diumenge, 13 de gener de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Però tu has guardat fins ara el vi millor


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/10ordinarioC2.jpg
D. 2 de durant l’any C

1. Llegim el text (Jn 2,1-11)
1El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. 2També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. 3Com que el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu: No tenen vi. 4Jesús li respon: Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora. 5La seva mare diu als servidors: Feu tot el que ell us digui. 6Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d’uns cent litres cada una. 7Els diu Jesús: Ompliu d’aigua aquestes piques. Ells les ompliren fins dalt. 8Llavors els digué: Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei. Ells li’n portaren. 9El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d’on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l’havien treta. Aleshores el cap de servei crida el nuvi 10i li diu: Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor. 11Així va començar Jesús els seus senyals a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
En un banquet de noces, Jesús es manifesta com el qui fa possible la comunió entre Déu i tota la humanitat El signe de Canà mostra la mare de Jesús demanant l’amor de Déu per al seu poble, que precisament el seu fill manifesta. El relat conclou amb la fe dels primers deixebles. El primer signe de Jesús marca l’inici de la comunitat d’amor que és l’Església i l’inici dels signes que mostren la glòria de Jesús i teixeixen la comunió entre Jesús i els qui creuen ell.
La indicació temporal del tercer dia assenyala la ràpida realització del que Jesús havia anunciat abans (1,50.51), veure coses grans i el cel obert (intervenció de Déu en la història). Les noces faciliten la presència de la mare de Jesús i dels seus germans. D’entrada, el relat separa Jesús i els seus deixebles dels altres invitats, inclosa la seva mare.
La narració destaca tres escenes ben teixides, la de Jesús i la seva mare, la de Jesús i els servents, i la del cap de servei i el nuvi. Al final, les paraules del cap de servei tallen el relat i mantenen el suspens, perquè els oients es preguntin pel sentit del signe.
El relat planteja dues qüestions, una sobre el sentit de la pregunta de Jesús a la seva mare i l’altra sobre el significat del vi. L’hora de Jesús és la seva glorificació (mort i resurrecció). Ara Jesús anticipa l’hora amb el signe del vi, que expressa l’amor de Déu per al seu poble. Ara bé, la glòria de Jesús (la misericòrdia de Déu) sols es revela als ulls de la fe. Així, el signe de Canà dóna un fort impuls a la fe dels deixebles, i suscita la fe que ha de portar els oients/lectors a descobrir la glòria de Jesús.
Segons el costum jueu d’aquell temps, les noces duraven una setmana, on no podia faltar-hi vi, begut en abundància. Per això és greu que s’acabi el vi, i per al cap de servei era un greu entrebanc. En la tradició bíblica, l’abundància de vi és signe de l’amor misericordiós de Déu. En definitiva, el signe de Canà simbolitza la gratuïtat de l’amor misericordiós que Déu Pare ofereix pel seu Fill Jesús als humans, sense demanar-los prèviament la fe. La manifestació de la glòria de Jesús és una festa per a tota la humanitat, i el banquet de noces que celebrem en cada Eucaristia n’és un tast.
3. Pensem-hi. Prego amb la mare de Jesús perquè Déu mostri el seu amor misericordiós? Sentir-me estimat per Déu m’ajuda a créixer com a persona i militant cristià? Descobrir l’amor de Déu que Jesús manifesta m’obre a la fe, m’impulsa a creure?

dilluns, 7 de gener de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/09bautismodelsenorC.jpg
Baptisme del Senyor C

1. Llegim el text (Lc 3,15-16.21-22)
15El poble vivia en l’expectació, i tots es preguntaven si Joan no fóra potser el Messies. 16Joan respongué dient a tothom: Jo us batejo amb aigua, però ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. 21Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s’obrí, 22 i l’Esperit Sant baixà cap a ell en forma corporal, com un colom, i una veu digué des del cel: Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Tenim dos fragments nuats, el primer (Lc 3,15-16) el llegíem el d.3 d’Advent, i nota la diferència entre Joan i Jesús: Joan bateja amb aigua amb la promesa del més fort, Jesús, el més fort, batejarà amb Esperit i foc. I el segon (Lc 3,21-22), amb Joan a la presó (3,20), narra l’escena del baptisme de Jesús. Lluc teixeix l’escena del baptisme de Jesús amb colors propis, per exemple, omet la indicació que Jesús ve des de Natzaret i que és batejat al Jordà (cf. Mc 1,9; Mt 3,13), i el mostra entre la multitud que rep el baptisme. Lluc diu que Jesús fou batejat mentre pregava, però no ens diu que sigui Joan el qui el bateja, ni que sigui Jesús qui veu el que s’esdevé (cf. Mc 1,9-10; Mt 3,13.16). D’entrada, Lluc destaca la revelació de la identitat divina de Jesús. Lc indica, ací com Mt, que s’obrí el cel (el cel s’obre a Gn 7,11; Is 24,18; 64,1; Ex 1,1; Ml 3,10), en canvi, s’esquinça a Mc (referència a Is 63,7-19). A Lc, l’Esperit apareix com un colom en forma corporal.
La declaració feta al baptisme precedeix el ministeri de Jesús a Galilea i la declaració feta a la transfiguració precedeix el camí de Jesús a Jerusalem; en ambdues escenes, la revelació que ve del cel nota la relació de Jesús amb el seu Pare, precisament en iniciar una etapa important del seu ministeri. El fet que el cel s’obri expressa la irrupció de Déu en la història, i el context és semblant al descrit a Ez 1,1-4.28 i 2,1-2; on l’escenari és situat a la riba d’un riu, els cels s’obren, i s’esdevé una visió simbòlica, que motiva una crida a un ministeri profètic adreçat a un Israel pecador. L’Esperit Sant baixa en figura corporal com un colom damunt Jesús (cf. Is 11,2; 42,1). Lc nota la permanència de l’Esperit en Jesús (molt més clara a Jn 1,32: on baixa per a quedar-s’hi). La figura del colom apunta: a) una al·lusió a l’Esperit de Déu sobre les aigües (Gn 1,2), com a nova creació; b) una evocació del colom amb el ram d’olivera després del diluvi (Gn 8,11), com a rehabilitació de la humanitat després del judici de Déu; c) una referència a Dt 32,11, com a nou èxode que Déu anima a fer al seu poble, com l’àguila anima a volar als aguilons. No es tracta tant de com apareix, com de la forma de baixar, davallar, és a dir, com baixaria un colom. La veu des del cel revela la identitat de Jesús (Dt 4,36): el Messies (Sl 2,7) i el Servent (Is 42,1): Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut. La veu deixa clar que, ara i aquí, l’estimat (ressò de Gn 22, on l’estimat és Isaac) és Jesús i no pas Joan.
La teofania, és a dir, la manifestació de Déu, que omple tota l’escena, no reflecteix cap experiència interior de Jesús en el moment del seu baptisme, sinó l’interès de l’Església a definir la identitat de Jesús des del mateix inici del relat evangèlic primitiu; definició que esdevé necessària a fi de contrarestar la impressió que Jesús estava subordinat a Joan, implícita en la tradició del baptisme de Jesús per Joan.
3. Pensem-hi. Abans d’emprendre la seva missió, Jesús se sent acompanyat pel Pare amb la força de l’Esperit. Em sento acompanyat en la meva vida i acció? I en la vocació i missió de seguir Jesucrist?

dilluns, 31 de desembre de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella i venim a adorar-lo


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/08epifaniaC.jpg
Epifania del Senyor

1. Llegim el text (Mt 2,1-12)
1Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem,  9preguntaven: On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella i venim a adorar-lo.3Quan el rei Herodes ho va saber, es va contorbar, i amb ell tot Jerusalem. 4Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. 5Ells li respongueren: A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: 6I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble. 7Llavors Herodes cridà en secret els savis i va demanar-los el moment exacte en què se’ls havia aparegut l’estrella; 8després els encaminà a Betlem dient-los: Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo. 9Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l’estrella que havien vist sortir a l’Orient començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. 10L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. 11Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. 12I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

2. Comprenem el text i contemplem el Jesús
La narració ens situa quan s’aixeca l’estrella del rei dels jueus (Nm 24,14; els darrers dies: Dn 2,28). Els mags (els savis) cerquen el seu Senyor i el troben en el nen que acaba de néixer. El llibre de Daniel presenta un rei poderós que s’inquieta i uns mags (Dn 2,1) que han d’interpretar un signe (somni), però són ignorants, i és Daniel el qui l’interpreta gràcies a una revelació del Déu del cel (Dn 2,28). Mateu presenta uns mags i un rei poderós, Herodes, que també s’inquieta (Mt 2,3). Els mags (savis) també són ignorants, necessiten que algú que interpreti el fet des de l’Escriptura. Els mags de Mateu prenen el testimoni del mag Balaam, que també té davant un rei poderós, al qual li anuncia l’aparició d’una estrella, l’aixecament d’un ceptre (un rei) a Israel (Nm 24,17). Els lectors de Mateu, que coneixen aquest fet, veuen en els mags d’Orient els reis estrangers que vénen amb els seus pobles a reconèixer en el nen Jesús el sobirà de tots els pobles de la terra.
Hi ha dos llocs: Jerusalem (el lloc del rei poderós i del judaisme oficial) i Betlem (el lloc del rei humil i dels petits). I dues actituds: la de sospita i refús per part del rei poderós i dels caps dels jueus (que prefigura la reacció oficial contra Jesús) i la d’acolliment i alegria per part dels mags (que prefigura l’entrada de tots els pobles en l’Església). La clau del relat és trobar el Messies (on és el rei dels jueus?) i reconèixer-lo com a sobirà de tots els pobles.
Quan el rei dels jueus neix, el centre del poder s’inquieta i els mags s’alegren. Quan el rei dels jueus entra a Jerusalem, el poder s’inquieta (Mt 21,10) i els infants el reconeixen i s’alegren (Mt 21,15-16). Betlem revela la identitat del nou nat: és el lloc d’on sortirà el pastor, el rei d’Israel (combina Mi 5,1 i 2Sa 5,2); i alhora revela els qui l’acolliran: estrangers i petits.
Els caps religiosos i els entesos, tot i l’explícit testimoniatge de l’Escriptura, no reconeixen el Messies. Cal la fe en la resurrecció de Jesús. Els savis mags troben el Messies per l’estrella que s’ha aixecat (el pastor d’Israel ha ressuscitat) i per l’Escriptura (ja ho havia anunciat), i així, en la resurrecció de Jesús, es confirma l’acompliment del pla salvador de Déu per a tots els pobles de la terra.
Un cop descobert el misteri, la mateixa estrella els porta on es troba Jesús, la llum del món. I en trobar el nen amb la seva mare Maria fan dues coses: l’adoren, és a dir, reconeixen que és Déu; i li ofereixen la seva fe. En efecte, amb l’or reconeixen que és rei; amb l’encens, que és Déu; i amb la mirra, que patirà i morirà per salvar-nos perquè estima fins a l’extrem. Per tant, confessen que és Rei, diví i mortal, tot alhora.
En resum, Déu es manifesta a tot el món en el nen Jesús, trobat per una estrella aixecada (al·lusió a la resurrecció) i per l’Escriptura (ho havia anunciat). I els savis d’Orient representen els pobles estrangers que reconeixen en Jesús el sobirà de tots els pobles de la terra.
Trenta anys després, no se sap res del fet que ha inquietat Jerusalem i ha alegrat Betlem. El mutis dels savis mags també és molt significatiu: tot i haver trobat el Messies, no el trobaran sempre present fins que haurà mort i ressuscitat (cf. Mt 28,20).

3. Pensem-hi
·         Quins signes o senyals m’ajuden a trobar el Senyor present i actuant? L’Escriptura i l’Estudi de l’Evangeli m’ajuden a interpretar-los des de la fe? I com el reconec present i actuant?
·         Quin són els meus presents al Senyor quan el reconec present i actuant?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/07primeroeneroC.jpg
Santa Maria, Mare de Déu

1. Llegim el text (Lc 2,16-21)
Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d’aquell infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l’infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.
2. Comprenem el text
Avui s’acompleix l’esdeveniment anunciat als pastors: trobaren Maria i Josep amb el nen a la menjadora. I un cop passats vuit dies (octava de Nadal), és l’hora de fer realitat l’anunci de l’àngel a Maria: li posaràs el nom de Jesús (1,31). Ara Maria nua el reconeixement de la visita anunciada del Senyor (la menjadora; cf. Is 1,3) amb la imposició del nom, que revela l’avui de la visita del Salvador. Lluc dóna més relleu a la imposició del nom que a la circumcisió; així, els pares són obedients al designi salvador de Déu expressat per l’àngel Gabriel.
Els pastors, que representen els creients que miren des de la fe pasqual, és a dir, des de la mort i resurrecció, van de pressa al lloc de la manifestació del Salvador: Betlem (2,5) i el reconeixen com a Déu que visita el seu poble per a salvar-lo (el troben a la menjadora: 2,16). Lluc ofereix un tast del que passa a l’Església naixent: pobres i pagans reconeixen la visita del seu Senyor. A més, un cop l’han reconegut present, els pastors anuncien a tothom aquesta presència (2,17-18) i se’n van tot glorificant Déu i lloant-lo (2,20). Els pastors fan mutis. Després de reconèixer la visita de Déu en Jesús, els creients no hem de mirar més vers l’origen misteriós de Jesús sinó cap a la seva vida i acció, quan el trobem sol (adult) a la sinagoga de Natzaret, a la creu.
Els oients dels pastors manifesten admiració (2,18), reacció típica de la gent que veu la manifestació del Salvador (2,47; 4,22.32.36; 5,26; 9,43; 11,14; Ac 2,7-12); així, l’anunci del fet possibilita que tothom reconegui la visita el Senyor.
Maria medita el que veu i sent, com Jacob (Gn 37,11), i ho guarda en el seu cor, com Daniel (Dn 7,28). ¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? (24,32). Com a tipus del creient, Maria creu (1,45), escolta la Paraula de Déu i la compleix (8,21) i prega amb tota l’Església, mentre espera la vinguda de l’Esperit (Ac 1,14). Lluc presenta Maria com la creient que fa l’esforç per a copsar l’obra de Déu, tant en el que veu i sent, com en la reacció dels pastors (els pobres i els pagans) davant el misteri de l’encarnació del seu Fill; però també és la creient que s’assabenta pels pastors que és la mare del Salvador (2,17). Maria va creixent en la comprensió de la identitat divina del seu fill (2,19.51), i hi creix des de la seva obediència a la Paraula i en la intimitat d’esclava del Senyor. És el mateix Déu qui li va obrint els ulls de la fe.
En la figura de Maria, Lluc uneix la història de Jesús: el seu origen misteriós, la seva vida i mort fins a entrar en la seva glòria (24,26), amb la proclamació de la seva identitat de Senyor i Messies (Ac 2,36) per l’Església apostòlica. Maria representa el creient que viu ben travat tot el misteri de la fe en Jesucrist.
3. Pensem-hi
Acullo la visita de Déu en Jesús i l’anuncio als del meu entorn?
M’admiro de la manifestació del Salvador en la història humana?
Escolto i medito el misteri de Nadal lligat amb el misteri de la Pasqua?