diumenge, 19 de juny de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: tu vés i anuncia el Regne de Déu



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/37ordinarioC13.jpg
D. 13 durant l’any C
1. Llegim el text (Lc 9,51-62)
1Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. 52Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. 53Però no el volgueren acollir, perquè ell s’encaminava a Jerusalem. 54En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? 55Però Jesús es girà i els va renyar. 56I se n’anaren en un altre poble. 57Mentre feien camí, un li digué: Et seguiré arreu on vagis. 58Jesús li respongué: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap. 59A un altre li digué: Segueix-me. Ell respongué: Senyor, deixa’m anar primer a enterrar el meu pare. 60Jesús li contestà: Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu. 61Un altre li digué: Et seguiré, Senyor, però primer deixa’m anar a dir adéu als de casa meva. 62Jesús li va respondre: Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
El text enceta el camí de Jesús cap a Jerusalem amb els deixebles (Lc 9,51-19,44). Lluc presenta Jesús educant els deixebles tot fent camí junts, el camí cap al Pare, el camí de l’Església al Regne. El qui vol conèixer Jesús, el qui se sent admirat i atret pel que fa i diu (Lc 9,9), és convidat a seguir-lo, a fer camí amb ell, a estar disposat a compartir el seu estil de vida, renunciant gratuïtament a les pròpies prioritats i acceptant lliurement de jugar-se la pell en el seu seguiment. Al llarg d’aquest camí hem de reconèixer que Déu ens visita i salva en Jesús (Lc 19,44). Es tracta d’un camí teològic i espiritual cap al destí final del Messies, la seva passió, mort i resurrecció i ascensió. Però el destí final de Jesús no és la mort sinó la Pasqua i la glòria (Lc 9,51).
El text consta de dues escenes: la introducció a tot el relat del camí a Jerusalem (Lc 9,51-56) i tres màximes adreçades a tres aprenents de deixebles (Lc 9,57-62).
La primera escena destaca la ferma decisió de Jesús: és voluntat de Déu, per això és irrevocable, tot i els possibles entrebancs, ja no és el primer cop que en troba (Lc 4,16-30). Jesús refusa eliminar els seus enemics com Elies (2Re 1,10), no és Elies (ho seria Joan Baptista: Ml 3,23; Lc 1,17). Després de renyar Jaume i Joan, que volien emprar el poder per a eliminar qualsevol refús, Jesús els proposa de fer camí junts, perquè comprenguin la seva decisió. Ni s’ha de destruir l’enemic ni cedir davant d’ell, cal fer la voluntat de Déu, és a dir, fer el camí de Jesús.
La segona escena mostra la disponibilitat radical del deixeble: el Regne de Déu és prioritari, no pot esperar. El primer aprenent aprèn que ser deixeble és quelcom seriós: cal estar disposat a caminar sempre amb altres, sense residència fixa, sense estabilitat de cap mena o aburgesament; àdhuc els animals viuen millor: gaudeixen d’una certa estabilitat. El segon aprèn que els deures filials poden obstaculitzar la radicalitat i la urgència de l’opció: no hi cap la indecisió. I el tercer aprèn que seguir Jesús implica dedicació exclusiva, fins i tot superant els lligams familiars: el destí personal ve marcat per la construcció del Regne. Per tant, fer junts el camí de Jesús implica no cercar cap seguretat, no posar cap obstacle ni que sigui sentimental, no mirar el que deixem, per més important que sigui, sinó mirar Jesús, el qui marca el camí (He 12,2).
3. Mirem la nostra vida i acció
Quina és la meva disponibilitat per a seguir Jesús? Què m’impedeix de seguir-lo?
Què li demano perquè m’ajudi en aquest camí de servei i d’amor?