dilluns, 28 de març del 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliços els qui creuran sense haver vist!



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/27pascuaC2.jpg
D. 2n de Pasqua

1. Llegim el text (Jn 20,19-31)
19Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. 20Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. 21Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. 22Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. 24Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l’anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. 25Ells li van dir: Hem vist el Senyor. Però ell els contestà: Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!
26Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. 27Després diu a Tomàs: Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient. 28Tomàs li va respondre: Senyor meu i Déu meu! 29Jesús li diu: Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
30Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

2. Mirem el text i contemplem Jesús ressuscitat
Tenim dues escenes i la conclusió del quart evangeli. En la primera, Jesús s’apareix als deixebles en absència de Tomàs, i els deixebles reaccionen amb alegria davant la irrupció de Jesús en el lloc on es trobaven reunits (Jn 20,19-23). En la segona, Jesús es manifesta als deixebles, particularment a Tomàs, que reacciona amb fe (Jn 20,24-29). I la conclusió (Jn 20,30-31) mostra la finalitat de l’evangelista i il·lumina tot el quart evangeli: perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.
Ambdues escenes transcorren el diumenge, amb una diferència d’una setmana. Això indica que els deixebles, aleshores com avui, es trobaven cada diumenge. El diumenge és el marc de la trobada amb el Senyor ressuscitat, que irromp allà on els creients ens trobem reunits.
L’evangelista només indica el nom del deixeble que no hi és quan apareix el Crucificat ressuscitat. Els deixebles, reunits el diumenge en un mateix lloc, testimonien davant el qui no hi era, Tomàs, que han vist el Senyor. En el segon diumenge, s’estableix un diàleg entre Jesús ressuscitat i Tomàs, l’absent del primer diumenge, un diàleg que mena a la confessió de fe.
En el primer diumenge, Jesús s’apareix enmig de la por, ja ho havia fet en apropar-se a la barca (imatge de la comunitat reunida en un mateix lloc) mentre era fosc i el llac s’anava encrespant. Aleshores Jesús els havia dit: Sóc jo, no tingueu por (Jn 6,20). Ara Jesús els diu: Pau a vosaltres. És a dir, la salvació, la felicitat, l’amor que ve de Déu Pare és enmig vostre. Si en el primer diumenge se subratlla la pau donada, en el segon, la fe rebuda.
Ara Jesús és present en l’Església i l’alegria n’és la reacció. S’ha acomplert la promesa de Jesús, quan deia als deixebles: D’aquí a poc temps ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure (Jn 16,16-23). I també: El vostre cor s’alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà (Jn 16,22-23). Ara i ací, l’experiència pasqual originària (visió i alegria) perdura en la fe: Feliços els qui creuran sense haver vist.
El Ressuscitat és el Crucificat, el mateix que va compartir amb els deixebles tot el que havia rebut del Pare (Jn 16,12-15); els senyals de les mans i del costat mostren que és certament Jesús de Natzaret. El Ressuscitat sempre es posa al mig. La reunió dels cristians és sempre entorn del Ressuscitat, que omple de l’amor de Déu el lloc on ens trobem reunits.

3. Pensem-hi                                                                                         
La fe m’obre el cor i els ulls a la presència del Crist ressuscitat? I això m’omple de felicitat?
La fe m’anima a trobar-me cada diumenge amb els altres cristians entorn del Crucificat ressuscitat?
Quina és la bona notícia que rebo i que vull testimoniar?

dimecres, 23 de març del 2016

Joan Ramon i Cinca, el capellà lliure i encarnat

 
(Pepe Rodado / El Pradó) “Els seus nebots i cosins el recordarem sempre com un home bo, amic dels seus amics i compromès amb les persones”. Amb aquestes paraules els familiars pròxims recorden en Joan Ramon i Cinca, capellà del Pradó mort a Bagà el 16 de març, a l’edat de 87 anys.

La seva vida ha estat marcada per una intensa passió per Jesucrist i pel món obrer, per la gent senzilla. Seguint Jesucrist ha volgut viure un procés d’encarnació amb el seu poble. Així es va mostrar amb el seu compromís amb l'Acció Catòlica Obrera, en l'acompanyament de persones i en l'opció de capellà obrer, que es va concretar treballant d'escombriaire i de conserge.
Home d’una estimació profunda i sincera per Catalunya i per l’Església. Gran conversador. De gran sensibilitat literària i gust per l’escriptura. Mestre i referent per a molts militants obrers cristians i per a molts capellans, en una determinada manera d’entendre i viure el ministeri presbiteral de servei al Poble de Déu, i creient ferm en el paper insubstituïble i necessari dels laics en l’Església al servei del món.
Un home lliure i honest, de rialla contagiosa i un xic excèntrica, com contagiosa i un xic excèntrica i provocadora va ser la seva vida. Home bo, amic dels amics i compromès amb les persones i el seu poble des de l’estimació i el seguiment apassionat per Jesucrist.  Així es veu repassant la seva biografia.

Marcat pel Pradó

Nascut a Barcelona l’any 1929, va ser ordenat capellà l’any 1959, als 30 anys. Del 36 al 39, anys de la guerra incivil, va viure a Bagà, poble d’origen de la seva mare, i al qual ha estat sempre vinculat, i on va voler viure la darrera etapa de la seva vida. Tornat a Barcelona, va cursar estudis a un institut públic on compartí les idees atees. Posteriorment, entra en contacte amb el grup Virtèlia, liderat per mossèn Pere Llumà. Allà va alimentar una profunda adhesió a la fe cristiana i a Catalunya. Cursà estudis de Química a la Universitat de Barcelona i després entrà al Seminari.
A partir del 1959, els seus primers passos com a prevere van estar marcats per la malaltia: va patir tuberculosi durant 18 mesos, els quals va viure entre casa seva i el sanatori, com un malalt entre els malalts, que el va marcà profundament. Durant la convalescència va conèixer el Pradó, associació de preveres diocesans iniciada per Antoine Chevrier a Lió a finals del segle XIX, amb el carisma eclesial de suscitar i formar apòstols pobres pels pobres. Un cop restablert de la malaltia, l’any 1962, anirà a Limonest, prop de Lió, a fer un mes de formació al Pradó.
Des del 63 al 65 va ser director espiritual del Seminari Menor de La Conreria, alhora que inicia la seva tasca com a consiliari de l’Acció Catòlica Obrera (ACO), moviment del qual va ser nomenat consiliari diocesà l’any 1964.
El 1967 va ser regent de la parròquia de Santa Maria del Taulat al Poblenou de Barcelona, any que va fer el compromís provisional amb el Pradó. L’any 71-72 va fer un curs de formació pradosiana, després del qual fa el compromís definitiu amb el Pradó, coincidint amb el final de la primera etapa com a consiliari diocesà de l’ACO.

L'opció de viure com un obrer

L’any 73 va ser nomenat rector de Sant Bernat Calbó, al mateix barri de Poblenou. I de l’any 1974 fins el 77 va ser escollit Responsable del Pradó d’Espanya, que compaginà amb la parròquia. Al final d’aquesta responsabilitat presenta la dimissió com a rector per entrar al treball manual com a escombriaire a la ciutat de Barcelona.
Després d’uns mesos de treball dur canvia de feina i comença a treballar de conserge a l’hospital de l’Esperit Sant, de Santa Coloma de Gramenet. I alhora és nomenat responsable de l’ESMO (Encaminament Sacerdotal en Medi Obrer) dins del Seminari de Barcelona.
L’any 1978 va ser nomenat consiliari diocesà de Barcelona en una segona etapa, fins el 1981, mentre continava en el treball a l’hospital. I va començar a participar de l’equip de capellans obrers de la diòcesi, que va començar a constituïr-se formalment per a participar de l’Assemblea Diocesana, convocada pel cardenal Narcís Jubany.
L’any 1985 va ser rector de Santa Bernardeta, al barri de Torre Baró, fins al 87, que el cardenal Jubany li va demanar anar a Santa Coloma, com a rector de la parròquia de Sant Miquel, al barri de Singuerlín, on viurà amb Lluís Hernández, prevere del Pradó i alcalde de la ciutat. Durant tres anys va demanar a la feina una reducció de mitja jornada. L’any 1990 va dimitir com a rector i es va reincorporar plenament al treball a l’hospital, fins l’any 1994 que es va jubilar laboralment i va anar a viure al pis de la seva família, al carrer Provença. Va començar a col·laborar com a capellà a la Clínica de la Barceloneta, i amb el nou equip de cures pal·liatives.
En aquesta etapa va intensificar la seva dedicació a l’acompanyament de persones sense deixar els grups d’ACO ni el Col·lectiu de Capellans Obrers, al qual ha estat sempre vinculat, fins la decisió d’anar a viure al “seu poble”, a la Residència de Gent Gran de Bagà, on va voler viure la darrera etapa de la seva vida, com un més entre ells. Divendres passat va ser enterrat a Bagà i el dissabte es va fer una missa a la cripta de la parròquia de la Sagrada Família de Barcelona. 

Recollit de Catalunya Religió

dilluns, 21 de març del 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ho veié i cregué



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/26pascuaC1.jpg
Diumenge de Pasqua

1. Llegim el text (Jn 20,1-10)
1El primer dia de la setmana –el diumenge–, Maria Magdalena se’n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. 2Llavors se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat. 3Pere i l’altre deixeble van sortir cap al sepulcre. 4Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, 5s’ajupí i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi va entrar. 6Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d’amortallar, 7però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. 8Llavors va entrar també l’altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. 9De fet, encara no havien entès que, segons l’Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. 10I els dos deixebles se’n tornaren a casa.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
L’evangelista presenta el quadre del sepulcre on han posat el cadàver de Jesús, amb dues escenes ben teixides. En la primera escena, Maria Magdalena i en la segona, Pere i el deixeble que Jesús estimava tant. Aquesta última ve preparada per l’anterior i dóna la clau amb què obrir el sentit del sepulcre buit. Cal acostar-s’hi amb els ulls de la fe per a poder veure-hi la resurrecció de Jesús.
La primera escena transcorre molt ràpidament. És el primer dia de la setmana (el diumenge), quan encara era fosc, és a dir, quan encara no brilla la llum de la fe. Maria Magdalena no entra al sepulcre, però veu; veu lliure l’entrada del sepulcre, és a dir, sense la pedra, i se’n va corrents a trobar Simó Pere i el deixeble estimat. I tanmateix, no ha vist res, sols sospita que han robat el cos del Senyor. L’amor la mou a trobar el Senyor, però és el Senyor el qui es fa trobadís (cf. Jn 20,11-18). No ha entès que la pedra treta significa que la mort ha estat vençuda.
La denúncia del robatori del cos del Senyor mou els dos deixebles a anar-hi corrents a veure què ha passat. Durant un temps, va córrer el rumor que els deixebles s’havien endut el cos de Jesús (Mt 28,13-15): amb aquest incís, l’evangelista fa constar que els deixebles no varen endur-se’l. Tot i que ambdós hi corren junts, el deixeble estimat corre més que Pere. Mentre que la tradició eclesial recorda que Pere és el primer dels Dotze al qual Jesús ressuscitat se li apareix (per això, l’altre, el deixa entrar primer al sepulcre), la tradició joànica recorda que un deixeble (que potser no era dels Dotze, no se sap, tot i que la tradició l’identifica amb l’apòstol Joan de Zebedeu, el germà de Jaume) fou més feliç per haver vist amb els ulls de la fe i l’amor. Només aquí i a Lc 24,12.24 hi ha una referència a la visita dels deixebles homes al sepulcre buit; a més, Lc 24,12 informa que només va anar-hi Pere, després de les dones.
El deixeble estimat veu el mateix que Pere i creu. L’evangelista no vol deixar malament Pere, sinó que vol deixar ben clar que va existir un deixeble que va creure en el Senyor ressuscitat abans que les seves aparicions ho confirmessin. Aquest deixeble va ser important per a la comunitat, la va ajudar a trobar-se amb Déu fet home, mort i ressuscitat, i a identificar-s’hi en la diferència. Pere veu els mateixos senyals de la resurrecció de Llàtzer (Jn 11,44), on el mort Llàtzer surt lligat (torna a la vida per morir). L’evangelista no ens indica la reacció de Pere davant d’aquesta visió, que significa que Jesús s'ha deslligat dels lligams del reialme de la mort.
Al final, l’evangelista ofereix la interpretació del sepulcre buit: s’ha acomplert l’Escriptura i, per tant, s’ha de veure des la fe en la Paraula de Déu. Jesús és el Vivent, que esvaeix la fosca amb la llum de la fe. Ara cal veure la presència de Jesús no pas com Maria Magdalena, sinó com el deixeble estimat; és a dir, no pas des de la fosca de la sospita: el trobaré?, sinó des de la llum de la fe: l’he trobat viu!
3. Pensem-hi
Contemplo la resurrecció de Jesús des dels ulls de la fe i a la llum de l’Escriptura? O bé, la contemplo des de la sospita i la por? Què m’impedeix descobrir la victòria de Crist sobre la mort?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jesús no hi és: Ha ressuscitat!



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/25vigiliapascualC.jpg
Evangeli de la Vetlla C
1. Llegim el text (Lc 24,1-12)
1El diumenge, molt de matí, les dones arribaren al sepulcre portant els olis aromàtics que havien preparat 2i van trobar que la pedra havia estat apartada del sepulcre. 3Hi van entrar, però no hi trobaren el cos de Jesús, el Senyor. 4Estaven del tot perplexes sobre què havia passat, quan se’ls van presentar dos homes amb vestits resplendents. 5Esglaiades, van abaixar el rostre, i ells els digueren: Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? 6No és aquí: ha ressuscitat. Recordeu què us va dir quan encara era a Galilea: 7«Cal que el Fill de l’home sigui entregat a les mans dels pecadors, que sigui crucificat i que ressusciti el tercer dia.» 8Elles van recordar aquestes paraules de Jesús. 9Llavors se’n tornaren del sepulcre i van anunciar tot això als Onze i als altres. 10Eren Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume. També les altres que anaven amb elles ho explicaven als apòstols, 11però les seves paraules els van semblar un deliri, i no se les van creure. 12Amb tot, Pere se’n va anar corrents fins al sepulcre, s’ajupí i veié que hi havia tan sols el llençol d’amortallar. Després se’n tornà a casa, estranyat del que havia succeït.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
Les dones que entren al sepulcre no troben un jove (Mc 16,5), sinó l’absència del cos de Jesús, el Senyor (Lc 24,3). Ni el jove (Mc) ni un àngel (Mt), sinó dos homes (els dos testimonis que cal) testifiquen la resurrecció de Jesús, així es confirma la solidesa de l’ensenyament rebut (Lc 1,4). Davant la revelació divina, les dones reaccionen amb esglai i abaixen el cap fins a terra, encara no han comprès que la salvació ha arribat (Lc 21,28) i no reben cap missió; han de recordar primer la paraula de Jesús, que fonamenta la seva fe i el seu testimoni. Quan esdevenen testimonis, Lluc dóna els noms de les dones (Lc 24,10). I no li cal narrar cap aparició a les dones. La paraula de les dones no és digne de crèdit (Lc 24,11). Només en fa cas en Pere, per si de cas. Pere va corrents cap al sepulcre i queda bocabadat davant el llençol d’amortallar, però no acaba d’entendre-ho (Lc 24,12). El sepulcre buit no és suficient per a suscitar la fe en la resurrecció, cal descobrir el designi de Déu manifestat en Jesús (Lc 24,6-8.26-27).
Jesús no hi és: Ha ressuscitat! És viu, per tant, no es troba entre els morts. S’ha acomplert tot el que deia l’Escriptura (Lc 24,44): Déu ha visitat el seu poble i l’ha salvat en Jesús (Lc 1,68.78; 7,16; 19,44).
4. Mirem la nostra vida i acció
Quina és la meva actitud? La de les dones? és a dir, recordar-se de l’Evangeli (el designi de Déu d’alliberar-nos de la mort i omplir-nos del seu amor que vivifica) i entendre que Jesús havia de morir per poder vèncer la mort per sempre? La de Pere? és a dir, d’anar-hi per si de cas i estranyar-se de no trobar Jesús entre els morts?
Quina és la bona notícia que reben les dones?
Quina és la bona notícia que nosaltres donaríem avui?