dilluns, 7 d’octubre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat.


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/52ordinarioC28.jpg
D. 28 de durant l’any C 
 (13 octubre 2019)

1. Llegim el text (Lc 17,11-19)

11Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. 12A l’entrada d’un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny 13i es posaren a cridar: Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres! 14En veure’ls, Jesús els digué: Aneu a presentar-vos als sacerdots. Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra. 15Un d’ells, quan s’adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, 16es prosternà als peus de Jesús amb el front a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. 17Jesús digué: ¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? 18¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger? 19I li digué: Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Aquest relat obre la tercera part del camí de Jesús (Lc 17,11-19,27). Si la segona part havia girat entorn de la qüestió sobre qui són els qui se salven (Lc 13,23), la tercera fixa la mirada en els qui són declarats salvats per Jesús: un estranger, els infants (Lc 18,16), els qui ho han deixat tot pel Regne (Lc 18,29-30), un cec que viu vora el camí (Lc 18,42), els publicans (18,14; 19,9-10).
La narració lucana de la guarició dels deu leprosos destaca, d’una banda, la reacció agraïda d’un dels guarits: l’estranger; i de l’altra, en relació amb la reacció anterior, la declaració de Jesús: La teva fe t’ha salvat. Lluc s’atura a descriure com Jesús acomiada uns proscrits (exclosos de la societat: Lv 13,45-46) sense guarir-los ni ajudar-los (com fa Eliseu amb Naaman), però manant-los fer (la força de la paraula) el que prescriu la Llei al declarat leprós (Lv 14,1-32). La paraula del mestre Jesús és eficaç, i alhora, ensenya quina ha de ser l’actitud del qui ha experimentat l’eficàcia de la seva paraula: l’agraïment, reacció espontània de la fe. Igual que Naaman, que ha de banyar-se abans de ser guarit, els leprosos han de presentar-se als sacerdots: a tots se’ls demana que creguin en la seva guarició abans de ser guarits.
L’actitud de l’estranger és doble: fe i agraïment, i contrasta amb la ingratitud i la incapacitat dels nou autòctons de convertir-se i reconèixer Jesús com el qui salva. L’estranger ha vist, amb els ulls de la fe, la mà de Déu en la seva guarició: dóna glòria a Déu; i per això, no va al sacerdot, sinó que retorna a Jesús (conversió) i es prosterna als peus (reconeix qui és Jesús) del qui li ha fet experimentat la salvació en la seva guarició, i li manifesta tot el seu agraïment pel do rebut. I Jesús el declara salvat.
Tanmateix Jesús planteja tres preguntes: ¿No eren deu els qui han estat purificats? ¿On són els altres nou? ¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger? La primera indica que no tots han vist amb els ulls de la fe i prepara la següent. La segona mostra la decepció de Jesús: l’obediència a un manament de la Llei els causa la guarició física, però la seva manca de fe els impedeix de reconèixer i d’acollir el qui els regala la salvació de Déu. La tercera anticipa la recepció de la salvació pels qui no quedaran encegats per l’obediència a la Llei.
Les tres preguntes pretenen fer adonar-nos de la importància de la fe per a reconèixer i acollir la salvació de Déu en Jesús, així com de la gratitud del creient, tot i no ser del poble escollit, davant Jesús Salvador.

3. Mirem la nostra vida i acció. Em fio de la paraula de Jesús? La meva fe en Jesús em fa ser agraït? Com expresso o manifesto el meu agraïment?