dimecres, 16 de març de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Realment, aquest home era innocent



http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/24viernessantoC.jpg
Passió de Nostre Senyor Jesucrist segons Lluc
(Lc 22,14-23,56)


Llegim el text (Lc 23,33-49)
33Quan arribaren a l’indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l’un a la dreta i l’altre a l'esquerra. 34Jesús deia: Pare, perdona’ls, que no saben el que fan. Després es repartiren els seus vestits i se'ls jugaren als daus. 35El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit! 36També els soldats l'escarnien: se li acostaven a oferir-li vinagre 37i deien: Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix! 38Sobre d'ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus.» 39 Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres! 40 Però l'altre, renyant-lo, li respongué: ¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? 41I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal. 42I deia: Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne. 43Jesús li digué: T’ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís. 44Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: 45el sol s’havia amagat. Llavors la cortina del santuari s’esquinçà pel mig. 46Jesús va cridar amb tota la força: Pare, confio el meu alè a les teves mans. I havent dit això, va expirar. 47Quan el centurió veié el que havia passat, donava glòria a Déu i deia: Realment, aquest home era innocent. 48Tota la gent que era present en aquell espectacle, després de veure el que havia passat, se’n tornaven donant-se cops al pit. 49Tots els seus coneguts i les dones que l’havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s’ho.


1. El context
En la seva última Pasqua a Jerusalem, potser l’any 30,  Jesús va fer tres accions simbòliques, profètiques, que li van costar la vida, dues de públiques i una de privada. Les dues accions profètiques públiques són l’entrada a Jerusalem i la purificació del temple, i l’acció profètica privada és el darrer sopar amb els seus deixebles.
1. Jesús entra a Jerusalem muntat en un pollí (Lc 19,30; Mc 11,2), pollí i somera (Mt 21,2.5), pollí de somera (Jn 12,15). Al·lusió a Is 62,11 (El Senyor fa sentir aquest missatge fins a l’extrem de la terra: «Digueu a la ciutat de Sió: El teu salvador ja és aquí») i a Za 9,9. Només Lc diu que els deixebles fan pujar Jesús sobre el pollí; amb aquest gest el reconeixen com a Rei (1Re 1,33-40) que porta la pau (al·lusió a Is 9,5); i també només Lc parla de tota la multitud dels seus deixebles, que recorda la multitud d’àngels que lloen Déu (2,13), i també ho fan els pastors després de reconèixer el Rei nat (2,20). Ningú no pot callar davant les obres de Déu, ni deixar d’aclamar el Rei Messies que les duu a terme (Lc 19,40 és una al·lusió a Ha 2,11).
2. Jesús va al Temple i el purifica (Mc/Mt/Lc). Jesús prediu la destrucció del magnífic Temple de Jerusalem amb un gest simbòlic: bolcar les taules dels canvistes. Aquesta predicció és interpretada com una amenaça. I atacar el Temple era atacar el judaisme com a sistema religiós i el símbol unificador del poble jueu. Amb aquest gest simbòlic Jesús volia expressar la seva pregona convicció que el seu Pare canviaria radicalment les coses. Aquesta convicció ha quedat narrada en els evangelis.
3. Jesús comparteix un últim sopar amb els seus deixebles, on afirma que no beurà més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu (Mc/Mt/Lc). Jesús celebra l’Últim Sopar amb els seus deixebles com un memorial, indicant, amb els gestos i les paraules sobre el pa i el vi, que la seva mort és un do de Déu per a ells, i que sols ho comprendran després del seu pas per la mort. És evident que aquest sopar va ser molt diferent dels anteriors amb els seus deixebles (és model i fonament de l’Eucaristia).
4. Els guàrdies del summe sacerdot detenen Jesús i el porten davant el summe sacerdot i el seu consell, el Sanedrí (Mc/Mt/Lc/Jn).
5. Els seus captors el porten a Pilat (Mc/Mt/Lc/Jn).
6. Jesús és crucificat.  Els quatre evangelis situen l’Últim Sopar el dijous i la crucifixió i mort el divendres abans de la posta del sol. Només el prefecte o procurador romà tenia el poder de vida o mort. Caifàs i Anàs no pensaven pas que Jesús fos un cabdill d’una força armada i que planejava una insurrecció, però temien que Jesús pogués atiar el poble, és a dir, van entendre massa bé Jesús i els seus deixebles.
Caifàs va prendre una decisió: detenir i executar Jesús, perquè volia mantenir la pau. Fou l’autoafirmació de Jesús, especialment al Temple, però també el seu ensenyament (la imatge de Déu Pare misericordiós) i la seva entrada a la ciutat, que va motivar el summe sacerdot a actuar contra Jesús.
Pilat executa Jesús perquè li ho demana el summe sacerdot i li dóna una excel·lent excusa: Jesús es presenta a la ciutat com a rei dels jueus. Pilat hi descobreix un aspirant a rei sense exèrcit. Pilat no s’hi pensa gaire, a crucificar-lo, després de flagel·lar-lo, d’assotar-lo i interrogar-lo. Pilat va ser destituït a causa de les seves execucions massives i imprudents.

2. Peculiaritat narrativa lucana
La narració de la Passió comença amb el sopar pasqual (22,14-23), signe de la nova aliança i anticipació del banquet del Regne, i a més, anunci del lliurament de Jesús a la creu i del caràcter salvífic de la seva mort (22,20). El sopar acaba amb una referència de Jesús a la violència a evitar en el moment de la prova (22,35-38).
El cimal de la passió i mort de Jesús s’assoleix amb l’episodi dels dos criminals crucificats amb Jesús (23,39-43). No sols indica el tercer insult contra Jesús, dit pel primer criminal, després dels de les autoritats i dels soldats, sinó que també indica l’última vegada en què Jesús manifesta la seva misericòrdia –i la de Déu– envers l’escòria de la humanitat.
Sembla que Lluc passaria per alt el tret sacrificial de la mort de Jesús, i a més, omet el fet que el Fill de l’home doni la vida en rescat per a molts (Mc 10,45). Això, ¿significaria que Lluc no destaqui el tret salvífic de la mort de Jesús? Lluc opta per explicar diferentment l’esdeveniment salvador de Crist. Durant l’escena de la crucifixió, les autoritats, els soldats i el primer criminal l’increpen amb el verb salvar (23,35.37.39).
A l’hora de la crucifixió, Lluc mostra l’efecte de la mort de Crist: la salvació arriba a tota la humanitat, àdhuc l’escòria. Tota la gent que ho veu, mostra penediment (23,48). Jesús, tot morint com un criminal, entra en la seva glòria (24,26), però no hi entra sense haver salvat els qui sofreixen, inclosa l’escòria. Abans Lluc ha citat explícitament Is 53,12 (22,37), a fi d’indicar l’extrema humiliació de Jesús, crucificat entre dos delinqüents. I també és típica de Lluc l’escena de Jesús davant Herodes (23,6-12), que veu per fi acomplert el seu desig de veure Jesús (9,9). Així totes les autoritats religioses i polítiques de Palestina intervenen contra Jesús (Fets 3,17).
D’altra banda, Lluc relaciona la temptació al desert i la passió, en ambdós casos intervé el diable (4,13; 22,3.53). Amb el dei (cal) recorda que la passió du a terme la voluntat de Déu (9,22; 17,25; 24.7.44-47). I sols ell nota que Simó de Cirene du la creu darrera de Jesús (23,26), esdevenint el tipus del deixeble (9,23; 14,27), que fent el camí de Jesús serà endut cap al cel.

3. Els sets moments cabdals del relat
1. Jesús s’acomiada i dóna el seu testament, el servei és el testimoni deixat (22,14-38). Jesús s’acomiada com ho fa Sòcrates. Però Jesús, fidel a la tradició profètica jueva, s’acomiada amb un gest profètic, gest que es converteix en model o tipus, que quan és narrat pels evangelistes, té com a rerefons un altre tipus, el de l’àpat pasqual, que celebrava l’alliberament de la mort, però també el del simposi, on després de la última copa el cap de casa i els hostes convidats feien discursos solemnes. Aquest model és transmès per la tradició paulino-lucana i la joanniana. Així doncs, abans de morir, Jesús va fer un Últim Sopar amb els Dotze com a gest profètic. Aquest gest és narrat diferentment pels sinòptics, sobretot per Lluc, que l’emmarca tipològicament en medi jueu i alhora en medi grecoromà, és a dir, presentant-lo com a sopar pasqual i com a simposi, sopars significatius en el món jueu i en el món grecoromà, respectivament. I pel fet de situar-lo en un ambient convivial, quan parla de la traïció de Judes, no parla de bocins (Mc 14,20), perquè el sopar ja ha acabat.
La narració lucana, que accentua estar entaulats, oposa la figura del deixeble que traeix la familiaritat del Messies amb el deixeble fidel, destinat a participar del banquet escatològic (a la meva taula). Les paraules d’adéu esdevenen testament obert sobre el futur de l’Església. En efecte, la vida de l’Església, després de la marxa de Jesús, es desenvoluparà entorn de l’Eucaristia. Lluc relaciona l’Últim Sopar de Jesús, com a àpat jueu, amb el conegut symposium de Sòcrates i el seu comiat narrats per Plató. Per això l’Últim Sopar acaba amb un breu discurs de comiat (22,21-38).
2. Jesús prega davant l’última temptació. Jesús manifesta de nou la fidelitat a la voluntat del Pare (22,39-46).
3. Jesús és detingut (22,47-53). L’hora del mal ha arribat, que vol anorrear l’amor. El moment de l’arrest és el moment de l’hora. Atès que a la muntanya de les Oliveres (22,39-46) apareixia el tema de la copa i no l’hora com a Mc 14,37 (i a Mt 26,45), ara Lluc ho compensa i parla de l’hora arribada: l’hora del poder de les tenebres (22,53).
Sembla que Lluc se serviria de la relació entre la copa i l’hora que troba en un dels documents en què s’inspira, que és l’Apologia de Sòcrates escrita per Plató. On es llegeix: Però és l’hora d’anar-nos-en, jo per a morir, vosaltres per a viure. Qui de nosaltres va a una millor sort, és desconegut per tothom, llevat al déu (Apol. 42). Els elements evocats són l’hora, l’anar-se’n, el sobtat comiat, però sobretot, la perfecta senyoria que tant Jesús com Sòcrates mostren davant aquella hora que sembla que volen que es realitzi de pressa.
4. Pere nega que conegui Jesús i els soldats es burlen de Jesús (22,54-65).
5. Jesús és sentenciat pel Sanedrí (22,66-71). Jesús revela la seva identitat de Fill de Déu.
6. Jesús va de Pilat a Herodes i d’Herodes a Pilat (23,1-25). Pilat declara innocent Jesús (23,1-5) i no vol crucificar-lo (23,22), però finalment l’entrega a les autoritats jueves (23,25). Herodes finalment veu Jesús (23,8), però no es deixa transformar com Zaqueu. Zaqueu vol veure qui és Jesús i ho assoleix quan el reconeix com a Senyor (19,8). Herodes havia manifestat el desig de veure Jesús (9,7-9), però no acull el seu do (23,8), li hauria canviat l’existència i hauria fet un tast del Regne.
7. Jesús és crucificat. El quadre de la crucifixió (Lc 23,33-43) fa aparèixer, en tota la seva esplendor, que l’amor indescriptible del pare misericordiós de la paràbola (15,11-32) s’ha fet realitat en Jesús. Els enemics de Jesús el reconeixen com a rei dels jueus (el Messies) i salvador, i Jesús regala el do del seu Regne als qui l’acullen, és l'avui de la salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en la reciprocitat («tal fas, tal trobaràs»), sinó en la gratuïtat, i fins al límit.
La primera escena del quadre (23,35-39) insisteix en la reialesa de Jesús i en la salvació que porta. En efecte, tres cops és proclamat rei (Messies) i provocat perquè se salvi ell mateix (Lluc ja ha indicat que és el Salvador: 2,11; que porta la salvació de Déu als pecadors i perduts: 15,2.32; 19,9-10). En primer lloc, per les autoritats jueves; en segon lloc, pels soldats; i finalment, per un dels criminals crucificats.
La segona escena (23,40-43) mostra la immensitat de l’amor de Jesús, i alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels darrers, pels condemnats segons la llei de la reciprocitat, que domina les relacions humanes després de la irrupció de la sospita (Gn 3). L’escena mostra una nova declaració de la innocència de Jesús: No ha fet res de mal, ara feta per un criminal, víctima de la llei de la reciprocitat (així resplendeix millor la gratuïtat de l’amor). Abans, però, l’havien reconegut innocent Pilat (tres cops: 23,4.14.22) i Herodes (23,15), les autoritats polítiques de la Palestina ocupada. També hi apareix la professió implícita de fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne; on reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal del quadre, la proclamació de Jesús: Avui seràs amb mi al paradís. En la literatura intertestamentària, el paradís (antiga paraula persa que significa: jardí tancat) representa el lloc o la condició del just després de la mort. Lluc, però, li dóna el sentit d’entrar en la glòria de Jesús (24,26), és a dir, el goig de la salvació; tal com ho interpreta sant Ambròs: On hi ha Crist, hi ha la vida, hi ha el regne. Jesús exerceix, d’una manera impressionant i per últim cop, el seu poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir el do de la salvació, superant tot límit. I l'avui expressa el sentit de la mort de Jesús per la humanitat: Jesús passa de la mort a la seva glòria salvant tots els pecadors, tots els exclosos a causa de les seves accions. Lluc ha dramatitzat com Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en jutge de vius i de morts (Fets 10,42), per mitjà del seu sofriment i la seva mort en creu.
Jesús exclama: Pare, confio el meu alè a les teves mans (23,46; al·lusió a Sl 31,6) perquè està convençut que Déu està al seu costat i que el seu amor no el deixarà mai. En el moment de la seva mort, tota la gent que ho veu, mostra penediment (23,48). I les dones s’ho miren a distància (al·lusió al Sl 88,12).

4. Pensem-hi
1. Quin impacte em produeixen els relats de l’Últim Sopar (22,14-38); el de la pregària de Jesús davant l’última temptació (22,39-46); i el de la crucifixió de Jesús (23,33-46)?
2. Amb quins personatges m’identifico? I per què?
3. Amb quina actitud m’ho miro (23,48-49)? I què em quedo del llegat de Jesús (22,14-38)?