Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Quin d’aquests dos va fer la voluntat del pare?

 

D. 26 de durant l’any A 

(1 octubre 2023)

1. Llegim el text (Mt 21,28-32)

²⁸ Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: Fill, vés avui a treballar a la vinya.²⁹ Ell li va respondre: No hi vull anar. Però després se’n penedí i va anar-hi. ³⁰ Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: De seguida, senyor. Però no hi va anar. ³¹ Quin d’aquests dos va fer la voluntat del pare? Li responen: El primer. Jesús els diu: En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. ³² Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans  i les prostitutes sí que el van creure. Però vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l’heu cregut.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim la segona paràbola inspirada en la imatge de la vinya. Una correcta interpretació de la paràbola dels dos fills dissemblants implica d’esbrinar dues incògnites, que es poden reconstruir amb un cert grau de probabilitat: el seu origen i el seu context vital. És molt probable el seu origen en Jesús, però és més difícil de refer el seu context vital: A qui s’adreça? Quina situació vital reflecteix?

La paràbola podria representar la resposta de Jesús als jueus observants, que criticaven la seva opció pels pecadors i inobservants. Les dues preguntes clau, amb què obra i tanca la narració: Què us en sembla? (Mt 21,28) Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia? (Mt 21,31), proposen una opció o prendre partit a fer o no fer la voluntat del Pare. El segon fill reflecteix la manca d’obediència real a la Llei dels sacerdots i notables del poble, tot i que en són observants. Jesús, amb aquesta paràbola, provoca els seus interlocutors a entrar en la lògica de la seva opció: els pecadors, representats pel primer fill, són els qui de fet, amb la seva conversió, observen la voluntat del Pare, encara que formalment en són transgressors.

En un segon nivell d’interpretació, la paràbola de Jesús és llegida a la llum d’una sentència, on la missió de Joan esdevé criteri per a valorar l’obediència al Pare dels dos grups: els pecadors i els jueus observants. Aquesta aplicació permet a Mateu de col·locar-la com a perllongament del debat sobre l’autoritat de Jesús, on s’al·ludeix a la missió de Joan (Mt 21,23-27).

L’últim nivell interpretatiu és el que Mateu suggereix als seu lectors i als cristians de sempre. Ara i ací, Mateu pretén desemmascarar o almenys alertar els qui, al si de l’Església d’Antioquia, es conformen amb una declaració verbal i teòrica de la seva fe. El segon fill s’assemblaria a aquell que diu: Senyor, Senyor (Mt 7,21), però que no fa realment la voluntat del Pare del cel; i també amb els mestres de la Llei que diuen i no fan (Mt 23,3).

3. Pensem-hi. Amb quin dels dos fills m’identifico i per què? Es nota que, amb els meus fets i les meves accions, faig la voluntat de Déu Pare? O en tinc prou a dir que soc una persona cristiana? Què em suposa fer la voluntat del Pare?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya

D. 25 de durant l’any A 

(24 setembre 2023)

1. Llegim el text (Mt 20,1-16a)

¹Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. ²Després de fer tractes amb ells per un jornal d’un denari, els envià a la seva propietat. ³Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d’altres que s’estaven a la plaça sense feina ⁴i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just. ⁵Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. ⁶Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d’altres i els digué: Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res? ⁷Ells li responen: És que ningú no ens ha llogat. Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. ⁸Quan va arribar el vespre, l’amo de la vinya va dir a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers. ⁹Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. ¹⁰Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. ¹¹Mentre cobraven, protestaven contra el propietari ¹²i deien: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor. ¹³L’amo va respondre a un d’aquests: Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? ¹⁴Doncs pren el que és teu i vés-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¹⁵¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo soc generós? ¹⁶Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La paràbola de l’amo de la vinya nota la iniciativa de l’amo en dues fases: 1) dona feina als treballadors (20,1b-7), fet que parteix del posar-se d’acord amb el jornal, acord que va esvaint-se al llarg de les sortides de l’amo, fins que arriba als d’última hora, que ni s’esmenta; 2) paga idèntic jornal als treballadors (20,8-15), fet que és motiu de discussió. Mateu arrodoneix la paràbola amb una sentència (20,16) que reflecteix la situació actual de la seva Església. El relat convida a deixar-nos sorprendre per la generositat de l’amo.

En el seu context original, convida els oients, primer, a identificar-se amb els descontents, i després, a prendre partit: acollir o no la generositat de l’amo. Sorprèn l’ordre de l’amo, que alimenta la il·lusió dels primers. Sorprèn encara més el sistema de pagament: els qui han suportat tot el pes de la jornada (de sol a sol) són tractats igual que aquells que sols han fet una hora i en el moment més favorable (abans de la posta del sol). Identificats amb els descontents, clamem: No és just! Però, ¿els últims no tenen el mateix dret de viure del jornal, encara que no hagin suportat tot el pes de la jornada? Certament, sorprèn molt la llibertat i la generositat de l’amo, figura de Déu Pare. Amb la sentència final, Mateu nota un aspecte del debat a l’interior de la seva Església local. Els pagans, els darrers, prenen el lloc d’Israel, cridat en primer lloc. I els qui, en l’Església, són considerats darrers, els més petits d’entre els germans, en la perspectiva del Regne i del judici de Déu, seran els primers. En definitiva, cal acollir la generositat de Déu i fer-la viva i present en l’Església.

En el context de Jesús, també expressa simbòlicament una situació conflictiva o polèmica: les opcions de Jesús, a favor dels qui no compten per a res en el món legal jueu, fan explotar les crítiques dels observants i compromesos (fariseus i escribes). Amb aquesta paràbola, Jesús fa present l’estil de Déu Pare. Així, l’acció de Jesús revela i fa present la llibertat i generositat de l’amor de Déu.

3. Mirem la nostra vida i acció

Què em sorprèn de la paràbola? Quina imatge de Déu em fa canviar o em reafirma?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La seva mare diu als servidors: Feu tot el que ell us digui

 

Mare de Déu de la Mercè

1. Llegim el text (Jn 2,1-11)

¹El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. ²També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. ³Com que el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu: No tenen vi. ⁴Jesús li respon: Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora. ⁵La seva mare diu als servidors: Feu tot el que ell us digui. ⁶Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d’uns cent litres cada una. ⁷Els diu Jesús: Ompliu d’aigua aquestes piques. Ells les ompliren fins dalt. ⁸Llavors els digué: Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei. Ells li’n portaren. ⁹El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d’on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l’havien treta. Aleshores el cap de servei crida el nuvi ¹⁰i li diu: Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor. ¹¹Així va començar Jesús els seus senyals a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Avui, solemnitat de la Mare de Déu de la Mercè, recordem que la mare de Jesús sol·licita el do de la misericòrdia de Déu (la mercè) per al poble.

El signe de Canà mostra la mare de Jesús demanant l’amor de Déu per al seu poble, que precisament el seu fill manifesta. El relat conclou amb la fe dels primers deixebles. El primer signe de Jesús marca l’inici de la comunitat d’amor que és l’Església i l’inici dels signes que mostren la glòria de Jesús i teixeixen la comunió entre Jesús i els qui creuen ell.

La indicació temporal del tercer dia assenyala la ràpida realització del que Jesús havia anunciat abans (1,50.51), veure coses grans i el cel obert (intervenció de Déu en la història). Les noces faciliten la presència de la mare de Jesús i dels seus germans. D’entrada, el relat separa Jesús i els seus deixebles dels altres invitats, inclosa la seva mare.

La narració destaca tres escenes ben teixides, la de Jesús i la seva mare, la de Jesús i els servents, i la del cap de servei i el nuvi. Al final, les paraules del cap de servei tallen el relat i mantenen el suspens, perquè els oients es preguntin pel sentit del signe.

El relat planteja dues qüestions, una sobre el sentit de la pregunta de Jesús a la seva mare i l’altra sobre el significat del vi. L’hora de Jesús és la seva glorificació (mort i resurrecció). Ara Jesús anticipa l’hora amb el signe del vi, que expressa l’amor de Déu per al seu poble. Ara bé, la glòria de Jesús (la misericòrdia de Déu) sols es revela als ulls de la fe. Així, el signe de Canà dóna un fort impuls a la fe dels deixebles, i suscita la fe que ha de portar els oients/lectors a descobrir la glòria de Jesús.

Segons el costum jueu d’aquell temps, les noces duraven una setmana, on no podia faltar-hi vi, begut en abundància. Per això és greu que s’acabi el vi, i per al cap de servei era un greu entrebanc. En la tradició bíblica, l’abundància de vi és signe de l’amor misericordiós de Déu. En definitiva, el signe de Canà simbolitza la gratuïtat de l’amor misericordiós que Déu Pare ofereix pel seu Fill Jesús als humans, sense demanar-los prèviament la fe. La manifestació de la glòria de Jesús és una festa per a tota la humanitat, i el banquet de noces que celebrem en cada Eucaristia n’és un tast.

3. Pensem-hi

Prego amb la mare de Jesús perquè Déu mostri el seu amor misericordiós?

Sentir-me estimat per Déu m’ajuda a créixer com a persona i militant cristià?

Descobrir l’amor de Déu que Jesús manifesta m’obre a la fe, m’impulsa a creure?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set

 

D. 24 de durant l’any A 

(17 setembre 2023)

 

1. Llegim el text (Mt 18,21-35)

²¹Aleshores Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? ²²Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

²³»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. ²⁴Tot just havia començat, quan li’n van portar un que li devia deu mil talents. ²⁵Com que no tenia amb què pagar, el senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. ²⁶Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: »Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot. ²⁷»Llavors, compadit d’ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute. ²⁸»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L’agafà i l’escanyava dient: »Paga’m el que em deus. ²⁹»El company se li va llançar als peus i li suplicava: »Tingues paciència amb mi i ja t’ho pagaré. ³⁰»Però ell s’hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. ³¹»Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. ³²El senyor va fer cridar aquell home i li digué: »Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ³³¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu? ³⁴ »I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.

³⁵»Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

 

2. Comprenem el text

El text inicia amb una pregunta de Pere a Jesús sobre la reconciliació entre els deixebles (Mt 18,21). Jesús la respon amb una paràbola (Mt 18,23-34), que destaca el contrast entre els deutes de dos companys, el d’un subordinat respecte al rei, que és immens i insolvent, i el deute irrisori del seu company.

El rei condona el deute impagable del subordinat i aquest és incapaç de condonar el deute irrisori del company.

El deute del subordinat és impossible de pagar, es tracta d’una quantitat fora de mida (la renda anual del regne d’Herodes era de nou-cents talents i els ingressos dels tributs no superaven els dos-cents talents). Si és sorprenent la reacció del rei, encara ho és més la del subordinat, perquè no mostra cap tipus d’agraïment davant la remissió d’un deute tan gran, i a més, és incapaç de perdonar un deute irrisori (tres mesos de treball) d’un company.

El company perdonat és despietat amb el seu company deutor. El que ha rebut misericòrdia dóna càstig: escanya el company i el i fa tancar a la presó. Per mitjà de la condonació el subordinat havia rebut misericòrdia i havia estat introduït en el cor del rei (ple d’amor). Tot i que el subordinat fa justícia amb el seu company deutor (reclama el deute), no la fa des de l’amor rebut i experimentat.

Hi ha també la reacció dels altres servents que han fet seva la compassió del rei, que denuncien l’actitud despietada del company (Mt 18,31). La comunitat cristiana és responsable que la fraternitat s’arreli en la misericòrdia que rep del Senyor i que la remissió dels deutes fa de factor regulador.

La compassió es manifesta en el perdó fratern sense reserves; en canvi, la indignació irromp quan la misericòrdia no troba espai en la comunitat cristiana.

El rei manifesta que la súplica del seu subordinat és una pregària que li toca el cor (Mt 18,33); en canvi, el subordinat no s’ha deixat tocat el cor per la súplica (pregària) del seu company.

 

3. Contemplem Jesús

La resposta de Jesús a Pere és desconcertant: no s’ha de jutjar (Mt 18,22). El perdó s’ha de donar sense reserves, no hi ha mesura.

I per tal d’il·lustrar que l’amor misericordiós dels deixebles s’ha d’arrelar en l’amor misericordiós del Pare, Jesús explica una paràbola amb la qual mostra la incommensurable misericòrdia de Déu i la mesquina i nul·la misericòrdia humana entre col·legues.

Al final Jesús ha respost la pregunta de Pere (Mt 18,35): el fet de perdonar sempre i sense reserves ha de brollar de la força de l’amor del Pare rebut i experimentat, i que ha de moure el nostre cor a ser misericordiosos com ho és el nostre Pare.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

Judico des de l’amor misericordiós? Com tracto l’altre?

La força de l’amor rebut del Pare em mou a perdonar sempre i sense reserves?

Al programa de Ràdio Estel "Llevat dins la pasta" es parla del Pelegrinatge als llocs pradosians 2023

 

https://www.estelfitxers.com/podcasts/2023-2024/CAPITOL_69_20230907_LLEVATDINSLAPASTA___PELEGRINATGE_ANTONI_CHEVRIER.mp3

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Si el teu germà et fa una ofensa

 

D. 23 de durant l’any A 

(10 setembre 2023)

1. Llegim el text (Mt 18,15-20)

¹⁵Si el teu germà et fa una ofensa, ves a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. ¹⁶Si no t’escolta, crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la paraula de dos o tres testimonis. ¹⁷Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà. ¹⁸En veritat us ho dic: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel. ¹⁹Encara en veritat us ho dic: si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; ²⁰perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Es tracta d’un fragment de l’anomenat discurs eclesial (Mt 18,1-35). En aquest discurs, s’hi entreveuen situacions de l’Església d’Antioquia, davant les quals Mateu proposa un compromís seriós de cada membre, a fi d’edificar una comunitat de germans reconciliats i perdonats entorn del Crist, el Senyor, que s’identifica amb el més petit dels germans. Qui no és capaç de perdonar és que no ha descobert el perdó de Déu. Tampoc no s’ha de covar cap mena de ressentiment entre cristians.

El text és teixit amb dos colors. Amb el primer (Mt 18,15-17), Mateu proposa un estil d’actuar, que, per cinc cops, repeteix l’estructura de la llei casuística, on se succeeixen la pròtasi, que descriu el cas, i l’apòdosi, que presenta la solució; i el verb escoltar hi posa el ritme. El que importa és l’esforç d’escoltar-se i parlar-se. Amb el segon (Mt 18,18-20), i amb tres sentències ritmades per la fórmula: Us ho dic amb tota veritat o us asseguro també (Mt 18,18.19), dona les raons teològiques de l’estil d’actuar proposat. Les sentències apareixen ben soldades pel principi d’autoritat: la ratificació al cel de les decisions preses a la terra; la promesa d’acompliment al cel pel fet d’avenir-se a la terra; i la motivació: la presència del Senyor en la comunitat reunida en el seu nom.

Se’ns convida a cercar, costi el que costi, la unitat eclesial i l’acord amb el germà, implicant-se en tota mena d’acció encaminada al diàleg i a l’entesa, abans d’una ruptura definitiva i dolorosa. Aquest estil de diàleg fratern correspon a la voluntat del Pare, que té cura de retrobar i recuperar els germans més petits (Mt 18,14). Si, malgrat tots els esforços, es fracassa en aquesta acció pastoral perseverant, el germà que no fa cas, que refusa fer camí en comú, amb les diferències i els ritmes diversos, entra en la categoria dels pagans i publicans (pecadors), que no comparteixen l’estil sinodal dels deixebles, però que encara són estimats per l’amor misericordiós del Pare del cel.

El fer camí en comú també suposa decidir i treballar en equip, en consens. Per això, la pregària basada en la simfonia fraterna (com diu en grec) és més eficaç. En aquesta òptica sinodal, la fórmula lligar/deslligar, en plural, significa prendre decisions sinodalment, també en el camp del discerniment de la voluntat de Déu. Tota la comunitat està implicada en la sinodalitat. Així, una comunitat reconciliada, i que arrela la pregària en la sinodalitat, és el lloc de la definitiva presència del Senyor, que s’ha revelat en Jesús de Natzaret.

3. Pensem-hi

·        Faig l’esforç d’escoltar l’altre i de dialogar-hi pensi el que pensi?

·        Quina importància dono a fer les paus i a caminar junts?

·        Com m’ho faig per caminar juntament amb d’altres,?