Revista "Evangeli i Vida" núm 140

dilluns, 31 d’agost de 2020

Exercicis Espirituals del Pradó de Catalunya i les Illes Balears a Raimat (Lleida)

 

Participants dels Exercicis Espirituals Pradó CB agost 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells

 


D. 23 de  l’any A 

(6 setembre 2020)


1.Llegim el text (Mt 18,15-20)


15Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. 16Si no t’escolta, crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la paraula de dos o tres testimonis. 17Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà. 18En veritat us ho dic: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel. 19Encara en veritat us ho dic: si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; 20perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús


Es tracta d’un fragment de l’anomenat discurs eclesial (Mt 18,1-35). En aquest discurs, s’hi entreveuen situacions de l’Església d’Antioquia, davant les quals Mateu proposa un compromís seriós de cada membre, a fi d’edificar una comunitat de germans reconciliats i perdonats entorn del Crist, el Senyor, que s’identifica amb el més petit dels germans. Qui no és capaç de perdonar és que no ha descobert el perdó de Déu. Tampoc no s’ha de covar cap mena de ressentiment entre cristians.

El text és teixit amb dos colors. Amb el primer (18,15-17), Mateu proposa un estil d’actuar, que, per cinc cops, repeteix l’estructura de la llei casuística, on se succeeixen la pròtasi, que descriu el cas, i l’apòdosi, que presenta la solució; i el verb escoltar hi posa el ritme. El que importa és l’esforç d’escoltar-se i parlar-se. Amb el segon (18,18-20), i amb tres sentències ritmades per la fórmula: Us ho dic amb tota veritat o us asseguro també (18,18.19), dóna les raons teològiques de l’estil d’actuar proposat. Les sentències apareixen ben soldades pel principi d’autoritat: la ratificació al cel de les decisions preses a la terra; la promesa d’acompliment al cel pel fet d’avenir-se a la terra; i la motivació: la presència del Senyor en la comunitat reunida en el seu nom.

Se’ns convida a cercar, costi el que costi, la unitat eclesial i l’acord amb el germà, implicant-se en tota mena d’acció encaminada al diàleg i a l’entesa, abans d’una ruptura definitiva i dolorosa. Aquest estil de diàleg fratern correspon a la voluntat del Pare, que té cura de retrobar i recuperar els germans més petits (18,14). Si, malgrat tots els esforços, es fracassa en aquesta acció pastoral perseverant, el germà que no fa cas, que refusa fer camí en comú, amb les diferències i els ritmes diversos, entra en la categoria dels pagans i publicans (pecadors), que no comparteixen l’estil sinodal dels deixebles, però que encara són estimats per l’amor misericordiós del Pare del cel.

El fer camí en comú també suposa decidir i treballar en equip, en consens. Per això, la pregària basada en la simfonia fraterna (com diu en grec) és més eficaç. En aquesta òptica sinodal, la fórmula lligar/deslligar, en plural, significa prendre decisions sinodalment, també en el camp del discerniment de la voluntat de Déu. Tota la comunitat està implicada en la sinodalitat. Així, una comunitat reconciliada, i que arrela la pregària en la sinodalitat, és el lloc de la definitiva presència del Senyor, que s’ha revelat en Jesús de Natzaret.


3. Pensem-hi


·        Faig l’esforç d’escoltar l’altre i de dialogar-hi pensi el que pensi?

·        Quina importància dono a fer les paus i a caminar junts?

·        Com m’ho faig per caminar juntament amb d’altres,?

dilluns, 24 d’agost de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.

 

D. 22 de durant l’any A 

(30 agost 2020)


1. Llegim el text (Mt 16,21-27)

21Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. 22Llavors Pere el prengué a part i es posà a renyar-lo: Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà. 23Però Jesús es girà i digué a Pere: Vés-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes. 24Aleshores Jesús digué als seus deixebles: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. 25Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. 26Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l’home a canvi de la seva vida? 27Perquè el Fill de l’home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús


Hi trobem els mateixos personatges que el diumenge passat: Jesús i el grup de deixebles amb Pere, que destaca al si del grup. Pere, declarat primer testimoni de l’Església del Crist, avui es manifesta aliè i hostil al pla de Déu. La pedra sobre la qual s’ha d’edificar l’Església s’ha convertit en una pedra d’ensopec per a Jesús.

La instrucció de Jesús als deixebles s’emmarca en dos quadres. En el primer, Jesús els revela el dolorós destí de mort que l’espera a Jerusalem per part dels caps religiosos, però també el seu triomf final (la resurrecció al tercer dia). Mentre la reacció de Pere centra l’atenció no pas en la resurrecció, sinó en la mort, i en una mort humiliant; la reacció Jesús resitua la seva passió i mort des de la perspectiva de la mirada d’amor de Déu, i no pas des de la mirada egoista dels homes, fruit de sospitar (feina de Satanàs) de tota acció gratuïta i generosa. El diàleg de Pere amb Jesús fa de rerefons per al segon quadre: l’exhortació de Jesús als deixebles sobre el seguiment.

Els dos quadres relacionen el destí personal de Jesús i el dels deixebles. El fet que Jesús hagi de patir i morir i ressuscitar és relacionat amb el prendre la creu i guanyar la vida. Jesús ha d’anar a Jerusalem i els deixebles, a tots els pobles. L’entrega generosa de Jesús és relacionada amb les obres del deixeble: si Jesús ressuscitarà al tercer dia, el deixeble rebrà la vida plena quan vingui el Fill de l’home en la glòria del seu Pare; vinguda que revela que el Fill viu en comunió amb el Pare i que el deixeble viurà en comunió amb el Pare i el Fill. Heus ací que Mateu ha construït una catequesi per a la seva comunitat, que es reconeix en la professió de fe de Pere, però que també experimenta el pes de la fidelitat al seguiment de Jesús humiliat i assassinat.

Pere representa el cristià que, tot i ser pedra de fonament per al pla de Déu, n’esdevé pedra d’ensopec. Tot cristià pot entrar en crisi en el seguiment de Jesús, humiliat i perdedor davant tothom. Déu no estalvia el fracàs ni al seu propi Fill (fracàs només aparent). L’expressió prendre la creu evoca la imatge del condemnat a una mort infame i degradant, reservada als rebels i criminals públics. El deixeble ha d’estar disposat, doncs, a perdre tot tipus de seguretat social i econòmica, inclús a deixar la pell en el seguiment de Jesús. El deixeble, però, té la certesa que si es solidaritza amb el Messies humiliat i assassinat, també es solidaritza amb el Fill de l’home gloriós i vivent.


3. Pensem-hi. Fins a quin punt estic disposat a seguir Jesús pel camí de la creu? Em deixo seduir pel camí fàcil, o bé pel camí de l’amor fins a l’extrem?

dilluns, 17 d’agost de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu... I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església

 

D. 21 de durant l’any A 

(23 agost 2020)

 

1.Llegim el text (Mt16,13-20)


13Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles: Qui diu la gent que és el Fill de l’home? 14Ells respongueren: Uns diuen que és Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes. 15Ell els pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc? 16Simó Pere respongué: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.

17Llavors Jesús li va dir: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. 18I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. 19Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.

20Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús


Aquesta escena de Jesús amb els seus deixebles comença a preparar el terreny al discurs de Jesús a l’Església (Mt 18,1-35). S’hi distingeix: 1) un diàleg entre Jesús i els deixebles (16,13-16), a partir de dues preguntes de Jesús, i la segona, adreçada a «vosaltres», suscita la confessió de Pere: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu; 2) les paraules de Jesús a Pere (16,17-19), que consten d’una benaurança (Feliç de tu...), d’una promesa–missió (Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra...), i d’una investidura (Et donaré les claus del Regne del cel...); 3) la conclusió (16,20): Jesús mana als seus deixebles que no diguin a ningú que és el Messies, perquè encara no n’han comprès el sentit veritable.

Mateu ofereix una escena original, on les paraules de Jesús a Pere: 1) són una ampliació redaccional de Mt (no les trobem ni a Mc ni a Lc); 2) s’arrelen en una tradició petrina, recollida i reinterpretada per Mt, però que també troba ressò a Lc 22,31-32 i a Jn 21,15-17. També cal dir que: 1) a partir del text actual és impossible reconstruir la situació vital en què ha madurat aquesta tradició petrina o han estat formulades les sentències sobre les quals s’ha condensat; 2) el seu gènere literari actual és una declaració i catequesi sobre el paper eclesial de Pere. Per a Mateu, Pere fa de pal de paller entre els diversos tipus de judeocristians (des dels més liberals als més conservadors) i els pagans convertits, que hi ha en l’Església naixent. Així, Pere assumiria, des de l’inici, el servei d’unitat enmig dels conflictes entre cristians.

En la mateixa confessió de Pere, Mateu revela el sentit de la figura de Pere al si de l’Església: 1) és més que el portaveu d’una opinió comuna, ja que és destinatari d’una especial revelació divina, subratllada per la benedicció de Jesús; 2) tot i que no és el primer a confessar la fe, ja que abans ho han fet els deixebles (Mt 14,33), té la prioritat que li dóna Jesús: declarant-lo Perepedra, sobre la qual serà edificada l’Església, i donant-li el poder de les claus; així, la seva confessió, tot i no tenir una prioritat cronològica (que Marc conserva), té una prioritat eclesial. Les claus del Regne són preses dels escribes i fariseus i donades a Pere per a vèncer les forces del Mal.

 

3. Pensem-hi


  • Visc la fe com a do de Déu? Sóc agraït aquest do?
  • Quina és la meva missió en l’Església?
  • Amb la força de la fe lluito contra les forces del Mal?

diumenge, 9 d’agost de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos

D. 20 de durant l’any A 

(16 agost 2020)


1. Llegim el text (Mt 15,21-28)

21Jesús se’n va anar d’allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. 22Una dona cananea, que era d’aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi! La meva filla està endimoniada i sofreix molt. 23Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre. 24Jesús els digué: Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. 25Però la dona vingué a prosternar-se davant d’ell i li deia: Senyor, ajuda’m! 26Jesús contestà: No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets. 27Ella digué: És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos. 28Llavors Jesús li respongué: Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols. I des d’aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest relat és sorprenent, ja que presenta Jesús aprenent d’una dona estrangera. Jesús es deixa convèncer pels arguments de l’altre, en aquest cas d’una dona que no pertany al poble d’Israel. Un relat que convida a aturar-se en els dos protagonistes: la dona cananea i Jesús.

El silenci de Jesús davant la pregària de la dona cananea provoca la intervenció dels deixebles. I aquesta intervenció provoca la reacció de Jesús, manifestant la finalitat de la seva missió: dur l’Evangeli de Déu únicament als fills d’Israel. La dona insisteix i aleshores Jesús respon metafòricament, tot dient-li que els fills són els jueus i els gossos són els gentils (els qui no pertanyen al poble d’Israel) i el pa és l’Evangeli de salvació que porta Jesús a Israel. I la dona, en lloc d’ofendre’s (els jueus tractaven de gos els no jueus), reacciona amb una altra metàfora, on es compara ella mateixa amb els animals que, tot i no asseure’s a taula com els fills, en mengen les engrunes. La dona no perd l’esperança tot i ser conscient que cadascú ha d’estar al seu lloc, Jesús amb els jueus i ella amb els gentils. No la perd perquè està convençuda que el pa es pot compartir.

La dona reconeix l’estatus jueu de Jesús amb el títol Fill de David. Jesús és fidel a l’aliança de Déu amb els jueus. La dona creu que la salvació que porta Jesús també és per als no jueus. La dona mostra la seva fe. Jesús accepta la reflexió de la dona, en lloa la fe i li guareix la filla. I el miracle de la fe és confirmat pel de la guarició. Aleshores l’Evangeli de la salvació també abasta els gentils.

Una dona forastera s’ha convertit en model de fe i anticipa la missió evangelitzadora de tota l’Església, a sortir d’ella mateixa i abastar tot el món.

 

3. Pensem-hi

La meva pregària de petició és persistent i convençuda com la de la cananea? L’obstinació de la cananea m’anima a fiar-me sempre de la generositat i misericòrdia de Déu? 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor

 

Assumpció de la Mare de Déu 

(15 d’agost)


1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

39Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, 40va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. 45Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà. 46Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, 47el meu esperit celebra Déu que em salva, 48perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, 49perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, 50i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. 51»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, 52derroca els poderosos del soli i exalta els humils; 53omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. 54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

56Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.


2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).

La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.

El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat.


3. Mirem la nostra vida i acció

  • On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
  • Sabem reaccionar com Maria davant l’acció de Déu?
  • I sabem lloar la fe dels qui ens posen davant del Senyor?

diumenge, 2 d’agost de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Home de poca fe! Per què has dubtat?

49 cA Ordinario 19

D. 19 de durant l’any A 

(9 agost 2020)

 

1. Llegim el text (Mt 14,22-33)


22Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d’ell cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. 23Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. 24Mentrestant, la barca ja s’havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. 25A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. 26Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren: És un fantasma! I es posaren a cridar de por. 27Però de seguida Jesús els digué: Coratge! Sóc jo. No tingueu por. 28Pere li contestà: Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua. 29Jesús li digué: Vine. Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. 30Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà: Senyor, salva’m! 31A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Home de poca fe! Per què has dubtat? 32Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. 33Els qui eren a la barca es prosternaren davant d’ell i exclamaren: Realment ets Fill de Déu!

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús


L’encapçalament del text uneix el gest dels pans amb una nova escenografia, més intraeclesial: la imatge de la barca, on Jesús fa pujar els deixebles. Aquí tornen a sortir els tres cercles que s’inicien a la fe en Jesús: Pere, els deixebles i la gent.

Jesús se separa de la gent, fa embarcar els deixebles amb Pere i es retira sol a la muntanya per pregar (al·lusió a la situació actual de Jesús amb el Pare?). Jesús pren la iniciativa i determina el desenvolupament dels esdeveniments d’una manera misteriosa: és l’absent present.

El centre del drama és la trobada de Jesús amb els deixebles i Pere sobre el llac, a la fi de la nit (enmig de la por). I es desenvolupa en dos actes: la manifestació de Jesús als deixebles amb Pere: camina sobre l’aigua; i el gest de salvació de Jesús envers Pere que s’enfonsa, mentre va cap a Jesús. Pere mostra l’obediència de la fe, només l’adversitat pot fer trontollar la fe. Entre la situació inicial, marcada per l’absència de Jesús i la final, quan hi és present, els dos encontres amb Jesús fan passar els deixebles –els de la barca i Pere– de la por a la fe: Realment sou Fill de Déu.

L’escena amb Pere destaca que el deixeble (Pere n’és el model) és convidat a fiar-se totalment del Senyor, fins i tot en els moments més crítics. Pere aprèn de la pròpia feblesa i s’adona que cal arriscar-se (sortir de la barca i jugar-se la vida) per tal d’entendre què vol dir fiar-se del Senyor.

Jesús es revela als seus deixebles enmig de les dificultats (la barca que va contracorrent enmig del món) i els confirma en la fe, alliberant-los de la por i del dubte. I es revela com a Déu que és: No tingueu por, que sóc jo (Ex 3,14; Is 43,10; 44,6; 46,9). Literalment, Jesús diu: No tingueu por que jo sóc! és a dir, us trobeu davant el Senyor.

Jesús ve de la seva experiència de pregària dalt la muntanya; aquest fet destaca la presència del Senyor que s’acosta misteriosament als deixebles. Jesús és el Senyor que domina les forces de la natura (el vent amainà) i és el Salvador (li donà la mà) de l’Església enmig de les proves.

El relat d’avui s’inspira en la tradició bíblica i en experiències pasquals. No s’hauria d’excloure, però, que s’arreli en el record d’una misteriosa trobada amb Jesús, durant una moguda travessia pel llac.

 

3. Pensem-hi


  • Creure en Jesús fa que m’arrisqui en el seu seguiment?
  • Trobo el temps per a pregar?
  • Quan els fets i les situacions em superen m’arrisco a caminar cap a Jesús?
  • Confiar en Déu em sosté en els moments durs i difícils?