diumenge, 18 d’agost de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers


 
http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/45ordinarioC21.jpg
D. 21 de durant l’any C  
(25 d’agost)


1. Llegim el text (Lc 13,22-30)


22Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. 23Algú li preguntà: Senyor, ¿són pocs els qui se salven? Jesús els contestà: 24Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. 25Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: “Senyor, obre’ns.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” 26Llavors us posareu a dir: “Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places.” 27Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!” 28Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. 29I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. 30Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús


Comença la segona part del camí de Jesús a Jerusalem (Lc 12,22-17,10). Lluc, indicada la decisió de Jesús d’anar a Jerusalem (Lc 9,51), recorda que hi va fent camí en certs moments (Lc 13,22; 17,11; 19,28.41); així marca el ritme del camí en tres grans parts: Lc 9,51-13,21; 13,22-17,10; 17,11-19,27. Aquesta segona part inicia amb una reflexió sobre l’entrada al Regne, tot insistint en la urgència d’espavilar-se, a fi de ser-hi admesos abans que sigui massa tard, i en l’acolliment de la visita de Déu en Jesús, com a garantia d’entrada.

La salvació ha arribat en Jesús, tot i que molts encara no hagin volgut adonar-se’n (vegeu 12,54-56). Avui un innominat (qualsevol de nosaltres) planteja a Jesús una pregunta que enceta la qüestió sobre l’entrada o l’exclusió del Regne: Senyor, ¿són pocs els qui se salven? És una pregunta que expressa una creença molt arrelada en la mentalitat jueva d’aquell temps; així tot jueu creia que, pel fet de ser-ho, ja tenia assegurada la vida futura. Aleshores la pregunta planteja si se salvarà algú més, si se salvaran els de fora, els qui no són membres del poble que Déu s’ha escollit. Jesús suggereix que els de sempre no ho tenen tan fàcil com creuen. Cal esforçar-se per a entrar en el Regne (imatge de la porta estreta). Jesús no respon directament a la qüestió plantejada: el nombre dels qui hi entraran pertany a Déu, en canvi, pertany a cadascú de fer l’esforç per entrar-hi. Però no es pot deixar l’esforç per a l’últim moment, perquè es pot fer tard i trobar l’accés tancat (imatge de la porta tancada). No tot depèn de la porta: l’esforç és important, però no comptarà gens si es deixa per a l’últim segon. L’última paraula la diu el cap de casa, figura de Jesús; i el que compta no és entrar-hi o no, sinó ser-hi admès o ser-ne exclòs. Per això, la intervenció del cap de casa és definitiva. És definitiu, doncs, haver acollit o no Jesús.

I a dins de la casa (l’Església), hi trobem l’Israel restaurat (significat pels tres patriarques: Abraham, Isaac i Jacob) i completat amb els pobles pagans vinguts dels quatre vents. Tots junts celebren la festa i la joia del Regne.

Jesús no vol frustrar ningú, sols afirma que molts no hi entraran, perquè pensaven que tenien el dret adquirit i no s’havien espavilat (convertit) quan calia fer-ho.

La màxima que clou el text indica un dels trets del Regne; en efecte, alguns dels darrers (no tots) seran considerats més importants que els de sempre (els habituals).


3. Pensem-hi.


Penso que tinc el dret adquirit d’asseure’m a la taula parada del Regne? Quin esforç se’m demana? Jesús em mou a servir els altres i a no excloure ningú de la taula del Regne?

diumenge, 11 d’agost de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: He vingut a calar foc a la terra...


http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/44ordinarioC20.jpg
D. 20 de durant l’any C  
(18 d’agost)

1.Llegim el text ( Lc 12,49-53)

49He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! 50Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! 51¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? 49He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! 50Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! 51¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. 52D’ara endavant els cinc membres d’una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. 53Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí cap al Pare, Jesús adreça unes reflexions als seus deixebles sobre el caràcter de la seva missió (Lc 12,49-53) i, tot seguit, esperona la gent a descobrir els signes dels temps perquè acullin la pau i la felicitat que els porta (Lc 12,54-56), fragment que no forma part del text llegit. Cal recordar que el camí de Jesús a Jerusalem està farcit d’ensenyaments adreçats als deixebles, però també a la gent que el segueix o que troba pel camí. Ara i aquí Lluc qüestiona la coherència dels seguidors de Jesús, no fos cas que fugíssim d’estudi, féssim el suec o l’orni.
En les reflexions de Jesús als deixebles, s’hi entreveuen qüestions de fons. La que més destaca és la del motiu de la seva vinguda. L’evangeli del diumenge passat (19 de durant l’any C) ja havia esmentat la proximitat imminent d’una vinguda, la de l’amo o senyor (Lc 12,36-40.43.45-46). Jesús ha vingut i la seva acció ha encès una crisi que tot ho purifica i renova (Lc 3,6), ningú no pot escapar-se’n (Lc 3,7), és el foc de l’Esperit (Lc 3,16; Ac 2,3), que portarà la salvació de Déu fins als límits més llunyans (Ac 1,8).
La vinguda de Jesús és com un foc que s’estén en un prat sec, davant el qual cal decisió i acció. Si la imatge del foc expressa els efectes de la vinguda de Jesús sobre la terra, la imatge de l’aigua expressa els efectes sobre ell mateix: immergir-se en l’aigua és una al·lusió a la mort. Jesús anhela ser immergit en la prova que ha de passar, perquè així durà a terme la missió que el Pare li ha confiat. Jesús durà la salvació per a tothom si compleix el designi de Déu Pare, per això ha emprès el camí a Jerusalem (Lc 9,51).
Lluc encara no revela en què consisteix el baptisme que ha de passar Jesús, sols ho assenyala; cal que els qui seguim Jesús pel camí ens adonem que haurem de passar pel sofriment i la mort. Mateu i Marc, en canvi, en el marc de la pujada cap a Jerusalem, són més explícits: Mt 20,22-23; Mc 10,38-39.
La vinguda de la pau provoca divisions i tensions, fins i tot dins les famílies dels seguidors (ni se n’escapa la mare de Jesús: Lc 2,35). Sembla contradictori. Jesús s’ha convertit en senyal de contradicció a Israel (anunci de l’ancià Simeó: Lc 2,34).
Jesús es manifesta com el qui porta la pau a la terra i als pecadors (Lc 2,14; 7,50; 8,48; 19,38) i convida els seus deixebles que l’escampin arreu (Lc 10,5), però la recepció d’aquest do provoca divisió, és a dir, acolliment o rebuig. Heus ací que el Regne de Déu i Jesús mateix no admeten mitges tintes.

3. Pensem-hi

L’opció per Jesús i pel Regne m’implica i compromet tota la meva existència? Acollir Jesús en la meva vida i acció provoca problemes en la meva xarxa personal de relacions? En quina mesura? Sóc cristià/cristiana a mitges tintes o a totes?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor...


http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/49asuncion.jpg
Assumpció de la Mare de Déu  
(15 d’agost)

1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

39Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, 40va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. 45Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà. 46Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, 47el meu esperit celebra Déu que em salva, 48perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, 49perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, 50i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. 51»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, 52derroca els poderosos del soli i exalta els humils; 53omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. 54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.
56Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).
La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.
El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat.

3. Mirem la nostra vida i acció

  • On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
  • I sabem reaccionar com Maria davant l’acció de Déu?
  • I sabem lloar la fe dels qui ens posen davant del Senyor?

dilluns, 5 d’agost de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/43ordinarioC19.jpg
D. 19 de durant l’any C  
(11 d’agost)

1. Llegim el text (Lc 12,32-48)

32No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. 33Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi; allà, els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no destrossen res. 34Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor. 35Estigueu a punt, amb el cos cenyit i les llànties enceses. 36Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. 37Feliços aquells servents que el senyor, quan arribi, trobi vetllant. En veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los. 38Feliços d’ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així. 39Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. 40Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.
41Aleshores Pere li digué: Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?
42El Senyor continuà: ¿Qui és l’administrador fidel i assenyat a qui l’amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l’aliment que els pertoca? 43Feliç aquell servent que el seu senyor, quan arriba, troba que ho fa així. 44Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. 45Però si aquell servent es deia: “El meu senyor tarda a venir”, i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, 46vindrà el seu senyor el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels qui no són fidels. 47El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l’amo volia, rebrà molts assots. 48En canvi, el qui, sense conèixer-la, s’ha fet mereixedor d’assots, en rebrà menys. A qui molt li donen, molt li demanaran; i a qui molt li encomanen, li reclamaran encara més.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí acompanyat de molts seguidors (Lc 12,1), Jesús proposa una sèrie de recomanacions entorn de l’actitud del deixeble davant les riqueses (Lc 12,33-34), i també sobre la vigilància i la fidelitat (Lc 12,35-46), així com sobre la irresponsabilitat i la incompetència dels seguidors que tenen una responsabilitat en l’Església (Lc 12,47-48).
L’Església actualitza el Regne en el seguiment del camí de Jesús. Les dues màximes que vénen després (Lc 12,33-34) conclouen la sèrie d’exhortacions de Jesús contra tota mena d’ambició de riquesa. El deixeble ha d’evitar la seducció de les riqueses; per això, ha de posar el seu cor (la seu de tot anhel humà) en una única meta: el Regne.
Després d’aquest toc d’alerta, que exigeix un estil de vida desprès, trobem tres paràboles sobre la vigilància i la fidelitat: la dels criats vigilants (Lc 12,35-38); la del cap de casa que vetlla (Lc 12,39-40); i la de l’administrador fidel o no (Lc 12,42-46). Abans, però, hi ha la pregunta de Pere (Lc 12,41), que accentua quin ha de ser el comportament del deixeble davant la invitació a la vigilància i la seva fidelitat davant el retorn del Senyor. El temps d’espera i la responsabilitat del deixeble són els dos factors clau de la darrera paràbola.
El text acaba amb un ensenyament de Jesús, que matisa el que li passa al deixeble irresponsable i incompetent; així qui més té, més se li exigirà; qui té més responsabilitat, més li serà reclamat (Lc 12,47-48). És un toc d’alerta tant per al deixeble incompetent i sense escrúpols, que esquiva el que se li ha confiat tot sabent que disposa de tots els recursos per fer-ho; com per al deixeble irreflexiu que actua sense cap mena de discerniment.

3. Mirem la nostra vida i acció

·         On tinc posat el meu cor?
·         Com em sento responsable del que se m’ha confiat?
·         Estic sempre a punt per a servir i ser generós?