diumenge, 28 de juny de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos


D. 14 durant l’any A 
(5 juliol 2020)

1. Llegim el text (Mt 11,25-30)

25En aquell temps, Jesús digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. 26Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. 27El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. 28Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. 29Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs,  30perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Som davant d’una reflexió cristiana (recollida també a Lc 10,21-22, però sense els tres últims versets: la invitació als cansats i afeixugats i la promesa de repòs) sobre unes paraules que remuntarien fins al mateix Jesús de Natzaret, el qual es presenta en la seva relació amb Déu com el Fill i en relació amb els deixebles com a mestre.
Jesús s’adreça, en primer lloc, al Pare, el Senyor de l’univers, i després, als seus interlocutors, que són finalment identificats com els qui esteu cansats i afeixugats. En aquesta benedicció de Jesús, s’hi poden distingir tres moments caracteritzats per les diverses formes verbals o pels continguts temàtics: el primer, pel verb beneir, en forma de pregària al Pare, amb doble motivació: perquè heu revelat... i heu amagat...; el segon, pels verbs entregar (posar a les mans) i conèixer; i el tercer, pels tres verbs en imperatiu: veniu, accepteu i feu-vos deixebles meus, als quals són associats dues proposicions en futur: us faré reposar i trobareu el repòs, i una motivació final: el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera.
L’accent de la benedicció de Jesús al Pare recau sobre els seus destinataris: els senzills o petits, descartant els savis i els entesos. Els petits són els marginats i sobrants de la societat. L’objecte de la revelació feta als petits és la comprensió de les obres del Messies davant la incomprensió i el refús d’aquesta generació (Mt 11,2.19) i de les poblacions galilees (Mt 11,20-24). L’elecció gratuïta dels petits és justificada pel fet que l’únic mediador històric d’aquesta revelació és el Fill que es manifesta als pobres i als desheretats de tota mena.
Qui són els petits o senzills? Segons la tradició bíblica, són els pobres, els qui reben la nova del Regne (Mt 11,5; Is 61,1), i són els destinataris de la felicitat del Regne (Mt 5,3); ací els petits s’oposen als savis i entesos, que, en la tradició profètica, s’oposen als humils i pobres (Is 29,14.19). En la perspectiva de Mateu, el text assumeix un to polèmic antifariseu: els petits són els deixebles, oposats als escribes (savis) i fariseus (entesos). Aquesta doble interpretació s’empelta en la de Jesús, que reconeix l’acció salvadora i gratuïta del Pare en la doble reacció enfront del seu missatge i de la seva persona: el joiós acolliment pels pobres i desheretats, pecadors, malalts, ignorants, marginats i sobrants i l’obstinat refús dels responsables qualificats pel «saber» i l’«experiència» religiosa.
El jou que ofereix Jesús no és més un sistema legal a interpretar i practicar segons els escribes i fariseus, sinó el seguiment d’una persona i d’un missatge: el Fill que manifesta i realitza plenament i definitivament la voluntat del Pare, que atorga la felicitat (cf. Sir 6,24-30). El que és suau i lleuger és ser deixeble de Jesús, és a dir, ser-li fidel i lleial.

3. Pensem-hi

M’és suau i lleuger ser deixeble de Jesús? Per què?
Permeto, com els senzills i els petits, que Déu sigui Déu en la meva vida i acció?
En la meva pregària, sé donar gràcies a Déu perquè em fa reposar en el seu Fill Jesús?

dilluns, 22 de juny de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat


D. 13 de durant l’any A

1. Llegim el text (Mt 10,37-42)

37»Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. 38Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. 39Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà.
40»Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. 41Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. 42I tothom qui doni un got d’aigua fresca a un d’aquests petits només perquè és deixeble meu, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa.

2. Mirem el text

Hem arribat a la fi de les instruccions als deixebles sobre la missió. S’hi distingeixen dues perícopes: unes disposicions als deixebles sobre la radicalitat del seguiment (10,37-39), i la instrucció als missioners sobre l’acolliment (10,40-42).
En la primera perícopa, s’usa el vocabulari afectiu de la relació filial, a fi de destacar l’opció prioritària i fonamental de fidelitat a Jesucrist: Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Opció segellada amb la invitació a prendre la creu pel seguiment, i amplificada per dues sentències perfectament simètriques i basades sobre l’antítesi: trobar/perdre la vida. El fet de prendre la creu reclama la lògica de la mort i resurrecció.
En la segona, el tema missioner és subratllat per l’acció d’acollir. En aquesta instrucció sobre l’acolliment, hi surt la llista dels enviats que representen Jesús (el fan present): el profeta, el just i els petits. El qui practica l’acolliment solidari i generós envers els enviats se li promet una recompensa corresponent. A la sentència final, quan fa referència als petits, l’anunci de la recompensa és introduït per l’afirmació solemne, la tercera de tot el discurs de missió: Us ho dic amb tota veritat.
Ser deixeble de Crist no passa per mitjà del clan familiar, ni és hereditari; és una opció personal que pot posar en crisi inclús els lligams familiars més sagrats (entre pares i fills). Seguir Jesús implica tenir Déu com a absolut de la pròpia existència.
La breu instrucció de Mateu sobre l’acolliment s’arrela en el fet que també Jesús és enviat (9,35; 11,1); també suposa l’existència de diversos serveis i responsabilitats en l’Església local des d’on escriu Mateu. Els anells d’aquesta cadena de solidaritat fraterna, que són expressió de l’adhesió a Jesús, parteixen dels petits, fins a arribar, a través de les diverses responsabilitats comunitàries, al Pare que és a l’origen de la missió històrica de Jesús, i que, per mitjà de Jesús, sosté la missió o acció evangelitzadora dels deixebles.

3. Pensem-hi

Sóc conscient de la importància de sentir-me enviat per Jesús a testimoniar l’Evangeli? Fins a quin punt arriba la meva adhesió a Jesús?

dimecres, 17 de juny de 2020

Notícies pradosianes

Estimado hermano, paz y bien en el Señor.

Espero que este tiempo de pandemia y de confinamiento haya sido también un tiempo de gracia, Porque "a los que aman a Dios todo les sirve para el bien" (Rom 8,28).

Sesión de formación

Acabamos de terminar la reunión telemática del Consejo Regional. Una de las decisiones más importantes ha sido posponer la sesión de formación al próximo año.
Por prudencia sanitaria hemos entendido conveniente posponer la sesión de formación prevista para los días 3-7 de agosto del presente año. Aunque ya había más de 25 compañeros inscritos, hemos preferido esperar a que el horizonte sanitario esté más despejado.
Por lo tanto, la sesión de formación sobre LA POBREZA DEL SACERDOTE se celebrará, Dios mediante, los días 2-6 de agosto de 2021. Vamos a procurar mantener el programa y los ponentes.
A los ya inscritos y a los ponentes os pedimos que disculpéis este cambio de agenda.

Ejercicios Espirituales

En el Consejo hemos acordado mantener la tanda de Ejercicios Espirituales prevista en Ávila (Casa de Espiritualidad Santa Teresa) del 24 al 29 de agosto del presente año y que estará animada por el compañero J. Joaquín Castellón Martín. Inscripciones en: sacerdotesdelprado@gmail.com; 914 700 717.
El Prado Interdiocesano de Cataluña y Baleares mantiene también en las mismas fechas (24-29 agosto 2020) los Ejercicios Espirituales que animará Josep Maria Rambla en Raimat (Lérida). Inscripciones: jespivives@yahoo.es; 697 203 176.

Casa S. Martín de Valdeiglesias

El compañero Manolo Vida nos recuerda que disponemos de una casa en S. Martín de Valdeiglesias, disponible para los hermanos que quieran pasar unos días de descanso y vacaciones. Manolo propone dedicar la mañana a alguna práctica pradosiana y la tarde a excursiones y esparcimiento. Si alguno está interesado, que se ponga en contacto con Manolo Vida (mavida50@gmail.com; 639 912 187) o con la sede del Prado (sacerdotesdelprado@gmail.com; 914 700 717).

Nada más por hoy. Feliz y fecundo verano. Hagamos memoria de lo que Dios ha tratado de decirnos en estos días de pandemia y de estado de alarma. 
Cordialmente, 

Lucio
Sacerdotes del Prado de España

dilluns, 15 de juny de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Per tant, no tingueu por


D. 12 de durant l’any A 
(21 juny 2020)

1. Llegim el text (Mt 10,26-33)

26»Per tant, no tingueu por de tots ells [els qui us persegueixen], perquè no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber. 27Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, pregoneu-ho des dels terrats. 28I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern. 29¿No es venen dos ocells per una moneda? Doncs bé, ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. 30I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. 31Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. 32»A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. 33Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel.

2. Comprenem el text

El text se situa al si de l’anomenat discurs de missió. El motiu de la missió és dir a plena llum i des dels terrats el que s’ha rebut del mateix Jesús.
Mateu recorda que així com Jesús va ser perseguit, els seus deixebles també ho poden ser. I tal com el llaç de la mort va lligar Jesús per un moment, ara també pot atrapar els seus deixebles, però tampoc no ho farà definitivament, perquè el Pare en té cura.
Les dues coordenades que orienten la missió del deixeble són la fe radical en Déu, el Pare, i la solidaritat amb l’entrega de Crist fins al final. Arrelats i fonamentats en aquests dos pilars, els deixebles han de ser lliures davant les dificultats i superar-les sense por a deixar-hi la pell. La fe radical en Déu, el nostre Pare, garanteix la victòria sobre el mal i la mort, però no allibera de la mort històrica. Amb tot Déu Pare té una especial cura dels deixebles del seu Fill.
Donar testimoni de l’Evangeli en situacions límit i conflictives significa reconèixer Jesús davant els humans. El deixeble ha d’optar per Jesús o deixar d’optar-hi. Si hi opta, és reconegut per Jesús com un dels seus; però si no hi opta, Jesús no el reconeix. Aquest apunt de l’evangelista és un toc d’alerta per als cristians que han perdut la il·lusió i la valentia de ser testimonis de Jesucrist allà on viuen i actuen. Hi ha un deixeble, Pere, que va ser el primer en negar-lo, però se’n va penedir i en va donar testimoni fins a la mort.
Jesús diu als porucs que no hi ha res de fatal en la vida. Déu Pare està al nostre costat sempre, també en els moments durs i sense sortida. La fe dóna la força per a vèncer la por. Pots fallar, però te’n pots penedir i Déu, que sempre et cuida, t’atorgarà la valentia per a donar testimoni de l’Evangeli.

3. Pensem-hi

Em fa por anunciar l’Evangeli obertament i lliurement? Crec que Déu em cuida?
La fe i l’entrega de Jesús em sostenen en la missió i en el meu testimoniatge?
He perdut la il·lusió i la valentia d’anunciar l’Evangeli?

diumenge, 7 de juny de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel


El Cos i la Sang de Crist A

1. Llegim el text (Jn 6,51-58)

51Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. 52Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? 53Jesús els respongué: En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. 54Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. 56Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. 57A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. 58Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La festa d’avui agafa un fragment de la interpretació que fa Jesús del signe dels pans. Amb aquest signe Jesús al·ludeix al banquet de tots els pobles davant la presència de Déu, on la vida triomfarà sobre la mort i formarem una fraternitat (Is 25,6-9).
La interpretació del signe dels pans ha de tenir present que la Llei de Moisès és la icona (reflecteix, fa present) de la vida que Déu Pare dóna al qui l’acull. Jesús és la  icona de la vida que Déu dóna al qui l’acull, és a dir, al qui hi creu (6,47) o al qui se’l menja en el sentit d’estar-hi en comunió (6,58).
L’anomenat discurs del pa de vida (6,35-59) insisteix, en un primer moment, a anar cap a Jesús i a creure-hi, i, en un segon moment, en la comunió amb Crist. El moment de creure-hi passa per la valoració i la celebració sacramental del procés fet, i, un cop creuat el llindar, s’entra en la comunió amb Crist i entre nosaltres (l’Eucaristia és l’expressió sacramental d’aquesta comunió).
La manifestació misteriosa de Jesús suscita una dificultat: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? (6,52). Jesús hi respon afirmant el misteri de la unió entre ell mateix i el creient, comunió que ja és real després de la seva mort, significada amb el do del seu lliurament a la creu. L’aliment s’identifica amb el donant. Per la seva mort i resurrecció, Jesús s’ha convertit en pa de vida per al creient.
La relació Pare i Fill engendra la relació Fill i creient: el Pare fa viure el Fill que ha enviat i el Fill (que viu pel Pare i prop d’ell) fa viure el creient que el menja, que assumeix que el Fill (do del Pare) faci estada en ell. Així, doncs, menjar la carn i beure la sang significa unir-se al Fill únic de Déu que ha travessat i vençut la mort perquè el món visqui. D’una banda, és una invitació a creure en la victòria del Fill de l’home sobre la mort; i de l’altra, a revifar la fe dels qui l’han acollit i, per la manducació (= la Paraula s’ha fet vida per sempre), a expressar el misteri de la comunió amb Déu i entre els creients.
En resum, la comunió dels creients és amb el Fill únic i entre nosaltres, comunió que s’arrela en la comunió del Fill únic amb el Pare. Per això, menjar i beure no s’ha d’entendre en un sentit material, sinó en el sentit personal de ser en comunió, que és precisament el fruït de la manducació (6,56). Ara bé, aquest ser en comunió és do del Pare, perquè atreu cap al Fill i el dóna perquè tothom visqui per sempre, gràcies a Ell.

3. Pensem-hi. Com visc aquesta comunió amb Crist i amb el Pare i entre nosaltres per mitjà de l’Eucaristia?