diumenge, 9 d’agost de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos

D. 20 de durant l’any A 

(16 agost 2020)


1. Llegim el text (Mt 15,21-28)

21Jesús se’n va anar d’allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. 22Una dona cananea, que era d’aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi! La meva filla està endimoniada i sofreix molt. 23Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre. 24Jesús els digué: Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. 25Però la dona vingué a prosternar-se davant d’ell i li deia: Senyor, ajuda’m! 26Jesús contestà: No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets. 27Ella digué: És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos. 28Llavors Jesús li respongué: Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols. I des d’aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest relat és sorprenent, ja que presenta Jesús aprenent d’una dona estrangera. Jesús es deixa convèncer pels arguments de l’altre, en aquest cas d’una dona que no pertany al poble d’Israel. Un relat que convida a aturar-se en els dos protagonistes: la dona cananea i Jesús.

El silenci de Jesús davant la pregària de la dona cananea provoca la intervenció dels deixebles. I aquesta intervenció provoca la reacció de Jesús, manifestant la finalitat de la seva missió: dur l’Evangeli de Déu únicament als fills d’Israel. La dona insisteix i aleshores Jesús respon metafòricament, tot dient-li que els fills són els jueus i els gossos són els gentils (els qui no pertanyen al poble d’Israel) i el pa és l’Evangeli de salvació que porta Jesús a Israel. I la dona, en lloc d’ofendre’s (els jueus tractaven de gos els no jueus), reacciona amb una altra metàfora, on es compara ella mateixa amb els animals que, tot i no asseure’s a taula com els fills, en mengen les engrunes. La dona no perd l’esperança tot i ser conscient que cadascú ha d’estar al seu lloc, Jesús amb els jueus i ella amb els gentils. No la perd perquè està convençuda que el pa es pot compartir.

La dona reconeix l’estatus jueu de Jesús amb el títol Fill de David. Jesús és fidel a l’aliança de Déu amb els jueus. La dona creu que la salvació que porta Jesús també és per als no jueus. La dona mostra la seva fe. Jesús accepta la reflexió de la dona, en lloa la fe i li guareix la filla. I el miracle de la fe és confirmat pel de la guarició. Aleshores l’Evangeli de la salvació també abasta els gentils.

Una dona forastera s’ha convertit en model de fe i anticipa la missió evangelitzadora de tota l’Església, a sortir d’ella mateixa i abastar tot el món.

 

3. Pensem-hi

La meva pregària de petició és persistent i convençuda com la de la cananea? L’obstinació de la cananea m’anima a fiar-me sempre de la generositat i misericòrdia de Déu? 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor

 

Assumpció de la Mare de Déu 

(15 d’agost)


1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

39Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, 40va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. 45Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà. 46Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, 47el meu esperit celebra Déu que em salva, 48perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, 49perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, 50i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. 51»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, 52derroca els poderosos del soli i exalta els humils; 53omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. 54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

56Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.


2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).

La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.

El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat.


3. Mirem la nostra vida i acció

  • On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
  • Sabem reaccionar com Maria davant l’acció de Déu?
  • I sabem lloar la fe dels qui ens posen davant del Senyor?

diumenge, 2 d’agost de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Home de poca fe! Per què has dubtat?

49 cA Ordinario 19

D. 19 de durant l’any A 

(9 agost 2020)

 

1. Llegim el text (Mt 14,22-33)


22Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d’ell cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. 23Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. 24Mentrestant, la barca ja s’havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. 25A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. 26Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren: És un fantasma! I es posaren a cridar de por. 27Però de seguida Jesús els digué: Coratge! Sóc jo. No tingueu por. 28Pere li contestà: Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua. 29Jesús li digué: Vine. Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. 30Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà: Senyor, salva’m! 31A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Home de poca fe! Per què has dubtat? 32Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. 33Els qui eren a la barca es prosternaren davant d’ell i exclamaren: Realment ets Fill de Déu!

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús


L’encapçalament del text uneix el gest dels pans amb una nova escenografia, més intraeclesial: la imatge de la barca, on Jesús fa pujar els deixebles. Aquí tornen a sortir els tres cercles que s’inicien a la fe en Jesús: Pere, els deixebles i la gent.

Jesús se separa de la gent, fa embarcar els deixebles amb Pere i es retira sol a la muntanya per pregar (al·lusió a la situació actual de Jesús amb el Pare?). Jesús pren la iniciativa i determina el desenvolupament dels esdeveniments d’una manera misteriosa: és l’absent present.

El centre del drama és la trobada de Jesús amb els deixebles i Pere sobre el llac, a la fi de la nit (enmig de la por). I es desenvolupa en dos actes: la manifestació de Jesús als deixebles amb Pere: camina sobre l’aigua; i el gest de salvació de Jesús envers Pere que s’enfonsa, mentre va cap a Jesús. Pere mostra l’obediència de la fe, només l’adversitat pot fer trontollar la fe. Entre la situació inicial, marcada per l’absència de Jesús i la final, quan hi és present, els dos encontres amb Jesús fan passar els deixebles –els de la barca i Pere– de la por a la fe: Realment sou Fill de Déu.

L’escena amb Pere destaca que el deixeble (Pere n’és el model) és convidat a fiar-se totalment del Senyor, fins i tot en els moments més crítics. Pere aprèn de la pròpia feblesa i s’adona que cal arriscar-se (sortir de la barca i jugar-se la vida) per tal d’entendre què vol dir fiar-se del Senyor.

Jesús es revela als seus deixebles enmig de les dificultats (la barca que va contracorrent enmig del món) i els confirma en la fe, alliberant-los de la por i del dubte. I es revela com a Déu que és: No tingueu por, que sóc jo (Ex 3,14; Is 43,10; 44,6; 46,9). Literalment, Jesús diu: No tingueu por que jo sóc! és a dir, us trobeu davant el Senyor.

Jesús ve de la seva experiència de pregària dalt la muntanya; aquest fet destaca la presència del Senyor que s’acosta misteriosament als deixebles. Jesús és el Senyor que domina les forces de la natura (el vent amainà) i és el Salvador (li donà la mà) de l’Església enmig de les proves.

El relat d’avui s’inspira en la tradició bíblica i en experiències pasquals. No s’hauria d’excloure, però, que s’arreli en el record d’una misteriosa trobada amb Jesús, durant una moguda travessia pel llac.

 

3. Pensem-hi


  • Creure en Jesús fa que m’arrisqui en el seu seguiment?
  • Trobo el temps per a pregar?
  • Quan els fets i les situacions em superen m’arrisco a caminar cap a Jesús?
  • Confiar en Déu em sosté en els moments durs i difícils?

dilluns, 27 de juliol de 2020

Els Estudis d'Evanegli d'en Jaume Fontbona: Doneu-los menjar vosaltres mateixos


D. 18 durant l’any A 
(2 agost 2020)

1. Llegim el text (Mt 14,13-21)

13Quan Jesús va rebre la notícia, es retirà d’allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Però així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. 14Quan desembarcà, veié una gran gentada, se’n compadí i va curar els seus malalts. 15Arribat el capvespre, els deixebles s’acostaren a dir-li: Aquest lloc és despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar. 16Però Jesús els respongué: No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos. 17Ells li diuen: Aquí només tenim cinc pans i dos peixos. 18Ell els digué: Porteu-me’ls aquí. 19Llavors va manar que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. 20Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n’ompliren dotze cistelles. 21Els qui havien menjat eren uns cinc mil homes, sense comptar dones ni criatures.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Estem en la part central de Mt 13,53–17,23: la iniciació a la fe en Jesús, Fill de Déu. Aquests quatre capítols, que separen l’ensenyament en paràboles (13,1-52) de la instrucció a l’Església local (17,24–18,35), abans que Jesús deixi Galilea (19,1), reuneixen un ampli conjunt de material que també trobem a Marc, si fa no fa, en el mateix ordre. Ara bé, l’originalitat redaccional de Mateu rau en la caracterització dels diversos grups en relació a la fe en Jesús: en un primer cercle entorn de Jesús, apareix Pere; en un segon cercle, apareix el grup dels deixebles, que ja apareixia distint de la gent en l’ensenyament en paràboles, i que representa el nucli de la comunitat messiànica, l’Església, associada al destí del Messies victoriós sobre les forces de la mort (16,18); i en un tercer cercle, la gent, com a grup intermedi entre els deixebles amb Pere i els adversaris. Així, l’adhesió a Jesús és el criteri de discerniment (17,17) i també marca la frontera amb els adversaris: compatriotes (13,57-58), Herodes (14,1-12), fariseus i escribes (15,2.12), fariseus i saduceus (16,1.4).
El fragment d’avui consta de quatre quadres, on, entorn de Jesús, es mouen la gent i els deixebles. La nova que rep Jesús sobre la mort de Joan Baptista (14,13) encapçala la narració i fa d’enllaç amb la secció anterior (14,2). I l’anada de Jesús a un lloc despoblat crea el motiu per la trobada amb la gent que l’ha seguit a peu, i alhora recorda que la sort de Joan representa un senyal per al seu destí. El primer quadre ve marcat per la trobada de la gent amb Jesús, que, mogut per la compassió, cura els seus malalts.
El segon quadre posa en escena els deixebles al costat de Jesús. S’estableix un breu diàleg entre ells. Jesús intervé amb dues ordres: doneu-los de menjar i porteu-me’ls, davant, respectivament, de la proposta d’acomiadar la gent i de la protesta–excusa dels deixebles: Aquí només tenim cinc pans i dos peixos. Mateu potencia el paper dels deixebles, la seva dimensió eclesial.
En el tercer quadre presideix la figura de Jesús, rodejat dels deixebles i de la gent. La seva autoritat queda palesa per l’ordre amb què fa seure la gent sobre l’herba. En aquest marc sobresurten els gestos eucarístics de Jesús, ritmats per cinc accions: prendre, alçar els ulls, dir la benedicció, partir i donar (fixeu-vos que només parteix i dóna els pans, perquè els deixebles els donin a la gent; què passa amb els peixos?).
L’últim quadre mostra l’efecte i l’espectacularitat del gest de Jesús, tot destacant l’abundància del pa posat a disposició d’una gran gentada. Un gest que impressionà els deixebles i que ajudà a llegir l’altre gest, el de l’Últim Sopar. El primer gest misericordiós i salvífic de Jesús de curar els malalts ha estat el preludi de la seva entrega a la multitud, amb el gest del pa (identificat amb el seu cos: 26,26) partit i donat, pels deixebles, per a tothom (20,28; 26,28). El diàleg amb els deixebles (diàleg eclesial) serveix per a destacar la iniciativa gratuïta i generosa de Jesús, en la qual també són implicats els deixebles, el nucli de l’Església.

3. Pensem-hi

Em deixo contagiar per la compassió de Jesús? Quan i com?
L’Eucaristia m’impulsa a donar-me als altres, com a pa beneït que és partit i repartit?

dilluns, 20 de juliol de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp...


D. 17 durant l’any A 
(26 juliol 2020)

1. Llegim el text (Mt 13,44-52)

44Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. 45També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: 46quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra. 47També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l’aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. 48Un cop plena, la treuen a la riba, s’asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. 49Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, 50i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. 51¿Ho heu comprès, tot això? Li responen: Sí. 52Ell els diu: Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim tres paràboles (el tresor amagat, el mercader que troba la perla de gran valor i la gran xarxa) i una reflexió sobre els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne.
La paràbola del tresor amagat i la perla de gran valor apunten al  mateix model: quan es troba una cosa de gran valor, la persona que la troba ven tot el que té per tenir-la. L’experiència és diferent, per al pagès, perquè la trobada és inesperada, i per al mercader, perquè la trobada és fruit d’una recerca persistent. Però la realitat trobada esdevé la prioritat absoluta. El Regne esdevé la prioritat. Així ambdues paràboles proposen de fer el que fan els protagonistes, és a dir, vendre tot el que tenen per tal de comprar el tresor i la perla de gran valor trobats. Ací Jesús valora la decisió d’arriscar-ho tot per tal de no perdre l’ocasió única d’haver trobat el Regne.
La paràbola de la xarxa recorda la del blat i la del jull. La imatge del judici final recorda que ser deixebles del Regne no és un joc d’atzar, sinó una opció. Aquesta paràbola mostra el contrast entre la recollida de tot tipus de peixos i la separació que se’n fa a la platja. No es tracta de refusar ningú ni de dir que no hi ha res a fer: cal tirar les xarxes, és a dir, cal anunciar i fer present l’Evangeli, sense fer distincions ni elits. No podem restar de braços plegats.
La referència al mestre de la Llei que es fa deixeble del Regne recorda que tota l’Escriptura meditada, pregada i viscuda esdevé completament nova i inesperada en Jesús. El Regne és una sorpresa que t’implica totalment.

3. Pensem-hi

Quin tresor amagat m’he trobat? I quina perla de gran valor he cercat i he trobat? Què prioritzo en la meva vida i acció?
Anuncio l’Evangeli i en sóc testimoni, sense fer distinció de persones?

diumenge, 12 de juliol de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Després els proposà aquesta altra paràbola


D. 16 durant l’any A 
(19 juliol 2020)

1. Llegim el text (Mt 13,24-43)

24Després els proposà aquesta altra paràbola: —Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; 25però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar. 26Quan els brins van créixer i es va formar l’espiga, aparegué també el jull. 27Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: »—Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D’on ha sortit, doncs, el jull? 28»Ell els respongué: »—Això ho ha fet un enemic. »Els mossos li diuen: »—¿Vols que anem a arrencar el jull? 29»Ell els respon: »—No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. 30Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: “Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i entreu-lo al meu graner.”
31Els proposà encara una altra paràbola: —Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: 32 la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques.
33Els digué una altra paràbola: —Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar. 34Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. 35Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: Obriré els llavis per parlar en paràboles, proclamaré coses amagades des de la creació del món. 36Llavors deixà la gent i se’n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: —Explica’ns la paràbola del jull sembrat en el camp.
37Ell els digué:  —El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. 38El camp és el món. La bona llavor són els fills del Regne. El jull són els fills del Maligne. 39L’enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. 40Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: 41el Fill de l’home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, 42i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. 43Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare.
»Qui tingui orelles, que escolti.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim tres paràboles: la del jull enmig del blat, la del gra de mostassa i la del llevat dins la pasta, i només la interpretació d’una d’elles: la del jull. L’atenció se centra en la paràbola del jull que és una de les paràboles, juntament amb la del sembrador, oficialment interpretada. Aquí, però, Mateu ha separat la paràbola de la seva interpretació, col·locant-les en dos contextos, en què es pressuposen dos tipus de destinataris: la paràbola és adreçada a la gent, a l’aire lliure, mentre que l’explicació és donada als deixebles a casa (és a dir, al si de la comunitat eclesial). Així, Mateu convida a llegir la paràbola sense barrejar-hi la relectura al·legòrica que ofereix a part.
1) La paràbola del jull. En la tradició rabínica zitzània rep el nom zunîm, que recorda el verb zanâh: prostituir-se. No s’hauria d’excloure que Mateu pensi en la infidelitat d’Israel a Jesús, infidelitat vista com a adulteri, en la línia de la tradició profètica. A la paràbola, hi ha expressats el parer dels interlocutors, que volen arrencar immediatament el jull, i el de Jesús, que manifesta la paciència de Déu i la pròpia consciència que té d’acomplir una missió que no ha d’anticipar en res el judici de Déu. La punta de la paràbola rau precisament en aquest contrast: la impaciència dels oients i la paciència de Déu.
La narració de Mateu, dramatitzada en els dos diàlegs entre els mossos i l’amo, contraposant dues visions diferents, és una composició original sense paral·lel en la tradició sinòptica, i és molt probable que reprengui, amb tocs al·legòrics, una paràbola que en el seu nucli bàsic es remunti a Jesús. En la intenció de Mateu, la paràbola desenvolupa un doble paper: és una severa advertència al judaisme que ha refusat i no acull l’Evangeli, i alhora una exhortació i crida als deixebles perquè continuïn la seva missió sense caure en la temptació del fanatisme integrista i apocalíptic, és a dir, sense precipitar-se a condemnar.
2) Les paràboles del gra de mostassa i del llevat posen en relleu el contrast entre l’inici petit i insignificant i el final excepcionalment impressionant. Volen descriure l’acció de Déu en relació amb la vida i el ministeri de Jesús i conviden a l’esperança. I alhora volen criticar el triomfalisme messiànic i l’expectació d’una manifestació espectacular de Jesús. Déu parteix del que és petit i insignificant. Dues paràboles que mostren el Regne com una realitat en marxa en la qual se’ns proposa d’entrar-hi.
3) La paràbola del jull interpretada ve encapçalada amb el canvi d’escenari: a casa amb els deixebles. La resposta de Jesús a la pregunta dels deixebles queda distribuïda en dues unitats d’estil i to divers: la primera és una mena de petit diccionari al·legòric (13,37-39) i la segona és una presentació, amb imatges i expressions, en part noves, de la sort final dels malvats i dels justos (13,41-43). Ací Mateu convida els deixebles a perseverar en el Regne del Fill, a fi d’entrar com a justos en el Regne resplendent del Pare. L’accent, però, és posat sobre el risc de ser condemnats per la infidelitat a l’Evangeli.
Així doncs, en el temps present, cal mantenir-se fidel, en la vida i en l’acció, a la voluntat del Pare expressada d’una manera definitiva en el seu Fill Jesús. Això és un sa antídot contra tot tipus de fanatisme integrista, contra tota mena d’indiferència davant la radicalitat i novetat de l’Evangeli, i contra el típic pragmatisme pastoral.

3. Pensem-hi

Sóc impacient a arrencar tot allò de negatiu que trobo o descobreixo? Sóc pacient a descobrir l’acció i la presència de Déu en la vida i l’acció pròpies i en la dels altres?
Menyspreo allò petit i insignificant per petit i insignificant? Cerco l’espectacularitat?