una sobre el sentit de la pregunta de Jesús a la seva mare i l’altra sobre el significat del vi. L’hora de Jesús és la seva glorificació (mort i resurrecció). Ara Jesús anticipa l’hora amb el signe del vi, que expressa l’amor de Déu per al seu poble. Ara bé, la glòria de Jesús (la misericòrdia de Déu) sols es revela als ulls de la fe. Així, el signe de Canà dóna un fort impuls a la fe dels deixebles, i suscita la fe que ha de portar els oients/lectors a descobrir la glòria de Jesús.
Segons el costum jueu d’aquell temps, les noces duraven una setmana, on no podia faltar-hi vi, begut en abundància. Per això és greu que s’acabi el vi, i per al cap de servei era un greu entrebanc. En la tradició bíblica, l’abundància de vi és signe de l’amor misericordiós de Déu. En definitiva, el signe de Canà simbolitza la gratuïtat de l’amor misericordiós que Déu Pare ofereix pel seu Fill Jesús als humans, sense demanar-los prèviament la fe. La manifestació de la glòria de Jesús és una festa per a tota la humanitat, i el banquet de noces que celebrem en cada Eucaristia n’és un tast.
3. Pensem-hi
Prego amb la mare de Jesús perquè Déu mostri el seu amor misericordiós?
Sentir-me estimat per Déu m’ajuda a créixer com a persona i militant cristià?
Descobrir l’amor de Déu que Jesús manifesta m’obre a la fe, m’impulsa a creure?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers



http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/48OrdinarioA25.jpg
D. 25 de durant l’any A

1. Llegim el text (Mt 20,1-16a)
1Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. 2Després de fer tractes amb ells per un jornal d’un denari, els envià a la seva propietat. 3Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d’altres que s’estaven a la plaça sense feina 4i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just. 5Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. 6Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d’altres i els digué: Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res? 7Ells li responen: És que ningú no ens ha llogat. Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. 8Quan va arribar el vespre, l’amo de la vinya va dir a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers. 9Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. 10Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. 11Mentre cobraven, protestaven contra el propietari 12i deien: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor. 13L’amo va respondre a un d’aquests: Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? 14Doncs pren el que és teu i vés-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. 15¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós? 16Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
La paràbola de l’amo de la vinya nota la iniciativa de l’amo en dues fases: 1) dóna feina als treballadors (20,1b-7), fet que parteix del posar-se d’acord amb el jornal, acord que va esvaint-se al llarg de les sortides de l’amo, fins que arriba als d’última hora, que ni s’esmenta; 2) paga idèntic jornal als treballadors (20,8-15), fet que és motiu de discussió. Mateu arrodoneix la paràbola amb una sentència (20,16) que reflecteix la situació actual de la seva Església. El relat convida a deixar-nos sorprendre per la generositat de l’amo.
En el seu context original, convida els oients, primer, a identificar-se amb els descontents, i després, a prendre partit: acollir o no la generositat de l’amo. Sorprèn l’ordre de l’amo, que alimenta la il·lusió dels primers. Sorprèn encara més el sistema de pagament: els qui han suportat tot el pes de la jornada (de sol a sol) són tractats igual que aquells que sols han fet una hora i en el moment més favorable (abans de la posta del sol). Identificats amb els descontents, clamem: No és just! Però, ¿els últims no tenen el mateix dret de viure del jornal, encara que no hagin suportat tot el pes de la jornada? Certament, sorprèn molt la llibertat i la generositat de l’amo, figura de Déu Pare. Amb la sentència final, Mateu nota un aspecte del debat a l’interior de la seva Església local. Els pagans, els darrers, prenen el lloc d’Israel, cridat en primer lloc. I els qui, en l’Església, són considerats darrers, els més petits d’entre els germans, en la perspectiva del Regne i del judici de Déu, seran els primers. En definitiva, cal acollir la generositat de Déu i fer-la viva i present en l’Església.
En el context de Jesús, també expressa simbòlicament una situació conflictiva o polèmica: les opcions de Jesús, a favor dels qui no compten per a res en el món legal jueu, fan explotar les crítiques dels observants i compromesos (fariseus i escribes). Amb aquesta paràbola, Jesús fa present l’estil de Déu Pare. Així, l’acció de Jesús revela i fa present la llibertat i generositat de l’amor de Déu.
3. Mirem la nostra vida i acció
Què em sorprèn de la paràbola? Quina imatge de Déu em fa canviar o em reafirma?

dilluns, 11 de setembre de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/47OrdinarioA24.jpg

D. 24 de durant l’any A



1. Llegim el text (Mt 18,21-35)
21Aleshores Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? 22Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.
23»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. 24Tot just havia començat, quan li’n van portar un que li devia deu mil talents. 25Com que no tenia amb què pagar, el senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. 26Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: »Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot. 27»Llavors, compadit d’ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute. 28»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L’agafà i l’escanyava dient: »Paga’m el que em deus. 29»El company se li va llançar als peus i li suplicava: »Tingues paciència amb mi i ja t’ho pagaré. 30»Però ell s’hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. 31»Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. 32El senyor va fer cridar aquell home i li digué: »Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. 33¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu? 34 »I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.
35»Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

2. Comprenem el text
El text inicia amb una pregunta de Pere a Jesús sobre la reconciliació entre els deixebles (18,21). Jesús la respon amb una paràbola (18,23-34), que destaca el contrast entre els deutes de dos companys, el d’un subordinat respecte al rei, que és immens i insolvent, i el deute irrisori del seu company.
El rei condona el deute impagable del subordinat i aquest és incapaç de condonar el deute irrisori del company.
El deute del subordinat és impossible de pagar, es tracta d’una quantitat fora de mida (la renda anual del regne d’Herodes era de nou-cents talents i els ingressos dels tributs no superaven els dos-cents talents). Si és sorprenent la reacció del rei, encara ho és més la del subordinat, perquè no mostra cap tipus d’agraïment davant la remissió d’un deute tan gran, i a més, és incapaç de perdonar un deute irrisori (tres mesos de treball) d’un company.
El company perdonat és despietat amb el seu company deutor. El que ha rebut misericòrdia dóna càstig: escanya el company i el i fa tancar a la presó. Per mitjà de la condonació el subordinat havia rebut misericòrdia i havia estat introduït en el cor del rei (ple d’amor). Tot i que el subordinat fa justícia amb el seu company deutor (reclama el deute), no la fa des de l’amor rebut i experimentat.
Hi ha també la reacció dels altres servents que han fet seva la compassió del rei, que denuncien l’actitud despietada del company (18,31). La comunitat cristiana és responsable que la fraternitat s’arreli en la misericòrdia que rep del Senyor i que la remissió dels deutes fa de factor regulador.
La compassió es manifesta en el perdó fratern sense reserves; en canvi, la indignació irromp quan la misericòrdia no troba espai en la comunitat cristiana.
El rei manifesta que la súplica del seu subordinat és una pregària que li toca el cor (18,33); en canvi, el subordinat no s’ha deixat tocat el cor per la súplica (pregària) del seu company.

3. Contemplem Jesús
La resposta de Jesús a Pere és desconcertant: no s’ha de jutjar (18,22). El perdó s’ha de donar sense reserves, no hi ha mesura.
I per tal d’il·lustrar que l’amor misericordiós dels deixebles s’ha d’arrelar en l’amor misericordiós del Pare, Jesús explica una paràbola amb la qual mostra la incommensurable misericòrdia de Déu i la mesquina i nul·la misericòrdia humana entre col·legues.
Al final Jesús ha respost la pregunta de Pere (18,35): el fet de perdonar sempre i sense reserves ha de brollar de la força de l’amor del Pare rebut i experimentat, i que ha de moure el nostre cor a ser misericordiosos com ho és el nostre Pare.

3. Mirem la nostra vida i acció
Judico des de l’amor misericordiós? Com tracto l’altre?
La força de l’amor rebut del Pare em mou a perdonar sempre i sense reserves?