Revista "Evangeli i Vida" núm 140

dilluns, 26 de desembre de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava




Santa Maria, Mare de Déu
 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/07Enero1A.jpg
1. Llegim el text (Lc 2,16-21)
Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d’aquell infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l’infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.
2. Contemplem el text
Avui s’acompleix l’esdeveniment anunciat als pastors: trobaren Maria i Josep amb el nen a la menjadora. I un cop passats vuit dies (octava de Nadal), és l’hora de fer realitat l’anunci de l’àngel a Maria: li posaràs el nom de Jesús (1,31). Ara Maria nua el reconeixement de la visita anunciada del Senyor (la menjadora; cf. Is 1,3) amb la imposició del nom, que revela l’avui de la visita del Salvador. Lluc dóna més relleu a la imposició del nom que a la circumcisió; així, els pares són obedients al designi salvador de Déu expressat per l’àngel Gabriel.
Els pastors, que representen els creients que miren des de la fe pasqual, és a dir, des de la mort i resurrecció, van de pressa al lloc de la manifestació del Salvador: Betlem (2,5) i el reconeixen com a Déu que visita el seu poble per a salvar-lo (el troben a la menjadora: 2,16). Lluc ofereix un tast del que passa a l’Església naixent: pobres i pagans reconeixen la visita del seu Senyor. A més, un cop l’han reconegut present, els pastors anuncien a tothom aquesta presència (2,17-18) i se’n van tot glorificant Déu i lloant-lo (2,20). Els pastors fan mutis. Després de reconèixer la visita de Déu en Jesús, els creients no hem de mirar més vers l’origen misteriós de Jesús sinó cap a la seva vida i acció, quan el trobem sol (adult) a la sinagoga de Natzaret, a la creu.
Els oients dels pastors manifesten admiració (2,18), reacció típica de la gent que veu la manifestació del Salvador (2,47; 4,22.32.36; 5,26; 9,43; 11,14; Ac 2,7-12); així, l’anunci del fet possibilita que tothom reconegui la visita el Senyor.
Maria medita el que veu i sent, com Jacob (Gn 37,11), i ho guarda en el seu cor, com Daniel (Dn 7,28). ¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? (24,32). Com a tipus del creient, Maria creu (1,45), escolta la Paraula de Déu i la compleix (8,21) i prega amb tota l’Església, mentre espera la vinguda de l’Esperit (Ac 1,14). Lluc presenta Maria com la creient que fa l’esforç per a copsar l’obra de Déu, tant en el que veu i sent, com en la reacció dels pastors (els pobres i els pagans) davant el misteri de l’encarnació del seu Fill; però també és la creient que s’assabenta pels pastors que és la mare del Salvador (2,17). Maria va creixent en la comprensió de la identitat divina del seu fill (2,19.51), i hi creix des de la seva obediència a la Paraula i en la intimitat d’esclava del Senyor. És el mateix Déu qui li va obrint els ulls de la fe.
En la figura de Maria, Lluc uneix la història de Jesús: el seu origen misteriós, la seva vida i mort fins a entrar en la seva glòria (24,26), amb la proclamació de la seva identitat de Senyor i Messies (Ac 2,36) per l’Església apostòlica. Maria representa el creient que viu ben travat tot el misteri de la fe en Jesucrist.
3. Pensem-hi
Acullo la visita de Déu en Jesús i l’anuncio als del meu entorn?
M’admiro de la manifestació del Salvador en la història humana?
Escolto i medito el misteri de Nadal lligat amb el misteri de la Pasqua?

diumenge, 18 de desembre de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/06NavidadA2.jpg
Nadal missa del dia

1. Llegim el text (Jn 1,1-18)
1Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. 2Ell estava amb Déu al principi. 3Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi ha vingut sense ell. 4En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. 5La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. 6Déu envià un home que es deia Joan. 7Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. 8Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. 9Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. 10Era present en el món, que per ell ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha reconegut. 11Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han acollit. 12Però a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. 13No han nascut per descendència de sang, ni d‘un desig carnal, ni d‘un voler humà, sinó de Déu mateix. 14El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. 15Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» 16De la seva plenitud, tots nosaltres n‘hem rebut gràcia rere gràcia. 17La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. 18A Déu, ningú no l‘ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l‘ha revelat.

2. Contemplem el text
És el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa; millor dit, la Paraula present en la Llei i els Profetes és ara la Saviesa. Però la Paraula identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment). El pròleg joànic recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot identificar-se amb la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i esdeveniment en Jesús de Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.
El pròleg joànic situa la Paraula en l‘espai-temps. La indicació al principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació amb el poema de la creació (Gn 1), on tot és creat per la Paraula, i amb la tradició sapiencial (Pr 8,22), quan la Saviesa ja existia. Des de sempre, la Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (1,9), ha habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (1,11); però fins ara no s'ha fet sarx (1,14), fet home. Per tant, el relat sobre Déu gira entorn de l‘abans de la seva encarnació i el després de la seva encarnació.
El pròleg joànic conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el seu Fill (1,12). Com des d‘ara, els humans poden participar de la plenitud de la vida de Déu en Jesucrist (1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ha creat els humans per a comunicar-los la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat.
En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o no acollir-lo, si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva humanitat, que és la nostra.
El pròleg joànic consta de sis estrofes:
(1) la Paraula preexistent (1,1-3);
(2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (1,4-5);
(3) el testimoniatge de Joan (1,6-8);
(4) la Paraula ve a trobar els humans (1,9-12);
(5) l‘encarnació de la Paraula (1,14), cim de la revelació;
(6) la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha revelat el Déu invisible (1,15-18).

3. Pensem-hi
Com penso acollir la Paraula de Déu que s’ha fet humanitat, fragilitat, precarietat?

dijous, 15 de desembre de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d’Emmanuel, que vol dir «Déu amb nosaltres»



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/04AdvientoA4.jpg
Diumenge 4t d’Advent A

1. Llegim el text (Mt 1,18-24)
18Jesús, el Messies, va ser engendrat d’aquesta manera: Maria, la seva mare, estava compromesa en matrimoni amb Josep i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. 19Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l’acord matrimonial. 20Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha engendrat ve de l’Esperit Sant. 21Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. 22Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: 23La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d’Emmanuel, que vol dir «Déu amb nosaltres». 24Quan Josep es despertà, va fer el que l’àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.
2. Mirem el text i contemplem-lo
Tenim una síntesi cristologicopneumatològica que revela la identitat de Jesús a Josep. La genealogia de Jesús (Mt 1,1) acabava sense esmentar la paternitat de Josep (Mt 1,16). Ara s’explica aquesta presumpta irregularitat en l’origen de Jesús amb una narració que en precisa la veritable identitat. Si a Lluc la destinatària de la revelació és Maria, a Mateu, n’és Josep, perquè entre els seus oients n’hi ha procedents del judaisme.
La concepció de Jesús s’esdevé en el temps que, segons el ritu i costum dels jueus, va del compromís matrimonial (són esposos) a la vida matrimonial (viure junts). Aquest fet introdueix l’explicació del veritable origen de Jesús i la definició del paper de Josep. D’entrada i per evitar qualsevol malentès, Mateu indica que la concepció del fill en Maria és obra de l’Esperit Sant (Mt 1,18). Així, la perplexitat de Josep indica les dues possibles actituds davant d’aquesta concepció virginal: l’acusació d’adulteri i ruptura del contracte matrimonial sense humiliar ni difamar Maria (evitant la investigació oficial), o bé el reconeixement de l’origen misteriós del fill de Maria i separació de l’esposa per tal de no aparèixer com a pare d’un fill que ve de Déu. Aquesta situació que viu Josep s’indica amb dos atributs: espòs de Maria i bo (fidel a la Llei). Des d’una visió segons la Llei, semblaria que el fet de ser espòs i bo impediria de conviure amb l’esposa considerada adúltera; des de la visió mateana (síntesi judeocristiana), però, és espòs i bo perquè fa la voluntat de Déu. A Mateu li interessa notar l’obediència de Josep i la seva fidelitat al pla salvador de Déu.
El paper de Josep és acollir Maria com a esposa seva i donar la paternitat legal al fill que naixerà, i així garantir-li l’estatut històric de la descendència davídica. Josep entén que ha rebre Maria com a esposa per la revelació sobre l’origen diví del fill concebut (és obra de l’Esperit Sant), i entén que n’ha de ser el pare legal (donar-li el nom) per la revelació del nom Jesús, que en revela la missió: perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. A més, el nom Jesús també inclou la identitat divina del fill i l’acompliment de totes les expectatives messiàniques llegides en Is 7,14. En efecte, és Déu que salva i és amb el seu poble fins a la fi del món (Mt 28,20).
L’obediència de Josep fa possible el projecte de salvació que li ha estat revelat: acollir Maria com a esposa (Mt 1,24) i reconèixer-li el fill donant-li el nom que li ha estat revelat (Mt 1,25). Jesús és fill de David per Josep i és Fill de Déu per obra de l’Esperit Sant.
3. Pensem-hi
Escolto la Paraula de Déu i l’obeeixo? Estic obert/a a acollir qualsevol crida que vingui de Déu?

diumenge, 4 de desembre de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ...els pobres reben l’anunci de la bona nova



http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/03AdvientoA3.jpg
Diumenge 3r d’Advent A
1.Llegim el text (Mt 11,2-11)
2Joan, que era a la presó, va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles 3a preguntar-li: ¿Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre? 4Jesús els respongué: Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: 5els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova. 6I feliç aquell qui no em rebutjarà! 7Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? 8Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats s’estan als palaus dels reis! 9Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. 10És aquell de qui diu l’Escriptura: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí.11En veritat us ho dic: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell.
2. Mirem el text
Per a Mateu Jesús és Déu amb nosaltres (Mt 1,23). I davant la reacció suscitada perquè Déu salva en Jesús (cf. Mt 1,21), obre una secció que va des de la perplexitat de Joan Baptista fins a l’oberta hostilitat dels fariseus (cf. Mt 11,1-12,50).
A partir de la reacció que Jesús suscita en Joan Baptista, Mt pinta un quadre que relaciona ambdues figures i les seves respectives vingudes (Mt 11,2-19). Un quadre amb tres escenes: l’enquesta de Joan i la resposta de Jesús (Mt 11,2-6), l’elogi Jesús a Joan (Mt 11,7-15) i la interacció que hi ha entre la vinguda de Joan i la de Jesús (Mt 11,16-19).
El text llegit sols conté la primera escena (Mt 7,2-6) i un tros de la segona (Mt 11,7-11). La primera escena mostra que la pregunta de Joan parteix de l’acció de Jesús i que la resposta de Jesús convida a fer una lectura profètica de la seva acció, a prendre posició davant el que veuen i senten. L’acció de Jesús realitza l’acompliment de les promeses messiàniques: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten (Is 29,18; 35,5-6a), els morts ressusciten (Is 26,19). Són signes que anticipen l’evangelització dels pobres (Is 61,1) i la salvació de Déu dels temps messiànics, manifestats ara en Jesús, i que conviden a la fe, a acollir Jesús, el mateix Déu que salva. Ja que el temps d’Advent convida a fixar-nos en la figura de Joan, cal notar que Joan havia anunciat la vinguda del Messies (Mt 3,11), però el Messies que havia anunciat no encaixa amb Jesús (Mt 3,12). Així doncs cal acollir Jesús com a Messies que és, però no pas com Joan i els seus deixebles creien que seria; per això exclama: feliç aquell que no quedarà decebut de mi (Mt 11,6).
La segona escena presenta el testimoniatge de Jesús sobre Joan Baptista. Amb una sèrie de preguntes, Jesús en destaca tant el seu paper excepcional i únic en el projecte de Déu, com els trets que defineixen el seu tarannà profètic: és coratjós (no com una canya sacsejada pel vent) i auster (no porta vestits delicats), i és el precursor que prepara la vinguda del Messies.
Jesús parteix del sentit popular que ha copsat els aspectes més genuïns del Baptista com a profeta, per tal de situar-lo dins del temps messiànic realitzat. Així, la tensió entre el temps de preparació i el seu acompliment és descrita per la relació que s’estableix, des de la fe, entre el gran i el petit: mentre Joan és el més gran d’entre tots els que les mares han portat al món, el més petit dels deixebles és més gran que ell en el Regne inaugurat.
3. Mirem la nostra vida i acció
En què em fixo de Jesús? I Jesús, en què convida a fixar-me de les persones?