dimecres, 14 de novembre de 2018

Qué descansi en pau el nostre company i amic pradosià Joan Busquets i Dalmau

 Resultat d'imatges de joan busquets i dalmau

Mn. Joan Busquets i Dalmau va néixer a Girona el 18 de febrer de 1934. Va fer els estudis eclesiàstics al Seminari de Girona i fou ordenat prevere a l’església de sant Martí del Seminari el 7 de juliol de 1957. Després d’un breu vicariat a Palafrugell es traslladà a Roma on es llicencià en Història de l’Església a la Pontifícia Universitat Gregoriana i en Teologia a la Universitat del Laterà. El 1966 es llicència en història a la Complutense de Madrid i anys més tard obtingué el títol de doctor en història a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una tesi sobre Catalunya i l’Església al s. XVII. Del 1960 al 1990 fou professor del Seminari diocesà. El 1961 fou nomenat vicari de la parròquia de santa Susanna del Mercadal de Girona i més tard capellà de la Llar Infantil i Consiliari d’Acció Catòlica juvenil. Del 1969 al 1977 fou rector del Seminari Major de Girona i del 1977 al 1982, vicari general de Pastoral. Del 1982 al 1983, delegat de Catequesi. Del 1984 al 1998 membre del Col·legi de Consultors i del 1986 al 1988, també director del Full parroquial. El 1986 se’l tornà a nomenar rector del Seminari diocesà, càrrec que exercí fins al 1996. Del 1988 al 1999, també fou rector del Seminari Major Interdiocesà amb seu a Barcelona i del 1988 fins al 2011, professor d’Història de l’Església de l’Institut de Teologia, primer, i de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, després. Del 1994 al 2000, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya. Del 1996 al 2010, responsable d’estudis del Seminari diocesà. Del 2001 al 2012, consiliari de la Delegació episcopal de Pastoral Familiar i del 2003 al 2008, també membre del Col·legi de Consultors. Del 2005 al 2007, director del Servei diocesà de Formació Permanent del Laïcat i adscrit a Colomers, Garrigoles, Gaüses, Jafre, Vilopriu i Valldevià. Des del 2006 era membre de la Delegació episcopal d’Ecumenisme i actualment vivia a la residència sacerdotal “Bisbe Sivilla” de Girona on ha mort el dia 13 de novembre de 2018.

La celebració de la missa exequial tindrà lloc avui dimecres 14 de novembre, a les 4 de la tarda, a l’església parroquial de santa Susanna del Mercadal de Girona.


Delegació episcopal de Mitjans de Comunicació Social
BISBAT DE GIRONA
Tel. 972 41 28 84

Nota: També va ser prevere del Pradó de Catalunya i les Illes Balears

dilluns, 12 de novembre de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/62ordinarioB33.jpg
D. 33 de durant l’any B 
(18 novembre 2018)

1. Llegim el text (Mc 13,24-32)
24 Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s’enfosquirà i la lluna ja no farà claror; 25 les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran. 26 Aleshores veuran el Fill de l’home venint entre núvols amb gran poder i majestat. 27 I llavors ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l’extrem de la terra a l’extrem del cel. 28 Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l’estiu és a prop; 29 igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que ell és a prop, que ja és a les portes. 30Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. 31 El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. 32 D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
És l’última lectura de l’evangeli segons Marc d’enguany i ens situa davant la vinguda definitiva de Jesús i la fi de la història i la creació. Aquest relat pretén de tranquil·litzar la comunitat cristiana davant l’angoixa provocada pels fets succeïts a Judea durant l’any 70 dC (repressió romana, destrucció del Temple i persecució dels cristians). El text presenta una escenografia apocalíptica, és a dir, el món caduc i antic desapareix i apareix un món nou amb la vinguda de Jesús, vencedor del mal i de la mort.
I davant de la desaparició del món present cal tenir present: 1) que el Senyor és a prop; 2) que les seves paraules es mantenen sempre; i 3) que no se sap quan això caduc s’acabarà.
Les imatges indiquen el moment de la mutació i transformació del cosmos. Ha arribat el moment de la trobada amb l’amor de Déu que tot ho renova. Ha arribat el dia del Senyor, perquè valori des del seu amor totes accions i tota història de la humanitat. Marc s’inspira en Isaïes (Is 13,10; 34,4) per a indicar l’arribada d’aquest dia. El moment central és l’aparició del Fill de l’home (Jesús triomfador del mal i de la mort), quan aplegarà tots els pobles en un de sol, aplegant tota la humanitat en una fraternitat, aplegant tothom en la comunió de Déu. Ha arribat el moment de conviure tots junts, lliures de l’odi i de l’egoisme i de tot allò que ens impedeix de ser amics els uns dels altres, davant la presència de Déu.
Però, quan arribarà aquest moment? La paràbola de la figuera ens indica que el món actual no durarà sempre. L’observació de la figuera que rebrota ens indica que ha arribat l’estiu (la primavera a Palestina és breu i l’hivern és llarg i dur). Per tant, no s’ha de perdre l’esperança que aquest món canviarà al final. I mentre, què? Mentrestant hi ha les paraules de Jesús, que tenen un significat permanent, que no caduquen ni envelleixen, sinó que sempre són novetat per a l’avui de tot cristià. I no cal preocupar-se pel moment exacte (dia i hora), sinó confiar en Déu, que és senyor de la història i que la força del seu amor ens acompanya sempre. Cal fiar-se, doncs, de les paraules de Jesús i deixar-se guiar per la mirada de Déu Pare, que vol que no es perdi ningú.
3. Pensem-hi
Estic atrapat pel món present (competitivitat i individualisme)? Tinc l’esperança en un món millor que potser no veuré ara i aquí, però que seguint Jesús el vaig construint? Visc les paraules de Jesús des de la seva novetat i actualitat? En sóc testimoni en aquest moment de crisi?

diumenge, 4 de novembre de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure


http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/61ordinarioB32.jpg
D. 32 de durant l’any B 
(11 novembre 2018)

1. Llegim el text (Mc 12,38-44)
38 Jesús, instruint la gent, deia: Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places 39 i que els facin ocupar els seients d’honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. 40 Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor. 41Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. 42 Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. 43 Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. 44 Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Abans d’abandonar el recinte del Temple de Jerusalem, on havia estat qüestionat pels dirigents religiosos (Mc 12,1-27), Jesús fa una severa crítica contra els mestres de la Llei que abusen del seu poder institucional (Mc 12,38-40). Una crítica que contrasta amb l’elogi a la generositat dels pobres. Així tenim dues actituds contraposades, l’abús de poder i la generositat.
Jesús denuncia els qui abusen del seu poder institucional, i a més, escanyen els pobres. Els mestres de la Llei de Moisès han de ser guies del poble en el camí de la vida, en el camí de felicitat que indica Déu per al seu poble, però se n’aprofiten de la seva condició per a treure’n profit personal i augmentar el seu ego personal.
Jesús critica especialment la vanaglòria i l’avarícia. La vanaglòria sol ser l’orgull de la mediocritat i sovint cau en el ridícul, quan hom s’esforça a ser reconegut públicament. En canvi, l’avarícia o l’ambició desmesurada és l’arma dels poderosos per a escanyar els pobres i els dèbils, i que sovint esdevé corrupció quan es barreja amb el servei a fer. Jesús condemna aquestes dues actituds, no persones concretes.
D’altra banda, Jesús educa la mirada, perquè descobrim i sapiguem mirar com mira Déu les persones. I s’asseu (actitud del mestre) davant la sala del tresor per tal d’indicar la generositat de la viuda que dóna tot el que tenia per a viure. Ho dóna tot a Déu. Amb la seva mirada, Jesús valora positivament l’acció de la viuda pobra. La sala del tresor era l’espai on hi havia una mena de caixes on es tiraven els diners de les ofrenes. I l’ofrena que fa la viuda és la més petita que es podia fer.
Jesús no valora l’acció de la viuda des de la seva llibertat davant la possessió (mentalitat grega), sinó des de l’amor a Déu que expressa (mentalitat jueva). La viuda estima Déu i per això li ho dóna tot. La viuda és autèntica davant de Déu. Aquest és el costat positiu de l’actitud de la viuda.
L’acció de la viuda és exemplar perquè ella patia un doble desavantatge social, com a dona sola i com a representat dels pobres. La valoració que Déu en fa ha d’animar els cristians a ser generosos com la viuda i a estar al costat dels qui no compten socialment.
3. Pensem-hi
a) Sóc autèntic davant de Déu o intento ser guai (envanir-me) davant dels altres? b) Em deixo dur per l’avarícia i l’ambició o per la generositat fonamentada en l’amor a Déu i als altres? c) Com educo la meva mirada personal? d) I com a educador/a com ensenyo a valorar amb la meva mirada?

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No ets pas lluny del Regne de Déu


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/60ordinarioB31.jpg
D. 31 de durant l’any B 
(4 novembre 2018)


1. Llegim el text (Mc 12,28-34)

28 Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: Quin és el primer de tots els manaments? 29 Jesús va respondre: El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. 30 Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb tota la força. 31 El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. 32 Llavors el mestre de la Llei li digué: És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, 33 i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. 34 Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: No ets pas lluny del Regne de Déu. I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.



2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Un mestre de la Llei pregunta Jesús sobre el manament principal. Hem arribat al final del camí. L’escena s’esdevé en un atri del Temple de Jerusalem, on s’ensenyava sobre la Llei de Moisès i la relació dels creients amb Déu. Altres mestres i dirigents del poble abans havien qüestionat l’ensenyament de Jesús, preguntant-li amb quina autoritat ensenyava, sobre si s’havia de pagar tribut al Cèsar i sobre la resurrecció dels morts (cf. Mc 11,27-12,27).

Els mestres de la Llei o escribes coneixien fil per randa la Llei de Moisès i s’encarregaven d’explicar-la al poble i d’aplicar-la a la vida quotidiana. En el seu afany de codificar tota l’existència humana quotidiana fins als detalls més petits, havien catalogat fins a 613 normes o preceptes (dels qual 248 eren manaments i 365 prohibicions, tantes com dies té l’any), a les quals encara hi afegien més prescripcions. Afeixugat pel pes de les normes legals i després d’haver escoltat Jesús, s’hi acosta amb una pregunta alliberadora, tot cercant un únic principi que permetés de viure més senzillament i no tan feixugament, units i en pau amb tothom.

Aquest mestre de la Llei sembla que s’ha avergonyit dels seus col·legues que refusen Jesús. Dos elements l’apropen a Jesús: la seva sensatesa i la seva crítica al culte del Temple, després que Jesús hagués purificat el Temple de venedors i especuladors (Mc 11,15-18).

Jesús respon a partir del que hi ha escrit en la Llei de Moisès, unint Dt 6,5 (estimar Déu) amb Lv 19,18 (estimar els altres). Jesús és preguntat només pel primer de tots els manaments i respon també amb un segon. Així situa en la mateixa perspectiva estimar Déu i estimar els altres. És a dir, estimar Déu amb totes les nostres forces (amb el cap, el cor i la voluntat) es realitza estimant els altres.

El qui estima Déu amb totes les seves forces i els altres com a si mateix no és lluny del Regne, que ja és present i actuant en i amb Jesús. A aquesta persona ja no li calen holocaustos ni sacrificis per tal d’arribar a Déu si ha trobat Jesús, que és el camí que hi porta.



3. Pensem-hi

a) La meva sensatesa i crítica positiva a les formes rituals feixugues de relacionar-me amb Déu m’apropen a Jesús? b) Jesús, amb el seu amor a Déu i als altres fins a l’extrem, és el meu camí cap al Regne? c) Vinculo l’estimació a Déu amb l’estimació als altres?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Que els vostres cors s’asserenin...





Fidels difunts



1. Llegim el text (Jn 14,1-6)

 1Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. 2A casa del meu Pare hi ha moltes estances; si no hi fossin, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? 3I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic.  4I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta. 5Tomàs li pregunta: Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? 6Jesús li respon: Jo sóc el camí, la veritat i la vida.  Ningú no arriba al Pare si no és per mi.



2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest fragment del quart evangeli té present una imatge comuna dels jueus d’aquell temps i que descrivia el cel com un lloc amb moltes estances, i li dóna un altre sentit quan relaciona aquestes estances amb la casa del Pare. Així, tots els deixebles de Jesús tenen obert l’accés a la casa del Pare, gràcies a l’obra del seu Fill (cf. Jn 4,34; 5,19-40; 17,4). El lloc preparat no és tant un espai com una existència amb Jesús en el Pare.

Després de la invitació a creure en Déu i alhora en Jesús (cf. Salm 42,6.12; 43,5), se’ns presenta el doble horitzó (marcat pels verbs en present i futur) de la nostra fe: la situació actual de comunió amb Jesús i amb el Pare (hi prenem part en el servei de Jesús: Jn 13,8; 14,3; cf. 1Jn 1,3) i la situació futura amb Jesús (hi prenem part en la seva resurrecció) a casa el seu Pare. Ara bé, a fi de prendre part en la comunió divina, cal prendre el camí correcte. La imatge bíblica del camí assenyala el nord d’una existència o d’una opció fonamentada en Déu: Seguiu el camí que ha assenyalat el Senyor, el vostre Déu: així sereu feliços i tindreu una llarga vida en el país que ara posseireu (Dt 5,33). Avui et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia (Dt 30,15-19).

La pregunta–malentès de Tomàs serveix per a recordar que si creiem que Jesús és la Veritat i la Vida, certament que trobarem el camí que porta cap al Pare, on Jesús hi torna i ja hi és. La fe en Jesús fa que tastem, ja ara i ací, la comunió amb ell i amb el Pare, i alhora ens prepara per al moment en què aquesta comunió serà plena i definitiva. El qui vol agafar el camí cap a la casa del Pare ha de seguir Jesús. El salm 43,3 ha dit que només la llum i la veritat porten al lloc on Déu resideix. Jesús és la llum (Jn 6,12; 9,5) i la veritat (Jn 8,32; 18,37-38) que ens hi porta.

En definitiva, Jesús és el camí, avui i sempre, perquè és la veritat i la vida, ja que els qui creuen en Jesús com l’Home (Jn 19,5) que revela el Pare, reben el do de la vida per sempre (Jn 3,16). Els creients ja rebem aquest do ara, perquè ja el tastem per la fe, sobretot en l’Eucaristia, i el rebrem, en plenitud i per sempre a la fi dels temps, un cop ja hi estiguem avesats de tant tastar-lo. L’evangelista, però, deixa ben clar que la iniciativa és sempre de Jesús: Jesús fa sempre el primer i el darrer pas (Jn 13,8; 14,3).



3. Pensem-hi

Quina és la nostra actitud i el nostre pensament davant la mort? Fins a quin punt confio, crec en Déu? Jesús m’obre l’accés a Déu? Jesús és el veritable camí per a mi? Què implica que ho sigui?