diumenge, 24 de desembre del 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava



http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/081enero.jpg
Santa Maria, Mare de Déu

1. Llegim el text (Lc 2,16-21)
Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d’aquell infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l’infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.
2. Comprenem el text
Avui s’acompleix l’esdeveniment anunciat als pastors: trobaren Maria i Josep amb el nen a la menjadora. I un cop passats vuit dies (octava de Nadal), és l’hora de fer realitat l’anunci de l’àngel a Maria: li posaràs el nom de Jesús (1,31). Ara Maria nua el reconeixement de la visita anunciada del Senyor (la menjadora; cf. Is 1,3) amb la imposició del nom, que revela l’avui de la visita del Salvador. Lluc dóna més relleu a la imposició del nom que a la circumcisió; així, els pares són obedients al designi salvador de Déu expressat per l’àngel Gabriel.
Els pastors, que representen els creients que miren des de la fe pasqual, és a dir, des de la mort i resurrecció, van de pressa al lloc de la manifestació del Salvador: Betlem (2,5) i el reconeixen com a Déu que visita el seu poble per a salvar-lo (el troben a la menjadora: 2,16). Lluc ofereix un tast del que passa a l’Església naixent: pobres i pagans reconeixen la visita del seu Senyor. A més, un cop l’han reconegut present, els pastors anuncien a tothom aquesta presència (2,17-18) i se’n van tot glorificant Déu i lloant-lo (2,20). Els pastors fan mutis. Després de reconèixer la visita de Déu en Jesús, els creients no hem de mirar més vers l’origen misteriós de Jesús sinó cap a la seva vida i acció, quan el trobem sol (adult) a la sinagoga de Natzaret, a la creu.
Els oients dels pastors manifesten admiració (2,18), reacció típica de la gent que veu la manifestació del Salvador (2,47; 4,22.32.36; 5,26; 9,43; 11,14; Ac 2,7-12); així, l’anunci del fet possibilita que tothom reconegui la visita el Senyor.
Maria medita el que veu i sent, com Jacob (Gn 37,11), i ho guarda en el seu cor, com Daniel (Dn 7,28). ¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? (24,32). Com a tipus del creient, Maria creu (1,45), escolta la Paraula de Déu i la compleix (8,21) i prega amb tota l’Església, mentre espera la vinguda de l’Esperit (Ac 1,14). Lluc presenta Maria com la creient que fa l’esforç per a copsar l’obra de Déu, tant en el que veu i sent, com en la reacció dels pastors (els pobres i els pagans) davant el misteri de l’encarnació del seu Fill; però també és la creient que s’assabenta pels pastors que és la mare del Salvador (2,17). Maria va creixent en la comprensió de la identitat divina del seu fill (2,19.51), i hi creix des de la seva obediència a la Paraula i en la intimitat d’esclava del Senyor. És el mateix Déu qui li va obrint els ulls de la fe.
En la figura de Maria, Lluc uneix la història de Jesús: el seu origen misteriós, la seva vida i mort fins a entrar en la seva glòria (24,26), amb la proclamació de la seva identitat de Senyor i Messies (Ac 2,36) per l’Església apostòlica. Maria representa el creient que viu ben travat tot el misteri de la fe en Jesucrist.
3. Pensem-hi
Acullo la visita de Déu en Jesús i l’anuncio als del meu entorn?
M’admiro de la manifestació del Salvador en la història humana?
Escolto i medito el misteri de Nadal lligat amb el misteri de la Pasqua?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Els meus ulls han vist el Salvador



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/06familia.jpg
Diumenge de la Sagrada Família B

1. Llegim el text (Lc 2,22-40)
22Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. 23Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. 24Havien d’oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. 25Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l’Esperit Sant. 26En una revelació, l’Esperit Sant li havia fet saber que no veuria la mort sense haver vist el Messies del Senyor. 27Va anar, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, 28el prengué en braços i beneí Déu dient:
29Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau, com li havies promès. 30Els meus ulls han vist el Salvador, 31que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: 32llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el teu poble.
33El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell. 34 Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare:
Aquest infant serà motiu que molts caiguin i molts s’aixequin a Israel; serà una senyera que trobarà contradicció, 35i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. Així es revelaran els pensaments amagats al cor de molts.
36Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: després de casada, havia viscut set anys amb el seu marit, 37però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. 38Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada. 39Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. 40L’infant creixia i s’enfortia, ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor.

2. Comprenem el text
Avui s’acompleix la profecia de Malaquies, Jesús, el sobirà de l’univers, entra en el seu Temple de la mà dels seus pares. Josep i Maria ofereixen el seu primogènit a Déu, com feien tots els jueus que eren fidels a la Llei de Moisès, a la voluntat de Déu.
Segons la Llei Maria, pel fet d’haver tingut un fill mascle, havia d’anar al temple quaranta dies després del part per a sotmetre’s al ritu de purificació (Lv 12,1-8). Lluc identifica purificació de la mare i ofrena del primogènit al Senyor, per això van Maria, Josep i Jesús, tots tres junts, al Temple. En efecte, la Llei demanava el rescat del primogènit (Ex 13,12-13), i això es feia amb una ofrena. Per això, Maria i Josep ofereixen el que oferien les famílies sense recursos: un parell de tórtores o dos colomins (Lv 12,8). Lluc ens indica que els pares de Jesús són pobres i que són fidels a la Llei.
L’ancià Simeó veu realitzada la promesa d’Isaïes en l’infant Jesús, perquè hi veu la llum per a totes les nacions. Jesús és la llum de Déu per a tots els pobles de la terra. I l’anciana Anna mostra el seu profund agraïment a Déu perquè pot sostenir en els seus febles braços la força alliberadora de Déu mateix. Ambdós, amb els anys, no han perdut la capacitat de meravellar-se i d’esperar i de descobrir la presència del Senyor en la seva existència.

3. Contemplem Jesús infant
Jesús és acollit al Temple per dos ancians, un home i una dona. I ambdós profetitzen sobre el seu destí, és a dir, ens indiquen que Jesús serà motiu de conflicte a Israel i que morirà de forma violenta, perquè serà refusat pels poderosos; tot i que Jesús també serà el qui alliberarà la ciutat de Déu, Jerusalem.
Jesús s’ofereix a Déu, i això ho celebrem en cada Eucaristia. I dues persones ancianes ho veuen, reconeixen aquesta visita del Senyor a casa seva, i en donen gràcies.
Jesús és la llum que no només il·lumina la nostra existència, sinó que també posa al descobert la voluntat de Déu de salvar tota la humanitat.
Jesús és el Servent del Senyor (cf. Is. 42,1-6), el qual, patint i morint, ens allibera del mal i de la mort.
Jesús és el Messies esperat que consolarà i salvarà Israel (Is 40,1.3-5), que porta la pau que ve de Déu i que és oferta a tota la humanitat (Is 52,10).
El nen Jesús progressa en el coneixement del bé i en l’amor dels seus pares.

4. Mirem la nostra vida i acció
A l’Eucaristia, sóc conscient que m’ofereixo al Pare, amb Jesús, per Jesús i en Jesús, per tal de viure segons la seva voluntat i perquè forgi fraternitat i edifiqui la comunitat dels i de les cristians?
Sé acollir Jesús com l’acullen els dos ancians?
Tinc cura de saber descobrir la presència del Senyor en la meva vida i acció? I de meravellar-me’n?

dimecres, 20 de desembre del 2017

Carta nadalenca per la família pradosiana i la resta de la família de Jesús




General Prado
Calle 13 Padre Chevrier
69007 Lyon – FRANCIA


CARTA DE NAVIDAD 2017

Queridos hermanos pradosianos, hermanos laicos y amigos:
En Navidad Dios Padre nos bendice con su presencia, que brilla en el rostro del Hijo “hecho carne” y que contemplamos en el Niño Jesús, recostado en el Pesebre por María y José (Lc 2,7-16).
¡Qué bello y qué grande es este misterio de un Dios que se revela en lo pequeño y en lo pobre! El amor verdadero es libre para elegir y darse a conocer de esta manera. ¿Y qué otra nos revela a nosotros, pobres hombres, sino su ser más profundo? Él es el “Dios misericordioso... rico en clemencia y lealtad, que mantiene la clemencia, que perdona la culpa, el delito y el pecado” (Ex 34, 5-6).  ¡Sí, este es nuestro Dios! Y el Emmanuel, Jesús, revela el rostro del Padre misericordioso y compasivo.
La gracia que ha convertido al Padre Chevrier tiene sus raíces en el misterio de la Encarnación. Y nosotros, una vez más, nos descubrimos como destinatarios y herederos de una experiencia espiritual que sigue fascinando tanto a sucesivas generaciones. El Espíritu Santo nos injerta en la misma gracia para hacernos vivir el estremecimiento que suscita en nosotros la proximidad de Dios, la belleza de aquel rostro, la alegría de entrar en comunión con el misterio del amor de Dios que celebramos en Navidad. Que el Espíritu Santo nos haga amar la entrega de Dios en el Hijo y nos recree interiormente, dándonos un sentir más parecido al suyo, una mirada como la suya, su comunión con el Padre.
Navidad nos invita a mirar el mundo con los ojos misericordiosos de Dios. La compasión divina se acerca a los pueblos abandonados a sí mismos, gobernados por quienes carecen del sentido del bien común o hacen del poder un medio en beneficio de sus propios intereses o imponen ideologías que ofenden a la inteligencia y a la dignidad humana. Vemos también pobres que carecen de los bienes fundamentales para una vida digna mientras la riqueza se queda en las manos de unos pocos ricos reacios a compartirla. La mirada encuentra luego a tantos desorientados y confusos en nuestras sociedades civiles, sobre todo los explotados que desbordan los flujos de la inmigración massiva. ¿Cómo no fijar la atención, finalmente, y abrazar a todas las personas heridas por la vida y traicionadas en la confianza depositada en el prójimo? Los sentimientos que estos y otros muchos dramas humanos suscitan en nosotros nos llevan a permanecer en el divino flujo del amor y la misericordia. Contemplando a Jesús, el Amor divino encarnado, que desciende del cielo para estar con nosotros, se nos abre el camino para llegar a ser sus prójimos, a la manera del Beato Antonio Chevrier que decía:” Me ha convertido el misterio de la Encarnación” (Const 2).
Realizar el sueño de Dios para toda la humanidad requiere un cambio de estilo que resulta posible solo por la misericordia de Dios, no por nuestras fuerzas. Si todavía no somos la persona que habríamos deseado ser, y que también Dios desea formar en nosotros, probablemente tenemos necesidad de aceptar más sinceramente la debilidad que hay en nosotros. Cuando el apóstol Pablo se dio cuenta de su debilidad, se dirigió a Dios para ser liberado (2 Cor 12,9). De hecho, lo consideraba como una resistencia a la gracia. Sincerarnos con nosotros mismos nos ayudará a vivir en paz lo que la liturgia de la Semana Santa llama nuestra “debilidad mortal”. Nos ayudará, en otras palabras, a reconocer que las concesiones que nos permitimos, aparentemente inocuas, tienen el poder de debilitarnos y hacen perder la sensibilidad que conviene a un consagrado, llamado a testimoniar el amor gratuito de Dios. También la dificultad para aceptar el mal que nos rodea es una debilidad nuestra. Pero es necesario asumirlo como si fuera “mi propio mal”, considerándolo como una señal de la pérdida de la dignidad y de la fuerza colectiva de ser testigos del hombre nuevo hecho como Cristo. El encuentro con Jesucristo, que desciende hasta las oscuridades de nuestra humanidad, que se ha vuelto fría y privada del impulso del “amor primero” (Ap 2,4), podrá devolvernos la fuerza para reaccionar y actuar de un modo digno y coherente con el estado de discípulos y apóstoles de Jesucristo, así como de seguirlo más de cerca y anunciarlo a los pobres que nos rodean.
Igual que el año pasado, también ahora os convocamos simbólicamente ante la representación de la Navidad para contemplar allí «el gran misterio de la Encarnación” (Cartas, 52). Contemplémoslo humildemente, de rodillas, y nos será renovado el deseo y la gracia de conocer más de cerca el corazón de Dios, su sensibilidad, para asimilarla y expresarla después en nuestro modo de ser y de vivir (Rom 5,5). Con la intercesión del Beato Antonio Chevrier dejémonos alcanzar por el amor divino que es Jesús, dispongámonos a recibir a su Persona. Revivamos sus sentimientos, y nos ayudará a situarnos mejor en las exigencias del ministerio y de la consagración.
Para acompañarnos en este dinamismo fascinante propio de la fe contamos con la preparación, recientemente iniciada, de la Asamblea General 2019. Su nervio central arranca de la invitación de Pablo a Timoteo: “Te recuerdo que reavives el don de Dios que hay en ti” (2 Tim1,6). Hacer memoria del don recibido por la imposición de las manos del obispo tiene el significado de reconocer los progresos que nos llenan de alegría y de esperanza. Y reconocer al mismo tiempo las carencias y la dureza del corazón que tal vez nos lleva a sobrevivir más que a seguir el soplo del Espíritu y a renovarnos como Prado. El Señor nos llama a tejer una fuerte relación con él, para que, como cuenta la parábola, no vacilemos ante cualquier renuncia con tal de poseer el “tesoro escondido en el campo” (Mt 13, 44-46). Decidirnos por Cristo Buen Pastor y conformarnos a su modo de amar, nos obliga a mantener alta la guardia, avanzando día a día hacia la meta. De otro modo viviríamos interiormente apagados y frustrados, buscando constantemente gratificaciones para compensar la desazón que nos habita.
¡Que la gracia de la Encarnación nos trabaje el corazón, modele nuestra humanidad y la impida deslizarse en peligrosas lógicas de adaptación que mundanizan la fe y el ministerio! ¡Que la luz del Emmanuel, ¡el Dios con nosotros, nos alcance en profundidad y renueve en nosotros el deseo de configurarnos a Cristo! Recreados en el Espíritu y convertidos en colaboradores de su acción, nos conceda revivir los sentimientos (phronesis) de Cristo Jesús (Flp 2,5).
En Navidad se renueva la historia de Alianza que se despliega en el tiempo en un constante concatenarse de acontecimientos positivos y negativos. En ella se encierra el futuro personal y el futuro de la familia del Prado, también éste determinado por una trama de hechos, estimulantes unos y preocupantes otros. En todo caso “sabemos que a los que aman a Dios todo les sirve para el bien, a los cuales ha llamado conforme a su designio” (Rom 8,28). Podemos sin embargo llevar en el crisol de nuestro corazón los hechos - ¡todos los hechos! -, y buscar en ellos la acción del Espíritu (Const 45) para poder vivir como el escriba del Evangelio que, una vez hecho discípulo, “va sacando de su tesoro lo nuevo y lo antiguo” (Mt 13,52). Se nos ha concedido hacernos cada día discípulos de la Palabra de Dios que, tomando nuestra humanidad, la llama a “reproducir la imagen de su Hijo” (Rom 8,29). Esto es lo nuevo y lo antiguo que caracteriza tanto nuestra historia personal como la historia de nuestra familia espiritual, que “de generación en generación” es llamada a custodiar y transmitir el carisma que nos recuerda que la Navidad es la “gracia de Dios que ha aparecido y trae la salvación para todos los hombres” (Tito 2,11).
Queridos amigos, dejémonos renovar por el Enviado del Padre; que en él se consolide nuestra identidad y personalidad de discípulos según el Evangelio. Dejémonos sorprender por la Novedad que Dios nos concederá en el futuro. El mañana está todavía inédito y, porque está en las manos de Dios, llegará a nosotros por iniciativa suya. Lo que viene de Dios tiene fuerza para sorprendernos; tiene el propósito firme de recrearnos retirando las amarguras de la vida, las desilusiones, frustraciones y las componendas. Dejémonos introducir cada vez más perfectamente en la comunión con la persona del Hijo Jesús e asumamos la responsabilidad de ser en el mundo el amor que perdona, que reconcilia, que teje la trama de un futuro concedido y esperado.

Xosé Xulio Rodríguez Fernández
Armando Pasqualotto

dilluns, 18 de desembre del 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu



Resultado de imagen de Y la Palabra se hizo carne Cerezo Barredo
Nadal missa del dia

1. Llegim el text (Jn 1,1-18)

1Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. 2Ell estava amb Déu al principi. 3Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi ha vingut sense ell.

4En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. 5La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

6Déu envià un home que es deia Joan. 7Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. 8Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.

9Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. 10Era present en el món, que per ell ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha reconegut. 11Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han acollit.

12Però a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. 13No han nascut per descendència de sang, ni d‘un desig carnal, ni d‘un voler humà, sinó de Déu mateix.

14El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

15Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» 16De la seva plenitud, tots nosaltres n‘hem rebut gràcia rere gràcia. 17La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. 18A Déu, ningú no l‘ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l‘ha revelat.



2. Comprenem el text

És el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa; millor dit, la Paraula present en la Llei i els Profetes és ara la Saviesa. Però la Paraula identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment). El pròleg joànic recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot identificar-se amb la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i esdeveniment en Jesús de Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.

El pròleg joànic situa la Paraula en l‘espai-temps. La indicació al principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació amb el poema de la creació (Gn 1), on tot és creat per la Paraula, i amb la tradició sapiencial (Pr 8,22), quan la Saviesa ja existia. Des de sempre, la Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (1,9), ha habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (1,11); però fins ara no s'ha fet sarx (1,14), fet home. Per tant, el relat sobre Déu gira entorn de l‘abans de la seva encarnació i el després de la seva encarnació.

El pròleg joànic conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el seu Fill (1,12). Com des d‘ara, els humans poden participar de la plenitud de la vida de Déu en Jesucrist (1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ha creat els humans per a comunicar-los la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat.

En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o no acollir-lo, si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva humanitat, que és la nostra.

El pròleg joànic consta de sis estrofes: (1) la Paraula preexistent (1,1-3); (2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (1,4-5); (3) el testimoniatge de Joan (1,6-8); (4) la Paraula ve a trobar els humans (1,9-12); (5) l‘encarnació de la Paraula (1,14), cim de la revelació; (6) la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha revelat el Déu invisible (1,15-18).



3. Pensem-hi

Com penso acollir la Paraula de Déu que s’ha fet humanitat, fragilitat, precarietat?