dimarts, 11 de desembre de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té...


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/03advientoC3.jpg
D. 3r d’Advent C

1. Llegim el tex (Lc 3,10-18)
10La gent preguntava a Joan: Així, doncs, què hem de fer? 11Ell els responia: Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi. 12Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien: Mestre, què hem de fer? 13Ell els respongué: No exigiu més del que està establert. 14 Igualment uns soldats li preguntaven: I nosaltres, què hem de fer? Els va respondre: No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada. 15El poble vivia en l’expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. 16Joan respongué dient a tothom: Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. 17Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s’apaga. 18Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.
2. Comprenem el text i contemplem-lo
En primer lloc (3,10-14), Joan insisteix en l’acció envers els altres: s’ha de compartir amb el necessitat i ser honest en els negocis i just en l’aplicació de la llei. Tot i la imminència del càstig que s’acosta, amb aquests consells, Joan pretén transformar el cor de les persones. Lc se’n serveix per a recordar als cristians quins són els fruits que demana la conversió (Lc 3,8). I en segon lloc (3,15-18), Joan defineix el seu paper davant el qui ha de venir, el més fort. Implícitament Joan nega que sigui el Messies, aquí no ho fa explícitament com a Jn 1,20. Lc deixa clara la superioritat de Jesús en aquests detalls: Jesús ve després de Joan en sentit cronològic i no pas com un deixeble segueix el seu mestre; Joan no és digne ni de fer el més humil servei a Jesús; el baptisme de Joan és amb aigua, en canvi, el de Jesús és amb Esperit Sant i foc; i Jesús ve com a jutge.
Lc suposa l’existència de jueus residents a Palestina que esperaven l’arribada imminent d’un ungit (Messies) enviat per Déu, que duria a terme la restauració d’Israel i manifestaria el triomf del poder i de la sobirania de Déu davant de tots els pobles. La comunitat cristiana identifica el Messies esperat amb Jesús. El baptisme de Joan expressa el penediment del batejat i el seu compromís d’emprendre una vida nova, i alhora és una acció simbòlica que proclama, anticipa i assegura la purificació del pecat que, per mitjà del més fort, l’Esperit Sant durà a terme el darrer dia, quan sigui vessat com a aigua sobre el pecador penedit. I qui és el més fort? Per a Joan el més fort és una referència a un personatge que havia de conduir a bon port el drama final, però no en té ni idea de qui pot ser. Aquesta vaguetat de Joan va permetre que els cristians conservessin aquestes paraules i l’apliquessin a Jesús. Certament, Jesús és el més fort que s’espera.
El vessament d’aigua sobre els penedits prefigura l’efusió de l’Esperit Sant sobre Israel, promès en els llibres profètics i en la literatura creient d’aquella època. Esdeveniment fet realitat a Pentecosta (Ac 2). Joan mira vers un passat a punt de desaparèixer i vers un futur imminent (l’aigua dóna vida al desert, l’Esperit dóna vida eterna). I amb la promesa d’esperança, Joan fa una seriosa advertència: l’Esperit abastarà sols els israelites als quals ara vessi l’aigua del seu baptisme, a tots els altres els espera el foc. Per tant, cal mullar-se i canviar estil de vida.
3. Pensem-hi. Què he de canviar del meu estil de vida per a deixar-me omplir de l’Esperit? Quines accions envers els altres hauria de tenir més present?

diumenge, 2 de desembre de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió...


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/02advientoC2.jpg
2n d’Advent C

1. Llegim el text (Lc 3,1-6)
1L’any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d’Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d’Abilene, 2durant el pontificat d’Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. 3 Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, 4 tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes: És la veu d’un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. 5S’alçaran les fondalades,s’abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny tortuós quedarà pla i el camí escabrós serà allisat; 6 i tothom veurà la salvació de Déu.
2. Comprenem el text i contemplem-lo
Amb aquest text comença pròpiament el temps de Jesús, després de les narracions de la infància (Lc 1,5-2,52). I el temps de Jesús ve preparat amb la crida i ministeri de Joan, fill Zacaries, que més tard serà anomenat per Lluc el Baptista (Lc 7,20), nom pel qual ja era conegut pels primers cristians. A la llum de Lc 16,16, Joan es troba al bell mig dels dos temps, el temps d’Israel i el temps de Jesús; així Joan no és sols el precursor del temps de Jesús, sinó també el qui l’inaugura.
Lluc torna a presentar Joan, ja l’havia presentat a Lc 1,5-25.44.57-80, atès que segueix la narració de Mc 1,2-5. L’ha presentat al desert (Lc 1,80) i ara (Lc 3,2) explica aquesta presència com l’acompliment d’Is 40,3 (text també citat a Mc 1,3 i a Mt 3,3).
Lluc pinta un quadre amb: 1) sis sincronismes (sota el govern dels romans Tiberi i Ponç Pilat, i dels tetrarques Herodes, Felip i Lisànies, i sota el pontificat d’Annàs i Caifàs) que relacionen la crida i el ministeri de Joan amb la història present, tant de Roma com de Palestina, tot situant-nos entorn dels anys 27/28 de la nostra era; 2) la crida de Joan, d’estil profètic (rep la paraula de Déu); 3) l’ampliació de la citació Is 40 fins al verset 5, on es diu que tothom veurà la salvació de Déu; 4) l’omissió de les regions des d’on venia la gent per a escoltar la predicació de Joan i de la seva vestimenta (vegeu Mc 1,5-6); 5) la relació entre el desert i el Jordà, relació que fa que alguns connectin Joan amb la comunitat de Qumran, un lligam últimament descartat, tot i que tant la comunitat com Joan s’instal·lessin en el desert seguint la profecia d’Is 40,3; la comunitat a l’oest (en el lloc on ja la salvació de Déu irrompia, travessat el riu) i Joan a l’est, com a preparació a l’entrada, abans de creuar el riu Jordà (Js 3,1-17). L’objectiu del quadre no és altre que presentar Joan com l’home cridat per Déu perquè orienti i disposi Israel a rebre la salvació de Déu, i com el profeta que prepara el camí per al Senyor (al Llibre dels Fets, Lluc presenta l’Església com el camí). I el camí es prepara canviant d’estil de vida, tot orientant-lo a fer la voluntat de Déu.
Joan bateja i predica la conversió i el perdó dels pecats com a veritable acompliment de la profecia d’Is 40,3-5. I nosaltres hem d’anunciar i practicar un canvi d’estil de vida com a efecte de l’acolliment de la salvació de Déu en les nostres vides.
3. Pensem-hi
Com Joan rebo una paraula de Déu? Joan usa el baptisme com a mètode per a la transformació radical de tota la persona, la Revisió de Vida m’ajuda com a mètode per a transformar-me radicalment?
Què faig per a orientar i disposar els altres a rebre la salvació de Déu?
La Campanya ajuda a construir enmig del desert un camí pla i suau perquè hi pugui passar el Senyor al capdavant i així guiar-nos cap al món nou?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: L’Esperit Sant vindrà sobre teu...


 Imatge relacionada
Immaculada Concepció

1. Llegim el text (Lc 1,26-38)
26El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, 27a una noia verge, compromesa en matrimoni amb un home de la casa de David que es deia Josep. El nom de la noia era Maria. 28L’àngel entrà a trobar-la i li digué: Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. 29Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. 30L’àngel li digué: No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. 31Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. 32Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. 33Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. 34Maria preguntà a l’àngel: Com podrà ser això, si jo sóc verge? 35L’àngel li respongué: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. 36També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, 37perquè per a Déu no hi ha res impossible. 38Maria va dir: Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula. I l’àngel es va retirar.
2. Comprenem el text
Maria és saludada amb la missió (Lc 1,28) i el nom (Lc 1,30), com en el relat d’anunciació d’Isaac (Gn 17,5). Maria és destinada a ser la mare del qui ja és Fill de l’Altíssim (Lc 1,32), Fill de Déu (Lc 1,35). Això indica que la intenció lucana és eminentment oferir una reflexió sobre Jesucrist, tot i donar alguna pinzellada sobre la figura de Maria: verge i obedient (Lc 1,34.38). Precisament perquè el nen no és només l’hereu del tron de David (Lc 1,32), sinó Fill de Déu, Maria és verge (Lc 1,27).
La litúrgia de la festa d’avui convida a fixar-nos en Maria com l’esclava del Senyor (Lc 1,38) i la plena de la gràcia del Senyor (Lc 1,28). La versió litúrgica segueix la versió de la Vulgata (en llatí diu: gratia plena) que ha marcat tota una interpretació, certament fidel al participi perfecte original. En efecte, Déu ha afavorit Maria (Lc 1,30), li ha concedit aquella gràcia rebuda en Crist (cf. Ef 1,6), però en plenitud perquè és la mare del seu Fill.
Calia una mare que, com a representant de tots els vivents, permetés que Déu es fes vivent, és a dir, que passés per la mort. I ho permet quan accepta la seva Paraula i l’acompliment de la seva promesa (cf. 2Sa 7,8-16; Gn 12,3; Lc 1,54-55). Maria s’identifica amb la figura d’Anna (1Sa 1,11) i s’obre totalment a la voluntat de Déu (cf. Lc 8,21). L’obediència de Maria segella l’inici de l’Església, n’és també la mare. La decisió lliure de Maria no sols expressa l’inici de la seva relació amb el pla misteriós de Déu: és l’esclava del Senyor (la seva llibertat està en el Senyor), sinó també la seva identificació amb els pobres del Senyor: depèn totalment de la gràcia de Déu.
Déu omple Maria de la seva gràcia assignant-li una missió irrepetible i única: la de ser la mare del seu Fill únic i del Messies davídic. Maria esdevé el model de com Déu pot capgirar-ho tot (Lc 1,46-53): d’una verge humil hebrea en fa una mare extraordinària per a tots els pobles, la nova mare dels vivents. La decisió lliure de Maria ens obre a l’autèntica i veritable llibertat.
3. Pensem-hi
En quina mesura m’identifico amb el sí lliure i confiat de Maria a l’obra de Déu?
Com m’obro al do (la gràcia) de Déu que m’invita a col·laborar en l’edificació del seu Regne?

diumenge, 25 de novembre de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment...


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/01advientoC1.jpg
D. 1r d’Advent C

1. Llegim el text (Lc 21,25-28.34-36)
25Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. 26La gent defallirà de por i d’ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. 27Llavors veuran el Fill de l’home venint en un núvol amb gran poder i majestat. 28Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta. 34Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, 35que caurà sobre tots els habitants de la terra. 36Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l’home.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús
El tema més difícil en la teologia lucana és el de la fi dels temps. Si comparem el discurs sobre la fi de Mc 13 amb el de Lc 21, trobarem que Lc treu ferro als trets més apocalíptics de Mc. Lluc ens situa davant la vinguda del Fill de l’home amb esperança i joia: Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats (Lc 21,28). En situar la vinguda del Fill de l’home en el marc dels fets que anuncien la destrucció de Jerusalem (Lc 21,20-24), Lluc pretén dir que, tal com l’anunciada destrucció Jerusalem s’ha esdevingut (l’any 70), també s’esdevindrà la salvació de Déu en la història; i que per aquest motiu, cal estar alerta i no baixar la guàrdia en la fidelitat a la Paraula (Lc 21,34-36), que ha d’arribar fins a l’extrem de la terra (Ac 1,8).
Lluc distingeix clarament entre la destrucció de Jerusalem i el temps final amb la vinguda del Fill de l’home; moment precedit per una sèrie de senyals visibles pertot el món: cel, terra i mar; també els poders celestials es veuran afectats: trontollaran; després d’això, l’únic sobirà del cel, terra i mar (parts en què es dividia el món) apareixerà i manifestarà el seu poder, salvant qui l’aculli. La humanitat es divideix entre els qui afronten la fi amb por i els qui l’acullen amb esperança. Lluc segueix la tradició en la descripció de l’aparició del Fill de l’home (Dn 7,13-14). I serà visible perquè ningú no pugui dir que no l’ha vist, i perquè tothom el pugui acollir.
La trobada amb Crist és motiu d’angoixa per als qui no s’obren a l’amor de Déu i d’esperança per als qui l’acullen.
Lluc insisteix en la certesa que el Fill de l’home vindrà per a tothom, tot i que la seva vinguda no sigui imminent. Amb tot, cap deixeble no s’ha de confiar i distreure’s del camí de Jesús. La destrucció de Jerusalem va afectar tots, així també afectarà tots la vinguda del Senyor (Lc 21,34-35). Per això, el deixeble ha de pregar (Lc 21,36). El qui prega, està en vetlla davant Déu, i el qui està atent al Senyor, prega. L’Església apostòlica associa vetllar (ser solidari) i pregar amb la fracció del pa (Ac 2,42-47).
Davant la certa, tot i que no imminent, vinguda del Senyor en tot el seu poder i glòria (després d’haver passat per la creu i ser exaltat, vindicat), cal alçar el cap ben alt com a signe de la llibertat i dignitat de ser cristià, i mantenir-se drets (és a dir, sense por) com a signe de la fe.

3. Pensem-hi
La pregària em manté en vetlla davant la visita de Jesucrist en la meva vida i acció?
Estic atent a descobrir els signes de la presència de Jesucrist?
La solidaritat expressa la meva vigilància activa?