dimarts, 19 de novembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís



Crist Rei C

1. Llegim el text (Lc 23,35-43)

 35El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit! 36També l’escarnien els soldats; se li acostaven a oferir-li vinagre 37i deien: Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix! 38Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus.» 39Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres! 40Però l’altre, renyant-lo, li respongué: ¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? 41I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes. Aquest, en canvi, no ha fet res de mal. 42I deia: Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne43Jesús li digué: En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest quadre fa aparèixer en tota la seva esplendor que l’amor indescriptible del pare misericordiós de la paràbola (Lc 15,11-32) s’ha fet realitat en Jesús. Els enemics de Jesús el reconeixen com a rei dels jueus (el Messies) i salvador, i Jesús regala el do del seu Regne als qui l’acullen, és l’avui de la salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en la reciprocitat (tal fas, tal trobaràs), sinó en la gratuïtat, i fins al límit.
La primera escena del quadre (Lc 23,35-39) insisteix en la reialesa de Jesús i en la salvació que porta. Precisament és proclamat rei (Messies) i provocat perquè se salvi ell mateix: per les autoritats jueves, pels soldats i per un dels altres crucificats (l’anomenat mal lladre, perquè no es penedeix i escarneix Jesús).
La segona escena (Lc 23,40-43) mostra la immensitat de l’amor de Jesús, i alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels darrers, pels condemnats segons la llei de la reciprocitat (la justificació per les obres), que domina les relacions humanes després de la irrupció de la sospita (Gn 3). L’escena mostra una nova declaració de la innocència de Jesús: No ha fet res de mal, ara feta per un criminal, víctima de la llei de la reciprocitat (així resplendeix millor la gratuïtat de l’amor). Abans, però, l’havien reconegut innocent Pilat (Lc 23,4.14.22) i Herodes (Lc 23,15), que són les autoritats polítiques de la Palestina ocupada. També hi apareix la professió implícita de fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne; on reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal del quadre, la proclamació de Jesús: Avui seràs amb mi al paradís. En la literatura intertestamentària, el paradís (antiga paraula persa que significa: jardí tancat) representa el lloc o la condició del just després de la mort. Lluc, però, li dóna el sentit d’entrar en la glòria de Jesús (Lc 24,26), és a dir, el goig de la salvació.
Avui Jesús exerceix, d’una manera impressionant i per últim cop, el seu poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir el do de la salvació, superant tot límit. I l’avui expressa el sentit de la mort de Jesús per la humanitat: Jesús passa de la mort a la seva glòria salvant tots els pecadors, tots els exclosos a causa de les obres. Avui Lluc ha dramatitzat com Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en jutge de vius i de morts (Ac 10,42), per mitjà del seu sofriment i la seva mort en creu.

3. Pensem-hi. 

Amb qui m’identifico (poble, autoritats, soldats, crucificats)? Per què?
Quina imatge de Jesús em queda gravada d’aquest quadre?
En una situació crítica, què li demanaria al qui m’estima sense esperar res a canvi?

dilluns, 11 de novembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ...vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït


D. 33 de durant l’any C 
(17 novembre 2019)

1. Llegim el text (Lc 21,5-19)

5Alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres magnífiques i amb ofrenes votives. Jesús digué: 6De tot això que contempleu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït.
7Llavors li preguntaren: Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir? 8Ell digué: Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: Sóc jo, i també: El temps s’acosta. No aneu darrere d’ells. 9Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us espanteu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida. 10Després els va dir: Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; 11hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel. 12Però abans de tot això us agafaran i us perseguiran; us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. 13Serà una ocasió de donar testimoni. 14Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: 15jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. 16Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. 17Tothom us odiarà per causa del meu nom. 18Però no es perdrà ni un sol cabell del vostre cap. 19Amb la vostra perseverança salvareu la vida.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest text forma part de l’anomenat discurs escatològic lucà (Lc 21,5-38), és a dir, sobre les realitats últimes, que ve precedit per l’anunci de la destrucció del temple de Jerusalem (Lc 21,5-7). I comença amb la pregunta: Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir? Lluc reflecteix la idea d’un interval entre el ministeri de Jesús i la fi dels temps, que vindrà precedida per uns senyals.
El discurs escatològic lucà es fonamenta en el de Mc 13. Però hi ha un tret que els diferencia: Lluc insisteix no tant en el darrer dia com en l’avui de la salvació. Això no significa que suprimeixi la idea de la parusia: és l’únic dels tres sinòptics que l’afirma expressament, quan recorda: Aquest Jesús que ha estat endut al cel, vindrà tal com l’heu vist que s’hi anava (Ac 1,11). Heus ací que el deixeble ha de viure l’avui, seguint el camí de Jesús a Jerusalem i assumint les dificultats i les angoixes del temps present, el temps de l’Església.
Jesús anuncia la destrucció del temple veient força avançats els treballs de reforma i d’embelliment del segon temple (el primer fou construït en temps de Salomó i destruït l’any 587 aC), uns treballs iniciats pel rei Herodes el Gran (37-4 aC). Per tant, aquest anunci és doblement colpidor: pel fet que ja està quasi acabat i pel significat que té per a Israel.
Una preocupació lucana és separar la destrucció de Jerusalem (70 dC) de la fi dels temps. La fi no ha arribat (Lc 21,9), tot i que el temple ja sigui destruït (un fet ja esdevingut  quan Lluc redacta el seu evangeli), per això els cristians s’han de preparar per a viure enmig de les adversitats i persecucions (Lc 21,12-19). Sense oblidar-se, però, d’un dels perills més dolorosos: el fet de ser traïts pels propis familiars i amics, i de ser odiats de tothom (Lc 21,16-17). Tanmateix el Senyor els garanteix la protecció contra tota mena de mals físics i els assegura la vida eterna. En definitiva, el qui superi les persecucions i l’odi de tothom fins al final, també de la seva vida en aquest món, gaudirà de la salvació.
Ara és el temps del seguidor de Jesús i de l’acolliment de la salvació. Ara és el moment de la confiança en Jesús, el Salvador, que no abandona mai el deixeble en el camí (Lc 21,15.18). També l’hora del testimoniatge (Lc 21,13) i de la constància (Lc 21,19).
En resum, és l’avui de la salvació, l’hora d’acollir la vida de Déu: Amb la vostra perseverança salvareu la vida. Es tracta, doncs, de donar testimoni de sentir-nos estimats per Déu i no defallir.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

·         Quin testimoniatge dono de la fe en l’amor de Déu manifestat en Jesús en les dificultats que em vaig trobant dia rere dia?
·         Enmig de la crisi, aporto llum d’esperança i també confiança en allò que és essencial?

dimarts, 5 de novembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/56ordinarioC32.jpg


D. 32 de durant l’any C 
 (10 novembre 2019)



1. Llegim el text (Lc 20,27-38)

27Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: 28Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. 29Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. 30També el segon 31i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. 32Finalment va morir també la dona. 33Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat? 34Jesús els respongué: Els qui viuen en aquest món es casen, 35però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; 36ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. 37I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. 38Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Hem arribat a Jerusalem i som dins l’espai del temple dedicat a l’ensenyament. En el context del temple, els oients de Jesús queden reduïts a dos bàndols: el poble, l’oient atent a la Paraula de Jesús i les autoritats religioses, els adversaris que no volen acollir-lo, sinó humiliar-lo i eliminar-lo.
La qüestió sobre la resurrecció d’entre els morts centra l’escena. El punt de partida és un costum fet llei (anomenada llei del levirat; Dt 25,5-10), que assegurava la descendència legal al germà difunt per la continuïtat en el nom (la vida del difunt queda garantida pels descendents). A partir d’aquesta pràctica assumida en la Llei de Moisès, els saduceus assetgen Jesús proposant-li un cas inversemblant, però conegut de la religiositat popular (n’és exemple Tb 6,14), a fi de ridiculitzar la fe en la resurrecció: Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat?
La resposta de Jesús també parteix de la Llei de Moisès, que és l’única part de l’Escriptura que els saduceus accepten com a normativa. És més, Jesús afirma la resurrecció d’entre els morts fonamentant-se en l’experiència creient de Moisès (Ex 3,6): el Senyor és el Déu dels patriarques ja morts però vius amb Ell. D’altra banda, Jesús afirma que la resurrecció no és pura continuïtat amb la vida present, basada en la vida sexual; per això, en l’estat del ressuscitat, no hi cabrà la vida sexual, perquè la mort haurà desaparegut. Si l’engendrament serveix per a substituir els morts per vius, en el món que vindrà (successiu al món present), ja no serà més necessari perquè la vida continuï.
Acollir Jesús és acollir la salvació que porta i, per tant, té part en la resurrecció: és igual que els àngels i és fill de Déu; és a dir, sense deixar de ser humà, participa de la condició divina de Jesús. Lluc insisteix en aquesta condició de salvats dels qui acullen la Paraula del Senyor: gràcies a ell tots viuen. Els qui han rebut la salvació, encara que semblin morts als ulls de la gent, viuen, i viuen per a Déu. Sols amb els ulls de la fe es pot copsar que el deixeble de Jesús mort és viu, perquè el Déu que l’ha acollit és Déu de vius i no de morts. Així Jesús ens diu que quan estem amb Déu, vivim per a sempre, perquè l’Amor ha tret la mort.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

Creure en Jesús (acollir-lo com a Senyor de la meva vida) em fa fort (valent) davant la mort? Sóc conscient que el nostre Déu és Déu de vius i, per tant, amb ell no hi ha morts?

diumenge, 27 d’octubre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/55ordinarioC31.jpg
D. 31 durant l’any C  
(3 novembre 2019)

1. Llegim el text (Lc 19,1-10)

Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. 2Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. 3Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d’estatura. 4Llavors s’avançà corrent i es va enfilar dalt d’un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. 5Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’haig d’hostatjar a casa teva. 6Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. 7Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: Ha anat a allotjar-se a casa d’un pecador! 8Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més. 9Jesús li digué: Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d’Abraham. 10El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí cap a Jerusalem, Jesús passa per Jericó, ciutat important situada a uns 24 km al nord-est de Jerusalem, prop del riu Jordà, i amb un notable moviment comercial. Un lloc ideal perquè els cobradors d’impostos (publicans) s’hi enriquissin fàcilment, certament injustament, gràcies al guany sovint abusiu que obtenien de la gent; per això tenien fama de poc honrats i eren considerats col·laboradors de les administracions romana i herodiana i tan pecadors com les prostitutes i els pagans. Així Zaqueu, que n’era el cap de Jericó, era ric i era un pecador. Heus ací l’impacte de l’allotjament de Jesús a casa d’un pecador; és l’estil escollit a fi de manifestar el do definitiu de Déu en la taula compartida amb els pecadors i exclosos, assolint la màxima expressivitat en l’Últim sopar.
Zaqueu vol veure qui és Jesús i ho assoleix quan el reconeix com a Senyor (Lc 19,8). La seva situació social (cap dels cobradors d’impostos), religiosa (pecador) i física (petit d’estatura) no li ha impedit de veure’l. Precisament perquè Jesús ha vingut a cercar i a salvar el que està perdut, i així revela la manera d’actuar de Déu.
Zaqueu, en veure Jesús, veu els altres, que encara no els havia vist de veritat: els pobres i a tots els qui havia defraudat. Heus ací la conversió de Zaqueu. I si no dóna tot el que té és perquè ha de restituir el quàdruple als qui ha estafat, així va més enllà del ric important de Lc 18,18-23, atès que demostra la seva immensa generositat.
Lluc mostra que la iniciativa del trobament és de Jesús, tot està cuinat perquè Jesús cerqui i salvi Zaqueu (Lc 19,5.10). Jesús s’identifica amb el pastor i el pare de les paràboles de Lc 15: expressa l’actuar de Déu (vegeu Ez 34,16). El gest ple d’amor de Jesús (va a casa d’un pecador) fa que Zaqueu sigui molt generós. L’amor és el fruit d’aquesta visita de Jesús.
Lluc accentua l’avui de la salvació i la condició divina de Jesús: és el Senyor (Lc 19,8). És avui que Jesús ha de ser acollit (Lc 19,5) i també és avui que la salvació arriba (Lc 19,9). Ara i ací, la salvació arriba amb Jesús i per mitjà d’ell, sense que calgui esperar ningú més. Jesús és l'avui de la salvació, és el Salvador (Lc 2,11). I l’arribada de la salvació provoca un canvi en els qui l’acullen: hom esdevé generós i amic dels pobres (Lc 16,8-9). El seguidor del camí de Jesús ja participa i gaudeix de la salvació, que amara tota la seva existència i acció.

3. Donem un cop a la nostra vida i acció

Vull veure Jesús i deixo que vingui a casa meva?
La trobada amb Jesús fa adonar-me de la importància dels altres?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient: Feliços...


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/todoslossantos.jpg
Tots sants

1. Llegim el text (Mt 5,1-11)

1En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. 2Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient: 3Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel. 4Feliços els qui ploren, perquè seran consolats. 5Feliços els humils, perquè posseiran la terra. 6Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats. 7Feliços els compassius, perquè seran compadits. 8Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu. 9Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu 10Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel. 11Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Les benaurances podem llegir-les des de dues perspectives. Des dels receptors: De qui és el Regne del cel? Qui posseirà la terra? Qui veurà Déu? Les respostes són sorprenents: els pobres en l’esperit (el sentit textual: els alliberats de les riqueses), els humils, els nets de cor. Aquests candidats tan insòlits són els beneficiaris de l’atenció amorosa de Déu.
I les podem llegir des de perspectiva de la felicitat promesa: Què poden esperar els pobres en l’esperit? I els humils o els nets de cor? De nou, en termes dels estàndards humans de recompensa, les respostes són sorprenents: són massa colossals. Porten una força d’esperança inaudita i apunten a un estil de vida alternatiu a la cultura dominant.
Per exemple, els perseguits i calumniats, perquè han portat una vida d’acord amb l’Evangeli, rebran el Regne de justícia i d’amor com a regal.
Per Tots Sants l’Església celebra la promesa que Déu no ha oblidat els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils, els qui lluiten per la justícia, els compassius, els nets de cor, els constructors de pau ni els perseguits.
La darrera benaurança té una referència inesperada per als presents implicats en la lluita pel Regne. No són invitats a rebre una recompensa instantània, sinó a ser confortats en l’esperança. Davant la persecució i incomprensió, la promesa divina afecta el futur i comporta una promesa divina d’alegria. La celebració de la reivindicació que fa Déu dels sants, que van sofrir, comporta l’encoratjament per tots els qui lluitem contra les forces de l’opressió i del mal.
Jesús és el model i la garantia d’aquesta alegria i esperança en la lluita.

3. Pensem-hi

  • Sintonitzo amb aquesta ona d’alegria i d’esperança? Per què?
  • Em sento confortat/da en la lluita contra les forces del mal i contra les injustícies?
  • Vull alliberar-me de les riqueses i entrar en el Regne?