Revista "Evangeli i Vida" núm 140

dilluns, 30 de setembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Augmenta’ns la fe


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/51ordinarioC27.jpg
Diumenge 27 durant l’any C  
(6 octubre 2019)


1. Llegim el text (Lc 17,5-10)

5Llavors els apòstols digueren al Senyor: Augmenta’ns la fe. 6Ell va respondre: Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: «Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar», i us obeiria. 7¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: «Vine de seguida a seure a taula»? 8¿No li dirà més aviat: «Prepara’m alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu»? 9¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? 10Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: «Som uns servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer.»

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

D’entrada, la petició dels apòstols sorprèn per la seva brusquedat. Fins ara no s’havia insinuat el tema de la fe. La fe sols l’augmenta Déu; per això Lluc recorda la condició divina de Jesús anomenant-lo Senyor. Aquí no es tracta de la poca fe dels deixebles com a Mt 17,20, sinó de la força de la fe. Heus aquí que els apòstols adrecen al Senyor Jesús una pregària a fi de tenir una fe més robusta (sols com un gra de mostassa, que és molt petit i es fa robust) per a dur a terme les responsabilitats eclesials.
Fer el camí de Jesús implica sostenir-se en la robustesa de la fe. Precisament les dues imatges antitètiques que clouen l’ensenyament sobre la fe: plantar-se i en el mar, mostren la incommensurabilitat del poder de la fe. El qui té fe, té un poder incommensurable.
L’ensenyament sobre el servei apunta que res no és indispensable en el servei al Senyor. En efecte, la utilitat del servei no està en la seva productivitat, sinó en el fet de servir. El deixeble és convidat a identificar-se amb l’esclau que fa el que se li mana sense esperar res per la fidelitat i l’obediència mostrades.
La paràbola del servent inútil (Lc 17,7-9) és de les que obren el diàleg amb una pregunta i de les que conviden a identificar-se amb un dels personatges, ací l’esclau. Tal com un esclau fa el que ha de fer, ningú no esperarà mai que la fidelitat i l’obediència mostrades no li atorguin cap dret sobre el seu senyor. Així doncs, la paràbola apunta que el deixeble no ha reivindicar res a Déu pel servei fet (no compta res la productivitat). Tampoc Déu no està obligat a recompensar el servei que el deixeble està cridat a fer (el que compta és la gratuïtat).

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

M’he preguntat mai sobre la força de la meva fe?
Què em mou a ser generós, a estimar gratuïtament els altres?
El servei que faig té sentit com a tal o espero ser recompensat?
Com visc la gratuïtat del meu servei?

dijous, 26 de setembre de 2019

Moltes gràcies Florenci!!!


 



(Pim Queralt-CR) La matinada del dia de la Mercè ens va deixar en Florenci Costa: prevere de la diòcesi de Vic, consiliari dels moviments d’Acció Catòlica i sacerdot pradossià. Tres identitats que defineixen la seva vida al servei de l’Església, del laïcat de casa nostra i el seu desig de ser, primer que res i com a fonament de tot, veritable deixeble de Jesucrist. Aquest dimecres a la tarda s’ha fet el funeral a Navarcles, on havia nascut el 18 de juny de 1936, fa 83 anys
En tots els àmbits va fer un treball de base seriós i exigent. Va treballar en un fàbrica fins el 1958 i, després de fer el servei militar a Lleida, va entrar al seminari de Vic l’any 1959. El 1964 va anar a França al seminari del Prado a Limonest i va estudiar a l’Institut Catholique de Lyon, on es va llicenciar en teologia l’any 1968. Posteriorment, el 1998, va fer una tesi dedicada a «La divinitat de Jesucrist en el P. Antoine Chevrier. De l'apologètica a la mística» a la Facultat de Teologia de Catalunya.
A finals dels anys 60 torna a Catalunya, a Manresa. El 1977 va ser nomenat delegat de Pastoral obrera del bisbat de Vic i va viure al barri de Sant Maure, tocant a Igualada. El 1982 torna a Manresa al servei de la parròquia de la Mare de Déu de l’Esperança, al barri Mion-Puigberenguer, de la qual és rector des de 1986. Després d’una breu estada a França, torna a Manresa i va ser inscrit a la parròquia de Sant Josep (Poble Nou). Va ser professor de religió i teologia a l’Escola de Mestratge Industrial de Manresa, a l’Institut Superior de Ciències de la Religió de Barcelona i al Centre de Pensament Cristià de Manresa, centre que dirigir des del 2007.

Animador, exigent i lluitador

Darrera d’aquest dades hi ha una persona que a tot arreu va ser també animador, coordinador o responsable, maldant sempre per fer un treball col·lectiu i impulsar una formació sòlida de la gent. Com a rector i vicari de parròquies de barriades de Manresa on va participar i animar el moviment veïnal i va ser el primer secretari de l’Agrupació de Veïns del barri Mion-Puigberenguer.
Va acompanyar a molts grups i militants de tots el moviments a Manresa (MIJAC, JOC, ACO i professionals) i va treballar molt per la coordinació catalana de tots el moviments. A més de delegat de Pastoral Obrera del seu bisbat, va ser-ho de Catalunya, responsable del Pradó estatal, del Pradó català i membre del Consell del Pradó General. 
Amic dels amics, amic de les xerrades i passejades llargues, tímic però agosarat, interessat per tot i per a tots. Sobretot per la història, la història de la seva família, de Catalunya, del moviment obrer, del Pradó, del barri.. en definitiva la seva pròpia història. Li agrada escriure i llegir i patia perquè “avui la gent ja no llegeix”. Exigent, treballador, constant, lluitador.. i patidor. Patia  perquè es començaven projectes que quedaven aturats per la manca de compromís de molts, però on ell hi havia posat el coll. Protestava amb una mitja rialla i un xic d’ironia. 
Escoltava amb molta atenció, escoltava amb la mirada. A vegades, però,  tancava els ulls “per escoltar millor” em deia. Pregava i pensava a fons, donava tombs a les coses. Proposava i actuava. Era un verdader intel·lectual que va optar per posar-se al servei de l’Església i, sobre tot, de l’evangelització del pobres.

Pim Queralt és membre de l'Institut Femení del Pradó

dilluns, 23 de setembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ...fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/50ordinarioC26.jpg
D. 26 de durant l’any C 
(29 setembre 2019)

1. Llegim el text (Lc 16,19-31)

19. 20Un pobre que es deia Llàtzer s’estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, 21desitjant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres. 22El pobre va morir, i els àngels el portaren al si d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. 23Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. 24Llavors va exclamar: Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d’aquestes flames. 25Abraham li respongué: Fill, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. 26A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d’aquí on som cap a vosaltres, ni d’on sou vosaltres cap aquí. 27El ric va insistir: Llavors, pare, t’ho prego: envia’l a casa del meu pare, 28on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments. 29Abraham li respongué: Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin. 30El ric insistí encara: No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran. 31Abraham li digué: Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti.

2. Comprenem el text a la llum del ministeri de Jesús

Tot fent el camí, Jesús posa un contrapunt a la paràbola de l’administrador astut (16,1-8a) del diumenge passat (d. 25) amb una altra paràbola, que contraposa dos personatges: el ric innominat i el pobre Llàtzer.
Una paràbola que té dues parts ben definides. Així, la primera (16,19-26) descriu dos estils de vida antitètics: la vida opulenta i farta del ric i la vida pobra i famolenca de Llàtzer, i dues situacions antitètiques ben dibuixades en la vida d’ultratomba (separades per una fossa immensa), on s’estableix un diàleg entre Abraham i el ric, i on Llàtzer sols hi surt per referències. La segona part (16,27-31) centra l’atenció no pas en Llàtzer, sinó en els cinc germans vius del difunt ric opulent i fart.
El missatge de la primera part recorda gràficament la felicitat promesa als pobres (6,20) i la malaurança promesa als rics que no s’han convertit (6,24), és a dir, que no s’han desprès (alliberat) de les riqueses.
Jesús no para de respondre al desconegut que li va preguntar sobre qui se salvarà (13,23); i dibuixa la neta disparitat que hi ha entre el destí del qui ha viscut nedant en la riquesa fins a saciar-se’n i el destí del qui ha viscut en la misèria patint tota mena de privacions.
Jesús no fa cap judici, sols indica la brutal inversió de les situacions: Ara ell ha trobat consol (Déu l’ha consolat) i tu, sofriments.
El missatge de la segona part se centra en la conversió, que no ha de ser fruit d’un miracle espectacular, sinó de la recepció i acolliment de la Llei i els Profetes. Així doncs, se salvarà el qui creu en la Paraula de Déu manifestada en Jesús, l’escolta i en fa vida (vegeu 5,1; 8,15.21; 10,39). Mentre Abraham proposa escoltar Moisès (la Llei) i els profetes als descendents del ric, Déu Pare mana escoltar Jesús als seus deixebles (9,35).
Jesús no sols s’adreça als qui en comptes de ser amics dels pobres ho són dels diners (16,4), sinó també als seus deixebles (16,1). Aquests darrers són interpel·lats per la referència a una possible conversió miraculosa, a causa del trobament amb un mort ressuscitat (16,31), al·lusió a la mort i resurrecció del mateix Jesús (9,22; 18,33).
Aquesta és l’única paràbola que un dels seus personatges té nom: Llàtzer, que precisament significa Déu ha ajudat, un nom que s’adiu molt amb el relat: un pobre que rep la més absoluta indiferència del veí ric (que, en canvi, pot ser un de nosaltres enganxat als béns materials), i que quan mor ningú no se n’ocupa, ni d’enterrar-lo, però rep l’acolliment i l’ajuda de Déu. Heus ací que Llàtzer es converteix en el tipus que provoca en l’indiferent una actitud de conversió i que recorda la clara opció de Déu pels pobres.

3. Mirem la nostra vida i acció

  • Sóc indiferent davant qualsevol situació dels altres?
  • Cerco posar-me en la pell dels altres?
  • Quina reacció em provoca aquesta paràbola?

diumenge, 15 de setembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No podeu servir alhora Déu i el diner


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/49ordinarioC25.jpg
D. 25 de durant l’any C 
 (22 setembre 2019)

1. Llegim el text (Lc 16,1-13)

1Jesús deia també als seus deixebles: Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. 2Ell el cridà i li digué: Què és això que sento a dir de tu? Dóna’m comptes de la teva administració, perquè d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns. 3L’administrador va pensar: Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m’hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. 4Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l’administració. 5Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: Quant deus al meu amo? 6Li respongué: Cent gerres d’oli. Ell li digué: Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta. 7A un altre li digué:  I tu, quant deus? Li respongué: Cent sacs de blat. Ell li diu: Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta. 8I el Senyor va lloar l’administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia: Els fills d’aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum.
9I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s’hagi acabat, us rebin a les estances eternes. 10Qui és fidel en una cosa molt petita, també és fidel en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. 11Per tant, si no heu estat fidels en l’administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? 12I si no heu estat fidels en les coses que són d’un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany? 13Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La segona part del camí de Jesús cap al Pare  iniciava amb una qüestió: ¿Són pocs els qui se salven? (13,23), i diumenge passat dibuixava una imatge de Déu molt interessat a salvar el perdut i curull d’alegria pel seu retrobament (15,1-32). El capítol que avui encetem, obert i clos amb dues paràboles: la de l’administrador astut (16,1-8a) i la del ric i Llàtzer (16,19-31), indica que el qui no es deixa seduir per la riquesa serà salvat. La primera lloa l’astúcia o l’habilitat en l’ús de la riquesa i la segona en critica l’excés fins a saciar-se’n.
L’administrador no és pas lloat ni per malversar els diners d’un home ric, ni per estafar-lo falsificant-li els comptes. És lloat per la seva actuació encertada: actua astutament, ja que ha descobert que l’amistat dels pobres és més important que la riquesa. En les tres paràboles anteriors (recordem que Lluc concentra la majoria de les paràboles pròpies durant el camí de Jesús cap al Pare), Jesús s’ha adreçat als fariseus i juristes (15,2), ara, en canvi, s’adreça als seus deixebles (16,1); per tant, el deixeble ha de fer un ús positiu de les riqueses a fi de fer-se amic dels pobres (16,8-9), però també ha de renunciar a tots els seus béns si vol entrar en el Regne (16,13).
En l’actual relat lucà, formen un únic teixit la paràbola de l’administrador astut i les tres concrecions que se’n deriven.
La primera concreció (16,8b-9), a partir del paral·lelisme entre els homes del món (entre ells l’administrador astut) i els fills de la llum, apunta quina ha de ser l’actitud del deixeble en una situació conflictiva: ha de fer-se amic dels pobres, que són els qui acompanyen Jesús en el seu camí cap al Regne.
La segona (16,10-12) insisteix en la responsabilitat del deixeble en l’administració quotidiana dels béns confiats.
I la tercera (16,13) indica l’actitud fonamental que el deixeble convençut ha de tenir davant la riquesa, d’una radicalitat absoluta: no hi cap altra alternativa entre Déu i les riqueses, entre el Regne i el Diner.
La pregunta que Jesús deixa caure al qui el vol acompanyar en el seu camí és molt clara: ¿Qui vols servir? Servir Déu implica una total adhesió i disponibilitat que santifica, i servir les riqueses mena a l’esclavitud que envileix i a l’obsessió que esclafa i esclavitza. D’aquestes tres concrecions, sorgeixen tres trets que defineixen l’estil de vida del deixeble de Jesús: generós (amic dels pobres), responsable i lliure.

3. Mirem la nostra vida i acció

·         Quin ús positiu faig dels meus diners?
·         Com sóc responsable i lliure davant dels diners que tinc?

diumenge, 8 de setembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/48ordinarioC24.jpg
D. 24 de durant l’any C 
 (15 setembre)

1. Llegim el text (Lc 15,1-32)

1Els publicans i els altres pecadors s’acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. 2Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: Aquest home acull els pecadors i menja amb ells. 3Jesús els va proposar aquesta paràbola:
4¿Quin home d’entre vosaltres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? 5I quan l’ha trobada, se la posa a les espatlles ple d’alegria 6i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l’ovella que havia perdut.” 7Jo us dic que, igualment, hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
8O bé, ¿quina dona, si té deu monedes de plata i en perd una, no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? 9I quan l’ha trobada, convida les amigues i veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut.” 10Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix.
11I digué encara: Un home tenia dos fills. 12Un dia, el més jove digué al pare: Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca. Ell els va repartir els béns. 13Al cap d’uns quants dies, el fill més jove va vendre’s tot el que tenia i se’n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. 14Quan s’ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. 15Llavors es va llogar a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. 16Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. 17Llavors recapacità i es digué: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo m’estic aquí morint de fam! 18M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. 19Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers.” 20I se n’anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. 21El fill li digué: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu. 22Però el pare digué als seus criats: De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també un anell al dit i unes sandàlies als peus; 23porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, 24perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat. I es posaren a celebrar-ho. 25Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s’acostava a la casa, va sentir músiques i balls 26i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. 27Ell li digué: El teu germà ha tornat. El teu pare l’ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras. 28El fill gran s’indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. 29Però ell li respongué: Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. 30En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras. 31El pare li contestà: Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. 32Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

S’acosten a Jesús els publicans i els altres pecadors (15,1). I en aquest context, Jesús conta tres paràboles als qui el refusen com el qui porta la salvació de Déu. I no conta cap conte, sinó que s’identifica amb el pastor, amb la dona i amb el pare, que cerquen, troben i salven el que s’ha perdut (ovella, moneda, fill). Jesús anuncia i fa present (identificant-se amb el missatge) la immensa joia de Déu pels pecadors retrobats o tornats a la vida.
Les tres paràboles il·lustren un idèntic procés: 1) hi ha quelcom perdut (una ovella, una moneda de plata, un fill); 2) allò perdut és cercat amb atenció i cura o és acollit amb amor; 3) es fa festa pel retrobament d’allò perdut. Una festa que expressa l’alegria del Pare i la de l’Església: calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat (15,32). Déu i l’Església són els qui l’han retrobat i per això ho celebren junts, concedint al perdut el lloc d’honor (el vestit millor), la dignitat (l’anell) de fill, però també de germà, i la llibertat (les sandàlies, els esclaus anaven descalços).
Jesús s’adreça no sols als entesos, que miren malament que aculli els qui legalment són exclosos, sinó també als de casa, que tenen enveja del perdut i acollit amb amor (15,27-28), i que, a més, creuen conèixer el Pare, i per això, protesten quan fa el contrari del que pensaven que faria (15,29). Els dos fills fan el que s’espera que facin: el petit viu sense el pare i el gran no reconeix el seu germà; en canvi el pare sorprèn: no retreu res al petit que torna perquè troba a faltar el pa del seu pare, l’abraça i el besa; i ajuda el gran a valorar el que comparteixen. També sorprèn el pastor que s’arrisca per una sola ovella, i la dona que convida a participar de la seva alegria. Només l’amor del pare pels dos fills fa possible la joia de la comunió retrobada. El banquet celebra l’amor inestroncable del Pare i la comunió refeta, i és figura del banquet del Regne, del qual fem un tast a l’Eucaristia, on acollim l’amor de Déu manifestat plenament en Jesús i on el germà gran acull el germà petit.
En resum, amb una imatge, Jesús revela l’amor inestroncable del seu Pare, que també és el nostre. Aquesta imatge del Pare camina amb Jesús. L’amor del pare de la paràbola s’ha fet realitat en Jesús. El relat convida l’oient a descobrir aquest amor i a fonamentar-hi la fe, així com a reconèixer-se en l’ovella, la moneda i el fill perduts i retrobats. Avui Jesús respon la pregunta de fa tres diumenges: ¿Senyor, són pocs els qui se salven? (13,23), el perdut se salva, per això Jesús ha vingut.

3. Mirem la nostra vida i acció. Em reconec en l’ovella, la moneda i el fill perduts? I en el fill gran que no accepta el perdut que torna? I en el pastor que deixa les 99 i cerca la perduda? I en l’alegria de la dona que troba la moneda perduda després de cercar-la amb cura? Gaudeixo de l’amor que no para de tenir cura de tothom que estimes, com el pare de la paràbola?