dimarts, 10 de desembre de 2019

Presentació llibre per part d'en Lucio Arnáiz, responsable regional del Prado d'Espanya


 LA POBREZA DEL SACERDOTE
SEGÚN LA VIDA Y LOS ESCRITOS DE ANTONIO CHEVRIER
Alfred Ancel, Ed. Euramérica, Madrid 1944

1.- El libro

. Un libro viejo y nuevo a la vez: publicado en Francia en 1939 (traducido al castellano en 1944); profundamente actual.
. Un libro que no quería ser libro. “Este trabajo no fue compuesto para ser publicado, ni tan sólo para ser impreso” (19). Unos apuntes para la formación en la pobreza de los futuros pradosianos
. La tesis de fondo: la pobreza evangélica es algo nuclear, constitutivo de la propuesta cristiana. Todos estamos llamados al seguimiento de Jesucristo pobre, cada uno según su vocación. Los sacerdotes diocesanos, también.
. El libro hace una relectura y una sistematización original de la vida y la reflexión de Chevrier sobre la pobreza. Una relectura, fruto de la experiencia de formador de A. Ancel y de su condición de profesor de filosofía.
. En un contexto social y eclesial muy complicado: a las puertas de la segunda guerra mundial, expansión del comunismo (en 1937: encíclica de Pío XI Divini Redemptoris)…

2.- El autor: Alfred Ancel (1898-1984)

. hijo de la burguesía católica de Lyon, empeñado en que los obreros de su tiempo conocieran a Jesucristo
. formador de sacerdotes, superior general de los Sacerdotes del Prado y obispo auxiliar de Lyon
. impulsor de la experiencia de los curas obreros; él mismo trabajó manualmente una parte del día, al menos durante cinco años (Mis cinco años de obispo obrero)
. vivió con mucha intensidad el Concilio Vaticano II. Formó parte de la Comisión doctrinal que elaboró la constitución sobre La Iglesia en el mundo (GS). Al parecer, dejó su huella en LG 8 (“Como Cristo realizó la obra de la redención en pobreza y persecución, de igual modo la Iglesia está destinada a recorrer el mismo camino… La Iglesia abraza con su amor a todos los afligidos por la debilidad humana; más aún, reconoce en los pobres y en los que sufren la imagen de su fundador pobre y paciente, se esfuerza en remediar sus necesidades y procura servir en ellos a Cristo”).
. supo conjugar sabiamente fidelidad a Chevrier y al carisma del Prado y creatividad frente a las nuevas situaciones de la sociedad y de la Iglesia.
  
3.- Clave de lectura

El amor apasionado a Jesucristo pobre conduce a una vida pobre. Mihi vivire Christus est; para mí la vida es Cristo. El libro no presenta propiamente novedades doctrinales, pero sistematiza y explica las intuiciones de Chevrier.
. Características de la pobreza según Antonio Chevrier:
-          Contemplativa
-          Amada, admirada
-          Afectiva y efectiva
-          Unida a la humildad
-          Apostólica

4.- Grados y/o partes

“La práctica de la pobreza no puede llevarse a cabo repentinamente y todo a la vez. Es preciso primero ser pobre personalmente; luego hay que ser pobre en el apostolado: éste es el segundo grado y, una vez alcanzado éste, es cuando podrá comprenderse, desear y querer efectivamente la pobreza en los recursos, que constituye el tercer grado” (257).

Grados de pobreza


Criterios de iluminación

1º La pobreza personal
. La regla de lo necesario. Contentarse con lo necesario
“El que tiene espíritu de pobreza, tiene siempre demasiado, tiende siempre a recortar” (VD 295).
Renuncia a los bienes de la tierra. Empobrecimiento progresivo.
No es la mera austeridad; “no hay pobreza donde no hay nada que sufrir” (VD 296).


2º La pobreza en el apostolado


. Un ministerio puramente espiritual (VD 304).
La prioridad es conocer y dar a conocer a Jesucristo a los pobres.
“Buscad primero el Reino de Dios…” (Mt 6,33).
Los cristianos laicos son capaces de muchas tareas.

3º La pobreza en los recursos
. Apoyarnos sólo en Dios, contar con sólo Dios
Si hacemos bien la catequesis a los pobres, Dios nos dará lo que necesitemos
La gratuidad en el ejercicio del ministerio
Los medios pobres.
La Providencia del Prado.


. La pobreza, un camino transitable.
. Se puede descargar el libro: www.sacerdotesdelprado.org/publicaciones/libroshttps://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat us ho dic: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell


Diumenge 3r d’Advent A

1. Llegim el text (Mt 11,2-11)

2Joan, que era a la presó, va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles 3a preguntar-li: ¿Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre? 4Jesús els respongué: Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: 5els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova. 6I feliç aquell qui no em rebutjarà! 7Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? 8Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats s’estan als palaus dels reis! 9Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. 10És aquell de qui diu l’Escriptura: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí.11En veritat us ho dic: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Per a Mateu Jesús és Déu amb nosaltres (Mt 1,23). I davant la reacció suscitada perquè Déu salva en Jesús (cf. Mt 1,21), obre una secció que va des de la perplexitat de Joan Baptista fins a l’oberta hostilitat dels fariseus (cf. Mt 11,1-12,50).
A partir de la reacció que Jesús suscita en Joan Baptista, Mt pinta un quadre que relaciona ambdues figures i les seves respectives vingudes (Mt 11,2-19). Un quadre amb tres escenes: l’enquesta de Joan i la resposta de Jesús (Mt 11,2-6), l’elogi Jesús a Joan (Mt 11,7-15) i la interacció que hi ha entre la vinguda de Joan i la de Jesús (Mt 11,16-19).
El text llegit sols conté la primera escena (Mt 7,2-6) i un tros de la segona (Mt 11,7-11). La primera escena mostra que la pregunta de Joan parteix de l’acció de Jesús i que la resposta de Jesús convida a fer una lectura profètica de la seva acció, a prendre posició davant el que veuen i senten. L’acció de Jesús realitza l’acompliment de les promeses messiàniques: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten (Is 29,18; 35,5-6a), els morts ressusciten (Is 26,19). Són signes que anticipen l’evangelització dels pobres (Is 61,1) i la salvació de Déu dels temps messiànics, manifestats ara en Jesús, i que conviden a la fe, a acollir Jesús, el mateix Déu que salva. Ja que el temps d’Advent convida a fixar-nos en la figura de Joan, cal notar que Joan havia anunciat la vinguda del Messies (Mt 3,11), però el Messies que havia anunciat no encaixa amb Jesús (Mt 3,12). Així doncs cal acollir Jesús com a Messies que és, però no pas com Joan i els seus deixebles creien que seria; per això exclama: feliç aquell que no quedarà decebut de mi (Mt 11,6).
La segona escena presenta el testimoniatge de Jesús sobre Joan Baptista. Amb una sèrie de preguntes, Jesús en destaca tant el seu paper excepcional i únic en el projecte de Déu, com els trets que defineixen el seu tarannà profètic: és coratjós (no com una canya sacsejada pel vent) i auster (no porta vestits delicats), i és el precursor que prepara la vinguda del Messies.
Jesús parteix del sentit popular que ha copsat els aspectes més genuïns del Baptista com a profeta, per tal de situar-lo dins del temps messiànic realitzat. Així, la tensió entre el temps de preparació i el seu acompliment és descrita per la relació que s’estableix, des de la fe, entre el gran i el petit: mentre Joan és el més gran d’entre tots els que les mares han portat al món, el més petit dels deixebles és més gran que ell en el Regne inaugurat.

3. Mirem la nostra vida i acció

En què em fixo de Jesús? I Jesús, en què convida a fixar-me de les persones?

dilluns, 2 de desembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula.


Resultat d'imatges de Inmaculada Concepción de Cerezo Barredo
Immaculada Concepció 
(8 desembre)

1. Llegim el text (Lc 1,26-38)

26El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, 27a una noia verge, compromesa en matrimoni amb un home de la casa de David que es deia Josep. El nom de la noia era Maria. 28L’àngel entrà a trobar-la i li digué: Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. 29Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. 30L’àngel li digué: No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. 31Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. 32Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. 33Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. 34Maria preguntà a l’àngel: Com podrà ser això, si jo sóc verge? 35L’àngel li respongué: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. 36També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, 37perquè per a Déu no hi ha res impossible. 38Maria va dir: Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula. I l’àngel es va retirar.

2. Comprenem el text

Maria és saludada amb la missió (Lc 1,28) i el nom (Lc 1,30), com en el relat d’anunciació d’Isaac (Gn 17,5). Maria és destinada a ser la mare del qui ja és Fill de l’Altíssim (Lc 1,32), Fill de Déu (Lc 1,35). Això indica que la intenció lucana és eminentment oferir una reflexió sobre Jesucrist, tot i donar alguna pinzellada sobre la figura de Maria: verge i obedient (Lc 1,34.38). Precisament perquè el nen no és només l’hereu del tron de David (Lc 1,32), sinó Fill de Déu, Maria és verge (Lc 1,27).
La litúrgia de la festa d’avui convida a fixar-nos en Maria com l’esclava del Senyor (Lc 1,38) i la plena de la gràcia del Senyor (Lc 1,28). La versió litúrgica segueix la versió de la Vulgata (en llatí diu: gratia plena) que ha marcat tota una interpretació, certament fidel al participi perfecte original. En efecte, Déu ha afavorit Maria (Lc 1,30), li ha concedit aquella gràcia rebuda en Crist (cf. Ef 1,6), però en plenitud perquè és la mare del seu Fill.
Calia una mare que, com a representant de tots els vivents, permetés que Déu es fes vivent, és a dir, que passés per la mort. I ho permet quan accepta la seva Paraula i l’acompliment de la seva promesa (cf. 2Sa 7,8-16; Gn 12,3; Lc 1,54-55). Maria s’identifica amb la figura d’Anna (1Sa 1,11) i s’obre totalment a la voluntat de Déu (cf. Lc 8,21). L’obediència de Maria segella l’inici de l’Església, n’és també la mare. La decisió lliure de Maria no sols expressa l’inici de la seva relació amb el pla misteriós de Déu: és l’esclava del Senyor (la seva llibertat està en el Senyor), sinó també la seva identificació amb els pobres del Senyor: depèn totalment de la gràcia de Déu.
Déu omple Maria de la seva gràcia assignant-li una missió irrepetible i única: la de ser la mare del seu Fill únic i del Messies davídic. Maria esdevé el model de com Déu pot capgirar-ho tot (Lc 1,46-53): d’una verge humil hebrea en fa una mare extraordinària per a tots els pobles, la nova mare dels vivents. La decisió lliure de Maria ens obre a l’autèntica i veritable llibertat.

3. Pensem-hi

  • En quina mesura m’identifico amb el sí lliure i confiat de Maria a l’obra de Déu?
  • Com m’obro al do (la gràcia) de Déu que m’invita a col·laborar en l’edificació del seu Regne?

dilluns, 25 de novembre de 2019

Recés trimestral per aprofundir el Sínode de l'Amazònia


Una festa per celebrar


Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada



Diumenge 1r d’Advent A 
(1 desembre 2019)

1. Llegim el text (Mt 24,37-44)

37Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l’home. 38Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca; 39no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se’ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l’home. 40Llavors hi haurà dos homes al camp: l’un serà pres i l’altre deixat; 41 i dues dones que moldran a la mola: l’una serà presa i l’altra deixada. 42Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. 43Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. 44Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

2. Comprenem el text

La salvació de Déu oferta en Jesús i que porta el cristianisme ha entrat en conflicte amb la que Déu mateix havia ofert en Moisès i que porta el judaisme. Aquest conflicte fa el cim quan Jesús és a Jerusalem, el lloc des d’on s’alçarà radiant la futura salvació de Déu. Mateu inicia la conclusió d’aquest conflicte amb l’anunci de la destrucció del temple i de la vinguda del Fill de l’home (Mt 24,1-44).
Cal tenir en compte que el 1r diumenge d’Advent la litúrgia convida a fixar la mirada en l’adveniment del Senyor al final de la història.
L’anunci de la vinguda del Fill de l’home ve emmarcat per la pregunta que els deixebles fan a Jesús: Digues-nos quan passarà això i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la fi del món (Mt 24,3b), i és il·lustrat amb tres grans paràboles (Mt 24,45-51; 25,1-13; 25,14-30) i ultimat amb uns criteris d’acció que marquen l’acolliment o no de Jesús (Mt 25,31-46). Després d’anunciar la vinguda del Fill de l’home (Mt 24,29-31), Mateu recorda als deixebles de tots els temps que, si bé és cert que el Senyor vindrà (Mt 24,32-35), no en podem saber ni el dia ni l’hora (Mt 24,36-44).
El text crida a la vigilància i a mantenir-se sempre a punt per al trobament amb el Senyor, quan serem reconeguts per Ell (Mt 7,23) com a germans seus si l’hem reconegut abans en aquests germans més petits (Mt 25,40). Mateu amaneix aquesta exhortació amb tres exemples: el primer confronta el deixeble amb la situació abans del diluvi (Mt 24,37-39); el segon, amb la situació de dos homes i la de dues dones (Mt 24,40-42); i el tercer, amb la irrupció inesperada del Fill de l’home (Mt 24,43-44).
El primer i segon exemples conviden el deixeble a no enganxar-se a les preocupacions quotidianes, fins al punt de no adonar-se que s’hi juga la raó de ser de la seva comunió amb Déu i els pobres i entre els altres deixebles. L’existència del deixeble ve marcada per aquesta comunió, que implica caminar tots junts, tot i els ritmes diferents. N’és un clar exemple la generació del diluvi que no es va adonar de res (Mt 24,39): no fou pas condemnada per la seva immoralitat, sinó perquè no vivia en comunió amb el Senyor ni vivia la solidaritat. Cal vetllar, doncs, perquè el judici (la trobada amb el Senyor) irromprà d’improvís en la vida quotidiana i quedarà al descobert qui se salva i qui es perd (Mt 24,40.41).
La paràbola del lladre nocturn (Mt 24,43), que il·lustra el tercer exemple, posa l’accent en què l’adveniment del Senyor serà sobtat i el deixeble no té cap recurs per a saber-ne el moment, sols li cal la vigilància constant. Tot i que la imatge del lladre nocturn escenifica un clima de por i d’amenaça imminent, si l’esperat és Jesucrist, Déu–amb–nosaltres (Mt 1,23), aleshores aquesta imatge evoca un altre clima, on l’angoixa i l’especulació sobre la vinguda són foragitades i hi brillen l’esperança i l’amor, que omplen d’alegria i de pau el qui espera atent la vinguda del seu estimat amic i Senyor.
En resum, el deixeble ha d’evitar de caure en la superficialitat i la rutina, perquè no li passi com la generació del diluvi; s’ha d’adonar que ha de viure per a l’acció solidària i en comunió amb Déu i els pobres. Només si hi està atent, se n’adonarà i viurà la vigilància en la joia i l’amor.

3. Pensem-hi

·         Quan i com visc atent a acollir la presència del Senyor, servint des de l’amor i essent solidari i estimant?
·         La RdV m’ajuda a estar atent a la realitat i a descobrir-hi la presència del Senyor?
·         Estic sempre a punt per trobar-me amb el Senyor?

dimarts, 19 de novembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís



Crist Rei C

1. Llegim el text (Lc 23,35-43)

 35El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit! 36També l’escarnien els soldats; se li acostaven a oferir-li vinagre 37i deien: Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix! 38Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus.» 39Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres! 40Però l’altre, renyant-lo, li respongué: ¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? 41I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes. Aquest, en canvi, no ha fet res de mal. 42I deia: Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne43Jesús li digué: En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest quadre fa aparèixer en tota la seva esplendor que l’amor indescriptible del pare misericordiós de la paràbola (Lc 15,11-32) s’ha fet realitat en Jesús. Els enemics de Jesús el reconeixen com a rei dels jueus (el Messies) i salvador, i Jesús regala el do del seu Regne als qui l’acullen, és l’avui de la salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en la reciprocitat (tal fas, tal trobaràs), sinó en la gratuïtat, i fins al límit.
La primera escena del quadre (Lc 23,35-39) insisteix en la reialesa de Jesús i en la salvació que porta. Precisament és proclamat rei (Messies) i provocat perquè se salvi ell mateix: per les autoritats jueves, pels soldats i per un dels altres crucificats (l’anomenat mal lladre, perquè no es penedeix i escarneix Jesús).
La segona escena (Lc 23,40-43) mostra la immensitat de l’amor de Jesús, i alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels darrers, pels condemnats segons la llei de la reciprocitat (la justificació per les obres), que domina les relacions humanes després de la irrupció de la sospita (Gn 3). L’escena mostra una nova declaració de la innocència de Jesús: No ha fet res de mal, ara feta per un criminal, víctima de la llei de la reciprocitat (així resplendeix millor la gratuïtat de l’amor). Abans, però, l’havien reconegut innocent Pilat (Lc 23,4.14.22) i Herodes (Lc 23,15), que són les autoritats polítiques de la Palestina ocupada. També hi apareix la professió implícita de fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne; on reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal del quadre, la proclamació de Jesús: Avui seràs amb mi al paradís. En la literatura intertestamentària, el paradís (antiga paraula persa que significa: jardí tancat) representa el lloc o la condició del just després de la mort. Lluc, però, li dóna el sentit d’entrar en la glòria de Jesús (Lc 24,26), és a dir, el goig de la salvació.
Avui Jesús exerceix, d’una manera impressionant i per últim cop, el seu poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir el do de la salvació, superant tot límit. I l’avui expressa el sentit de la mort de Jesús per la humanitat: Jesús passa de la mort a la seva glòria salvant tots els pecadors, tots els exclosos a causa de les obres. Avui Lluc ha dramatitzat com Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en jutge de vius i de morts (Ac 10,42), per mitjà del seu sofriment i la seva mort en creu.

3. Pensem-hi. 

Amb qui m’identifico (poble, autoritats, soldats, crucificats)? Per què?
Quina imatge de Jesús em queda gravada d’aquest quadre?
En una situació crítica, què li demanaria al qui m’estima sense esperar res a canvi?

dilluns, 11 de novembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ...vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït


D. 33 de durant l’any C 
(17 novembre 2019)

1. Llegim el text (Lc 21,5-19)

5Alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres magnífiques i amb ofrenes votives. Jesús digué: 6De tot això que contempleu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït.
7Llavors li preguntaren: Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir? 8Ell digué: Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: Sóc jo, i també: El temps s’acosta. No aneu darrere d’ells. 9Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us espanteu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida. 10Després els va dir: Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; 11hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel. 12Però abans de tot això us agafaran i us perseguiran; us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. 13Serà una ocasió de donar testimoni. 14Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: 15jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. 16Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. 17Tothom us odiarà per causa del meu nom. 18Però no es perdrà ni un sol cabell del vostre cap. 19Amb la vostra perseverança salvareu la vida.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest text forma part de l’anomenat discurs escatològic lucà (Lc 21,5-38), és a dir, sobre les realitats últimes, que ve precedit per l’anunci de la destrucció del temple de Jerusalem (Lc 21,5-7). I comença amb la pregunta: Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir? Lluc reflecteix la idea d’un interval entre el ministeri de Jesús i la fi dels temps, que vindrà precedida per uns senyals.
El discurs escatològic lucà es fonamenta en el de Mc 13. Però hi ha un tret que els diferencia: Lluc insisteix no tant en el darrer dia com en l’avui de la salvació. Això no significa que suprimeixi la idea de la parusia: és l’únic dels tres sinòptics que l’afirma expressament, quan recorda: Aquest Jesús que ha estat endut al cel, vindrà tal com l’heu vist que s’hi anava (Ac 1,11). Heus ací que el deixeble ha de viure l’avui, seguint el camí de Jesús a Jerusalem i assumint les dificultats i les angoixes del temps present, el temps de l’Església.
Jesús anuncia la destrucció del temple veient força avançats els treballs de reforma i d’embelliment del segon temple (el primer fou construït en temps de Salomó i destruït l’any 587 aC), uns treballs iniciats pel rei Herodes el Gran (37-4 aC). Per tant, aquest anunci és doblement colpidor: pel fet que ja està quasi acabat i pel significat que té per a Israel.
Una preocupació lucana és separar la destrucció de Jerusalem (70 dC) de la fi dels temps. La fi no ha arribat (Lc 21,9), tot i que el temple ja sigui destruït (un fet ja esdevingut  quan Lluc redacta el seu evangeli), per això els cristians s’han de preparar per a viure enmig de les adversitats i persecucions (Lc 21,12-19). Sense oblidar-se, però, d’un dels perills més dolorosos: el fet de ser traïts pels propis familiars i amics, i de ser odiats de tothom (Lc 21,16-17). Tanmateix el Senyor els garanteix la protecció contra tota mena de mals físics i els assegura la vida eterna. En definitiva, el qui superi les persecucions i l’odi de tothom fins al final, també de la seva vida en aquest món, gaudirà de la salvació.
Ara és el temps del seguidor de Jesús i de l’acolliment de la salvació. Ara és el moment de la confiança en Jesús, el Salvador, que no abandona mai el deixeble en el camí (Lc 21,15.18). També l’hora del testimoniatge (Lc 21,13) i de la constància (Lc 21,19).
En resum, és l’avui de la salvació, l’hora d’acollir la vida de Déu: Amb la vostra perseverança salvareu la vida. Es tracta, doncs, de donar testimoni de sentir-nos estimats per Déu i no defallir.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

·         Quin testimoniatge dono de la fe en l’amor de Déu manifestat en Jesús en les dificultats que em vaig trobant dia rere dia?
·         Enmig de la crisi, aporto llum d’esperança i també confiança en allò que és essencial?