dimecres, 28 de desembre del 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava

 


Santa Maria, Mare de Déu 

(1 gener 2023)


1. Llegim el text (Lc 2,16-21)

Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d’aquell infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l’infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.

2. Contemplem el misteri

Avui s’acompleix l’esdeveniment anunciat als pastors: trobaren Maria i Josep amb el nen a la menjadora. I un cop passats vuit dies (octava de Nadal), és l’hora de fer realitat l’anunci de l’àngel a Maria: li posaràs el nom de Jesús (Lc 1,31).

Ara Maria nua el reconeixement de la visita anunciada del Senyor (la menjadora: Is 1,3) amb la imposició del nom, que revela l’avui de la visita del Salvador. Lluc dóna més relleu a la imposició del nom que a la circumcisió; així, els pares són obedients al designi salvador de Déu expressat per l’àngel Gabriel.

Els pastors, que representen els creients que miren des de la fe pasqual, és a dir, des de la mort i resurrecció, van de pressa al lloc de la manifestació del Salvador: Betlem (Lc 2,5) i el reconeixen com a Déu que visita el seu poble per a salvar-lo (el troben a la menjadora: Lc 2,16). Lluc ofereix un tast del que passa a l’Església naixent: pobres i pagans reconeixen la visita del seu Senyor. A més, un cop l’han reconegut present, els pastors anuncien a tothom aquesta presència (Lc 2,17-18) i se’n van tot glorificant Déu i lloant-lo (Lc 2,20). Els pastors fan mutis. Després de reconèixer la visita de Déu en Jesús, els creients no hem de mirar més vers l’origen misteriós de Jesús sinó cap a la seva vida i acció, quan el trobem sol (adult) a la sinagoga de Natzaret, a la creu.

Els oients dels pastors manifesten admiració (Lc 2,18), reacció típica de la gent que veu la manifestació del Salvador (2,47; 4,22.32.36; 5,26; 9,43; 11,14; Ac 2,7-12); així, l’anunci del fet possibilita que tothom reconegui la visita el Senyor.

Maria medita el que veu i sent, com Jacob (Gn 37,11), i ho guarda en el seu cor, com Daniel (Dn 7,28). ¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? (Lc 24,32).

Com a tipus del creient, Maria creu (Lc 1,45), escolta la Paraula de Déu i la compleix (Lc 8,21) i prega amb tota l’Església, mentre espera la vinguda de l’Esperit (Ac 1,14). Lluc presenta Maria com la creient que fa l’esforç per a copsar l’obra de Déu, tant en el que veu i sent, com en la reacció dels pastors (els pobres i els pagans) davant el misteri de l’encarnació del seu Fill; però també és la creient que s’assabenta pels pastors que és la mare del Salvador (Lc 2,17). Maria va creixent en la comprensió de la identitat divina del seu fill (Lc 2,19.51), i hi creix des de la seva obediència a la Paraula i en la intimitat d’esclava del Senyor. És el mateix Déu qui li va obrint els ulls de la fe.

En la figura de Maria, Lluc uneix la història de Jesús: el seu origen misteriós, la seva vida i mort fins a entrar en la seva glòria (Lc 24,26), amb la proclamació de la seva identitat de Senyor i Messies (Ac 2,36) per l’Església apostòlica. Maria representa el creient que viu ben travat tot el misteri de la fe en Jesucrist.

3. Pensem-hi

  • Acullo la visita de Déu en Jesús i l’anuncio als del meu entorn?
  • M’admiro de la manifestació del Salvador en la història humana?
  • Escolto i medito el misteri de Nadal teixit (ben lligat) amb el misteri de la Pasqua?

diumenge, 18 de desembre del 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres




Nadal (missa del dia)

 

1. Llegim el text (Jn 1,1-18)

1Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. 2Ell estava amb Déu al principi. 3Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi ha vingut sense ell.

4En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. 5La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

6Déu envià un home que es deia Joan. 7Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. 8Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.

9Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. 10Era present en el món, que per ell ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha reconegut. 11Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han acollit.

12Però a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. 13No han nascut per descendència de sang, ni d‘un desig carnal, ni d‘un voler humà, sinó de Déu mateix.

14El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

15Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» 16De la seva plenitud, tots nosaltres n‘hem rebut gràcia rere gràcia. 17La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. 18A Déu, ningú no l‘ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l‘ha revelat.

 

2. Comprenem el text

És el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa; millor dit, la Paraula present en la Llei i els Profetes és ara la Saviesa. Però la Paraula identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment). El pròleg joànic recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot identificar-se amb la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i esdeveniment en Jesús de Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.

El pròleg joànic situa la Paraula en l‘espai-temps. La indicació al principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació amb el poema de la creació (Gn 1), on tot és creat per la Paraula, i amb la tradició sapiencial (Pr 8,22), quan la Saviesa ja existia. Des de sempre, la Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (1,9), ha habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (1,11); però fins ara no s'ha fet sarx (1,14), fet home. Per tant, el relat sobre Déu gira entorn de l‘abans de la seva encarnació i el després de la seva encarnació.

El pròleg joànic conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el seu Fill (1,12). Com des d‘ara, els humans poden participar de la plenitud de la vida de Déu en Jesucrist (1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ha creat els humans per a comunicar-los la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat.

En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o no acollir-lo, si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva humanitat, que és la nostra.

El pròleg joànic consta de sis estrofes: (1) la Paraula preexistent (1,1-3); (2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (1,4-5); (3) el testimoniatge de Joan (1,6-8); (4) la Paraula ve a trobar els humans (1,9-12); (5) l‘encarnació de la Paraula (1,14), cim de la revelació; (6) la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha revelat el Déu invisible (1,15-18).

 

3. Pensem-hi

·       Com penso acollir la Paraula de Déu que s’ha fet humanitat, fragilitat, precarietat en l’infant Jesús?

·       I què em suposa acollir a casa meva (en la meva vida i acció) la Paraula de Déu encarnada?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora

 


Evangeli de la nit de Nadal

 

1. Llegim el text (Lc 2,1-14)

1Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. 2Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. 3Tothom anava a inscriure’s, cadascú a la seva població. 4També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la casa i la família de David. 5Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, que estava compromesa amb ell en matrimoni. Maria esperava un fill. 6Mentre eren allà, se li van complir els dies 7i va infantar el seu fill primogènit; el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal. 8A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. 9Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. 10Però l’àngel els digué: No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 12Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. 13I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: 14Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.

 

2. Comprenem el text

Avui s’acompleixen les promeses, arriba la salvació de Déu. Lluc és el qui més usa l’adverbi avui en el seu evangeli, a fi de subratllar com la salvació entra en la història humana.

Lluc ofereix el marc històric i teològic del naixement del fill esperat. Així, lliga el cens (marc universal: tots els pobles en són els destinataris), que porta els esposos Josep i Maria a Betlem (el lloc de la manifestació del Messies esperat), amb el fet que el fill del casal de David neixi en una menjadora. Així Jesús neix a la ciutat de David, però no en un allotjament com un foraster, sinó en una menjadora, on Israel ha de reconèixer el seu Senyor: «un bou coneix el seu propietari i un ase, la menjadora del seu amo, però a mi, Israel no em coneix» (Is 1,3). Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.

Al si d’aquest marc, universal (cens) i alhora concret (menjadora), emergeix l’anunci de l’àngel als pastors, que, vivint al ras, vetllen. Precisament els pastors, perquè vetllen i viuen al marge de la Llei de Moisès, representen el poble de Déu que rep, ara i aquí, la salvació, i alhora, els pobres de sempre, prototipus dels qui esperen i dels exclosos de la vida de Déu, segons el judaisme oficial.

L’anunci del misteri de Nadal segueix l’esquema literari d’anunciació: 1) un àngel s’apareix als destinataris de l’anunci: els pastors; 2) els pastors tenen por; 3) el missatge és font d’alegria per l’avui de la salvació i per la identitat del nascut: és el Salvador, el Messies, el Senyor; 4) el signe: els bolquers (defineix la reialesa del nascut; cf. Sv 7,4-5) i una menjadora (revela que el Senyor es rebaixa i es  despulla dels honors). En definitiva, no és Cèsar August el salvador i el sobirà del món com podria semblar, sinó aquest nen nascut ara i aquí en la seva ciutat, però tractat com a sobrant.

El càntic dels àngels confirma la irrupció de la salvació (la pau) de Déu als homes que estima el Senyor, els pobres de tots els temps. Els àngels reconeixen el que els deixebles arribaran a reconèixer després de la seva resurrecció: la glòria de Déu en Jesús.

 

3. Contemplem Jesús

El nen que neix és el rei d’Israel que no ha estat acollit com a tal pel seu poble. El signe de la seva reialesa són els bolquers. El signe que no és un foraster el trobem en el fet que no troba lloc a on s’allotgen els forasters, és a dir, a la sala reservada per als hostes.

No ha estat acollit pels seus (cf. Jn 1,11), per això és col·locat en una menjadora, on és reconegut com a Senyor d’Israel. Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.

Jesús és l’únic Salvador, perquè és el Messies i el Senyor. Aquest és el veritable evangeli per a tota la humanitat.

 

4. Pensem-hi

A què em convida el misteri del Nadal?

Amb quins personatges de l’escena m’identifico?

·       Amb els pastors, als quals se’ls anuncia el misteri de la presència de Déu (la glòria del Senyor) en un infant?

·       Amb Maria, meravellada de l’esdeveniment, que faixa el fill en bolquers, reconeixent-lo rei i el posa en una menjadora, perquè sigui reconegut com a Senyor?

·       Amb l’àngel i l’estol d’àngels, que viuen i celebren el misteri que anuncien, que Déu visita la humanitat per a alliberar-la del mal i del pecat, i ho fa des de la perifèria i amb les persones de la perifèria?

diumenge, 11 de desembre del 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d’Emmanuel, que vol dir «Déu amb nosaltres»

 


Diumenge 4t d’Advent A 

(18 desembre 2022)


1. Llegim el text (Mt 1,18-24)

18Jesús, el Messies, va ser engendrat d’aquesta manera: Maria, la seva mare, estava compromesa en matrimoni amb Josep i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. 19Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l’acord matrimonial. 20Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha engendrat ve de l’Esperit Sant. 21Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. 22Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: 23La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d’Emmanuel, que vol dir «Déu amb nosaltres». 24Quan Josep es despertà, va fer el que l’àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.


2. Comprenem el text i contemplem-lo

Tenim una síntesi cristologicopneumatològica que revela la identitat de Jesús a Josep. La genealogia de Jesús (Mt 1,1) acabava sense esmentar la paternitat de Josep (Mt 1,16). Ara s’explica aquesta presumpta irregularitat en l’origen de Jesús amb una narració que en precisa la veritable identitat. Si a Lluc la destinatària de la revelació és Maria, a Mateu, n’és Josep, perquè entre els seus oients n’hi ha procedents del judaisme.

La concepció de Jesús s’esdevé en el temps que, segons el ritu i costum dels jueus, va del compromís matrimonial (són esposos) a la vida matrimonial (viure junts). Aquest fet introdueix l’explicació del veritable origen de Jesús i la definició del paper de Josep. D’entrada i per evitar qualsevol malentès, Mateu indica que la concepció del fill en Maria és obra de l’Esperit Sant (Mt 1,18). Així, la perplexitat de Josep indica les dues possibles actituds davant d’aquesta concepció virginal: l’acusació d’adulteri i ruptura del contracte matrimonial sense humiliar ni difamar Maria (evitant la investigació oficial), o bé el reconeixement de l’origen misteriós del fill de Maria i separació de l’esposa per tal de no aparèixer com a pare d’un fill que ve de Déu. Aquesta situació que viu Josep s’indica amb dos atributs: espòs de Maria i bo (fidel a la Llei). Des d’una visió segons la Llei, semblaria que el fet de ser espòs i bo impediria de conviure amb l’esposa considerada adúltera; des de la visió mateana (síntesi judeocristiana), però, és espòs i bo perquè fa la voluntat de Déu. A Mateu li interessa notar l’obediència de Josep i la seva fidelitat al pla salvador de Déu.

El paper de Josep és acollir Maria com a esposa seva i donar la paternitat legal al fill que naixerà, i així garantir-li l’estatut històric de la descendència davídica. Josep entén que ha rebre Maria com a esposa per la revelació sobre l’origen diví del fill concebut (és obra de l’Esperit Sant), i entén que n’ha de ser el pare legal (donar-li el nom) per la revelació del nom Jesús, que en revela la missió: perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. A més, el nom Jesús també inclou la identitat divina del fill i l’acompliment de totes les expectatives messiàniques llegides en Is 7,14. En efecte, és Déu que salva i és amb el seu poble fins a la fi del món (Mt 28,20).

L’obediència de Josep fa possible el projecte de salvació que li ha estat revelat: acollir Maria com a esposa (Mt 1,24) i reconèixer-li el fill donant-li el nom que li ha estat revelat (Mt 1,25). Jesús és fill de David per Josep i és Fill de Déu per obra de l’Esperit Sant.


3. Pensem-hi

  • Escolto la Paraula de Déu i l’obeeixo?
  • Estic obert/a a acollir qualsevol crida que vingui de Déu?

diumenge, 4 de desembre del 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí



Diumenge 3r d’Advent A 

(11 desembre 2022)


1. Llegim el text (Mt 11,2-11)

2Joan, que era a la presó, va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles 3a preguntar-li: ¿Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre? 4Jesús els respongué: Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: 5els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova. 6I feliç aquell qui no em rebutjarà! 7Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? 8Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats s’estan als palaus dels reis! 9Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. 10És aquell de qui diu l’Escriptura: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí.11En veritat us ho dic: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Per a Mateu Jesús és Déu amb nosaltres (Mt 1,23). I davant la reacció suscitada perquè Déu salva en Jesús (cf. Mt 1,21), obre una secció que va des de la perplexitat de Joan Baptista fins a l’oberta hostilitat dels fariseus (cf. Mt 11,1-12,50).

A partir de la reacció que Jesús suscita en Joan Baptista, Mt pinta un quadre que relaciona ambdues figures i les seves respectives vingudes (Mt 11,2-19). Un quadre amb tres escenes: l’enquesta de Joan i la resposta de Jesús (Mt 11,2-6), l’elogi Jesús a Joan (Mt 11,7-15) i la interacció que hi ha entre la vinguda de Joan i la de Jesús (Mt 11,16-19).

El text llegit sols conté la primera escena (Mt 7,2-6) i un tros de la segona (Mt 11,7-11). La primera escena mostra que la pregunta de Joan parteix de l’acció de Jesús i que la resposta de Jesús convida a fer una lectura profètica de la seva acció, a prendre posició davant el que veuen i senten. L’acció de Jesús realitza l’acompliment de les promeses messiàniques: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten (Is 29,18; 35,5-6a), els morts ressusciten (Is 26,19). Són signes que anticipen l’evangelització dels pobres (Is 61,1) i la salvació de Déu dels temps messiànics, manifestats ara en Jesús, i que conviden a la fe, a acollir Jesús, el mateix Déu que salva. Ja que el temps d’Advent convida a fixar-nos en la figura de Joan, cal notar que Joan havia anunciat la vinguda del Messies (Mt 3,11), però el Messies que havia anunciat no encaixa amb Jesús (Mt 3,12). Així doncs cal acollir Jesús com a Messies que és, però no pas com Joan i els seus deixebles creien que seria; per això exclama: feliç aquell que no quedarà decebut de mi (Mt 11,6).

La segona escena presenta el testimoniatge de Jesús sobre Joan Baptista. Amb una sèrie de preguntes, Jesús en destaca tant el seu paper excepcional i únic en el projecte de Déu, com els trets que defineixen el seu tarannà profètic: és coratjós (no com una canya sacsejada pel vent) i auster (no porta vestits delicats), i és el precursor que prepara la vinguda del Messies.

Jesús parteix del sentit popular que ha copsat els aspectes més genuïns del Baptista com a profeta, per tal de situar-lo dins del temps messiànic realitzat. Així, la tensió entre el temps de preparació i el seu acompliment és descrita per la relació que s’estableix, des de la fe, entre el gran i el petit: mentre Joan és el més gran d’entre tots els que les mares han portat al món, el més petit dels deixebles és més gran que ell en el Regne inaugurat.


3. Mirem la nostra vida i acció

En què em fixo de Jesús? I Jesús, en què convida a fixar-me de les persones?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu

 


Immaculada Concepció 

(8 desembre)


1. Llegim el text (Lc 1,26-38)

26El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, 27a una noia verge, compromesa en matrimoni amb un home de la casa de David que es deia Josep. El nom de la noia era Maria. 28L’àngel entrà a trobar-la i li digué: Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. 29Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. 30L’àngel li digué: No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. 31Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. 32Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. 33Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. 34Maria preguntà a l’àngel: Com podrà ser això, si jo soc verge? 35L’àngel li respongué: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. 36També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, 37perquè per a Déu no hi ha res impossible. 38Maria va dir: Soc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula. I l’àngel es va retirar.


2. Comprenem el text

Maria és saludada amb la missió (Lc 1,28) i el nom (Lc 1,30), com en el relat d’anunciació d’Isaac (Gn 17,5). Maria és destinada a ser la mare del qui ja és Fill de l’Altíssim (Lc 1,32), Fill de Déu (Lc 1,35). Això indica que la intenció lucana és eminentment oferir una reflexió sobre Jesucrist, tot i donar alguna pinzellada sobre la figura de Maria: verge i obedient (Lc 1,34.38). Precisament perquè el nen no és només l’hereu del tron de David (Lc 1,32), sinó Fill de Déu, Maria és verge (Lc 1,27).

La litúrgia de la festa d’avui convida a fixar-nos en Maria com l’esclava del Senyor (Lc 1,38) i la plena de la gràcia del Senyor (Lc 1,28). La versió litúrgica segueix la versió de la Vulgata (en llatí diu: gratia plena) que ha marcat tota una interpretació, certament fidel al participi perfecte original. En efecte, Déu ha afavorit Maria (Lc 1,30), li ha concedit aquella gràcia rebuda en Crist (cf. Ef 1,6), però en plenitud perquè és la mare del seu Fill.

Calia una mare que, com a representant de tots els vivents, permetés que Déu es fes vivent, és a dir, que passés per la mort. I ho permet quan accepta la seva Paraula i l’acompliment de la seva promesa (cf. 2Sa 7,8-16; Gn 12,3; Lc 1,54-55). Maria s’identifica amb la figura d’Anna (1Sa 1,11) i s’obre totalment a la voluntat de Déu (cf. Lc 8,21). L’obediència de Maria segella l’inici de l’Església, n’és també la mare. La decisió lliure de Maria no sols expressa l’inici de la seva relació amb el pla misteriós de Déu: és l’esclava del Senyor (la seva llibertat està en el Senyor), sinó també la seva identificació amb els pobres del Senyor: depèn totalment de la gràcia de Déu.

Déu omple Maria de la seva gràcia assignant-li una missió irrepetible i única: la de ser la mare del seu Fill únic i del Messies davídic. Maria esdevé el model de com Déu pot capgirar-ho tot (Lc 1,46-53): d’una verge humil hebrea en fa una mare extraordinària per a tots els pobles, la nova mare dels vivents. La decisió lliure de Maria ens obre a l’autèntica i veritable llibertat.


3. Pensem-hi

  • En quina mesura m’identifico amb el sí lliure i confiat de Maria a l’obra de Déu?
  • Com m’obro al do (la gràcia) de Déu que m’invita a col·laborar en l’edificació del seu Regne?

dilluns, 28 de novembre del 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Per aquells dies es va presentar Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea

 


Diumenge 2n d’Advent A 

(4 desembre 2022)

1. Llegim el text (Mt 3,1-12)

1Per aquells dies es va presentar Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea 2dient: Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop. 3De Joan parlava el profeta Isaïes quan deia:  És la veu d’un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. 4Joan duia un vestit de pèl de camell i portava una pell a la cintura; el seu aliment eren llagostes i mel boscana. 5Anaven a trobar-lo gent de Jerusalem, de tot Judea i de tota la regió del Jordà, 6confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. 7Quan Joan veié que molts fariseus i saduceus hi anaven perquè els bategés, els va dir: Cria d’escurçons! Qui us ha dit que us escapareu del judici que s’acosta? 8Doneu els fruits que demana la conversió, 9i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres. 10Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. 11Jo us batejo amb aigua perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. 12Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era; arreplegarà el blat i l’entrarà al graner, però cremarà la palla en un foc que no s’apaga.


2. Comprenem el text

Mateu retrata la figura i l’acció de Joan des de l’Escriptura (3,1-6) i de la seva predicació (3,7-12). Destaca el seu estil de vida i el fet que bateja i fa el que Isaïes havia anunciat (Is 40,3). I que crida a la conversió i anuncia el judici de Déu, la irrupció de la justícia de Déu.

Joan apareix com el primer predicador de la conversió, de l’opció per un estil de vida que faciliti l’entrada al Regne messiànic imminent. És el precursor: en el seu estil de vida i predicació, ja fa entreveure quina serà la missió del Messies.

Joan Baptista denuncia el conjunt del judaisme oficial, oposat a la salvació de Déu en Jesús. Els fariseus (reformistes amb tocs integristes) i els saduceus (conservadors i garants del sistema) són emparentats amb l’estirp de la serp (l’escurçó), imatge que significa la maldat perversa i obstinada, i que contrasta amb l’estirp del Messies.

Mateu, per boca del Baptista, vol desemmascarar dues falses seguretats: la dels ritus estèrils (no mostren la conversió) que pretenen assegurar la immunitat davant el judici de Déu, i el fet de fer servir la pertinença a l’estirp d’Abraham com a coartada per a escapar-se del judici de condemna. El criteri últim i decisiu és la conversió i l’adhesió íntegra i fidel al Senyor, que implica un estil de vida segons les exigències de la seva voluntat (els bons fruits).

El Baptista revela el protagonista del judici de Déu: el qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Aquí són definides les característiques dels dos baptismes i són presentats els protagonistes. Un baptisme és amb aigua per a la conversió (i no pas per al perdó dels pecats, com als altres dos sinòptics; per a Mateu, només la sang de Jesús pot perdonar els pecats: 26,28), i l’altre baptisme és amb l’Esperit i amb foc per a la salvació. El Baptista és menys que l’esclau i el qui ha de venir és el Senyor; el Baptista anuncia el judici i el qui ha de venir és el Jutge, el purificador de la seva era..


3. Mirem la nostra vida i acció

Arrelo la meva vida i acció en la fidelitat a la voluntat de Déu (els bons fruits) i no pas en falses seguretats i vanitats? Quines són les falses seguretats i vanitats que m’impedeixen preparar el Regne i acollir el Senyor?

dilluns, 21 de novembre del 2022

Festa del Pradó de Catalunya i les Balears 2022

 


Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada

 


Diumenge 1r d’Advent A 

(27 novembre 2022)

 

1. Llegim el text (Mt 24,37-44)

37Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l’home. 38Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca; 39no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se’ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l’home. 40Llavors hi haurà dos homes al camp: l’un serà pres i l’altre deixat; 41 i dues dones que moldran a la mola: l’una serà presa i l’altra deixada. 42Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. 43Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. 44Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

 

2. Comprenem el text

La salvació de Déu oferta en Jesús i que porta el cristianisme ha entrat en conflicte amb la que Déu mateix havia ofert en Moisès i que porta el judaisme. Aquest conflicte fa el cim quan Jesús és a Jerusalem, el lloc des d’on s’alçarà radiant la futura salvació de Déu. Mateu inicia la conclusió d’aquest conflicte amb l’anunci de la destrucció del temple i de la vinguda del Fill de l’home (Mt 24,1-44).

Cal tenir en compte que el 1r diumenge d’Advent la litúrgia convida a fixar la mirada en l’adveniment del Senyor al final de la història.

L’anunci de la vinguda del Fill de l’home ve emmarcat per la pregunta que els deixebles fan a Jesús: Digues-nos quan passarà això i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la fi del món (Mt 24,3b), i és il·lustrat amb tres grans paràboles (Mt 24,45-51; 25,1-13; 25,14-30) i ultimat amb uns criteris d’acció que marquen l’acolliment o no de Jesús (Mt 25,31-46). Després d’anunciar la vinguda del Fill de l’home (Mt 24,29-31), Mateu recorda als deixebles de tots els temps que, si bé és cert que el Senyor vindrà (Mt 24,32-35), no en podem saber ni el dia ni l’hora (Mt 24,36-44).

El text crida a la vigilància i a mantenir-se sempre a punt per al trobament amb el Senyor, quan serem reconeguts per Ell (Mt 7,23) com a germans seus si l’hem reconegut abans en aquests germans més petits (Mt 25,40). Mateu amaneix aquesta exhortació amb tres exemples: el primer confronta el deixeble amb la situació abans del diluvi (Mt 24,37-39); el segon, amb la situació de dos homes i la de dues dones (Mt 24,40-42); i el tercer, amb la irrupció inesperada del Fill de l’home (Mt 24,43-44).

El primer i segon exemples conviden el deixeble a no enganxar-se a les preocupacions quotidianes, fins al punt de no adonar-se que s’hi juga la raó de ser de la seva comunió amb Déu i els pobres i entre els altres deixebles. L’existència del deixeble ve marcada per aquesta comunió, que implica caminar tots junts, tot i els ritmes diferents. N’és un clar exemple la generació del diluvi que no es va adonar de res (Mt 24,39): no fou pas condemnada per la seva immoralitat, sinó perquè no vivia en comunió amb el Senyor ni vivia la solidaritat. Cal vetllar, doncs, perquè el judici (la trobada amb el Senyor) irromprà d’improvís en la vida quotidiana i quedarà al descobert qui se salva i qui es perd (Mt 24,40.41).

La paràbola del lladre nocturn (Mt 24,43), que il·lustra el tercer exemple, posa l’accent en què l’adveniment del Senyor serà sobtat i el deixeble no té cap recurs per a saber-ne el moment, sols li cal la vigilància constant. Tot i que la imatge del lladre nocturn escenifica un clima de por i d’amenaça imminent, si l’esperat és Jesucrist, Déu–amb–nosaltres (Mt 1,23), aleshores aquesta imatge evoca un altre clima, on l’angoixa i l’especulació sobre la vinguda són foragitades i hi brillen l’esperança i l’amor, que omplen d’alegria i de pau el qui espera atent la vinguda del seu estimat amic i Senyor.

En resum, el deixeble ha d’evitar de caure en la superficialitat i la rutina, perquè no li passi com la generació del diluvi; s’ha d’adonar que ha de viure per a l’acció solidària i en comunió amb Déu i els pobres. Només si hi està atent, se n’adonarà i viurà la vigilància en la joia i l’amor.

 

3. Pensem-hi

·       Quan i com visc atent a acollir la presència del Senyor, servint des de l’amor i essent solidari i estimant?

·       La RdV m’ajuda a estar atent a la realitat i a descobrir-hi la presència del Senyor?

·       Estic sempre a punt per trobar-me amb el Senyor?

diumenge, 13 de novembre del 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: avui seràs amb mi al paradís

 


Crist Rei C 

(20 novembre 2022)


1. Llegim el text (Lc 23,35-43)

 35El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit! 36També l’escarnien els soldats; se li acostaven a oferir-li vinagre 37i deien: Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix! 38Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus.» 39Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres! 40Però l’altre, renyant-lo, li respongué: ¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? 41I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes. Aquest, en canvi, no ha fet res de mal. 42I deia: Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne43Jesús li digué: En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest quadre fa aparèixer en tota la seva esplendor que l’amor indescriptible del pare misericordiós de la paràbola (Lc 15,11-32) s’ha fet realitat en Jesús. Els enemics de Jesús el reconeixen com a rei dels jueus (el Messies) i salvador, i Jesús regala el do del seu Regne als qui l’acullen, és l’avui de la salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en la reciprocitat (tal fas, tal trobaràs), sinó en la gratuïtat, i fins al límit.

La primera escena (Lc 23,35-39) insisteix en la reialesa de Jesús i en la salvació que porta. És proclamat rei (Messies) i provocat perquè se salvi ell mateix: per les autoritats jueves, pels soldats i per un dels altres crucificats (el que no es penedeix i escarneix Jesús).

La segona escena (Lc 23,40-43) mostra la immensitat de l’amor de Jesús, i alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels darrers, pels condemnats segons la llei de la reciprocitat (la justificació per les obres), que domina les relacions humanes després de la irrupció de la sospita (Gn 3). L’escena mostra una nova declaració de la innocència de Jesús: No ha fet res de mal, ara feta per un criminal, víctima de la llei de la reciprocitat (així resplendeix millor la gratuïtat de l’amor). Abans, però, l’havien reconegut innocent Pilat (Lc 23,4.14.22) i Herodes (Lc 23,15), que són les autoritats polítiques de la Palestina ocupada. També hi apareix la professió implícita de fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne; on reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal del quadre, la proclamació de Jesús: Avui seràs amb mi al paradís. En la literatura intertestamentària, el paradís (antiga paraula persa que significa: jardí tancat) representa el lloc o la condició del just després de la mort. Lluc, però, li dona el sentit d’entrar en la glòria de Jesús (Lc 24,26), és a dir, el goig de la salvació.

Avui Jesús exerceix, d’una manera impressionant i per últim cop, el seu poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir el do de la salvació, superant tot límit. I l’avui expressa el sentit de la mort de Jesús per la humanitat: Jesús passa de la mort a la seva glòria salvant tots els pecadors, tots els exclosos a causa de les obres. Avui Lluc ha dramatitzat com Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en jutge de vius i de morts (Ac 10,42), per mitjà del seu sofriment i la seva mort en creu.


3. Reflexionem-hi

·       Amb quin personatge del quadre m’identifico? Per què?

·       Quina imatge de Jesús em queda gravada d’aquest quadre?

·        En una situació crítica, què li demanaria al qui m’estima sense condicions?

diumenge, 6 de novembre del 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Amb la vostra perseverança salvareu la vida

 


D. 33 de durant l’any C 

(13 novembre 2022)

 

1. Llegim el text (Lc 21,5-19)

5Alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres magnífiques i amb ofrenes votives. Jesús digué:

6De tot això que contempleu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït. 7Llavors li preguntaren: Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir? 8Ell digué: Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: Soc jo, i també: El temps s’acosta. No aneu darrere d’ells.

9Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us espanteu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida. 10Després els va dir: Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; 11hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel. 12Però abans de tot això us agafaran i us perseguiran; us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. 13Serà una ocasió de donar testimoni. 14Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: 15jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. 16Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres.

17Tothom us odiarà per causa del meu nom. 18Però no es perdrà ni un sol cabell del vostre cap. 19Amb la vostra perseverança salvareu la vida.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest text forma part de l’anomenat discurs escatològic lucà (Lc 21,5-38), és a dir, sobre les realitats últimes, que ve precedit per l’anunci de la destrucció del temple de Jerusalem (Lc 21,5-7). I comença amb la pregunta: Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir? Lluc reflecteix la idea d’un interval entre el ministeri de Jesús i la fi dels temps, que vindrà precedida per uns senyals.

El discurs escatològic lucà es fonamenta en el de Mc 13. Però hi ha un tret que els diferencia: Lluc insisteix no tant en el darrer dia com en l’avui de la salvació. Això no significa que suprimeixi la idea de la parusia: és l’únic dels tres sinòptics que l’afirma expressament, quan recorda: Aquest Jesús que ha estat endut al cel, vindrà tal com l’heu vist que s’hi anava (Ac 1,11). Heus ací que el deixeble ha de viure l’avui, seguint el camí de Jesús a Jerusalem i assumint les dificultats i les angoixes del temps present, el temps de l’Església.

Jesús anuncia la destrucció del temple veient força avançats els treballs de reforma i d’embelliment del segon temple (el primer fou construït en temps de Salomó i destruït l’any 587 aC), uns treballs iniciats pel rei Herodes el Gran (37-4 aC). Per tant, aquest anunci és doblement colpidor: pel fet que ja està quasi acabat i pel significat que té per a Israel.

Una preocupació lucana és separar la destrucció de Jerusalem (70 dC) de la fi dels temps. La fi no ha arribat (Lc 21,9), tot i que el temple ja sigui destruït (un fet ja esdevingut  quan Lluc redacta el seu evangeli), per això els cristians s’han de preparar per a viure enmig de les adversitats i persecucions (Lc 21,12-19). Sense oblidar-se, però, d’un dels perills més dolorosos: el fet de ser traïts pels propis familiars i amics, i de ser odiats de tothom (Lc 21,16-17). Tanmateix el Senyor els garanteix la protecció contra tota mena de mals físics i els assegura la vida eterna. En definitiva, el qui superi les persecucions i l’odi de tothom fins al final, també de la seva vida en aquest món, gaudirà de la salvació.

Ara és el temps del seguidor de Jesús i de l’acolliment de la salvació. Ara és el moment de la confiança en Jesús, el Salvador, que no abandona mai el deixeble en el camí (Lc 21,15.18). També l’hora del testimoniatge (Lc 21,13) i de la constància (Lc 21,19).

En resum, és l’avui de la salvació, l’hora d’acollir la vida de Déu: Amb la vostra perseverança salvareu la vida. Es tracta, doncs, de donar testimoni de sentir-nos estimats per Déu i no defallir.

 

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

·       Quin testimoniatge dono de la fe en l’amor de Déu manifestat en Jesús en les dificultats que em vaig trobant dia rere dia?

·       Allà on soc, em moc i actuo aporto una llum d’esperança i també confiança en allò que és essencial?