dilluns, 20 de gener de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes


D. 3 de durant l’any A

1. Llegim el text (Mt 4,12-23)

12Quan Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, es retirà a Galilea; 13però va deixar Natzaret i se n’anà a viure a Cafarnaüm, vora el llac, en els territoris de Zabuló i de Neftalí. 14Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: 15Terra de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: 16el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra. 17 Des d’aleshores Jesús començà a predicar. Deia: Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop. 18Tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. 19Jesús els diu: Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes. 20Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir. 21Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. 22 Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir. 23 Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Galilea és la frontera, una cruïlla de pobles; on hi conviuen el poble jueu, el poble escollit, i pobles pagans; tots cridats a ser del poble de Déu, un poble de pobles: un poble plurinacional, que diríem avui. L’inici del poble messiànic (Mt 4,18-22) és a Galilea; el mateix lloc on Jesús convida anar-hi després de la seva resurrecció (Mt 26,32; 28,7.10); i el mateix lloc des d’on envia els deixebles a tots els pobles (Mt 28,16).
Hi ha tres escenes. La primera introdueix l’activitat de Jesús amb un comentari d’acompliment (Mt 4,12-17). La segona presenta la crida i resposta de les dues parelles de germans (Mt 4,18-22): un model de conversió davant l’anunci programàtic de Jesús (Mt 4,17). I la tercera indica l’activitat de Jesús per tota la Galilea (Mt 4,23): l’anunci de la bona nova del Regne amb els signes alliberadors que l’acompanyen.
Mentre la missió de Joan, el profeta del desert, es pon, s’aixeca una gran llum que realitzarà l’esperança messiànica anunciada per Isaïes a favor dels pobles oprimits. L’empresonament de Joan indica l’inici de la missió de Jesús (Mt 4,12), i Cafarnaüm, situada en el país de Zabuló i de Neftalí, n’assenyala el centre d’irradiació (Mt 4,13). Ja no som al desert, a la banda oriental del Jordà (Jn 1,28; 4,3), pas previ a la terra promesa; sinó a Cafarnaüm, a l’altra banda del Jordà, on ja resplendeix la llum. Jesús agafa el relleu del Servent del Senyor: ser llum dels pobles (Is 42,6; 49,6), i el del Baptista, anunciant que el Regne del cel és a prop.
La invitació a la conversió i formar part del Regne inaugurat és acollida per les parelles de germans pescadors que Jesús veu (Mt 4,18.21) i crida. Jesús els proposa una nova missió en relació amb la seva opció de vida: seguir-lo i fer-se pescadors d’homes (és a dir, salvar-los). L’adhesió és incondicional (immediatament). Aquesta adhesió implica una relació vital i única amb la missió de Jesús i el seu destí messiànic, com a cabdill del Regne i jutge escatològic (idea suggerida per la imatge de la pesca).

3. Pensem-hi

Sóc llum enmig de la fosca?
Em sento que Jesús em crida a fer un canvi de direcció o d’orientació en la meva vida?
Estic a punt per a viure l’aventura del Regne de Déu?

diumenge, 12 de gener de 2020

Assemblea pradosiana per la fraternitat


Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!


D. 2 durant l’any A

1. Llegim el text (Jn 1,29-34)

29 L’endemà, Joan veié Jesús que venia cap a ell, i exclamà: Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món! 30És aquell de qui vaig dir: «Després de mi ve un home que em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» 31Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè ell es manifestés a Israel.
32 Joan testimonià encara: He vist l’Esperit que baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. 33Jo no el coneixia, però el qui m’envià a batejar amb aigua em va dir: «Aquell damunt el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant.» 34Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Avui no és la veu del cel qui revela la identitat i missió de Jesús de Natzaret, sinó Joan Baptista. El testimoniatge de Joan afirma l’essencial del baptisme de Jesús: el descens i permanència de l’Esperit (1,32-33) i la revelació de la identitat del batejat: Aquest és el Fill de Déu (1,34).
El testimoniatge de Joan ens és ofert en dues escenes: una davant les autoritats de Jerusalem (1,19-28), i l’altra davant els seus deixebles (1,29-34). En la primera escena, dóna testimoni de la pròpia missió i en la segona, de Jesús, que és la que tenim en el text d’avui.
La doble repetició que Joan bateja amb aigua (1,31.33), que veu (1,29.32) i que no coneixia Jesús (1,31.33), serveix per a fer una doble afirmació sobre la identitat de Jesús: és l’Anyell de Déu (1,29) i el preexistent (1,30), d’una banda, i és el qui porta l’Esperit Sant (1,32-33) i el Fill de Déu (1,34), de l’altra. El context és diferent a Marc i Mateu, on Jesús és el qui veu i es diu que Joan el bateja; a Lc no es diu qui bateja Jesús i sembla que és el poble qui veu; i a Jn, és Joan Baptista el qui veu i no ens diu que bategi Jesús. Així, els creients d’avui i de sempre, gràcies a la fe, podem veure (= creure) i donar testimoni que Jesús és el Fill de Déu.
La redacció final de Jn assumeix els tres sentits possibles que té la identificació de Jesús amb l’Anyell de Déu: (1) Jesús com a Anyell escatològic i destructor, seria la comprensió original del Baptista, que esperava el judici messiànic (Mt 3,7.12; Lc 3,7.17) que destruiria els pecats d’Israel. (2) Jesús com a Servent del Senyor d’Is 53; però mentre el Servent prenia damunt seu els pecats d’Israel (Is 53,4.12) ara l’Anyell lleva el pecat del món (la versió litúrgica identifica Anyell i Servent, atès que tradueix: pren damunt seu el pecat del món). (3) Jesús com a Anyell pasqual, la missió de llevar (no només carregar) el pecat del món encaixa en la visió pasqual de la mort de Jesús; fixem-nos-hi: Jesús és condemnat a mort al migdia de la vigília pasqual (19,14), quan els sacerdots degollaven els anyells pasquals en el Temple; mullen els llavis de Jesús amb un manat d’hisop xop de vinagre (19,29), i és amb un manat d’hisop xop de sang de l’anyell pasqual que mullen la llinda i els dos muntants (Ex 12,22); a Jesús no li trenquen cap os (19,36), com tampoc no n’hi trenquen cap a l’anyell pasqual (Ex 12,46). Segons aquest darrer sentit, la missió de Jesús no seria destruir els pecats individuals d’Israel, sinó acabar amb la sobirania del pecat.

3. Pensem-hi

·         Quin testimoniatge dono de Jesús avui?
·         I el meu testimoniatge què afirma de Jesús?

dilluns, 6 de gener de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut


Baptisme del Senyor A

1. Llegim el text (Mt 3,13-17)

13 Llavors Jesús vingué de Galilea i es va presentar a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar per ell. 14 Però Joan s’hi oposava, dient: Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi! 15 Jesús li respongué: Deixa’m fer, ara. Convé que complim d’aquesta manera tota justícia. Aleshores Joan el deixà fer. 16 Un cop batejat, Jesús va pujar de l’aigua. Llavors davant d’ell el cel s’obrí, i Jesús veié l’Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d’ell. 17 I una veu digué des del cel: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El baptisme de Jesús és la manifestació de la seva identitat de Fill de Déu i de Messies, i alhora, de la Trinitat: Déu és Pare i Fill i Esperit Sant. Cel i terra s’uneixen en Jesús.
L’escena recorda la visió d’Ezequiel (Ez 1,1-4.28; 2,1-3): a la riba del riu Quedar, veu com el cel s’obre i apareix la glòria del Senyor, i al mateix moment sent una veu que parla, l’Esperit s’apodera d’ell i li és revelada la missió. Ara, a la riba del riu Jordà, Jesús veu com el cel s’obre i l’Esperit es posa damunt seu i sent una veu que parla i revela la seva íntima relació amb Déu Pare i la seva missió. Una escena que presenta protagonistes i lloc (3,13); on s’hi esdevé un diàleg entre Joan i Jesús (3,14-15); i s’hi manifesta la identitat de Jesús i de la Trinitat, així com de la missió de Jesús (3,16-17).
Cada protagonista és relacionat amb un lloc, així: Jesús i Galilea, Joan i Jordà. El diàleg entre Joan i Jesús és la resposta al problema plantejat pel baptisme de Jesús: el que Jesús es faci batejar per Joan, ¿això significa que ha de confessar els seus pecats i convertir-se? (3,6.11). Jesús, ¿no és més fort que Joan i bateja no amb aigua sinó amb l’Esperit Sant i amb foc? (3,11). La resposta de Jesús desfà tot possible malentès: Convé que complim d’aquesta manera tota justícia. Mateu nota que Jesús manifesta la seva humil i total adhesió a la voluntat de Déu, al seu projecte salvador inaugurat en sortir de l’aigua.
En la tradició bíblica d’Israel unció i do de l’Esperit van lligats. Els jueus en temps de Jesús creien que després de la mort dels últims profetes els cels estaven tancats i l’Esperit de Déu sufocat. Així, el fet que el cel s’obri, baixi l’Esperit Sant com un colom i una veu parli des del cel obert, indiquen que el temps de la salvació s’ha inaugurat.
La veu del cel teixeix la proclamació messiànica (reial) del salm 2,7 (Tu ets el meu fill) amb l’elecció d’Isaac (Gn 22,2: que tant estimes) i la del servent d’Is 42,1 (en qui s’ha complagut). Així Jesús és presentat alhora com a Messies Rei, Messies Sacerdot (el Testament de Leví presenta Isaac com a Messies Sacerdot) i Messies Profeta. I la imatge del colom expressa la implicació de l’Esperit en la missió i l’existència de Jesús.
El baptisme de Jesús és icona del baptisme del cristià: Jesús és omplert de l’Esperit Sant i Déu Pare el reconeix com a Fill seu estimat, el qui és batejat en la fe de l’Església és omplert de l’Esperit i el Pare el reconeix com a fill/a seu/seva en el Fill, donant-li la identitat de fill/a i de germà o germana dels altres i la missió d’anunciar-ho i fer-ho present des de la vida i l’acció.

3. Aturem-nos-hi

Sóc conscient que el baptisme m’ha donat una identitat col·lectiva, una identitat comunional, és a dir, la filiació divina (ser fill/a de Déu) i la fraternitat (ser germà/na)?
Que em suposa ser fill/a de Déu i germà/na de tots els humans petits i grans?

dilluns, 30 de desembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar


Resultat d'imatges de Koinonia Cerezo Ciclo A Epifania
Epifania del Senyor

1. Llegim el text (Mt 2,1-12)

1Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem,  9preguntaven: On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella i venim a adorar-lo.3Quan el rei Herodes ho va saber, es va contorbar, i amb ell tot Jerusalem. 4Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. 5Ells li respongueren: A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: 6I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble. 7Llavors Herodes cridà en secret els savis i va demanar-los el moment exacte en què se’ls havia aparegut l’estrella; 8després els encaminà a Betlem dient-los: Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo. 9Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l’estrella que havien vist sortir a l’Orient començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. 10L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. 11Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. 12I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

2. Comprenem el text i contemplem el Jesús

La narració ens situa quan s’aixeca l’estrella del rei dels jueus (Nm 24,14; els darrers dies: Dn 2,28). Els mags (els savis) cerquen el seu Senyor i el troben en el nen que acaba de néixer. El llibre de Daniel presenta un rei poderós que s’inquieta i uns mags (Dn 2,1) que han d’interpretar un signe (somni), però són ignorants, i és Daniel el qui l’interpreta gràcies a una revelació del Déu del cel (Dn 2,28). Mateu presenta uns mags i un rei poderós, Herodes, que també s’inquieta (Mt 2,3). Els mags (savis) també són ignorants, necessiten que algú que interpreti el fet des de l’Escriptura. Els mags de Mateu prenen el testimoni del mag Balaam, que també té davant un rei poderós, al qual li anuncia l’aparició d’una estrella, l’aixecament d’un ceptre (un rei) a Israel (Nm 24,17). Els lectors de Mateu, que coneixen aquest fet, veuen en els mags d’Orient els reis estrangers que vénen amb els seus pobles a reconèixer en el nen Jesús el sobirà de tots els pobles de la terra.
Hi ha dos llocs: Jerusalem (el lloc del rei poderós i del judaisme oficial) i Betlem (el lloc del rei humil i dels petits). I dues actituds: la de sospita i refús per part del rei poderós i dels caps dels jueus (que prefigura la reacció oficial contra Jesús) i la d’acolliment i alegria per part dels mags (que prefigura l’entrada de tots els pobles en l’Església). La clau del relat és trobar el Messies (on és el rei dels jueus?) i reconèixer-lo com a sobirà de tots els pobles.
Quan el rei dels jueus neix, el centre del poder s’inquieta i els mags s’alegren. Quan el rei dels jueus entra a Jerusalem, el poder s’inquieta (Mt 21,10) i els infants el reconeixen i s’alegren (Mt 21,15-16). Betlem revela la identitat del nou nat: és el lloc d’on sortirà el pastor, el rei d’Israel (combina Mi 5,1 i 2Sa 5,2); i alhora revela els qui l’acolliran: estrangers i petits.
Els caps religiosos i els entesos, tot i l’explícit testimoniatge de l’Escriptura, no reconeixen el Messies. Cal la fe en la resurrecció de Jesús. Els savis mags troben el Messies per l’estrella que s’ha aixecat (el pastor d’Israel ha ressuscitat) i per l’Escriptura (ja ho havia anunciat), i així, en la resurrecció de Jesús, es confirma l’acompliment del pla salvador de Déu per a tots els pobles de la terra.
Un cop descobert el misteri, la mateixa estrella els porta on es troba Jesús, la llum del món. I en trobar el nen amb la seva mare Maria fan dues coses: l’adoren, és a dir, reconeixen que és Déu; i li ofereixen la seva fe. En efecte, amb l’or reconeixen que és rei; amb l’encens, que és Déu; i amb la mirra, que patirà i morirà per salvar-nos perquè estima fins a l’extrem. Per tant, confessen que és Rei, diví i mortal, tot alhora.
En resum, Déu es manifesta a tot el món en el nen Jesús, trobat per una estrella aixecada (al·lusió a la resurrecció) i per l’Escriptura (ho havia anunciat). I els savis d’Orient representen els pobles estrangers que reconeixen en Jesús el sobirà de tots els pobles de la terra.
Trenta anys després, no se sap res del fet que ha inquietat Jerusalem i ha alegrat Betlem. El mutis dels savis mags també és molt significatiu: tot i haver trobat el Messies, no el trobaran sempre present fins que haurà mort i ressuscitat (cf. Mt 28,20).

3. Pensem-hi

·         Quins signes o senyals m’ajuden a trobar el Senyor present i actuant? L’Escriptura i l’Estudi de l’Evangeli m’ajuden a interpretar-los des de la fe?
·         Quin són els meus presents al Senyor quan el reconec present i actuant en la meva història?
·         La meva vida i acció porten els companys/es i amics i amigues cap a Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres



Diumenge 2n de Nadal

1. Llegim el text (Jn 1,1-18)

1Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. 2Ell estava amb Déu al principi. 3Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi ha vingut sense ell. 4En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. 5La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. 6Déu envià un home que es deia Joan. 7Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. 8Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. 9Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. 10Era present en el món, que per ell ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha reconegut. 11Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han acollit. 12Però a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. 13No han nascut per descendència de sang, ni d‘un desig carnal, ni d‘un voler humà, sinó de Déu mateix. 14El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. 15Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» 16De la seva plenitud, tots nosaltres n‘hem rebut gràcia rere gràcia. 17La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. 18A Déu, ningú no l‘ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l‘ha revelat.

2. Comprenem i contemplem el text

El pròleg joànic consta de sis estrofes: (1) la Paraula preexistent (1,1-3); (2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (1,4-5); (3) el testimoniatge de Joan (1,6-8); (4) la Paraula ve a trobar els humans (1,9-12); (5) l‘encarnació de la Paraula (1,14), cim de la revelació; (6) la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha revelat el Déu invisible (1,15-18).
El pròleg és el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa: la Paraula, present en la Llei i els Profetes, és la Saviesa. Però la Paraula identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment). El pròleg recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot identificar-se amb la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i acció en Jesús de Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.
El pròleg situa la Paraula en la història i al si de la creació. La indicació al principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació amb la creació (Gn 1: tot és creat per la Paraula), i amb la tradició sapiencial (Pr 8,22: la Saviesa existia abans de la creació). Des de sempre, la Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (1,9), ha habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (1,11); però fins ara no s‘ha fet sarx (1,14), fet home. El relat mostra Déu abans i després de la seva encarnació.
El pròleg conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el seu Fill (1,12). Com des d‘ara, els humans podem participar de la plenitud de la vida de Déu en Jesucrist (1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ens ha creat per a comunicar-nos la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat. En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o no acollir-lo; si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva humanitat, que és la nostra.

3. Pensem-hi. Com penso acollir en la meva vida i acció la Paraula de Déu feta humanitat, fragilitat, precarietat?

diumenge, 15 de desembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria


Evangeli de la nit de Nadal

1. Llegim el text (Lc 2,1-14)

1Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. 2Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. 3Tothom anava a inscriure’s, cadascú a la seva població. 4També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la casa i la família de David. 5Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, que estava compromesa amb ell en matrimoni. Maria esperava un fill. 6Mentre eren allà, se li van complir els dies 7i va infantar el seu fill primogènit; el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal. 8A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. 9Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. 10Però l’àngel els digué: No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 12Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. 13I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: 14Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.

2. Comprenem el text

Avui s’acompleixen les promeses, arriba la salvació de Déu. Lluc és el qui més usa l’adverbi avui en el seu evangeli, a fi de subratllar com la salvació entra en la història humana.
Lluc ofereix el marc històric i teològic del naixement del fill esperat. Així, lliga el cens (marc universal: tots els pobles en són els destinataris), que porta els esposos Josep i Maria a Betlem (el lloc de la manifestació del Messies esperat), amb el fet que el fill del casal de David neixi en una menjadora. Així Jesús neix a la ciutat de David, però no en un allotjament com un foraster, sinó en una menjadora, on Israel ha de reconèixer el seu Senyor: «un bou coneix el seu propietari i un ase, la menjadora del seu amo, però a mi, Israel no em coneix» (Is 1,3). Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.
Al si d’aquest marc, universal (cens) i alhora concret (menjadora), emergeix l’anunci de l’àngel als pastors, que, vivint al ras, vetllen. Precisament els pastors, perquè vetllen i viuen al marge de la Llei de Moisès, representen el poble de Déu que rep, ara i aquí, la salvació, i alhora, els pobres de sempre, prototipus dels qui esperen i dels exclosos de la vida de Déu, segons el judaisme oficial.
L’anunci del misteri de Nadal segueix l’esquema literari d’anunciació: 1) un àngel s’apareix als destinataris de l’anunci: els pastors; 2) els pastors tenen por; 3) el missatge és font d’alegria per l’avui de la salvació i per la identitat del nascut: és el Salvador, el Messies, el Senyor; 4) el signe: els bolquers (defineix la reialesa del nascut; cf. Sv 7,4-5) i una menjadora (revela que el Senyor es rebaixa i es  despulla dels honors). En definitiva, no és Cèsar August el salvador i el sobirà del món com podria semblar, sinó aquest nen nascut ara i aquí en la seva ciutat, però tractat com a sobrant.
El càntic dels àngels confirma la irrupció de la salvació (la pau) de Déu als homes que estima el Senyor, els pobres de tots els temps. Els àngels reconeixen el que els deixebles arribaran a reconèixer després de la seva resurrecció: la glòria de Déu en Jesús.

3. Contemplem Jesús
El nen que neix és el rei d’Israel que no ha estat acollit com a tal pel seu poble. El signe de la seva reialesa són els bolquers. El signe que no és un foraster el trobem en el fet que no troba lloc a on s’allotgen els forasters, és a dir, a la sala reservada per als hostes.
No ha estat acollit pels seus (cf. Jn 1,11), per això és col·locat en una menjadora, on és reconegut com a Senyor d’Israel. Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.
Jesús és l’únic Salvador, perquè és el Messies i el Senyor. Aquest és el veritable evangeli per a tota la humanitat.

4. Pensem-hi

A què em convida el misteri del Nadal?
Amb quins personatges de l’escena m’identifico?
·         Amb els pastors, als quals se’ls anuncia el misteri de la presència de Déu (la glòria del Senyor) en un infant?
·         Amb Maria, meravellada de l’esdeveniment, que faixa el fill en bolquers, reconeixent-lo rei i el posa en una menjadora, perquè sigui reconegut com a Senyor?
·         Amb l’àngel i l’estol d’àngels, que viuen i celebren el misteri que anuncien, que Déu visita la humanitat per a alliberar-la del mal i del pecat, i ho fa des de la perifèria i amb les persones de la perifèria?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d’Emmanuel


Diumenge 4t d’Advent A

1. Llegim el text (Mt 1,18-24)

18Jesús, el Messies, va ser engendrat d’aquesta manera: Maria, la seva mare, estava compromesa en matrimoni amb Josep i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. 19Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l’acord matrimonial. 20Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha engendrat ve de l’Esperit Sant. 21Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. 22Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: 23La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d’Emmanuel, que vol dir «Déu amb nosaltres». 24Quan Josep es despertà, va fer el que l’àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.

2. Comprenem el text i contemplem-lo

Tenim una síntesi cristologicopneumatològica que revela la identitat de Jesús a Josep. La genealogia de Jesús (Mt 1,1) acabava sense esmentar la paternitat de Josep (Mt 1,16). Ara s’explica aquesta presumpta irregularitat en l’origen de Jesús amb una narració que en precisa la veritable identitat. Si a Lluc la destinatària de la revelació és Maria, a Mateu, n’és Josep, perquè entre els seus oients n’hi ha procedents del judaisme.
La concepció de Jesús s’esdevé en el temps que, segons el ritu i costum dels jueus, va del compromís matrimonial (són esposos) a la vida matrimonial (viure junts). Aquest fet introdueix l’explicació del veritable origen de Jesús i la definició del paper de Josep. D’entrada i per evitar qualsevol malentès, Mateu indica que la concepció del fill en Maria és obra de l’Esperit Sant (Mt 1,18). Així, la perplexitat de Josep indica les dues possibles actituds davant d’aquesta concepció virginal: l’acusació d’adulteri i ruptura del contracte matrimonial sense humiliar ni difamar Maria (evitant la investigació oficial), o bé el reconeixement de l’origen misteriós del fill de Maria i separació de l’esposa per tal de no aparèixer com a pare d’un fill que ve de Déu. Aquesta situació que viu Josep s’indica amb dos atributs: espòs de Maria i bo (fidel a la Llei). Des d’una visió segons la Llei, semblaria que el fet de ser espòs i bo impediria de conviure amb l’esposa considerada adúltera; des de la visió mateana (síntesi judeocristiana), però, és espòs i bo perquè fa la voluntat de Déu. A Mateu li interessa notar l’obediència de Josep i la seva fidelitat al pla salvador de Déu.
El paper de Josep és acollir Maria com a esposa seva i donar la paternitat legal al fill que naixerà, i així garantir-li l’estatut històric de la descendència davídica. Josep entén que ha rebre Maria com a esposa per la revelació sobre l’origen diví del fill concebut (és obra de l’Esperit Sant), i entén que n’ha de ser el pare legal (donar-li el nom) per la revelació del nom Jesús, que en revela la missió: perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. A més, el nom Jesús també inclou la identitat divina del fill i l’acompliment de totes les expectatives messiàniques llegides en Is 7,14. En efecte, és Déu que salva i és amb el seu poble fins a la fi del món (Mt 28,20).
L’obediència de Josep fa possible el projecte de salvació que li ha estat revelat: acollir Maria com a esposa (Mt 1,24) i reconèixer-li el fill donant-li el nom que li ha estat revelat (Mt 1,25). Jesús és fill de David per Josep i és Fill de Déu per obra de l’Esperit Sant.

3. Pensem-hi

  • Escolto la Paraula de Déu i l’obeeixo?
  • Estic obert/a a acollir qualsevol crida que vingui de Déu?